Arxiu de la categoria ‘4.6 Història Medieval de Catalunya’

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

La Inquisició a Catalunya

dimarts, 29/05/2012

La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar  una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.

Raymon_de_Peñaforte.jpg

Ramon de Penyafort

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.

Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.

Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.

Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.

L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.

Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.

L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.

Pedro_Berruguete_-_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_(1475).jpg

Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.

Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.

Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.

Torture_Inquisition.jpg

Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.

En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.

Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.

Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.

Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic

dissabte, 26/05/2012

Conquerida Granada, expulsats els jueus i amb Colom en ple viatge descobridor, l’octubre de 1492, els Reis Catòlics van dirigir-se a Barcelona per continuar amb el seu projecte polític: el següent objectiu era la conquesta de Navarra i l’articulació de la política exterior de Ferran el Catòlic per convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més potent del Mediterrani. Però durant aquesta estada a la ciutat comtal va produir-se un fet que va poder canviar de dalt a baix la història que coneixem. El 7 de desembre, Ferran el Catòlic va patir un atemptat.

Després de passar tot el matí exercint les tasques judicials pròpies del seu càrrec com a cap de l’audiència en el saló del Tinell, Ferran va decidir retirar-se a la residència reial. Passava un quart del migdia. La Plaça del Rei semblava tranquil·la i la guàrdia pretoriana del monarca va separar-se del rei i els seus acompanyants. Aleshores, mentre baixava per les escales d’entrada del Palau Reial Major, Ferran va patir un intent d’assassinat.

Joan de Canyamars, un pagès de remença que s’havia amagat tot el matí en la capella de Santa Maria, va sortir del seu amagatall en veure el monarca. Va situar-se darrera de la comitiva i, armat amb un coltell, va propinar una ganivetada a l’alçada del clatell de Ferran. La sort, però, estava de banda del rei catòlic: el collaret del qual penjava l’emblema del Toisó d’Or va desviar la fulla del ganivet, el qual va clavar-se en les seves espatlles.

Joan Canyamars 1.jpg

D’aquesta manera es narraven els fets en el Manual de Novells Ardits, el dietari de l’Antic Consell barceloní:

Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

El cos malferit del rei va ser traslladat ràpidament cap a la residència reial perquè els metges guarissin la ferida mentre els agutzils detenien a Canyamars i iniciaven una investigació. En paral·lel, la notícia de l’atemptat va escampar-se a tota velocitat per Barcelona en mig de la confusió i la consternació. Alguns van donar per feta la mort del rei. La milícia urbana va haver de sortir a patrullar per carrers davant el temor a l’esclat d’una revolta. Havia estat l’atemptat el resultat d’un complot contra el monarca? I de ser així, qui podia haver estat l’instigador de la traïció?

Per aportar una mica de llum als fets, en un comentari del mateix Ferran el Catòlic, dirigit al governador d’Aragó Juan Fernández de Heredia, podem llegir:

Oy viernes VII de deziembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nos uno de aquí, hun hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nos hablaba, vino por las spaldas y no se sabe si conoció a nos, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuço hun poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cossa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nos. El hombre está presso para azer dél la justicia que merece. Acordé de os lo hacer saber porque de semejantes cosas se dize más de lo que son y sepáys que esto es lo cierto.

És a dir, segons Ferran, l’intent d’assassinat podia haver estat el resultat d’una venjança personal, però que el destinatari de la ganivetada no havia de ser ell.

Què sabem de Joan de Canyamars? Era un pagès de remença procedent de Dosrius, al Maresme. A partir d’aquí només podem especular. Segurament, com tants altres remences, va sentir-se decepcionat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, promulgada per Ferran el Catòlic, mitjançant la qual s’abolien els mals usos i es donava la llibertat als remences previ pagament de 60 sous per mas. Alguns pagesos remences, com possiblement va ser el cas de Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat i van sentir-se traïts pel monarca. Això explicaria la seva acció contra el rei.

Segons les declaracions del fallit regicida, obtingudes sota la tortura en el seu empresonament, el remença Canyamars havia actuat sol i per pròpia iniciativa. El seu mòbil per atemptar contra el monarca sembla el resultat del deliri propi d’un boig: volia substituir a Ferran com a rei. Impossible de creure. Jutjat i declarat culpable, Canyamars va ser condemnat a “morir a crudelíssima mort, per ésser exemple i càstig als altres”. El que volia dir, segons els costums propis del període, que seria ajusticiat per esquarterament en la plaça pública com va narrar el cronista Miquel Carbonell:

L’han portat, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l’altre ull e l’altre puny: e anant en l’altre carrer, levarent-li l’altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou… y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra.

