Arxiu de la categoria ‘4. Història Medieval’

Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic

dissabte, 26/05/2012

Conquerida Granada, expulsats els jueus i amb Colom en ple viatge descobridor, l’octubre de 1492, els Reis Catòlics van dirigir-se a Barcelona per continuar amb el seu projecte polític: el següent objectiu era la conquesta de Navarra i l’articulació de la política exterior de Ferran el Catòlic per convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més potent del Mediterrani. Però durant aquesta estada a la ciutat comtal va produir-se un fet que va poder canviar de dalt a baix la història que coneixem. El 7 de desembre, Ferran el Catòlic va patir un atemptat.

Després de passar tot el matí exercint les tasques judicials pròpies del seu càrrec com a cap de l’audiència en el saló del Tinell, Ferran va decidir retirar-se a la residència reial. Passava un quart del migdia. La Plaça del Rei semblava tranquil·la i la guàrdia pretoriana del monarca va separar-se del rei i els seus acompanyants. Aleshores, mentre baixava per les escales d’entrada del Palau Reial Major, Ferran va patir un intent d’assassinat.

Joan de Canyamars, un pagès de remença que s’havia amagat tot el matí en la capella de Santa Maria, va sortir del seu amagatall en veure el monarca. Va situar-se darrera de la comitiva i, armat amb un coltell, va propinar una ganivetada a l’alçada del clatell de Ferran. La sort, però, estava de banda del rei catòlic: el collaret del qual penjava l’emblema del Toisó d’Or va desviar la fulla del ganivet, el qual va clavar-se en les seves espatlles.

Joan Canyamars 1.jpg

D’aquesta manera es narraven els fets en el Manual de Novells Ardits, el dietari de l’Antic Consell barceloní:

Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

El cos malferit del rei va ser traslladat ràpidament cap a la residència reial perquè els metges guarissin la ferida mentre els agutzils detenien a Canyamars i iniciaven una investigació. En paral·lel, la notícia de l’atemptat va escampar-se a tota velocitat per Barcelona en mig de la confusió i la consternació. Alguns van donar per feta la mort del rei. La milícia urbana va haver de sortir a patrullar per carrers davant el temor a l’esclat d’una revolta. Havia estat l’atemptat el resultat d’un complot contra el monarca? I de ser així, qui podia haver estat l’instigador de la traïció?

Per aportar una mica de llum als fets, en un comentari del mateix Ferran el Catòlic, dirigit al governador d’Aragó Juan Fernández de Heredia, podem llegir:

Oy viernes VII de deziembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nos uno de aquí, hun hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nos hablaba, vino por las spaldas y no se sabe si conoció a nos, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuço hun poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cossa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nos. El hombre está presso para azer dél la justicia que merece. Acordé de os lo hacer saber porque de semejantes cosas se dize más de lo que son y sepáys que esto es lo cierto.

És a dir, segons Ferran, l’intent d’assassinat podia haver estat el resultat d’una venjança personal, però que el destinatari de la ganivetada no havia de ser ell.

Què sabem de Joan de Canyamars? Era un pagès de remença procedent de Dosrius, al Maresme. A partir d’aquí només podem especular. Segurament, com tants altres remences, va sentir-se decepcionat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, promulgada per Ferran el Catòlic, mitjançant la qual s’abolien els mals usos i es donava la llibertat als remences previ pagament de 60 sous per mas. Alguns pagesos remences, com possiblement va ser el cas de Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat i van sentir-se traïts pel monarca. Això explicaria la seva acció contra el rei.

Segons les declaracions del fallit regicida, obtingudes sota la tortura en el seu empresonament, el remença Canyamars havia actuat sol i per pròpia iniciativa. El seu mòbil per atemptar contra el monarca sembla el resultat del deliri propi d’un boig: volia substituir a Ferran com a rei. Impossible de creure. Jutjat i declarat culpable, Canyamars va ser condemnat a “morir a crudelíssima mort, per ésser exemple i càstig als altres”. El que volia dir, segons els costums propis del període, que seria ajusticiat per esquarterament en la plaça pública com va narrar el cronista Miquel Carbonell:

L’han portat, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l’altre ull e l’altre puny: e anant en l’altre carrer, levarent-li l’altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou… y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra.

Canyamars era simplement un boig o darrere d’aquest fet s’amaga algun element desconegut? Realment va actuar sol o formava part d’alguna conspiració per part d’algun antic senyor feudal? És difícil de saber. Però en massa ocasions els historiadors hem donat per bona l’explicació dels crims d’Estat justificant-los en la bogeria. La realitat és que la narració de Ferran i la sentència a mort del remença resulten una explicació incompleta dels fets. Possiblement Canyamars sí que era un trastornat mental com a conseqüència de la misèria i la decepció derivada dels anys de guerra remença, però és difícil d’entendre perquè va escollir Ferran com a objectiu de la seva venjança personal i les facilitats que va trobar per actuar. És possible que darrera d’aquest atemptat existissin d’altres elements que permetrien una millor comprensió dels fets. Però avui dia encara els desconeixem.

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

divendres, 25/05/2012

El Cid Campeador, don Rodrigo Díaz de Vivar. Un personatge de llegenda, un mite de la història de Castella que realment va esdevenir un personatge intempestiu del seu temps. Enfrontat amb el rei Alfons VI de Castella, en vida ja va poder llegir sobre les seves gestes gràcies al poema llatí del Carmen Campidoctoris que va escriure un mestre de l’escola catedralícia de Barcelona el 1093. Era un primer exercici de propaganda política sorgit des de Barcelona, el primer dels molts que patiria la figura del Cid al llarg de la història. Donem un cop d’ull a la figura històrica, tot defugint el mite.

