Arxiu de la categoria ‘4.6 Història Medieval de Catalunya’

Documental: “Jaume I, memòria d’un rei”

diumenge, 19/09/2010

El president Pasqual Maragall és el conductor d’aquest documental sobre la figura del rei Jaume I, el conqueridor de Mallorca i de València, i el rei més admirat pels catalans. Maragall va visitar els llocs més emblemàtics de la vida del rei i es va fer acompanyar per alguns dels principals especialistes sobre Jaume I, com ara Antoni Furió, Antoni Riera, Ernest Belenguer, Teresa Vinyoles o l’abat de Poblet. El documental recorre, de la mà del president, des del castell de Montsó -on es va criar Jaume I- fins al monestir de Poblet -on és enterrat-, passant per Mallorca, València i Barcelona. Maragall s’entrevista amb historiadors, amb conservadors de museus, i fins i tot amb la presidenta del Consell de Mallorca o amb l’abat de Poblet. A més, diversos moments de la vida de Jaume I han estat recreats expressament per al documental. Una gran producció que TV3 va estrenar amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre.


El Compromís de Casp de 1412

dissabte, 11/09/2010
Marti_l'humà.jpg

Martí l'Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

La mort sense descendència del rei Martí l’Humà i sense la presència d’un clar successor al tron catalano-aragonès va obrir un període de tensions polítiques i una greu crisi successòria que només es van acabar, després d’un interregne de dos anys, amb la decisió que van prendre a la ciutat de Casp nou compromissaris, tres per cada regne de la Corona d’Aragó.

La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.

Aleshores, el papa Benet XIII, que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).

EL COMPROMISO DE CASPE.jpgEn la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

La proclamació de Ferran d’Antequera va suposar l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó i, per tant, a Catalunya.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Ferran I d'Aragó, primer monarca catalano-aragonès de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.

Els gremis a la Barcelona medieval

dilluns, 30/08/2010

Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Bàrcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle IV. Però arribats al segle XIII, la vella Bàrcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

barchinona.jpg

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.

Gremi Ofici que realitzaven
Abaixadors Igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses.
Apotecaris Preparaven i venien medicaments.
Bastaixos de capçana Traginaven càrregues damunt del cap.
Calafats Fusters de ribera que construïen embarcacions.
Cervellers Fabricants de capells de ferro que cobrien el crani.
Daguers Fabricants de dagues, espases de fulla curta.
Estorers Fabricaven o venien estores
Fustaniers Teixidors de fundes de matalàs de cotó.
Garbelladors Es dedicaven a garbellar cereals per compte d’altre.
Hortolans Conreaven la terra.
Llogaters de mula Llogaven bèsties de càrrega.
Manescals Curaven les malalties a les bèsties.
Pedrenyalers Fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
Rosariers Feien i venien rosaris.
Sellers Feien i adobaven selles i altres guarniments.
Tapiners Produïen tapins, una espècie de sandàlia de dona.
Velers Fabricaven i venien vels.
Xocolaters Feien i venien xocolata.

Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

gremis-sastre.jpgEls gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.

gremio2.jpgA partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.

La societat catalana en els segles XIII i XIV

dilluns, 30/08/2010

Durant l’edat mitjana la societat estamental va ser el tipus predominant. Jurídicament es dividia en dos grups socials: els privilegiats i els no privilegiats. La pertinença a un grup o a un altre no es devia a criteris econòmics, com en una societat capitalista de classes, sinó a l’origen o naixement.

El grup dels privilegiats era format per la noblesa i l’Església. Els seus integrants no pagaven impostos i només podien ser jutjats per membres del seu mateix estament.

Els no privilegiats o Tercer Estat el formaven els burgesos, els menestrals i els camperols. Constituïen el grup més nombrós de la societat i, a diferència dels privilegiats, havien de pagar impostos.

En aquest marc, la societat catalana presenta en aquest període com a principal característica la puixança de la burgesia mercantil, ja que les transformacions econòmiques experimentades a partir dels segles XI i XII van propiciar l’ascens social dels grups urbans.

Nobleza_EdMedia.JPGLa noblesa, en el cim de la societat estamental, constituïa una minoria rica i poderosa que detentava considerables parcel·les de poder polític. La seva principal font de riquesa era la terra i les rendes que se’n derivaven d’aquesta, a més de l’explotació, en alguns casos, de mines i salines.

Els nobles no formaven un grup homogeni, sinó que hi persistien les grans diferències entre l’alta noblesa, integrada per les famílies comtals i vescomtals, i els cavallers, membres de la petita noblesa que en alguns casos tenien un nivell de vida equiparable al dels pagesos benestants.

L’Església formava un bloc homogeni des del punt de vista ideològic, però amb grans diferències econòmiques.

Així, les jerarquies eclesiàstiques (cardenals, arquebisbes, bisbes) posseïen un alt poder material i econòmic, fins al punt que el papa Bonifaci VIII va autoritzar a Jaume II a cobrar una desena part dels ingressos del clergat per tal de finançar les seves campanyes contra els sarraïns. Per contra, el baix clergat (sacerdots, monjos) tenia un nivell de vida similar al de la pagesia.

L’origen social de la clerecia també era diferent. D’aquesta manera, mentre els membres de la jerarquia provenien de l’alta noblesa o de la família reial, els sacerdots i monjos eren d’origen humil i rural.

La pagesia continuava sent l’estament més nombrós de la societat, malgrat els canvis econòmics esdevinguts des del segle XII. La seva situació va continuar sent precària, especialment a la Catalunya Vella, on, des de l’aparició de la pesta negra, va incrementar-se el seu procés de vinculació a la terra.

