Arxiu de la categoria ‘3.3 Roma, República i Imperi’

Guerres Púniques i ocupació romana de la Península Ibèrica

dijous, 8/07/2010

L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III a.C.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 a.C. al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 a.C., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 a.C., quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

image006.jpg

Ben aviat, però, els interessos de les dues potències van xocar, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 a.C., els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago van crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va donar un nou enfocament a la política exterior cartaginesa, dirigint-la cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Barrejant les campanyes militars i els estratagemes diplomàtics, Amílcar i el seu gendre Asdrúbal van aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Punic_Wars.png

Hannibal.jpgMort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 a.C., i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites per terres catalanes, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 a.C., prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses.

Zama.jpgL’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

Indíbil i Mandoni.jpg

Indíbil i Mandoni

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

L’any 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies (el darrer pel que fa a les terres catalanes) per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 a.C.) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

La llarga i difícil conquesta d’Hispània va continuar a les terres de l’interior de la Península, amb les guerres celtíberes i lusitanes, i no va acabar fins l’any 19 a.C. amb les campanyes d’August contra els càntabres i l’ocupació, mai consolidada, del nord peninsular.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

Hispania Ulterior y Citerior.jpg

La presència romana, que va perllongar-se fins al segle V, va suposar una profunda transformació de la realitat peninsular. La romanització –és a dir, l’assimilació dels models polítics, econòmics, socials i culturals del món romà– va facilitar la uniformització de les cultures establertes a Catalunya i aquestes, unificades pels models romans i pel llatí, van desenvolupar un important procés d’urbanització i d’integració dins dels circuits comercials romans.

L’expansió territorial de la República romana

dijous, 8/07/2010

La societat romana, mentre s’equilibraven les enormes diferències entre patricis i plebeus, es va enfrontar i va vèncer molts pobles de la Península Itàlica. Així, els primers temps de la República no va ser gens fàcils. Entre el segle V i el segle IV a.C., els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat.

550px-Roman_conquest_of_Italy.PNG

A més, abans de dominar la Península, els romans van haver de fer front a les tribus gal·les, que efectuaven incursions ràpides i devastadores en el seu territori, i que, fins i tot, van arribar a saquejar la ciutat de Roma. Tanmateix, de mica en mica, els llatins van anar reorganitzant-se i van acabar conquerint tot el territori italià. Primer de tot, gràcies a la derrota definitiva dels etruscs i dels altres pobles itàlics.

Pyrrhus_route.jpg

Al segle III a.C., després d’expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia, i de dominar tots els territoris situats al sud del riu Po (275 a.C.) els romans es van disputar el control de Sicília amb uns nous rivals: els cartaginesos.

En els primers segles del primer mil·lenni a.C., a les costes del nord d’Àfrica s’havien fundat nombroses factories i colònies fenícies –els fenicis també són anomenats púnics–. A partir del segle VIII, les metròpolis fenícies (Sidó, Biblos) van començar a caure sota el domini de l’Imperi Assiri.

CarthageMap.png

Territoris de Cartago

Les famílies riques de comerciants fenicis que van poder escapar del control assiri es van instal·lar a les colònies. Entre elles, la que va adquirir una importància més gran va ser Cartago, des de la qual els fenicis van procurar de mantenir la seva hegemonia sobre el comerç de la Mediterrània occidental. Per això, des d’aquest moment parlem de cartaginesos per a referir-nos als fenicis.

Tanmateix, Roma que s’anava convertint paulatinament en una gran potència política i militar a la Mediterrània, també aspirava a aquest control comercial, per la qual cosa els latifundistes i comerciants cartaginesos van considerar necessari organitzar un gran exèrcit de mercenaris que els permetés defensar els beneficis de les seves activitats comercials.

En el segle III a.C., la rivalitat pel control de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys.

En la primera Guerra Púnica (264-241 a.C.) l’enfrontament entre Roma i Cartago va decantar-se en favor de Roma, que va apoderar-se de l’illa de Sicília. No obstant això, poc temps després, el conflicte es va reprendre, aquesta vegada a la Península Ibèrica, on els cartaginesos tenien molta influència.

