Arxiu de la categoria ‘3. Història Antiga’

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

La Península Ibèrica i les colonitzacions mediterrànies

dimecres, 7/07/2010

Des de temps molt antics, la riquesa en metalls de l’Europa occidental va cridar l’atenció dels pobles de la Mediterrània oriental, impulsant-los a viatjar-hi a la recerca de noves fonts per abastir-se. Així, fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats.

colonizaciondelmediterraneo.jpgD’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs van passar per terres catalanes amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.

Aquests pobles tenien un nivell cultural força elevat. Per això van aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.

Al segle VIII a.C., els fenicis es van establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual van exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa.

Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar amb Catalunya, principalment amb alguns indrets del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.

20070712klphishes_4.Ees.SCO.png

De tots aquests pobles colonitzadors, el que més incidència va tenir a la Catalunya d’aquest període va ser el grec. Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser els primers a establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C.

No va ser, però, fins a l’any 575 a.C. que els foceus (grecs originaris de la polis de Focea, situada a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia) van fundar, en una petita illa que hi havia davant de la desembocadura del riu Fluvià, la nova factoria d’Emporion (Empúries), inicialment depenent de la colònia de Massàlia (Marsella). La presència d’Empúries, que va allargar-se fins al segle III a.C. quan va ser conquerida per Roma, va tenir una importància extraordinària i la seva influència va estendre’s per bona part del territori.

empuries.jpg

El creixement del nucli inicial (anomenat Paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament més gran en terra ferma (la Neàpolis). Aquest es va desenvolupar com una polis completa amb les seves institucions de govern i religioses.

Empúries va experimentar aleshores un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits. La prosperitat econòmica va donar lloc a un engrandiment considerable del perímetre urbà de la ciutat.

800px-Ampuries-ciudad-griega.JPG

D’aquesta manera, Emporion es va construir com una autèntica polis, independentment de la vella metròpolis focea i de les seves colònies occidentals com Massalia i va exercir una gran influència sobre les tribus ibèriques que hi havia a l’actual Empordà, amb les quals va desenvolupar una intensa activitat comercial, intercanviant ceràmiques, armes, objectes d’ornament, teixits i perfums per primeres matèries.

Empúries va presentar moltes característiques pròpies de les ciutats gregues de l’època. Envoltada de grans muralles, que, a causa de la inseguretat amb la qual vivien els seus habitants, eren vigilades nit i dia per una guàrdia, la polis tenia una plaça central (àgora) que era el lloc de reunió i discussió dels seus habitants. Tanmateix, tenia un barri en el qual es situava la zona de temples, el més important dels quals era el dedicat a Asclepi, déu de la medecina; una zona d’habitatges, que ocupava la major part de l’extensió de la ciutat, i, finalment, un port i diverses necròpolis.

800px-Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

A més, la presència grega va proporcionar importants avenços en la metal·lúrgia del ferro, va generalitzar l’ús de la moneda i l’escriptura i va introduir nous conreus com l’olivera i la vinya en terres catalanes.

Des de mitjans del segle IV a.C., quan es va produir la destrucció de molts poblats ibèrics a causa d’atacs de grups gals procedents del sud de França, Empúries, que va col·laborar activament en la seva reconstrucció, va passar a exercir una veritable dominació econòmica sobre els poblats ibèrics.

Així, malgrat que els habitants d’Empúries, tots ells d’origen grec, no es van barrejar amb la població autòctona de la zona, la cultura i la civilització gregues van influir de manera determinant en la configuració de la cultura ibèrica al nord de l’actual Catalunya.

L’art clàssic grec

dimarts, 6/07/2010

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

  • L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.

agora.gif

  • L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.

acropolis.jpg

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.

partenon.jpg

Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).

000319630.png

Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).

Els temples tenien diverses dependències:

  • El prònaos era el vestibul.
  • La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
  • L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.

Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.

La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.

ordini.gif

Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.

Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.

Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.

teatro.jpg

L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.

Hermes_di_Prassitele,_at_Olimpia,_front.jpg

Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.

Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.

Greek_statue_discus_thrower_2_century_aC.jpg

Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.

Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.

eefd65951cc454c991991381d337e841_96a.jpg

Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.

11.jpg

La religió grega

dimarts, 6/07/2010

Els grecs eren politeistes, és a dir, creien en l’existència de molts déus i cadascuna de les polis tenia la seva pròpia divinitat protectora, a la qual retia culte. Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. A més, simbolitzaven aspectes de la vida.

Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp.

zeus-greek-mythology.jpg

Zeus

Sota la seva autoritat i la de la seva esposa Hera, la protectora del matrimoni, es trobaven la resta dels membres de l’Olimp: Hermes (missatger de Zeus), Apol·lo (déu de les arts i de les ciències), Hefest (déu del foc), Posidó (déu del mar), Ares (déu de la guerra), Hades (déu del món subterrani), Afrodita (deessa de la bellesa i de l’amor), Hestia (deessa de la llar), Artemis (deessa de la caça) i Atena (deessa de la saviesa).

