Arxiu de la categoria ‘4.4 L’època del romànic: l’Europa feudal’

La novel·la de cavalleries

dijous, 9/01/2014

La literatura heroica i popular dels cantars de gesta va tenir la seva variant culta en una sèrie de relats del que s’anomena literatura cavalleresca. Nascuda en el segle XII, es tracta d’obres narrades primer en vers, i posteriorment en prosa, protagonitzades principalment per personatges dels cercles llegendaris carolingi i bretó, és a dir, a l’entorn de les figures de l’emperador Carlemany i del llegendari rei britànic Artur.

Iwein_Rodenegg.jpg

Château de Rodengo (segle XIII). Font: http://commons.wikimedia.org/

Aparegudes primer en vers, com una prolongació o continuació de l’èpica medieval, per a passar després a ser escrites en prosa, les novel·les de cavalleries (o roman courtois) són el reflex del seu temps perquè ens presenten l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats. Un món caracteritzat i mogut fonamentalment per tres elements: l’aventura, l’amor i la lleialtat als seus iguals.

Els cavallers continuen sent personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les seves gestes ja no venen dictades per la seva fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals.

El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal.

AdoubementLancelot.jpg

Lancelot du Lac. Miniature d'Évrard d'Espinques tirée du Lancelot en prose (BNF, Fr.116, 1475). Font: http://commons.wikimedia.org/

La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves per permetre-li demostrar el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral el cavaller protagonista del relat.

I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Evidentment, tot això representa un ideal, no un reflex del que passava en la realitat.

Els monestirs a l’edat mitjana

dissabte, 22/10/2011

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església. Així, Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles; i Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però els que donarien la forma definitiva al moviment monàstic van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379) i, a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547).

Fra_Angelico.jpg

Sant Benet de Núrsia

Al segle VI, l’encarregat d’organitzar els primers monestirs medievals va ser Sant Benet de Núrsia després de fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino.  Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que Sant Benet va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. D’aquesta manera, la famosa regla benedictina, fonamentada en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració i el treball (ora et labora), seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla que dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

En el segle X, la reforma de l’ordre benedictí portada a terme per Sant Odiló (961-1049), l’abat de Cluny, va suposar un moviment impulsor de la construcció de nous monestirs i de la transformació dels ja existents. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs. A Cluny, l’activitat dels monjos es concentrava en l’ofici litúrgic.

Aquest impuls constructor i la penetració del cristianisme és un dels factors que expliquen l’aparició i extensió de l’art romànic. Segons indica l’historiador francès Georges Duby, els monestirs formaven una gran germandat que s’estenia d’un extrem a l’altre d’Europa, i només tenint en compte el conjunt d’aquesta espessa xarxa, i les relacions espirituals que s’hi establien, es pot comprendre que les noves formes de construir, d’esculpir i de pintar es difonguessin a través de la cristiandat amb tanta flexibilitat i amb tanta rapidesa.

La consolidació del feudalisme en l’Europa medieval va reforçar els monestirs i els va convertir en centres religiosos que comptaven amb grans explotacions agrícoles i amb considerables extensions de terres guanyades a través de les donacions de la monarquia i dels nobles que cercaven amb aquest gest aconseguir la seva salvació espiritual. Tant és així que es calcula que durant el segle XI els monestirs posseïen diners i propietats equivalents a la sisena part de tota la riquesa d’Europa.

En contraposició a aquesta acumulació de riquesa, en el segle XII, va aparèixer un moviment reformador amb la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica. Encapçalats per Sant Bernat de Claravall (1090-1153), els reformadors van propugnar la renúncia als atributs feudals a través de la reforma cistercenca. Així, l’ordre del Císter va convertir-se en la capdavantera en la renovació espiritual i arquitectònica que conduiria cap a la dissolució del temps del romànic.

Bernardo de Claraval.jpg

Sant Bernat de Claravall

En els monestirs, els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Aquests edificis solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. Així, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

esquema-de-un-monasterio-medieval.jpg

El recinte monàstic en sentit estricte s’organitzava la voltant del claustre, un pati quadrat i porticat al qual s’obrien les diverses dependències (església, sala capitular, refectori, cuina, escriptori, etc.). L’església i el claustre eren els dos espais en els quals van concentrar-se les principals novetats artístiques de l’art romànic. Uns espais amb un marcat caràcter simbòlic: el temple representava l’església triomfant i el claustre era la representació del paradís per la seva perfecta harmonia.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de la cultura en l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques i permetria la seva arribada als nostres dies.

