Arxiu de la categoria ‘4. Història Medieval’

Joan I el Caçador

divendres, 24/02/2012

Joan I d’Aragó va néixer a Perpinyà el 1350, fill de Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília. Era el desitjat mascle que posava fi al debat successori encetat per Pere en declarar la seva primogènita, Constança, com a Hereva al tron, decisió que havia conduit la monarquia a la guerra contra la noblesa aragonesa i valenciana. Ara bé, la crisi successòria del regnat del Cerimoniós semblarà un acudit al costat del drama familiar de Joan, coronat duc de Girona en néixer.

Rotlle-genealogic-poblet-johan-I-darago.jpg

Amb vint-i-tres anys, Joan va casar-se amb Mata d’Armanyac. Va ser un matrimoni prolífic en fills: cinc van néixer entre 1373 i 1378. Però a continuació començaria el drama del casal de Barcelona: quatre d’ells van morir, inclòs el primogènit Jaume, només va sobreviure l’infanta Joana. Una nova crisis successòria es començava a dibuixar en l’horitzó. A la mort de Mata (1378), Joan va casar-se amb Violant de Bar, la neboda de Carles V, el rei de França. Fins a set fills van néixer d’aquest matrimoni: sis d’ells van morir, només la infanta Violant va sobreviure. En el moment de la mort de Joan el tron hauria de passar a Martí, el germà del rei, o el país es veuria abocat a una nova crisi política. És el drama successori del casal de Barcelona.

Home malaltís, Joan va ser coronat rei el 1387. Caçador o Aimador de la gentilesa? El rei era un humanista, un protector de les lletres i la medicina que va envoltar-se de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits del període. Era un home refinat i de cultura, però totalment despreocupat dels afers del regne. Amb ell va arribar el gust pels refinaments cortesans: les robes precioses, les joies, les festes i la música. També era un gran amant de la cacera. Tots els grans fets del regnat van agafar-lo caçant, des de l’assalt al call jueu fins a la seva sobtada mort.

El primer acte de govern del rei va ser el posicionament de la Corona d’Aragó en el Cisma d’Occident. Si el Cerimoniós havia pres una política d’indiferència i neutralitat davant el conflicte que enfrontava Urbà VI (papa de Roma) i Climent VII (papa d’Avinyó), Joan va veure’s en la necessitat de prendre partit. La Corona d’Aragó es posicionava al costat del bàndol francès.

El fet més important del seu regnat va ser l’assalt als calls jueus de 1391. Tot havia començat a Sevilla, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a València i Mallorca. I a l’agost el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol•lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

L’assalt del call barceloní anava acompanyat d’una consigna: “Muria tothom e visca lo rey e lo poble”. Estem a l’edat mitjana, un període on la religió és un fet social, en el qual la religiositat és una arma ideològica de primer ordre. És a dir, la qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La tragèdia jueva ens porta cap a un principi d’identitat catalana. La rauxa del poble està en la base de la matança. El seny havia desaparegut a causa de la crisi. De la mateixa manera, la indecisió dels governants és la seva causa immediata: els consellers de la ciutat havien desviat cap als jueus la irritació d’un poble arruïnat per la crisi. En realitat, però, els jueus no havien tingut un paper decisiu en el deute català. Els jueus havien jugat un paper secundari en la crisi, una simple intermediació en els préstecs a canvi d’una comissió del 0,5%. Un paper massa petit per a les conseqüències derivades.

En realitat, els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval. La connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. El mite de les tres cultures s’esvaïa de cop. De la mateixa manera, la cruesa dels fets ens condueix cap a una altra reflexió: la utilització de les masses contra víctimes innocents com a coartada política.

Quina va ser la reacció de Joan I? El monarca, com no podia ser d’altra manera, es trobava de cacera en conèixer la notícia. Els fets eren greus, però el rei no va ajornar el seu dia de caça. Això sí, posteriorment va dictar penes molt dures contra els teòrics caps dels aldarulls, tot demanant que les penes de mort s’executessin abans del seu retorn a Barcelona. Així, els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

Joan_I_d'Aragó.jpg

Un altre dels sobrenoms que la història ha identificat amb Joan I és “el Descurat” per la seva manca de preocupació per les tasques de govern. Ja l’any 1388 va convocar Corts i els braços li van reclamar la reorganització de la casa reial a la vegada que qüestionaven l’honorabilitat d’alguns consellers. Però el rei i la seva dona eren gent de festa, no de política. Aquestes greus acusacions no els afectaven. La cort de Joan I va ser la més sumptuosa i la més rica mai vista a Catalunya. El rei s’envoltava de comoditats, de luxe i de plaers. La resta importava ben poc.

Joan I va morir sobtadament, en circumstàncies estranyes, el 19 de maig de 1396, mentre caçava als boscos de Foixà. El mes de juny de 1396, mort el rei, es va iniciar un procés contra els seus consellers. I és que a la fi del regnat, el país estava immers en la ruïna administrativa, el caos financer i les arques reials estaven buides. Joan I s’havia envoltat de personatges de la cultura i dels luxes i refinaments més exquisits, però la seva gestió com a monarca va ser nefasta. Aquest és el país que rebria el darrer rei del casal de Barcelona, Martí l’Humà, el germà del monarca finat.