Ciudad3.jpgEls habitants de les ciutats constituïen un grup heterogeni i difícil de delimitar. Bàsicament l’integraven tres sectors: els ciutadans honrats o patriciat (mà major), els mercaders (mà mitjana), i els menestrals o poble menor (mà menor).

El patriciat urbà el constituïa una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu origen era divers. S’hi podien trobar des d’antics mercaders enriquits fins a exfuncionaris reials, rendistes o membres de la petita noblesa establerts a la ciutat. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial a les Corts, des d’on defensaven els seus interessos.

gremio2.jpgEls mercaders formaven també un grup reduït, encara que no tant com l’anterior, i econòmicament poderós. En les seves files es trobaven grans empresaris, armadors de naus i grans comerciants de rutes marítimes i, malgrat tenir menys consideració social que el patriarcat, de vegades posseïen un nivell de riquesa similar.

El poble menut representava aproximadament un 80% de la població urbana. Es trobava integra per: artesans o menestrals (mà menor), organitzats en gremis a partir del segle XIV; treballadors no especialitzats, com els bracers; i els esclaus i captaires.

Malgrat el volum d’habitants que suposava, el poble menut estava escassament representat en els governs municipals, per la qual cosa entre els anys 1350 i 1450 va lluitar per trencar el monopoli del patriciat, aliant-se circumstancialment amb els mercaders.

A les ciutats catalanes hi havia, també, una important minoria jueva. Concentrada en barris propis (calls), els jueus es dedicaven en tasques financeres, comercials i professionals (juristes, metges).

Població i activitats econòmiques en la Corona d’Aragó (segles XIII i XIV)

dilluns, 30/08/2010

La població:

Fins el 1348, data en la qual va esclatar la pesta negra a Catalunya, la població catalana va continuar en una fase ascendent. En conjunt, entre els segles XI i XIII, la població va duplicar-se a Corona d’Aragó. Podem calcular la població en un milió de persones pels voltants de l’any 1350.

Regne Habitants
Principat de Catalunya 450.000 / 500.000 hab.
Regne d’Aragó 200.000 / 250.000 hab.
Regne de València 200.000 / 250.000 hab.
Illes Balears 50.000 / 60.000 hab.

Les causes d’aquest creixement cal cercar-les en una millor dieta, deguda a l’increment de la producció agrària, en la incorporació dels musulmans que vivien en els territoris conquerits i, en general, en el clima de prosperitat que es respirava.

La població continuava sent fonamentalment agrària, per bé que en aquest període van destacar importants nuclis urbans com Barcelona, Perpinyà, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Cervera. Per exemple, la ciutat de Barcelona tenia, a mitjans del segle XIV, uns 40.000 habitants, xifra, però, relativament baixa si la comparem amb Venècia, que comptava amb uns 150.000, o Florència, amb 70.000 habitants.

L’agricultura:

alimenti,_latte,_Taccuino_Sanitatis,_Casanatense_4182..jpgL’agricultura catalana va experimentar, fins el 1350, una etapa de prosperitat, a causa dels següents factors:

a. L’ampliació de la superfície conreada amb la rompuda de noves terres.

b. La introducció de millores tècniques i l’ús d’estris més perfeccionats, la qual cosa va traduir-se en un augment de la producció.

c. La introducció de plantes industrials i comercials, com el safrà.

d. L’ambient general de pau social.

La producció del camp català va adreçar-se bàsicament al mercat interior (per bé que en alguns casos, com el dels cereals, resultava deficitària) i cap al comerç exterior.

L’aliment bàsic de la població catalana medieval continuava sent el blat. Catalunya n’era deficitària i havia d’exportar-lo d’Aragó, Provença i Sicília.

Les despeses que ocasionava la manca de blat, però, eren compensades amb els beneficis que generava la venda de safrà a l’exterior (s’utilitzava com a espècie i també com a tint).

Al marge del safrà, altres productes destacats van ser el vi, especialment el del Priorat, l’oli, la fruita seca (avellanes, nous, ametlles i pinyons) i la mel.

L’artesania:

L’artesania catalana, organitzada en una rígida estructura gremial, es va caracteritzar per la seva diversificació i centralització, per bé que cal destacar-ne el sector tèxtil i el nucli barceloní.

20070712klphishes_68.Ies.SCO.jpgL’artesania va basar el seu creixement en la seva capacitat d’exportació. Així, mentre la conjuntura econòmica internacional va ser expansiva, els resultats van ser positius, però a partir de mitjans del segle XIV, quan els efectes de la pesta negra es van fer sentir, la demanda exterior va veure’s reduïda i la crisi va fer la seva aparició en el teixit artesanal català.

Com a aspectes més importants cal destacar:

a. Els oficis destinats al mercat interior, adreçats especialment a cobrir les necessitats de la vida diària, van ser molt nombrosos i entre ells cal destacar: fusters, sabaters, menestrals del vestit, saboners i ferrers.

b. Un important sector dedicat a productes de luxe i d’exportació. Entre els primers cal destacar l’argenteria, activitat molt important a Barcelona, adreçada fonamentalment als grups benestants i a l’Església. Els artesans argenters tenien un alt nivell tècnic i gaudien d’un reconegut prestigi en la ciutat. Entre la producció artesanal dedicada a l’exportació destacaven sobretot la draperia i la dagueria, els cuirs treballats, el corall i la ceràmica.

taller.jpgc. La draperia era una indústria molt estesa a Catalunya i ocupava un volum de mà d’obra força important (una tercera part dels habitants de Barcelona a mitjans del segle XIV). Els teixits, realitzats amb llana aragonesa, valenciana i menorquina, eren venuts pels comerciants catalans en els mercats de llevant, on eren bescanviats per espècies.

d. El dèficit general de minerals i primeres matèries, llevat de mercuri i plom argentífer. Les despeses que va ocasionar la seva adquisició a l’exterior van ser compensades amb l’exportació de productes manufacturats.