Cartago_primera_guerra_púnica.jpg

La primera Guerra Púnica

Així, en la segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), els cartaginesos, comandats per Anníbal, van travessar els Alps i van arribar a ocupar una part d’Itàlia. El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.

ii_guerra_punica.jpgAixí va començar la conquesta de la Península per part de l’exèrcit romà. Les petites ciutats-estat ibèriques no s’hi podien enfrontar, i així van avançar per tota la costa llevantina, sense trobar-se amb gaire resistència.

Des d’aquest moment, Roma va ampliar les seves conquestes fins a controlar tota la Mediterrània occidental. Però, la penetració a l’interior de la Península Ibèrica i a la Gàl·lia hauria d’esperar fins el segle I a.C.

Mentrestant, als segles III i II a.C., els diversos regnes hel·lenístics van mantenir una sèrie d’enfrontaments pel control de diferents territoris. La república romana va aprofitar-se d’aquests conflictes per a impedir que algun d’aquests estats esdevingués massa poderós i va intervenir-hi amb el seu exèrcit.

Aquesta circumstància va permetre que, al llarg del segle II, Roma conquerís també la major part de la Mediterrània oriental.

Per una altra banda, els dirigents de Cartago s’havien aliat amb el rei de Síria per tal d’enfrontar-se novament a Roma, fet que va donar lloc a una nova i definitiva guerra púnica (149-146 a.C.), que va culminar amb la destrucció de Cartago (l’any 146 a.C.). Els seus habitants van ser venuts com a esclaus i el territori cartaginès va restar en poder dels romans.

Finalment, en el segle I a.C., un sector de l’exèrcit romà va aprofitar-se d’unes disputes dinàstiques internes a Egipte per a intervenir també en aquest territori. Com a conseqüència d’això, l’any 30 a.C., Egipte va passar a formar part de l’Imperi Romà.

D’aquesta manera, Roma es convertia en la gran potència hegemònica a la Mediterrània occidental. Però la intensa expansió territorial portada a terme per Roma havia de tenir forçosament conseqüències importants en el si de la societat romana.

City_of_Rome_during_time_of_republic.jpg

Alguns sectors socials es van enriquir molt, especialment aquells que estaven més vinculats amb el control de l’exèrcit, perquè el botí de guerra permetia d’acumular grans fortunes. Hi va haver comerciants que van ampliar força la seva activitat a les terres conquerides; uns altres es van especialitzar a nodrir l’exèrcit de productes.

A més, el control que des de Roma s’havia d’exercir sobre els diferents pobles conquerits va comportar el nomenament de nombrosos funcionaris que, des dels seus diferents càrrecs públics, també es van enriquir.

En canvi, per a molts altres sectors de la població romana, l’expansió de Roma va significar la seva ruïna.

Les famílies propietàries de petites extensions agràries no van poder afrontar la competència dels productes agraris procedents de les terres conquerides. En aquests indrets, les condicions geogràfiques eren més propícies i la força de treball estava constituïda pels esclaus, el que comportava que es poguessin oferir preus molt baixos.

Per una altra banda, molts dels homes d’aquestes famílies camperoles es veien obligats a formar part de l’exèrcit romà durant llarguíssimes temporades, cosa que restava braços a les feines agrícoles. Nombroses persones de les zones rurals de la Península van haver de vendre les seves terres als grans latifundistes i anar-se’n a Roma per tal de cercar algun altre sistema de vida.

La República romana

dijous, 8/07/2010

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 a.C.), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la Península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar.

617px-Platner_-_Ancient_Rome_city_growth.jpg

Ja des del període monàrquic, les famílies patrícies estaven dividides en tres tribus, composades al seu torn per deu cúries. Les cúries eren importants políticament, ja que de forma periòdica celebraven assemblees o comicis (reservats als homes) per a elegir magistrats. A més, cada cúria havia d’aportar a l’exèrcit cent homes amb els seus corresponents cavalls. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular gran riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus.

Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República.

