Arxiu de la categoria ‘4. Història Medieval’

La França merovíngia

dimarts, 13/03/2012

Dels pobles germànics, els francs van ser els que van aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà en l’antiguitat tardana. Va ser en el segle IV quan, des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia actuant com a pobles federats de Roma. Així, inicialment van instal·lar-se en el territori de l’actual Bèlgica i en el nord de França. Va ser a la desaparició de l’Imperi, el 476, quan els francs van emergir com a autoritat hereva de Roma i van disputar el domini del territori a visigots (regne de Tolosa), burgundis (regne de Borgonya) i el magister militum (petit territori parisenc, residu de la dominació romana).

499px-Adhémar_de_Monteil_à_Antioche.jpeg

El creador del regne franc va ser Clodoveu (481-511), el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar definitivament les diferències existents entre gal·loromans i francs. Amb la seva conversió al catolicisme, Clodoveu va consolidar l’aliança dels francs amb l’aristocràcia gal·loromana que dirigia les funcions administratives, especialment les eclesiàstiques mitjançant el control dels bisbats.

D’aquesta manera, gràcies a l’aliança de Clodoveu amb l’aristocràcia gal·loromana, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots  de França després de la seva derrota a la batalla de Vouillé de 507. Expulsats els visigots, Clodoveu va fer de París la capital del seu regne (508) i va llançar una ofensiva sobre Borgonya fins que va convertir l’afeblit regne en un protectorat franc.

445px-Chlodwigs_taufe.jpg

Baptisme de Clodoveu

La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’estenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. La divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. D’aquesta manera, la història del regne franc va veure’s presidida per la fragmentació de la realitat socioespacial de la Gàl·lia. A aquesta fragmentació van contribuir la diversitat de grups francs establerts a França, el creixent poder dels bisbes, representants dels interessos de la vella aristocràcia gal·loromana, i la implantació dels primers monestirs (Saint-Germain-des-Pres a París). A més, la fragmentació va derivar en un reforçament de les identitats regionals.

577px-La_division_de_la_Gaule_en_511.svg.png

Així, en el si de la França merovíngia van sorgir tres regnes francs: Neustria, Austrasia i Borgonya, al quals hem de sumar els ducats de Champange i Toulouse. El projecte polític merovingi va ser un laboratori d’integració social i cultural que repartia la seva capitalitat per les quatre grans ciutats franceses de l’època: Reims, Orleans, Soissons i París. En conseqüència, si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.

A la mort de Dagobert I, el 639, la força dels diferents espais regionals va imposar-se definitivament a través de l’exercici del poder de les diferents aristocràcies locals. Aquestes van fer de les tres monarquies merovíngies una joguina en les seves mans, fins al punt que la figura del monarca va començar a difuminar-se en favor dels majordoms de palau, els poderosos ministres principals dels reis i veritables posseïdors del poder. Aquests majordoms són els que van assentar les bases de les veritables dinasties aristocràtiques, mentre pugnaven per fer-se amb el control dels nomenaments dels bisbes de les diferents seus episcopals.

Dagobert_reçoit_le_royaume_Franc.jpg

Dagobert I

La fragmentació va comportar la debilitat de la monarquia, però va donar pas a un procés original i decisiu en la configuració de l’Europa medieval: la negociació de l’espai com a fet polític va derivar en la creació d’un espai econòmic en el qual els grans latifundis de la vella classes senatorial romana van convertir-se en senyorius nobiliaris mitjançant les aliances matrimonials entre gal·loromans i francs.

Els grans vencedors de la lluita aristocràtica pel poder merovingi van ser els majordoms d’Austrasia, regne que s’estenia des de Reims fins a les fronteres del Rhin. La condició de regne de frontera que havia de fer front a les ofensives de bàvars i turingis va atorgar als majordoms d’Austrasia un poder militar i una autoritat política superior a la que cap altre poder va ser capaç d’acumular en els diferents regnes merovingis.

Des de començaments del segle VII, el predomini dels majordoms de palau austrasians va fer-se evident: Arnulf de Metz i Pipí de Laden, caps de les principals famílies aristocràtiques de la regió van crear, mitjançant el casament dels seus fills Ansegisel i Begga, les bases d’una veritable dinastia de poderosos i influents majordoms. I el procés culminaria en la figura de Pipí de Herstal, el seu nét, el qual, el 687, va unificar sota el seu domini les majordomies dels tres regnes. És així com el càrrec de majordom va esdevenir hereditari en la família dels Pipins, l’origen de la dinastia carolíngia.

