Arxiu de la categoria ‘3. Història Antiga’

La religió a l’antic Egipte

diumenge, 4/07/2010

La religió tenia una gran importància en la vida dels antic egipcis. De fet, en el segle V a.C., l’historiador grec Heròdot va afirmar en els seus escrits sobre el país del Nil que els egipcis eren el poble més religiós del món.

Els egipcis eren politeistes, és a dir, creien en molts déus, però no tots ells tenien la mateixa importància. Inicialment, les divinitats eren forces de la naturalesa. Més endavant van identificar-se amb un animal, representant físic del déu a la terra. Finalment, els déus van adoptar un cos humà i es van vestir amb les mateixes robes que feien servir els egipcis rics, tot i que alguns déus van mantenir sempre una part del seu aspecte animal, ja fos el cap o el cos.

Encara que el nombre de déus adorats pels egipcis de l’antiguitat era molt elevat, només n’hi havia set de principals. El seu déu principal era el Sol, anomenat Ra, Amon o Aton segons el període històric, i el seu culte tenia lloc a la ciutat de Tebes. D’altres déus importants eren Osiris (déu que presidia el tribunal que jutjava els morts), Isis (esposa fidel i deessa mare), Horus (déu del sol naixent), Anubis (déu funerari que conduïa els morts al tribunal d’Osiris), Thot (déu de la saviesa i inventor de l’escriptura) i Maat (símbol de la llei, l’ordre i la justícia).

ra.jpg

Osiris era el déu més popular entre els egipcis perquè se li atribuïa la presidència del tribunal que jutjava els morts. Segons la mitologia egípcia, Osiris va ser assassinat pel seu germà Seth (déu de l’infern i del mal), que va llençar el seu cos esquarterat al Nil. Tot i això, Isis, la lleial esposa d’Osiris, va aconseguir reconstruir, amb l’ajuda del seu fill Horus, el cos d’Osiris que, d’aquesta manera, tornava a la vida.

osiris.jpg

Els antics egipcis també adoraven animals, com ara el cocodril, elements de la natura, com el Nil, i persones, com el faraó.

Els egipcis creien que els ritus religiosos eren necessaris per mantenir l’equilibri de l’univers. Per exemple, la crescuda anual del Nil depenia d’aquests ritus. Per això cada déu disposava necessàriament d’un temple en un districte o una ciutat del país on es podia practicar el culte religiós i guardar la seva estàtua.

Karnak_temple.jpgCada temple tenia un cos de sacerdots, que netejaven i vestien l’estàtua i practicaven els ritus. Els sacerdots rivalitzaven entre ells per tal que el seu déu tingués més influència i, en conseqüència, rebés més ofrenes i diners. Cada dia anaven en processó fins al santuari portant aliments i begudes com a ofrena a la divinitat. Els sacerdots d’alguns dels déus més importants, com els d’Amon, van acumular moltes riqueses i poder.

Aquesta gran importància de la religió en la societat egípcia va conduir el faraó Akhenaton (dinastia XVIII) a impulsar una veritable revolució religiosa, tot i que fallida. La religió va esdevenir monoteista per decret del faraó que va proclamar l’existència d’un sol déu: Aton, el disc solar. En paral·lel, el culte als altres déus era suprimit. Aquest fet va comportar la revolta dels poderosos sacerdots d’Amon, que a la mort del faraó van imposar el retorn a l’antiga religió.

Es egipcis construïen els seus temples perquè servissin d’habitatge als déus. Com que pensaven que els déus eren immortals, van utilitzar la pedra com a material de construcció, perquè resistia millor el pas del temps que la tova. L’arquitectura egípcia no utilitzava arcs ni voltes, per això les cobertes de pedra eren arquitravades. És a dir, eren sostres plans fets amb grans lloses de pedra, posades unes al costat de les altres, que se sostenien amb columnes enormes.

Gairebé tots els temples tenien dimensions colossals i una mateixa estructura.

Una llarga avinguda conduïa a una porta monumental. L’avinguda estava decorada amb estàtues d’esfinxs (figures amb cos de lleó i cap humà). Les esfinxs protegien el temple. Per entrar al temple calia travessar una portalada massissa anomenada piló. A davant hi havia obeliscs, que representaven el camí que unia la terra amb el cel. A continuació es passava a un pati envoltat de columnes enormes. Després, s’accedia a la sala hipòstila, que estava coberta i plena de columnes. Finalment, hi havia el santuari, on es conservava l’estàtua del déu.

Els egipcis creien en la vida després de la mort i pensaven que era necessari conservar els cossos per a aquesta segona vida. Tanmateix, perquè la vida després de la mort fos possible, calia que l’ànima del difunt (el ka) superés el judici del tribunal d’Osiris, en el qual es pesaven les bones i les males obres. Superat el judici, el ka havia de retrobar-se amb el cos del difunt. Per això els momificaven, és a dir, assecaven els cossos dels morts i els embolicaven amb benes per tal d’assegurar-ne la incorruptibilitat dels cadàvers.

Hunefer.jpg

En el cas dels faraons, dels alts funcionaris i de les persones riques, els ritus funeraris eren llargs i complexos. Després d’embalsamar els cadàvers, els guardaven en un sarcòfag de fusta i or i els enterraven en tombes decorades amb relleus i pintures, que eren la residència dels difunts. Les dimensions de les tombes estaven en relació amb la importància del mort.

Anubis_attending_the_mummy_of_Sennedjem.jpgEl sarcòfag s’envoltava d’un aixovar amb tot allò que el mort podria necessitar en l’altra vida: aliments, vestits, perfums, joies, diversos objectes personals i fins i tot figuretes que representaven els servents. Les tombes estaven plenes de passadissos per impedir que algú robés els aixovars que contenien.

Les tombes més grans eren les dels faraons. Les seves tombes contenien una gran varietat d’objectes preciosos (mobiliari, carros, cadires i artefactes d’or i argent, entre d’altres). Les piràmides de Gizeh són les tombes més espectaculars. Més endavant, es va enterrar els faraons en tombes excavades sota terra, a la Vall dels Reis i a la Vall de les Reines.

Això explica el fet que, ja a l’antic Egipte hi hagués saquejadors que obrien i robaven la majoria de les tombes, per la qual cosa són comptades les sepultures de faraons que han arribat intactes fins als nostres dies. Una de les poques tombes reials que no van patir cap violació va ser la del faraó Tutankhamon, que va ser descoberta l’any 1922, amb un tresor extraordinari a l’interior, per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

Els grups socials i la vida quotidiana a l’antic Egipte

diumenge, 4/07/2010

L’antic Egipte era una societat molt desigual, estructurada en forma de piràmide, integrada per diversos grups que tenien condicions de vida i ocupacions molt diferents.

425px-Tutanchamun_Maske.jpgA dalt de tot hi havia el rei o faraó, que simbolitzava la unitat del país i gaudia d’un poder absolut al ser l’amo i senyor de les terres i de les persones. El faraó concentrava a les seves mans tots els poders: dictava les lleis, governava el país, posseïa gran part de les terres, controlava el comerç i manava l’exèrcit. El seu poder era tan gran que se’l considerava un déu vivent: el fill de Ra, déu del sol.

Quan un faraó moria, el succeïa el seu fill, és a dir, es van formar autèntiques dinasties. Al llarg de la seva història Egipte va tenir 31 dinasties. En les dinasties més antigues van destacar els faraons Kheops, Kefren i Micerí, que van construir les piràmides de Gizeh. En les dinasties més modernes van destacar Tuthmosis I i Ramsès II, que van ser grans guerrers.

Els egipcis creien que els faraons eren déus. Per això, tothom s’agenollava quan passaven i ningú no podia mirar-los la cara ni tocar-los. També pensaven que tenien poders màgics, com ara fer que les aigües del Nil creixessin. Els faraons vivien envoltats de riqueses, en grans palaus amb centenars de servents i esclaus.

A continuació hi havia les classes privilegiades, que tenien la propietat –normalment per concessió del faraó– d’una bona part de les terres d’Egipte.

Aquest grup era format, en primer lloc, pels alts funcionaris: els dignataris de la cort (el primer dels quals era el visir o primer ministre), els governadors dels districtes i els alts comandaments militars. Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors. Vivien en grans vil·les envoltades de jardins.

En segon lloc hi havia els sacerdots, que dirigien els ritus religiosos, tenien cura del culte als temples, n’administraven les propietats i monopolitzaven el coneixement científic: l’astronomia i les matemàtiques. En alguns moments de la història d’Egipte, els sacerdots dels déus més importants van arribar a tenir un poder gairebé tan important com el del mateix faraó. Tenien milers de persones al seu servei, que treballaven per a ells o que els havien de donar part de les collites.

Louvre-antiquites-egyptiennes-p1020372_Cropped_and_bg_reduced.pngEl grup social intermedi era constituït pels funcionaris o escribes, essencials per a l’administració de l’Estat, ja que coneixien l’escriptura i les tècniques de comptabilitat. També pertanyien a aquest grup els soldats i els grans comerciants.

Els escribes constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven els comptes dels impostos reials i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau del faraó. Aquests funcionaris, malgrat que no poden ser considerats privilegiats, gaudien d’un gran prestigi i tenien una bona posició econòmica, perquè només ells, els sacerdots i alguns nobles sabien llegir i escriure.

El nivell inferior de la societat egípcia el formaven els artesans i, sobretot, els camperols, que constituïen la major part de la població.