D’una altra banda, el màxim poder polític va romandre en mans del Senat, assemblea a la qual només hi podien participar els caps de les famílies patrícies. La pertinença al Senat es convertia en un càrrec vitalici. Estava format per 300 membres i els seus membres discutien els assumptes més greus de la política romana, especialment la guerra, la política exterior i les finances.

Maccari-Cicero.jpg

A més, des de les assemblees s’escollien magistrats per a governar i dirigir l’exèrcit i per recaptar els tributs i exercir d’altres funcions (cònsols, pretors, censors i qüestors). Els dos cònsols comandaven l’exèrcit i convocaven les assemblees; els pretors s’encarregaven d’administrar justícia; els censors controlaven el cens d’habitants; i els qüestors cobraven els impostos i gestionaven les finances. Aquests càrrecs només duraven un any.

Per tant, com pot observar-se, a Roma s’havia abolit la monarquia per a establir una República aristocràtica.

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la Península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

Gaius_Gracchus_Tribune_of_the_People.jpgDesprés d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV a.C.).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tot tipus de drets: els esclaus.

Els orígens de Roma, de la monarquia a la República

dijous, 8/07/2010

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la Península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La Península Itàlica presenta unes característiques similars a Grècia amb lleugeres diferències.

En primer lloc, la Península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsòl de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro.

Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

En qualsevol cas, podem observar una diversitat més gran de productes respecte de l’antiga Grècia i, per tant, una menor necessitat de dedicar-se al comerç marítim.

mapa_influencia-roma-siglovi-ac.png

Ja des de començaments del II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era habitada per pobles neolítics que coneixien les tècniques del treball del metall. Per exemple, en el nord hi vivien els lígurs, que fabricaven objectes de bronze i destacaven per la originalitat dels seus habitatges, els palafits, que evidencien un possible origen indoeuropeu, d’alguna zona lacustre.

Cap a la fi del II mil·lenni es van desenvolupar també d’altres pobles, que també coneixien el ferro. Tanmateix, aquests pobles no tenien cap mena de lligam entre ells.

Durant la primera meitat del I mil·lenni a.C., podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre d’altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

Civilizacion_etrusca.pngL’origen dels etruscs és encara una incògnita. Uns historiadors creuen que es tractava d’un poble que sempre havia viscut a la Península Itàlica, mentre que d’altres els atribueixen un origen indoeuropeu. Finalment, segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni a.C., aquest poble va aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més, practicaven la pirateria contra els comerciants grecs.

Els etruscs van desenvolupar una cultura pròpia, que ens és coneguda, sobretot, per les restes trobades en les seves necròpolis. Construïen habitatges subterranis com habitacles per als seus difunts i els decoraven luxosament. Usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni a.C., en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals hi vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII a.C., aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquests conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

She-wolf_suckles_Romulus_and_Remus.jpgTot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 a.C., i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Durant els segles següents, l’emergent ciutat de Roma va esdevenir un centre comercial connectat tant amb l’interior de continent (d’on obtenia ferro) com amb fenicis, cartaginesos i grecs (que els proporcionaven objectes manufacturats).

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Roma_Romolo_753aC_png.png

En aquesta etapa la població de Roma va restar clarament diferenciada en dos grups.

Per una banda hi havia les riques famílies patrícies, pretesament descendents dels primers pobladors, les quals acaparaven la propietat de les millors terres i es reservaven el dret a la participació en la vida política i militar. Aquestes famílies posseïen esclaus i clients (denominem així a les persones que no tenien béns i que es posaven al servei de les famílies patrícies, obtenint-ne a canvi protecció).

Per una altra banda hi havia els plebeus, que constituïen la majoria de la població. Tenien petites propietats o tallers artesanals, o bé eren comerciants. Com que no pertanyien a la gens, o llinatges antics, no tenien dret a la participació política o militar.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

Cap a finals del segle VI a.C., els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

L’any 509 a.C., els patricis romans van aprofitar aquesta debilitat dels etruscs i per posar fi al seu domini i expulsar-los de la ciutat. Aleshores van abolir la monarquia i van establir un nou sistema polític: la República (coneguda també com a bé comú).