El_Cid-estatua-(Parque_de_Balboa).jpgLa tradició ens diu que Rodrigo Díaz va néixer a Vivar, localitat propera a la ciutat de Burgos, cap a 1043. La realitat, però, és que no es coneix la data exacta del seu naixement i el lloc no apareix en cap document que ratifiqui aquesta creença. Sobre la data de naixement els dubtes s’esvaeixen gràcies a la documentació posterior: sabem que cap a 1063 el Cid ja era un soldat, en conseqüència havia de néixer cap a la dècada de 1040.

El llinatge de Rodrigo Díaz era molt antic en la comarca de Vivar: era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Així, en una època en la qual la guerra era la mateixa vida, el Cid provenia d’una família nobiliària emergent que gaudia de la plena confiança del monarca castellà Ferran I, rei enfrontat amb l’alta noblesa castellana i amb la tradicional noblesa lleonesa (de la qual provindria la dona del Cid, Ximena). Alguns cronistes indiquen que el seu pare, Diego Laínez, seria descendent dels mítics jutges castellans.

Orfe des de molt jove, Rodrigo Díaz va ser criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Castella. La primera fita de la vida de Rodrigo arriba amb la presumpta venjança sobre el comte de Lozano, el qual hauria ofès el seu pare. Aquest comte de Lozano seria, segons alguns autors, el pare de la futura esposa de Rodrigo Díaz, Ximena. En realitat la dada no és correcta, però serveix per engrandir la llegenda. El conflicte entre l’amor i el deure cavalleresc estava servit. Era el primer dels episodis d’una vida que ens arriba rodejada d’èpica.

Amb l’arribada de Sanç II al tron de Castella, el 1065, el Cid va convertir-se en el seu alferes reial. La relació amb el monarca és tensa, però els uneix un objectiu comú: la política de pillatge sobre les ciutats musulmanes. Sanç II tindrà en Rodrigo al fervorós cavaller que rivalitza amb tots els seus enemics per complaure el monarca i facilitar la seva política.

És en aquest període quan Rodrigo Díaz comença a assolir la seva fama. El 1066, la seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés, la batalia irurada pel domini d’uns castells va fer que Rodrigo es guanyés el sobrenom de Campeador. Aquest va ser un episodi força desfigurat per la llegenda i confús en el seu significat (va ser una batalla judicial o una escaramussa nobiliària?). Un any després, el 1067, la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa va comportar que rebés el títol de Cid. És el període daurat del personatge.

Armiger_regis_1098-1109.jpg

Sanç II de Castella

A partir de la mort de Sanç II, la trajectòria política del Cid oscil·la entre la seva vinculació al rei de Castella, al comte de Barcelona i al rei musulmà de Saragossa.

Amb l’arribada al tron d’Alfons VI, Rodrigo Díaz va perdre el seu càrrec d’alferes. Tanmateix va continuar al servei de la corona indicant al rei el camí a seguir: cobrament de pàries, compra de nous arnesos per a la cavalleria, creació d’una companyia de cavallers, subjecció de la noblesa a la política imposada des de la cort, promoció social dels infants, ocupació de la frontera amb homes de confiança… En definitiva, lleialtat al rei. En resposta, Alfons VI va afavorir la carrera del Cid possibilitant el matrimoni d’aquest amb Ximena Díaz, filla del comte d’Oviedo i neboda del mateix rei Alfons.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

L’enemistat amb el rei de Castella esclataria aviat. El Cid demostrava cada cop una personalitat més excessiva en les seves missions. Havia creat la seva pròpia mainada de soldats, educant els seus homes per a servir-lo. Massa personalitat en temps de reforçament del poder reial. Així, arran d’una cavalcada que Rodrigo va realitzar contra el regne de Toledo el 1081, sense la necessària autorització reial, el Cid va ser expulsat de Castella. Era el primer desterrament.

El nou destí del Cid seria Barcelona, malgrat que el Cantar de Mio Cid omet l’episodi. A la ciutat comtal va poder presenciar l’enfrontament entre dos germans que lluitaven pel poder des de concepcions ben diferents: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Rodrigo Díaz oferiria els seus serveis als monarques com a recaptador de les pàries de València, Dènia i Múrcia, a més d’exercir el control sobre el tràfic d’esclaus. Els seus serveis, però, va ser rebutjats. A més, sembla que va produir-se algun episodi de violència a la cort de Barcelona, com a conseqüència del qual el Cid va ferir un nebot dels comtes i va veure’s obligat a abandonar la ciutat.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

Aleshores, el Cid va oferir els seus serveis al rei musulmà de Saragossa, Yūsuf al-Mu’tamin. S’iniciava una ambigua i interessada relació amb el món musulmà: aliança amb Saragossa i enfrontament amb València.

El rei de Saragossa estava enfrontat amb el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, el qual va cercar el suport del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. El Cid va derrotar les tropes de Berenguer Ramon II a Morella, a mitjans de 1082. Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Rodrigo Díaz s’havia convertit en el veritable dominador de la regió.

Enfrontat amb el comte de Barcelona i amb el rei de Castella, Rodrigo Díaz va veure’s obligat a romandre en l’orient peninsular. Davant la presència del perill almoràvit i davant l’ofensiva castellana sobre el territori, el Cid va edificar una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres. Per exemple, Berenguer Ramon II va pactar el casament de la filla del Cid, María, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

cid.jpg

En realitat, l’etapa final de la vida del Cid és una constant d’aventures cavalleresques sense cap altre objectiu que l’obtenció del botí derivat de la guerra. Així, el 1094, Rodrigo Díaz va conquerir València i va permetre’s portar des de Castella a la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Oficialment, aquesta conquesta es va realitzar en nom del monarca castellà, però en realitat Rodrigo havia actuat amb total independència respecte d’Alfons VI. Totalment desvinculat de Castella en la pràctica, el 10 de juny de 1099, el cavaller Rodrigo Díaz moria al llit com un bon cristià.

