Arxiu de la categoria ‘3. Història Antiga’

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

divendres, 2/07/2010

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

IE_expansion.png

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

indoeuropeus .gif

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

centum-satem.pngEn la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats neolítiques i primeres societats urbanes

dijous, 1/07/2010

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col·lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.

Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col·lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.

Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.

Al llarg del II mil·lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.

A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil·lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.

Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.

Sigui com sigui, el que és cert és que ja al II mil·lenni a.C. moltes comunitats agràries i pastorals autosuficients habitaven totes aquestes terres. Aquests pobladors només van habituar-se a produir excedents de determinats productes en la mesura que van conèixer comerciants que arribaven a les seves terres i els estimulaven a fer-ho, i els proporcionaven a canvi productes desconeguts per a ells fins aleshores.

A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.

A l’illa de Creta, situada en un lloc favorable per a la navegació, va desenvolupar-se la primera talassocràcia (domini del mar) mediterrània. A mitjans del II mil·lenni a.C. ja hi trobem una societat formada per agricultors i artesans humils juntament amb grans senyors. Per damunt de tots ells hi havia una monarquia, que dirigia també les activitats comercials.

800px-Crete_archaeological_sites-fr.svg.png

El nom d’un llegendari rei de Creta, Minos, ha fet que aquesta civilització sigui anomenada també com a civilització minoica. Sembla probable que, des de Cnossos, el nucli urbà més important de Creta, s’arribessin a controlar àmplies zones d’influència a les costes de la Mar Egea.

A Creta va desenvolupar-se una important artesania, especialment de ceràmica. Aquests productes es venien a la Mediterrània Oriental i se n’han trobat nombroses restes, com també d’objectes de bronze i or i pedres precioses.

Els cretencs comerciaven amb el coure que obtenien de Xipre i de l’Àsia Menor, i també amb or i d’altres productes. Per fabricar el bronze calia estany, que s’havia d’anar a buscar força més lluny: a l’extrem occidental de la Mediterrània, on arribava des de França i Anglaterra. Tots aquests productes es venien a Egipte i Mesopotàmia, països que utilitzaven gran quantitat de metalls.

De les restes trobades d’aquesta civilització es desprèn que va tenir una fi sobtada, cap al 1400 a.C., en ser conquerida per pobles que provenien del continent, força més preparats per a la guerra i que després van fundar la civilització micènica.

Les esmentades restes mostren també un art original. En destaquen les figuretes que representen divinitats femenines i masculines, i els frescs que decoren les parets dels palaus. En aquestes pintures apareixen molts motius marins i escenes de jocs, danses o curses de braus. Tot això ens suggereix una societat en què els grans senyors gaudien d’una vida cortesana molt alegre i entretinguda ja que disposaven de molt temps lliure.

180px-Levant1mil.JPGHi va haver un altre poble que també es va dedicar al comerç marítim, tot convertint-se en un pont entre els imperis orientals i les zones allunyades en què habitaven comunitats més primitives. Es tracta dels fenicis, qui, tanmateix, van aconseguir l’hegemonia comercial molts segles més tard de l’esplendor cretenc.

Els fenicis vivien a les costes de l’actual Líban, en una estreta franja situada entre el mar i una serralada muntanyosa. En aquell indret, al llarg del II mil·lenni a.C. van desenvolupar-se unes ciutats-estat independents en les quals vivien persones dedicades a l’artesania i el comerç, gràcies als aliments que els proporcionaven els camperols de les terres circumdants.

Des de ben aviat els fenicis van dedicar-se a la navegació i al comerç marítim per les costes mediterrànies, especialment les meridionals. A mesura que van intensificar els seus contactes comercials amb els pobles costaners, van anar establint factories comercials permanents al llarg de tota la costa. Es tractava d’espais on els fenicis emmagatzemaven els productes, tant els que obtenien dels grups indígenes, com els que volien vendre.

fenicis.jpgEn alguns casos, aquestes factories van anar creixent fins a esdevenir autèntiques ciutats, com, per exemple, a Palerm, Cartago, Utica o Cadis. Des d’aquests punts els fenicis impulsaven les comunitats indígenes a produir allò que a ells els interessava comprar: metalls, productes agraris, salums…

Els fenicis van difondre noves tècniques de treball, desconegudes fins aquell moment per molts dels grups neolítics. Igualment, els van habituar a acceptar monedes a canvi dels productes, i els van ensenyar a comprar-hi els seus productes manufacturats.