Apollo.jpg

Apol·lo

Els grecs també creien en els herois, que eren fills d’un déu i un mortal. Els herois, com ara Aquil·les, Ulisses o Hèracles (Hèrcules), eren molt poderosos, però mortals, i els grecs els consideraven els fundadors de les ciutats i l’origen de les famílies més importants.

aquiles.jpg

Aquil·les assassinant un presoner troià

També creien en l’existència de criatures fantàstiques, com els ciclops, que eren monstres d’un sol ull, o els centaures, que eren cavalls amb cap, bust i braços humans.

Els grecs inventaven mites, que eren històries sobre els déus i els herois. Aquest conjunt de narracions s’anomena mitologia.

Com que els déus grecs tenien un caràcter marcadament humà, calia oferir-los tot allò que una persona necessitava en la seva vida quotidiana. El temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses n’eren els servents. Les ofrenes dels fidels constituïen l’aliment i les riqueses que els déus usaven.

procesionGriega.jpg

Processó grega d'ofrena als déus

Els grecs feien diversos ritus per expressar l’agraïment als déus i demanar-los ajuda o consell. Es duien a terme a casa, als temples i als santuaris. Fins i tot, a casa, cada família tenia un petit altar dedicat a la deessa de la llar i als morts de la família.

A les ciutats, i especialment a la zona dels temples, els sacerdots i els magistrats eren els encarregats de dirigir el culte i tothom participava en les oracions, les ofrenes, les processons i els sacrificis d’animals.

Als santuaris es feien ritus comunitaris. Oferien als déus representacions teatrals i competicions esportives, com és el cas dels jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia en els mesos d’estiu des del 776 a.C.

Els grecs pensaven que els déus podien ajudar o perjudicar els éssers humans. Per això era important conèixer l’opinió dels déus. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats pels endevins. L’oracle més famós era el de Delfos, on acudien fins i tot els governants per a saber l’opinió dels déus sobre la seva acció de govern i les futures accions a portar a terme.

L’Imperi Alexandrí i l’Hel·lenisme

dimarts, 6/07/2010

Al llarg del segle V a.C., la pretensió del govern atenès de controlar la vida política de moltes altres polis del sud de Grècia (i, per tant, de recaptar els seus tributs) i l’oposició decidida dels espartans van obrir un període de guerres devastadores per a la majoria de les polis conegut com la Guerra del Peloponès.

En aquests moments de crisi, semblava que una altra polis, Tebes, anava a convertir-se en la veritable triomfadora del conflicte i successora d’Atenes i Esparta com a potència hegemònica en el món grec. Les divisions entre les polis gregues, però, van provocar un generalitzat empobriment a causa dels anys de conflictes militars.

Tanmateix, durant aquest període, un regne del nord de la Península Balcànica, Macedònia, estava preparant-se per a imposar el seu poder sobre tots els altres territoris tot aprofitant la crisi interna grega.

Macedònia era un gran Estat de caràcter rural, que, a diferència de les polis gregues del sud, no havia participat tan intensament en les activitats mercantils, i en el seu interior no s’havien produït les transformacions socials i polítiques pròpies de les anteriors. Macedònia era regida una monarquia recolzada per una casta aristocràtica i guerrera.

Un rei de mitjans del segle IV a.C., Filip, va realitzar una important reorganització de l’exèrcit: juntament amb la cavalleria aristocràtica tradicional, va organitzar els soldats d’infanteria en falangets (grups de gran mobilitat i rapidesa) i va alleugerir-ne l’armadura. Amb aquest exèrcit va sotmetre la majoria de les polis del sud (338 a.C.). Això el va portar a pensar en la possibilitat d’atacar l’Imperi Persa d’Àsia Menor, però Filip va ser assassinat abans de portar a terme els seus plans.

alejandro_magno.jpg

Alexandre el Gran

El succeiria el seu fill, Alexandre el Gran, de vint anys d’edat. Alexandre havia estat educat com a dirigent polític i militar. El seu preceptor havia estat Aristòtil, un dels filòsofs grecs més importants. Sota el seu regnat, Macedònia va crear un gran Imperi que s’expandiria pel Pròxim Orient, Pèrsia i Egipte.

Per a mantenir el seu domini sobre la resta d’estats grecs, Alexandre va haver de sufocar nombroses revoltes. Va formar un enorme exèrcit amb soldats macedonis, atenesos i tebans, entre d’altres, i va emprendre la invasió de l’Imperi Persa, fins que va vèncer al seu emperador en la Batalla d’Issos, l’any 333 a.C.

Al davant dels territoris conquerits, Alexandre hi col·locava governadors grecs, als quals animava a casar-se amb dones perses, com ho va fer ell mateix al casar-se amb Roxana, la filla d’un dels governadors perses. Tot i això, Alexandre respectava les institucions internes de les ciutats.

A continuació, va prosseguir la seva expedició de conquesta per Síria, Fenícia i Palestina, fins arribar a Egipte. Les ciutats, en veure un exèrcit poderós li anaven obrint les seves portes, i quan no ho feien, com a Tir, eren destruïdes.

Els sacerdots egipcis van coronar Alexandre com a faraó, com a suposat fill d’Ammó i Zeus. A Egipte va fundar una ciutat, Alexandria, de gran importància posterior.

Després, va tornar cap a Pèrsia, va travessar el Tigris i, en la Batalla de Gaugamela (331 a.C.) va derrotar definitivament l’emperador persa.

