Arxiu de la categoria ‘3.3 Roma, República i Imperi’

L’enigma Maria Magdalena

dimarts, 3/04/2012

Maria de Magdala, la Magdalena. Segurament la figura més controvertida del Nou Testament. Prostituta penedida, deixeble avantatjada o esposa de Jesús? La seva figura ha donat lloc a múltiples especulacions, des de la lectura més ortodoxa de les Escriptures fins a la literatura esotèrica. El personatge de la Magdalena s’ha convertit en un dels grans epicentres mistèrics de la religió cristiana.

458px-El_Greco_009.jpg

Apropem-nos primer a la lectura canònica del personatge. La Magdalena procedia de Magdala, una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades, l’existència històrica de la qual és objecte de debat. Possiblement, aquesta població es correspongui amb Tariquea, a Galilea. D’aquí li ve el nom. La seva figura apareix en els quatre evangelis canònics com una de les dones que acompanyaven a Jesús i els dotze apòstols. Poca cosa més ens diuen d’ella fins que arribem al final del relat de la Passió de Crist.

Així, segons les Escriptures, poca o cap incidència tindria la Magdalena en la vida de Crist. Només seria un personatge amb un paper figuratiu en diferents episodis. Així, sabem que Jesús l’havia exorcitzat per treure’n “set dimonis” i que va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. Després, sabem que la Magdalena va ser testimoni de la mort de Jesús en la creu i que va intervenir en els rituals funeraris practicats al difunt. Finalment, en companyia d’altres dones, va ser el primer testimoni del moment de la resurrecció quan Jesús va aparèixer-se-li. Inclús, segons el relat de Joan, l’aparició de Jesús ressuscitat es produiria a ella en solitari. Una atenció especial cap a la Magdalena? Per què seria així?

496px-Tizian_050.jpg

Ara bé, la tradició cristiana occidental llatina va identificar tres personatges del Nou Testament amb la seva figura: Maria de Betània, la germana de Llàtzer el ressuscitat i la dona adúltera a qui Jesús va salvar de la lapidació. No existien evidències documentals de cap tipus per adjudicar a la Magdalena aquests altres personatges, però així va ser. I la tradició pesa molt quan ens apropem a les figures del cristianisme.

Aquesta assimilació de personatges ens porta cap a un episodi controvertit. Potser l’origen de la polèmica al voltant de la seva figura? Lluc narra com una dona, Maria de Betània, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells a casa de Simó el leprós, poc abans de la seva arribada a Jerusalem. Una narració gairebé eròtica. En el cas de ser la Magdalena, en aquest episodi tindríem la primera evidència per a presentar-la com a companya sentimental de Crist.

Rubens-Feast_of_Simon_the_Pharisee.jpg

Igualment, la imatge de la Magdalena com una prostituta penedida no apareix enlloc de les Escriptures. És un episodi més de la tradició. Va ser el papa Gregori I el Gran qui va identificar Maria de Magdala amb una prostituta. Corria el segle VI i, a partir d’aquesta identificació, la Magdalena va convertir-se en una icona de l’art occidental. Molt s’ha especulat al voltant del perquè d’aquesta associació entre la Magdalena i la prostitució. Era una manera de qüestionar una visió feminista del cristianisme? Pot ser. Però també hem de valorar una lectura més pietosa: Jesús podia estimar personatges menyspreats per la societat, Déu acollia tothom.

Amb el descobriment dels Evangelis Gnòstics, el 1945, a Luxor (Egipte), la figura de la Magdalena va redimensionar-se. En ells, apareix esmentada com una deixeble molt propera a Jesús, tan propera com els apòstols. Inclús, en l’Evangeli de Felip, trobem que Jesús tenia amb la Magdalena una relació de més proximitat que amb la resta dels seus deixebles i se la descriu com la “companya” de Jesús. Ara bé, en cap cas trobem cap prova de que fos l’esposa de Jesús. I molt menys de que tinguessin descendència. El que sí podem observar en aquests Evangelis és una lectura diferent del cristianisme, allunyada de l’Església de Pere: la idea de trobar a Jesús en l’interior dels creients en comptes de la necessària intermediació de l’Església. Seria aquesta una Església diferent de la de Pere i encapçalada per Maria Magdalena?

