Arxiu de la categoria ‘4.4 L’època del romànic: l’Europa feudal’

L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

dissabte, 17/07/2010

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Christianity_dev_1300.jpg

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al rector de la parròquia. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots desenvolupaven les activitats religioses.

Per damunt del rector de la parròquia se situava el bisbe, que controlava un territori molt extens anomenat diòcesi. Tots ells estaven sota el poder del Papa, bisbe de Roma. Quan calia discutir sobre algun aspecte important (sobretot les heretgies), els bisbes s’aplegaven amb el Papa als concilis.

Tota aquesta organització era exclusivament masculina, ja que en el pensament cristià medieval va acabar per imposar-se la consideració que les dones eren incapaces de desenvolupar activitats de tipus intel·lectual o espiritual.

Des del segle V, el clergat va ser obligat a portar hàbit i tonsura i a mantenir el celibat (és a dir, no es podien casar ni mantenir relacions sexuals).

sfco300.jpgD’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes, és a dir, els ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins). A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del cristianisme entre els pobles invasors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla.

La regla dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donarien la forma definitiva van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379), i a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Fra_Angelico.jpgSant Benet de Núrsia, al segle VI, va fer fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino. Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. A més dels vots de pobresa, castedat i obediència, exigia la combinació d’oració i treball (ora et labora).

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. En aquests edificis els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Els monestirs solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. D’aquesta manera, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Monestir de Sant Miquel de Cuixà

Els monestirs també van esdevenir grans centres de cultura. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i els decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.

Clasm_Chludov.jpgSegurament, sense la feina d’aquests monjos, gran part dels escrits dels antics grecs i romans i dels intel·lectuals de la pròpia edat mitjana s’haurien perdut per sempre. També es dedicaven a l’ensenyament, els continguts del qual s’organitzaven distingint dos grups de disciplines: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Durant els primers segles de l’edat mitjana, la cultura escrita, que es feia en llatí, va restar completament deslligada dels problemes tècnics i materials de la vida quotidiana. L’interès se centrava en temes religiosos i filosòfics. Per això, les persones cultes havien d’aprendre a expressar i a argumentar les seves idees, i els coneixements científics s’adreçaven més a intentar explicar l’harmonia subjacent en els grans fenòmens de l’Univers que no pas a resoldre problemes materials.

A més, l’Església va desenvolupar un conjunt de funcions d’atenció a la societat que no podia assumir cap altra institució. Al costat de la de l’ensenyament, es va dedicar també a tenir cura dels malalts, i es van crear molts hospitals. Igualment, atenia els pobres, i oferia aliment gratuït a persones que no tenien cap mitjà de subsistència. Per això, l’Església rebia les almoines i donacions de les persones riques que, abans de morir, volien congraciar-se amb Déu.

Dins de l’organització de l’Església, cal referir-se primerament al Papat. Els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el Papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi ja que va haver d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, a la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, a la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, a l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

D’altra banda la creixent superioritat intel·lectual d’Orient respecte d’Occident conduiria a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del Papa davant l’Imperi Bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearien nous problemes a la posició papal.

Els bisbes de Roma, els quals des del segle IX s’havien reservat el títol de papes, posseirien un Estat propi al centre d’Itàlia. És a dir, els papes de Roma eren els caps de l’Església i també governaven un estat propi, els Estats Pontificis. Com a màxims dirigents de la cristiandat, es consideraven amb dret a intervenir en els afers temporals (és a dir, polítics i no solament espirituals) i, per tant, a intervenir en el nomenament dels emperadors.

El papa tenia els seus propis exèrcits, però en la pràctica no disposava de gaire poder militar. Ara bé, tenia molta influència: si considerava que un rei no es comportava adequadament tenia la potestat d’excomunicar-lo, és a dir, d’expulsar-lo de l’Església. L’excomunicació era un càstig molt greu, perquè si un rei era excomunicat els súbdits quedaven alliberats del jurament de fidelitat.

A partir del segle XIII, Roma va centralitzar també el cobrament de gran part dels tributs adreçats a l’Església, cosa que li proporcionaria un gran poder econòmic i polític.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgLa propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popular adquirís una sèrie de trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics de la majoria de la població eren força escassos.

La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams, pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa: oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església intervenia en molts aspectes de la vida: establia el calendari, i les festes amb les quals els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.

Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva (naixement, matrimoni, defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la direcció dels clergues.

També la moral era fortament determinada per l’Església cristiana que va imposar pautes de conducta diferents per a cada sector de la societat i va amenaçar amb la condemna eterna (a l’Infern) a aquells que prescindissin de les normes dictades. Els cristians havien d’anar a missa els diumenges, pregar diàriament, dejunar durant la quaresma, confessar-se almenys un cop l’any, combregar com a mínim també un cop l’any, durant la Pasqua, i, si era possible, pelegrinar als llocs sants. D’aquesta manera podien aconseguir la vida eterna.

Ivanov_pagans.jpg

La difusió del cristianisme es realitzava mitjançant els sermons dels rectors i la decoració de les esglésies, les imatges de les quals (pintures, escultures) reforçaven visualment aquestes idees.

Tot i això, cal tenir en compte que la penetració del cristianisme va ser lenta, sobretot al camp. Fins a una època relativament tardana van perviure en el món rural una sèrie de pràctiques culturals que l’Església considerava com a “pràctiques paganes” o “supersticioses” i que formaven part de les tradicions culturals anteriors.

Només la creació de noves parròquies va poder acabar amb això. Els que van seguir mantenint formes culturals heretades de períodes anteriors serien aleshores víctimes de persecucions i condemnes.

La societat feudal: els estaments

dissabte, 17/07/2010

L’Església medieval va elaborar la teoria que justificava l’organització social pròpia del feudalisme. Aquesta explicava que en la societat humana, igualment que en qualsevol altre organisme, cadascuna de les parts que la configuraven acomplien una funció i que totes eren igualment necessàries.

A les classes dominants de la societat feudal, aquesta justificació dels seus privilegis els resultava força avantatjosa i la van fer seva, amb la divisió de la societat en tres ordres o estaments: clergat (oratores, els que oren), noblesa (bellatores, els que fan la guerra) i tercer estat (laboratores, els que treballen). Es pertanyia a cada estament per naixement, exceptuant el cas dels clergues.

15-2-la-alta-edad-media.jpg

Així, el clergat, composat eren pels monjos i els sacerdots, tenia la missió d’ajudar a aconseguir la salvació espiritual (la vida eterna, després de la mort) als éssers humans.

La noblesa, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment.

El clergat i la noblesa eren estaments privilegiats, és a dir, estaven exempts de pagar impostos, no realitzaven treballs manuals i tenien accés a càrrecs polítics importants. Tot i que jurídicament constituïen dos ordres diferents, econòmicament pertanyien a la mateixa classe social: eren propietaris de grans extensions de terres i vivien de les rendes de les famílies pageses.

Per últim, el tercer estat, és a dir la resta de la societat, havia de proporcionar a aquests primers grups els mitjans materials necessaris per tal que poguessin desenvolupar la seva funció. Inicialment, el tercer ordre nominalment només hi incloïa els camperols. S’excloïa als artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra. Més tard, amb el desenvolupament de les ciutats i el comerç, l’estament va abraçar també a la puixant burgesia urbana. Per tant, aquest estament estava composat per aquells que es dedicaven a produir i vendre els aliments i els productes que necessitava la societat.

Cleric-Knight-Workman.jpg

És important no confondre el terme “ordre” o “estament”, que implica la classificació de les persones en grups amb una situació jurídica específica, amb el de “classe social”, que implica classificació econòmica en funció de la relació que mantinguin les persones amb el procés productiu.

Els oratores:

L’Església catòlica, present a tota l’Europa occidental, no va sostraure’s a la feudalització medieval. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s’integrarien dins de la nova jerarquia feudal. Les parròquies i els monestirs eren unes senyories feudals com qualsevol altra: tenien terres pròpies i serfs que les treballaven. Així, la presa de possessió del càrrec d’abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge envers el monarca que incloïa servir-lo amb les armes.

sfco300.jpgLa noblesa va aportar els seus fills pels càrrecs més importants de l’Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d’impostos i d’una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres els bisbes i els abats esdevindrien vassalls d’un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de llur elecció.

A finals del segle XI, el papa Gregori VII va realitzar una reforma que va prohibir algunes pràctiques i s’esforçaria a esmenar certs abusos com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d’alguns prelats o el tràfic de beneficis eclesiàstics, entre d’altres.