Alexander_and_Porus.jpg

Va seguir avançant cap a l’Est, fins arribar a la vall de l’Indo, on els seus generals es van seguir a seguir-lo, per la qual cosa es va veure obligat a tornar cap a Grècia. El 323 a.C., Alexandre moriria a Babilònia a causa d’unes febres.

En molt pocs anys, Alexandre el Gran havia format un gran Imperi, en el qual els costums grecs introduïts pels ocupants van anar superposant-se als orientals. Alexandre va acceptar d’aprofitar la tradició de considerar l’autoritat política com a quelcom semidiví, un costum propi de les antigues civilitzacions dels territoris conquerits. Per una altra banda, el grec va imposar-se com a llengua oficial i de la cultura, i també es posarien de moda l’art i la cultura gregues.

imperio alejandro magno.jpg

A la mort d’Alexandre va seguir una etapa de lluites entre els seus generals per a fer-se amb el poder, però cap d’ells ho va aconseguir. Per això, finalment, l’Imperi Alexandrí va quedar fragmentat en diversos estat de característiques força similars entre ells. Són els anomenats regnes hel·lenístics.

Tot i que van anar variant amb el temps, podem assenyalar tres zones principals:

1. Egipte i el sud de Síria van romandre en mans de Ptolomeu I i els seus descendents.

2. A Àsia, des de la Mar Egea fins a l’Indo, es va formar el regne de Síria, sota els selèucides (descendents de Seleuc, general d’Alexandre).

3. Macedònia (amb el sud de la Península Balcànica, és a dir, Grècia inclosa) va restar sota el control d’Antígon i els seus familiars.

alejandro_12.jpg

Tots aquests regnes són denominats com a Regnes Hel·lenístics, i també denominem hel·lenisme a l’etapa que va des de la seva formació (a la mort d’Alexandre) fins a la desaparició d’una part d’ells a causa de ser conquerits per Roma.

Durant l’etapa hel·lenística es va desenvolupar una civilització urbana de gran vitalitat. El propi Alexandre ja havia fundat moltes ciutats noves en les quals es realitzaven intercanvis comercials amb Orient i Occident, i activitats artesanals.

La vida cultural, artística i científica d’aquestes ciutats va ser força intensa. Es van crear biblioteques, com la d’Alexandria, que va arribar a tenir 700.000 rotlles, que contenien la major part dels coneixements de l’època. En aquesta ciutat també s’hi va fundar un museu, temple en el qual es conreaven totes les ciències i la filosofia, i on acudien tots els savis de l’època.

Allí va viatjar Aristarc de Samos (segle III a.C.), que va ser el primer en mesurar els diàmetres del Sol i de la Lluna, més conegut encara, però, per haver formulat, segles abans que Copèrnic, una teoria heliocèntrica.

També va passar per Alexandria Euclides, el qual va assentar les bases teòriques de la geometria en la seva obra Elements (segle III a.C.).

L’enginyer i matemàtic Arquimedes, conegut pels seus treballs d’hidrostàtica, devia coincidir a Alexandria amb Aristarc i també amb el gran geògraf Eratòstenes, que va ser director del Museu i que va assolir un gran prestigi en realitzar la medició de la circumferència terrestre (amb un error de tan sols noranta quilòmetres en relació a les estimacions actuals).

Gran part de les idees científiques en ús a l’Occident cristià medieval es basarien fonamentalment en l’elaboració científica hel·lenística, transmesa en èpoques posteriors a través del món romà i sobretot del món islàmic.

Finalment, el 146 a.C., els romans van conquerir Grècia i la van convertir en una província del seu Imperi.

La Grècia Clàssica: l’època de l’esplendor de les ciutats

dilluns, 5/07/2010

A Atenes, al llarg del segle VI a.C., a causa del malestar social que existia entre l’aristocràcia latifundista, per un costat, i els camperols sense terres i la burgesia comercial, per l’altre, van produir-se una sèrie de reformes socials i polítiques. D’aquesta manera, en el segle V a.C., s’instauraria a la polis un sistema de democràcia limitada.

D’altra banda, Atenes s’havia desenvolupat com una de les polis més importants en l’activitat comercial i, al llarg del segle V a.C., va incrementar encara més la seva influència, a causa del seu paper destacat en una sèrie de guerres contra els perses.

En el segle VI a.C., l’Imperi Persa (el poble persa també era d’origen indoeuropeu) es trobava en un moment de franca expansió des del Pròxim Orient cap a occident. Així, cap a mitjans de segle havia conquerit Lídia i pretenia sotmetre totes les colònies gregues de les costes d’Àsia Menor.

En començar el segle V a.C., algunes d’aquestes ciutats sota domini persa es van rebel·lar (amb conseqüències com la destrucció de Milet per part dels perses) i van demanar ajuda a les polis de la península balcànica. D’aquesta manera va començar l’enfrontament entre l’Imperi Persa i les ciutats gregues: les Guerres Mèdiques (500-479 a.C.).

guerras medicas.jpg

Fins aquell moment, l’Imperi Persa havia tingut un poderós exèrcit d’infanteria, equipada amb grans i pesants escuts, i de cavalleria, integrada pels nobles. Els grecs, en canvi, fraccionats políticament, no tenien cap organització militar centralitzada.