Una llarga edat mitjana?

dimecres, 6/07/2011

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

L’art romànic

dissabte, 24/07/2010

Entre el segle XI i la meitat del segle XII en els regnes feudals de l’occident europeu va anar formant-se un estil artístic comú a tots ells: l’estil romànic. Per primera vegada des de la caiguda de l’Imperi Romà, el territori europeu va quedar unificat per un mateix estil artístic.

La major estabilitat política d’aquest període, els inicis de l’expansió econòmica i l’increment dels contactes entre els regnes cristians (gràcies al peregrinatge i el desenvolupament del comerç) van afavorir aquesta unitat d’estil, tot i que en cada territori va tenir característiques particulars.

L’art del romànic va ser predominantment rural. L’Església era el principal client dels artesans, als quals encarregava la construcció i decoració de petites esglésies en les nombroses viles i pobles de l’època. D’aquesta manera, la religiositat és la característica més important del romànic.

Sant-climent-exterior.jpg

L’objectiu principal de les obres d’art era provocar un apropament dels fidels cap a Déu. Per això, una altra característica fonamental de l’art romànic és l’ús de símbols: tot transmetia un missatge passat pel tamís del cristianisme, des de les formes dels edificis, fins als materials utilitzats o els motius de decoració.

En arquitectura, la influència de la religió es va notar en els tipus d’edificis, perquè els més representatius van ser les esglésies, les catedrals i els monestirs. A les zones rurals també van edificar-se nombrosos monestirs i castells, generalment emmurallats, en els quals vivien i governaven els senyors feudals dels regnes d’occident.

L’escultura i la pintura van ser un complement decoratiu de les construccions arquitectòniques i van adaptar-se al marc en el qual estaven inserides (capitells, timpans, absis, etc.) i la religiositat va estar present en la recerca del sentit espiritual de les coses. El que interessava de debò a l’artista romànic era representar l’essència interior, no la bellesa.

Meister_aus_Tahull_001.jpg

Quant als artistes del romànic, aquests eren considerats com uns simples artesans. En la majoria dels casos ni tan sols se sap el nom dels que feien les obres. Acostumaven a fer una vida de tipus itinerant, és a dir, quan acabaven la feina en un lloc se n’anaven a un altre cercant un nou treball per a poder sobreviure.

L’arquitectura del romànic:

Els principals edificis romànics es construïen en pedra. Al principi, es cobrien amb sostres de fusta, però com que els incendis eren freqüents en aquest període, es va optar per usar la pedra. Per poder cobrir amb pedra els edificis grans, els arquitectes van tornar a utilitzar alguns elements romans, com ara les voltes de canó i les cúpules.

484px-Issoire-saint-austremoine.jpg

Les cobertes descansaven en arcs de mig punt i columnes i pilars molt gruixuts. Però com que les cobertes pesaven molt, va caldre reforçar l’edifici per evitar que caigués. Per això, els arquitectes romànics utilitzaven murs molt gruixuts, reforçaven l’edifici amb contraforts a l’exterior i reduïen tant el nombre com la mida de les finestres. Aquests trets feien que els edificis mostressin un aspecte molt sòlid i compacte i tinguessin poca llum a l’interior.

Els temples solien tenir planta de creu llatina, per recordar la creu en què va morir Jesús. El braç llarg de la creu podia estar compost d’una o diverses naus que acabaven en un absis. El braç més curt rep el nom de creuer o transsepte.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

A les rutes de peregrinatge i a les naixents ciutats van construir-se les primeres catedrals: grans edificis religiosos per a un nucli urbà important. Eren edificis amplis i pesants. Aquesta sensació procedeix de l’amplitud dels murs i l’escassetat d’obertures (portes i finestres), fet que determina l’escassa il·luminació dels interiors.