Inicialment, el cadàver del Cid va ser enterrat en la catedral de València. Tanmateix, la caiguda de València en mans dels almoràvits, el 1102, va obligar Ximena a abandonar la ciutat, tot emportant-se les despulles mortals del Cid cap a terres castellanes. Durant el camí cap a Castella, en direcció al monestir de Cardeña on havia de ser enterrat, va produir-se algun tipus d’escaramussa que donaria lloc a la llegenda de la victòria pòstuma del Campeador. Un episodi gens èpic per a la literatura posterior.

Otger Cathaló

dijous, 24/05/2012

Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.

La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.

Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.

Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.

Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.

D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.

Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.

L’origen de les quatre barres

dimarts, 22/05/2012

L’adopció d’emblemes personals i permanents per part dels cavallers medievals va lligada a l’evolució de l’equipament militar i al desenvolupament del feudalisme com a sistema polític. D’aquesta manera, en cercar l’origen de la bandera catalana de les quatre barres, el símbol català per antonomàsia,  hem de donar un cop d’ull a l’evolució dels símbols lligats al casal de Barcelona.

La primera mostra de l’existència de l’escut català la trobem en el sepulcre romànic del comte de Barcelona Ramon Berenguer II, mort el 1082, i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, morta el 1057, que es troben a la catedral de Girona. En ells podem observar la representació de franges grogues i vermelles pintades alternativament en el lateral dels dos sarcòfags. Això sí, els escuts quadribarrats del sepulcre de Ramon Berenguer II pertanyen al gòtic (1385), quan Pere el Cerimoniós va ordenar el trasllat de les tombes a l’interior de la seu.

ermessenda tomba.jpg

Sepulcre d'Ermesenda de Carcassona

Es pot argumentar que no són quatre barres, però això és degut al fet que inicialment el nombre de barres era indeterminat. Així,  en l’espai destinat a contenir-les, es posaven tantes faixes com hi cabien. No seria fins el segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre.

D’aquesta manera, el primer cop que trobem documentades les quatre barres és en un segell de 1150 emprat per Ramon Berenguer IV. El segell mostra una imatge eqüestre del comte amb les quatre barres presents en l’escut, com a símbol heràldic de la casa comtal de Barcelona. El segell va acompanyat de la llegenda: Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis.

Segell_cera_Ramon_Berenguer_IV.jpg

Segell de Ramon Berenguer IV

No sabem amb exactitud quan les quatre barres van passar de ser el símbol de la dinastia a convertir-se en l’emblema de Catalunya. Sí que sabem que en origen aquest va ser l’emblema del casal de Barcelona i que va ser Pere el Cerimoniós qui, més endavant, va ordenar que fossin exclusives de la casa reial. Podem suposar que no deuria passar massa temps fins que l’escut i la bandera del sobirà van ser tinguts com a propis del país, sempre tenint en compte el caràcter feudal del regne. Però en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació.

Igualment, podem seguir el rastre de la llegenda de les quatre barres de sang vinculada amb la figura de Guifré el Pelós, la qual data del segle XVI i va ser formulada pel valencià Pere Antoni Beuter en la seva Història de València (1550). La narració òbviament és falsa, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa la figura històrica de Guifré el Pelós, a la vegada que ens identifica les quatre barres com a emblema de Catalunya.

Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona.jpg

Capítol XXII de les "Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona" (segle XIV): Guifré el Pelós, amb el seu escut d'armes, ret homenatge al rei de França per haver rebut el Comtat de Barcelona

Segons la llegenda, un moribund Guifré el Pelós va rebre el seu emblema de mans del rei carolingi Lluís el Pietós com a mostra d’agraïment per la participació de Guifré en la lluita contra els normands (o els musulmans) en defensa de l’Imperi Carolingi. Així, el rei va posar els quatre dits en la ferida ensangonada del comte i va passar-los per damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. En realitat, Lluís el Pietós no va ser contemporani de Guifré. Per això, amb el pas del temps i a la recerca de la versemblança, la llegenda va anar canviant fins a l’atribució del gest a Carles el Calb.

Amb anterioritat a la narració de Pere Antoni Beuter no solament no és conegut cap rastre d’aquesta llegenda, sinó que podem trobar d’altres interpretacions. Per exemple, cap a finals del segle XIV, el frare Joan de Montsó, en una carta dirigida a l’infant Martí d’Aragó, donava una altra versió força diferent de l’origen del senyal barrat, el qual derivaria dels quatre pals de la creu de Crist.

La_mort_de_Guifré_el_Pilós.jpg

Llegenda de les quatre barres de sang de Guifré el Pelós

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixen les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les Illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades per una franja blava.

La quadribarrada acompanyaria tots els monarques que van regnar sobre Catalunya fins el 1714. Després de la Nova Planta, Felip V va deixar d’utilitzar les quatre barres, no solament en el seu escut reial, sinó fins i tot en organismes reials com les audiències o les capitanies generals. Així, les quatre barres restaren solament com a emblema propi del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca i de la mateixa ciutat de València.