Davant el perill de la invasió persa, Atenes va formar un exèrcit amb forces pròpies i d’altres polis i va construir cent trirrems (naus de tres rengles de rems). Això tindria, indirectament, conseqüències internes.

Fins aquest moment, la participació política dels ciutadans depenia del tipus d’armament que aportaven a l’exèrcit. Mentre es va tractar d’exèrcits de terra, la possessió de cavalls i armadures de ferro havia permès a les famílies benestants tenir una gran influència política. La creació d’una flota naval, però, igualava els rics amb la majoria de la població i faria possible que aquesta darrera tingués un pes més important en les decisions polítiques.

A més, es va crear la Lliga de Delos, organisme que recaptava tributs de totes les ciutats gregues de la Mar Jònica, per tal de mantenir un exèrcit capaç d’afrontar els perses. Atenes va controlar la Lliga de Delos, fet que li va permetre adquirir una hegemonia progressiva sobre les altres polis gregues.

Enfront de tots els pronòstics i després de diversos enfrontaments, en la batalla naval de Salamina (480 a.C.), els grecs, amb vaixells més àgils i ràpids, van destruir la flota persa i van obligar els seus exèrcits a retirar-se del territori hel·lènic. El conflicte bèl·lic finalitzava amb la retirada persa i l’augment del prestigi d’Atenes.

Així, a partir de la victòria sobre els perses, Atenes va convertir-se en la polis grega més rica i influent, dirigint el destí del món grec. Va mantenir la Lliga de Delos i va utilitzar els seus recursos per a embellir la ciutat i mantenir el seu poder, enriquint-se a costa de les aportacions econòmiques de la resta de polis.

pericles.jpg

Pericles

A mitjans del segle V a.C., Pericles va ser nomenat dirigent d’Atenes. Aquest va governar la ciutat durant trenta anys i va transformar-la profundament. Va portar a terme el procés de democratització política entre els ciutadans lliures (dels 250.000 habitants de la polis, aproximadament 75.000 n’eren esclaus). Per exemple, va assignar un sou als qui es dediquessin a assumir responsabilitats polítiques, amb la qual cosa ja no era imprescindible posseir riqueses per a participar en la vida política.

Durant les Guerres Mèdiques, Atenes havia patit greus destruccions, i per això Pericles va fer reconstruir la ciutat, va aixecar monuments com els de l’Acròpolis i va ampliar el port del Pireu. També va impulsar la celebració de festes religioses (les panatenees) i va fomentar l’activitat artística.

En el terreny de les idees es van produir innovacions. Durant els segles anteriors, els filòsofs havien intentat, sobretot, explicar els fenòmens naturals. A partir del segle V a.C., va començar a manifestar-se l’interès pels fenòmens humans, tant individuals com col·lectius. Sòcrates va ser el filòsof més important d’aquest període. Va animar els seus deixebles a reflexionar sobre les seves accions: a quines motivacions responien, si eren moralment vàlides o no, etc.

Sòcrates també va induir-los a pensar en el mètode que ha de fer servir un filòsof per a incrementar els seus coneixements. Per últim, va plantejar com a tema de gran interès l’anàlisi dels avantatges i inconvenients dels diversos sistemes d’organització social. Aquesta temàtica podia generalitzar-se fàcilment en una societat en la qual existia un règim democràtic i de participació política.

Dos dels seus continuadors, Plató i Aristòtil, tindrien una gran influència posterior.

Durant el període clàssic, la ciència grega va progressar força ràpidament i es va convertir en un conjunt de disciplines autònomes, cada cop més desvinculat de les tècniques. Els pensadors i científics grecs van preocupar-se no tan sols de la simple previsió i descripció dels fenòmens, sinó que també van indagar en la recerca dels seus principis i causes. A més, van introduir el raonament deductiu a partir de postulats, com a mètode de coneixement científic.

A Hipòcrates de Cos (segle V a.C.) s’atribueix el fet d’haver posat les bases d’una doctrina mèdica basada en el diagnòstic, la confiança del pacient i el poder curatiu de la natura. Tot això amb motiu d’evitar que es donés un tractament violent als pacients.

Demòcrit d’Abdera (segle V a.C.) va introduir les primeres idees de la teoria atòmica, en considerar que l’Univers estava format per partícules invisibles (els àtoms) que es movien en el buit.

Així, com hem vist, a mitjans del segle V a.C., Atenes controlava a benefici seu les riqueses produïdes en moltes altres polis.

Esparta, una altra gran potència grega que també havia tingut molt de protagonisme en la guerra contra els perses, no acceptava l’hegemonia atenesa i va liderar la formació d’una coalició anti-atenesa.

A diferència del que havia passat a Atenes, a Esparta (al Peloponès), zona ocupada pels doris, no s’havia canviat pràcticament gens el sistema polític inicial. Els espartans, des del moment de l’ocupació, s’havien instal·lat com a casta guerrera sobre la població indígena a la qual van imposar un règim de semiesclavatge. Els espartans i les espartanes es dedicaven gairebé de forma exclusiva a la preparació militar.