L’escultura del romànic:

L’exterior i l’interior dels edificis romànics es decoraven amb escultures. A més de decorar, aquestes escultures tenien una funció educativa i religiosa. Com que la majoria de persones no sabien llegir ni escriure, les imatges els ensenyaven els personatges i temes de la religió cristiana. Per això es diu que les esglésies romàniques eren «bíblies en imatges».

Autun_St_Lazare_Tympanon.jpg

Les escultures romàniques s’adaptaven a l’arquitectura. Els artistes allargaven, retorçaven o estiraven les figures per adaptar-les a l’espai que disposaven. D’altra banda, les figures humanes no eren naturalistes i es representaven de manera esquemàtica. A més, els personatges apareixien vestits amb robes rígides que tapaven la major part del cos.

Silos-Duda.jpg

Les escultures estaven pintades amb colors vius. Avui dia, la majoria de les escultures romàniques que podem observar han perdut els colors a causa del pas del temps. Decoraven especialment els capitells i les portalades d’esglésies i claustres, destacant la representació de Crist en majestat (pantocràtor) i les representacions del judici final. També es feien talles de fusta que representaven la Mare de Déu amb el Nen i el Crist Crucificat.

La pintura del romànic:

La majoria dels edificis romànics estaven pintats tant a l’exterior com a l’interior. Però les pintures més importants es reservaven per a l’interior dels temples.

La pintura romànica no era naturalista. Les figures es representaven de manera esquemàtica i en postures rígides. Els colors eren intensos i el contorn de les figures es perfilava amb una línia negra força gruixuda. A més, alguns personatges es dibuixaven molt més grans que la resta, per destacar-ne la importància.

Es pintaven sobretot temes religiosos i no hi apareixien paisatges de fons, es buscava sobretot destacar el missatge que comunicaven els personatges.

Meister_der_Paraphrasen_des_Pentateuch_001.jpg

Els principals tipus de pintura romànica eren:

  1. La pintura mural és la que se situa a les parets, utilitzant la tècnica del fresc. Els temes preferits eren el pantocràtor i la Verge amb el Nen.
  2. La pintura sobre taula utilitzava la tècnica del tremp, barrejant pigments i rovell d’ou, per decorar la part frontal i els retaules de fusta que decoraven els altars.
  3. Les miniatures eren petites pintures amb què s’il·lustraven llibres, com ara bíblies, còdexs i santorals.

El model demogràfic medieval

dimarts, 20/07/2010

Fins a la Revolució Industrial la població europea va viure en un precari equilibri amb els recursos alimentaris, així qualsevol augment demogràfic que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en un desnodriment que deixava sense defenses el cos humà i vulnerable davant de qualsevol atac epidèmic.

Això va ser una constant durant l’edat mitjana, a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual es va viure una expansió demogràfica sostinguda.

Diapositiva1.GIF

En les comunitats agrícoles que, per tal d’augmentar la producció, practicaven el sistema d’ampliar les terres de conreu, s’observa sempre la mateixa evolució demogràfica. La població creix. En haver més boques que alimentar, però també més braços que poden treballar, s’aprofiten més i millor les terres.

Aquest procediment es mantindrà fins a que baixi la fertilitat de les terres utilitzades, i, per tant, rendeixin menys. Aleshores, la població començaria a estar mal alimentada i exposada a les malalties. Si a això hi afegim el fet que hi havia poques possibilitats d’emmagatzemar reserves i la incidència de les males collites, a causa de factors climàtics, és comprensible que s’iniciés una fase de constricció.

Aleshores, moria més gent i es tenien menys fills, fins que es tornava a establir l’equilibri entre població i recursos, i comença novament el cicle.

Les dades de naixements (baptismes) i morts enregistrades a les parròquies, que s’han conservat i estudiat, permeten comprovar que durant l’edat mitjana, a la majoria dels pobles europeus, va desenvolupar-se un procés demogràfic cíclic, d’expansió i recessió constant, el qual denominem antic règim demogràfic.

Tot i això, hi va haver períodes, com l’etapa compresa entre els segles XI i XIII, en els quals aquesta oscil•lació cíclica va tenir una tendència general ascendent.

L’augment de població a partir de l’any 1000 va veure’s afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear de manera que s’augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que va comportar la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola.