Charles_Martel.jpg

Carles Martell

A la mort de Pipí de Herstal, el 714, el succeiria en el càrrec Carles Martell, el seu fill bastard. Els èxits de la seva etapa de govern establirien les bases per a la construcció política de l’Imperi Carolingi sota el lideratge del seu nét, Carlemany. Però aquesta ja no és la història dels merovingis. Començava una nova etapa en la qual hem de buscar les arrels de la història de França, i també les d’Europa.

Carles de Viana

diumenge, 11/03/2012

Carles, el príncep de Viana, és un personatge ben real amb una història ben literària. Nascut a Peñafiel el 29 de maig del 1421, era el primogènit de Joan II d’Aragó, futur rei de la Corona d’Aragó i la seva primera esposa, la reina Blanca I de Navarra. A la mort de la mare, el 1441, el testament deixava el regne navarrès en mans del fill, però sempre que el rei-consort ho consentís. Fet que mai va passar. Aquí començava la història d’un home que viuria entre la història i la llegenda de la seva figura.

Princep_carles_de_viana.jpg

Imatge de Carles de Viana que el representa com un sant

Enemistat amb el seu fill, a la mort de Blanca, Joan II no va cedir-li el regne: simplement va nomenar Carles de Viana com a lloctinent del regne de Navarra. I les relacions entre pare i fill encara passarien per moments més difícils, sobretot a partir del nou casament de Joan II, el 1447, amb Joana Enríquez, la qual aviat li donaria un nou hereu: l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic.

En els anys cinquanta, esclataria la guerra civil navarresa, amb el regne dividit entre els agramontesos, partidaris del pare, i els beaumontesos, partidaris del fill. Finalment, el 1451, a la Batalla d’Oibar, Carles va ser vençut, fet presoner i desposseït de Navarra. Joan II es feia amb el poder a Navarra. Foragitat del regne navarrès, Carles es trobava refugiat a Nàpols quan va morir Alfons el Magnànim, el seu oncle. El seu pare es convertia en el nou rei de la Corona d’Aragó.

Ara, en el context del conflicte entre Joan II i l’oligarquia barcelonina, Carles de Viana es convertiria en l’arma secreta del patriciat urbà i de la Biga. L’atractiu de la figura del primogènit de Joan II fascinava tant als vells llinatges de la ciutat com a la noblesa urgellista. La bellesa natural del príncep de Viana es combinava amb qualitats com l’elegància, una veu ben articulada i un humanisme encisador. En traduir l’Ètica d’Aristòtil al castellà, Carles demostrava un coneixement de la cultura clàssica inusual en un príncep, per molt que ens trobem en una època d’humanistes. El glamour que desprenia la seva figura va fomentar la idea del patriciat urbà barceloní de trobar-se davant del príncep desitjat. Amb el seu recolzament, Carles s’enfrontaria novament amb el seu pare. Aquesta vegada amb un resultat tràgic perquè sembrava la llavor de la guerra civil.

Així, quan Joan II va rebre notícia de les propostes castellanes per casar Carles amb Isabel de Castella, la germanastra del rei Enric IV de Castella, el monarca va fer empresonar novament al príncep de Viana a Lleida. En resposta, les Corts Catalanes, reunides a Lleida, van demanar a Joan l’alliberació el seu fill. Així, la Diputació del General va exigir que el príncep fos posat en llibertat i va proclamar-lo com a príncep hereu de Catalunya. Posat contra la paret, Joan II va haver d’alliberar novament al príncep de Viana i  signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès de 21 de juny de 1461 que atorgava a Carles la lloctinència perpètua de Catalunya.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

El príncep de Viana va exhibir la seva victòria amb una passejada triomfal per Barcelona, en la qual va ser aplaudit per tot el patriciat urbà i inclús per alguns sectors de la Busca. Un entusiasme delirant va presidir la seva arribada a la capital catalana. La multitud va aclamar-lo com a “rei de Catalunya”. Per això, el príncep va instal•lar-se a Barcelona, tot convertit en el símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. En realitat, per alguns podia ser un símbol contrari a l’autoritarisme, però sobretot era contrari al suport de Joan II a la Biga i als pagesos de remença. I al príncep tampoc li mancaven les inclinacions autoritàries, però sempre en favor dels interessos de la noblesa i l’oligarquia.