486px-José_de_Ribera_024.jpg

El nom Maria en hebreu és Míriam, que es podria traduir com “lloc elevat on resideix la divinitat”. D’aquesta manera, el nom de Maria Magdalena, de la mateixa manera que abans el de la Verge, podria indicar que aquesta va portar la llavor de Déu, és a dir, el fill de Jesús. Però novament ens movem en el camp de l’especulació. Cap prova ho indica. És més, aquest nom, Maria, era força comú entre la comunitat jueva del període. Per exemple, era el nom de la germana de Moisès. I si realment ens indiqués simbòlicament que la Magdalena era la dona de Jesús i mare del seu fill, com hem d’interpretar que el Nou Testament citi a set Maries o Míriams (incloent-hi la Verge i la Magdalena) al llarg de les seves pàgines?

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Per a acceptar la descendència de Crist i Maria Magdalena hauríem de donar per fet que van casar-se, I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència. Hi havia molt poques excepcions. Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió.

Com hem vist, podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és un fragment de l’Evangeli de Felip. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

I que va ser de la Magdalena després de la mort de Jesús? Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena va retirar-se a Efes, una de les dotze ciutats de Jònia (Turquia), acompanyada per la Verge Maria i l’apòstol Sant Joan, i en aquesta població va morir. El 886, les seves relíquies van ser traslladades a Constantinoble, on es conserven en l’actualitat.

Més endavant, però, va sorgir una tradició diferent, segons la qual Maria Magdalena va refugiar-se a Egipte amb l’oncle de la Verge, Josep d’Arimatea. Posteriorment, cap al 42 d.C., haurien navegat pel Mediterrani en una barca sense rems fugint de les persecucions al cristianisme produïdes a Terra Santa fins arribar a la Gàl·lia, a Saintes-Maries de la Mer. Així, la Magdalena hauria viatjat fins a la Provença i hauria iniciat la seva evangelització fins que, finalment, s’hauria retirat a una cova (a Sainte-Baume, als afores de Marsella) on hauria dut una vida de penitència durant trenta anys fins a la seva mort. D’aquí neix la llegenda que emparenta els monarques merovingis amb la descendència de Jesús.

430px-Georges_de_La_Tour_007.jpg

És una llegenda més de les moltes que configuren la tradició cristiana. Però ha donat peu a l’especulació. La Magdalena va arribar a França acompanyada per la seva filla, la descendència divina, la filla de Jesús? Seria aquest el veritable Sant Greal? Cap document ho indica, però és una història ben bonica. Pròpia de la literatura. Un mite més.

I finalment, la mare de totes les preguntes i potser la que presenta la resposta més senzilla: l’Església va voler esborrar la figura de Maria Magdalena? Rotundament no. L’Església considera santa a Maria Magdalena des de l’edat mitjana, en el segle XII, i si haguessin volgut esborrar-la de l’imaginari cristià mai l’haurien elevat a la categoria de santa. Igualment, existeixen múltiples temples cristians dedicats a la seva figura i en el santoral trobem diverses santes amb la denominació de Maria Magdalena. Amb això és impossible pensar que l’Església hagués pensat en esborrar-la de la història. Podem creure que van adaptar la seva figura, que van deformar-la o modificar-la en funció de determinades conveniències o conviccions, però mai van voler esborrar-la.

Jesús de Natzaret: la mort de Crist

diumenge, 1/04/2012

De la mateixa manera que el naixement de Crist presenta problemes per conciliar la tradició cristiana amb la cronologia històrica, la seva mort tampoc no es pot lliurar del debat historiogràfic. És el debat sobre la Passió. Quan va morir Jesús? Per què va ser executat? I amb quina edat va traspassar cap al regne de Déu? Donem un cop d’ull al que coneixem amb una certa seguretat i a partir d’això intentarem donar respostes.

Cristo_crucificado.jpg

Crist crucificat segons Diego Velázquez

Primer de tot cal tenir present que segons el missatge de l’Església, la seva vinguda a la Terra va tenir un únic propòsit: morir en la creu pels pecats de la humanitat, esdeveniment que és el fonament i centre de la teologia cristiana, i que Jesús mateix anunciaria en diverses ocasions als seus deixebles durant el seu ministeri. És a dir, bona part del fonament de la religió cristiana va articular-se al voltant de la seva mort. De fet, la major part del contingut dels Evangelis són relats sobre els últims dies del seu ministeri, i principalment sobre la seva traïció i crucifixió. És el discurs del mite per sobre del personatge, la llegenda elevant-se davant de la realitat històrica.

Els estudiosos expliquen que Jesús va arribar a Jerusalem, com molts altres jueus, per a celebrar la Pasqua, però com a conseqüència de la predicació seu missatge i els seus ensenyaments va veure’s enfrontat amb les autoritats religioses. Aquest fet es situaria cap a finals de març de l’any 30 d.C. Jesús era conscient de que la seva pràctica comportaria la seva detenció? Possiblement. Jesús planejava celebrar amb els seus deixebles, els dotze apòstols, i dedicar-se a la predicació. Havia de ser conscient del que això podia suposar.