Els camperols vivien de manera modesta, havien de pagar forts tributs a l’Estat, als nobles i als sacerdots, i, a més, havien de treballar de manera obligatòria i gratuïta, sempre que el faraó els ho ordenava, en diversos projectes del govern, com ara la construcció de piràmides i temples i les obres de conservació dels canals.  Aquests camperols vivien en petits poblets a la vora del Nil, en humils habitatges fets de fusta, canya i tova. La fragilitat d’aquests materials és la causa que avui dia a penes se’n conservin restes. El mobiliari, a més, era escàs i molt senzill.

Tomb_of_Nakht_(2).jpgLa vida quotidiana de les famílies camperoles de l’antic Egipte estava subordinada a un fenomen natural: la crescuda del riu Nil. Així, cap a finals del mes d’octubre, un cop l’aigua ja s’havia retirat dels camps, i fins al mes de febrer, els camperols aprofitaven per a sembrar blat (per fer pa), ordi (per elaborar cervesa) i lli i cotó (per fabricar teixits). Entre els mesos de març i juny tenia lloc la collita, i durant la resta dels mesos de l’any els camperols eren mobilitzats massivament per a la construcció d’obres públiques.

Els escribes supervisaven la producció agrària, la major part de la qual passava a mans de l’Estat i dels temples. D’altra banda, els camperols posseïen alguns animals de conreu (bous) i diversos caps de bestiar, que els proporcionaven carn, llet i pells.

Per la seva banda, els artesans feien escultures i ceràmiques, elaboraven el papir sobre el qual s’escrivia i el lli amb què es feien vestits, i fabricaven objectes de metall.

Els comerciants compraven fusta, metalls i perfums en terres llunyanes i ho venien a Egipte.

Els servents, el nivell inferior de la societat egípcia, eren persones lliures que feien diverses feines per a un senyor a canvi d’un petit salari.

Finalment, al darrer graó de l’escala social hi havia els esclaus, generalment poc nombrosos, que solien ser presoners de guerra. No tenien drets i la majoria eren propietat del faraó, que els utilitzava per treballar a les obres públiques, les mines i l’exèrcit.

Maler_der_Grabkammer_des_Sennudem_001.jpg

A Egipte, les dones tenien alguns drets i llibertats que no tenien altres dones de l’antiguitat. Per exemple, podien heretar i tenir propietats, vendre i comprar béns i fins i tot, en alguns casos, divorciar-se.

La majoria de les egípcies es dedicaven a cuidar la casa i els fills i també feien altres feines: fabricaven teixits, elaboraven pa, ajudaven en les tasques del camp i feien de serventes a les cases més riques. Dins de la família, generalment nombrosa, el pare, cap de família, exercia una gran autoritat sobre l’esposa i els fills.

Les dones molt poques vegades van ocupar alts càrrecs en l’administració. Amb tot, n’hi va haver algunes que van arribar a governar com a faraons, tot i que amb caràcter excepcional, i no sense la ingerència de membres masculins de la seva pròpia família, com per exemple els casos de Hatsepsut i Cleòpatra.

D’altra banda, la dieta alimentària dels antics egipcis era relativament variada. El pa i la cervesa constituïen l’alimentació bàsica de les classes populars, les quals, a més, s’alimentaven de llegums secs, verdures, fruites (figues, raïm, dàtils), pesca salada, i, en menys quantitat, carn d’aus (coloms, oques, ànecs), de cabra, de xai i de porc. Les classes més benestants tenien accés a d’altres menjars més sofisticats, com ara carn de vaca i vi.

L’Egipte dels faraons

diumenge, 4/07/2010

Avui dia, com a l’Antiguitat, Egipte és un desert travessat de sud a nord per un riu immens, el Nil, que li dóna vida. Fa més de 5.000 anys, en aquest espai, al nord-est de l’Àfrica, va sorgir una de les civilitzacions més importants de la història, l’antic Egipte.

379px-Ancient_Egypt_old_and_middle_kingdom-es.svg.pngEncara que l’imperi egipci era molt gran, la població es concentrava en una franja estreta de terreny situada a la riba del riu Nil. Aquesta franja s’eixampla a mesura que el riu s’apropa a la desembocadura i acaba formant un delta molt ampli. Des de temps remots, la població egípcia ha cercat refugi als territoris per on passa el riu.

Aquestes terres, que els antics egipcis denominaven “Terra Negra” per diferenciar-les del desert anomenat “Terra Roja” (on gairebé no hi havia animals ni plantes), són molt fèrtils gràcies a les crescudes que, cada any a mitjans del mes de juny, experimenta el Nil i que provoquen la inundació de les ribes. A més, quan, a partir de l’octubre, el nivell de les aigües comença a baixar, la terra queda coberta d’un llim fèrtil que adoba les terres i hi fa possible l’existència d’una agricultura molt rica.

El riu Nil, que travessa Egipte de sud a nord i recorre més de mil quilòmetres, permetia abastar d’aigua la població; a més, es feia servir com a via de comunicació i per regar els camps de conreu. Per aprofitar millor els recursos del riu, els egipcis construïen molts dics que en retenien l’aigua i canals que la conduïen fins a les terres allunyades de la riba.

La crescuda del Nil era fonamental per als egipcis. Així, la vida a l’antic Egipte era regulada per les crescudes periòdiques del riu, de manera que un retard o una crescuda menor del que era habitual podia fer perillar greument la supervivència dels seus habitants. A fi d’evitar-ho, els egipcis van haver de convertir-se en uns agricultors experts. Mitjançant la construcció de dics i canals, els egipcis van aprendre a controlar les crescudes del riu i, alhora, a irrigar extenses zones àrides. D’aquesta manera, la producció agrícola va créixer, fet que va contribuir a l’augment de la població.

A més, el Nil també era una excel·lent via de comunicació que enllaçava les terres del sud (la Vall del Nil o Alt Egipte) amb les del nord (el Delta o Baix Egipte). El riu era solcat constantment per una munió d’embarcacions que duien mercaderies de tota mena a les ciutats que s’alçaven a les seves vores (Memfis, Heliòpolis, Tebes, etc.).

520px-Hitt_Egypt_1450_bc.svg.png

Així, en paraules de l’historiador grec Herodot (segle V a.C.): Egipte era un regal del Nil i els egipcis, coneixedors d’aquest fet, adoraven el gran riu com un déu del qual depenia la seva subsistència. Pràcticament podem dir que sense el Nil Egipte no hauria existit mai. Els egipcis consideraven el riu el creador de les terres fèrtils on vivien i eren tan conscients de la importància que tenia que fins i tot adoraven un déu, anomenat Hapi, que el representava.

Durant tres mil anys (aproximadament entre els anys 3000 i 30 a.C.), Egipte va ser un Estat poderós i va crear una civilització amb una gran personalitat, que encara avui ens impressiona.

Cap a l’any 3100 a.C., el rei Menes va aconseguir unificar els territoris del Baix i l’Alt Egipte que estaven al voltant del Nil en un sol Estat. Menes, fundador de la primera dinastia, és considerat com el primer faraó d’Egipte.

425px-Tutanchamun_Maske.jpg

Des d’aquest moment, i al llarg de tants segles d’existència, la història de l’Antic Egipte va passar per diverses etapes. Les més importants d’aquestes etapes queden recollides en el quadre següent:

Període

Cronologia

Dinasties

Faraons destacats

Fets destacats

Època Arcaica

3032-2707 a.C.

I-II

Menes

Unificació d’Egipte

Imperi Antic

2707-2170 a.C.

III-VIII

Kheops,

Kefren

Construcció de les grans piràmides

Imperi Mitjà

2119-1793 a.C.

XI-XII

Mentuhotep II

Expansió pel sud (Núbia)

Imperi Nou

1550-1069 a.C.

XVIII-XX

Hatxepsut,

Tuthmosis III,

Akhenaton,

Tutankhamon,

Ramsès II

Expansió cap a l’Orient (Palestina, Fenícia, Síria)

Egipte era un dels Estats més poderosos del seu temps, però també va patir períodes de divisió i de llarga decadència. Fins i tot, en alguns moments va ser ocupat per pobles veïns com els hikses, els assiris, els perses o els grecs. Finalment, l’any 30 a.C., l’emperador romà August va convertir Egipte en una província de Roma i, a poc a poc, la seva civilització mil·lenària va anar desapareixent.

Mesopotàmia, la primera civilització urbana

dissabte, 3/07/2010

Amb el Neolític, els grups humans s’havien fet agricultors i ramaders i s’havien tornat sedentaris. Posteriorment, fa més de 5.000 anys, la humanitat va fer un gran pas endavant en el seu desenvolupament cultural amb l’aparició de les primeres grans cultures urbanes.

Aquestes civilitzacions van aparèixer a Mesopotàmia, a la vora dels rius Tigris i Èufrates, i, una mica més tard a Egipte, al voltant del riu Nil. Més endavant, van sorgir unes altres cultures urbanes: la hindú, originada a l’entorn del riu Indus, i la xinesa, que va néixer al voltant del riu groc.

Croissant_fertile_carte.png

Totes aquestes civilitzacions, malgrat les diferències, van compartir una sèrie de característiques que els historiadors anomenem revolució urbana.

Mesopotàmia significa «entre rius», i aquesta civilització fluvial es va anomenar d’aquesta manera perquè el seu territori estava comprès entre els rius Tigris i Èufrates. Va ser la primera civilització de la qual coneixem la història gràcies a l’escriptura, i va tenir ciutats molt importants que es consideren de les més antigues del món.

