Arxiu de la categoria ‘4.2 De la Hispània visigòtica a la invasió musulmana’

La Hispània visigòtica

dijous, 8/03/2012

Els visigots eren el poble més romanitzat d’entre els pobles germànics (malnomenats bàrbars) que s’havien fet un espai en el si de l’Imperi Romà. Entre el 376, quan van creuar la frontera del Danubi, i el 507, quan, després de la seva derrota a mans dels francs de Clodoveu a la Batalla de Vouillé, van haver de renunciar als seus establiments en el sud de la Gàl·lia per instal·lar-se definitivament a la Península Ibèrica, a Hispània, havien passat més d’un segle de peregrinatge per les terres de l’Imperi, familiaritzant-se amb les seves estructures. En conseqüència, els visigots havien adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (la vella Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia. Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a Vouillé (507), va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia defensiva que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

Una vegada instal·lats a la Península, van començar a relacionar-se amb la població hispanoromana, donant pas a una fusió entre ambdues societats. Així, la construcció de la Hispània visigòtica va fonamentar-se en diversos factors: l’establiment de matrimonis entre visigots i autòctons, els progressos en l’articulació d’un únic sistema administratiu i judicial, i la defensa contra l’amenaça dels francs en la frontera del Pirineu i dels bizantins a Múrcia i l’Andalusia oriental.  Però aquest procés no va ser ni ràpid ni immediat.

029.jpg

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans. És a dir, els visigots, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van ser capaços d’imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder. D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

SCO.jpgA més, en un principi, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més, ambdues poblacions professaven diferents religions: arrianisme i cristianisme.

A partir del regnat de Leovigild (572-586), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració social de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans de l¡aristocràcia Bètica, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

En qualsevol cas, exceptuant la qüestió religiosa, l’èxit va acompanyar el monarca en la seva política d’integració. D’aquesta manera, Leovigild va assegurar l’hegemonia política de l’autoritat visigoda a la Península Ibèrica i va crear un mínim aparell polític i administratiu, l’officium palatinum, nucli formatiu de l’Aula Règia.

El seu successor, Recared (586-601), va renunciar a l’arrianisme per convertir el regne visigot al cristianisme (Concili de Toledo de 589), assolint la unitat religiosa. Aquesta decisió va assentar les bases per a l’engrandiment de l’Església catòlica, la qual en poc temps aconseguia la immunitat fiscal, el reconeixement de la inalienabilitat de les seves propietats i la força legal per a imposar les decisions conciliars en la vida política. És més, l’Església va convertir-se en portaveu de les exigències d’una aristocràcia en expansió. L’Església es convertia així en una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat.

recaredo.jpg

El darrer pas en el camí de la unificació arribaria des del camp del dret. La divisió jurídica de la població visigòtica i hispanoromana va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) durant el regnat de Recesvint, fet que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen definitivament la integració d’ambdues comunitats. Des d’aquest moment, un únic codi legal, inspirat en el dret tardoromà, s’aplicaria a tota la població. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots, una aristocràcia triomfant que portaria el regne a la descomposició.

Liber_Iudiciorum_visigòtic.png

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització un cop l’aristocràcia va fer-se amb el poder.

En aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, els quals van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se del regne de Toledo. Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673.

Espanyamusulmana.png

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill, Àkhila II, i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans. El somni visigòtic s’havia esvaït. L’antiguitat tardana donava pas a l’edat mitjana.

Els visigots a la Catalunya de l’antiguitat tardana

dimarts, 13/07/2010

Els visigots van arribar a terres catalanes per primera vegada l’any 415. Es tractava d’un poble d’origen germànic que portava molts anys en contacte amb els romans i que, en conseqüència, havia adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any de 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

España visigoda.jpg

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia.

Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a la Batalla de Vouillé (507) que suposaria la seva expulsió de la Gàl·lia, va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans, és a dir, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder.

SCO.jpgA més, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més de professar diferents religions (arrianisme i cristianisme).

D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

A partir de Leovigild (572), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

El seu successor, Recared, va convertir el regne visigot al cristianisme (589), assolint la unitat religiosa, tot i que la divisió jurídica va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) per part de Quindasvint, fets que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen la integració d’ambdues comunitats. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots.

Reccared_I_Conversión,_by_Muñoz_Degrain,_Senate_Palace,_Madrid.jpg

La conversió de Recared al cristianisme

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització.

D’altra banda, l’Església va convertir-se en una institució molt poderosa en la Hispània visigòtica. L’Església era una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat. Els bisbes col·laboraven amb els reis en les tasques de govern i els seus concilis eren presidits pel monarca de torn.

visigodos.gifEn aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, que van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se de Toledo.

Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673. Tot i això, va ser força significativa perquè hem d’interpretar-la com l’exponent d’una certa contraposició entre els interessos centralistes de Toledo i els dels habitants de l’actual Catalunya.

Tota una sèrie de dades, tot i que algunes són encara poc precises, semblen indicar-nos que, des de sempre, als territoris de Catalunya va existir una certa contraposició al regne centralista de Toledo, els interessos del qual divergien considerablement dels de la gent que habitava a la perifèria mediterrània.

Un altre fet important és la gran relació, sempre molt intensa però des del darrer terç del segle V més continuada i més viva, entre les terres catalanes i la Septimània, que formava part del reialme visigòtic com un apèndix ultrapirinenc. Les característiques socioculturals, els interessos econòmics, devien ser molt semblants i, per altra banda, la posició excèntrica i allunyada de Toledo havia de produir un rebrot independentista enfront d’una política i unes directrius que eren contràries a les que proclamava la perifèria mediterrània. És el que Ramon d’Abadal va anomenar com l’existència d’un autoctonisme latent.

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill Àkhila II i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans.

Espanyamusulmana.png

Els partidaris d’Àkhila II a la Tarraconense i la Septimània van enfrontar-se als musulmans, triant un nou monarca en la figura d’Ardó i organitzant una feble resistència, finalment vençuda pels àrabs invasors que arribarien fins a la Septimània en el seu procés de conquesta i ocupació peninsular.