Altres factors que van possibilitar l’augment demogràfic van ser la millora climàtica que, gràcies a una pluviometria favorable, va fer més abundoses les collites; l’atur de les grans migracions que havien assolat Europa (germànics, magiars, normands, etc.); i la introducció de les institucions de Pau i Treva de Déu, que a la llarga contribuirien a la disminució de la mortaldat.

En arribar al segle XIV, es va produir una brusca contracció que no donaria pas a una nova tendència expansiva fins al segle XV. D’aquesta manera, a finals del segle XIII, l’expansió agrària va aturar-se un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d’adobs s’havia estabilitzat, la manca de boscos va fer entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l’adob dels camps deixats al guaret).

Tot plegat va incidir en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causarien la fam (especialment virulenta va ser la dels anys 1315 a 1317). I per acabar-ho d’adobar, durant els anys 1348-1349 va estendre’s la pesta negra, malaltia terriblement contagiosa. La pesta va ser la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de “mals anys” que estroncarien o paralitzarien el creixement de moltes ciutats i viles rurals.

Malgrat la recessió, moltes ciutats (París, Florència, Gènova…) creixerien en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana va ser, en part, una crisi d’adaptació i de creixement.

Formes de vida i creences medievals

dimarts, 20/07/2010

La natura, durant tota l’edat mitjana, va ser el centre de l’atenció de l’home, que l’observava i l’escodrinyava amb una intensitat que, vista des del nostre punt de vista de ciutadans del segle XXI, ens pot semblar fins i tot obsessiva.

Coneixem, d’una manera imperfecta una relació tan estreta entre home i natura que en els estrats més baixos de la societat, especialment en el medi rural, prenia un caràcter gairebé exclusiu.

Segurs d’estar ineluctablement units al món natural (vegetal i animal) i de ser regits per les mateixes lleis, tant les persones cultes com l’home comú, vivien les seves vides sense apartar mai l’atenció de la natura, sempre temorosos que esdeveniments excepcionals (com ara eclipsis, cometes, aurores boreals) suposessin a la pràctica una alteració, ruptura o estancament de l’evolució natural de les coses.

La por que esdevingués qualsevol fet irreparable arribava amb facilitat al paroxisme. Per tot arreu, al cel o a la terra, es trobaven senyals d’un món que exhortava a no infringir les regles i, per als eclesiàstics, també a no pecar contra Déu i el proïsme.

Crueltat i violenta exhibició de la força física, barrejades amb sobresalts de temor i remordiments, planaven entorn la vida dels poderosos, tal i com ens han estat transmesos pels escriptors contemporanis.

1.jpg

Però, de la gent corrent, què en sabem? La tosquedat dels vestits era un tret que marcava clarament cada persona. Per una altra banda, davant d’un medi físic que havia esdevingut gairebé primitiu arreu, les reaccions i actituds dels homes tampoc deixaven lloc per a refinaments.

L’elevada mortalitat, totes aquelles sepultures a les esglésies i als voltants, i la proximitat dels morts als vius, feia que la idea de la mort planés sempre sobre la població. Els difunts eren imaginats en contínua activitat: com a consellers, renyant i castigant els vius, fins i tot al seu costat en les batalles. Eren custodis severs dels béns de les esglésies i monestirs.

Els sants i els morts “en olor de santedat”, en un temps en el qual encara no existia un procés clar de canonització dels difunts considerats sants, i en el qual es pensava que aquests eren nombrosíssims, quasi per força havien de participar dels afers dels vius.

El món terrenal i el del més enllà eren travessats per viatges de morts i de vius en ambdós sentits. Aquests darrers, segons es creia, podien morir o reviscolar, o ser transportats, espiritualment, mentre tots els creien morts, enmig dels sofriments infernals o de les alegries paradisíaques, i retornats després a la vida, alliçonats pel que havien vist. Fins i tot persones definitivament mortes tornaven a aquest món per a resar sobre la seva tomba o sobre la d’un sant famós, pel bé de la seva ànima.

Segons les creences medievals, els dos móns no els separava una rasa profunda, i la precarietat de l’existència es traduïa materialment en la possibilitat d’anar i tornar, a discreció del senyor. Amb el temps, els clergues van proposar imatges més accentuades i progressivament més amenaçadores i truculentes dels morts que descendien al món dels vius.