No seria fins a la Guerra del Francès quan el govern de la Catalunya integrada a la Imperi francès instaurat per Napoleó Bonaparte el 1810 va tornar a utilitzar oficialment el senyal de les quatre barres, això sí, acompanyant-lo amb l’àguila imperial napoleònica. Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes, tant a Catalunya com en el País Valencià i les Illes Balears. Definitivament, les quatre barres havien esdevingut un símbol patriòtic.

senyera.jpg

El cardenal Cisneros

dijous, 3/05/2012

El cardenal Cisneros és una de les principals figures polítiques i religioses del període fundacional de l’Estat modern de la Monarquia Hispànica. Nascut a Torrelaguna (Madrid) el 1436, Gonzalo Jiménez de Cisneros, frare franciscà, va ser assessor de l’Estat dels Reis Catòlics, inquisidor general de Castella i regent del regne a la mort de Ferran el Catòlic. Va morir el 1517 a Roa de Duero (Burgos).

Cisneros.jpgFill d’una família d’hidalgos empobrits, en la seva joventut Cisneros va estudiar teologia a Alcalá de Henares i Salamanca. Després d’ordenar-se com a sacerdot a Roma, va ser designat com a arxipreste d’Uceda, càrrec en el qual va començar a destacar per les seves idees renovadores que van portar-lo a presó. La protecció del cardenal González de Mendoza permetrien, però, que Cisneros es lliurés de complir bona part de la condemna i conservés l’arxiprestat.

Sembla ser que aquests fets van afectar profundament el jove Cisneros, el qual va patir una crisi espiritual que el portaria a ingressar en l’ordre franciscana i retirar-se en el convent de La Salceda. Allí canviaria de nom, Gonzalo deixava pas a Francisco Jiménez de Cisneros en honor de Sant Francesc d’Assís. Durant set anys la seva activitat es reduiria a la vida monacal a La Salceda.

Amb motiu de la conquesta de Granada (1492) i el nomenament de fra Hernando de Talavera com a arquebisbe de la diòcesi granadina, va restar vacant el càrrec de confessor de la reina Isabel la Catòlica. Aleshores, per recomanació del cardenal González de Mendoza, Isabel va designar Cisneros com a confessor. Cisneros aviat es guanyaria la confiança de la reina i es convertiria en un conseller oficiós. Era l’inici d’una carrera política brillant.

Nomenat provincial dels franciscans i arquebisbe de Toledo a partir del 1495, després de la mort del seu protector González de Mendoza, Cisneros va impulsar la tasca reformista per restablir la puresa de l’orde de Sant Francesc i per frenar les immunitats i els privilegis del clergat secular. Tot i que el nou arquebisbe era considerat com una persona superba, en un gest d’humilitat, sota les seves luxoses vestidures sempre va portar el seu hàbit franciscà.

El 1499, el cardenal Cisneros va traslladar-se a Granada, on va emprendre una política de conversió ràpida dels mudèjars. En un primer moment la seva política va assolir bons resultats, però aviat les coses es complicarien i el zel excessiu en la política religiosa va contribuir a desencadenar l’esclat d’una guerra de guerrilles a Las Alpujarras. Tres anys després, el 1502, Cisneros va obtenir dels Reis Catòlics l’ordre que obligava els mudèjars del regne de Castella a convertir-se o emigrar. El dogma religiós com a política d’Estat s’imposava novament.

El moment clau en la biografia de Cisneros arribaria, el 1504, a la mort de la reina Isabel. La crisi successòria derivada de l’enfrontament entre Ferran el Catòlic i Felip el Bell, amb la malaltia mental de Joana la Boja com a transfons, van convertir el cardenal en la personalitat clau de la transició, l’element moderador en el trànsit cap a l’època moderna. Així, en morir Felip el Bell prematurament, el 1506, Cisneros va constituir un govern de regència a Castella per comandar la crisi política.

cardenal cisneros.jpg

Coherent amb la seva visió de l’Estat dinàstic, el cardenal Cisneros va defensar la fortalesa de la monarquia enfront de les bandositats nobiliàries, tot aglutinant les minories dirigents castellanes mentre esperava el retorn del rei Ferran el Catòlic per exercir la regència del regne. Aquesta postura va valdre-li el capel de cardenal, atorgat pel Papa.

Durant la regència castellana de Ferran el Catòlic, Cisneros va impulsar una vigorosa política de conquestes al nord d’Àfrica (Mazalquivir i Orà). Posteriorment, el cardenal es convertiria en l’home més poderós del regne en convertir-se en Inquisidor general. Igualment, en aquest període va realitzar una gran activitat cultural, amb la fundació de la Universitat d’Alcalá, a la qual va dotar d’un temple magistral que garantia una pensió vitalícia als magisteris universitaris, i la preparació de la famosa Políglota Complutense.

Sempre fidel a la causa del Rei Catòlic i a la concepció que aquest havia defensat sobre l’estructura constitucional de la Monarquia Hispànica, Cisneros es faria càrrec de la regència dels regnes de Castella després de la mort de Ferran, el 23 de gener de 1516. Confirmat en el càrrec de regent pel futur Carles V, Cisneros es va veure obligat a afrontar diferents intrigues de palau, des de frustrades rebel·lions nobiliàries fins a intents de subversió protagonitzats pels consellers flamencs del mateix Carles V. De la mateixa manera, va desfer un intent francès per annexionar-se Navarra i va defensar la península contra el corsari Barba-rossa.

El 8 de novembre de 1507, quan es trobava de camí cap a Valladolid per entrevistar-se amb Carles V, va morir a Roa de Duero. Desapareixia un dels homes que havia contribuït decisivament en la configuració de Castella com un Estat modern.

