Arxiu de la categoria ‘4. Història Medieval’

Documental: “Jaume I, memòria d’un rei”

diumenge, 19/09/2010

El president Pasqual Maragall és el conductor d’aquest documental sobre la figura del rei Jaume I, el conqueridor de Mallorca i de València, i el rei més admirat pels catalans. Maragall va visitar els llocs més emblemàtics de la vida del rei i es va fer acompanyar per alguns dels principals especialistes sobre Jaume I, com ara Antoni Furió, Antoni Riera, Ernest Belenguer, Teresa Vinyoles o l’abat de Poblet. El documental recorre, de la mà del president, des del castell de Montsó -on es va criar Jaume I- fins al monestir de Poblet -on és enterrat-, passant per Mallorca, València i Barcelona. Maragall s’entrevista amb historiadors, amb conservadors de museus, i fins i tot amb la presidenta del Consell de Mallorca o amb l’abat de Poblet. A més, diversos moments de la vida de Jaume I han estat recreats expressament per al documental. Una gran producció que TV3 va estrenar amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre.


Transformacions polítiques, guerres i monarquies autoritàries a la darreria de l’edat mitjana: el naixement de l’Estat modern

dimecres, 15/09/2010

Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

europe_15_century.jpg

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

cisma d'occident.gifEl prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

concili de constança.jpgA Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

europa 1500.jpg

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.

Què és la pesta negra?

diumenge, 12/09/2010

La pesta negra –també coneguda com a Mort Negra– va ser una epidèmia de pesta, que va devastar Europa i Àsia a mitjans del segle XIV i es calcula que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població europea.

pesta.jpg

La pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Pasteurella pestis), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong, durant una epidèmia, pel microbiòleg suís Yersin.

Després d’un període d’incubació silenciosa, la malaltia es manifesta produint una febre elevada, acompanyada de calfreds, nàusees, set i sensació d’esgotament i d’angoixa. Després d’aquest inici, que es produeix de manera brusca, la malaltia no segueix un quadre clínic idèntic, sinó que es presenta sota tres formes inconfusibles.

peste_negra_italia_1348.jpg

La primera, i més clàssica, és la bubònica. A l’engonal, les aixelles o el coll apareix el bubó, un bony dolorós i molt evident format en un gangli. Existeix tota una iconografia que representa els empestats amb grans tumors de la mida d’un ou en la part superior de la cama, porta d’entrada més habitual de la infecció. Aquesta forma bubònica és la més habitual i coneguda, a causa de l’afinitat del bacil pel sistema limfàtic.

La segona forma, la pulmonar, és de simptomatologia més reduïda. Testimonia una infecció directa de l’aparell respiratori per la inhalació de partícules amb el bacil. Es manifesta també sobtadament, acompanyant-se de febres altes, ofec, tos i esputs sangonosos.

Finalment, la forma septicèmica es produeix per la disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o bé el pulmó. Un cop instaurada aquesta septicèmia (la més funesta de les formes clíniques) és irreversible i acaba sempre amb la mort del pacient. De forma extraordinària, a l’inici de les epidèmies, pot presentar-se sense antecedents bubònics o pneumònics, afectant sobretot els lactants joves.

Black_Death.jpg

Durant la septicèmia s’observen hemorràgies cutànies per tot el cos amb gran plaques d’extravasació, que, pel seu color negre blavós, contribueixen al coneixement de la malaltia com a pesta negra o mort negra.

Però, tot i la seva extraordinària simptomatologia, potser allò que més sorprèn de la pesta és el seu mecanisme de transmissió tan complicat. La pesta pertany al grup de les zoonosis transmissibles, processos morbosos susceptibles d’afectar els animals i l’home.

rpc12_34f1.jpgEn aquest sentit, la pesta és una malaltia dels rosegadors que, només d’una forma secundària, pot afectar l’home. En els territoris poblats, els rosegadors domèstics són els que s’infecten amb més facilitat, i al davant de tots ells la rata, en les seves dues varietats: gris o de claveguera (Rattus norvergicus) i negra o de les llars (Rattus rattus). No és estrany observar, en èpoques de pesta, que també els ratolins pateixen el mal.