Al patriciat barceloní sempre li havien agradat els monarques glamourosos i Carles ho era. En certa manera s’assemblava a Joan I, un mal precedent. Va articular una cort brillant i refinada, en la qual s’alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. A més, Carles era partidari d’arribar a un pacte de govern amb la noblesa i l’oligarquia urbana barcelonina i amb la seva figura omplia la crisi de lideratge que la Corona d’Aragó patia des de les absències d’Alfons el Magnànim.

carles de viana.jpg

Tot i l’entusiasme amb el qual s’havia rebut al príncep, l’alegria va durar ben poc. Emmalaltit a causa d’una tuberculosi pulmonar, Carles de Viana va morir el 23 de setembre de 1461. Aviat s’escamparien les veus que proclamaven que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estendria pel Principat considerant Carles com un sant. Igualment, entre el poble també van córrer els rumors que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra, l’odiada Joana Enríquez. I la historiografia romàntica acabaria de desorbitar la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare. Mitologia per amagar la realitat d’un personatge ben real. Un peó més en la configuració de l’Estat modern.

Alfons el Magnànim

divendres, 9/03/2012

Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.

D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.

Pisanello_-_Codex_Vallardi_2481.jpg

En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.

El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.

Medalla_de_Alfonso_V_de_Aragón_(Pisanello,_M.A.N._Madrid)_01.jpg

Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.

Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.

mapa2.jpg

Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.

Cancionero_de_Stúñiga.jpg

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.

La Hispània visigòtica

dijous, 8/03/2012

Els visigots eren el poble més romanitzat d’entre els pobles germànics (malnomenats bàrbars) que s’havien fet un espai en el si de l’Imperi Romà. Entre el 376, quan van creuar la frontera del Danubi, i el 507, quan, després de la seva derrota a mans dels francs de Clodoveu a la Batalla de Vouillé, van haver de renunciar als seus establiments en el sud de la Gàl·lia per instal·lar-se definitivament a la Península Ibèrica, a Hispània, havien passat més d’un segle de peregrinatge per les terres de l’Imperi, familiaritzant-se amb les seves estructures. En conseqüència, els visigots havien adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (la vella Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia. Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a Vouillé (507), va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia defensiva que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

Una vegada instal·lats a la Península, van començar a relacionar-se amb la població hispanoromana, donant pas a una fusió entre ambdues societats. Així, la construcció de la Hispània visigòtica va fonamentar-se en diversos factors: l’establiment de matrimonis entre visigots i autòctons, els progressos en l’articulació d’un únic sistema administratiu i judicial, i la defensa contra l’amenaça dels francs en la frontera del Pirineu i dels bizantins a Múrcia i l’Andalusia oriental.  Però aquest procés no va ser ni ràpid ni immediat.

029.jpg

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans. És a dir, els visigots, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van ser capaços d’imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder. D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

SCO.jpgA més, en un principi, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més, ambdues poblacions professaven diferents religions: arrianisme i cristianisme.

A partir del regnat de Leovigild (572-586), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració social de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans de l¡aristocràcia Bètica, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

En qualsevol cas, exceptuant la qüestió religiosa, l’èxit va acompanyar el monarca en la seva política d’integració. D’aquesta manera, Leovigild va assegurar l’hegemonia política de l’autoritat visigoda a la Península Ibèrica i va crear un mínim aparell polític i administratiu, l’officium palatinum, nucli formatiu de l’Aula Règia.

El seu successor, Recared (586-601), va renunciar a l’arrianisme per convertir el regne visigot al cristianisme (Concili de Toledo de 589), assolint la unitat religiosa. Aquesta decisió va assentar les bases per a l’engrandiment de l’Església catòlica, la qual en poc temps aconseguia la immunitat fiscal, el reconeixement de la inalienabilitat de les seves propietats i la força legal per a imposar les decisions conciliars en la vida política. És més, l’Església va convertir-se en portaveu de les exigències d’una aristocràcia en expansió. L’Església es convertia així en una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat.

recaredo.jpg

El darrer pas en el camí de la unificació arribaria des del camp del dret. La divisió jurídica de la població visigòtica i hispanoromana va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) durant el regnat de Recesvint, fet que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen definitivament la integració d’ambdues comunitats. Des d’aquest moment, un únic codi legal, inspirat en el dret tardoromà, s’aplicaria a tota la població. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots, una aristocràcia triomfant que portaria el regne a la descomposició.