Un dels aconseguiments més característics dels fenicis, als quals devem la seva difusió per la Mediterrània, va ser l’elaboració d’un sistema d’escriptura de signes fonètics: l’alfabet. Els fenicis el van desenvolupar per millorar un sistema de registre i d’administració de les seves operacions mercantils i per fer-ho més ràpid i generalitzable, ja que no hauria estat rendible haver de confiar aquesta labor a una casta de sacerdots o escribes especialitzats.

Els fenicis, al costat d’un important comerç a llarga distància, a l’engròs, practicaven també el comerç a la menuda o al detall. Per tal de calcular i deixar constància escrita de totes aquestes operacions mercantils, va resultar de força utilitat l’alfabet, composat per uns pocs signes fonètics que qualsevol podia aprendre. Molts sistemes d’escriptura posteriors, com l’ibèric o el grec, van ser variacions elaborades a partir de l’alfabet fenici.

La utilització de la moneda com a instrument de bescanvi va ser una innovació apareguda després d’una perllongada existència dels grans imperis i del comerç de llarga distància. Probablement va ser a Lídia (Àsia Menor) on per primera vegada es van fer servir lingots de metall com a equivalent de les mercaderies amb què es traficava. En qualsevol cas, les peces de metall es van utilitzar en el comerç exterior entre els grans estats basats en la civilització urbana.

En el I mil·lenni a.C., cap al segle VII aproximadament, a la Mediterrània va començar a difondre’s la moneda pròpiament dita. Es tractava de peces metàl·liques encunyades pel govern d’algun estat, a vegades molt petit. Estaven gravades amb un segell, que significava una mena de garantia i compromís sobre la validesa de la peça. La veritable expansió de la moneda per les costes mediterrànies és atribuïda als fenicis i també als grecs.

Els economistes, en analitzar el valor de qualsevol producte, estableixen la diferència entre el que anomenem valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús d’una mercaderia depèn de la seva capacitat per a satisfer les necessitats humanes. El valor de canvi d’un producte depèn de la possibilitat de canviar-lo per uns altres. Les monedes tenen molt poc valor d’ús. Per si mateixes no serveixen pràcticament per a res. No obstant això, si se’n té prou quantitat poden aconseguir-se molts altres i variats béns.

L’important és que a mesura que moltes comunitats d’agricultors i de pastors van començar a disposar de moneda (obtinguda a canvi del lliurament de matèries primeres als comerciants marítims que arribessin a terres llunyanes), van adonar-se de la utilitat d’acumular diners per a poder comprar d’altres béns que ells no posseïen, a aquests mateixos comerciants. A poc a poc, va anar estenent-se un sistema econòmic monetari, pel fet que moltes de les activitats econòmiques van començar a estar supeditades a la voluntat d’obtenir més diners. Aquest sistema es va desenvolupar en la mesura que les persones confiaven que amb aquest diners podien després obtenir més béns.

D’aquesta manera, en moltes societats de les costes mediterrànies van començar a tenir una més gran importància els conreus, la producció artesanal i l’extracció de metalls i altres activitats econòmiques, perquè això els permetia de vendre productes i acumular diners.

Cal destacar la diferència que hi havia entre aquesta orientació de l’economia i la pròpia dels primers imperis d’agricultura irrigada. Allí els grups privilegiats de la societat acumulaven l’excedent produït per la majoria, en forma de béns de gran valor d’ús, i controlaven també la força de treball de molta gent, la qual els servia per solucionar molts problemes materials: conreu de camps, construcció d’obres públiques, etc. En canvi, a la Mediterrània, va començar a difondre’s un sistema en què la riquesa de les persones i els grups socials depenia de la quantitat de diners que havien aconseguit acumular.