Pere el Cerimoniós

dimecres, 22/02/2012

Pere IV d’Aragó (III en la numeració catalana) va néixer a Balaguer el 1319. Era el fill primogènit d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa Teresa d’Entença. Si bé va passar a la història com “El Cerimoniós”, en realitat va ser un home cruel i violent que va instaurar una manera de fer política autoritària. Potser el sobrenom de “El del Punyalet” sigui més encertat a l’hora d’apropar-nos al seu regnat. En qualsevol cas, el llarg govern de Pere el Cerimoniós (1336-1387) assenyala definitivament el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-IV-darago.jpg

Segurament, els conflictes polítics familiars derivats de les lluites internes pel poder amb la seva madrastra Elionor de Castella siguin un dels elements que va marcar aquest caràcter. En aquest sentit, el seu primer acte polític, després de la mort d’Alfons i la fugida d’Elionor a Castella, va ser la derogació definitiva de les donacions que el seu pare havia realitzat als seus germanastres i del patrimoni reial de la reina. Només era el primer dels conflictes que enfrontarien Castella i la Corona d’Aragó durant el seu regnat.

El següent objectiu va ser Mallorca, en mans del seu cunyat Jaume III. Per això, des del 1341, Pere va anar acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo de Mallorca: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, usurpació de drets feudals, incompareixença a les Corts de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo i no va complir. En no presentar-se a les citacions, encara va afegir-s’hi un darrer càrrec: contumàcia.

Finalment, Jaume III va desplaçar-se a Barcelona acompanyat de la seva dona Constança, germana del Cerimoniós. Però el seu objectiu no era retre homenatge al seu senyor, sinó assassinar-lo. La resposta de Pere en produir-se la filtració del complot va ser sorprenent: va deixar marxar Jaume. Ara bé, això només s’explica pel fet que Pere va centrar-se en acabar el procés judicial que sentenciava Jaume a entregar les seves terres a la Corona. El 1343, Mallorca era ocupada. A continuació, Menorca i Eivissa es rendirien sense gaires resistències.

462px-Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona_ms_2664_BGUS.jpgA Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.

Aquesta reeixida política reintegracionista contrastaria, però, amb la situació interior dels seus regnes. I tot va començar per una acció temerària del monarca. Pere s’havia casat amb Maria de Navarra (1338) i després de set anys de matrimoni havien tingut dues filles. La manca de descendència masculina va amoïnar el Cerimoniós, el qual va decidir que en cas de no arribar el mascle desitjat seria Constança, la filla gran, qui el succeiria en el tron. Era una decisió sobirana, sense consulta a les Corts. Una decisió insòlita dins de la dinastia comtal barcelonina. S’havia obert la caixa dels trons de l’autoritarisme.

El seu germà Jaume, governador general i presumpte hereu en cas de mort sense descendència masculina va ser el primer a alçar-se en contra. També, des de Castella, els germanastres Ferran i Joan, que ocupaven, a desgrat del Cerimoniós, un lloc en la línia successòria, van reclamar els seus drets. Però, a més, la noblesa aragonesa i valenciana també van rebel•lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós per recolzar els drets al tron del germà Jaume.

La batalla política va lliurar-se primer en les Corts de Saragossa de 1347. Davant la pressió de la ressuscitada Unió Aragonesa, el Cerimoniós va haver de prescindir de bona part dels seus consellers. Només Bernat de Cabrera, el seu privat, va mantenir-se en el seu càrrec. A més, Pere va haver d’admetre Jaume com a successor, revocar els drets successoris de Constança i retornar les donacions d’Alfons el Benigne a la seva madrastra i germanastres.

Retornat de Saragossa, i enviudat per la mort de Maria de Navarra, Pere va casar-se a Barcelona amb Elionor de Portugal. El casament, però, va veure’s deslluït per la mort del germà Jaume. Sembla ser que Jaume va ser una de les primeres víctimes de la pesta negra, tot i que alguns historiadors han vist darrera d’aquest fet la mà del rei. Certament, fos víctima de la pesta o assassinat, la seva desaparició semblava alleugerir el camí del Cerimoniós.

Ordinacinons_fetes_per_lo_senyor_en_pere_terç_rey_darago_sobre_lo_regiment_de_tots_los_officials_de_la_sua_cort_BNF_esp_99_f1.jpgPerò la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.

La pesta negra aviat es cobraria una nova víctima de la família reial: Elionor de Portugal. Així, el rei va haver de casar-se per tercera vegada, ara amb Elionor de Sicília. Fruit d’aquest casament, el 1350, finalment arribava el mascle desitjat: Joan, duc de Girona. La qüestió successòria trobava solució.

Pacificat l’interior del país mitjançant la repressió, l’atenció del Cerimoniós va girar cap a la Mediterrània. Sicília i Sardenya seguien revoltades i esclatava la guerra amb Gènova. Pere articularà una gran aliança amb Venècia i l’Imperi Bizantí per portar la lluita al mar, però les operacions van ser un veritable fracàs. La guerra contra Gènova va perjudicar greument el comerç català, la pirateria va intensificar les seves accions al Mediterrani i la sagnia nobiliària va posar en qüestió els ideals de la cavalleria. La crisi havia arribat definitivament.