Giotto_-_Scrovegni_-_-32-_-_Christ_before_Caiaphas.jpg

Jesús davant el Sanedrí segons Giotto

Traït per un dels seus deixebles, Judes Iscariot, Jesús va ser detingut sota l’acusació de blasfèmia. Respecte del judici al qual va ser sotmès, no conservem cap acta ni document que ens expliqui els fets. Existeix la possibilitat de que, tal i com es narra en els Evangelis canònics, fos jutjat davant dels notables jueus que configuraven el sanedrí, per després ser entregat al representant de l’autoritat romana. En aquest sentit, l’amistat que unia el summe sacerdot Caifàs i el prefecte romà Ponç Pilat podria haver estat decisiva. A més, l’aplicació de la pena de mort a Palestina corresponia a l’autoritat imperialista romana.

Barth D. Ehrman, professor de la Universitat de Carolina del Nord, explica l’entrevista davant de Ponç Pilat. Va ser una reunió breu. Només una qüestió preocupava al prefecte romà: es considerava Jesús el rei dels jueus? En poc més de dos minuts despatxava Jesús i dictava sentència. El fill de Déu era condemnat a mort per instigar la població contra la religió jueva i trastornar la política local amb el seu comportament. És la famosa rentada de mans de Roma.

779px-Eccehomo1.jpg

Jesús davant Ponç Pilat segons Antonio Ciseri

Aquell mateix matí dos presoners havien de ser crucificats en els afores de la ciutat sota la condemna de sedició. No era una pràctica estranya en aquell període. Després de la sentència de Pilat, Jesús seria el tercer ajusticiat en la creu. El martiri de Crist es completaria amb la corona d’espines i la flagel·lació. Era un càstig cruel i terrible, però propi de l’època.

Els Evangelis diuen que després de la seva mort sobre la creu, els seus seguidors van prendre el cos, el van embolcallar amb la síndone i el van enterrar dins d’una tomba buida. D’acord amb la tradició, Jesús va ressuscitar dels morts el tercer dia després de la seva crucifixió. Aquest esdeveniment és considerat la doctrina més important de la fe cristiana, el principal dels misteris del cristianisme.

Crucifixion-Mantegna.jpg

El calvari de Crist segons Andrea Mantegna

Caravaggio_-_La_Deposizione_di_Cristo.jpg

L'enterrament de Crist segons Caravaggio

539px-Resurrection.JPG

La resurrecció de Crist segons Piero della Francesca

De quina data estem parlant? És difícil de precisar. Com en el cas del seu naixement, les dates proposades pels estudiosos ballen. No va poder passar després de l’any 36 d.C. ja que Jesús va comparèixer davant un sanedrí jueu on es trobava Caifàs, qui va ser destituït aquell any, i darrer any de govern de Ponç Pilat. Una altra pista la trobem en el fet que Jesús hauria predicat a Jerusalem entre un i tres anys i les Escriptures ens diuen que va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans, durant els preparatius de la Pasqua.

Això ens portaria cap a dues dates: 7 d’abril de l’any 30 d.C. o 3 d’abril de l’any 33 d.C. perquè en aquell període el 15 de Nissan (primer mes del calendari hebreu segons la Bíblia) només va coincidir dues vegades en dissabte. Tanmateix, segons Robin Lane Fox, de la Universitat d’Òxford, la mort de Jesús va produir-se el divendres 30 de març de l’any 36.

Cranach_calvary.jpg

El calvari segons Lucas Cranach el Vell

La data del 7 d’abril es defensada pel jesuïta japonès Yoshimasa Tsuchiya, el qual, segons els seus càlculs, estableix aquesta data perquè la mort de Crist va produir-se dos dies abans de la lluna plena, després de l’equinocci de primavera. Ara bé, aquesta data obligaria a revisar tota la cronologia anterior perquè no es gaire creïble pensar que l’impacte de la predicació de Jesús va produir trastorns en la política local si aquesta només va produir-se durant uns pocs mesos.

En canvi, la data de l’any 33 d.C. va ser defensada per Colin J. Humphreys i W.C. Waddington, de la Universitat d’Òxford. Segons aquests estudiosos, l’element decisiu a favor d’aquesta data seria l’eclipsi parcial de lluna que narren les Escriptures i la documentació enviada per Ponç Pilat a l’emperador Tiberi. Aquest eclipsi lunar va produir-se el 3 d’abril de l’any 33 d.C. a les 18:20 hores. D’altres científics confirmarien aquesta data, com Livin Mircea i Tiberiu Oproiu, però en relació a un eclipsi solar.