D’altra banda, el 1027, l’Església, de la mà de l’abat Oliba, a la petita ciutat de Toluges, al Rosselló, va intentar suavitzar i limitar l’abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de Pau i Treva de Déu que limitaven quines persones havien d’estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits.

La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l’any. L’objectiu era protegir els pagesos, disminuir la mortaldat, i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s’estendria per tota Europa. Igualment, l’Església promouria l’esperit de Croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l’agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

Els bellatores:

En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit.

Rolandfealty.jpgA partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

gene1.jpgEl noble va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. A partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.

Els laboratores:

La jerarquització social va establir-se en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es van veure obligats a perdre la seva llibertat per tenir dret a una mica de terra que els permetés subsistir quedarien en el punt més baix de la jerarquia social.

feudal.jpg

Així, al llarg dels primers segles de l’edat mitjana, la situació jurídica de la majoria de la població es va fer progressivament dependent.

Les successives invasions de pobles que van arribar a Europa van causar una clara inestabilitat. Tot i això, encara va ser més important el fet que el poder polític i militar era en mans dels senyors, els quals sovint s’enfrontaven entre ells, saquejaven i destruïen les possessions dels camperols.

En aquest clima d’inseguretat, molts pagesos lliuraven les seves terres al senyor a canvi de protecció. Des d’aleshores, estava obligat a lliurar al nou propietari una part variable del que conreava. Unes altres vegades, era el mateix grup familiar el que s’encomanava a un senyor laic o a un establiment eclesiàstic, de manera que la seva situació era només de semillibertat.

Per tant, entre els laboratores trobem esclaus sense terra que eren alimentats i vestits pels seus senyors, serfs que no podien abandonar la terra sense l’autorització del senyor i pagesos jurídicament lliures, però subjectes al tribunal del senyor i a totes les obligacions pròpies de la senyoria (pagament de tributs, serveis personals).

Feudalisme_treballcamp.jpgTots els que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l’estament dels serfs. Però no va ser una condició uniforme per tothom.

Per una banda, hi havia els serfs domèstics que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanals indispensables en una economia autàrquica. A canvi rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.

Per una altra banda, hi havia els serfs de la gleva sotmesos a les càrregues més pesades i la condició de treball depenia de l’arbitri del senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda passaven a dependre del nou propietari.

Tots els pagesos devien pagar al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, també objectes de producció domèstica (articles de fusta o peces de tela). A més de la prestació d’uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el molí, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.

Tot i que va dependre de les contrades i de les èpoques, aquesta darrera situació va ser la més freqüent. Tots aquests homes, dependents d’un senyor, escapaven al control del rei.

El feudalisme

dissabte, 17/07/2010

A la part occidental d’Europa, als estats hereus de les invasions germàniques, es va començar a desenvolupar en l’edat mitjana un sistema d’organització social anomenat feudalisme. Així, entre els segles VIII i X, a l’Europa occidental cristiana es va consolidar un sistema econòmic i polític heterogeni que pels seus trets comuns en l’economia i la societat denominem feudal.

Hommage_au_Moyen_Age.jpgEl feudalisme es va caracteritzar per l’existència d’infinitat de nuclis gairebé autosuficients en els quals un petit grup de persones vivia del producte del treball de les famílies camperoles, que constituïen la majoria de la població. Les relacions de poder s’establien sobre la base de la dependència personal dels febles respecte als forts, els quals oferien protecció a canvi d’obediència i fidelitat.

Un sistema d’organització social d’aquestes característiques suposava la quasi inexistència d’una centralització política, ja que la sobirania s’exercia en múltiples cèl·lules de poder pràcticament autònomes. Per això, les anomenades monarquies feudals eren febles. El rei era un senyor feudal més i, de vegades, ni tan sols el més ric en terres i homes.

La feudalització va significar una privatització del poder: «els drets del poder públic acaben per acusar un caràcter patrimonial, i les costums, enteses en el sentit de drets del poder públic, es converteixen en objecte de transaccions». Portada la situació al límit, pot afirmar-se que la societat feudal retalla i fragmenta el poder públic. Fins a començaments del segle XII assistim a la reducció progressiva de l’autoritat pública; mentre que, després, en el període següent, durant el qual començaran a constituir-se els Estats moderns, assistirem a una recuperació del dret públic.