A nivell peninsular, des de 1356 la política catalano-aragonesa va estar determinada per la guerra que el Cerimoniós va mantenir amb Pere I de Castella, conegut com Pere el Cruel. Castella volia assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de les terres d’Elx, Alacant i Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II. Esclatava la guerra, una lluita massa llarga i costosa que es perllongaria durant tretze anys.

Al costat dels monarques, dels dos Peres, van situar-se dos personatges que afavorien la continuïtat de la guerra i les intrigues: amb el Cruel s’aliava Ferran, el germanastre derrotat en el conflicte de la Unió; i amb el Cerimoniós s’aliava Enric de Trastàmara, fill bastard d’Alfons XI de Castella i aspirant al tron. És a dir, la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó en el segles XIV s’ha de situar en el context d’una guerra civil castellana.

Pietro_IV_d'Aragón.jpgPere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.

La mort de Pere el Cruel a Montiel, el 1369, a mans del bastard Enric de Trastàmara va posar fi a la guerra.  Enric es convertia en el nou rei de Castella, tot introduint la dinastia Trastàmara. I Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric s’havia compromès a cedir-li Múrcia. En canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana: greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, un enorme esforç financer que pesaria durant molts anys sobre la hisenda reial, municipal i dels particulars… Tot agreujat per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381), les secades, una plaga de llagosta… És la frontera entre el camí cap a la decadència i el seu inici.

En aquest context decadent, el 1375 moria la reina Elionor de Sicília. Aleshores Pere va intimar amb Sibil•la de Fortià, membre de la petita noblesa empordanesa, amb la qual es casaria el 1381. Això va enfrontar Pere amb els seus fills, especialment amb Joan.

Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona la nit de Reis de 1387 després d’un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren com l’últim gran rei de la casa de Barcelona. Certament, en el camp polític militar va derrotar tots els seus opositors i va ampliar els dominis de la Corona. Igualment, el règim pactista de govern va sortir reforçat, sobretot si observem la història des de la perspectiva catalana. Però també hem de veure l’altra cara de la moneda: la repressió, l’autoritarisme, el cost de les guerres, la crisi financera… Controvertit en el seu temps, Pere resulta una figura polèmica i complexa a l’hora d’enfrontar-s’hi historiogràficament. L’única afirmació no qüestionable és que a partir de la seva mort la decadència es precipitarà sobre la Corona d’Aragó.

Alfons el Benigne

dilluns, 20/02/2012

Alfons IV d’Aragó (III si seguim la numeració catalana), hereu a la Corona per la renúncia del seu germà gran Jaume, era fill del matrimoni entre Jaume II i Blanca d’Anjou. Procurador general de la Corona des de 1319, va ser un dels protagonistes de la conquesta de Sardenya de 1324. Durant el seu regnat, el Benigne es mouria constantment entre tres influències: el seu esperit religiós, la seva malaltia crònica i la intervenció política de la seva segona muller, Elionor de Castella. Possiblement, tot i que ens trobem davant de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó, en realitat ens trobem en l’inici de la decadència catalana, fet que en aquell moment era difícil de veure.

Rotlle-genealogic-poblet-alfons-IV-darago.jpg

Alfons el Benigne va ser coronat solemnement a la ciutat de Saragossa la pasqua del 1328. Amb vint-i-vuit anys començava a regnar i la primera tasca era trobar una nova muller ja que la seva primera esposa, Teresa d’Entença acabava de morir. L’escollida va ser Elionor de Castella, dona amb una àmplia visió política que sempre vetllaria pels seus fills en detriment dels drets de Pere i Jaume, fills del primer matrimoni del rei.

Si bé el patrimoni mai va ser dividit –els temps de les particions feudals havien quedat enrere per donar pas a l’Estat dinàstic unitari–, Elionor va aconseguir que el rei realitzés una sèrie de donacions parcials cap als fills del segon matrimoni. Així, Ferran, el primer fill d’Alfons i Elionor, va rebre amb tres anys el marquesat de Tortosa i part del regne de València. La noblesa valenciana, però, no acceptaria la nova situació i, el 1333, davant el perill de l’esclat d’una revolta, Alfons va veure’s revocar la política de donacions. Tanmateix, les lluites polítiques familiars mai van solucionar-se.

Alifonso_IV_d'Aragón.jpgEn el camp de la política, la principal preocupació del Benigne va ser aconseguir un èxit militar i territorial en la croada contra el reialme musulmà de Granada. Era un retorn a l’ideal de croada, de lluita contra l’Islam propiciat per la seva religiositat. Així, els diplomàtics d’Alfons van recórrer Europa en un intent d’afegir aliats en la croada contra els sarraïns de Granada, però els seus intents fracassarien. El papa Joan XXII no va demostrar cap entusiasme i Alfons XI de Castella mai va ser sincer en les seves intencions. En conseqüència, l’expedició militar de 1330 va derivar en una campanya d’estiu sense cap benefici. És a dir, la croada somiada per Alfons en cap moment va ser una realitat.