Canyamars era simplement un boig o darrere d’aquest fet s’amaga algun element desconegut? Realment va actuar sol o formava part d’alguna conspiració per part d’algun antic senyor feudal? És difícil de saber. Però en massa ocasions els historiadors hem donat per bona l’explicació dels crims d’Estat justificant-los en la bogeria. La realitat és que la narració de Ferran i la sentència a mort del remença resulten una explicació incompleta dels fets. Possiblement Canyamars sí que era un trastornat mental com a conseqüència de la misèria i la decepció derivada dels anys de guerra remença, però és difícil d’entendre perquè va escollir Ferran com a objectiu de la seva venjança personal i les facilitats que va trobar per actuar. És possible que darrera d’aquest atemptat existissin d’altres elements que permetrien una millor comprensió dels fets. Però avui dia encara els desconeixem.

Otger Cathaló

dijous, 24/05/2012

Corria el segle XV, en el context de la introducció de la dinastia dels Trastàmara, quan els catalans van veure’s necessitats de fabricar un personatge pioner de la Reconquesta que no tingués relació ni amb els carolingis ni amb el Don Pelayo castellà. D’aquesta manera va sorgir Otger Cathaló, un personatge fabulós, llegendari i autòcton, imaginat i construït per a explicar l’origen del mot català i donar uns precedents catalans anteriors a la intervenció franca i totalment independents d’aquesta.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

En conseqüència, l’articulació d’aquesta llegenda com a fonament històric de Catalunya obeïa a dos tipus d’interessos: d’una banda, la idea de presentar un nucli català primigeni autònom, previ a l’arribada dels francs i a la Marca Hispànica, una idea necessària pels continuats litigis amb França que marquen la història medieval catalana, especialment en el segle XV; i de l’altra, la justificació del poder de la noblesa i la defensa d’una actitud pactista extrema, just en un moment en el qual el poder reial tendia a enfortir-se de la mà dels Trastàmara i l’edificació dels Estats moderns autoritaris.

La llegenda va aparèixer per primer cop en diverses versions manuscrites de començament del segle XV, mai abans. Va ser el cronista Pere Tomic qui en la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438) va indagar sobre la Catalunya precomtal i va descobrir al món la figura del cavaller germànic Otger Cathaló com a nou i veritable mite fundacional de Catalunya. L’obra de Tomic va gaudir d’èxit i va imprimir-se el 1495 per reeditar-se en diverses ocasions al llarg del segle XVI. Igualment, la llegenda apareix també en l’obra Commentaria super Usaticis Barchinone del jurista Jaume Marquilles, acabada el 1448.

Otger Cathaló simbolitzava l’origen de la reconquesta catalana, la figura pionera de la lluita contra els musulmans després de la desfeta de la Hispània visigòtica. És a dir, un Don Pelayo a la catalana. Un personatge cavalleresc que va encapçalar la guerra de reconquesta contra els sarraïns, una lluita autònoma en la qual no participarien ni carolingis ni gots. L’origen del nom Otger derivaria probablement de l’epopeia carolíngia d’Otger el danès que té les seves arrels en les Gesta Karoli Magni ad Carcasonam et Narbonam, obra ben coneguda a Catalunya almenys des de 1345.

Otger Cathaló seria alemany, tot i que d’altres versions el farien francès, i com a conseqüència del seu cognom apareixeria el mot Catalunya. Així, segons la llegenda, Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana. Se li atribueix una batalla contra els musulmans a Empúries el 735, tres anys després de la Batalla de Poitiers en la qual els carolingis van derrotar i frenar l’avenç dels musulmans, setge en el qual va morir.

Presumptament, Otger estaria acompanyat per nou barons que es correspondrien amb tres llinatges, llinatges que serien el fonament de la noblesa catalana. Aquests barons serien la versió catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313). D’aquesta manera, els nou barons de la fama es correspondrien amb els fundadors d’algunes de les grans nissagues nobiliàries catalanes: els Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.

Aquesta primitiva fundació, així com l’autoritat territorial d’aquests barons, la van confirmar els emperadors francs en entrar al Principat perquè, en memòria del príncep Cathaló, l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com a Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. De la mateixa manera, aquí tindríem l’origen mític del pactisme, quan els barons catalans van pactar el seu vassallatge amb Carlemany.

D’altra banda, segons Tomic, i en un altre exemple de justificació del present mitjançant la llegenda esdevinguda història, els pagesos de remença serien els cristians castigats per Lluís el Pietós perquè estant sotmesos al domini dels musulmans, no van rebel·lar-se quan van arribar els carolingis. Aquesta suposada covardia dels avantpassats dels pagesos de remença justificaria l’existència dels mals usos en un moment en el qual el conflicte pagès començava a prendre força.