Les riqueses de les esglésies i dels monestirs van arribar a ser tant impressionants en els segles IX i X, que molts les usurpaven apropiant-se sovint d’elles per la violència. El sant a qui l’església o el monestir estaven dedicats esdevenia aleshores el seu defensor, vigilant o venjador.

La vida familiar a l’edat mitjana

dilluns, 19/07/2010

El model familiar generalitzat durant l’edat mitjana, tot i que mantenia influències romanes i germàniques, va estar molt determinat pel cristianisme.

MedievalFamily.jpgEs basava en el contracte matrimonial entre un home i una dona, legitimat mitjançant la intervenció d’un representant de l’Església. Aquest contracte podia ser establert pels pares de la contraent (l’edat mínima dels esposos solia ser de 14 anys per als nois i de 12 per a les noies). Així, la dona havia de casar-se amb l’espòs que triés el seu pare i, després, dedicar-se a la vida domèstica i a ser mare.

El matrimoni implicava la total submissió de les dones als seus marits i el lliurament d’una dot, que completava el patrimoni familiar. La quantitat de béns que integrava la dot i també la seva forma de lliurament variaven d’un lloc a l’altre.

Mitjançant el matrimoni es regulava la transmissió de les herències. Aquest fet explica que moltes de les relacions amoroses entre homes i dones es desenvolupessin al marge del matrimoni.

Una de les funcions bàsiques del matrimoni, segons el cristianisme, era la procreació. Les dones solien tenir bastants fills, perquè molts nens morien en néixer o poc després.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgAl si de la família pagesa medieval, homes i dones es dedicaven a les activitats productives, feines agrícoles, feines artesanals, etc., a les quals es sumaven els nens així que l’edat els ho permetia.

De portes endins, la bona esposa humil va estar obligada a fer la neteja diària, fregar els plats i fer el llit. I, sobretot, filar perquè una dona no podia restar ociosa. Elles també eren les encarregades d’anar al mercat per proveir-se d’aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges.

Així, les esposes camperoles eren treballadores de jornada completa, de qui les feines eren essencials per a la subsistència i benestar de casa seva. No només compartien el treball agrícola general, sinó que també treballaven en el petit hort que hi havia al pati on podien cultivar verdures, tenir algunes gallines i potser algun porc per a augmentar la pobre dieta, i també recollien herbes i llenya en el camp comunal. Les dones tenien, a més, les tasques les tasques domèstiques de teixir el drap per a la casa, cuinar i fer la bugada.

L’accés a la cultura va ser restringit, i només les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar ho feren de teixidores o de barreteres, o bé desenvolupaven tasques en sastreries i merceries. En cap cas tenien els drets laborals dels homes.

Hunterian_Psalter_c._1170_Eve_spinning.jpgL’àmbit familiar i l’àmbit reproductiu estaven bàsicament a càrrec de les dones. Els historiadors anomenem així tot el que està relacionat amb la gestació i criança dels fills, la cura dels malalts i vells, i tot allò que era necessari per a mantenir la capacitat productiva de les persones i la formació de les noves generacions.

Tot això es desenvolupava en l’àmbit domèstic. En aquella època els nens i les nenes aprenien el que calia al si de la pròpia família. Es tractava d’un aprenentatge per imitació. La transmissió d’idees i coneixements es realitzava oralment, a través de mares i àvies. L’educació i els tractats pedagògics no existien, només els fills masculins dels nobles rebien una formació militar i les filles conventual.

No tots els homes ni totes les dones estaven casats. Els individus solters es vinculaven a una família, a una institució (vida monacal, exèrcit) o vivien de forma marginal. Els captaires van ser molt nombrosos al llarg de l’edat mitjana.

Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta i, en aquestes circumstàncies, la pèrdua d’un nadó prenia un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els índexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era de poc més de trenta anys. En un context d’escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculí era l’únic responsable, per la llei i la moral, mentre les tasques de la dona es reduïen als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar.

El calendari a pagès durant l’edat mitjana

dilluns, 19/07/2010

El pagès medieval, seguint una tradició ancestral que gairebé va restar inalterable fins a la introducció del maquinisme en el camp en el segle XIX, efectuava un seguit de feines periòdiques que les fonts gràfiques, com la portalada de Ripoll, ens il·lustren detalladament.

tapiz1.jpg

Brouche.jpgAixí, per l’octubre amb l’arribada de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i es treballava la terra amb l’aixada, el càvec, la fanga o l’arada, escampava la llavor pels solcs i es passava el trill per igualar la terra i enterrar la llavor.