Liber_Iudiciorum_visigòtic.png

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització un cop l’aristocràcia va fer-se amb el poder.

En aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, els quals van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se del regne de Toledo. Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673.

Espanyamusulmana.png

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill, Àkhila II, i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans. El somni visigòtic s’havia esvaït. L’antiguitat tardana donava pas a l’edat mitjana.

Ferran I d’Antequera

dimecres, 7/03/2012

Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpgEl 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.

La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.

Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.

Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Ferrando_I_de_Aragón.jpgEn la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.

Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.

No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.

A la recerca d’un rei: el Compromís de Casp de 1412

diumenge, 4/03/2012

El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella de Barcelona. Prèviament havien mort els quatre fills legítims del finat rei: Martí el Jove, Jaume, Joan i Margarida. Només restava Frederic, el nét bastard del monarca. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit. D’aquesta manera, per primera vegada en la història de Catalunya ens trobem davant d’una Corona sense rei. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí l'Humà

Van ser els dominics valencians els que van portar el pes de la negociació que hauria de conduir a l’entronització d’un nou monarca. D’entrada, van presentar-se els candidats a la corona i aquests havien d’estar vinculats per filiació o aliança matrimonial amb el difunt Martí l’Humà. Així, Frederic restava definitivament exclòs de la successió. Quatre van ser els aspirants al tron:

Jaume d’Urgell, lligat a la casa reial catalana, era nét de Jaume d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i estava casat amb Isabel, la germanastra de Martí l’Humà. A la mort de Martí el Jove havia estat nomenat procurador general de la Corona.

Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de Joan I per via paterna, fill de Lluís d’Anjou i Violant.

Alfons de Gandia, nét de Jaume II. Va morir el 1412 va i els seus drets successoris van passar, sense gaire força, al seu fill Alfons el Jove.

Ferran d’Antequera, fill de Joan II de Castella i Elionor de Barcelona, filla de Pere el Cerimoniós.

Casp_compromísde.jpg

Tots quatre candidats tenien raons per accedir al tron. Aleshores, el papa Benet XIII va aconseguir aprovar el projecte per nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó, els quals, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En realitat, però, era gairebé impossible dictaminar a favor d’un dels candidats, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal•litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

I és aquí on emergeix la figura de Vicenç Ferrer (1350-1419), un dels majors predicadors del cristianisme, i la seva aliança amb el Papa Luna en favor de Ferran d’Antequera. El dominic va situar-se al capdavant de la comissió des de la seva concepció de la reunió com instrument per a la pedagogia política. És a dir, trobar un sistema d’elecció del rei conforme a la caritat cristiana. Així, nou haurien de ser els compromissaris, tres per cada regne (Catalunya, Aragó i València, ja que Mallorca va quedar al marge de la decisió), i el candidat hauria de rebre el vot d’almenys sis electors i amb votació favorable en cada regne.

san vicenç ferrer.jpg

Vicenç Ferrer

A més, en el camí cap a l’entronització de Ferran d’Antequera a Casp cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

EL COMPROMISO DE CASPE.jpg

El 24 de juny, diada de Sant Joan, va votar-se la successió. Vicenç Ferrer va ser el primer a prendre la paraula i va votar per Ferran, el mateix va fer el seu germà Bonifaci, mentre que el tercer delegat valencià, Pere Beltran, va abstenir-se. Els tres delegats aragonesos, el bisbe Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí, van votar en bloc pel d’Antequera. Ferran només necessitava un vot més. Arribava el torn dels catalans: l’arquebisbe Pere Sagarriga va prendre la paraula i va votar per Jaume d’Urgell, el mateix que va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgés de Barcelona, el qual va votar pel d’Antequera. Sis vots a favor i un de cadascun dels regnes. Ferran d’Antequera es coronava com a rei.