Com es pot veure, els mals usos de la memòria històrica no són patrimoni exclusiu del present. La història sempre ha estat una arma en la qual cercar arguments en favor dels bàndols polítics. En aquest cas, en el segle XV, va construir-se una llegenda elevada a la categoria d’història i que va perllongar la seva influència fins el romanticisme del darrer terç del segle XIX, amb algunes revifalles residuals en el segle XX. La defensa dels interessos polítics, econòmics i socials de la noblesa i l’oligarquia va donar lloc a una narració mistificadora. Falsa.

L’origen de les quatre barres

dimarts, 22/05/2012

L’adopció d’emblemes personals i permanents per part dels cavallers medievals va lligada a l’evolució de l’equipament militar i al desenvolupament del feudalisme com a sistema polític. D’aquesta manera, en cercar l’origen de la bandera catalana de les quatre barres, el símbol català per antonomàsia,  hem de donar un cop d’ull a l’evolució dels símbols lligats al casal de Barcelona.

La primera mostra de l’existència de l’escut català la trobem en el sepulcre romànic del comte de Barcelona Ramon Berenguer II, mort el 1082, i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, morta el 1057, que es troben a la catedral de Girona. En ells podem observar la representació de franges grogues i vermelles pintades alternativament en el lateral dels dos sarcòfags. Això sí, els escuts quadribarrats del sepulcre de Ramon Berenguer II pertanyen al gòtic (1385), quan Pere el Cerimoniós va ordenar el trasllat de les tombes a l’interior de la seu.

ermessenda tomba.jpg

Sepulcre d'Ermesenda de Carcassona

Es pot argumentar que no són quatre barres, però això és degut al fet que inicialment el nombre de barres era indeterminat. Així,  en l’espai destinat a contenir-les, es posaven tantes faixes com hi cabien. No seria fins el segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre.

D’aquesta manera, el primer cop que trobem documentades les quatre barres és en un segell de 1150 emprat per Ramon Berenguer IV. El segell mostra una imatge eqüestre del comte amb les quatre barres presents en l’escut, com a símbol heràldic de la casa comtal de Barcelona. El segell va acompanyat de la llegenda: Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis.

Segell_cera_Ramon_Berenguer_IV.jpg

Segell de Ramon Berenguer IV

No sabem amb exactitud quan les quatre barres van passar de ser el símbol de la dinastia a convertir-se en l’emblema de Catalunya. Sí que sabem que en origen aquest va ser l’emblema del casal de Barcelona i que va ser Pere el Cerimoniós qui, més endavant, va ordenar que fossin exclusives de la casa reial. Podem suposar que no deuria passar massa temps fins que l’escut i la bandera del sobirà van ser tinguts com a propis del país, sempre tenint en compte el caràcter feudal del regne. Però en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació.

Igualment, podem seguir el rastre de la llegenda de les quatre barres de sang vinculada amb la figura de Guifré el Pelós, la qual data del segle XVI i va ser formulada pel valencià Pere Antoni Beuter en la seva Història de València (1550). La narració òbviament és falsa, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa la figura històrica de Guifré el Pelós, a la vegada que ens identifica les quatre barres com a emblema de Catalunya.

Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona.jpg

Capítol XXII de les "Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona" (segle XIV): Guifré el Pelós, amb el seu escut d'armes, ret homenatge al rei de França per haver rebut el Comtat de Barcelona

Segons la llegenda, un moribund Guifré el Pelós va rebre el seu emblema de mans del rei carolingi Lluís el Pietós com a mostra d’agraïment per la participació de Guifré en la lluita contra els normands (o els musulmans) en defensa de l’Imperi Carolingi. Així, el rei va posar els quatre dits en la ferida ensangonada del comte i va passar-los per damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. En realitat, Lluís el Pietós no va ser contemporani de Guifré. Per això, amb el pas del temps i a la recerca de la versemblança, la llegenda va anar canviant fins a l’atribució del gest a Carles el Calb.

Amb anterioritat a la narració de Pere Antoni Beuter no solament no és conegut cap rastre d’aquesta llegenda, sinó que podem trobar d’altres interpretacions. Per exemple, cap a finals del segle XIV, el frare Joan de Montsó, en una carta dirigida a l’infant Martí d’Aragó, donava una altra versió força diferent de l’origen del senyal barrat, el qual derivaria dels quatre pals de la creu de Crist.