Pel novembre, es portaven els porcs al bosc a pasturar, i mentre aquests cercaven aglans, el pagès feia llenya per a passar el fred de l’hivern.

Pel desembre i pel gener es feia la matança dels porcs i dels xais. Pel març es podaven els arbres i es cavava la vinya. Per l’abril, a mida que arribava el bon temps, es caçava i es pescava.

Pel juny, sota la calor de l’estiu, es segava l’ordi i la civada amb la falç, deixant els rostolls alts per poder adobar les terres, i després es passava l’arada per barrejar els rostolls amb la terra humida.

Pel juliol se segava el blat. Per l’agost es feia la batuda i s’adobaven les tones. I pel setembre es veremava. I d’aquesta manera novament començava el cicle de treball del pagès medieval. Una rutina que en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria.

L’economia feudal: el món rural

dilluns, 19/07/2010

La majoria de la població medieval vivia i treballava al camp (el 90 % de la població estava formada per camperols), i la vida urbana era pràcticament inexistent. L’Occident europeu comptava, als segles VI i VII, amb una densitat de població estimada de 5 a 6 habitants per km² a la Gàl·lia i a Hispània, una mica més al nord d’Itàlia, i només de 2,3 a la Germània. El predomini de boscos i les pastures, la manca d’estris agrícoles i de braços per treballar la terra expliquen la ruralització d’Occident.

pobre_1.jpgLes ciutats s’havien despoblat i, excepte alguns territoris de la Península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s’aprofitaven materials d’antany. Així, la civilització medieval era quasi exclusivament rural. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil.

Van formar-se les senyories (conjunt de terres d’un senyor), la vida econòmica de les quals era autosuficient. En alguns indrets, les famílies vivien a prop de les terres de conreu (hàbitat dispers) i, en d’altres, agrupades en viles. Les formes de satisfer les necessitats materials eren força precàries. L’agricultura resultava escassament productiva i els rendiments molt baixos.

A la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident va deixar de practicar-se el conreu intensiu i el guaret esdevindria un sistema universal. En el nord d’Europa, la humitat de la capa superficial del sòl va permetre la rotació triennal dels conreus i va obligar a la utilització d’una arada pesada, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però a causa del seus cost, només va ser viable en sistemes d’explotació comunal.

En canvi, a l’àrea mediterrània, on s’havia d’intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tindria utilitat en aquest període perquè els cereals no es podien plantar a la primavera (s’assecaven abans de la collita). La manca de civada consegüent va provocar una manca de bestiar i d’adob natural per fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d’alimentació per al bestiar.

Feudalisme_treballcamp.jpgEls instruments eren molt senzills, generalment de fusta i fabricats per les mateixes famílies camperoles. Els pocs instruments de ferro els proporcionava un artesà especialitzat i de gran prestigi a la vila: el ferrer.

L’ús de l’arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració a la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d’abandonar-se al cap d’alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua es guanyarien altres terres per al conreu mitjançant l’arrabassament o crema de boscos.

Per tant, l’agricultura era devoradora d’espai, extensiva, seminòmada i dedicada a l’autosuficiència, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativa o romana, els magnats germànics i els grans monestirs. L’explotació fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los una tros de terra per la seva subsistència.

L’alimentació bàsica estava constituïda pels cereals: blat, sègol, espelta i civada, que també s’utilitzava per a la fabricació de cervesa. Es conreava, a més, llegums, hortalisses i arbres fruiters.

Tanmateix, es practicava la ramaderia. Les vaques i les ovelles proporcionaven llet per a elaborar formatge; i els ovins, llana per a teixir. Del porc, que es criava als boscos, se n’aprofitava la carn, que es conservava després de la matança. El bou servia com a animal de tir, substituït en altres llocs per l’ase o la mula. Els ocells de corral més freqüents eren la gallina i l’oca.