En les societats al costat dels grans rius la navegació fluvial va assolir un gran desenvolupament. Originàriament, s’havien utilitzat canoes que avançaven gràcies al corrent o amb un pal que s’enfonsava contra el terra a manera de palanca. Amb el temps, es van introduir millores tècniques, com, per exemple, l’ús de rems. Tota l’experiència acumulada en aquest tipus de navegació va servir de base per a la navegació marítima.

Però allò veritablement important, el que va fer possible els viatges marítims de llarg recorregut, va ser l’aprofitament de l’energia del vent. Fins aleshores, els éssers humans aprofitaven la seva pròpia energia o la de les altres persones, la força animal i la de l’aigua; a més, tenien un sistema per a multiplicar la seva pròpia força: la palanca. Ara disposarien d’una nova adquisició: l’aprofitament de la força eòlica. Es va aplicar la vela a les embarcacions, en un principi subjecta a un únic pal o arbre, i, més tard, es va introduir el timó a la popa, mitjançant el qual es controlava la direcció de l’avançament de la nau.

La vela era utilitzada especialment en els vaixells mercants, perquè el manteniment d’una tripulació de remers havia encarit enormement els nolis, la qual cosa suposava una reducció substancial dels guanys. En canvi, els vaixells de guerra, força més lleugers que els mercants, eren propulsats principalment amb energia humana, ja que remaven els soldats, mentre que les veles tenien un caràcter auxiliar.

Creta va ser la primera societat que va desenvolupar àmpliament la navegació de vela per al comerç. Les embarcacions eren de fusta, però com que els cretencs dominaven la fabricació del bronze, moltes de les peces eren de metall perquè els proporcionava una major resistència. Els fenicis, que van seguir els cretencs en el domini del comerç marítim, desenvoluparien més encara les tècniques constructives. En el primer mil·lenni a.C., ja van introduir l’ús del ferro, i el van aplicar a la construcció dels vaixells.

El transport marítim va tenir sempre preeminència sobre el terrestre, el qual utilitzava xarxes de camins o sistemes de calçades amb finalitats de comunicació o de conquesta. Així, per exemple, es pot calcular que el transport terrestre d’una càrrega de fenc durant cinquanta quilòmetres doblava el seu cost, mentre que el transport d’un vaixell carregat de blat per tota la Mediterrània només augmentava un quart el preu del cereal.

Empúries, la gran polis grega a Catalunya

dilluns, 7/06/2010

Cap a l’any 600 a.C. els grecs colonitzadors procedents de la ciutat microasiàtica de Focea van fundar les colònies de Massàlia i Alàlia, les actuals Marsella i Alèria (Còrsega). Uns anys més tard, cap al 540, en ser conquerida la seva metròpoli pel rei persa Cirus, aquests establiments urbans del Mediterrani occidental van convertir-se en el refugi dels foceus fugitius d’aquesta desfeta.

empuries.jpg

L’excedent de població explica les noves empreses que van iniciar. Les seves rutes i camins d’expansió es situaven naturalment cap a Occident i cap al sud, on es trobaven les riques terres metal·líferes de Tartessos, explotades des de ja feia quatre segles pels fenicis. En aquests territoris, i sota la protecció del rei filohel·lènic Argantonios, ja existia la factoria comercial grega de Mainake (prop de l’actual Málaga), potser l’actual Almuñécar.

La conjunció dels interessos púnics i foceus en les costes mediterrànies i en les terres del sud de la Península Ibèrica havia de cristal·litzar en una confrontació bèl·lica.

Els púnics o cartaginesos, aliats amb els etruscs, rivals també dels foceus, es van presentar amb una potent esquadra davant la ciutat d’Alàlia, on va tenir lloc, l’any 535 a.C., la primera gran batalla naval de la història.

L’escriptor i historiador grec Herodot assegura que els grecs van ser els vencedors, però la realitat és que Alàlia, el gran centre estratègic i enllaç de la Magna Grècia amb el món occidental, va resultar molt mal parada del conflicte i que Mainake va ser destruïda fins a tal punt que les seves restes no han estat per ara identificades. Des de llavors, la metròpoli dels foceus va ser Massàlia.

És en aquest panorama històric en el qual hem de situar la fundació d’Emporion cap el 585/575 a.C.