Finalment, Robin Lane Fox, de la Universitat d’Òxford, considera que la mort de Jesús va produir-se el divendres 30 de març de l’any 36. Això situaria la seva execució en el darrer any de govern de Ponç Pilat.

En qualsevol cas, la realitat històrica i espiritual de Jesús traspassa tot el que la documentació i l’anàlisi científic de les proves puguin aportar pel coneixement dels fets de la vida i mort del fill de Déu. Si Jesús va morir un divendres, no va poder ressuscitar un diumenge en el cas que realment parlem de tres dies, sinó un dilluns… Això afecta d’alguna manera a la fe cristiana? Definitivament no. El Jesús històric, el personatge real que va viure a la Palestina del segle I d.C., perd tota la seva importància davant la transcendència del mite creat per la religió. Mort el Messies, l’Església seria l’encarregada de fonamentar la seva llegenda. El mite va fer desaparèixer l’home.

Jesús de Natzaret: rostre i representació de Crist al llarg de la història

divendres, 23/12/2011

Les característiques físiques de Jesús són una de les principals incògnites de la història. I això que parlem de la que segurament sigui la figura més representada de tots els temps.

Una imatge és la que ha fet fortuna i s’ha perllongat al llarg de la història de l’art, però resulta força difícil saber si s’ajusta a la realitat. Tots la tenim present en pensar en Jesús i es reprodueix a través de l’art medieval i modern. Però, s’ajusta a la realitat? Cap al 180 d.C., Sant Ireneu va assegurar que existien representacions de la seva figura facilitades per testimonis contemporanis. Però mai han aparegut. O bé s’han perdut definitivament o estan esperant que un investigador les localitzi. Potser la seva importància real és que resten desaparegudes, incrementant el misteri al voltant de la figura del fill de Déu. El mite i el dogma caminen per un camí i la realitat històrica per un altre molt diferent i una representació coetània seria un greu problema en funció d’allò que mostrés al món.

Així, la primera representació gràfica documentada del rostre de Jesús ens porta fins a finals del segle I i es localitza en una catacumba romana, però és la imatge d’un personatge romanitzat. Haurem d’esperar a Bizanci i a l’esclat de l’art romànic per a trobar el rostre que ens és conegut:un home de faccions semítiques, nas punxegut, llavis gruixuts, cabells negres i llargs. És el nostre Jesús, el que va perpetuar-se a través de l’art bizantí fins els nostres dies. A partir d’aquí, el rostre de Crist ha estat un dels motius més abundants de l’art occidental. Lògicament, cada període i cada territori va entendre la figura de Jesús d’una manera diferent, però la seva imatge era similar a la descrita. En aquestes representacions és on es forja el mite. Un mite que arriba viu fins el segle XXI.

psab514.jpg

Catacumba romana del segle I d.C.: representació de Jesús romanitzat

mosaico_gala_placidia_buen_pastor.jpg

Art paleocristià del segle V: representació del Bon Pastor, el mosaic més destacat del Mausoleu de Gal·la Placídia a Ravenna