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Joana la Boja

dissabte, 14/04/2012

Tercera descendent dels Reis Catòlics, Joana I de Castella (1479-1555), nascuda a Toledo, va convertir-se en hereva al tron castellà després de les morts de la infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497). Reina nominal de Castella a la mort d’Isabel la Catòlica (1504-1555), passaria a la història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea. El seu desequilibri mental la portaria a viure tancada a Tordesillas fins a la seva mort.

Com a infanta de les corones de Castella i Aragó, la petita Joana va rebre una educació intensa i acurada, pròpia del seu càrrec i de les necessitats del regne. Sota la supervisió de la mateixa reina Isabel, va convertir-se en una alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i els maneigs propis de la cort, això sense desestimar les arts i el coneixement de les llengües romàniques pròpies de la Monarquia (castellà i català), el francès i el llatí. D’entre els seus preceptors destacaven el sacerdot dominic Andrés de Miranda i la vella amiga i tutora de la seva mare, Beatriz de Galindo, “la Latina”.

D’aquesta manera, tot i que com a tercera descendent dels Reis Catòlics Joana no semblava destinada a regnar, la infanta va rebre una educació pròpia d’una futura reina i, encara adolescent, va començar a intervenir en l’administració de la seva casa i de les seves possessions territorials. Pel que sabem, en aquell temps Joana no estava boja. Això sí, era una dona extravagant que practicava una espiritualitat intensa, ascètica i lliure, propera al recolliment i a la invenció mendicant.

Juana la Loca.jpg

El 1495, els Reis Catòlics van concertar el seu matrimoni amb l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria de Borgonya. Joana només tenia setze anys. El matrimoni era un instrument més de l’Estat dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una aliança que convenia a ambdues cases reials en establir un vincle entre la Monarquia dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic que es convertís en el contrapunt geoestratègic de l’emergent França dels Valois.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille. Tot i que inicialment la infanta rebutjava la idea de casar-se, sembla ser que Joana va enamorar-se apassionadament de Felip. Alguns biògrafs han suggerit que, possiblement, aquest enamorament podia ser conseqüència d’algun tipus d’obsessió mental que acabaria derivant en malaltia. El comportament de Felip el Bell cap a ella, en especial les repetides infidelitats, hauria aguditzat aquest desequilibri fins al punt d’acabar agreujant els seus problemes psicològics.

Tot i això, el matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. L’objectiu dinàstic de l’enllaç havia estat acomplert plenament.

Phillippe-Jeanne.jpg

Aquell mateix any, la mort dels seus germans els prínceps Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà i aragonès. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, amb el seu marit van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa (1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506. Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics trontollava.

Don_Felipe_y_Doña_Juana.jpg

El regnat del primer Habsburg, però, va ser breu. Felip moria sobtadament a Burgos el setembre de 1506 entre rumors d’enverinament mai esclarits. La mort del marit va agreujar l’equilibri psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que explica la seva bogeria: una processó que va començar el desembre de 1506 i es va acabar l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a Brussel·les i el seu cos va traslladar-se a Granada per a procedir a l’enterrament. Aquest trasllat des de Burgos a Granada va perllongar-se durant vuit mesos perquè Joana, que va viatjar al costat del cos embalsamat del seu marit, feia que el desplaçament només es realitzés de nit. Els cronistes explicaven com Joana no va separar-se ni un moment del fèretre i li besava els peus al difunt marit sempre que la comitiva parava a descansar.

Una llegenda misògina? Segons la historiadora Bethany Aram, Joana va fer aquesta operació tan complicada per garantir els drets de successió a les corones d’Aragó i de Castella del seu fill Carles. Així, segons aquesta autora, la processó seria una invenció simbòlica extravagant però carregada de força política per evitar un nou casament que allunyés el futur Carles V del tron.

Juana_la_Loca_de_Pradilla.jpg

En realitat, però, el desequilibri mental de Joana era evident. Víctima de la follia de l’amor o simplement malalta crònica des de feia anys, la realitat era que no estava capacitada per regnar. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la governabilitat de Castella, Ferran el Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà. Segurament en aquest moment va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó.

Mort Ferran el Catòlic, el 1516, Joana va heretar les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, ja que mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina. Però el govern efectiu de les quals va passar al seu fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a les corts de Castella com a les de Saragossa i de Barcelona (1519), també a nom d’ella. Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre precedia el del Carles en la documentació oficial. Tot un emperador universal a l’ombra de la seva mare, perquè Joana va governar nominalment els seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.

La_Demencia_de_Doña_Juana.JPG

En definitiva, Joana la Boja va ser un instrument més de la política dinàstica practicada pel seu pare Ferran el Catòlic. Però també va ser una víctima política dels interessos del seu marit, i fins i tot del seu fill. El 1555 moria sola a Tordesillas, assistida per Francesc de Borja, duc de Gandia. Va ser enterrada a la Capella Reial de Granada al costat d’Isabel la Catòlica i el seu estimat Felip el Bell.

El primer corpus cultural del cristianisme

dijous, 12/04/2012

Més enllà de la difusió del cristianisme com a model religiós, entre els segles V i VIII, l’església de Roma va trobar-se davant el repte de donar forma al corpus cultural que aspirava a transmetre als pobles romanogermànics d’occident que estava evangelitzant. Sense aquest corpus cultural la tasca de cristianització mai hagués triomfat. Era necessari un model hegemònic que penetrés en la societat europea, que introduís les bases per articular una comunitat que anava més enllà dels regnes germànics.