El treball artesanal s’organitzava al voltant dels gremis. Els gremis agrupaven els treballadors d’un mateix ofici. A través de les seves ordenances, reglamentaven el treball i fixaven el preu de venda, per la qual cosa, a diferència de la producció industrial capitalista, la competència s’establia a través de la qualitat i no del preu.

El treball gremial s’organitzava mitjançant l’eix mestre-oficial-aprenent. L’aprenent anava a casa del mestre, el qual li ensenyava l’ofici i l’acollia. Passat un temps, accedia a la categoria d’oficial i continuava treballant a l’obrador, però ja rebia un salari. Més endavant, després de superar diverses proves (anomenades de passantia), podia arribar a ser mestre i obrir el seu propi taller.

El comerç:

El comerç va ser l’activitat econòmica més important de Catalunya i la base de la seva prosperitat durant la baixa edat mitjana. Mentre el comerç va mantenir un bon ritme, la manufactura (els draps) i els conreus d’exportació (el safrà) van viure una etapa d’expansió; però, quan la conjuntura econòmica va canviar en el segle XV i el comerç va trontollar, l’artesania i el camp van entrar en crisi.

L’evolució del comerç català en aquest període es pot dividir en tres fases. En un primer moment, entre 1200 i 1250 va desenvolupar-se una etapa inicial en la qual els mercaders catalans importaven un ventall de productes molt ampli per tal de satisfer la demanda interna i, sobretot, per reexportar-los a l’interior de la Península.

En una segona etapa, entre 1250 i 1350, el comerç català va assolir la seva màxima esplendor i Barcelona va esdevenir una potència mediterrània. D’aquesta manera, un dels objectius més importants de l’expansió de la corona d’Aragó durant la baixa edat mitjana va ser controlar i dominar el comerç a la Mediterrània occidental, on va aconseguir tenir un paper destacat, ja que es va arribar a superar el domini genovès sobre el trànsit comercial de la zona. El motor d’aquesta etapa va ser la puixant burgesia, com també la monarquia i la resta d’estaments que van actuar plegats per fer coincidir els interessos econòmics amb els polítics.

comercio_catalan.gif

Finalment, a partir de la segona meitat del segle XIV i especialment a partir del segle XV, el comerç va donar els primers símptomes d’esgotament al mateix temps que a l’interior de Catalunya es donava una greu crisi que va acabar en una total decadència del Principat.

Els principals camps d’actuació d’aquest comerç van ser el Mediterrani oriental (ruta de llevant), el Mediterrani occidental (Sardenya, Nàpols, Sicília), Àfrica del nord i Flandes.

La ruta de llevant era molt àmplia i abraçava els territoris compresos entre Constantinoble i Alexandria, a més dels ports de la costa siriana i les illes de Creta i Xipre. En aquests mercats, els mercaders catalans adquirien fonamentalment les espècies i altres productes, com coure, cotó, alum i teixits de lli, obtenien esclaus blancs, i hi venien productes agraris com safrà i oli, draps, corall i cuirs. La competència va ser més difícil a la Mediterrània oriental que a l’occidental ja que estava força controlava pels mercaders venecians.

En el Mediterrani occidental, els comerciants catalans intercanviaven productes manufacturats, com els draps, i alguns productes del camp per primeres matèries i blat. Així, de Sardenya obtenien corall i argent, de Sicília productes bàsics per a l’alimentació (blat, sucre) i per a l’artesania (cotó, seda) i de Nàpols blat, vi calabrès, sofre i també esclaus.

La ruta de Barbaria o del nord d’Àfrica consistia en l’exportació de productes artesans i la importació de productes en brut. Les naus catalanes s’emportaven cap a l’Àfrica draps o un ventall molt extens de productes entre els quals figuraven mel, safrà, vidre, peces de metal·lúrgia, mercuri i sal, i se’n tornaven carregades de blat, llana, productes exòtics (goma aràbiga, dàtils, plomes d’estruç, ivori), cuirs, esclaus i sobretot or.

Els Països Baixos i Anglaterra constituïen un altre centre important per als mercaders catalans i la seva presència era ben coneguda, des de començaments del segle XIV, a ciutats com Bruges i Londres. En els ports anglesos els catalans importaven estany, teixits i llana; i en els de Flandes, teixits fins, pells, peix assecat, planxes de ferro i objectes de coure. A canvi, els vaixells catalans exportaven productes del país i sobretot productes de reexportació, en especial espècies.

Per tant, la tasca comercial catalana en aquest període era molt extensa i complexa. En ella els comerciants catalans, i en especial els barcelonins, comptaven amb productes propis i de fora per a actuar, esdevenint moltes vegades intermediaris entre espais tan diferents i llunyans com l’Orient i l’Europa atlàntica.

Llibre_del_Consolat_de_Mar_1814.jpgEl comerç era recolzat per un seguit d’institucions i lleis que el protegien i l’afavorien. En aquest sentit, les institucions principals van ser el Consolat del Mar, els consolats d’ultramar i els consells de mercaderies.

a. El Consolat del Mar intervenia jurídicament en els afers mercantils i marítims.

b. Els consolats de catalans o cònsols d’ultramar representaven els interessos del comerç català a l’estranger. La seva tasca era, fonamentalment, fer de mitjancers entre els mercaders catalans i les autoritats del país on es trobaven. La relació de consolats era molt llarga i es trobaven estesos per tot el Mediterrani.

c. Els consells de la mercaderia o comitès de govern de les corporacions de mercaders tenien com a funció el foment del comerç i l’administració dels tributs mercantils com el pariatge, que gravava totes les mercaderies que entraven i sortien per mar de la ciutat de Barcelona.