Durant el seu regnat, l’any 1333, va donar-se a Catalunya una gran fam que podem considerar com el preludi a la crisi de la baixa edat mitjana. De la magnitud d’aquesta fam queda constància en les cròniques, on es qualifica l’any 1333 com “lo mal any primer”. El fantasma de la decadència econòmica, demogràfica i política començava a planar sobre la Corona d’Aragó. Però en aquell moment ningú ho va saber veure.

En qualsevol cas, el problema més greu del regnat del Benigne va ser el domini de l’illa de Sardenya, una conquesta mai consolidada arran de la de decisió de Gènova d’intervenir en el conflicte. S’iniciava una guerra que es perllongaria durant vint-i-set anys. Una guerra que requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. És per això que la plenitud mediterrània va conduir la Corona d’Aragó a la decadència. La pèrdua d’homes i recursos seria massa profunda com per possibilitar una recuperació en el moment en què va esclatar la crisi econòmica i demogràfica.

Alfons patia una malaltia crònica. El 1335, fracassada la seva política peninsular i amb el conflicte sard empantanat, va retirar-se a Barcelona per intentar restablir-se. Però la seva salut va empitjorar. La gravetat de la salut del monarca va fer que Elionor, davant una imminent arribada al tron de Pere, l’hereu al que havia menyspreat i volgut restar poder en benefici dels seus fills, fugís cap a Castella. D’aquesta manera, després de nou anys de regnat, Alfons moria el gener de 1336.

Jaume II el Just

divendres, 17/02/2012

Jaume II, nascut a València el 1267, amb dinou anys s’havia coronat com a rei de Sicília a la mort del seu pare, el rei Pere el Gran (1285). La mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Liberal, el 1291, va suposar que també es convertís en rei de la Corona d’Aragó. Ara bé, el nou monarca ja feia una declaració d’intencions en jurar el càrrec a Barcelona i Saragossa: rebia la corona no pas en virtut del testament del seu germà Alfons, sinó com a conseqüència de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília. Era un home nascut per a la política, per a les tasques de la diplomàcia de cancelleria.

Rotlle-genealogic-poblet-jaume-II-darago.jpg

Prudent i astut, el Just va treballar per l’entesa i la pacificació com a solució a la qüestió siciliana. Finalment, en virtut del Tractat d’Agnani de 20 de juny de 1295, el papa Bonifaci VIII i els enviats de França, Nàpols i la Corona d’Aragó van dibuixar un nou mapa polític en el Mediterrani: Sicília passaria a ser de la Santa Seu, les Balears serien restituïdes a l’oncle Jaume, Còrsega i Sardenya passaven a la Corona d’Aragó, i es signava la pau amb França i el papat. Jaume II havia jugat la carta de la diplomàcia política i havia aconseguit la pau.

Jaume_II.jpgEl resultat immediat de la pau va ser el matrimoni entre el monarca catalanoaragonès i Blanca d’Anjou. La unió amb filla de l’enemic del seu pare era el millor símbol per a l’inici d’una pau duradora. Així, l’octubre de 1295, a Vilabertran, un cortès gibelí es casava amb una dona de sang angevina, un Hohenstaufen s’unia amb una güelfa. S’iniciaven nous temps per a la política mediterrània.

Frederic, germà de Jaume i hereu del regne de Sicília segons el testament d’Alfons el Liberal, va sentir-se traït i va coronar-se rei de Sicília. Però ja no comptaria amb el suport de la Corona. Així, les tropes catalanes van haver de tornar a Sicília, però a combatre contra el germà de Jaume a causa de la pressió papal. Angevins i catalans van lluitar contra els sicilians fins que, mitjançant la pau de Caltabellotta de 1302, la resistència siciliana va veure’s premiada: Frederic era reconegut com a rei de Sicília. Tot i que Jaume i Frederic havien lluitat en bàndols diferents, hem de suposar que el reconeixement de Frederic en el tron sicilià va ser una satisfacció pel Just.

A la Península, el Just va veure’s involucrat en un nou conflicte amb Castella quan va recolzar les reivindicacions d’Alfons de la Cerda. La guerra va desenvolupar-se en dos fronts. El primer, a Castella, on Alfons de la Cerda i l’infant Pere (germà bastard de Jaume) van ser derrotats. El segon, comandat pel propi Jaume II, a Múrcia, va suposar l’ocupació d’Alacant i Múrcia. El 1304, va signar-se la pau amb Castella, per la qual Jaume tornava la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant fins a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València.

Jaime II.jpgSignada la pau amb Castella, la Corona d’Aragó retornava a la política comuna de la reconquesta i la guerra als musulmans que havia caracteritzat els darrers segles. D’aquesta manera, el comte-rei va posar-se d’acord amb Ferran IV de Castella per a la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. Així, el 1309, Jaume va intentar una campanya a Almeria que acabaria en fracàs per la falta de col•laboració de l’exèrcit castellà.

Seguint les pautes de França, l’orde del Temple va ser dissolt el 1317. Val a dir que, en el concili de Tarragona, els templers catalans van ser declarats innocents. Tot i això, els seus béns immobles i dominis van ser repartits entre l’ordre de l’Hospital i el nou orde militar creat per Jaume II: l’orde de Montesa.