La infecció de l’home es produeix per mitjà de la intervenció de la puça de la rata (habitualment la Xenopsylla cheopis), peça fonamental en la cadena de transmissió. Efectivament, la puça pica la rata que pateix la pesta, i xucla sang amb bacils. Aquests, dins l’insecte, es multipliquen de forma espectacular i obstrueixen una petita bossa (proventricle) situada sobre el seu esòfag. Aquesta ocupació impedeix que el paràsit es pugui alimentar. Aleshores, la puça pica un cop i un altre per saciar la seva fam. Però, com que no pot ingerir sang, regurgita i inocula els gèrmens del seu tub digestiu que es troben en un cultiu pràcticament pur.

Si l’home pateix la picada, el bacil passa al seu curs sanguini i, en acantonar-se en els ganglis limfàtics, es forma el bubó. Quan la infecció és massiva sobrevindrà la septicèmia. Un cop instaurada l’epidèmia, altres paràsits propis de l’home, com la puça o els polls, poden col·laborar en la transmissió entre éssers humans.

Calen, d’altra banda, determinades circumstàncies climàtiques especials perquè la cadena entre rata-puça-home es pugui articular, perquè la rata només pot viure en una temperatura compresa entre els 15 i 20 graus i, sobretot, li cal una humitat del 90 al 95%. Això explica la presència de la pesta durant l’estació càlida i després de pluges abundoses, com ja havien observat els tractadistes medievals i renaixentistes.

pesta negra.jpg

Contràriament, les formes pulmonars de la pesta, que es transmeten d’home a home, sorgeixen habitualment en els mesos freds.

la-peste-negra.jpgA l’edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia. La majoria d’investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l’actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l’epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es va propagar va donar lloc a l’aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d’incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

El Compromís de Casp de 1412

dissabte, 11/09/2010
Marti_l'humà.jpg

Martí l'Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

La mort sense descendència del rei Martí l’Humà i sense la presència d’un clar successor al tron catalano-aragonès va obrir un període de tensions polítiques i una greu crisi successòria que només es van acabar, després d’un interregne de dos anys, amb la decisió que van prendre a la ciutat de Casp nou compromissaris, tres per cada regne de la Corona d’Aragó.

La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.

Aleshores, el papa Benet XIII, que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).

EL COMPROMISO DE CASPE.jpgEn la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

La proclamació de Ferran d’Antequera va suposar l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó i, per tant, a Catalunya.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Ferran I d'Aragó, primer monarca catalano-aragonès de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.

La crisi de la baixa edat mitjana

divendres, 10/09/2010

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple, el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties, es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi.

553px-Pestilence_spreading_1347-1351_europe.png

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

Black_Death.jpg

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

untitled 2.tif

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta, van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

DeathWatTylerFull.jpgAquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos obtenien un major grau de llibertat.

GeorgheDoja.jpgA l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant, Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Richard_II_meets_rebels.jpg

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances en massa.

El regne de Castella: govern, economia i societat

divendres, 10/09/2010

Les institucions de govern de la Corona de Castella. A diferència de la corona catalano-aragonesa, el regne de Castella constituïa un únic Estat, amb unes Corts úniques i una mateixa llei per a tot el territori.