Així, la història de Mesopotàmia és documentada del 10.000 a.C. al 637 d.C. (data de la conquesta musulmana). El període més important se situa, però, entre el 3100 i el 538 a.C., durant el qual va ser el bressol de tres civilitzacions: la sumèria, la babilònica i l’assíria.

Mesopotamia-ciutats3000.png

En les civilitzacions urbanes com Mesopotàmia va generalitzar-se l’ús de la roda (que va revolucionar el transport), van utilitzar-se els torns per a l’elaboració de ceràmica, es va inventar l’arada i va descobrir-se la metal·lúrgia del bronze i, més tard, la del ferro.

Totes aquestes civilitzacions urbanes van desenvolupar-se a l’entorn de grans rius. Es tractava de pobles que vivien fonamentalment de l’agricultura, per la qual cosa el control i l’aprofitament dels recursos hidràulics (construcció de dics, canals i recs) eren necessaris per assegurar la supervivència de la comunitat.

La regió mesopotàmica era una zona àrida, però la construcció de canals per al regadiu va permetre que l’agricultura s’hi desenvolupés amb molta intensitat. A més, la seva situació geogràfica la va convertir en una regió clau per al comerç entre l’Àsia Menor, el mar Mediterrani i Síria.

Mesopotàmia va tenir una llarga història. Aquesta civilització va durar des del tercer mil·lenni a.C. fins al segle VI a.C., quan els perses es van apoderar tant d’Assíria com de Caldea, fet que va comportar el final de la civilització mesopotàmica.

Una de les conseqüències d’aquest procés va ser l’aparició d’un poder polític estable i fort que unia les diferents comunitats tribals i coordinava el seu treball: l’Estat. A més, en el marc d’aquestes civilitzacions van néixer les primeres ciutats construïdes de manera ordenada i amb certa planificació, amb carrers, places, edificis públics, muralles i, sobretot, amb una zona monumental on hi havia els palaus i els temples.

Mesopotamia2600-2500.png

Mesopotamia2150-2100.png

L’agricultura va experimentar una gran millora gràcies a la realització d’obres d’irrigació i a la invenció de l’arada tirada per bous, cosa que va contribuir a l’augment de la producció. Tot això va fer possible que ja no calgués un nombre tan gran de persones per a treballar la terra.

D’aquesta manera, paulatinament, va estendre’s la divisió i especialització del treball amb l’aparició de militars, funcionaris, sacerdots, comerciants, artesans i agricultors, entre d’altres. I amb aquest procés sorgirien les primeres diferenciacions socials. Els grups privilegiats tenien tots els drets i la majoria de les riqueses.

El rei, els sacerdots, els nobles i els alts funcionaris i caps militars s’apropiaven, mitjançant els tributs de la major part de la producció agrària (l’excedent), mentre que els agricultors vivien en condicions precàries.

Així, l’aristocràcia estava formada pel rei, la seva família i la noblesa, disposava de gran part de les terres i ocupava els càrrecs més alts. Els sacerdots s’encarregaven dels rituals religiosos, vivien als temples, tenien terres, tallers artesans i col·laboraven en el govern.

D’entre els funcionaris destacaven els escribes, que sabien llegir, escriure i comptar i que, per això, tenien molt poder. Altres funcionaris eren els de correus, els intendents, els copers, etc.

La resta de gent podia ser lliure, si tenia drets, o esclaus, que no en tenien i eren tractats com si fossin coses.

Els pagesos llogaven les terres que envoltaven la ciutat, que pertanyien al rei o al temple. A canvi, havien de donar part de la collita. Cultivaven civada, blat, mongetes, cigrons, cogombres, etc. Usaven arades rudimentàries.

Els artesans treballaven als tallers. Hi havia diversos tipus d’artesans: teixidors, fusters, orfebres, perfumistes, etc.

Les dones eren propietat dels homes, i si treballaven cobraven un salari que corresponia a la meitat del salari que rebia un home adult.

Una de les característiques més importants de les civilitzacions urbanes va ser l’aparició de l’escriptura. Així, a Mesopotàmia, l’escriptura va sorgir com una necessitat dels temples per a controlar la producció, la possessió de les terres i el cobrament dels tributs.

La primera forma d’escriptura va ser la cuneïforme, que s’escrivia mitjançant un burí triangular sobre taules d’argila tova i humida, que després s’endurien al forn. L’ús de l’escriptura va permetre la redacció de lleis, la més important de les quals va ser el Codi d’Hammurabi del segle XVIII a.C. En ell, es concebia la justícia com una forma de revenja. És el famós “ull per ull”:

8. Si un home roba un bou, o una ovella, o un ase, o un porc, o una barca i [allò que l’home ha robat] pertany a la religió o a l’Estat, restituirà trenta vegades el seu valor; si pertany a un ciutadà particular, en restituirà deu vegades el seu valor. Si el lladre no posseeix el necessari per restituir, serà condemnat a mort.

196. Si un senyor treu l’ull a un membre de l’aristocràcia, se li destruirà el seu.

197. Si trenca l’os d’un altre senyor, se li trencarà l’os a ell.

198. Si destrueix l’ull d’un plebeu o trenca l’os d’un plebeu, pagarà una mina d’argent.

199. Si li buida l’ull a l’esclau d’un senyor o li trenca l’os a l’esclau d’un senyor, pagarà a l’amo la meitat del seu preu.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

La religió era politeista, és a dir, amb l’existència de diversos déus. Per exemple, Enlil era el déu dels vents, i Ishtar, la deessa de la guerra, l’amor i la fecunditat. Aquestes divinitats representaven elements de la natura, n’hi havia de bons i de malignes i es manifestaven a través dels fenòmens de la natura, dels somnis o de l’art de l’endevinació. Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu principal, i les diferents guerres entre ciutats que es donarien en el període de l’Antiguitat eren considerades com guerres entre déus.

20070718klpprcryc_1.Ges.SCO.png

Els mesopotàmics van ser grans constructors, el seu art era de tipus monumental, amb edificis de grans dimensions. El més representatiu era el temple (ziggurat), una enorme torre construïda sobre terrasses esglaonades amb materials pobres, com el maó i la tova. Els ziggurats tenien diverses funcions: observatori astronòmic, lloc de culte o centre d’endevinació.

Cultura, art i ciència en les primeres civilitzacions

dissabte, 3/07/2010

En el període de la revolució urbana van aparèixer les primeres religions eclesiàstiques (amb sacerdots), que atribuïen a les divinitats força més poder que les societats del Neolític. Algunes d’aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l’origen del món i controlaven alguns dels fenòmens importants de la natura com el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal.

En general, els pobles d’origen agrari van començar adorant divinitats femenines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s’imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s’atribuïen llegendes i mites, amb els quals s’intentava explicar, d’una manera metafòrica, els grans misteris sobre la vida, la mort, el destí dels éssers vius, el creixement o el futur, entre d’altres.

Del comportament que les societats urbanes atribuïen a les seves divinitats n’extreien també una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicables als éssers humans. En general, aquesta moral d’origen diví guardava una estreta relació amb les lleis elaborades pels primers estats, en les quals s’establien les formes de conducta que convenien als governants, que eren qui redactaven les lleis.

Sota el concepte religió eclesiàstica al•ludim al fet què, en relació amb les idees religioses, es va crear un cos organitzat de sacerdots, el conjunt del qual denominem clergat, responsable de tot allò que feia referència a les creences i el comportament moral dels súbdits, perquè fos del gust dels déus, i també per a retre’ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, en ser els “transmissors de la voluntat divina”, que s’esforçava per mantenir en secret els seus ritus i coneixements i per presentar-se com els exclusius dipositaris de la veritat revelada.

sfinje egipte.jpg

D’altra banda, gràcies a les restes arqueològiques, podem conèixer l’art característic d’aquests pobles. Els edificis conservats fins a l’actualitat estaven profusament decorats i els edificis de les persones humils eren força més senzills i més fràgils i el seu estat és molt pitjor. Per això, coneixem molt més bé l’art de les edificacions de governants i classes riques que no pas l’art popular. Per una raó semblant, tenim més restes arquitectòniques, escultores i plàstiques que dades relatives a la literatura, la dansa i la música.

Cal destacar un tret general: el considerable nivell tècnic que es pot apreciar en aquestes construccions. En arquitectura, es van haver de resoldre els problemes dels fonaments dels edificis de diversos pisos, els del trasllat d’enormes quantitats de materials (blocs de pedra, etc.), de l’obtenció de productes escassos a través del comerç a llarga distància, de la representació sobre un pla d’un projecte pensat en tres dimensions, de l’organització del treball de milers de persones, etc.

Totes les realitzacions artístiques responien a una intenció de comunicació social. Es tractava de que tothom captés una determinada concepció de la vida, que els governants s’encarregaven de divulgar: la importància de les divinitats, la dependència dels éssers humans respecte dels designis divins, etc. En aquelles societats, els artistes no pretenien pas de plasmar la pròpia personalitat: únicament eren artesans o especialistes que treballaven per encàrrec.

cuneiforme.jpgRespecte de l’escriptura, la complexa administració d’una ciutat i dels béns que controlava van impulsar la confecció de sistemes de registre i de càlcul força elaborats. En aquestes primeres civilitzacions urbanes va néixer l’escriptura, que ja de bon començament va ser ideogràfica: cada idea era representada mitjançant un signe o dibuix.