Aquesta rivalitat entre les polis d’Atenes i Esparta va culminar en una nova guerra: la Guerra del Peloponès (431-404 a.C.), que va enfrontar la majoria de les polis del sud de Grècia, alineades en un o altre bàndol. Aquesta guerra, a diferència del conflicte persa, va resultar ruïnosa per a la majoria dels grecs.

mundogriego.jpg

Fases_Guerra_Peloponeso.png

Les guerres contra els perses havien obligat a molts homes a abandonar el conreu dels camps i el treball als tallers, amb la conseqüent reducció de la producció. A més, des de les Guerres Mèdiques, moltes polis havien de pagar tributs a Atenes. Les destruccions ocasionades per una nova guerra, juntament amb una terrible epidèmia (a Atenes va morir la quarta part de la població), van arruïnar completament el sud de Grècia.

Atenes va haver de rendir-se i renunciar a la seva supremacia en el món grec, però això no va significar que Esparta assolís l’hegemonia.

L’Atenes clàssica: política, economia i societat

dilluns, 5/07/2010

Per a poder comprendre els canvis que van produir-se en les polis gregues com a conseqüència de les colonitzacions mediterrànies ens centrarem en l’exemple de la ciutat d’Atenes.

Athens_Acropolis.jpg

Aquesta polis era d’origen jònic i en ella es practicaven l’agricultura (que es practicava a les terres de l’Àtica), la ramaderia, l’artesania i el comerç. A la regió atenenca predominava la mitjana propietat, i els conreus fonamentals eren el blat, la vinya i l’olivera. També es practicava la ramaderia de cabres, ovelles, porcs i vaques.

L’activitat artesanal més important, distribuïda en un gran nombre de tallers, era la ceràmica. S’elaboraven recipients grans per a l’ús domèstic, per guardar-hi productes alimentaris, i objectes més petits i delicats, decorats amb formes geomètriques o figures humanes, que servien per beure vi, contenir perfums o per a les cerimònies religioses. D’altres artesans es dedicaven al treball del cuir i al sector tèxtil, sobretot de la llana.

També tenia molta importància la mineria (especialment, les mines d’argent de l’Àtica) i les pedreres, de les quals s’obtenia el marbre utilitzat en la construcció dels grans edificis religiosos.

El petit comerç el duien a terme els mateixos artesans a les seves botigues i els venedors ambulants. El comerç exterior s’efectuava a través del port del Pireu, des d’on s’exportava la preuada ceràmica atenesa, i també vi i oli, entre d’altres productes. Aquest intens comerç va obligar els pobles grecs a encunyar monedes de diversos materials, les més preuades de les quals fabricades amb argent (dracmes).

Els eupàtrides posseïen les millors terres i controlaven el poder polític de la polis. D’entre els eupàtrides s’escollien anualment els nou arconts, magistrats amb responsabilitats específiques (militars, fiscals, de vigilància interior, redacció de lleis, etc.). Hi havia un organisme, el consell, format per eupàtrides i ex arconts, de caràcter vitalici, que nomenava els arconts i garantia la continuïtat dels criteris de govern. També hi havia l’ecclesia, o assemblea de ciutadans, que ratificava les decisions del consell.

Al llarg dels segles VII i VI a.C., Atenes, a causa de la seva posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies d’Àsia Menor. Al port del Pireu arribaven cereals de la Mar Negra i de les colònies, i des d’allà s’expedien objectes de ceràmica.

Aquest tràfic va permetre que alguns comerciants, i alguns constructors de vaixells arribessin a acumular més riqueses que els propis eupàtrides. D’una altra banda, la situació de les famílies camperoles havia anat empitjorant amb el pas dels segles. Ni els habitants de la ciutat ni la majoria de camperols donaven suport a la política dels arconts, que s’encaminava més a defensar els interessos dels eupàtrides terratinents que no pas a protegir els dels comerciants, artesans o camperols.

Solon.jpg

Soló

En el segle VI a.C., un arcont anomenat Soló va decidir posar fi a aquest descontentament i va impulsar importants transformacions en el sistema polític atenenc.

En primer lloc va abolir l’esclavitud per deutes, i per impedir que els eupàtrides del consell anul·lessin aquesta llei va atorgar força més pes a l’ecclesia, l’assemblea de tots els ciutadans, en les grans decisions polítiques i, concretament, en el nomenament dels arconts.

A més, les reformes de Soló van derivar en l’establiment de quatre categories entre la població atenesa, en funció de la riquesa posseïda. Segons el tipus d’armament que els homes podien aportar a l’exèrcit es tenien més o menys drets polítics. D’aquesta manera, les diferències socials i polítiques depenien dels diners i no eren situacions heretades des del naixement, per la pertinença o no a un determinat llinatge.

Aquest sistema en què la majoria de ciutadans decideix les qüestions importants i nomena els representants que governaran durant un cert temps va ser denominat democràcia (govern del poble).

En aquesta forma de govern participaven, però, una porció molt petita de la població (uns 40.000 sobre una població total de gairebé 400.000 habitants). Un nombre força elevat de les persones que vivien a Atenes eren esclaus i esclaves, sense cap dret a participar en la vida política de la polis. A més, entre els homes atenesos majors d’edat, amb drets polítics plens, la majoria no tenia recursos suficients per a dedicar-se a la vida política, perquè exigia molt temps lliure i ells estaven obligats a treballar ja que amb el que es cobrava per assistir a l’assemblea no era suficient per a assumir les despeses que generava el model de vida atenenc.