Vicenç Ferrer va ser l’encarregat de redactar l’acta de la reunió, on podem observar amb nitidesa el seu posicionament:

Yo, fray Vicente Ferrer, de la Orden de Predicadores, maestro en Sagrada Teología, uno de los jueces designados por los Parlamentos, afirmo según mi saber y poder que los parlamentarios mencionados, los súbditos y vasallos de la Corona de Aragón, deben prestar la debida fidelidad al ilustrísimo y muy magnífico señor don Fernando, infante de Castilla, nieto de don Pedro, rey de Aragón de gloriosa memoria, el cual fue padre del muy alto rey don Martín, últimamente fallecido, como el más próximo pariente de legítimo matrimonio, y declaro que todos por deber escrito deben y están obligados a tenerlo por verdadero rey y señor, en justicia, según Dios y mi conciencia […].

Però encara era necessària la legitimació pública. El 28 de juny, Vicenç Ferrer, conscient que Jaume d’Urgell no acceptaria la derrota política, va sortir al davant de la col•legiata de Casp per llegir en públic la sentència i anunciar la proclamació de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó. No va dir-ho, però va poder llegir-se entre línies que Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Lluís d’Anjou quedaven definitivament exclosos de la successió. I entre els Viques! cridats al nou rei, el casal de Barcelona, després de més de cinc segles governant el Principat, deixava pas als Trastàmara.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpg

Ferran d'Antequera

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència. El problema real de Catalunya no seria tant l’arribada d’una dinastia forana o una suposada derrota política, sinó la crisi econòmica que ja feia mig segle que sacsejava el Principat.

Martí I l’Humà

divendres, 2/03/2012

Martí I d’Aragó era el segon fill del matrimoni de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. Nascut el 1356, el seu pare va nomenar-lo comte de Besalú i comte de Xèrica. A la mort del Cerimoniós va ser nomenat duc de Montblanc i lloctinent de Joan I. Abans, s’havia casat amb Maria de Luna, relació de la qual havia nascut l’infant Martí el Jove (1376). Com a conseqüència de la mort de Joan I sense descendència masculina, Martí va heretar el tron el 1396. Tenia quaranta anys.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí I l'Humà

En el moment de la mort del seu germà, Martí es trobava a Sicília per consolidar la posició del seu fill, Martí el Jove, casat amb l’hereva siciliana, Maria. Així, Martí l’Humà no arribaria a Barcelona fins passat mig any de la mort de Joan I després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars. Fins aquell moment va ser la seva dona, Maria de Luna, l’encarregada de governar la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.

Retornat a Barcelona, Martí va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva muller, com ara el procés del Consell de Joan I. La principal preocupació del monarca era la crisi econòmica i financera del país i la corona. Per això va recuperar les convocatòries a Corts, en les quals els nobles aragonesos van recollir la iniciativa política en detriment d’uns catalans excessivament delmats per la crisi. La monarquia, amb una hisenda reial exhausta, no tenia liquiditat ni tan sols per enfrontar-se amb les despeses de la cort i va haver de recolzar-se en les ciutats per redreçar l’economia reial. El temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal del rei va afavorir aquesta recuperació del pactisme.

BreviarideMartí.jpg

Primera pàgina del Breviari de Martí l'Humà

La gran qüestió internacional del regnat de Martí l’Humà va ser el Cisma d’Occident, en el qual Martí va esdevenir el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, Maria de Luna, al qual va visitar a Avinyó, el 1397. L’Humà va proporcionar al Papa Luna ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el 1408, va acollir-lo als seus regnes quan França va retirar-li el seu suport.

Ara bé, si observem en clau catalana, va ser a Itàlia, i en concret a Sardenya, on van desenvolupar-se els principals esdeveniments del seu regnat. El 1407, un cop Sicília semblava pacificada, Martí el Jove va desplaçar-se cap a Sardenya, gràcies a l’ajuda econòmica de les Corts catalanes i el suport de la ciutat de Barcelona, per posar ordre a la revolta dels Arborea recolzada pels genovesos. La campanya per recuperar l’illa, amb la victòria de Sanluri de 1409, va tenir un cost altíssim: el Jove va emmalaltir. Pocs dies després, unes febres infeccioses s’emportaven l’hereu de la Corona.