Meister_aus_Tahull.jpg

Art romànic del segle XII: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

giotto crucifijo.jpg

Art gòtic del segle XIV: Crucifixió de Crist segons Giotto

Van-der-Weyden_El-Descendimiento.jpg

Escola pictòrica flamenca del segle XV: Descens de la creu segons Van der Weyden

Leonardo_da_Vinci_(1452-1519)_-_The_Last_Supper_(1495-1498).jpg

Art del Renaixement: Sant Sopar segons Leonardo da Vinci

JuicioFinale.jpg

Art del Renaixement: el Judici Final segons Miquel Àngel

ANTONELLO_DA_MESSINA-Cristo_muerto_sostenido_por_un_ángel-1476.jpg

Art del Renaixement: Crist sostingut per un àngel segons Antonello da Messina

El_Expolio_del_Greco_Catedral_de_Toledo.jpg

Art del Renaixement: l’Espoli segons El Greco

Cristo_en_la_Cruz_(Velázquez,_1631).jpg

Art del Barroc: Crist en la creu segons Velázquez

zuloaga cristo de la sangre.jpg

Art del segle XX: El Crist de la Sang segons Zuloaga

cristo-de-san-juan-de-la-cruz.jpg

Art del segle XX: El Crist de Sant Joan de la Creu segons Dalí

El 2001, la BBC, el Discovery Channel i France 3 van produir un documental titulat “El fill de Déu” en el qual es realitzava una aproximació realista a l’aspecte que hauria tingut el Jesús adult. La reconstrucció, efectuada mitjançant les més avantguardistes tècniques de la ciència forense i de la informàtica del moment va concloure que el fill de Déu era una persona baixa, forta, de pell morena, nas prominent, barba, bigoti i cabells curts. És només una hipòtesi que en realitat simplement ens aproximaria cap a la representació d’un jueu palestí comú del segle I a.C. A la vegada, però, humanitzaria el mite. L’aproparia a una realitat que XX segles d’art havien idealitzat. És una hipòtesi, insistim, però suficientment atractiva per reformular una imatge. El fill de Déu era un home. I així l’hem d’entendre quan ens aproximem a ell des de la història.

jesus_discovery.jpg

El veritable rostre del fill de Déu?

Jesús de Natzaret: la família terrenal del fill de Déu

dijous, 22/12/2011

Respecte de la família de Jesús, si ens remetem a les fonts evangèliques i a la interpretació que el cristianisme ha fet de la seva figura, només tenim constància de l’existència de dos personatges: Josep i Maria, pare i mare de Crist. Però el dubte històric existeix: Jesús va tenir germans i fills? El dogma cristià ens diu que Maria era verge, que va néixer, viure i morir sense conèixer les relacions sexuals amb el seu home. En aquest cas Jesús seria fill únic. Igualment, de Crist se’ns diu que va néixer, viure i morir sense conèixer cap dona. És a dir, no tindria descendència. Aquestes creences són pilars fonamentals dels cristianisme catòlic, apostòlic i romà.

Això, però, no acaba d’entendre’s en el context històric i geogràfic palestí del segle I a.C. Prendre matrimoni i fer efectius els deures conjugals que aquesta relació comportava era gairebé una convenció social, una obligació. La solteria era, doncs, un motiu de desprestigi. Que podria justificar una vida immaculada i allunyada dels plaers sexuals de la Verge Maria en aquells temps: res. La justificació arribaria segles després a través del dogma cristià que va edificar l’Església de Roma.

475px-Raffael_050.jpg

La Sagrada Família (Josep, Maria, Jesús, Isabel i Joan el Baptista) segons Rafael

Però, qui eren els pares del fill de Déu? D’entrada ens enfrontem amb el fet que no hi ha cap referència ni informació verificable, a més dels evangelis, sobre l’existència i la vida de Josep i Maria. Per tant, d’aquí haurem d’extreure la informació i especular amb els coneixements que tenim sobre la història del període.

Josep, el pare de Jesús, era fuster, però això no s’ha d’associar exactament amb el sentit que actualment atorguem a aquesta professió. En realitat, per apropar-nos al context històric del període, la seva professió l’hem de relacionar amb el terme grec tekton, és a dir, aquell que treballa la fusta i la pedra. Un artesà, això és el que era Josep. Segurament, no un ebenista, sinó un artesà que construïa arades o portes. I hem de suposar que va iniciar el jove Jesús en aquest ofici. Poc més sabem de la seva figura.

san jose carpintero.jpg

Sant Josep fuster, segons Georges de la Tour

Maria, la mare de Jesús, un personatge transcendental en la configuració del dogma cristià, també és un personatge fosc respecte a les referències a la seva figura. Compromesa amb Josep, abans de les noces, l’àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies profetitzat per obra de l’Esperit Sant. Però, després del naixement i del retorn d’Egipte és una figura que desapareix del Nou Testament convertint-se en un element secundari. La seva reaparició serà als peus de la creu per acomiadar-se del seu fill mort.

Tradicionalment, s’explica que Josep era un home gran en néixer Jesús i que en el moment de la crucifixió ja hauria mort. Ara bé, cap de les dades històriques conegudes avalaria aquesta teoria. Respecte de la mare, la Verge María, els estudiosos coincideixen a l’hora d’afirmar que va sobreviure el seu fill.