Les dones gregues, encara que fossin ciutadanes, tampoc no tenien dret a expressar la seva opinió ni a accedir a càrrecs públics, ja que estaven recloses a l’àmbit domèstic. No tenien capacitat jurídica i, quan feien un acte públic, com per exemple casar-se, eren representades pel pare, els germans o el marit.

Per una altra banda, a Atenes eren molt nombrosos els residents que provenien d’altres llocs  de Grècia, principalment comerciants que havien fet fortuna amb el comerç o l’artesania, els anomenats metecs, als quals tampoc no se’ls concedien cap tipus de drets polítics.

Les reformes introduïdes per Soló, després d’algunes interrupcions, van ser ampliades per alguns arconts posteriors, com Clístenes.

Mentre els homes es dedicaven als negocis, a la vida política o anaven al “gimnàs” a tenir cura de la seva forma física i a fer la tertúlia amb d’altres ciutadans, les dones prenien la responsabilitat de dirigir totes les activitats domèstiques.

D’aquesta manera, les dones preparaven els aliments per a l’àpat principal, que es feia al capvespre –al matí prenien un desdejuni lleuger–. Filaven, teixien i confeccionaven els vestits, que eren molt semblants per a ambdós sexes: túniques amb obertures per al cap i els braços, subjectades amb fermalls i recollides a la cintura, i que solien tenyir-se de colors vius (vermell, groc).

Les dones, a més, s’encarregaven d’educar les nenes amb l’objecte de preparar-les per a la vida futura. Els matrimonis eren concertats pels pares. Els nens, fins als sis o set anys aproximadament, també estaven amb la seva mare, però a partir d’aquesta edat assistien normalment a l’escola, on aprenien a llegir i escriure, a més de preparar-se físicament.

La Grècia Arcaica: l’època de les colonitzacions

dilluns, 5/07/2010

A partir del segle VIII a.C. va tenir lloc la primera etapa ben documentada de la civilització grega antiga: l’època arcaica.

Arribats a aquesta data, la població grega es distribuïa entre les diferents polis, amb ciutats d’una estructura similar: l’acròpoli, lloc elevat que tenia una funció defensiva i religiosa; l’àgora, plaça pública on es reunien els ciutadans i on es duien a terme les transaccions econòmiques; i la zona residencial, amb cases disposades formant carrers.

El domini de les polis en aquest període estava en mans d’un nombre reduït de famílies, l’aristocràcia o aristoi. Els aristòcrates eren els propietaris de les terres, monopolitzaven el poder polític i, a més, eren els únics que podien comprar armament de ferro i cavalls. La resta de la població constava majoritàriament de camperols, amb poques possibilitats d’accedir a la propietat i de millorar les seves condicions de vida.

Els grecs van navegar per tota la Mediterrània, van explorar els territoris costaners i van establir contactes amb diversos pobles del litoral mediterrani, a la recerca de metalls i d’altres matèries que no posseïen en el seu país.

Al llarg dels segles VIII, VII, i VI a.C. la vida a les polis gregues va anar transformant-se substancialment. La població augmentava, i, en canvi, els recursos alimentaris eren cada cop més difícils d’obtenir, fet que va provocar una important emigració. Això va impulsar els aristoi de les polis a enfrontar-se amb les ciutats veïnes, fet que complicava encara més la vida en aquestes terres.

Així, ja des de mitjans del segle VIII, grups de persones de moltes polis van començar a desplaçar-se cap a la costa de la Mar Negra i a d’altres llocs de la Mediterrània a la recerca de nous indrets per a colonitzar, on fundarien noves polis en les quals s’establirien definitivament.

AntikeGriechen.jpg

Primer van establir colònies al Bòsfor (Bizanci) i a la Mar Negra (Odessa). Després van seguir les seves rutes de colonització cap a Occident, especialment cap a Sicília i el sud d’Itàlia (Catània, Messina, Siracusa, Agrigent, Reggio de Calàbria i Nàpols, entre d’altres). Aquests territoris serien coneguts com la Magna Grècia.

Tot i que en menor nombre, també van establir-se colònies al nord d’Àfrica (Cirene), la costa sud de França on va establir una colònia la desembocadura del Roine (Marsella) i les costes de la Península Ibèrica (Empúries i Roses).

En aquest procés d’expansió colonitzadora, els grecs van rivalitzar amb els fenicis, els quals els van impedir l’accés a l’Oceà Índic, ja que controlaven l’Estret de Gibraltar. Tot i això, a través d’aquest procés, els grecs van poder també prendre contacte amb pobles i tradicions molt diverses (lidis i perses a l’Àsia Menor, escites a la Mar Negra, itàlics, celtes, egipcis i berbers, entre d’altres).

Quan en una polis grega es decidia iniciar la fundació d’una colònia, prèviament s’havia de realitzar una consulta als déus, a través dels oracles. L’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, va arribar a tenir un gran renom. Si la resposta dels déus era favorable es decidia, en ocasions per sorteig, qui havia de marxar. D’altres vegades eren els membres més pobres o els germans segons de les famílies riques els qui marxaven, ja que l’herència de la família es reservava per al primogènit.