El cop era molt dur per a l’Estat dinàstic bastit al llarg de l’edat mitjana: Martí el Jove era el darrer mascle del casal de Barcelona que havia sobreviscut. Els seus descendents, els infants Pere i Martí, no havien superat la infantesa. La temuda crisi successòria a la Corona d’Aragó que feia anys que sobrevolava la cort semblava ara inevitable.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-sicilia-primogenit-darago.jpg

Martí el Jove, primogenit de la Corona d'Aragó

A més, el rei havia enviudat de Maria de Luna el 1406. La solució va ser tornar-se a casar amb la jove Margarida de Prades, de vint-i-cinc anys, pertanyent a una línia secundària de la dinastia comtal. El vell rei, de cinquanta-tres anys, va intentar-ho, però l’hereu no arribava. El calvari personal del monarca davant l’angoixa de l’esgotament de la dinastia va ser terrible. A més, va haver de veure com els diferents estaments començaven a posicionar-se davant la crisi successòria i l’emergència dels diferents candidats al tron.

L’Humà tenia clar qui havia de ser l’hereu en cas de no fructificar els seus intents per engendrar un fill: Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i Tarsia Rizzari, la seva amant siciliana. Més enllà del nét bastard, Martí no va preveure cap altre alternativa al tron. D’aquesta manera, malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes a Jaume d’Urgell, càrrec que habitualment ostentaven els hereus de la corona, mai va declarar-lo oficialment com successor. La successió en Frederic només seria possible si aquest era legitimat per Benet XIII. I no va haver-hi temps per legitimacions. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella a Barcelona. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit.

Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes

dijous, 1/03/2012

Elisenda de Montcada (1292-1364), filla del senescal reial Pere II de Montcada (funcionari de la cort comtal encarregat de la direcció del palau i del comandament de l’exèrcit en absència del comte) i Elisenda Pinós, va ser la quarta esposa de Jaume II el Just (1267-1327). El seu va ser una amor més sentimental que físic, sense cap conseqüència política negativa per a l’estabilitat de la família reial catalana un cop que Alfons el Benigne (1299-1336) s’havia instal•lat amb solidesa en el seu paper de primogènit i hereu de la Corona d’Aragó.

elisenda de montcada.jpgEl vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.

Per la seva banda, Elisenda era una figura amb totes les virtuts exigides per la societat del segles XIV: jove, bella, piadosa, humil, caritativa, espontània, natural i provenia d’una classe social inferior. Era el model perfecte, el resultat de la introducció d’un nou model de dona com a conseqüència de la cultura franciscana. A més, les regles de joc de l’Estat dinàstic ja s’havien satisfet amb anterioritat. És a dir, les estratègies matrimonials destinades a perpetuar el llinatge ja no comptaven en l’elecció de l’esposa, clarament consolidades en la figura de l’infant Alfons.

El casament va realitzar-se a Tarragona, en la més estricta intimitat, el dia de Nadal de 1322. Mesos després Elisenda s’instal•lava en la cort. Però aquell era un espai on ella, una dona distant i silenciosa, mai no podria encaixar. Elisenda estimava la seva ciutat i les relacions amb les dones del clan Pinós. I el rei mai s’hi va oposar a la seva llibertat. Jaume finalment era feliç al costat de la seva nova esposa.

El desig d’Elisenda va ser la fundació d’un monestir de monges clarisses a Barcelona, un espai en el qual refugiar-se quan enviudés. Així, el rei va adquirir unes terres situades al sud-oest de la ciutat, una antiga masia de Bernat de Sarrià. Allà s’aixecaria el monestir de Pedralbes un cop arribés la conformitat eclesiàstica de Roma. D’aquesta manera, Elisenda podia emmirallar-se en una dona del seu temps, Maria, la germana de Sant Lluís de França, la qual havia fundat el monestir de Longchamps.

La construcció va ser ràpida. El 26 de març de 1326 es posava la primera pedra i el 3 de maig de 1327, diada de la Santa Creu, l’edifici ja estava construït en la seva primera fase. Va ser la primera i única vegada en què Jaume i Elisenda van poder contemplar plegats l’edifici. El rei moriria el 2 de novembre i Elisenda entraria en una nova etapa de la seva vida: vídua als trenta-cinc anys, des de 1327 fins el 1367 va consagrar-se a perpetuar la memòria del seu marit des del seu allotjament al monestir.

Ìîíàñòûðü Ïåäðàëüáåñ

Tal i com estava previst, un cop mort el rei, la reina Elisenda es va instal•lar al monestir on va fer-se construir un petit palau on hi va viure la resta de la seva vida, 37 anys. Les rendes de la seva família van permetre continuar amb la construcció de Pedralbes i les clarisses l’adoptarien com una germana més, una filla de la congregació que mai va arribar a professar, però que des de les sales annexes on s’havia instal•lat vetllava pel monestir mitjançant una fe humana i generosa, una fe pròpia del seu temps i les seves circumstàncies.