El debat sobre la composició d’aquest corpus es remuntava als mateixos inicis de l’Església. S’havia de trobar una resposta al gran dilema: era acceptable que els cristians assumissin l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia al Déu veritable? És a dir, el debat havia de trobar la forma d’integrar en el cristianisme l’herència cultural, filosòfica, artística i literària del món grecoromà. A més, s’havia de superar el dualisme grec entre ànima i cos i la tradició hebrea d’un ésser humà total.

59936-050-FC7DD134.jpg

Ràpidament van existir dos posicionaments: els que entenien la necessitat d’acollir elements de la cultura pagana grecoromana i els que rebutjaven frontalment la introducció d’elements herètics en el corpus cultural cristià. Finalment, però, acabarien per triomfar els posicionaments integradors. Sota aquest principi ja podien establir-se les bases del corpus cultural del cristianisme. O el que és el mateix, de la primera construcció cultural pròpiament europea, el fonament intel·lectual d’Europa fins el segle XII.

Així, a començaments del segle V es fixava el currículum de les anomenades arts liberals. Uns continguts que havien de perdurar durant segles dividits entre el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). D’aquesta manera, la distribució dels continguts del coneixement medieval i la seva base lingüística llatina van comportar un triomf de l’enciclopedisme per sobre del pensament original. Igualment, el grec va ser desplaçat definitivament pel llatí com a llengua de la cultura occidental. Condemnat a desaparèixer com a llengua viva en benefici de les llengües romàniques, el llatí es convertiria en la llengua de la litúrgia i de la cultura.

Image title:  Scriptorium Monk at Work Source:  Blades, William: “Pentateuch of Printing with a Chapter on Judges” (1891)

Tanmateix, la reducció del nombre d’escoles en benefici de la cultura monacal i episcopal va permetre la conservació de l’herència clàssica, però també va suposar que el seu estudi es veiés condemnat a un segon terme en benefici dels estudis sobre la Bíblia i els textos dels pares de l’Església.

De la mateixa manera, quan l’Església va llançar-se definitivament a la tasca d’evangelització d’Europa, en el segle VII, els destinataris de l’ensenyament van anar disminuint en proporció al gran territori que abastava el cristianisme. Això va suposar un baix nivell de preparació dels sacerdots, els quals moltes vegades eren pràcticament analfabets segons denunciava el missioner Sant Bonifaci.

En la creació d’aquest corpus cultural, el primer gran pensador va ser Boeci (480-525), el qual va traduir del grec al llatí bona part de les obres d’Aristòteles. Gràcies a aquestes traduccions, reunides en la Logica vetus, els principis de la filosofia aristotèlica van poder ser estudiats en les escoles europees des del segle XI. De la mateixa manera, Boeci va crear una sèrie de definicions i va desenvolupar un llatí instrumental pràctic per a l’especulació teològica i filosòfica. Finalment, el seu opuscle De consolatione philosophiae va introduir la reflexió filosòfica de base estoica.

Boethius_initial_consolation_philosophy.jpg

Boeci

Una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural del cristianisme va ser Cassiodor (485-580), el qual va proposar-se la creació d’una universitat cristiana. Va fracassar, però el seu llegat va contribuir decisivament. A més, en les Institutiones va articular un programa que integrava les arts liberals del trivium i el quadrivium en el marc de la cultura sagrada. També va ser autor d’un tractat d’ortografia i transcripció de textos que seria molt emprat pels copistes dels scriptoria monàstics.

Ezra_Codex_Amiantinus.jpg

Cassiodor

El tercer personatge que va contribuir al desenvolupament del corpus cultural cristià va ser el papa Gregori el Gran (543-604), el qual va insistir en la idea de que l’objectiu final dels arts liberals era la preparació intel·lectual per comprendre la paraula de Déu. El papa Gregori va ser un gran pedagog de la moral cristiana. D’entre la seva obra cal destacar les Moralia, unes orientacions per a la vida monàstica; la Regula pastoris, un manual per a la pràctica dels bisbes; i els Diàlegs, una sèrie de biografies sobre la vida dels sants de l’Església.

Gregorythegreat.jpg

Gregori el Gran

Més enllà de Roma, una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural medieval va ser Isidor de Sevilla (570-636), el qual va composar una enciclopèdia, les Etimologiae o Orígens, que resumia i simplificava els coneixements de l’antiguitat per posar-los al servei de la fe cristiana. La seva obra va tenir una difusió extraordinària, convertint-se en un manual imprescindible en les biblioteques monàstiques medievals. Sant Isidor va ser l’últim dels pensadors filòsofs cristians, i l’últim dels grans pares llatins de l’Església.

Isidor_Sevilla.jpeg

Isidor de Sevilla

Finalment, la darrera personalitat que va contribuir a la construcció del corpus cultural cristià va ser Beda el Venerable (672-735), un monjo benedictí d’Anglaterra que va dedicar-se a la redacció de llibres científics i exegètics, destacant per la seva obra històrica amb volums com la Historia ecclesiastica gentis Anglorum o De natura rerum. Seguint l’herència de Sant Isidor, Beda va resumir els continguts de l’herència clàssica per posar-los al servei del cristianisme medieval.

Beda_Venerabilis.jpg

Beda el Venerable

La monarquia dels Reis Catòlics, una potència europea

dimecres, 11/04/2012

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes del regne. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics, els quals, després de la conquesta de Granada, van sentir-se lliures per actuar en l’escenari europeu amb l’objectiu de convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més poderosa del Mediterrani.