Alfonso_X_el_Sabio_y_su_corte.jpg

  • La monarquia. El rei castellà concentrava més poders en la seva persona que no pas ho feien la resta de reis peninsulars. Així, a Castella la Corona tenia uns poders més amplis (facultat de declarar la guerra, d’elaborar les lleis, de jutjar…) que altres regnes hispànics. Però, a partir del segle XIII els nobles castellans, que s’havien convertit en una classe social rica i poderosa, s’enfrontarien a l’autoritat del monarca. Al seu voltant els reis van organitzar una cort de consellers que va acabar convertint-se en el Consell Reial. També existia una cúria (tribunal de justícia), una cancelleria (administració) i una tresoreria (finances).
  • Les Corts. Les Corts de Lleó es van crear l’any 1188 i van ser les primeres que es van reunir a la Península. Des del segle XIV la unió de les Corts de Castella i les de Lleó va donar lloc a les Corts de Castella i Lleó. Aquesta institució es va convertir en un òrgan de poder amb funcions consultives que no va tenir mai capacitat per fer lleis ja que no podien legislar en ser aquesta una prerrogativa del monarca. La facultat més important d’aquesta institució era la capacitat d’aprovar o negar els nous impostos sol·licitats pel monarca. Amb el temps els representants de la noblesa i del clero van deixar d’assistir a les sessions de les Corts, perquè estaven exempts de pagar els impostos que s’hi aprovaven.

  • Els municipis. Els municipis tenien una certa autonomia i jurisdicció pròpia. A Castella els consells oberts a tota la població van ser substituïts per una representació d’aquests consells: els anomenats capítols, que van acabar sent dominats per la noblesa ramadera. Més endavant va sorgir la figura del corregidor, que era el representant del poder reial a les ciutats. Tenia el poder de presidir els capítols i d’assegurar que no es prenguessin decisions contràries als interessos de la monarquia.

El predomini de la ramaderia i les rutes de la llana. L’economia es basava en l’agricultura i la ramaderia. La majoria de les terres castellanes es dedicaven al conreu de cereals o de productes per a l’exportació (vi i oli). Però la base de l’economia era la ramaderia ovina, sobretot de raça merina, que produïa llana abundant de gran qualitat i es destinava a l’exportació o a la indústria tèxtil.

Aquesta ramaderia pertanyia majoritàriament a la noblesa castellana, que, a fi de defensar els seus interessos, va fundar per concessió del rei Alfons X l’Honrado Concejo de la Mesta (1237) i li va atorgar privilegis, com ara la llibertat perquè el bestiar pasturés en les terres dels pagesos. Els ramats eren transhumants i circulaven per una xarxa de camins, les carrerades, que recorrien la Península de nord a sud.

mesta.jpg

Només una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava al regne per als teixidors de les ciutats. Una part important s’exportava a les ciutats tèxtils dels Països Baixos, sobretot Bruges, on la filaven, la teixien i en feien confecció. El comerç de la llana es concentrava a Burgos, i des d’allà anava als ports del mar Cantàbric per fer-la arribar a Flandes per via marítima.

Tot això va reactivar la vida comercial de la Meseta Nord, on es crearen fires i mercats importants, com la de Medina del Campo. Els mariners bascos i càntabres eren els encarregats de transportar la llana, que sortia dels ports càntabres (Laredo, Castro Urdiales) i bascos (Bermeo, Getaria, Bilbao). Al segle XIII aquests mariners bascos i càntabres van fundar l’Hermandad de la Marina de Castilla per defensar-se de la competència dels mariners anglesos i francesos.

20070712klphishes_23.Ees.LCO.png

La venda de la llana i dels draps que se n’elaboraven, va fer que l’artesania i el comerç es desenvolupessin molt i aquest auge econòmic va provocar el desenvolupament de les fires comercials, entre les quals va destacar la de Medina del Campo.

El poder de la noblesa. El progrés de la Reconquesta va comportar que els reis concedissin enormes extensions de terra als nobles, amb les quals crearen grans senyories.

A més, els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clero, que es van consolidar com els grups socials més rics i poderosos de Castella i moltes vegades van aconseguir d’imposar-se al poder del rei.

Tot i que alguns monarques intentaren dictar mesures per afavorir les manufactures tèxtils de la llana, aquestes indústries no van aconseguir mai prosperar davant dels interessos dels nobles, que preferien els beneficis ràpids de l’exportació. Així doncs, a Castella no es va desenvolupar una burgesia que es podia haver enriquit amb la manufactura i amb el comerç i que hauria tingut la influència necessària per fer de contrapès al poder de la noblesa.

La gran expansió castellana del segle XIII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència.

Fernando_III_de_Castilla.jpg

Ferran III de Castella

La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

Castella 1210.png

Els almohades i las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.

Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians

NavasDeTolosa.jpg

L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.

Aquest monarca va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Espanya 1484.jpg

Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.

L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.

Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.

Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.

L’expansió territorial dels regnes cristians en els segles XI i XII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó sota la Corona de Ferran I de Castella (1037-1065) i la progressiva descomposició del califat de Còrdova van permetre a aquest monarca donar un nou impuls al procés repoblador. A més, les paries que els reis musulmans de les taifes pagaven als monarques cristians per mantenir la pau van fer possible que els exèrcits fossin més nombrosos, tinguessin millor armament i que es construïssin nous castells.

Pyreneiska_halvön_historisk.jpg

L’organització dels territoris cristians. El rei tenia la màxima autoritat en els territoris cristians peninsulars. Prenia les decisions polítiques i dirigia l’exèrcit. La seva cort era ambulant, és a dir, els consellers del rei es traslladaven allà on s’establia el monarca.

Ferran I de Castella.jpg

Ferran I de Castella

D’altra banda, la guerra era una pràctica habitual. Per aquest motiu al regne asturià i lleonès es va construir una xarxa de fortaleses per defensar el territori. A la zona pirinenca, la situació de guerra contínua va mantenir el prestigi dels nobles i els caps militars, als quals s’encarregava el control de les terres repoblades per ser defensades. Tanmateix, no hi havia un exèrcit permanent, sinó que els guerrers es vinculaven al rei per mitjà del vassallatge.

Els territoris conquerits van ser poblats amb pagesos lliures als quals els reis reconeixien la propietat de les terres on s’instal·laven. Aquests pagesos practicaven una agricultura que només era capaç de produir el que les famílies necessitaven per mantenir-se. Per això el comerç gairebé va desaparèixer.

La conquesta de la vall del Tajo. Durant els segles IX i X els regnes cristians van avançar cap al sud fins a la vall del riu Duero. Aquesta zona no interessava als musulmans i havia quedat gairebé deserta. L’avenç cristià no va ser militar; es va basar en la colonització de la terra per grups de pagesos que van formar petits llogarets.

Així, Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila aprofitant la dissolució del Califat de Còrdova (1031). També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Àndalus. Els regnes cristians van aprofitar la feblesa de les taifes per expandir-se cap al sud.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

El seu fill, Alfons VI (1065-1109), va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica. Aquest fet va permetre dur la frontera del regne castellano-lleonès més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.

La creació de Portugal. El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca. A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal. L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores Portugal va ser un regne independent.

L’arribada dels almoràvits. L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics, que es van adonar que ni pagant les paries podien detenir-ne l’afany agressor. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits.

D’aquesta manera, entre els anys 1086 i 1109 els exèrcits almoràvits van entrar diverses vegades a la Península i van derrotar els reis cristians; així van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a la fi del segle XI. Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador.

cid.jpg

Els repoblaments comunals. Després de conquerir un territori, aquest es dividia en circumscripcions, dominades per una ciutat o vila, que feia de capital, i nombrosos llogarets que en depenien. A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.

Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van veure obligats a posar-se sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les seves terres i van convertir-se en serfs.

A partir del segle XII, quan els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans (Toledo, la vall de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar. Es va aturar el repoblament espontani dels primers segles i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal), en què es concedien privilegis i drets (furs o cartes de poblament) importants als repobladors.

Tanmateix, hi va haver territoris en què la repoblació va ser molt lenta, com ara la Manxa i les muntanyes de Terol. Els reis van lliurar aquestes terres a ordes militars, que hi van formar grans senyories.

L’origen dels regnes cristians hispànics

dijous, 9/09/2010

Després de la conquesta musulmana, les úniques zones que no van quedar sota el domini musulmà van ser les àrees cantàbriques (origen dels regne asturià i lleonès) i pirinenques (origen del regne de Navarra i els comtats aragonesos i catalans), al nord de la Península. Molts visigots que fugien dels musulmans es van refugiar en aquestes zones que serien l’origen dels nous regnes cristians que es van formar al nord de la Península entre els segles VIII i IX.