Aquestes institucions es regien per un conjunt de lleis marítimes recopilades en el Llibre del Consolat del Mar.

La comanda va continuar sent el mètode comercial característic, tot i que a partir del segle XIII va sorgir una nova forma d’associació: la companyia. Dins de la companyia no hi havia diferències entre el soci capitalista i el mercader, com passava en la comanda, ja que tots els socis aportaven diners i treballaven conjuntament en el negoci.

Les institucions polítiques de la Catalunya medieval

dijous, 29/07/2010

A partir del segle XI, amb el desenvolupament del feudalisme, la noblesa feudal va començar a dominar territoris importants, on exercia el poder jurisdiccional, a la vegada que disposava d’exèrcits. Així, els nobles es van revoltar moltes vegades contra el rei per aconseguir més privilegis dels que ja gaudien.

Per la seva banda, el monarca era la màxima autoritat civil i militar de la Catalunya medieval, i basava el seu poder tant en l’exèrcit com en el suport que li donaven l’estament nobiliari i l’Església. Aquesta va imposar un fre a la violència feudal a través d’institucions com les assemblees de Pau i Treva.

1_Furs d'__.jpgD’ençà del segle XIII, van començar a aparèixer les principals institucions polítiques i municipals que ostentarien el poder a la Catalunya feudal i es mantindrien fins a la implantació de la Nova Planta borbònica en el segle XVIII. Aquestes van ser les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona.

Les Corts:

Els comtes-reis governaven, inicialment, assistits per una cúria o cort formada per membres de l’Església, la noblesa i alguns membres de la família reial, la qual tenia per funció col·laborar en l’acció judicial del comte rei i assessorar-lo. El monarca tenia també l’ajut del procurador general, normalment vinculat a l’hereu de la corona, en el qual delegava algunes funcions governatives. A final del segle XIII, les funcions d’assessorament del rei van ser assumides pel Consell Reial.

La noblesa, però, aprofitava els períodes de crisi o els problemes successoris de la monarquia per augmentar el seu poder. Així, a partir del segle XIII, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, amb l’objectiu de recuperar el poder perdut durant el període de la seva minoria d’edat, van afegir- els representants de les ciutats i les viles reials, creant-se les Corts, que van assolir la seva organització i atribucions durant el regnat de Pere el Gran.

Així, sota el regnat de Pere II, les Corts Generals Catalanes van prendre forma institucional a la vegada que s’imposava el poder reial a la noblesa. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283 el rei va obligar-se a celebrar les Corts una vegada l’any, amb la participació representativa de l’època. El mateix rei establia: “si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels ciutadans…”. Així es va establir el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern.

Cortes_Catalanas.jpg

Les seves funcions eren legislatives i econòmiques, ja que, a més d’aprovar les lleis, havien d’aprovar o rebutjar les contribucions que els monarques sol·licitaven per a les seves campanyes militars, així com la creació de nous impostos. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l’interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu.

Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca. De fet, sempre van restar exclosos de representació amplis sectors, com la pagesia i la menestralia.

Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment, o el seu lloctinent. Malgrat els intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat va ser la constant. Hi va haver monarques que les van convocar amb molta freqüència i d’altres que no massa sovint, segons les conveniències polítiques de cada regnat.

antecedents5.jpgUn cop convocades, els membres dels braços tenien l’obligació d’assistir-hi, tret que tinguessin un just i legítim impediment. Hi havia una sessió plenària d’obertura, en què el rei feia la seva proposició,i explicava el seu projecte polític i el que pretenia obtenir, i els braços responien. El treball de deliberació es feia en cambres separades per a cada braç, amb mitjancers entre elles i amb el rei, dits tractadors, per a consensuar els acords, que eren llegits i votats en sessió plenària. En una sessió plenària final el rei sancionava solemnement els acords adoptats. Una convocatòria de Corts podia durar setmanes o mesos, o de vegades més d’un any, amb interrupcions més o menys llargues.

En el si de la Corona d’Aragó cada regne tenia les seves pròpies Corts i només es celebraven de forma conjunta quan hi havia algun afer extraordinari.

Tanmateix, les Corts representaven una mena de pseudoparlamentarisme feudal (el pactisme) que suposava un fre a l’autoritarisme reial i obligava el monarca a pactar les decisions amb els estaments, especialment amb la burgesia urbana. Les Corts, tot i que era una institució molt avançada en la seva l’època, responien a la concepció política i a l’estructura social de la societat feudal i estamental i no es poden considerar, en cap cas, segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies.

La Generalitat:

Usatges.pngLa Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere III el Cerimoniós com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal.

La Generalitat estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes per controlar l’administració dels diputats. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir de 1359, una institució estable. Les seves funcions eren originàriament econòmiques, però paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

El Consell de Cent:

El Consell de Cent era l’òrgan de govern municipal de la ciutat de Barcelona. Aconsellava els consellers i els oficials reials en casos referents a la utilitat i la defensa de la ciutat, el seu territori i, més tard, també les seves possessions.

Creat per Jaume I mitjançant un seguit de disposicions entre els anys 1249 i 1274, estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms, renovables casa anys, escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

img2713.352.jpg

Els almogàvers

dijous, 29/07/2010

Els almogàvers eren unes companyies de guerres professionals, soldats mercenaris, sobretot catalans i aragonesos, que van ser emprats en la lluita contra els musulmans.

