Arxiu de la categoria ‘4. Història Medieval’

Europa als inicis de l’edat mitjana

dilluns, 12/07/2010

L’edat mitjana o medieval, en la història d’Europa, és el període intermedi entre l’època antiga o clàssica i l’edat moderna. Per tant, tradicionalment, comença en el segle V amb la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476, i finalitzaria en el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d’Amèrica l’any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, ja que la consideraven una l’època fosca compresa entre dos moments d’esplendor cultural.

Actualment, els historiadors prefereixen matisar aquesta ruptura entre l’edat antiga i l’edat mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar de l’antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits.

Així, en l’àmbit econòmic, estaria marcada per la substitució del sistema esclavista romà pel feudalisme; en el camp social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en l’àmbit polític per la descomposició de les estructures centralitzades de l’Imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en el camp ideològic i cultural per l’absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica.

Roman_empire_395.jpg

Durant els darrers segles de l’Imperi Romà, l’economia de mercat havia anat decaient progressivament i s’havia iniciat un procés de ruralització. La interdependència econòmica de les diverses províncies de l’Imperi va anar sent substituïda per l’autoabastament dels nuclis agraris, en els quals el treball esclau començava a ser substituït pel treball dels colons. A més, al mateix temps, la centralització política es va debilitar fins a desaparèixer.

Als segles posteriors, que coincideixen amb els primers anys de l’edat mitjana (o amb la denominada antiguitat tardana), aquestes tendències van anar accentuant-se encara més.

El factor primordial per obtenir riqueses va esdevenir el control de la terra i dels homes i dones que la treballaven. Per tant, el poder polític i militar també va passar a dependre de la quantitat de territori i persones dels quals es podien obtenir rendes. Durant els següents segles, els grups socials que van poder comptar amb la suficient força militar van guerrejar entre si pel control de la terra.

En aquest context, va donar-se un altre factor que va complir un paper fonamental en la fragmentació del Món Antic: l’arribada de diversos pobles invasors que es van establir tant als territoris densament poblats de l’antic Imperi d’Occident com a les zones menys poblades de la resta d’Europa.

800px-Invasions_of_the_Roman_Empire_1.png

D’aquesta manera, en el transcurs de l’edat mitjana no hi va haver a l’Occident europeu cap Estat centralitzat que disposés de la suficient força com per a reconstruir o crear un nou Imperi Romà. Per tant, es va produir una fragmentació del poder polític.

Europe_526.jpg

No obstant això, sí que va sobreviure una institució que va constituir un element important de cohesió, si més no el principal, a l’Occident europeu: el cristianisme i l’Església que exercirien una gran influència en tots els àmbits (polític, econòmic i social, a més de religiós).

El sistema d’organització social, econòmic, polític i ideològic que va anar consolidant-se a poc a poc per tota Europa i que va permetre que uns grups socials visquessin de les rendes de la terra produïdes per les famílies camperoles va ser el feudalisme.

Totila_fa_dstruggere_la_città_di_Firenze.jpg

A la part oriental de la Mediterrània, però, en paral·lel a aquest procés donat a la zona occidental, va subsistir l’Imperi Bizantí, malgrat que, amb el pas dels segles, va anar perdent territoris, i a on també s’acabaria produint un procés de feudalització.

Finalment, les costes de la Mediterrània meridional i de la Península Ibèrica van ser absorbides pel puixant Imperi Islàmic, l’expansió del qual s’iniciaria en el segle VII i es perllongaria, en el cas peninsular, fins a finals del segle XV.

Califate_750.jpg

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval

dimecres, 2/06/2010

Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i van crear-se nous barris extramurs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir-se entre finals del segle XIII i principis del XIV.

barchinona.jpg

La ciutat de Barcelona cap a finals de l'edat mitjana

Aproximadament en dos-cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va configurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX.

Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar, l'Església del Mar, símbol de l'art gòtic barceloní

Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven impostos en funció de la seva riquesa.

El comte-rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econòmic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’unes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.

10-06-barcelonaarcheologymuseumcourtyard.jpg

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes-reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat. Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent diversa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.

A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure-hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Però, quan el IV Concili Laterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposicions que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa el Call jueu barceloní va restar aïllat.

Call_de_Barcelona.jpg

Plànol del call jueu de la Barcelona medieval

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.