En aquest context, Ferran el Catòlic va imposar els seus plantejaments i va convertir-se en l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó sota els principis que fins aquell moment havien caracteritzat la política exterior catalana de la baixa edat mitjana. Així, els Pirineus i Itàlia van ser els grans escenaris sobre els que el monarca va fixar els objectius polítics, diplomàtics i militars de la monarquia. L’habilitat diplomàtica i la superioritat militar dels exèrcits convertirien la monarquia dels Reis Catòlics en una gran potència europea.

reyes-catolicos.jpg

Aliances matrimonials. Els Reis Catòlics van realitzar una estudiada política d’aliances matrimonials amb Portugal i la casa de Borgonya. Aquesta va ser una de les principals armes de la diplomàcia hispànica dissenyada per Ferran el Catòlic, ciment de bona part del poder territorial de la monarquia hispànica dels Àustries en el segle XVI.

politica-matrimonial-de-los-reyes-catolicos1.gif

Respecte de Portugal, la primogènita dels Reis Catòlics, Isabel, va contraure matrimoni amb el príncep hereu Alfons de Portugal. Tanmateix, la prematura mort del príncep, el 1491, va comportar que, amb l’objectiu de salvar l’aliança hispano-portuguesa, Isabel es casés amb Manuel I, el mateix rei portuguès, per convertir-se en reina. El matrimoni, però, va ser desgraciat, amb la mort de la reina (1498)i el seu fill Miquel en poc temps (1500). Una nova unió, ara entre Maria, la quarta filla dels Reis Catòlics, i el rei Manuel I certificaria l’aliança.

D’altra banda, l’aliança amb la casa de Borgonya va realitzar-se mitjançant el casament de l’infant Joan d’Aragó amb Margarida d’Àustria (1497) i de Joana la Boja amb Felip el Bell (1496). Fruit d’aquestes aliances matrimonials amb els Habsburg, el futur rei Carles V podria regnar sobre la Monarquia Hispànica, els Països Baixos i el Franc Comtat, a més de convertir-se en emperador de l’Imperi.

Els Pirineus recuperats. Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts per la Corona d’Aragó com a penyora a França pel suport donat a Joan II durant la guerra civil catalana. Així, el monarca va signar amb Carles VIII de França el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França. Però aquest acord tenia una clàusula que permetria a Ferran participar en la política italiana: la Monarquia Hispània es mantindria al marge sempre que la presència francesa no vulnerés els interessos de la Santa Seu.

Politica-exterior-de-Espana-con-los-Reyes-Catolicos.jpg

L’ocupació del sud d’Itàlia. Carles VIII, i més tard el seu successor Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols tot reivindicant els drets adquirits per la casa d’Anjou. D’aquesta manera, Carles VIII va conquerir el regne, sense grans dificultats, el 1494-1495. Ara bé, des del rei Alfons el Magnànim aquest territori havia estat vinculat a la Corona d’Aragó i Ferran va buscar la manera de combatre l’expansionisme francès. El rei catòlic no podia permetre aquesta intromissió. I va trobar una justificació. Com que el regne era feudatari de la Santa Seu ja tenia l’excusa que necessitava per intervenir.

D’aquesta manera, va esclatar la guerra entre les tropes dels Reis Catòlics, d’una banda, i les franceses, de l’altra. La Monarquia Hispànica entrava en la política italiana transformant els vells interessos mediterranis del casal de Barcelona en un element més de la política de l’Estat dinàstic articulat per Ferran i Isabel. Una conquesta del passat es convertia en la guerra del futur.

fernandez_cordoba01.jpg

Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán

Els exèrcits hispànics van ser comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Braç executor de la política bèl·lica de l’Estat dinàstic, el Gran Capitán va convertir-se en el líder de l’exèrcit. Un exèrcit nou. La cavalleria medieval va donar pas a un nou model en el qual dominava la infanteria, les coronelías, composades per quatre companyies, integrades per entre dos-cents cinquanta i tres-cents homes, recolzades en la poderosa cavalleria i el foc de l’artilleria. Gràcies a les reformes de l’exèrcit, El resultat de la guerra va ser clarament favorable a Ferran, el qual, gràcies a les victòries de Cerignola i Carigliano de 1503, va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó (1504).

La incorporació de Navarra. A més, la rivalitat entre França i la Monarquia Hispànica va permetre Ferran acabar amb la independència del regne de Navarra, territori que s’estenia des de Pau fins a Pamplona. La franja sud del regne, amb frontera als Pirineus, va incorporar-se a la Corona de Castella, conservant aquest territori les seves lleis, costums, institucions i una àmplia autonomia fiscal.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’expulsió dels jueus

dissabte, 31/03/2012

Els jueus ocupaven un lloc destacat en la història medieval dels regnes peninsulars hispànics. Així, en les ciutats dels regnes cristians era habitual trobar una comunitat jueva activa, dinàmica i pròspera. Generalment, aquests jueus s’especialitzaven en l’exercici de determinades professions: la medicina, l’astrologia, les activitats comercials i financeres, etc. Fins i tot va arribar a existir una oligarquia jueva, rica i escèptica, amb una considerable influència social.

Per contra, en el context de la crisi de la baixa edat mitjana, la immensa majoria de la població cristiana es trobava empobrida. El contrast entre un poble empobrit i una oligarquia jueva enriquida potenciaria l’antisemitisme latent entre la població. Els jueus aviat es convertirien en els responsables de totes les dificultats. I els sermons exaltats dels monjos mendicants excitarien encara més la còlera popular. Eren el boc expiatori preferent. Això explica els esclats antisemites, el pogroms, que a finals del segle XIV van esclatar per tota la geografia cristiana peninsular.