També es consumia peix (que era salat per a la seva conservació). Els senyors tenien vivers en els seus dominis per a criar peixos d’aigua dolça.

edad_media04.jpgLa caça major, reservada generalment als senyors, permetia d’obtenir cérvols, cabirols, etc., i la caça menor consistia en la captura de llebres, conills i ocells.

Tot això es complementava amb l’aprofitament dels boscos, que durant l’edat mitjana tenien a Europa una extensió molt més gran que l’actual i que van acomplir una funció de gran importància per a la supervivència de la població. Als boscos es podien recollir fruits silvestres, mel d’abella i plantes medicinals, entre d’altres.

Però, sobretot, en els boscos s’aconseguia la fusta per a la construcció de les cases (les cases es feien amb pedra solament a la Mediterrània) i llenya per a escalfar-se. Les veles per a la il·luminació es feien amb greix animal. El bosc també podia servir de refugi per a amagar-se, però hi podien sorgir també grans perills per a la població: bandolers i animals salvatges (ossos, senglars, llops i guineus). Per això calia posar tanques a les viles.

Les famílies pageses tenien dret a l’usdefruit d’unes terres. Això significava que podien viure del que hi obtinguessin, a canvi de lliurar-ne una part al propietari de les terres i de prestar una sèrie de serveis: hores de treball a les terres del senyor (reserva senyorial), manteniment dels camins, etc.

Els terrenys de pastura comunal i els serveis col·lectius, abans de lliure accés, van passar a ser controlats pel senyor feudal, i el pagès havia de pagar també per l’ús del forn i els molins.

A les senyories hi havia una organització del treball que suposava que les activitats de cadascú, o les de cada família, eren complementàries amb les de tots els altres. Es feia molt difícil que algú, pel seu compte, pogués modificar la forma o el ritme del seu treball, ja que hauria pogut entorpir l’activitat col·lectiva. Així, tota la família, fins i tot els nens i els vells, treballaven de sol a sol amb eines molt rudimentàries.

campesinos2.jpgLa vida camperola implicava unes rutines, repetides durant segles. Els deures i drets establerts al voltant de la terra, tant per part de les famílies pageses com de les famílies nobles, es transmetien de generació en generació. Fossin els que fossin, aquests drets i deures (que anirien variant lentament amb el pas del temps), el que és cert és que a la majoria de la població tan sols se’ls permetia de sobreviure i, de vegades, amb grans dificultats.

Els rendiments dels conreus, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra de sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot, menys de dos grans. La productivitat era baixa i es volgué compensar amb conreus extensius. En aquestes circumstàncies, es produïren grans mortaldats a causa de manca d’alimentació. La fam a Occident abans de l’any 1000 era un fet habitual a la Germània i a la Gàl·lia. Quan es produïen excedents, els senyors laics i els eclesiàstics trobaven la forma de desviar-los en el seu profit.

En aquestes condicions, tota inclemència climatològica esdevenia catastròfica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades o plagues produïa una baixada del rendiment per sota el mínim necessari per la subsistència: la fam i les epidèmies n’eren les conseqüències lògiques. Les periòdiques crisis de subsistència serien una constant de l’economia medieval.

Els sistemes de propietat de les terres fonamentals eren l’alou, la tinença i el feu.

1. L’alou era el domini ple i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles.

2. La tinença va sorgir de la fragmentació del gran domini alodial que va constituir l’inici del benefici o honor comtal. El concepte de tinença també va aplicar-se al lot del domini que el propietari lliurava a un conreador lliure perquè hi visqués amb la seva família i li donés certs serveis a canvi. El primer sentit fa referència al benefici que el príncep atorgava, a canvi de serveis, als vassalls per exercir funcions de govern en nom seu. En el segon, la tinença menor era el mansus, o parcel·la habitada per la família camperola, que es conreava els dies de la setmana que no s’havia de donar servei al senyor feudal i proporcionava les bases de subsistència al camperol i la seva família.