Almogavers-catalans.jpg

Especial relleu històric van cobrar els almogàvers catalans i aragonesos que van lluitar al costat de Jaume I el Conqueridor, durant les campanyes de Mallorca i València, i Pere II el Gran en la conquesta de Sicília i per rebutjar la invasió francesa.

almogavers_rogerdeflor.jpgMés endavant, van participar en les Guerres de Sicília al servei del rei Frederic II. En aquella època va ser coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a ser una font de problemes ja que es dedicaven a saquejar la població pagesa.

Així, van servir al rei Frederic II de Sicília fins a la pau de Caltabellota, que va obligar Frederic II a dissoldre el seu exèrcit, integrat, principalment, pels mercenaris almogàvers.

Després van formar l’Expedició Catalana a Orient (1302-1311), duta a terme per la Gran Companyia Catalana que, sota la direcció de Roger de Flor (guerrer de fortuna, corsari i antic cavaller templer), va ajudar l’Imperi Bizantí contra els turcs. Així, Roger de Flor es va dirigir a Constantinoble amb més de 6.000 almogàvers i un bon nombre de cavallers.

Les victòries dels almogàvers a l’Àsia Menor van despertar els recels dels bizantins i l’odi popular pels abusos dels seus homes, i així, l’any 1305, Roger de Flor va ser assassinat víctima de les intrigues de la cort imperial bizantina.

almogavers1.jpg

Aleshores, els almogàvers –dirigits per Bernat d’Entença, Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner– van revoltar-se per venjar la mort del seu cap (la Venjança Catalana) i van formar la Companyia Catalana d’Orient, amb base a Gal·lípoli, van saquejar ferotgement la costa del nord del mar de Màrmara i la del Bòsfor.

Posteriorment, els almogàvers van passar al servei de diversos senyors, fins que van ocupar el ducat d’Atenes i s’hi van establir. Més tard, van conquerir el sud de Tessàlia, on van crear el ducat de Neopàtria. La Companyia va organitzar aquests ducats com una república militar. Hi va crear les institucions i va elegir els propis governants, si bé que reconeixien la sobirania dels reis de Sicília.

Tot i que els catalans van mantenir la presència als ducats, aquests no van quedar units formalment a la Corona d’Aragó fins al 1380, poc abans de que els ducats desapareguessin.

De l’expansió mediterrània a l’extinció de la dinastia nacional catalana

dijous, 29/07/2010

Pere II el Gran i la qüestió siciliana. El regnat de Pere el Gran (1276-1285) va significar el començament de l’expansió mediterrània amb la incorporació de Sicília, punt estratègic per al control del comerç mediterrani i rebost de blat.

En una primera fase del seu regnat, Pere II va imposar la seva autoritat a la noblesa anul·lant el sistema polític, basat en les Corts, endegat pel seu pare. Aquest triomf li va permetre d’organitzar una expedició militar contra el nord d’Àfrica, on pretenia crear un regne cristià prop de Tunis. No obstant això, la mort del seu sogre, Manfred de Sicília, i la seva successió per part de Carles d’Anjou, germà de Lluís IX de França, van fer canviar els seus plans.

pere_el_gran.jpgEls sicilians, espantats pel despotisme angeví i temorosos de ser absorbits per la monarquia francesa, van oferir l’illa a Pere el Gran, el qual, fent valer els drets de la seva muller Constança, va adreçar la seva flota cap a Sicília, on va ser coronat rei i va derrotar els francesos (Vespres Sicilianes de 1282).

La victòria va comportar l’enemistat de França i també del papat, aliat polític dels francesos. Com a conseqüència, Pere II va ser excomunicat i desposseït dels seus regnes, que van ser atorgats a Carles de Valois, fill del monarca francès Felip l’Ardit, al mateix temps que es decretava una croada en la seva contra.

Davant d’aquesta situació tant delicada, Pere II va veure’s obligat a negociar amb la noblesa per tal d’assegurar-se la seva fidelitat, i no va tenir més remei que fer grans concessions a la noblesa aragonesa (l’anomenat Privilegi General) i a les Corts catalanes (Corts de 1283, en les quals va consentir de convocar obligatòriament les Corts un cop a l’any i acceptava que les lleis a Catalunya només serien vàlides si tenien l’aprovació de les Corts).

Amb la seguretat de comptar amb el suport dels seus súbdits, Pere el Gran va enfrontar-se als croats i al seu germà Jaume, aliat dels francesos. Va vèncer i va fer desaparèixer l’amenaça que pesava sobre terres catalanes. A més, el seu primogènit Alfons va arrabassar Mallorca al seu oncle Jaume i va reincorporar l’illa als dominis catalans.

Corona Aragó a la Mediterrània.jpg

Alfonso_III_d'Aragón.jpgAlfons II el Liberal. Alfons el Liberal (1285-1291) va succeir el seu pare a Catalunya, Mallorca, València i Aragó, mentre que el seu germà Jaume va rebre Sicília.

El seu regnat va estar condicionat pel conflicte sicilià, fet que va obligar-lo a cedir davant de les exigències de la noblesa aragonesa i catalana i per tal de poder suportar les pressions exteriors. En aquest sentit, Alfons II va desenvolupar una hàbil política diplomàtica que conduís a resoldre les diferències que el separaven de França i el Papat.

El resultat va ser el Tractat de Brinhòlas (Brignoles), pel qual Alfons obtenia l’aixecament de l’excomunicació a canvi de no donar suport al seu germà Jaume i convèncer-lo de restituir Sicília a la Santa Seu. El Tractat, però, no va arribar a reeixir a causa de Mallorca, ja que els representants catalans no estaven disposats a cedir-la. Tot i això, cal considerar el Tractat de Brignoles com un primer pas cap a la solució definitiva del conflicte.