En la seva vida familiar, la muller Blanca havia mort el 1310, i el 1315 Jaume va contraure un nou matrimoni, amb Maria, germana del rei de Xipre. A la mort d’aquesta, el 1322, Jaume es tornaria a casar, aquell mateix any, amb Elisenda de Montcada. Però el fet més destacat s’havia produït el 1319, quan el Just va haver d’acceptar la renúncia als drets successoris del seu primogènit, Jaume, el qual s’havia negat a consumar el matrimoni concertat amb Elionor de Castella per entrar en la vida religiosa. Així, el fill segon, Alfons, va ser declarat com a nou hereu al tron.

La darrera gran acció del seu regnat marcaria el futur de la Corona d’Aragó: el 1324, amb l’infant Alfons com a cap, es conqueria Sardenya. Una gran gesta de l’exèrcit català, sí. Però també l’inici d’una llarga guerra de vint-i-set anys. El prudent Jaume II no va saber veure les implicacions que podien derivar-se d’un enfrontament amb Gènova i els seus aliats sards. La guerra requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. I és aquí on hem de buscar les arrels de la decadència catalana posterior.

Jaume II ja no veuria les conseqüències de la seva darrera gran acció. El Just moria a Barcelona el 1327 a l’edat de seixanta anys. Amb el seu regnat la grandesa catalano-aragonesa en el Mediterrani va arribar al punt més àlgid, a la vegada que posava les bases per a la posterior decadència. En qualsevol cas, un gran rei. El monarca que va deslligar l’Estat monàrquic de la dependència feudal per establir les bases de l’Estat estamental, l’home que va introduir les bases del pactisme com a forma de govern a la Corona d’Aragó.

Alfons el Liberal

dimecres, 15/02/2012

Alfons III d’Aragó (II si seguim la numeració catalana) havia nascut a València el 1265, fill de Pere el Gran i Constança de Sicília. Elegant i bondadós, el seu breu regnat va suposar una pausa en el conflicte sicilià. Seria un amant de les festes cortesanes i del fet cavalleresc, però no posseïa el gust per la gran política que pare i avi havien practicat. És en aquest sentit com hem d’apropar-nos al seu regnat.

Rotlle-genealogic-poblet-alfons-III-darago.jpg

Abans de regnar sobre la Corona d’Aragó va realitzar el darrer desig patern: la incorporació del regne de Mallorca a la corona després de la traïció de Jaume II durant la croada francesa contra Pere el Gran. El 1287 ja es dominava tot l’arxipèlag balear i Jaume es veia aïllat amb els dominis del Rosselló i la Cerdanya. El territori del Conqueridor tornava a unir-se en la figura del comte-rei català. Alfons sempre va considerar el conflicte com un afer entre senyor i vassall, i no com una qüestió entre dos sobirans enfrontats, com el consideraven el papa i el rei de França.

Estàtua_d'Alfons_III_(Maó).JPGRespecte de la qüestió siciliana, Alfons va intentar aconseguir el manteniment del seu germà Jaume en el tron de Sicília mitjançant la diplomàcia. Per aconseguir el seu objectiu comptava amb una poderosa arma: Carles de Salern, el primogènit de Carles d’Anjou, havia estat capturat per l’almirall Roger de Llúria. Així, la signatura del Tractat d’Auloron de 1287 i la pau de Brinholas de 1291 suposaven l’alliberament de Carles i el manteniment de Jaume en el tron sicilià. Era només una treva en un conflicte que encara restava obert.

L’altra gran qüestió que la corona havia de resoldre era la nova revolta de la noblesa aragonesa en temps del seu pare mitjançant la formació de la Unió Aragonesa i el Privilegi General acceptat per la monarquia. Aquesta seria la gran tasca del seu regnat, la pacificació del regne d’Aragó.

En les Corts de Saragossa de 1286, la Unió aragonesa novament va mostrar-se hostil vers la monarquia i va exigir el compliment de Privilegi General. Aquest desafiament nobiliari representava un greu perill davant l’alerta militar en què es trobaven les fronteres de la Corona com a conseqüència del conflicte sicilià. Aleshores, en resposta, Alfons, que no es podia permetre renunciar a l’autoritat reial, va fixar l’Ordenament del Regne sense l’aprovació de les Corts.

La Unió Aragonesa va respondre al desafiament real envaint part del regne de València. El conflicte semblava adquirir un caràcter de guerra civil: Alfons va actuar amb contundència fent penjar dotze nobles de Tarazona. Ara bé, les circumstàncies van obligar Alfons a cedir a les imposicions de la Unió i a jurar el seu Privilegi (1287). Des d’aquest moment, el rei no podria sentenciar cap llei sense l’aprovació de les Corts i s’introduïa una nova figura jurídica: la Justícia d’Aragó.

Tanmateix, les Corts Generals de Montsó de 1289 van retornar el predomini monàrquic per sobre de la Unió Aragonesa. Així, a Montsó van promulgar-se trenta-cinc constitucions que dotarien la Corona d’estructures administratives sòlides i reforçarien la institució monàrquica.