A més, cal assenyalar que la religió i l’organització eclesiàstica van tenir en el món feudal una intervenció importantíssima com a justificació del sistema social imperant.

Cleric-Knight-Workman.jpgTres segles després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el món greco-romà havia estat abolit de l’occident europeu. Occident es barbaritzaria, perquè els germànics, tot i admirar i voler imitar la grandesa romana, no compartien el concepte de res publica, clau per entendre la política de l’edat antiga.

Des de la cort fins al darrer funcionari, passant pels grups professionals i religiosos, de la ciutat i del camp, es pot observar la creixent privatització de l’Estat i de la societat. En les tribus bàrbares sorgeix un estat de nova planta: el poder té un origen màgic, diví i guerrer, exercit pel rei, cap de guerra estriat, i pels guerrers lliures; l’amalgama inestable se sosté solament en la victòria militar.

El ciment d’aquesta organització, sense domicili fix ni estabilitat assegurada, no és, com a Roma, la idea de bé comú, sinó més aviat l’aglomeració d’interessos privats dins d’una associació provisional dissolta automàticament per la victòria. El rei és vist com a amo del botí i de la terra conquerida, a la seva mort tots els seus béns, com si fossin una propietat privada, es divideixen entre els seus hereus a parts iguals. És el principi de la patrimonialitat del regne.

L’Imperi Carolingi va ser l’Estat en el qual es va desenvolupar l’organització que anomenem sistema feudal, especialment en la seva desintegració. No obstant això, el que veritablement es va estendre per Europa i va tenir una llarga durada en el període medieval va ser un conjunt d’aspectes consolidats durant el període de crisi de l’Imperi i després de la seva dissolució.

Cal posar atenció, doncs, a com es va modificar la posició ocupada pels senyors laics i eclesiàstics, i també la dels funcionaris. Cal tenir en compte que, en principi, els beneficis dels senyors i les terres controlades pels funcionaris comportaven la contrapartida de prestació de serveis al rei.

Fins i tot Carlemany tenia previst repartir, l’any 806, l’imperi entre els seus tres fills. Només l’atzar, que va voler que dos dels seus fills morissin abans que el primogènit, Lluís el Pietós, permetria la unitat provisional de l’Imperi.

Feudalism 1.jpgPerò les lleis germàniques confonien inconscientment el domini públic i el privat; la primacia de l’oralitat en la justícia la convertia en quelcom eminentment personal i subjectiu perquè només coneixien la llei els especialistes. A més, cadascú era justiciable segons el seu origen (visigot, franc, etc.). El personalisme de les lleis reforçava la fragmentació social i sostreia la justícia de qualsevol caràcter universal, punt fonamental de la llei romana aplicable a tots els ciutadans de l’Imperi. Per tant, la generalització del dret privat a expenses del dret públic és una innovació germànica.

Els successors de Carlemany van tenir menys força que el creador de l’Imperi. Freqüentment, van aparèixer diversos pretendents al tron que es barallaven entre si. Aquest fet va permetre que els senyors feudals i els funcionaris estiguessin menys controlats per un poder superior que els exigís serveis i obediència i, per tant, van incrementar el seu poder en les terres concedides.

La revolta dels quadres carolingis a partir de 840 i el seu acaparament dels drets reials desembocaria en el feudalisme. A partir de 950 es multiplicarien les fortificacions feudals: és a dir, l’autoritat es fraccionaria en múltiples cèl·lules autònomes, al capdavant de cadascuna hi hauria un cabdill que tindria a títol privat el poder de manar i de castigar; i explotaria aquest poder com una part del seu patrimoni hereditari.

Els funcionaris van aconseguir que el seu control sobre la terra es convertís en vitalici primer i després hereditari. Amb els beneficis derivats va succeir el mateix.

Al mateix temps, els senyors usurparien també els drets jurisdiccionals, és a dir, el dret a administrar la justícia, a reclutar homes armats i, sobretot, a cobrar impostos. Així, cada gran noble va assolir el domini total de les seves terres, metre que el poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.

Les terres de l’Església, per la seva part, van obtenir el privilegi d’immunitat, és a dir, se les eximia de pagar impostos al poder reial i, en canvi, podien recaptar-los en el seu benefici.