Greek_vessel_-_Empúries.JPGPer a l’establiment de les seves colònies els grecs preferien des dels inicis de la seva expansió les penínsules o les illes properes a les costes, ben arrecerades dels temporals. Conforme amb aquest pressupòsit i seguint la ruta citada anteriorment, els navegants massaliotes van arribar a principis del segles VI a.C. al golf de Roses, on ja existia una vella colònia ròdia, Rhode, la qual va donar el seu nom actual a la gran badia. Unes petites restes d’aquesta ciutat grega han estat identificades no fa pas gaire temps, però corresponen a un període posterior.

Els foceus van escollir per a fixar el seu establiment una illeta d’uns 300 metres de perímetre situada al costat de l’antiga desembocadura de l’actual riu Fluvià.

El creixement del nucli inicial (paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament en terra ferma (neàpolis). Allà van desenvolupar una polis amb la planta aproximadament rectangular, amb l’eix llarg paral·lel a la platja. La superfície de l’Empúries grega és d’uns 26.000 metres quadrats.

El pla és relativament regular, com correspon a una població del temps, quan ja s’havia divulgat per tot el món grec la planta anomenada hipodàmica, perquè se suposa que l’inventor va ser Hipodamos, un arquitecte de Millet. Aquest tipus de distribució de carrers i cases, en vies paral·leles en dues direccions, que s’encreuen en angle recte, és l’estil que s’imposaria a l’època hel·lenística, que posteriorment adoptarien els romans i que després de molts segles va tornar a ser característic de les ciutats en la societat moderna.

A Empúries, com passava sovint, la distribució de l’espai urbà va aplicar-se d’una manera no gaire sistemàtica, però el concepte responia sense reserves a la disposició hipodàmica.

SNG_BM_16.jpg

Les construccions monumentals tenien dues zones. Al centre de la ciutat, a l’encreuament de les vies principals, hi havia, segons les normes habituals, l’àgora, la plaça major, voltada d’edificis públics, entre els quals destacava la stoa, un mercat amb porxos que devia ser un dels centres de la vida econòmica de la ciutat. I a l’extrem de migdia, tocant la muralla, s’estenia el barri dels temples.

El nucli de vida civil i comercial quedava així englobat dins del mateix cor de la ciutat, la part sagrada més aviat aïllada, enfora de l’enrenou de la vida quotidiana.

Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

Tot plegat demostra, com la mateixa planta general, unes idees ordenadores que coincideixen amb tots els altres elements arqueològics trobats per a demostrar-nos que l’Empúries que ara podem veure és una fase relativament tardana de l’assentament. L’antic establiment devia tenir un aire molt més espontani i probablement no tan lògic.

Rhode, la primera ciutat catalana i la gran desconeguda

dilluns, 7/06/2010

Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser el primer poble grec que va establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C. Segons explica Estrabó, els rodis van establir-se a Catalunya abans de la primera Olimpíada, o sigui, amb anterioritat a l’any 776 a.C.

Excavacions realitzades per l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona i el Museu de Girona van descobrir que l’establiment grec-rodi de Rhode està localitzat en el subsòl de la Ciutadella de Roses, al mateix lloc on estava situat el poblament medieval. La ciutat era emplaçada prop de la mar, entre les desembocadures de les rieres de la Trencada i dels Ginjolers.

Joan Maluquer, que situa la fundació de Rhode entre els anys 796 i 773, considera que Rhode no només va ser la primera ciutat de Catalunya sinó també la primera ciutat grega de l’occident europeu.

Els rodis van estimular la modernització de l’utillatge i sembla que van dedicar-se al comerç dels metalls, especialment a la compra d’objectes de bronze, que després fonien per tal de reutilitzar-ne el metall. A aquest tipus de comerç correspon el descobriment de dipòsits d’objectes de bronze a Ripoll, Cabó, Muricecs, la illa de Formentera, etc.

Si fem cas de les fonts clàssiques, els grecs-rodis van tenir, a més de la pròpia Rhode, altres establiments en el litoral català –Cypsela, Lebedòntia, Cal·lípodis, Hypos i Cherronessos–, però, com en el cas d’Alonis i Hemeroscòpion, en desconeixem la localització i no s’han trobat restes que en confirmin la seva presència.