Finalment, en els darrers temps del seu regnat, Alfons va veure’s obligat a fer una guerra contra Sanç IV de Castella a causa de l’actitud francòfila del monarca castellà. Alfons tenia com a penyores molt valuoses els infants de la Cerda, pretendents al tron de Castella i possibles aliats. Amb ells podia provocar un estat de guerra civil a Castella. La campanya militar va tenir lloc a les fronteres entre els dos reialmes durant l’estiu del 1289.

Quan semblava que era possible arribar a una situació de pau general, el 18 de juny de 1291, la mort va sobtar Alfons a Barcelona. Només tenia vint-i-sis anys, sis dels quals havia exercit el poder a la Corona d’Aragó. En morir sense descendència legítima, el tron passava al seu germà Jaume.

Pere el Gran

dilluns, 13/02/2012

Pere III d’Aragó (II segons la numeració catalana) va néixer a València el 1240. El seu repte en heretar la corona catalanoaragonesa no era gens fàcil. La memòria del Conqueridor després de seixanta anys de regnat era allargada. Així, el 16 de novembre de 1276, amb trenta-sis anys, Pere va rebre a Saragossa els dominis peninsulars, mentre que el seu germà Jaume rebia el regne de Mallorca i els territoris de Rosselló, Cerdanya i Montpeller. El seu regnat era un desafiament i el seu sobrenom ens indica que segons l’imaginari col•lectiu, el rastre de la memòria, va estar a l’alçada: el coneixerem com “El Gran”.

pere el gran.jpg

Fill de Jaume I i Violant d’Hongria, des de 1262 havia actuat com a procurador de la Corona. Aquell mateix any va produir-se un fet que marcaria tot el seu regnat, i que va arribar a enfrontar-lo amb el propi Jaume I: el casament amb Constança de Sicília. L’Estat dinàstic expandia les seves fronteres, però s’allunyava del marc peninsular, com hauria volgut el seu pare. Les aventures mediterrànies no estaven en el cap del Conqueridor, home de la Reconquesta i que havia enterrat definitivament el somni occità. En canvi, Pere obria un nou camí per a Catalunya: el Mediterrani.

D’aquesta manera, amb Pere el Gran la Corona d’Aragó trasllada al seu interior el conflicte entre güelfs i gibelins pel control del Mediterrani. Pere s’alliberava de la necessitat de la conquesta peninsular, que restava en mans de la monarquia castellana, per passar a involucrar-se en la política dels Hohenstaufen. La Corona d’Aragó seria des d’aquest moment quelcom més que un regne ibèric. Rei i cavaller, Pere el Gran convertiria Sicília en la seva aventura personal.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-III-darago.jpg

Constança, a la mort del seu pare Manfred (1266) i del cosí Conradí (1268) va convertir-se en l’hereva del regne de Sicília. Però Carles d’Anjou l’havia ocupat. Rei de Sicília, Jerusalem i Albània, comte de Provença, Forcalquier, Anjou i Maine, senyor suprem de Tunis o senador de Roma. En aquest moment, Carles d’Anjou era l’amo del Mediterrani, recolzat en l’amistat amb el Papa i el suport dels güelfs. Qualsevol persona prudent hauria permès l’ocupació de Sicília, un espai llunyà i sense importància en la política catalana, però Pere no. Era un monarca educat en els ideals de la cavalleria que trobava la seva causa: la defensa de l’honor de la dama i podia vincular aquesta causa als interessos geopolítics de la corona.

Pels gibelins, Pere el Gran era l’home adequat per a posar fi a la presència francesa a Sicília. Així, els sicilians van revoltar-se el 1282, eren les Vespres Sicilianes. Poc després, la presència de la flota catalana a Palerm farà que l’host dels Anjou hagi d’abandonat l’illa. Sicília passava a formar part de la Corona d’Aragó. Però el conflicte només havia començat. Carles d’Anjou era oncle del rei de França, Felip III l’Ardit, el qual mai podria permetre la nova situació. A més, Carles comptava amb el suport del papa Martí IV, d’origen francès, el qual, el 1283, va excomunicar Pere i va desposseir-lo dels seus regnes, adjudicats, òbviament, a la monarquia a francesa. S’iniciava una “croada” contra la Corona d’Aragó.

767px-Nuova_cronica._f.127r.jpg

La situació política era greu i Pere va haver de convocar corts a Aragó, València i Catalunya. Mentre que els catalans donaven suport a la política mediterrània, els aragonesos es mostraven contraris. Així, els nobles aragonesos van crear una germandat, la Unió Aragonesa, per enfrontar-se a la política reial: Pere va haver d’aprovar i jurar el Privilegi General per salvar la crisi. Les concessions reials a la noblesa es repetirien a les corts de València (implantació dels furs de València) i Catalunya (constitucions favorables als barons i a les ciutats). Aquestes concessions polítiques reials, en realitat, amaguen les necessitats econòmiques del monarca: Pere necessitava diners per defensar Sicília.