A Sumer (Mesopotàmia) s’han trobat una sèrie de tauletes d’argila de petites dimensions amb inscripcions realitzades mitjançant un tascó (sistema anomenat escriptura cuneïforme), en les quals es consignaren llistes dels béns acumulats al temple. En els mil•lennis següents, aquest sistema d’escriptura va anar evolucionant i simplificant-se.

A Egipte va inventar-se en principi una modalitat d’escriptura anomenada jeroglífica, que a més de servir per a recopilar els registres econòmics i les cròniques militars i polítiques, era utilitzada per a decorar les parets dels grans edificis. Més endavant, es van inventar d’altres sistemes d’escriptura més senzills per a la confecció de documents. Els egipcis van ser els primers a escriure sobre papirs (fulles o làmines elaborades amb la medul•la del tronc de la planta del mateix nom).

escriptura egpcia 01.jpg

Cap al II mil•lenni a.C., els fenicis van idear un altre sistema que simplificava molt més l’escriptura i la lectura.

Per causa de la dificultat de les primeres escriptures, en un principi el seu domini era reservat als escribes, especialistes molt privilegiats que es transmetien els coneixements i el càrrec de pares a fills. A partir de la difusió de l’alfabet fenici i d’altres de similars, l’escriptura va tenir una gran difusió i va deixar de ser el patrimoni d’una minoria. Tot i això, durant molts mil•lennis encara, la majoria de la població va continuar sent analfabeta. Només els membres de les famílies més riques i poderoses podien accedir a aquest aprenentatge.

Finalment, al si de les societats urbanes van començar a assentar-se les bases del que avui coneixem genèricament com a ciència.

Amb el temps, aquests sistemes primitius de càlcul es van fer més complexos. Els problemes del mesurament de dimensions i de la comptabilitat en els registres va estimular el desenvolupament de les matemàtiques i, sobretot, de l’aritmètica, ciència que per a alguns experts seria més antiga encara que l’escriptura.

A Egipte va desenvolupar-se una aritmètica fonamentalment additiva, que va fer un gran ús de les fraccions naturals. A Mesopotàmia, l’aritmètica no va ser tan elemental: els sumeris van descobrir el valor posicional dels nombres i manejaven nombres negatius, però van desconèixer el zero fins que, molt més tard. el van prendre de la cultura hindú. Cap a començaments del II mil•lenni a.C. l’home disposava ja d’un sistema sexagesimal complet, que encara avui s’utilitza: la divisió de l’hora en seixanta minuts i la dels angles en graus, minuts i segons.

Els conceptes geomètrics van tenir una importància secundària enfront dels aritmètics. Els problemes de geometria que s’han conservat, tant a les tauletes mesopotàmiques com als papirs egipcis, consistien en la determinació d’àrees i volums “senzills” mitjançant mètodes numèrics. Els coneixements geomètrics aplicats a les obres arquitectòniques i d’enginyeria assoleixen un nivell considerable. Els egipcis, per exemple, donaven al nombre pi el valor 3,16 i van conèixer l’anomenat “teorema de Pitàgores” mil anys abans que el mateix Pitàgores el formulés.

Un altre avenç que va caracteritzar aquestes societats urbanes va ser el mesurament de longituds, superfícies, capacitats, pesos i temps. Les unitats de mesurament, com és lògic, van variar d’una civilització a l’altra, però al principi era freqüent que totes prenguessin el propi cos humà com a punt de referència. Així, van sorgir les mesures de colze, pam, peu i estatura. Les longituds més grans es calculaven en jornades de viatge a peu. Les superfícies es calculaven, en un principi, en funció de jornades de treball. Per al comerç a llarga distància, i també per a la planificació i distribució de l’espai urbà, va començar a desenvolupar-se el que avui coneixem com a cartografia. Cap al 2500 a.C. a Mesopotàmia s’havien elaborat ja mapes cadastrals i geogràfics.

L’astronomia va rebre un fort impuls per causa de les necessitats de la litúrgia i del coneixement dels cicles agrícoles. Així, doncs, des del seu origen com a ciència es va tractar d’una activitat lligada a les classes superiors que es van plantejar el problema del calendari, però que a Mesopotàmia i a Egipte va anar bastant més enllà.

A Mesopotàmia l’interès es va centrar en el curs dels planetes i, per tant, en l’eclíptica, sobre la qual van imaginar el zodíac. Van realitzar durant segles observacions sistemàtiques, per a les quals es van dotar d’instruments molt precisos i les van enregistrar en tauletes anàlogues a les que utilitzaven per als càlculs mercantils. L’observació i la predicció dels eclipsis van ser dos dels problemes que més interès van aixecar entre els astrònoms mesopotàmics.

A Egipte, en canvi, els astrònoms van centrar el seu interès en l’equador celest i en les sortides i postes d’alguns estels sobre l’horitzó. Als egipcis devem la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que consideraren de durada desigual segons l’estació de l’any.

El sorgiment de les ciutats i de grups socials poderosos també va estimular el desenvolupament dels coneixements en el camp de la medecina i de la salut. La pràctica de la medicina també es va diversificar. Hi va haver especialistes (generalment homes) que es dedicaven a mantenir la salut de les famílies riques, mentre que les atencions sanitàries rebudes per la majoria de la població van continuar encomanades a les dones. Les dones, per causa de la seva convivència directa amb determinats processos físics (embaràs, part, criança dels nens, cura dels malalts i els vells, etc.) es transmetien de manera generacional formes de descobrir i guarir les malalties.

Els metges especialistes al servei del temple o de la cort van poder realitzar llargues i sistemàtiques observacions i, mitjançant l’escriptura, llegar-les als seus successors. Tot i això, al llarg d’aquests mil•lennis, els diagnòstics i els remeis mèdics sempre van estar força impregnats de rituals màgics i religiosos.

A Mesopotàmia, la malaltia es considerava una manifestació del pecat i com a tal n’era tractada. A més de medicaments, massatges i intervencions quirúrgiques, es practicaven interrogatoris morals de tipus ritual, i formes d’endevinament, mitjançant l’observació de visceres de certs animals.

A Egipte, país on es venerava una deessa protectora de la salut, Sekhmet, els metges estaven organitzats en una institució que tenia oftalmòlegs, traumatòlegs, etc. Així mateix, els metges egipcis donaven gran importància als fluxos dels líquids a l’interior del cos.

Les primeres civilitzacions: la formació de l’Estat

dissabte, 3/07/2010

En aquestes civilitzacions existien grups de persones que exercien un gran poder sobre tots els altres. Certament, a les comunitats neolítiques hi havia també persones que gaudien de gran prestigi i que, fins a cert punt, dirigien la vida de la col•lectivitat, però era imprescindible que poguessin tenir l’acceptació del grup, ja que no haguessin tingut prou força per a imposar-se a la voluntat col•lectiva.

En canvi, a les societats urbanes, els qui manaven podien imposar-se per la força en cas de no ser obeïts. Els historiadors solen descriure aquest procés tot afirmant que ja existeix el poder polític o que sorgeix l’Estat.

L’origen d’aquest fenomen no és totalment conegut, perquè si bé les restes arqueològiques més antigues d’aquestes civilitzacions demostren l’existència de reis i sacerdots que tenen ja un gran poder, de les etapes anteriors no en tenim dades suficients que permetin de conèixer amb detall el pas d’una relativa igualtat a una jerarquització tan intensa.

Als indrets d’agricultura irrigada de rendiment molt elevat es deuria arribar al control d’enormes quantitats d’excedents. Això va fer possible que les persones que dirigien aquestes zones en contractessin d’altres (funcionaris, soldats), el treball dels quals ja no es desenvolupava al camp, sinó que es van especialitzar a ser al servei de qui els manava.

Segurament, la majoria de la gent va acceptar aquest procés al començament, perquè proporcionava una garantia més gran de continuïtat en els aliments que la que podien trobar-se als territoris propers no sotmesos a aquest règim.

Les primeres societats amb una jerarquització tan accentuada van aparèixer en indrets de grans contrastos naturals: zones fèrtils (quan són aprofitades adequadament) envoltades de territoris desèrtics o molt poc aptes per a la vida humana. En canvi, en aquells territoris on la gent s’hi podia instal•lar sense dependre d’aquesta fèrria disciplina no s’hi van desenvolupar estats tan poderosos.

El fet és que, a poc a poc, es va anar enfortint una institució que dirigia cada cop més aspectes de la vida de la col•lectivitat i, a la vegada, controlava més riquesa, produïda per tots. En alguns indrets, com Mesopotàmia, els qui governaven eren els sacerdots del temple. En uns altres, com a Egipte, van aparèixer reis a qui s’atribuïa més o menys parentiu amb les divinitats. En tots els casos es governava en nom dels déus.

En aquestes societats, el temple va complir moltes més funcions que avui en dia. A més de ser el lloc de culte, on es veneraven els déus i se’ls oferien sacrificis, va ser també el centre des d’on es controlava la vida econòmica de la societat. S’hi organitzaven els treballs col•lectius, i es comptava que els camperols tenien l’obligació d’oferir unes hores de treball gratuïtes, es dirigien les obres públiques i es controlava el repartiment de l’aigua, s’emmagatzemaven els cereals i molts altres productes per al consum de la ciutat, es concedien préstecs en èpoques d’escassetat i es cobraven interessos, els quals si el deutor no podia pagar, esdevenia esclau, de manera temporal o definitiva.