3. El feu era l’extensió de terra que posseïa un home lliure, per concessió del senyor, a canvi de declarar-se vassall d’aquest i obligar-se a determinades càrregues que es pagaven en serveis o en espècies, entre els quals figuren en lloc destacat el servei militar. A cada feu hi havia un castell, que era la residència del senyor, diversos poblets on vivien els camperols que depenien del senyor, i terres de conreu, pastures i boscos.

ut6-cristiandad-sx-al-xv_20.png

Aquestes tres formes de possessió de la terra principals es trobaven barrejades en la senyoria territorial. Aquesta senyoria o gran domini estava dividit en la reserva senyorial, que era el centre de l’administració del domini i residència de la família senyorial. La senyoria tenia dues funcions: lloc de les edificacions (magatzems, forns, molí, farga) i el terreny que proporcionava els seus aliments més freqüents.

Als seus feus els senyors impartien justícia i cobraven impostos. Els camperols havien de pagar impostos quan feien servir el molí, el forn i la premsa, que eren propietat del senyor. A més, els senyors cobraven impostos als comerciants que travessaven els seus dominis (peatge) i quan creuaven els ponts (pontatge).

el feudo.jpg

El retorn a l’estructura comercial i urbana de l’Imperi Romà va esdevenir impossible. Les ciutats es convertirien en petits centres rurals i l’economia es transformaria en un sistema de producció per a l’autoconsum.

Els intercanvis comercials, entre els segles VI i X, van disminuir a Occident i a les terres interiors va ser força estrany l’ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i si hi havia excedents acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l’explotació a bescanviar productes.

La manca d’un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures vials va produir que el comerç només es pogués realitzar de forma fluvial o marítima. A més a més el bandidatge va fer que només un comerç d’articles molt cotitzats justifiqués l’organització i el manteniment de transports a llarga distància.

En conseqüència, a l’interior d’Occident només subsistirien els mercats d’aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d’una ruta comercial de productes d’alt interès, com era el cas de la sal.

La noblesa feudal

dilluns, 19/07/2010

La noblesa feudal, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment segons la teoria dels ordres en que es dividia la societat medieval. És a dir, la guerra era la seva activitat principal. A la vegada, però, eren senyors feudals i al voltant de la seva ideologia s’edificaria l’imaginari del feudalisme.

knights-5.jpgEn el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit. Seria a partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, quan els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

Nobleza_EdMedia.JPGD’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

Per protegir-se, els castells estaven envoltats de fossats i tenien una o diverses files de muralles amb torres. L’interior presentava una estructura complexa: hi havia estables per guardar els cavalls i el bestiar, grans patis en què entrenaven els militars, una ferreria, pous i graners i una capella pròpia.

cast_salsesesp.jpgA la torre de l’homenatge hi vivia el senyor i la seva família. Per això era la construcció més alta i protegida. Dins la torre, el gran saló era el centre vital: el senyor hi rebia els cavallers i hi celebrava festes, banquets, balls i representacions, per a les quals es feien venir joglars, trobadors i artistes ambulants que cantaven i recitaven poemes.

D’aquesta manera, el noble feudal va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. Lluitaven a cavall, i com a armes portaven una llança, l’escut, l’espasa i la maça.

el-caballero-medieval.jpg

Els fills dels nobles començaven la seva educació militar ja des de nens. De petits, servien de patges i escuders d’un noble important, amb el qual aprenien les diferents tècniques de combat. I quan arribaven a la majoria d’edat, es convertien en cavallers després d’una cerimònia específica.

En cas de declarar-se la guerra, el rei convocava els cavallers i els demanava ajuda militar. Els cavallers i els seus vassalls hi acudien amb les tropes i formaven una mainada. Quan la gerra s’acabava, nobles i guerrers tornaven als feus fins al proper requeriment reial.

Els nobles havien d’estar sempre preparats per anar a la guerra i per això s’entrenaven contínuament. Una de les formes més comunes d’entrenament en aquest període eren els tornejos, combats que, malgrat que no eren a vida o mort, resultaven molt importants per guanyar prestigi i respecte.

A més, partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgD’altra banda, la funció fonamental de les dones nobles era casar-se i tenir fills que asseguressin la pervivència del llinatge. Els matrimonis els concertaven els pares, a vegades quan els fills i sobretot les filles encara eren molt joves. Les que es quedaven solteres ingressaven als monestirs. Les dones dirigien la feina dels servents, educaven els nens més petits i brodaven i teixien. Rarament sortien del castell i estaven sotmeses completament al marit, al qual no podien desobeir sota pena de càstigs corporals.

Els vassalls dels nobles tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.