Tot havia començat a Sevilla, el 1391, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a Ciudad Real, Cuenca, Toledo o Burgos. I l’esclat arribaria a la Corona d’Aragó a través de València i Mallorca. Finalment, a l’agost, el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol·lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La religió medieval és un fet social, en el qual la religiositat esdevé també una arma ideològica de primer ordre. La qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa. Els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval: la connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana.

Les conseqüències dels assalts: la fugida, la resistència o la conversió. Ara bé, la conversió de gran nombre de jueus, esdevinguts cristianos nuevos, continuarà derivant en problemes socials. El baptisme cristià assimila els conversos amb els cristians i, per tant, legalment, ara ja poden participar dels consells municipals, aliar-se obertament amb la noblesa i mantenir les seves activitats financeres i comercials. L’antisemitisme dels fanàtics no desapareix amb la conversió. Al contrari, s’agreuja.

El 1478 es crea el Tribunal de la Inquisició. La seva tasca: la persecució dels conversos que mantinguessin pràctiques religioses judaïtzants. Abans, però, el projecte polític de la unitat religiosa que encarnen els Reis Catòlics ja s’havia posat en marxa amb els jueus que no s’havien convertit i s’havien resistit a l’emigració. El 1476 es recuperen velles pràctiques discriminatòries a la Corona de Castella: s’obliga els jueus a portar símbols distintius, se’ls prohibeixen els vestits luxosos i emergeixen antics textos que suggereixen la reclusió dels jueus en els calls. La introducció de la Inquisició seria l’element que acabaria de reforçar un antisemitisme cada cop més passional. Irracional i fanàtic.

El 31 de març de 1492, quan encara es trobaven a Granada resolent els darrers detalls de l’ocupació de la ciutat, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y senyorios occiduos y orientales a todos los judíos y judías, grandes y pequenyos, que en los dichos reynos y senyorios stan y se fallan”. És a dir, els monarques expulsaven els jueus de les terres de realeng i de les ciutats sota el seu domini directe, a la vegada que ordenaven a nobles, patricis, abats i mestres dels ordres militars que imitessin l’ordre en les seves jurisdiccions.

429px-Alhambra_Decree.jpg

Els jueus tenien quatre mesos per abandonar els regnes hispànics, tot i que podien quedar-se si es batejaven. Un cop superat el termini de gràcia, es determinaria la confiscació dels seus béns i la mort dels no exiliats que fossin detinguts. L’expulsió era irreversible. En conseqüència, no restava opció: exili o conversió. Exclusió o integració. És el reconeixement d’un fet religiós contrari a la doctrina de l’Estat: els jueus no poden tenir una existència reconeguda en el nou ordre polític construït pels Reis Catòlics.

La repressió posterior sobre els conversos judaïtzants neix per instaurar el nou ordre polític, social i religiós que el decret aspirava a legitimar. D’aquesta manera, els jueus es convertirien en víctimes de la violència d’Estat. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent. El bé comú dels regnes hispànics comportava, exigia, l’expulsió dels jueus. L’odi antisemita del poble, l’animadversió per la pràctica de la usura (practicada només per una minoria) o l’aliança amb la noblesa són factors que expliquen l’expulsió i la repressió posterior. Però només de forma parcial. El darrer i principal motiu dels fets de 1492 és la lògica política de l’Estat: la cohesió social dels regnes de la monarquia depenia de la unitat religiosa. És l’Estat intransigent i fanàtic.

Expulsión_de_los_judíos.jpg

Després del decret del 31 de març va començar el gran dilema jueu: convertir-se o dir adéu a Sefarad? Alguns van optar per quedar-se a la seva pàtria i van córrer a les esglésies per batejar-se. D’aquesta manera va sorgir una segona onada de conversos, un grup susceptible de caure en mans de la Inquisició davant del primer símptoma de dubte sobre la seva fe. Uns 50.000 jueus van preferir el baptisme abans que l’exili.

D’altres van optar per l’exili. Alguns arriben a Portugal. Uns altres marxen cap a d’altres països d’Europa, el nord d’Àfrica o Turquia. És el naixement de les comunitats sefardites, lligades a la llengua, el folklore i els costums del seu país d’origen.

Quines conseqüències va tenir l’expulsió dels jueus per a la monarquia hispànica? El debat historiogràfic es manté obert. Alguns autors veuen en aquest fet un origen remot de la decadència hispànica com a conseqüència de la pèrdua que hauria suposat la desaparició d’una comunitat pròspera i dinàmica en el camp econòmic. D’altres redueixen l’impacte d’aquest fet.

expulsion judios de españa.jpg

No existeix un consens entre els historiadors sobre el nombre de jueus que residien en els regnes hispànics. La forquilla ens porta des dels 200.000 fins els 80.000. En qualsevol cas, la xifra no és realment important, perquè el drama humà no pot resumir-se mai en números. L’expulsió i les seves conseqüències no poden explicar-se exclusivament mitjançant la demografia. És obvi que una pèrdua del 3% de la població (uns 100.000 jueus a Castella i uns 12.000 a la Corona d’Aragó) no podia ser demogràficament greu i perjudicar excessivament la pràctica econòmica. Així, en el sentit demogràfic, l’impacte va ser limitat. De la mateixa manera, en el camp econòmic, l’expulsió hauria creat una crisi temporal, breu i limitada, que no hauria comportat cap efecte negatiu en el desenvolupament comercial i financer.

Ara bé, més enllà de la fredor dels números dels demògrafs i els economistes, mai es podrà mesurar el drama humà que l’expulsió va provocar en milers de famílies i els efectes culturals derivats de la pèrdua de la població jueva. L’expulsió era una mesura inhumana, que potser no és un element quantificable però forma part de la història. I segurament aquest drama sigui la part més important.