2ESOT4mapaorigen.jpgPer tant, els exèrcits islàmics que havien envaït la Península Ibèrica l’any 711 no van arribar a controlar plenament la zona de la Serralada Cantàbrica, habitada pels pobles càntabres i àsturs.

El regne d’Astúries . En aquest territori fora del control andalusí s’hi van refugiar alguns dels nobles visigots que fugien de la invasió. D’aquesta manera, en la primera meitat del segle VIII, va sorgir el regne d’Astúries. Un d’aquests nobles, Pelagi, nomenat rei el 718, sembla que va obtenir una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga (722).

Aquest fet, en realitat una simple escaramussa de resultat incert, va permetre Pelagi de consolidar el poder de què disposava i ha estat considerat tradicionalment l’inici de l’anomenada Reconquesta, és a dir, la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.

Don_Pelayo.jpg

Pelagi, primer monarca del Regne d'Astúries

Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear a poc a poc un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que va manifestar la seva independència de l’emirat de Còrdova negant-se a pagar-li tributs. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia. Així, vers l’any 800 el regne d’Astúries comprenia des de Galícia, a l’oest, fins a Àlaba, a l’est. En el segle IX, moltes ciutats, com Burgos, Zamora o Coïmbra, es van incorporar al regne.

El regne de Lleó. A la segona meitat del segle IX, el rei Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos per ocupar els territoris des de la Serralada Cantàbrica fins al riu Duero, una zona despoblada i abandonada per les guarnicions militars musulmanes.

El monarca va organitzar-ne el repoblament amb gent càntabra, gallega i basca, i també amb mossàrabs que havien fugit d’Al-Àndalus. Per controlar més bé les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i, en conseqüència, el regne va prendre el nom de regne de Lleó.

A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero. En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra ( alous) i vivien en petites cases aïllades, però properes entre si, de manera que formaven una vila.

España 910.jpg

La Península Ibèrica l'any 910

Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interès col·lectiu: zones de guaret, conreus, pastures, aprofitament dels boscos, l’ús del molí, etc. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs, que hi anaven atrets pels beneficis que els concedien els reis: llibertat personal, exempció d’impostos i de prestacions militars, permís de comerç.

Durant el segle X, amb la proclamació del califat de Còrdova, Al-Àndalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars. Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa va ser frenada i els seus reis van haver d’orientar els esforços a protegir i defensar el territori.

La formació del regne de Castella. En els seus orígens Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, la zona de defensa enfront de les incursions musulmanes procedents de la vall de l’Ebre, un territori poc poblat i molt exposat als atacs musulmans. Per això el rei Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos.

Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i estava dividida en comtats governats per comtes. Un d’aquests comtes, Ferran I (Fernán González, 930-970), va aconseguir independitzar-se a la pràctica del regne de Lleó, governant de manera independent des de l’any 951, i va transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill tot i que aquest territori continuava sent vassall dels reis de Lleó. Al final, el 1035 Castella es va convertir en un regne propi.

El regne de Navarra. Al principi del segle IX, el comte Ènnec de Pamplona, dit Aritza, va expulsar les tropes franques de Pamplona. Aquest va ser l’origen del regne de Pamplona, que més endavant es va anomenar regne de Navarra.

A partir del segle X, la dinastia Ximena va governar a Navarra i va aconseguir estendre la seva influència per la Rioja i Àlaba. El moment de més esplendor va ser el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), que va arribar a ser el rei cristià més poderós de la Península. Va incorporar al seu regne els comtats aragonesos, Castella i part de Lleó. Però el regne es va fragmentar quan ell va morir.

Els comtats d’Aragó. Més tard que a Navarra, la família del comte Asnar va aconseguir la independència per al comtat d’Aragó respecte dels francs. L’any 922 Aragó va quedar sota el domini dels monarques navarresos, dels quals es va independitzar quan va morir Sanç III, el 1035.