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.

Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana

dijous, 27/05/2010

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que així es deia l’actual Barcelona en l’època romana, s’aixecava al cim del Tàber. L’emplaçament triat per a la Barcelona romana va ser el més adient per a una ciutat en temps de pau. Un paisatge planer al costat del port natural del Rubricatum flumen, l’actual riu Llobregat.

Barcinoii.jpg

La funció principal que havia de dur a terme la nova ciutat era la d’aglutinar i controlar un territori (ager) no gaire extens, però sí molt productiu i ja explotat des de l’època republicana, segons coneixem per les restes de viles a la vora del Llobregat.

Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació o parcel·lació (centuratio) que constituïa el seu primer cadastre, organitzat entorn de dos eixos (cardo i decumanus), que formaven una àrea distribuïda entre els pobladors de la ciutat, en la qual es van reservar zones d’ús comú o públic.

D’aquesta manera, Bàrcino va tenir probablement un recinte més o menys quadrangular, segons els característics cànons romans. Aquesta estructura, arran de la crisi del segle II d.C. i de les destruccions a la ciutat, va ser modificada parcialment.

barcino.jpg

Recreació de la ciutat romana de Bàrcino

barcinoIV.jpg

Planta de la Barcelona romana al segle IV

L’eix major de la ciutat, d’uns quatre-cents metres, anava des de la porta que s’obria a l’actual Plaça Nova, i que encara es conserva, fins el carrer de Regomir. Sembla que aquesta via correspondria al cardo principal. L’eix menor, el decumanus principal, devia tenir uns tres-cents metres i anava des de la Plaça de l’Àngel i el carrer de Llibreteria fins a l’encreuament de Call i Avinyó, aproximadament. La ciutat de Bàrcino tenia, doncs, unes dotze hectàrees.

Si considerem que Tàrraco en tenia seixanta i que Emèrita vorejava el centenar, podem deduir que Bàrcino era més aviat una ciutat petita dins de la categoria de les ciutats mitjanes del món romà peninsular.

La ciutat disposava d’un fòrum, que estava, aproximadament, on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume, i ens han arribat restes del temple, de les termes, de diferents locals i habitatges, dels aqüeductes i de les muralles, i elements decoratius del que probablement era un teatre. No sabem amb certesa si existien el circ i l’amfiteatre: el circ de ben segur que no, perquè es tractava d’una ciutat molt petita; en canvi, es probable que existís un amfiteatre encara que no sapiguem quina devia ser la seva situació exacta.

Temple_d'_August_Bàrcino_Barcelona.JPG

Columnes del Temple d'August de la Bàrcino romana

La riquesa del territori de Barcelona era assegurada per la fertilitat de la terra, apta per al conreu dels cereals i la vinya; pels recursos miners amb explotació de ferro, i potser de plata, a la zona de Gavà, i, finalment, per l’abundància de productes del mar, d’entre els quals, al segle IV d.C. el poeta Ausoni alabava encara la salsa de peix i les ostres (no és gens estrany trobar a les excavacions urbanes closques d’aquest mol•lusc, malauradament desaparegut del litoral barceloní).

L’aigua provenia de les fonts d’Horta i del Tibidabo i sembla que les activitats econòmiques predominants van ser el conreu de la vinya, comú a tota Laietania, la pesca i els teixits de lli.

Aqüeducte_Barcino.jpg

Restes de l'aqüeducte de Bàrcino

Pel que ens indiquen les fonts, la vida de la ciutat romana  va transcorrer pacíficament i va arribar al màxim esplendor en l’època de Trajà (98-117 d.C.).

Seria cap al final del segle II d.C., en un moment en el qual l’exèrcit imperial ja era incapaç de mantenir la seguretat de les seves fronteres, quan Bàrcino va resultar parcialment arrasada i destruïda, suposem que per una incursió dels mal anomenats pobles bàrbars franco-alemanys que ja havien sembrat el terror a bona part d’un occident romà en franca decadència.