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.

Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana

dijous, 27/05/2010

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que així es deia l’actual Barcelona en l’època romana, s’aixecava al cim del Tàber. L’emplaçament triat per a la Barcelona romana va ser el més adient per a una ciutat en temps de pau. Un paisatge planer al costat del port natural del Rubricatum flumen, l’actual riu Llobregat.

Barcinoii.jpg

La funció principal que havia de dur a terme la nova ciutat era la d’aglutinar i controlar un territori (ager) no gaire extens, però sí molt productiu i ja explotat des de l’època republicana, segons coneixem per les restes de viles a la vora del Llobregat.

Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació o parcel·lació (centuratio) que constituïa el seu primer cadastre, organitzat entorn de dos eixos (cardo i decumanus), que formaven una àrea distribuïda entre els pobladors de la ciutat, en la qual es van reservar zones d’ús comú o públic.

D’aquesta manera, Bàrcino va tenir probablement un recinte més o menys quadrangular, segons els característics cànons romans. Aquesta estructura, arran de la crisi del segle II d.C. i de les destruccions a la ciutat, va ser modificada parcialment.

barcino.jpg

Recreació de la ciutat romana de Bàrcino

barcinoIV.jpg

Planta de la Barcelona romana al segle IV

L’eix major de la ciutat, d’uns quatre-cents metres, anava des de la porta que s’obria a l’actual Plaça Nova, i que encara es conserva, fins el carrer de Regomir. Sembla que aquesta via correspondria al cardo principal. L’eix menor, el decumanus principal, devia tenir uns tres-cents metres i anava des de la Plaça de l’Àngel i el carrer de Llibreteria fins a l’encreuament de Call i Avinyó, aproximadament. La ciutat de Bàrcino tenia, doncs, unes dotze hectàrees.

Si considerem que Tàrraco en tenia seixanta i que Emèrita vorejava el centenar, podem deduir que Bàrcino era més aviat una ciutat petita dins de la categoria de les ciutats mitjanes del món romà peninsular.

La ciutat disposava d’un fòrum, que estava, aproximadament, on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume, i ens han arribat restes del temple, de les termes, de diferents locals i habitatges, dels aqüeductes i de les muralles, i elements decoratius del que probablement era un teatre. No sabem amb certesa si existien el circ i l’amfiteatre: el circ de ben segur que no, perquè es tractava d’una ciutat molt petita; en canvi, es probable que existís un amfiteatre encara que no sapiguem quina devia ser la seva situació exacta.

Temple_d'_August_Bàrcino_Barcelona.JPG

Columnes del Temple d'August de la Bàrcino romana

La riquesa del territori de Barcelona era assegurada per la fertilitat de la terra, apta per al conreu dels cereals i la vinya; pels recursos miners amb explotació de ferro, i potser de plata, a la zona de Gavà, i, finalment, per l’abundància de productes del mar, d’entre els quals, al segle IV d.C. el poeta Ausoni alabava encara la salsa de peix i les ostres (no és gens estrany trobar a les excavacions urbanes closques d’aquest mol•lusc, malauradament desaparegut del litoral barceloní).

L’aigua provenia de les fonts d’Horta i del Tibidabo i sembla que les activitats econòmiques predominants van ser el conreu de la vinya, comú a tota Laietania, la pesca i els teixits de lli.

Aqüeducte_Barcino.jpg

Restes de l'aqüeducte de Bàrcino

Pel que ens indiquen les fonts, la vida de la ciutat romana  va transcorrer pacíficament i va arribar al màxim esplendor en l’època de Trajà (98-117 d.C.).

Seria cap al final del segle II d.C., en un moment en el qual l’exèrcit imperial ja era incapaç de mantenir la seguretat de les seves fronteres, quan Bàrcino va resultar parcialment arrasada i destruïda, suposem que per una incursió dels mal anomenats pobles bàrbars franco-alemanys que ja havien sembrat el terror a bona part d’un occident romà en franca decadència.