Tanmateix, durant el regnat d’Alfons II va conquerir-se definitivament Menorca. Amb el seu domini, Maó va assolir una gran importància en les rutes de navegació que duien a Sicília.

Jaume II el Just i la solució del conflicte sicilià. A la mort d’Alfons II, el va succeir el seu germà Jaume II el Just (1291-1327), que va unir Sicília als dominis de la Corona d’Aragó. Durant els trenta-cinc anys del seu regnat, Catalunya va esdevenir una potència mediterrània i va ampliar les seves possessions peninsulars.

Jaume_II.jpgJaume II va solucionar definitivament el conflicte sicilià mitjançant els tractats d’Anagni (1295) i Caltabellota (1302). A Anagni, Jaume II va renunciar a Sicília a canvi de les illes de Còrsega i Sardenya –centre important per la seva situació a la Mediterrània i per les seves salines, corall, mines d’argent i producció de cereals–. A més, Mallorca, Menorca i Eivissa retornaven a Jaume II de Mallorca, que es declarava feudatari del rei català.

Els sicilians no van acceptar aquest tractat i van proclamar rei Frederic II, germà de Jaume II, esclatant novament una guerra que finalitzaria amb la Pau de Caltabellota, per la qual Frederic II era reconegut com a rei de Sicília fins a la seva mort, moment en que l’illa passaria finalment a mans dels francesos.

Aquest acord tampoc no es va complir, però, i a la mort de Frederic II el va succeir el seu fill, fet que va portar una branca de la dinastia catalana a governar Sicília, salvaguardant els interessos catalans.

Paral·lelament als afers sicilians, Jaume II va intervenir en els conflictes interns de Castella (Ferran IV i els infants de la Cerda) i va conquerir el regne de Múrcia, del qual va obtenir les terres d’Alacant.

Així mateix, va reforçar la seva política mediterrània incrementant la presència de la Corona d’Aragó al nord d’Àfrica, ocupant Sardenya (1324) i amb els ducats d’Atenes i Neopàtria que van obtenir els almogàvers a l’Imperi Bizantí.

Finalment, cal destacar que Jaume II va annexionar, tot i que no de forma definitiva, el comtat d’Urgell mitjançant el matrimoni del seu fill, el futur Alfons III, amb l’hereva d’Urgell, Teresa d’Entença.

Alfonso_IV_d'Aragón.jpgAlfons III el Benigne. El regnat d’Alfons III el Benigne (1327-1336) marca l’inici de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó.

Alfons III va continuar el projecte d’intervencionisme peninsular del seu pare, organitzant una croada contra el regne de Granada, que no va arribar a celebrar-se a causa de la pau signada, a darrera hora, entre Alfons XI de Castella i Mohamed V de Granada.

En el Mediterrani va sostenir una llarga guerra amb Gènova (1331-1336), rival dels catalans en l’ocupació de Sardenya.

Durant aquest conflicte, l’any 1333 va donar-se a Catalunya una gran fam que podem considerar com el preludi a la crisi de la baixa edat mitjana. De la magnitud d’aquesta fam queda constància en les cròniques, on es qualifica l’any 1333 com “lo mal any primer”.

Pere III el Cerimoniós, de la plenitud a la decadència. El regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) assenyala el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.

cerimonios2.JPGLa seva política exterior va ser brillant i va servir per a consolidar el domini mediterrani, incorporant definitivament Mallorca, vinculant Sicília a la monarquia (mitjançant el matrimoni del seu nét Martí el Jove amb la reina Maria), dominant els ducats d’Atenes i Neopàtria i sufocant les sublevacions dels rebels sards.

Aquesta política reintegracionista contrastava amb la situació interior dels seus regnes, on la noblesa aragonesa i valenciana van rebel·lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós i la pesta negra delmava la població.

A nivell peninsular, la seva política va estar determinada per la guerra que va mantenir amb Pere I de Castella. Aquest conflicte va allargar-se per un espai de tretze anys (1356-1369) i va esclatar per l’intent castellà de recuperar l’actual província d’Alacant que Jaume II havia conquerit a Ferran IV.

La lluita va ser llarga i costosa, especialment en un moment en el qual l’economia començava a donar mostres d’esgotament, i va acabar quan Enric de Trastàmara, germanastre de Pere I, va fer-se amb la corona castellana a Montiel (1369). Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric de Trastàmara s’havia compromès a cedir-li Múrcia, i en canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana.

Joan I. Joan I l’Aimador de la Gentilesa (1387-1395), fill de Pere el Cerimoniós, va empitjorar la situació interior de Catalunya a causa de les despeses de la seva cort (on preocupava més el luxe i el desenvolupament de la literatura i les arts que no l’estat del país) i de la seva despreocupació pels afers d’Estat.

Durant el seu regnat va cercar la pau amb Castella i Gènova i va reforçar els lligams amb Sicília, però no va poder evitar la pèrdua dels ducats grecs (1388), ja que els seus esforços estaven concentrats a Sardenya, on novament els rebels sards (amb el suport de Gènova) s’havien revoltat.

Les dificultats d’aquest regnat van quedar paleses en els pogroms (atacs als barris jueus) que durant l’estiu de 1391 van realitzar-se a Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Perpinyà i d’altres ciutats importants, en els quals molts jueus van morir assassinats i d’altres van haver de convertir-se per força al cristianisme a fi de salvar la vida.