Quan, després de llargs viatges, s’arribava al lloc desitjat, una regió considerada apta per a l’agricultura i el comerç, s’iniciava la construcció de la ciutat, segons un pla preestablert, en un turó que garantís la defensa de les poblacions indígenes o els pirates. Aquestes noves polis mediterrànies esdevenien independents, però continuaven mantenint relacions comercials i culturals amb les respectives polis mares o metròpolis.

Les terres circumdants es repartien en lots entre els colonitzadors i eren treballades per esclaus comprats o pels propis indígenes que les havien conreat fins aleshores i que des d’aquell moment havien d’estar sotmesos a l’esclavitud. Els grecs es mantenien al marge de la població autòctona, però hi establien relacions comercials: adquirien productes agrícoles i en venien de manufacturats, com ara ceràmica i objectes de ferro.

A mesura que va anar augmentant el nombre de colònies gregues a la Mediterrània també va anar imposant-se l’economia monetària entre elles i d’altres pobles costaners amb els quals comerciaven. La vida de moltes comunitats neolítiques va anar transformant-se profundament a mesura que s’intensificaven les seves relacions amb els pobles grecs i fenicis.

De la mateixa manera, els pobladors de les metròpolis també van viure les conseqüències de la colonització. Les noves relacions comercials que es van generar en el món grec van trasbalsar les relacions socials en el si de les polis, ja que van sorgir grups de comerciants i artesans enriquits gràcies al comerç que van trencar el monopoli del poder econòmic que fins aquell moment havia estat en mans de l’aristocràcia.

Grècia, el naixement de la societat clàssica

dilluns, 5/07/2010

Amb el nom de Grècia designem el sud de la Península Balcànica i el conjunt d’illes i arxipèlags de la Mar Egea. La Grècia continental presenta un paisatge muntanyós, molt fragmentat, en el qual les comunicacions i els transports són difícils. Els sòls són pobres, i també ho és el subsòl, i no compta amb prou aigua aprofitable per al conreu.

Enfront d’això, la gran quantitat de ports naturals que hi ha a les costes va fer que, ja de ben aviat, la pesca i sobretot el comerç marítim constituïssin una sortida a la pobresa agrícola.

Palazzo_Minosse.jpg

Palau de Cnossos, a l'illa de Creta

Durant l’edat del bronze, a partir del 2000 a.C., es va desenvolupar a l’illa de Creta la civilització cretenca o minoica. Aquesta es caracteritzava per la realització d’importants activitats comercials, la construcció de ciutats amb grans palaus i pel fet de tenir una escriptura pròpia.

Mycenae_lion_gate.jpg

La Porta dels Lleons, a la ciutat de Micenes

Al llarg del II mil·lenni a.C., les antigues comunitats de pastors i agricultors que poblaven les terres gregues van veure arribar diverses onades d’invasors d’origen indoeuropeu. El poble resultant d’aquesta mescla i superposició de gent d’origen divers va ser conegut amb el nom d’Hel·lade o conjunt de grecs.

Entre els primers pobles que van arribar a la Península Balcànica destacaven els aqueus, els quals, després de destruir la civilització cretenca cap al 1400 a.C., van crear en el sud de Grècia un tipus de societat guerrera, dividida en petits estats monàrquics. La civilització micènica o aquea tenia el seu centre principal a Micenes i es distingia per la construcció de ciutats fortificades, els enterraments monumentals d’alguns dels seus reis i una escriptura que ja podem considerar com a grega.

També hi arribaren els jonis i, per últim, un altre poble, els doris, cap al segle XII a.C., els quals van imposar-se als anteriors ocupants. Així, cap al 1200 a.C., quan la civilització micènica va ser destruïda per diferents invasions exteriors, va iniciar-se un període poc conegut de la història grega, l’anomenada època fosca, en la qual van començar a construir-se els fonaments de la Grècia clàssica a través d’aquests pobles establerts en el seu territori sota l’únic denominador comú de la cultura grega (doris, jonis i eonis).

La civilització grega es va desenvolupar al voltant del Mar Egeu: al sud de la Península Balcànica, a la península del Peloponès, a les illes del Mar Egeu i a la costa occidental de la Península d’Anatòlia (a l’Àsia Menor). És a dir, en un espai caracteritzat per la dispersió territorial a causa del gran nombre de petites illes i de multitud de muntanyes que separen les diferents regions continentals. Un espai, a més, marcat per la pobresa i escassa productivitat del sòl, degut a la sequedat del clima mediterrani.

regionesyciudadesdegrecia.jpg

A partir d’aquest moment, van començar a formar-se les polis, o ciutats-estat. Per tant, els grecs estaven organitzats en petits estats compostos per una ciutat i les terres de conreu, zones de pastura i boscos pels voltants. Les polis gregues eren completament independents entre elles.

Aquestes entitats polítiques eren governades, sense lleis escrites, pels aristoi, terme que significa “els millors”, els quals, a més, posseïen la major part de les terres. Aquest tipus de govern el denominem oligarquia, o govern d’uns pocs. Les terres eren treballades per camperols pobres o per esclaus. Malgrat els continus enfrontaments entre les polis, la realitat és que la població d’aquestes ciutats-estat i especialment els aristoi se sentien pertanyents a una comunitat més àmplia, l’Hel·lade, o conjunt del poble grec.