D’aquesta manera, per diferents vies, va arribar-se a una mateixa situació: la consolidació d’un sector social minoritari que detenia la propietat de la terra (l’element bàsic de la subsistència) i el poder polític local.

La xarxa de dependències (basades en les relacions de vassallatge) que havia existit en època de Carlemany va deixar de servir com a mitjà de govern per als reis a partir del segle IX. L’herència dels beneficis i la força dels vassalls i subvassalls feia que el rei no tingués accés al control de la major part dels seus súbdits.

En la gestació d’aquest model feudal convergirien diversos factors determinants:

1. Una economia agrària en règim d’explotació senyorial.

2. Una marginació d’amplíssimes zones agrícoles respecte dels grans circuits comercials i monetaris. A partir del segle VIII i a causa, en part, de la penetració musulmana per la Mediterrània, els grans mercats, basats en el tràfic de mercaderies entre Orient i Occident, deixarien d’existir. La progressiva ruralització de l’economia, la seva degradació, comportaria l’autarquia econòmica i l’aturada del flux monetari. En conseqüència, l’economia es basaria en la producció agrària autàrquica. La manca de comerç provocaria que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

3. Un aïllament dels centres de poder respecte als seus subordinats. La ruralització s’oposaria a la concepció del món antic, vertebrat a l’entorn de l’hegemonia de la ciutat sobre el camp. La ciutat havia estat l’òrgan administratiu i burocràtic de Grècia i Roma. A partir de la crisi del segle III, la decadència de la ciutat s’accentuaria i la població sofriria un desplaçament cap al medi rural aïllat.

feudalismepiramide.jpg4. Una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els reis no podien disposar d’exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l’adhesió incondicionals dels seus vassalls, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l’aparició de vincles recíprocs de fidelitat on el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt del seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa mesura, una figura cerimonial.

Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilitaria l’aparició d’un aparell administratiu permanent per imposar el compliment de la llei. A més, el poder polític s’identificaria amb la funció judicial d’interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l’ordre públic en els seus territoris per la manca d’exèrcit, administració i jutges, deixaria aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s’afegiria, en el segle IX, la jurisdicció sobre els seus habitants.

Aquesta evolució es va iniciar a l’època de la decadència carolíngia, però durant els segles posteriors (segles X i XI) va fer-se més acusada. En els decennis que emmarquen el segle X es perfila el que anomenem “revolució feudal”, en relació a la ruralització de la vida social organitzada. La cort feudal substitueix d’aquesta manera a la ciutat com model vertebrador de la societat.

El rei solament podia comptar amb les seves terres, els homes i els recursos del seu propi domini patrimonial. Per exemple, l’exèrcit reial era reduït i el monarca per defensar el regne depenia dels exèrcits dels seus vassalls. Quan hi havia una amenaça exterior, el monarca cridava els nobles, que unien els seus exèrcits als del rei i s’enfrontaven amb els enemics. Qualsevol petició d’ajuda als seus vassalls (de vegades més poderosos que el propi rei) significava la concessió de més terres i privilegis.

Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge. Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia que rep el nom d’homenatge, en què, agenollats i besant la mà del monarca, li juraven fidelitat, ajuda militar i consell en el govern. Per la seva banda, el rei feia la investidura, per la qual cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.

Al seu torn, els nobles podien tenir vassalls propis, que solien ser nobles menys importants. A canvi de jurar fidelitat al seu senyor, aquest els atorgava un feu més petit. Així es va formar una cadena de vincles personals que lligava el rei amb els nobles del regne.

La manca d’un dret públic possibilitaria la complexa jerarquia de vincle personal, fonament jurídico-polític del món feudal. El vassallatge va ser, doncs, un tipus de relació que s’establia entre dues persones lliures, una de les quals (el vassall) prometia a una altra (el senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi va ser concebuda com un vincle personal, però aviat perdria aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre feus de diferents senyors. El vincle de vassallatge durava tant com la vida dels que l’havien contret.

En el feudalisme ja no s’apel·laria a una llei igual per a tots, que emanés del poder reial, sinó als pactes privats entre senyors, a les terres dels quals exercien la justícia i cobraven impostos per al seu propi enriquiment. Per això, pot afirmar-se que una de les característiques essencials del feudalisme va ser la fragmentació del poder polític.