448px-Mignard_vierge_raisins.jpg

La Verge Maria, segons Pierre Mignard

Alguns autors sostenen que Jesús va tenir germans i germanes, inclús s’afirma que Josep i Maria van configurar el que avui definiríem com una família nombrosa de la qual Jesús hauria estat el primogènit. Aquesta referència als germans la trobem a Sant Marc, Sant Joan, Sant Pau i Flavi Josefus. Tanmateix, d’altres autors asseguren que aquests germans de Crist en realitat serien o bé els apòstols, o familiars propers, o fins i tot germanastres procedents d’un matrimoni previ de Sant Josep. La negació de l’existència d’aquests germans no seria, i cal tenir-ho present, una qüestió menor ja que la presència històrica d’uns germans carnals de Crist qüestionarien el dogma fundacional del cristianisme: la virginitat de Maria, la immaculada concepció de la mare de Déu.

Així, per exemple, a l’Evangeli de Sant Marc trobem aquesta referència: “No és aquest el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Simeó i Judes? No estan les seves germanes entre nosaltres?”. I com aquesta podem trobar d’altres referències en els evangelis. Podia ser una referència a familiars propers, uns cosins, com defensa l’Església? Impossible. La lectura és inequívoca i si Jesús va tenir germans, aquest ho van ser en el sentit literal que avui li donem a la paraula.

458px-El_Greco_009.jpg

Maria Magdalena, segons El Greco

Però encara podem anar un pas més enllà i preguntar-nos per la seva descendència. És una qüestió polèmica, però que no cal descartar si ens tornem a situar en el context històric i ens remetem a les fonts. Per a acceptar una hipotètica descendència de Crist, en primer lloc, aquest hauria d’haver-se casat. I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps, com apuntàvem en el cas de Josep i Maria, no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència.

Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió. Podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és l’evangeli de Felip, un dels apòcrifs. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Jesús visitant Marta i Maria Magdalena, segons Johannes Vermeer

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

Les bodes de Canà, segons Paolo Veronese

Jesús de Natzaret: l’enigma del naixement de Crist

dimecres, 21/12/2011

Aproximar-se a la figura de Jesús des d’una perspectiva històrica sempre es complex per la tipologia de les fonts amb les quals ens hem d’enfrontar: els evangelis canònics, els evangelis apòcrifs, testimonis jueus, textos rabínics i fonts paganes de l’època romana. Una boira espessa teixida per la tradició cristiana ens dificulta el contacte amb el Jesús històric, però això no impossibilita establir alguns detalls de la figura extraordinària que va canviar el món establint les bases del cristianisme. A la seva figura dedicarem una sèrie d’entrades per mirar d’aportar llum als mites que la religió i la tradició han anat teixint des de l’antiguitat fins els nostres dies.

—————————————————————-

Per començar, les dates sobre el seu naixement no encaixen amb les que va estipular la tradició cristiana. Sembla evident que Jesús no va néixer l’any 1 de la nostra era, sinó que això respondria a una simple convenció del calendari, igual que la data del 25 de desembre. És més, probablement ni tan sols va néixer el mes de desembre, perquè en l’Evangeli de Lluc podem llegir que quan va produir-se el naixement els pastors dormien a l’aire lliure, un fet impossible si situem la data del natalici en el mes de desembre ja que l’hivern palestí es caracteritzava per les baixes temperatures que arribaven a situar-se sota zero. Per tant, Jesús hauria nascut a la primavera o a l’estiu.

De fet, els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, sinó el seu baptisme. I per a situar aquesta data va establir-se, també de forma arbitrària, el 6 de gener. Aleshores, per què va establir-se posteriorment una celebració en la data del 25 de desembre? Per combatre i diluir cultes pagans amb un arrelament profund en la societat tardoromama.

426px-Worship_of_the_shepherds_by_bronzino.jpg

Va ser en el segle IV quan va decidir-se la separació d’ambdues festivitats. En aquell temps existia la creença que el solstici d’hivern es produïa el 25 de desembre i aquell dia totes les religions paganes celebraven el culte a la deïtat solar, el Sol Invictus i Mitra, déus solars, redemptors i salvadors que comptaven amb certs paral·lelismes amb la figura de Crist. Així, davant la impossibilitat d’eliminar una tradició tan arrelada, l’Església va optar per reconvertir-la tot atorgant-li un significat cristià. D’aquesta manera va néixer el dia de Nadal, el dia de la Nativitat de Jesús, un tradició mil·lenària configurada a través de la reconversió al cristianisme de la festivitat pagana del solstici.