Marti_l'humà.jpgMartí I l’Humà i l’extinció de la dinastia nacional. Martí l’Humà (1396-1410) va incorporar el comtat d’Empúries a la Corona d’Aragó i va preocupar-se de sanejar el patrimoni reial, hipotecat durant els regnats anteriors.

Martí I va cercar bones relacions amb els estats peninsulars i va enviar el seu fill i hereu, Martí el Jove, a lluitar contra els rebels sards, als quals va vèncer tot i que costant-li la vida a causa d’un brot de pesta.

La seva mort, malgrat que el rei va casar-se novament buscant tenir un altre descendent, va plantejar un gravíssim problema successori, ja que a la mort del rei va originar-se un buit de poder que només va concloure amb el Compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a Catalunya.

Amb la mort de Martí l’Humà s’extingia la dinastia nacional catalana creada per Guifré el Pelós, iniciant-se una nova etapa de la història de Catalunya.

Jaume I i els inicis de l’expansió catalano-aragonesa

dimecres, 28/07/2010

El regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276) va suposar una etapa d’expansió peninsular i mediterrània per a la Corona d’Aragó i molt especialment per a Catalunya.

jaumeI.jpg

Després de la mort del seu pare, Pere el Catòlic, en la Batalla de Muret, Jaume I va restar en mans del croat Simó de Montfort, el qual, obligat pel papa Innocenci III, el va lliurar als seus súbdits. Traslladat al castell de Montsó, va ser educat pels cavallers templers fins als nou anys, quan va iniciar el seu regnat.

La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial. Després de pacificar els seus regnes sotmetent la noblesa, el monarca va inaugurar-se un nou període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

mapa6.jpg

Les campanyes van comptar amb el suport dels sectors mercantils i van anar seguides de la repoblació dels territoris amb colons catalans, aragonesos i d’altres llocs diversos. Els nous territoris es van integrar a la corona d’Aragó com a regnes independents.

Conquesta, repoblació i organització de Mallorca:

A començament del segle XIII, la corona catalano-aragonesa va iniciar un nou període d’expansió cap al Mediterrani. La pèrdua de la influència a Occitània, després de la mort del rei Pere I a la batalla de Muret (1213) va coincidir amb un moment de creixement econòmic i de la població, que va afavorir les noves empreses d’expansió.

Quan dues naus tarragonines van apoderar-se d’una embarcació musulmana i, posteriorment, dues naus sarraïnes van apoderar-se de dues embarcacions barcelonines com a represàlia, va decidir-se l’inici de l’expansionisme catalano-aragonès.

Jaume_I_Mallorca.jpgAquest incident marítim va decidir la conquesta de Mallorca. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona l’any 1228. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa.

El mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa.

Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

La conquesta de Mallorca va proporcionar nous dominis a la noblesa i al clergat catalans, però sobretot va eliminar un focus de pirateria que dificultava el comerç amb el nord d’Àfrica, al mateix temps que constituïa una magnífica plataforma per a expansionar-se pel Mediterrani.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders).

Caplletra-vidal-mayor-Furs-Arago-Jaume-I-darago-Vidal-Canyelles.jpgLa ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud.

Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

Conquesta, repoblació i organització de València:

Més llarga i costosa va ser la conquesta de València. Inicialment, sembla que Jaume I no la tenia entre els seus projectes, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, va iniciar les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van allargar fins el 1245.

4401.jpgLa reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer.

Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella.

La conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i capa l’oest.

El Tractat d’Almirra va ser signat l’any 1244 entre Jaume I i el seu gendre, el futur Alfons X de Castella. Mitjançant aquest tractat, la frontera entre València i el regne de Castella quedava fixada al pont de Biar.

Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

jaume_i.jpgEl Tractat d’Almirra, però, va ser modificat posteriorment per la Sentència Arbitral de Torrellas, de 1304. En aquesta sentència es configurava definitivament l’àrea del Regne de València, ja que atribuïa a Jaume II la possessió de Guardamar, Elx, Elda, Novelda i Oriola.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó, regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne.

La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions.

Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

La política exterior de Jaume I:

La política exterior de Jaume I va adreçar-se, principalment, cap a tres grans eixos d’actuació: Navarra, França i el nord d’Àfrica.

Respecte de Navarra, Jaume I va signar amb el rei navarrès, Sanç VII el Fort, un tractat d’afillament que el convertia en hereu de Navarra. Tanmateix, diferències posteriors entre els dos monarques van impedir que aquest compromís fructifiqués.

França va ser el segon objectiu diplomàtic del Conqueridor. Amb Lluís IX el Sant va signar el Tractat de Corbeil (1258), pel qual Jaume I renunciava als drets d’herència sobre Provença (llevat de Montpeller) i, a canvi, Lluís IX renunciava als drets que podia tenir sobre les terres catalanes com a successor de Carlemany. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Amb els límits que fixaven els tractats d’Almirra amb Castella i Corbeil amb França, les possibilitats d’expansió catalano-aragoneses posteriors quedaven obertes només cap al Mediterrani.

Finalment, el nord d’Àfrica va ser el tercer objectiu de la política exterior de Jaume I, impulsant l’establiment de relacions pacífiques amb el Marroc, Tunis i Tremissèn per tal d’afavorir el puixant comerç català en el Mediterrani.

La divisió del patrimoni catalano-aragonès:

En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

Cultura i art romànic a la Catalunya medieval

diumenge, 25/07/2010

La Catalunya carolíngia i l’art preromànic:

El domini franc va suposar una penetració de la cultura carolíngia a la Catalunya Vella. En efecte, l’escriptura visigòtica va ser desplaçada per la carolina, la litúrgia franco-romana va substituir la hispanovisigòtica i la regla benedictina va introduir-se progressivament.