Durant aquest temps, la reina va participar de forma activa en la presa de decisions de la comunitat religiosa i va posar especial interès en dotar el monestir de diversos privilegis. Per exemple, aquest va quedar sota la protecció directa de la ciutat de Barcelona a través del Consell de Cent, l’òrgan gestor de la ciutat, el qual es comprometia a defensar-lo en cas de perill. D’aquesta manera, Pedralbes va convertir-se en un referent obligat pels següents monarques de la Corona d’Aragó.

El 19 de juliol de 1364 moria Elisenda de Montcada a l’edat de 74 anys. En el seu testament, Elisenda deixava totes les seves propietats i terres a la comunitat de monges del monestir de Pedralbes i ordenava l’enderrocament del palau on vivia. A més, va fer-se enterrar a Pedralbes en una tomba bifrontal: el sepulcre dóna tant a l’església del monestir, on ella apareix vestida de reina (engalanada i amb corona), com al claustre, on apareix vestida de vídua i protectora de la comunitat (austera i penitent). Així podem observar eternament les dues cares de la reina en el lloc on els seus somni d’un cristianisme humà va fer-se realitat.

Tomba_d'Elisenda_de_Montcada.jpg

Francesc Eiximenis

dimarts, 28/02/2012

El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.

A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.

scriptorium-eiximenis.jpg

Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.

Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.

401px-Terc_Crestia.jpg

El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.

A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.

Eiximenis Serrans.jpg

El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.

El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.

Bernat Metge

dilluns, 27/02/2012

Escriptor i secretari reial, Bernat Metge (1346-1413) va ser home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar. El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l’alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, entrant al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per a realitzar funcions d’escrivà. I aviat ho seria més, tot i que no sempre per a bé. A través de la seva obra i les seves traduccions l’humanisme va introduir-se en la literatura catalana.

bernatmetge1.jpgEl 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.

Encara no s’havien esvaït els comentaris sobre la seva obra quan Metge va publicar una traducció del conte de Boccacio Valter e Griselda partint de la traducció al llatí realitzada per Petrarca. El debat sobre la tràgica història de Griselda es convertia a la segada en el debat sobre l’humanisme i la seva influència en la formació dels individus. En aquest sentit, el recurs a l’autoritat de Petrarca indicava que el futur de la cultura, però també de la política, es trobava en les idees procedents de la Itàlia renaixentista, idees a les quals es resistiria amb força la vella generació política i cultural.

A les Corts de 1388, Bernat Metge va ser acusat de malversació, però això no va ser motiu perquè no tingués cada vegada més responsabilitats en la cort del rei. Així, el 1390 va ascendir a la categoria de secretari reial i es convertia en un dels principals homes de confiança del rei Joan I, gràcies a la protecció del qual reuniria una considerable fortuna, amb la qual va comprar una casa al carrer de la Corretgeria, avui el carrer del Veguer, de Barcelona.

bmsomg.jpg

Quan el rei Joan va morir, el 1396, Maria de Luna, l’esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. Tot indicava que era culpable i va ser empresonat. No hi ha proves documentals del seu captiveri, però ell mateix va escriure que va ser tancat al Castell Nou. Aquesta greu acusació a moure Metge a transformar el primer esbós de l’Apologia en el llibre que es convertiria en la seva obra mestra, Lo somni. Així, l’objectiu de la nova obra seria convèncer el rei Martí de la seva innocència.

Lo somni és una obra literària de primera magnitud, a la vegada que esdevenia un treball per rehabilitar-se políticament. Tots els coneixements humanístics de Metge van anar a parar a l’obra, un diàleg entre quatre personatges escrita en prosa. Metge ens diu que és a la presó i somia que des del purgatori se li apareix el finat rei Joan per establir un diàleg al qual s’afegirien el mític poeta Orfeu i l’endeví Tirèsias. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la seva mort sobtada i profetitza la seva absolució en el procés. Tot plegat és una intriga complexa que serveix a l’autor per determinar el doble sentit de la vida.

Amb aquesta obra, Bernat Metge va aconseguir el seu propòsit, recuperar el favor del rei Martí. A més, des del 1399 fins al 1410 va tornar a exercir el càrrec de secretari privat del darrer monarca del casal de Barcelona.