D’aquesta manera, tots els habitants de les polis gregues compartien una mateixa forma de vida i de cultura hel·lènica. Una cultura que es definia per la llengua, la literatura i la religió, i manifestada a través de celebracions religioses i esportives comunes.

grdialectos.jpg

Aquests grups humans parlaven la mateixa llengua, amb petites variants. Periòdicament, organitzaven activitats comunes: els Jocs Olímpics, en els quals hi participaven atletes de totes les polis i s’exaltava la unitat del poble grec. Els Jocs se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia, en honor al déu Zeus (el pare de tots els déus). Els primers Jocs coneguts daten del 776 a.C. Durant els Jocs se celebraven curses pedestres, sessions de lluita, curses de quadrigues i concursos com el llançament de disc o el salt de longitud.

Ganymede-Ferrara.jpgEls grecs no tenien un dia de festa setmanal, en canvi, però, mensualment celebraven grans festes rituals dedicades a les seves divinitats, i unes altres, de més importants, un cop a l’any, en les quals s’oferien sacrificis d’animals. L’alimentació quotidiana era pobra i monòtona: bàsicament blat i ordi acompanyats d’olives, figues, llet, formatge i algun peix salat. Tan sols els rics podien menjar peix fresc i carn de caça amb vi barrejat amb aigua. Es comprèn, doncs, que la celebració d’aquestes festes fossin una bona ocasió per a nodrir-se amb proteïnes animals. S’oferia a la divinitat una desena part dels animals sacrificats i la resta es repartia entre els participants.

El teatre també era una activitat important per al poble grec. El seu origen es troba en les festes dedicades a Dionís, el déu del vi, en les quals es feien representacions de caràcter religiós. Amb el temps van evolucionar i van anar apareixent nous gèneres com la tragèdia, la sàtira i la comèdia. Els grecs van construir teatres a l’aire lliure, semicirculars, tot aprofitant-se de les faldes de les muntanyes, en els quals van aconseguir una acústica immillorable. Només hi podien actuar els homes. Un mateix individu realitzava diversos papers, amb diferents màscares que li cobrien la cara. A més, van inventar enginyosos sistemes per a produir uns rudimentaris efectes especials, com la simulació del so dels trons o el galop dels cavalls.

Tots aquests pobles tenien les mateixes concepcions religioses. Creien en els déus de l’Olimp, éssers antropomòrfics, representats amb forma humana, i amb vicis i virtuts com els mateixos mortals. Cada divinitat representava un mite, una llegenda que destacava algun aspecte important de la natura o de la vida dels éssers humans. El culte d’aquestes divinitats era organitzat per cada polis, la qual nomenava un responsable, el basileus, encarregat de mantenir el temple i d’organitzar el ritual religiós.

Knossos_fresco_women.jpg

Un aspecte important de la religió grega va ser que, tot i que hi havia sacerdots i sacerdotesses, aquests no pertanyien a una organització centralitzada que tingués tant de poder com en les civilitzacions orientals. No existia, per tant, un clergat interessat en obligar a la població a mantenir unes creences determinades. Això va fer possible que al si de les famílies riques, que no necessitaven el treball per a la seva subsistència, hi sorgissin persones amb curiositat i afanys de coneixement que van poder pensar lliurement, sense haver d’enfrontar-se a les idees establertes per una casta de sacerdots.

La llibertat de pensament i expressió de les teories més diverses que es va produir en el poble grec és un dels factors que van permetre que al seu si naixessin la filosofia i el denominat pensament racional. Aquesta expressió es refereix a les idees que intenten d’explicar els fenòmens naturals i humans sense haver de recórrer a la intervenció dels déus, i cercant entre aquests principis relacions de causa i efecte.

En principi, qualsevol activitat que intentés d’ampliar els coneixements era considerada com a filosofia. Entre els primers temes que van interessar els filòsofs hi havia la formació del món i de la matèria.

La ciència grega es va originar a les ciutats jòniques de l’Àsia menor. S’ha dit que allí hi va néixer la ciència, però la realitat és que a d’altres civilitzacions orientals anteriors ja s’havia acumulat un bagatge considerable respecte dels coneixements científics. Alguns grecs van estar en contacte amb aquelles cultures i van fer de pont cultural amb Occident. Cap al segle VI a.C., van aparèixer dues escoles: la jònica, representada per Tales de Millet, que observava els fenòmens naturals i els explicava sense haver de recórrer a qüestions sobrenaturals; i la pitagòrica, representada per Pitàgores de Samos, amb la qual es va desenvolupar de manera considerable l’aritmètica.

Cultura i art a l’antic Egipte

diumenge, 4/07/2010

L’escriptura. L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.

Egypt_Hieroglyphe2.jpgAl principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.

El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

Rosetta_Stone.jpeg

La Pedra de Rosetta

L’art. L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus.

Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder.

Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social.

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.

  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

Arquitectura. Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.

800px-All_Gizah_Pyramids.jpg

Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària.

D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.

A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

CAMERON_EGYPT_2006_FEB_00289.JPG

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.

Escultura. Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.

L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.

En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.

Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Nefertiti.jpg

Bust de Nefertiti

Pintura. Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i  activitats festives, entre d’altres), mentre que en d’altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.

Ägyptischer_Maler_um_1400_v._Chr._001.jpg

La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.