Per una altra banda, el temple també va ser el lloc en el qual confluïen les idees i els coneixements, per a la transmissió i l’el•laboració dels quals es comptava amb els escribes, especialistes en l’escriptura.

A les ciutats on hi havia un monarca diferent dels sacerdots també s’alçaren palaus, normalment de grans dimensions, on residien els governants, les seves famílies i els servidors. Les famílies que s’havien enriquit van construir també luxoses residències que imitaven els temples i palaus.

Ben aviat es van dictar lleis que regulaven la vida de la col•lectivitat. En general es tractava d’un conjunt de normes que especificaven allò que era prohibit a cada persona en funció del seu rang social. En aquestes normes s’intentava esclarir quines eren les obligacions dels súbdits envers el poder. Juntament amb això, s’ordenaven també qüestions relatives a les relacions dels súbdits entre si: els deures de la dona amb el marit, les relacions entre l’amo i l’esclau, etc. També s’establien els càstigs per als que no complissin dites normes.

El codi de lleis més antic que coneixem és el de Hammurabi, dictat a Babilònia, i datat a començaments del II mil•lenni a.C. Aquest codi, com tots els que el van seguir, es deia que era inspirat pels déus. En aquest codi es posa de manifest la divisió existent entre les persones lliures i els esclaus. Entre les primeres hi havia els sacerdots, les famílies dels nobles i els funcionaris, les famílies artesanes i moltes de les camperoles. Les persones esclaves eren utilitzades al camp, a les obres públiques, i també per a dur a terme determinades tasques domèstiques.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

Els governants ben aviat van envoltar-se d’ajudants que els auxiliaven en les seves tasques. Tenien funcionaris i escribes que portaven l’administració dels tributs i vigilaven l’acompliment de les ordres. A més, disposaven d’homes armats que imposaven per la força, quan ho consideraven necessari, les decisions del poder. Aquest és l’origen de l’exèrcit.

Fins aquell moment, en els enfrontaments entre les comunitats neolítiques participaven tots els homes adults, els quals, un cop acabada la contesa, tornaven al seu grup habitual. A les societats urbanes, en canvi, ja va existir l’especialització bèl•lica, perquè hi havia homes que es dedicaven exclusivament a la preparació de la guerra i cobraven a canvi un sou o rebien un altre tipus de recompensa.

Per tal de mantenir aquesta institució armada i totes les persones que treballaven per a l’administració, la qual cosa podia resultar molt costosa, es va establir un sistema de pagament de tributs per a tots els membres de la societat. S’argumentava amb això que tothom n’obtindria avantatges, per això es va imposar a totes les famílies camperoles o artesanes una aportació forçosa de béns materials o d’hores de treball, la qual era recollida i controlada pels governants. La imposició i recaptació de tributs és denominada sistema fiscal.

El poder dels governants s’estenia a tots els habitants de la ciutat i dels llogarrets més propers, els quals subministraven els aliments. El conjunt de persones i terres sotmeses a un mateix poder constituïen el que denominem ciutat-estat, que era autosuficient des del punt de vista econòmic, tot i que tingués freqüents intercanvis amb d’altres pobles.

Tanmateix, el desenvolupament d’aquestes ciutats-estat va ser força desigual. Algunes van aconseguir créixer i enriquir-se més que les veïnes i van crear exèrcits més poderosos. Per la força de les armes, conquerien les més febles i els imposaven relacions de domini, a la vegada que els obligaven a lliurar periòdicament elevats tributs. Amb això s’obria pas a la formació dels primers imperis.

En ocasions, els governants d’algunes ciutats sotmeses aconseguien d’independitzar-se o suplantar a la ciutat principal en el control de l’Imperi.

L’interès per a conquerir territoris i formar amplis imperis solament va sorgir en aquelles societats on ja existia una producció amb grans excedents i una profunda divisió social. Podem constatar també que la via utilitzada per a portar-ho a terme sempre va ser la guerra o la seva amenaça. A partir d’aquest moment, les guerres ja no van respondre a una decisió col•lectiva de la societat que decidia d’emprendre-les, sinó que varen dependre de la voluntat dels governants. Les persones que anaven a la guerra es preparaven professionalment per a la lluita, a canvi d’un sou.

Els vencedors obtenien un benefici de les guerres. Els soldats i els dirigents de l’exèrcit tenien dret a participar del botí, és a dir, els era permès de saquejar els habitatges i les possessions de les poblacions vençudes. Els governants aconseguien, a més, força esclaus, presoners de guerra, i molts altres béns. També tenien la possibilitat de continuar acumulant beneficis en el futur, a través dels tributs que imposaven als vençuts.

No obstant això, tot aquest enriquiment personal es feia, en primer lloc, a costa dels esforços de la mateixa societat, la qual havia de mantenir, també a través dels impostos, un exèrcit tan poderós. En segon lloc, sempre redundava en un empobriment de la població i, en tot cas, una mortaldat tant entre els vençuts com entre els vencedors.

Amb el temps, també va evolucionar el tipus d’armes utilitzades. Es van continuar utilitzant l’arc i les fletxes, coneguts ja pels pobles caçadors, però s’hi van afegir les destrals de coure i les llances, com a armes d’atac, i els elms, els escuts i les cotes de malla, com a elements defensius.

Els assiris (poble que va crear un gran imperi que s’estenia des de Mesopotàmia fins a Egipte) van difondre l’ús del cavall i el carro de dues rodes. La possibilitat de disposar d’armes de metall va oferir molts avantatges als exèrcits de les ciutats agrícoles, més mal defensades. El bronze va resultar força més resistent que el coure, i la posterior introducció del ferro va significar un nou pas endavant en la creixent duresa de les armes.

No obstant això, allò que realment va enfortir els exèrcits d’alguns estats va ser l’establiment del servei militar obligatori de les armes durant una temporada, obligatorietat que afectava a la majoria dels homes lliures.

L’extensió d’aquesta obligatorietat va ser paral•lela a una diferenciació cada cop més definida al si de l’exèrcit. Els oficials i els caps provenien normalment de les famílies més benestants, sota el comandament dels quals hi havia els soldats, sense cap mena de poder i que eren mantinguts i de vegades remunerats amb una paga.

Per a justificar les seves accions bèl•liques i de conquesta, els governants estimulaven la difusió d’aquelles idees en què es representaven els altres pobles com a inferiors o enemics. Amb arguments de tipus religiós o de defensa davant les amenaces, més o menys reals, s’intentava justificar la destrucció o la submissió d’una societat veïna, formada, en definitiva, per persones amb problemes molt semblants als de la societat agressora.

Les primeres civilitzacions: els canvis socials

dissabte, 3/07/2010

En el procés de revolució urbana, al costat del sorgiment de tantes novetats tècniques i activitats, es van produir també importants transformacions en les relacions entre les persones. Si bé, segons els indicis, a les primeres comunitats neolítiques existia un accentuat caràcter igualitari on tothom treballava i els béns es repartien entre tots, a les societats amb un procés avançat de revolució urbana, en canvi, observem l’existència de notables diferències entre les persones.

Els testimoniatges més antics que disposem ens suggereixen l’existència de sacerdots o reis responsables de la direcció de totes aquestes activitats, i també de l’emmagatzematge i la distribució de l’excedent. Unes determinades persones van aconseguir d’ocupar uns llocs socialment privilegiats.

vidaegi.jpg

En general, la terra era considerada com una propietat dels déus i, en el seu nom, els reis o els sacerdots la llogaven a les famílies camperoles perquè la treballessin en el seu benefici. Les famílies vivien del que obtenien del treball, però havien de lliurar una part de la collita en concepte d’arrendament. També eren obligades a proporcionar hores o dies de treball gratuïts per a la realització de les grans obres col•lectives, dirigides des del temple o des del palau del rei.

Encara que no es conegui totalment, tot sembla indicar que durant el procés de revolució urbana, la relació entre els homes i les dones també va evolucionar força. Algunes dones van aconseguir alguns càrrecs (polítics, religiosos, científics, artístics) d’un gran poder i prestigi. Tot i això, el cert és que, en la majoria de famílies d’aquestes societats, l’autoritat la tenia el pare, al qual les dones i els fills havien de tenir obediència absoluta.

Les dones, a més d’haver de fer les feines domèstiques i de tenir cura dels fills, van continuar treballant al camp. Tanmateix, aquí podem advertir un canvi respecte a la situació de les dones en èpoques anteriors i, en especial, en el Neolític: les dones van anar perdent protagonisme en les activitats agrícoles i en la seva organització, i van passar a esdevenir força de treball subalterna, sense capacitat de decisió, que va restar en mans dels homes i, en darrera instància, dels dirigents de la ciutat.

Entre les famílies camperoles tampoc no existia igualtat. En moments d’especial abundància de treball al camp, els camperols empraven altres persones perquè els ajudessin, persones que, per exemple, no havien aconseguit una parcel•la de terra.

Per altra banda, els qui havien acumulat massa deutes en moments d’escassetat i no aconseguien de pagar-les, o havien estat fets presoners de guerra, passen a convertir-se en esclaus. Tot i que en cap d’aquestes primeres civilitzacions l’esclavitud no va constituir la base essencial de la força de treball utilitzada per a la producció d’aliments, es va generalitzar ja que el que s’obtenia del treball dels esclaus superava el que costava el seu manteniment (a diferència del que hauria passat en una comunitat neolítica).