I la defensa de Sicília començava a Catalunya. El 1285, les tropes franceses van avançar pel Rosselló davant la inacció del germà Jaume, que es guanyaria el qualificatiu de traïdor en les cròniques catalanes. Els croats francesos van arribar a Girona, però els almogàvers i la flota de Roger de Llúria van destruir el seu estol de naus al golf de Roses. Girona va ser defensada i l’expedició francesa derrotada. Felip l’Ardit moria a Perpinyà pocs dies després.

800px-Nuova_cronica._f.137v.jpg

Un cop frenada la invasió francesa, Pere va girar-se cap a Mallorca. La traïció del seu germà, que no havia mogut un dit per evitar l’entrada francesa a Catalunya era considerada un acte de guerra. Tanmateix, no va haver-hi temps per iniciar cap acció: l’11 de novembre de 1285 moria a Vilafranca del Penedès. El rei cavaller deixava la Corona d’Aragó al seu primogènit, Alfons, mentre que Sicília passava a mans del segon fill, Jaume.

Ramon Llull

divendres, 10/02/2012

Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.

llull.jpgEls primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.

De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.

El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

473px-Codex_St_Peter_Perg_92_03v.jpgDesprés de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.

Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.

llull15.jpg

Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.

509px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r.jpgTambé va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.

Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.

Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.

Jaume I el Conqueridor

dimecres, 8/02/2012

Jaume I va néixer a Montpeller, el 1208. La llegenda el fa engendrat gràcies a un estratagema de la seva mare, Maria de Montpeller, la qual, davant el rebuig del monarca, va substituir subreptíciament una amistançada del rei Pere el Catòlic en el llit reial. Finalment la Corona d’Aragó tindria un hereu i Maria pensava que podria viure més segura tot i el distanciament del seu marit. Així, l’infant Jaume va viure sempre allunyat de la figura paterna, massa preocupada per les glòries militars abans que pels assumptes familiars.

jaume_i.jpgAmb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.

El papa Innocenci III, però, va moure’s en favor dels interessos catalanoaragonesos i va ordenar el seu legat Pere de Benevento que portés el nen a Catalunya per lliurar-lo als seus súbdits (1214). Així, mentre que el nen era conduit a Montsó, on els cavallers templers l’educarien fins als nou anys seguint la voluntat materna, la regència va ser encomanada al seu besoncle l’infant Sanç. La minoria d’edat del rei va ser aprofitada per la noblesa, dividida en bandositats que practicaven la indisciplina feudal.

Amb tretze anys, el 1220, Jaume va ser casat amb la infanta Elionor de Castella, matrimoni del qual va néixer el primogènit, Alfons. El 1225, ell i la seva muller van ser segrestats a Alagó i conduits a Saragossa com a presoners dels nobles aragonesos. Una expedició de nobles catalans va alliberar el rei, el qual en arribar a Tortosa va posar fi a la regència. Començava el regnat del Conqueridor. La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial.

Pacificat el territori i sotmesa la noblesa, començava un període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

Ara bé, la primera incorporació territorial del Conqueridor no seria bèl•lica, sinó amorosa. El 1228, després d’aconseguir la separació canònica amb Elionor de Castella, al•legant vincles de parentiu, Jaume va fixar-se en Aurembiaix d’Urgell, l’hereva del comtat d’Urgell, la qual va accedir a un pacte de concubinatge que posaria l’Urgell en mans de Jaume I si aquesta moria sense descendència, com així va ser.

Aquell mateix 1228 va decidir-se la conquesta de la Mallorca musulmana. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa. Així, el mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa. Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders). La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats catalans, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud. Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

jaumeI.jpg

Després de l’èxit assolit a Mallorca, Jaume I ho tenia clar: entre Occitània i la reconquesta aquesta darrera sempre seria l’opció prioritària. Per això va fixar un nou objectiu: València, conquesta més llarga i costosa. Abans, però, el 1234, es casaria amb Violant d’Hongria. Malgrat que Jaume mai deixaria de tenir amants, Violant va ser un dels consellers més valuosos del monarca, sobre el qual va exercir una forta influència.

Però tornem a la conquesta. Sembla ser que, inicialment, Jaume I no tenia València entre els seus projectes immediats, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, van iniciar-se les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van perllongar fins el 1245. La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer. Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella. Ara bé, la conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i cap a l’oest. Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó. Un nou regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne. La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions. Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

mapa6.jpg

I mentre la reconquesta peninsular cobria de glòria la figura del Conqueridor, la Provença de la besàvia Dolça desapareixia de les ambicions catalanes. El somni occità havia mort a Muret amb la derrota de Pere el Catòlic i el Conqueridor signaria la seva defunció a Corbeil. Així, a la mort de Ramon Berenguer V sense descendència masculina, la Provença passava a mans franceses mitjançant el matrimoni entre Sant Lluís IX i Margarida de Provença. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, la monarquia francesa renunciava als drets que com a hereva de la dinastia carolíngia podia tenir sobre els comtats catalans i, a canvi, Jaume renunciava als drets sobre Occitània. Només restava en mans catalanes, aïllada entre dominis francesos, la ciutat de Montpeller, bressol del Conqueridor. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Els darrers anys de vida del Conqueridor no van ser plàcids. Va fracassar en el seu intent de promoure una croada a Terra Santa; va tenir problemes amb el primogènit Pere, gelós del favor reial que havia guanyat Ferran Sanxes, el seu germà bastard; va haver de fer front a noves revoltes nobiliàries tant a Catalunya com a Aragó; va enfrontar-se amb els intents d’insurrecció dels sarraïns valencians; va fracassar en l’intent d’integrar el regne de Navarra a la Corona d’Aragó… Mai va poder gaudir del descans per refugiar-se en el record i la memòria de les seves gestes.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