Respecte de l’any del naixement de Jesús, el primer en tractar de determinar-lo va ser Dionís l’Exigu, monjo erudit i matemàtic del segle VI que amb els seus càlculs va esdevenir el pare del nostre calendari. Segons Dionís, Jesús hauria nascut el 753 AUC (ad urbe condita), és a dir, 753 anys després de la fundació de la ciutat de Roma. I des d’aquest moment, el naixement de Crist va passar a ser considerat com l’any 1 de la nova era cristiana, el I Anno Domini. Havia nascut la numeració anual que lligada a la hegemonia cristiana triomfaria fins els nostres dies en el món occidental. Ara bé, aquesta datació presentaria seriosos problemes, no des del punt de la litúrgia, que en cap cas va veure’s afectada, però sí des del punt de vista de la cronologia històrica. I és que les dates no encaixen amb els fets.

El naixement del fill de Déu està vinculat,segons les fonts evangèliques canòniques que tracten la infantesa de Jesús (Mateu i Lluc), al regnat d’Herodes el Gran. Així, l’Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la matança dels innocents, motiu pel qual Josep i Maria haurien de refugiar-se a Egipte per protegir la vida del nen. Així, la família només hauria retornat a Galilea després de la mort del tetrarca de Judea, Galilea, Samària, i Idumea, datada històricament l’any 4 a.C. Amb aquesta referència cronològica acceptada per la majoria d’estudiosos, les altres referències evangèliques no acaben de funcionar. I òbviament queda totalment descartada la data simbòlica de l’any 1 d.C. que marca l’inici de l’era cristiana.

379px-Guido_Reni_011.jpg

D’aquesta manera, si hem de situar el natalici de Crist en el regnat d’Herodes el Gran, en el relat evangèlic sobre el naixement de Crist trobem referències a dos esdeveniments que no coincideixen històricament entre sí i que esdevenen problemàtics a l’hora d’encabir-los en la cronologia del regnat d’Herodes. Un d’ells és la famosa aparició d’una estrella, fet referenciat per Mateu, i l’altre és l’elaboració d’un cens, citat per Lluc.

Respecte de l’estrella, algunes teories associen la seva aparició amb el pas del cometa Halley, el qual passa periòdicament dins del camp d’albirament terrestre. Els científics han establert que en aquells anys el cometa va passar per l’òrbita de la Terra l’any 12 a.C., any en el qual van celebrar-se les festes d’inauguració del Temple de Jerusalem, fet que justificaria la presència dels tres reis d’Orient en la capital jueva. Nova incongruència cronològica respecte del naixement de Jesús.

I l’elaboració del cens recollida per Lluc ens torna a sacsejar cronològicament: Quirí, governador de Síria, va rebre l’ordre de realitzar un cens tributari de Judea, Samària, i Idumea el 6 d.C., fet que ens situaria deu anys després de la mort d’Herodes i divuit anys després del pas del cometa Halley per l’òrbita terrestre. Per solucionar aquest problema de cronologia, alguns erudits han justificat aquest fet atribuint a Quirí un empadronament realitzat entre 9 i 6 a.C., quan aquest actuava com a delegat de l’emperador romà en aquest territori. En qualsevol cas, sempre en una data allunyada del I Anno Domini.

800px-Meister_der_Kahriye-Cami-Kirche_in_Istanbul_005.jpg

Arrel d’aquesta combinació de dates, algunes força contradictòries entre sí, els experts han convingut que Jesús va néixer en una data indeterminada que hauríem de situar entre 8 i 4 a.C. I mai en el mes de desembre, sinó en la primavera o l’estiu. La tradició i la litúrgia cristiana, com podem observar, és una cosa i la realitat històrica una altra de ben diferent. Sigui com sigui, aquest ball cronològic mai farà canviar la data de la festivitat i la seva simbologia. I és que el regne de Déu no és d’aquest món, i poc deu influir en la seva litúrgia que ens moguem uns anys amunt o a baix.

Potser els més afectats per aquest ball cronològic siguin els amics de les profecies apocalíptiques perquè és el mil·lenarisme el que realment tindria un greu problema a l’hora de fer els seus càlculs sobre una hipotètica fi del món.

Documental: “Grans civilitzacions: Roma”

diumenge, 3/10/2010


L’art clàssic romà

dilluns, 12/07/2010

L’art romà va desenvolupar-se en els segles de la República i, fonamentalment, durant l’Imperi. Les seves obres denoten influències d’estils artístics dels pobles conquerits, especialment de Grècia i dels regnes hel·lenístics, així com de l’art etrusc. D’aquesta manera, per a molts autors, l’art romà pot ser considerat com una continuació de l’art grec del període hel·lenístic. És per aquest motiu que l’art de l’antiga Grècia i el de Roma s’agrupen sota la denominació d’art clàssic.