L’art gòtic

dimarts, 7/09/2010

L’estil gòtic va desenvolupar-se a Europa des de mitjans del segle XII fins a les darreries del segle XV, lligat amb el gran desenvolupament urbà d’occident, fenomen que va provocar un veritable furor arquitectònic donant pas a que s’aixequessin edificis més alts i lluminosos. D’aquesta manera, les ciutats van veure sorgir nombrosos grups de picapedrers, paletes i fusters, dirigits per mestres d’obres i arquitectes.

En aquest període l’Església va construir grans catedrals per als habitants d’aquests nuclis, símbols del poder econòmic i de la fe dels seus habitants. Tanmateix, van crear-se noves ordres religioses que van fundar convents i esglésies a les ciutats. D’altra banda, van construir-se edificis públics com ara ajuntaments, llotges, drassanes i hospitals, entre d’altres, per tal d’atendre les noves necessitats derivades del desenvolupament urbà i comercial. Finalment, les famílies riques de les ciutats van encarregar la construcció de grans palaus.

L’arquitectura gòtica:

A finals del segle XIII, l’estil gòtic va succeir definitivament el romànic. Va néixer a França i des d’aquest país es va estendre ràpidament per tot Europa donant pas a una nova estètica.

catedral gotica.jpg

La catedral era l'edifici més representatiu del nou estil artístic gòtic.

El gòtic, igual que el romànic, va ser un art religiós, però també el símbol del poder i la riquesa de les ciutats. La catedral n’era l’edifici més representatiu del nou estil artístic, però, com apuntàvem anteriorment, també es van construir altres edificis no religiosos, com ara castells, palaus, ajuntaments, universitats, etc.

La catedral es va convertir en el centre de la ciutat. No només s’hi feien els ritus religiosos, sinó que també s’hi reunien els gremis i els governs municipals abans que es construïssin els ajuntaments. Fins i tot van sorgir rivalitats entre les ciutats per construir la catedral més gran i alta.

paris_notredame_portada_eljuiciofinal.jpg

Catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

En els edificis gòtics es van utilitzar noves tècniques arquitectòniques i constructives (arc ogival, volta de creueria) que van permetre construir esglésies i edificis d’aspecte totalment diferent dels romànics.

  • S’usava l’arc ogival o apuntat. Es tracta d’un arc més alt i lleuger amb forma de punta de fletxa que, a causa de l’estructura vertical que presenta, permet elevar considerablement l’altura dels edificis i dóna pas a la verticalitat dels edificis.
  • S’usava la volta de creueria o ogival, el pes de la qual no descansava sobre el mur, sinó sobre els pilars a l’interior de l’edifici i els arcbotants i contraforts a l’exterior. Els arcbotants rebien el pes de la volta i, com si fossin una mena de pont, el transmetien als contraforts.

gotico.jpg

Les catedrals gòtiques se sostenien sobre un esquelet petri de voltes de creuer, pilars, arcs boterells i contraforts.

Gràcies a aquestes tècniques, ja no calien els murs gruixuts del romànic i es van poder obrir unes finestres enormes. D’aquesta manera la llum va penetrar a l’interior dels edificis. Aquests nous finestrals es tancaven amb vitralls molt vistosos i rosasses amb colors intensos. Com a resultat, mentre que a l’art romànic dominava la foscor i el recolliment, l’art gòtic va edificar construccions cada vegada més altes i lluminoses.

planta_catedral_amiens.jpg

Les catedrals gòtiques són de grans dimensions i tenen diverses naus i doble girola.

Finalment, les plantes dels edificis també van ser diferents de les romàniques. Malgrat que es va conservar, essencialment, la forma de creu llatina, les capçaleres, en lloc de ser semicirculars, es van fer poligonals i la nau central es construïa molt més alta i ampla que les laterals.