En definitiva, es pot observar que, en aquest tipus de societat, la majoria de la població es dedicava a produir béns (bàsicament aliments), i un grup minoritari de persones vivia del treball dels altres, gràcies a la seva capacitat de controlar les activitats econòmiques. Els historiadors, en referir-se a aquest fet, solen dir que amb la revolució urbana apareixen les classes socials. Les classes socials són grups de persones que participen en el procés de producció d’una forma diferent i complementària amb la d’altres grups.

Les primeres civilitzacions: les ciutats

dissabte, 3/07/2010

A mesura que creixia la població i que s’intensificaven l’especialització del treball i la divisió social, es van anar formant els primers nuclis urbans, on vivien les famílies que no estaven directament vinculades a la producció d’aliments.

Els historiadors denominem ciutat en aquest període a qualsevol nucli urbà de població, independentment de les seves dimensions, en el qual la majoria de la gent que hi viu no es dedica al treball del camp (sector primari), sinó que està especialitzada en altres activitats: artesanals, comercials, etc. Per tant, poden existir pobles i viles molt grans, i ciutats molt petites.

Entre el VI i el III mil•lenni a.C., a la zona del sud de Mesopotàmia i a la del nord d’Egipte es van configurar un conjunt de nuclis urbans. Més endavant, cap al II mil•lenni a.C. altres nuclis urbans es van desenvolupar també a la vall de l’Indo i després a Xina. A Amèrica, aquest procés va esdevenir al I mil•lenni a.C.

Primerascivilizaciones2.JPG

La mesura i la forma d’aquestes primeres ciutats va experimentar una lenta evolució, amb grans contrastos d’un indret a l’altre. Una de les més antigues ciutats sumèries, Ur, situada al sud de Mesopotàmia, tenia unes cent hectàrees d’extensió i es calcula que hi vivien diverses desenes de milers de persones. Babilònia, al II mil•lenni a.C., era una ciutat més gran: constava d’un nucli emmurallat que tancava unes 400 hectàrees, envoltat d’una zona exterior, amb la seva pròpia muralla de doble extensió.

Les ciutats més antigues que coneixem eren aglomeracions de barraques de fang. En les més primitives, les cases no tenien portes ni finestres i s’hi entrava per un forat al sostre. En ciutats posteriors, s’hi troben ja habitatges d’una planta, amb habitacions disposades al voltant d’un pati interior.

La disposició dels edificis dins de la ciutat també va variar amb el temps: d’una mera juxtaposició es va passar a l’aplicació de plans urbanístics preestablerts. La construcció dels habitatges es realitzava segons els materials de que es disposava. A Mesopotàmia es va emprar sobretot el maó i a Egipte més la fusta. Allà on hi havia, la pedra era reservada per a la construcció de grans edificis: temples, palaus o monuments funeraris.

En general, les ciutats constaven d’un nucli central, on se situava el temple o el palau, i d’un espai públic en el qual s’instal•lava el mercat. Al seu voltant, proliferaven les cases del ciutadans i els seus tallers d’artesania. En les ciutats més desenvolupades, els carrers tenien paviment i canalització d’aigua. Les muralles exteriors, amb els seus fossars, envoltaven la ciutat i en garantien la defensa.

A Egipte, les ciutats tenien sectors força diferenciats. A un costat hi havia la zona on habitaven els ciutadans (de la qual habitualment no se’n conserva cap resta), i, a un altre, un conjunt arquitectònic en el qual hi havia els palaus, els temples i els monuments funeraris destinats a l’enterrament del faraó, la seva família i els seus servidors més directes. Entre aquests monuments sobresurten les mastabes, les piràmides i els hipogeus. En aquesta zona de la ciutat, el material utilitzat va ser la pedra, i per a la construcció dels dits monuments es va explotar el treball de milers i milers de persones, i es van aplicar coneixements i tècniques arquitectòniques i d’enginyeria molt complexos.

A la vall de l’Indo, les ciutats del II mil•lenni a.C. mostren una planificació urbanística força peculiar, en forma de tauler d’escacs. A Mèxic, en canvi, un dels nuclis urbans més antics, Teotihuacan, es va desenvolupar en una illa al mig d’un llac, la qual cosa va comportar la construcció d’un complicat sistema de canals, ponts i camins artificials.

Les primeres civilitzacions: agricultura irrigada i noves activitats econòmiques

divendres, 2/07/2010

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d’elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de les seves formes de vida. Aquest procés de formació de les primeres civilitzacions ha arribat a ser denominat com a “revolució urbana”.

mapafluv.jpg

Els indrets on van aparèixer d’una forma independent les primeres ciutats, i més tard els primers estats, van ser Mesopotàmia (cap al IV mil•lenni a.C.), Egipte (III mil•lenni a.C.), Xina (II mil•lenni a.C.), l’Índia, Mèxic i Perú (I mil•lenni a.C.). En tots aquests llocs, gràcies a l’abundància d’aigua, va ser possible desenvolupar un tipus d’agricultura molt productiva i obtenir així una gran quantitat de riquesa. Tanmateix, tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d’aparició de les ciutats va iniciar-se a les valls d’alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existien grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s’havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l’aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s’hi podia desenvolupar i reproduir-se amb gran rapidesa i profusió.

mapa_sumerios.jpg

Les comunitats d’agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l’esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar a la recerca de noves terres. Algunes d’aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal•lar prop dels rius, per tal de conrear les plantes que hi creixien de forma espontània.

L’augment de la quantitat de gra obtingut per aquests agricultors va permetre un ràpid creixement de la població i, per tant, va estimular l’interès per ampliar les terres de conreu. Tot i això, aquest interès trobava certes dificultats: calia controlar l’aigua. Així, Mesopotàmia era originàriament un conjunt de terres pantanoses, per bé que fèrtils, en les quals es feien difícils l’assentament humà i les feines agrícoles. Quant al Nil, enriquia les terres que banyava, però les seves riuades anuals provocaven la total inundació de la franja de terra situada a ambdues voreres del riu.

Per tant, resultava imprescindible aconseguir que, un cop sembrada la terra, no s’inundés. A Mesopotàmia va començar a realitzar-se el drenatge dels camps i van construir-se canals per conduir i repartir l’aigua de manera adequada. A altres zones, com la vall del Nil, van crear-se dics i canals per a evitar les inundacions i emmagatzemar l’aigua. Amb l’objecte de preveure els reveniments dels rius, com el del Nil, i adaptar-hi els cicles agraris, també es va haver de desenvolupar i perfeccionar determinats coneixements de tipus tècnic i astronòmic.

A tots els indrets on van aplicar-se aquestes tècniques, un cop s’aconseguia controlar i dosificar el curs de les aigües, les terres resultaven molt més fèrtils: per cada mesura de gra sembrat se’n podia collir una quantitat força més gran, a diferència del que succeïa a les terres de secà.

Tots aquests complexos sistemes de control d’aigua, que van fer possible una agricultura d’alt rendiment, es denominen genèricament com agricultura irrigada.

La relació entre l’esforç que es realitzava en hores de treball i el fruit que se’n obtenia, també rep el nom de productivitat. La productivitat en el Neolític es mesurava com la relació entre la terra utilitzada i la quantitat obtinguda. En les comunitats neolítiques, per a obtenir una producció més gran, s’havia de conrear una major extensió de terra, però això no significava necessàriament l’augment de la productivitat. En canvi, a les valls dels grans rius, va ser possible realitzar una agricultura d’alta productivitat.

Respecte de l’utillatge, primer van emprar-se la falç i l’aixada, a les quals solament s’aplicava la força de les persones que les utilitzaven. Després va aparèixer un tipus d’aixada que era utilitzada per dues persones a la vegada. Més endavant, a molts llocs, va aconseguir d’utilitzar-se l’energia animal i aplicar l’arada, que era arrossegada per diversos animals alhora (generalment bous). Al continent americà, l’absència d’animals de tir va impedir que es desenvolupés aquest sistema. Les formes i els materials dels instruments varien considerablement d’un lloc a l’altre.

La construcció d’obres hidràuliques (dics, preses, canals, aqüeductes, etc.) requeria l’esforç de moltes persones. Mentre totes aquestes persones es dedicaven a les tasques de construcció, no podien col•laborar en l’obtenció dels aliments, la qual cosa va donar lloc a processos d’especialització. D’altra banda, resulta evident que aquestes construccions tan sols van ser possibles en la mesura que els camperols van ser capaços de produir un gran excedent de productes, és a dir, una quantitat superior a la que ells necessitaven consumir, ja que s’havia d’alimentar també els constructors.

Qualsevol activitat productiva comporta la consecució, en més o menys quantitat, d’un excedent que és intercanviat, mitjançant diners, per d’altres productes (això no implica que aquest intercanvi es faci en termes d’igualtat). Perquè un sistema basta en l’intercanvi d’excedents funcioni a gran escala és imprescindible l’especialització dels grups humans, regions climàtiques i, fins i tot, nacions senceres, en unes determinades activitats. És el fenomen de divisió del treball.

Aquestes grans construccions, a més, no podien ser realitzades aïlladament per cadascun dels diversos llogarrets, per la qual cosa es va imposar una estreta col•laboració entre les comunitats d’una zona. Tots els esforços havien de ser planificats i dirigits conjuntament. Un cop dutes a terme les obres, també es feia imprescindible portar el control centralitzat del repartiment de l’aigua, per tal de garantir la que fos necessària a cada zona o família camperola.