El 27 de juliol de 1276, amb seixanta-set anys, va emmalaltir i va morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals van ser traslladades a Poblet. En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Pere el Catòlic

dilluns, 6/02/2012

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-II-darago.jpg

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Battle_of_Las_Navas_de_Tolosa.jpg

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

800px-Katarer.jpg

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

muret.jpgDe mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Alfons el Trobador

divendres, 3/02/2012

Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Ramon va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-12.jpg

Alfons devia tenir uns cinc anys a la mort del seu pare. Durant la minoria d’edat, el govern de la Corona va ser exercit pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona. De la tutela de l’infant va fer-se’n càrrec el seu cosí i comte de Provença Ramon Berenguer. Quan encara era un nen, Alfons va jurar com a comte de Barcelona el 1163 i com a rei d’Aragó el 1164. El 1174 va proclamar-se la seva majoria d’edat.

Alfonso_II.jpg

Alfons II el Trobador

Per a molts historiadors, Alfons ha passat a la història amb el sobrenom de “El Cast”. Però, no existeix atribut més erroni per a definir el personatge. En realitat, Alfons va ser un gran seductor, acusat en més d’una ocasió de saltar-se les muralles del monestir femení de Vallbona amb l’objectiu de visitar alguna de les novícies. És per això que sembla molt més adient el sobrenom de “El Trobador” proposat per Martí de Riquer, no només pel fet de ser el primer comte-rei que va composar cançons d’amor en llengua provençal, sinó també en honor al record del seu besavi Guillem IX d’Aquitània.

Ja des de la seva coronació a Saragossa va posar-se de manifest que l’ofici reial s’instal•laria a Barcelona. Tres factors ens expliquen aquesta decisió: primer, una doctrina política orientada a situar el monarca per sobre de la noblesa feudal a la recerca de la supremacia reial; segon, el principi dinàstic que situava el seu poder en oposició a l’imperialisme castellà ; i tercer, l’ús de la memòria com a fonament de la cultura cortès. És a dir, el seu regnat i la seva relació amb la cultura trobadoresca van a la recerca dels valors de la cavalleria com a fonament del poder i supremacia reial en la nova ordenació del territori contra una noblesa feudal inestable. L’Estat dinàstic havia de ser la garantia del poder monàrquic.

Tres llengües van ser les que van marcar el seu regnat. En la cort, els senyors feudals catalans, els eclesiàstics i els jutges de Barcelona que l’envoltaven parlaven en català, tot i que redactaven els seus escrits en llatí. En canvi, la noblesa i l’alt clergat de Saragossa parlava en aragonès, tot i que també escrivien en llatí. I finalment, el provençal, parla que s’introdueix com a llengua de la cultura literària, aquella que empraven els trobadors en les cançons i els sirventesos, més enllà del lloc on haguessin nascut.

Si algú pot rebre l’honor d’haver posat el somni occità dins de l’imaginari de Catalunya, aquest ha de ser per força Alfons. Va estimar-se Occitània i va lluitar per Provença i el Llenguadoc com cap altre comte-rei catalanoaragonès ho faria.

Liber_feudorum_maior.jpg

Així, el 1173 va aconseguir,a Perpinyà, una treva amb l’enemic occità Ramon de Tolosa. I el 1176 va tornar per comprar els drets del tolosà sobre les terres de la seva àvia Dolça. Hi tornaria, tres anys més tard, per negociar una sèrie d’acords amb els seus vassalls de Carcassona. I és que l jove rei va haver d’intervenir moltes vegades en la política occitana. Aquest territori era la seva obsessió política i cultural. El 1181, Alfons va haver de tornar cap a Occitània per un fet més greu: l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer a Montpeller a mans dels tolosans. La guerra va esclatar i Alfons, el rei trobador i cavaller, sempre va ser-hi present. El 1185 va signar-se la pau, però era una treva inestable.

En el camp de la política interior i l’expansió territorial catalana, Alfons va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

CatalunyaOccitaniaXII.JPG

Respecte de les relacions amb Castella, el 1173, Alfons va casar-se amb Sança de Castella. L’aliança dinàstica iniciada per la política de Ramon Berenguer III es mantenia. A més, pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i Alfons II van fer una redistribució dels territoris peninsulars que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren territoris reservats per a la Corona d’Aragó, el que volia dir que Alfons que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

Alfons el Trobador moriria, com no podia ser d’una altra manera, més enllà dels Pirineus, a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196. En testament deixava a Pere, el seu primogènit, els comtats catalans, el regne d’Aragó i els drets senyorials sobre el Llenguadoc; mentre que el segon fill, Alfons, rebia el dot provençal de l’àvia Dolça.