La cultura va ser monopolitzada per l’Església. Els monestirs, amb les seves escoles monàstiques i les seves biblioteques, com la de Ripoll, eren els nuclis més dinàmics. Van destacar els de Cuixà i Ripoll, especialment aquest darrer, on va estudiar Gerbert d’Aurillac, el futur papa Silvestre II.

D’aquest període cal esmentar la figura de Miró Monfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que va redactar les actes de consagració dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i va introduir el grec en els seus escrits llatins.

ripabs.jpgQuant a l’art, durant els segles IX i X, va desenvolupar-se el preromànic. Així, l’arquitectura d’aquest període va caracteritzar-se per:

a. Esglésies amb planta basilical o rectangular.

b. Sostres amb encavallades de fusta a les naus, i de volta als absis.

c. Finestres d’una sola esqueixada i volums pesants.

d. Utilització d’arcs ultrapassats o de ferradura.

e. Presència d’absis trapezoïdals.

Cal destacar les esglésies de Cuixà i de Ripoll i la munió de petites esglésies rurals esteses arreu del Pirineu i Pre-Pirineu, com Sant Quirze de Pedret, Sant Julià de Boada i Sant Vicenç d’Obiols, així com la primitiva església d’Olèrdola, al sud del Llobregat (Penedès).

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Aparició del català com a llengua i literatura trobadoresca:

belladama.jpgDurant els segles XI i XII la producció literària catalana va manifestar-se dues formes: l’escrita i l’oral.

La literatura escrita utilitzava el llatí com a vehicle de comunicació i s’adreçava als cercles eclesiàstics. La transmissió i la creació culturals estaven a les mans fonamentalment dels escriptoris i les biblioteques dels monestirs i de les catedrals. Per contra, les formes literàries orals, adreçades a una noblesa i una pagesia incultes, feien servir el romanç per a compondre les seves cançons i narracions de gesta.

No obstant l’hegemonia del llatí, la llengua catalana, que segons sembla va començar a tenir identitat pròpia durant el segle IX, apareix ja en els documents dels segles XI i XII, destacant el document de les Homilies d’Organyà, datat a finals del segle XII o principis del XIII.

D’altra banda, cap a mitjans del segle XII, coincidint amb l’expansió cap a Occitània, va introduir-se a Catalunya la poesia trobadoresca en llengua provençal, de caràcter cortesà i de la qual Guillem de Berguedà va ser el representant català més destacat.

L’art romànic català:

En el camp artístic, el romànic va arrelar per tot Catalunya reflectint les característiques d’una societat teocèntrica i feudal.

L’arquitectura va ser, com a la resta d’Europa, la forma artística predominant. A Catalunya, a partir de l’any 1000, va sorgir un tipus d’arquitectura autòctona, fruit de la confluència dels corrents anteriors (visigot, musulmà i carolingi), caracteritzada per la seva monumentalitat i la riquesa de la seva decoració escultòrica. L’església del monestir de Sant Pere de Rodes, consagrada l’any 1022, n’és el centre i l’obra més representativa.

Monasterio_Sant_Pere_de_Rodes.JPG

Aquest estil autòcton va desenvolupar-se en el segle XI –Sant Miquel de Fluvià n’és un dels exemples més destacat– i tindrà gran repercussió en el segle XII.

sant-climent-taull.jpgCap a començaments del segle XI, impulsat per l’abat Oliba, va penetrar des del sud-est de França i del nord d’Itàlia l’estil llombard, que va formar l’anomenat “primer romànic”. A les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç de Cardona se’n poden observar les característiques, funcionalitat i, quant a la decoració, les arcuacions cegues i les faixes llombardes.

A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.

En aquest període l’arquitectura va esdevenir més monumental, amb esglésies de tres o més naus, transepte, diversos absis i absidioles, i en alguns casos un cimbori que cobreix la cúpula.

Durant el segle XII, malgrat el domini del “segon romànic”, encara van construir-se esglésies d’estil llombard, com Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

a 004.jpgL’escultura no va destacar durant el segle XI i va estar subordinada a l’arquitectura. A finals de segle, però, va sorgir un important nucli entorn del monestir de Sant Pere de Roda, i també al Rosselló, que van escampar la seva influència per les comarques gironines i que es caracteritzaven per la seva funció didàctica, sobretot en els capitells i portades. El claustre de Sant Cugat del Vallès i la gran portalada de Santa Maria de Ripoll són dos dels exponents més significatius.

Durant el segle XI, l’escultura va trobar un nou camp en la imatge policromada, caracteritzada per la seva rigidesa i inexpressivitat.

La pintura mural va constituir una altre focus important d’expressió. Els temes religiosos van ser predominants, especialment la representació de la majestat de Crist envoltat per l’ametlla mística o màndorla i acompanyat pels quatre evangelistes (tetramorf). La Mare de Déu també va ser un altre motiu representat, i reuneix unes característiques similars a la del Pantocràtor. Apareix asseguda amb el nen, però sense que entre ells dos hi hagi cap mena de relació, com si fossin dues figures aïllades. Les pintures de Sant Quirze de Pedret i Taüll són potser les més representatives. Tècnicament són pintures planes i poc naturalistes.

taull.jpg

Les pintures sobre fusta també van tenir un paper important, tot i que no tant com les murals. Es troben en el frontal dels altars i el baldaquí. Iconogràficament representen la imatge de Crist o de la Verge tancada dins la màndorla i envoltada pel tetramorf o per àngels. Al costat hi ha representades les figures dels apòstols. Al segle XII, tres nuclis artístics van assolir una gran expansió: la Seu d’Urgell, Ripoll i Vic.