La_mort_de_Guifré_el_Pilós.jpg

Llegenda de les quatre barres de sang de Guifré el Pelós

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixen les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les Illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades per una franja blava.

La quadribarrada acompanyaria tots els monarques que van regnar sobre Catalunya fins el 1714. Després de la Nova Planta, Felip V va deixar d’utilitzar les quatre barres, no solament en el seu escut reial, sinó fins i tot en organismes reials com les audiències o les capitanies generals. Així, les quatre barres restaren solament com a emblema propi del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca i de la mateixa ciutat de València.

No seria fins a la Guerra del Francès quan el govern de la Catalunya integrada a la Imperi francès instaurat per Napoleó Bonaparte el 1810 va tornar a utilitzar oficialment el senyal de les quatre barres, això sí, acompanyant-lo amb l’àguila imperial napoleònica. Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes, tant a Catalunya com en el País Valencià i les Illes Balears. Definitivament, les quatre barres havien esdevingut un símbol patriòtic.

senyera.jpg

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Etimologia de Catalunya

dilluns, 26/03/2012

El nom de Catalunya, emprat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). Si bé cap a finals del segle XI ja trobem documentada la presència del gentilici “català”, la primera referència documental la trobem en el Liber Maiolichinus de 1114, quan els pisans emprarien el nom de catalanenses enfront de gots, en referència als occitans, i el comte Ramon Berenguer III seria anomenat com a catalanicus heros (heroi català), rector catalanicus (dirigent català) i dux catalanensis (duc català). De la mateixa manera, en aquest document trobem per primera vegada el nom de Catalania com a designació de la pàtria geogràfica dels catalans.

És curiós veure com la denominació sorgiria a través de la visió exterior que es tenia de Catalunya, en aquest cas dels pisans, mentre que en la pròpia documentació catalana encara no s’empraria el mot. D’aquesta manera, seria des de mitjans del segle XII quan l’ús de la paraula Catalunya, sempre amb una connotació eminentment geogràfica, es generalitzaria tant en el propi país com en els regnes cristians pròxims. En els primers temps el nom de Catalunya es vincularia al territori dominat pel comte de Barcelona, però des del segle XIII ja seria emprat per a designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. I aviat, el gentilici català seria aplicat a tots aquells que parlaven la llengua catalana.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

Catalunya en el segle XII

L’origen del mot encara avui és incert i està obert a diverses interpretacions. Donem un cop d’ull a les diverses teories que han arribat fins els nostres dies:

Terra de castlans. La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es derivaria de “terra de castells” i que hauria evolucionat des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar el governador d’un castell. Així, l’evolució del mot donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia D’acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Tanmateix, aquesta explicació no resulta del tot convincent per alguns lingüistes.

besalu.jpg

Pont medieval fortificat de Besalú

Terra de gots. Una altra teoria suggereix que Catalunya provindria de Gotholandia, és a dir, la “terra dels gots”. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català, o fins i tot el conjunt de la Península Ibèrica, com la Gotia en referència a la vella Hispània visigòtica. Aquesta teoria es fonamentaria en el fet que antigament Catalunya s’escrivia en llatí com Cathalonia o Cathalaunia, expressió força semblant a Gotholandia. Tanmateix, els lingüistes adverteixen que la derivació Gotholandia/Catalunya presenta dificultats serioses que permetrien descartar aquesta hipòtesi.

La llegenda d’Otger Cathaló. D’altres hipòtesis, força desvirtuades pels historiadors, suggereixen que el mot provindria d’un mític príncep alemany (o francès) anomenat Otger Cathaló. La llegenda, fonamentada en la crònica de Pere Tomic (1432) sobre la Catalunya precomtal, ens diu que Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana fins a la seva mort en el setge d’Empúries de 735. En memòria del príncep Cathaló l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. La llegenda seria recollida en el segle XIX per la Renaixença mitjançant Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

La terra dels laketans. D’altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, nom de la tribu ibèrica que habitava les terres del rerepaís de Barcelona en l’antiguitat. Per influència italiana va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans. El nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, com a forma de designar els catalans, i hauria evolucionat de laketani a catelani i Catalònia.

El topònim Talunya. L’arabista Joan Vernet va identificar com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l’obra de l’historiador i geògraf musulmà Al-‘Udrī (1002-1085), el qual en la seva crònica Tarsi al-akhbār esmentava la localitat de Talunya o Taluniya, població que es localitzaria a les rodalies de Montsó, i que, per extensió i amb la introducció del prefix topogràfic “ca”, podria haver donat lloc al mot Catalunya. Si realment aquesta Talunya va donar nom al Principat, estaríem davant de la forma escrita més antiga que es coneix de Catalunya, sempre com a denominació geogràfica.

Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat

diumenge, 25/03/2012

Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.

fra joan garí.jpg

Fra Joan Garí

La llegenda medieval ens diu que l’ermità Joan Garí, un anacoreta auster que vivia en una cova de Montserrat (la Cova de fra Garí) i gaudia de fama de sant per la seva vida contemplativa, va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de Riquilda, la filla del comte Guifré. Diferents metges i exorcistes ja ho havien intentat, però cap d’ells havia estat capaç de curar-la de la possessió diabòlica. Així, fra Joan Garí era la darrera i desesperada opció del comte i per això Guifré va decidir-se a portar Riquilda cap a Montserrat immediatament.

Però el diable va temptar fra Joan Garí. La presència diabòlica envaïa els pensaments de l’ermità, el qual va començar a sentir-se atret per la bella donzella. La temptació era massa forta i fra Garí va acabar per sucumbir-hi. Va violar la filla del comte i després, horroritzat per la seva acció pecaminosa, la va assassinar. Per desfer-se del cadàver va enterrar-lo a peu de la cova i va fugir.

El sentiment de culpa que sentia l’ermità era tan gran que va viatjar fins a Roma perquè el Papa el perdonés. El Sant Pare va escoltar horroritzat el relat de fra Garí. Finalment, però, el va perdonar, no sense imposar-li una penitència: havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués “Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats”. Com a bèstia que havia pecat, s’havia de convertir en una bèstia sense relació amb els altres humans. Garí no podria rentar-se ni vestir com un humà fins que complís la seva penitència. D’aquesta manera, tot el cos va cobrir-se-li de pèl i les seves ungles van créixer desmesuradament, convertint-lo en un animal que retornaria fins a Montserrat caminant a quatre grapes.

Tres anys va trigar a retornar a la seva cova de Montserrat, on va refugiar-se durant set anys sense intercanviar ni un mot amb ningú. Corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home, realment aparentava ser una bèstia misteriosa.

fra garí.jpg

Fra Joan Garí convertit en una bèstia com a penitència per la violació i assassinat de Riquilda

Passat el temps, el compte Guifré, el qual gairebé ja no recordava la seva endimoniada filla Riquilda de la qual no havia tornat a tenir notícies, va anar de cacera per aquelles terres tot acompanyat per d’altres nobles. Els seus gossos van interceptar una criatura estranya, una bèstia inhumana. Era fra Garí, però ningú va poder reconèixer-lo en aquell estat. Els nobles es van meravellar tant per l’aspecte de la bèstia que van decidir traslladar-la a Barcelona i tancar-la en una gàbia per exhibir-la a la cort com si d’una curiositat de circ es tractés.

Retornats a Barcelona, la dona del comte Guifré va parir un fill, el futur comte Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, com requeria l’ocasió, i durant la celebració del banquet els nobles van mostrar el monstre que havien capturat a Montserrat. El públic mirava encuriosit la bèstia desconeguda quan l’infant, que es passejava en braços de la dida, va mirar cap a la gàbia de fra Garí i li va dir: “Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats”.

Fra gari al bateig.jpg

Fra Joan Garí al bateig del comte Miró

Aleshores, fra Joan Garí va incorporar-se davant l’astorament de tots els presents en la celebració. De seguida, el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl. En reconèixer el vell ermità va preguntar-li per la filla de la qual feia anys que no havia tingut notícia i fra Garí va confessar el seu crim tot demanant un càstig per la seva acció. El comte, magnànim, va perdonar a qui Déu ja havia perdonat i va demanar fra Garí que l’acompanyés immediatament a Montserrat per recuperar el cadàver de la filla morta i poder enterrar-lo dignament a Barcelona.

Guifré el Pelòs, fra Joan Garí i el seguici reial van partir cap a Montserrat. I aleshores va produir-se el miracle. En procedir a l’exhumació de les restes de Riquilda per endur-se-les a Barcelona van trobar el cos incorrupte de la noia. La llegenda ens diu que la jove havia estat salvada en el darrer moment per la intercessió de la Mare de Déu. Agraïda per la seva vida, la princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, feliç per haver recuperat la seva filla, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

fra gari desenterrant.jpg

Guifré el Pelós i Fra Joan Garí desenterrant el cos de Riquilda

Tanmateix, tota aquesta història és llegenda i poc té a veure amb la veritable fundació de Montserrat. En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.

La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900).

Santa Cecília Montserrat.jpg

Santa Cecília de Montserrat

Montserrat.JPG

Les muntanyes de Montserrat