Tot això va proporcionar una seguretat més gran davant de les males collites ja que garantia l’existència de reserves d’aliments, i va fer possible un major creixement demogràfic. L’increment de població i el fet que molts dels seus components no es dediquessin a les tasques agrícoles van ser les bases per a la formació dels primers nuclis urbans.

Tanmateix, en tot aquell llarg procés van anar intensificant-se considerablement les diferències socials, ja que es va anar consolidant un tipus d’organització social en la qual una majoria de la població treballava i una altra part més reduïda vivia de les rendes produïdes per aquesta majoria.

Aquest augment generalitzat de la riquesa probablement va fer allargar l’esperança de vida de la població, inclosa la dels camperols. Tot i això, ni el nivell de vida ni el nombre de calories disponibles per persona, per terme mitjà, no devien variar substancialment respecte a èpoques anteriors. Els que sí que van veure augmentar enormement la quantitat de béns disponibles van ser els que havien aconseguit d’alliberar-se del treball de la terra i viure de la força de treball dels altres.

Dins del camp de la producció de béns artesanals també es van produir canvis importants. Evidentment, les famílies camperoles, que constituïen la major part de la població, van continuar fabricant gran part dels productes artesanals de consum general. Així, les dones pageses, a més de treballar en les tasques agrícoles, s’encarregaven de la manipulació d’aliments per tal de fer-los comestibles: moldre gra, pastar la farina, coure les coques… També filaven i teixien, fabricaven recipients de fang d’ús domèstic i d’altres productes artesanals. Els instruments per al treball al camp i també els mateixos habitatges eren construïts igualment pels qui havien d’utilitzar-los o de viure-hi.

vidaegi.jpg

Es tractava del tipus de situació que ja existia en èpoques anteriors, però, a mesura que es va desenvolupar la vida urbana, van aparèixer noves activitats artesanals i va augmentar el nombre de persones que s’hi especialitzaven.

La manipulació dels aliments es va diversificar, especialment els mètodes de conservació: la salaó del peix, la fermentació de begudes alcohòliques (vi, cervesa) o la torrefacció de cereals, entre d’altres. A Egipte, per exemple, s’emmagatzemaven grans torrats, collits en anys d’abundància, i els repartien entre la població en èpoques d’escassetat, per evitar així les protestes populars. Moltes d’aquestes activitats eren obra d’especialistes: en alguns temples mesopotàmics s’han trobat inscripcions en les quals es relaciona el nombre de flequers, cervesers i d’altres que treballaven a l’interior del temple. L’oli, tant el d’oliva com el de sèsam, es destinava al consum humà, però també va servir, després d’un llarg procés de manipulació, per il•luminar els habitatges.

Una altra activitat que va experimentar un fort impuls va ser la terrissa. Com que, cada cop més, es produïen més excedents dels diversos productes, es feia necessari l’emmagatzemament, bé en grans dipòsits generals, o bé en recipients domèstics. Cap al IV mil•lenni a.C., a Egipte, ja es coneixien diverses tècniques de cocció i decoració d’atuells, i cap al III mil•lenni a.C. ja s’utilitzava un instrument que resultaria de gran utilitat: el torn. Amb ell es podia fer, en minuts, el que abans costava hores.

El procés de vidrat de la ceràmica, que consisteix a sotmetre-la a altes temperatures per proporcionar-li més duresa i resistència, es va resoldre per vies diferents segon els llocs. Mentre a Mesopotàmia utilitzaven sosa i òxid de plom, a Egipte, en el procés de vitrificació, s’aplicava òxid de ferro.

Algunes plantes, com les palmes, l’espart o el cànem, van servir per confeccionar cistells, estores i cordes. Paral•lelament, es va diversificar i perfeccionar la confecció de teixits. Per a la fabricació de peces de vestir, es van utilitzar diverses fibres. A Egipte, el lli ja era utilitzat cap al III mil•lenni a.C., a la Mediterrània i al Pròxim Orient va aprofitar-se la llana de les ovelles. Totes aquestes fibres requerien, durant la fase de producció de les peces, dos tractaments consecutius, el filat i el teixit, i les eines per a realitzar-los. Ben aviat va aparèixer el teler, compost d’un bastidor amb ordit i trama perpendicular (cap al 5000 a.C.), i altres tècniques complementàries, com tenyit de les fibres, per al qual, a la conca mediterrània i en d’altres llocs, es van utilitzar àmpliament alguns pigments extrets del regne animal (porpra, cotxinilla).

L’existència de la ciutat pressuposava que un grup d’homes s’havia d’especialitzar en l’extracció de la pedra en la fabricació de maons per a la construcció. Als llocs on hi havia abundància de terra, es van aixecar grans edificacions, algunes de tan sòlides que encara perduren. De vegades, aquestes enormes quantitats de pedra havien de ser transportades des de les pedreres fins a llocs de construcció força llunyans. En altres indrets, com a Mesopotàmia, l’escassetat de pedra i de fusta va fer que es desenvolupessin les tècniques de fabricació de maons. En un principi es feien de tova (fang mesclat amb palla i assecat al sol); més tard, es van coure per a proporcionar-los més duresa, i s’introduïen en motlles, amb la qual cosa tots adquirien la mateixa forma i volum. Totes aquestes activitats relacionades amb la construcció van donar lloc a treballs especialitzats de picapedrers, paletes, arquitectes, etc.

Ja al Neolític s’extreien minerals i pedres de les pedreres, tant per a la construcció com per al comerç. Els exemples més destacats són els de la sal i l’obsidiana, utilitzada en la construcció de ganivets i puntes de llança.

L’ús dels metalls va comportar un procés més complicat. Requeria, en primer lloc, conèixer les propietats del metall que podia trobar-se arran de terra. Així, l’or era conegut a Egipte cap al 4.000 a.C. i les palletes eren mal•leables en batre’l. Per obtenir una quantitat més gran d’un material conegut, va caldre excavar galeries interiors, la qual cosa era dificultada per la manca d’oxigen i els possibles despreniments. Aviat van aparèixer sistemes d’apuntalaments de túnels, drenatge de l’aigua, etc. Després va caldre separar la mena de metall dels altres elements amb els quals es presenta en la natura (ganga) i, finalment, idear algun sistema de fosa i de vessament en un motlle per obtenir-ne la forma desitjada.

Al Pròxim Orient i a la Mediterrània, el primer metall utilitzat en grans quantitats va ser el coure (cap a 3000 a.C.). En el II mil•lenni va ser descobert el bronze, al•leació de coure i estany, el qual conferia més duresa als objectes. El ferro va ser introduït més tard i el seu ús no va generalitzar-se fins al I mil•lenni a.C.

En un principi, els metalls devien tenir un ús ornamental: fabricaven foies, objectes de culte, recipients de luxe, etc. De bon començament, la producció d’objectes de metall segurament va ser obra d’especialistes. Calien coneixements específics que tan sols podien posseir aquelles persones que s’hi dedicaven de manera exclusiva i a les quals havien transmès els secrets d’aquestes tècniques. Sembla provable que alguns grups de forjadors van viatjar per zones molt diverses, venent els seus productes, cercant nous materials i noves tècniques, però guardant gelosament els secrets dels seus coneixements i dels grups als què pertanyien. En algunes d’aquestes societats, els especialistes en metal•lúrgia van constituir castes diferenciades de la resta privilegis específics.

Entre les comunitats neolítiques era habitual la realització d’intercanvis de productes, tot i que es tractés d’articles relativament accessoris, ja que aquestes comunitats eren autosuficients. Practicaven el bescanvi, és a dir, oferien un producte a canvi d’un altre.

En el període de la revolució urbana i l’aparició de les primeres civilitzacions es va desenvolupar un nou tipus de comerç. Perquè a les valls dels grans rius es poguessin desenvolupar aquestes complexes civilitzacions va ser necessari tenir en compte la possibilitat d’anar a cercar a altres indrets els productes que els eren escassos. Per exemple, a Mesopotàmia calia importar pedra per als molins manuals, fusta per a les construccions, o bé or, plata, coure, estany i altres metalls. A Egipte s’importava fusta, oli, productes per a ús domèstic, medicines, tints per a teixits, etc. Al Pròxim Orient, a la Mediterrània, a l’Àsia i a Amèrica, existien rutes comercials que unien punts molts distants entre si.

Un altre producte característic del comerç de llarga distància el constituïen els esclaus i les esclaves. A vegades, s’organitzaven expedicions per anar a capturar-los, altres vegades es tractava de presoners de guerra.

Els sistemes de transport també van experimentar una intensa evolució. Pel que fa al transport terrestre, es coneix l’existència de caravanes d’ases que de manera permanent unien els diversos nuclis econòmics del creixent fèrtil. Ja des del VI mil•lenni a.C. es va introduir una novetat tècnica de gran importància: la roda. Després d’un període de perfeccionament, la roda va permetre l’ús de carretes, arrossegades per animals de tir, per al transport de productes en grans quantitats.

Quant al transport marítim, la millora més remarcable va ser la navegació de vela. En els grans rius al voltant dels quals es va desenvolupar l’agricultura irrigada, la navegació fluvial va anar creixent en importància (impulsada al principi mitjançant pals o rems), i aviat es va trobar un sistema capaç d’aprofitar la força del vent, la qual cosa va ampliar les possibilitats del comerç fluvial i marítim. Aquest sistema va esdevenir a l’Antiguitat un mètode de transport força més barat que el marítim.