L’escultura gòtica:

Les arts plàstiques (escultura i pintura) progressivament van anar independitzant-se de l’arquitectura. Els artistes del gòtic van abandonar el simbolisme i van començar a tendir cap al realisme i la humanització de les imatges, tot i que la temàtica religiosa va seguir sent predominant.

coronation-notre-dame2.GIF

Portalada de la catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

L’escultura gòtica s’utilitzava bàsicament per decorar les façanes de les esglésies. Així, els escultors gòtics, igual que els romànics, representaven sobretot temes religiosos, especialment els temes de Crist crucificat i la Mare de Déu amb el Nen. Igualment, les escultures van continuar tenint una funció educativa. No obstant això, l’escultura gòtica va experimentar canvis importants:

  • Les obres es van anar alliberant de l’adaptació a l’arquitectura i, d’aquesta manera, les escultures exemptes, les que poden ser vistes per tot el seu contorn, van anar adquirint més importància.
  • Les figures es representen de manera més realista i natural; els vestits, les actituds i els gestos dels personatges eren cada cop més detallats. Aquest realisme va originar l’aparició dels primers retrats de nobles i burgesos.
  • Va triomfar la línia corba i les figures van anar adquirint una sensació de moviment.
  • Hi va haver interès per expressar sentiments d’alegria, tristesa, dolor, etc. Per exemple, és habitual trobar la imatge d’un Crist crucificat que pateix, o de la Mare de Déu, contenta, jugant amb el seu fill.
  • Van començar a esculpir-se imatges exemptes que representaven reis o personatges importants de l’època.

D’altra banda, van destacar les portalades de les esglésies i catedrals i els ornaments com ara les gàrgoles (que a la vegada servien per evacuar l’aigua de la pluja que queia a la teulada), els cadirats de cor sobre fusta que decoraven les esglésies i també l’escultura funerària.

Finalment, mentre que la majoria de les escultures romàniques són d’autor desconegut, moltes de les escultures o dels retaules gòtics són d’autors coneguts. Per exemple, a la Península Ibèrica són importants les obres de Pere Joan, Pere Oller, Guillem Sagrera i Gil de Siloé.

La pintura gòtica:

La pintura mural va perdre la importància que havia tingut durant el romànic a gairebé tot Europa, excepte a Itàlia. Els murs van ser substituïts per finestrals molt amplis decorats per rosasses i vitralls i no va quedar lloc per fer-hi les pintures que havien caracteritzat l’anterior etapa.

NRose-Sept07-D4009sAR800.jpg

Rosassa de la catedral de Chartres (segle XII), França.

sainte chapelle.jpg

Vitralls de la Sainte Chapelle (segle XIII), París.

D’aquesta manera, al principi del gòtic, els exemples més importants de pintura van ser les miniatures que decoraven els llibres sagrats, les cròniques i els relats, així com els vitralls de les catedrals, que estaven fets per pintors.

Més tard, va començar a adquirir importància la pintura sobre fusta, fet que va originar l’aparició dels retaules pictòrics que ocupaven principalment l’absis central del temple, darrere l’altar. Aquests retaules van evolucionar des dels que estaven formats per una sola taula fins als que es componien de diverses peces.

retaule bernat martorell.jpg

Retaule de Bernat Martorell (segle XV). Els retaules es pintaven sobre fusta i el daurat era el color predominant.

Els temes més representats van continuar sent els religiosos (en retaules dedicats a la vida de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants), malgrat que també cal destacar l’aparició dels retrats. Molts nobles i burgesos urbans, quan encarregaven un retrat, volien mostrar el poder que tenien i passar a la posteritat.

A més, la pintura gòtica mostra la preocupació per aspectes nous, com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, la descripció minuciosa i detallista de la vida quotidiana, la representació dels sentiments i una nova valoració de la llum i del color. Així, les característiques més importants de la pintura gòtica van ser la riquesa de colors, l’ús del daurat, la introducció de paisatges de fons, la recerca de realisme i el creixent moviment de les figures.

D’altra banda, al segle XV, en el trànsit cap al Renaixement, els pintors flamencs van iniciar una pintura temàtica profana i marcada per un accentuat realisme.

jan-van-eyck-e28098portrait-of-giovanni-arnolfini-and-his-wife_-1434.jpg

"El matrimoni Arnolfini" (segle XV), oli del flamenc Van Eyck. Els burgesos rics es feien retratar amb aquesta nova tècnica de pintura.