Donada l’amplitud territorial i la varietat de productes intercanviats, el bescanvi es va fer inviable i va caldre idear un medi que fes més àgil el comerç. Així, es va consolidar un sistema d’equivalències entre els diferents productes que facilitava l’intercanvi. Es va prendre un producte patró (que en cada civilització va ser diferent) mitjançant el qual s’expressava el valor de tots els altres. Per exemple, a Mesopotàmia va utilitzar-se l’ordi: el preu de qualsevol altre producte equivalia a una determinada quantitat d’aquest cereal. L’or i la plata van ser també emprats com a patrons dels valors del productes. En el comerç exterior es pagava i es cobrava amb aquests metalls.

Als palaus i els temples del Pròxim Orient s’han trobat taules d’equivalències dels diversos productes, on hi ha fins i tot variacions del preu de determinades mercaderies. Per exemple, en les èpoques de males collites i escassetat de gra, els preus augmentaven bruscament.

L’existència d’un sistema d’equivalències de valors i la seva expressió en un determinat producte rep el mot de mercat. Tot i això, l’existència d’un mercat no implica necessàriament l’ús de moneda. La introducció del sistema monetari com a tal es va produir a la Mediterrània una mica més tard.

El comerç no es va organitzar de la mateixa forma en totes les primitives civilitzacions urbanes. En algunes zones, com a Egipte, el comerç de llarga distància era dirigit pel poder polític, i es van crear sucursals comercials semipermanents en regions llunyanes. En altres indrets, com a Mesopotàmia, durant llargs períodes el comerç va romandre en mans privades, fet que va permetre la consolidació d’un grup de mercaders especialitzats i força enriquits.

També es practicava el comerç amb les tribus nòmades i pastorils que vivien en territoris propers, les quals, coneixedores de les necessitats d’aquestes societats urbanes i dels béns que podien oferir, aprofitaven els seus desplaçaments per a transportar productes.

Alguns pobles, com Creta i Fenícia, propers als grans imperis urbans, es van enriquir perquè la seva situació geogràfica els va permetre d’actuar com a pont comercial marítim amb zones llunyanes, no tan desenvolupades, però riques en matèries primeres. Un exemple destacat d’això és el comerç de metalls que els fenicis tenien amb la Península Ibèrica.

El desenvolupament d’aquest comerç permanent a gran distància va tenir importants conseqüències. D’una banda, la necessitat de protegir els carregaments de mercaderies de possibles robatoris i assalts va fomentar l’organització de grups d’homes armats per a donar-los escorta. Aquesta organització militar va servir sovint per atacar altres carregaments o poblacions i així aconseguir mercaderies i esclaus. Al llarg de tot aquest període va existir una pirateria que era part inseparable de l’activitat de governs i comerciants.

D’altra banda, el comerç comportava en ocasions una veritable espoliació de les comunitats al territori de les quals es trobaven les matèries primeres, però també va acomplir un important paper de difusió cultural. A través del comerç van entrar en contacte entre si pobles amb tradicions molt diferents i l’intercanvi dels coneixements, les creences i les tècniques va resultar més fàcil.

La vida urbana a la Mediterrània en el I mil·lenni a.C.

divendres, 2/07/2010

Al llarg de la primera meitat del I mil·lenni a.C. va produir-se un fenomen comú a la majoria de les terres que voregen la Mar Mediterrània: la progressiva formació de nuclis urbans. A la zona oriental, l’Àsia Menor o la Península Balcànica, entre d’altres, aquest procés va començar abans que a la zona occidental, i va ser més intens.

En la seva gran majoria, els nuclis citats constituïen el lloc des d’on es controlava la vida de petits estats. D’aquí que parlem de ciutats-estat. La seva base econòmica era l’agricultura. Es tractava de terres menys fèrtils, però, que les de les zones on es desenvoluparia l’agricultura irrigada. Patien els efectes de les sequeres estivals i, en alguns indrets, de les pluges torrencials, que arrossegaven les restes orgàniques (fulles, etc.) que haurien pogut enriquir el sòl i la mateixa terra.

En aquestes zones, per cada gra sembrat se n’obtenien entre quatre i sis. És comprensible, doncs, que l’excedent produït per aquests pobles no fos gaire gran. En general, el conreu bàsic era el dels cereals (blat, ordi, etc.), principal aliment de la població. Els instruments agrícoles utilitzats eren molt primitius, però amb la introducció del ferro es va possibilitar que els camperols de moltes terres disposessin d’arades més resistents i duradores.

Les destrals de ferro havien tingut una gran utilitat per a la tala de grans boscos, fet que, tanmateix, va dificultar en molts casos el desenvolupament de la ramaderia, ja que disminuïen els espais de pastura per al bestiar.

A Grècia, com en d’altres parts, antigues zones de bosc van ser repoblades amb oliveres. D’aquest arbre, que pot desenvolupar-se en zones rocalloses i seques, se n’obtenien olives i un oli força nutritiu, i també oli per als llums de les cases. Un altre conreu de gran difusió va ser el de la vinya, a causa de les àmplies possibilitats de comercialització que n’oferia.

Prop de les terres de conreu es van constituir nuclis urbans en els quals residien les famílies més poderoses al costat dels petits artesans i els comerciants. Allí, es construïen els temples dedicats al culte a les divinitats i s’establien els mercats. Aquests centres solien estar voltats per muralles o sistemes defensius perquè els enfrontaments entre aquestes petites ciutats-estat eren freqüents.

L’organització social de totes aquestes societats mediterrànies també presentava trets similars. Enfront de la majoria de la població, dedicada a l’agricultura i la ramaderia o, en menor mesura, a la producció de béns manufacturats, hi havia un grup de persones privilegiades que pertanyien a uns clans de famílies àmplies, denominats gens (paraula procedent del llatí, es refereix a un llinatge o família).

Totes aquestes persones, suposadament vinculades per raons de parentiu, justificaven la seva situació de privilegi a partir de la pertinença a un d’aquests llinatges i procuraven de no barrejar-se amb individus que no hi pertanyessin. Els membres d’aquestes famílies, a més, posseïen les millors terres i les més extenses. També controlaven la vida política, perquè, en general, es reservaven els llocs de comandament i la presa de decisions. També el cobrament de tributs.

Al principi, pertànyer a un d’aquests clans implicava un grau de compromís molt alt amb d’altres membres de la gens: suport polític, militar, etc. Però a mesura que va anar imposant-se el sistema monetari, els llaços gentilicis van decaure davant de la importància de la possessió de diners com a element determinant de la situació de l’individu. Amb tot això va anar agafant embranzida un fet característic de la societat mediterrània a l’Antiguitat: la propietat privada individual.

A la majoria de les societats mediterrànies, la possibilitat d’enriquir-se residia en la propietat de terres de conreu, obtingudes, en molts casos, per la força. L’escassa productivitat de les terres és el que explica, en part, el caràcter guerrer d’aquestes gens, la constant preparació per a la guerra i els continus enfrontaments amb d’altres ciutats-estat.

Per una altra banda, hi havia nombroses famílies camperoles que posseïen parcel·les molt petites, gairebé insuficients per a la pròpia subsistència, i moltes altres que es veien obligades a conrear un tros de terra d’algun ric propietari, a canvi de lliurar-li una part de la collita.

Un altre sector de la població era el que constituïen els esclaus, el nombre dels quals va anar augmentant progressivament. Les famílies camperoles que s’havien endeutat de manera excessiva es veien obligades a lliurar a algun membre de la família en règim d’esclavatge, temporal o definitivament.

Finalment, cal assenyalar que, en les famílies de la classe dominant, les dones van viure la imposició d’un sistema social que les relegava a l’àmbit de l’economia domèstica. Elles eren les responsables del bon funcionament de la vida familiar (es tractava de famílies força àmplies, al si de les quals es realitzaven moltes activitats de preparació dels aliments, fabricació de teixits o recipients), i també de la criança i educació dels fills. Naturalment, l’educació dels nens era molt diferent de la de les nenes, ja que el futur que els esperava també era força diferent.

Els homes es van reservar per a les activitats que es relacionaven amb la comunitat: transaccions comercials, decisions polítiques, participació en la guerra, etc. Per a justificar aquesta situació de privilegi, va començar a consolidar-se tota una ideologia que presentava a les dones com a éssers inferiors, per naturalesa, i incapaces d’assumir tasques de control i direcció de les activitats col·lectives. En canvi, eren valorades en tant que éssers capaços de treballar, tant o més que un home, i també per la raó del que era propi d’elles: procrear nous membres de la comunitat. Per això en la societat mediterrània de l’Antiguitat es va difondre àmpliament el robatori de dones i el tràfic de dones.

Naturalment, hi va haver dones que van destacar per les seves obres, ja fossin polítiques, de gestió econòmica, creatives o artístiques, però sempre van constituir una excepció, perquè la majoria de les dones no tenien accés a aquestes possibilitats.

Els historiadors anomenem societat patriarcal a aquelles societats, com la citada, en les quals hi ha una divisió del treball desfavorable per a les dones, on el poder l’ostenten els homes i les idees dominants deformen la imatge de la dona en tant que la mostren com un ésser amb menys capacitat. Pot afirmar-se, a més, que la consolidació d’aquest patriarcat mediterrani va ser degut, en gran part, a la presència i influència dels pobles indoeuropeus.