Les ciutats. L’art romà va ser fonamentalment urbà, perquè les ciutats eren el centre de la vida de l’Imperi. Les ciutats romanes acostumaven a tenir un traçat regular, amb una forma similar a la dels campaments militars. L’espai intern s’organitzava entorn de dos carrers principals, el cardum (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest), que es creuaven al centre on hi havia el fòrum o plaça pública.

Van pavimentar els carrers i van construir clavegueres i conduccions d’aigua per a les fonts i els habitatges dels ciutadans més benestants. Els habitatges de les famílies més riques, les domus, tenien diverses dependències organitzades a l’entorn d’un atri o pati central. Decoraven les parets amb pintures i mosaics. També hi havia les insulae, unes cases de pisos on vivien diverses famílies.

ciudad_romana.jpg

L’arquitectura. Els romans van adoptar les formes externes de l’art grec, però, a més, van ser capaços de fer servir amb gran èxit altres recursos constructius, com ara l’arc, la volta i la cúpula, que els grecs desconeixien o a penes havien utilitzat. En definitiva, els romans eren uns constructors excel·lents i una prova d’això és que moltes de les seves obres han arribat fins als nostres dies.

Els arquitectes romans van ser, més enllà de la seva capacitat artística, uns tècnics i enginyers excel·lents que van treure el màxim profit dels materials de que disposaven. Com a arquitectes van crear tècniques que avui dia encara fem servir, tot i que hi haguem fet algunes modificacions.

Els edificis romans eren molt sòlids van construir-se amb pedres, formigó i maons. Atesa la pobresa dels materials emprats, les parets exteriors dels edificis eren recobertes amb marbre. Al principi els edificis es tancaven amb cobertes planes de fusta o de pedra. Després, es va estendre l’ús de l’arc, la volta i la cúpula, elements que van permetre cobrir espais molt més grans.

L’interior, a més d’aquest material, podia estar decorat amb pintures murals i mosaics que normalment guarnien el terra. Els mosaics s’elaboraven amb petites peces de colors que s’incrustaven en guix fresc. Amb aquestes peces, anomenades tessel·les, dibuixaven ocells, plantes, retrats o formes geomètriques, entre d’altres.

Les grans obres arquitectòniques romanes tenien sempre un sentit pràctic, és a dir, es destinaven a satisfer les necessitats de la població. També solien ser monumentals, molt grans, perquè els que veiessin els edificis sentissin que els romans eren molt poderosos com a poble. Els edificis importants es concentraven al fòrum, la plaça principal de les ciutats. Els edificis per a l’oci eren molt nombrosos i es van construir amb diners públics.

D’entre els edificis més característics de l’arquitectura romana destaquem els següents:

  • Els temples, dedicats a les divinitats, on els sacerdots realitzaven els cultes religiosos. Habitualment de plata rectangular, s’alçaven sobre una plataforma o podium. També n’hi havia alguns de planta circular, com el dedicat a la deessa Vesta i, sobretot, el Panteó de Roma (segle II d.C.), temple dedicat a tots els déus de l’Imperi, que va ser cobert amb una immensa cúpula (43 metres de diàmetre, amb un ull central de 9 metres de diàmetre) que s’ha mantingut intacta fins els nostres dies.
El Panteon de Agripa.jpg

El Panteó de Roma

  • La basílica, on tenien lloc els intercanvis i transaccions comercials i s’administrava la justícia. Era un edifici rectangular, dividit en tres naus separades per columnes. La paret del fons tenia una forma semicircular (absis). Aquest tipus d’edificacions van servir de model per a les primeres esglésies cristianes.
  • Les termes o banys públics, eren uns edificis de grans dimensions a l’interior dels quals els romans, a més de banyar-se amb aigua calenta (caldarium), freda (frigidarium) o temperada (tepidarium), podien descansar i fer exercicis esportius en les seves dependències.
fo15c14.jpg

Termes romanes

  • L’amfiteatre, edifici totalment original del món romà, era on es celebraven les lluites de gladiadors o els combats entre gladiadors i feres. L’afició, molt estesa, dels romans pels espectacles violents va fer que, pràcticament a cada ciutat hi hagués un d’aquests edificis. La seva planta era el·líptica i, sota l’arena on tenia lloc l’espectacle, hi havia les diferents dependències destinades als gladiadors i a les feres. El més important i conegut va ser el Colisseu de Roma (80 d.C.) amb una capacitat per a 45.000 espectadors.
Colosseum_in_Rome.jpg

El Colisseu de Roma

  • El circ, tenia una forma allargassada i on es celebraven les curses de quadrigues de cavalls, que tenien molt èxit.
  • El teatre, servia per a les representacions de comèdies i tragèdies. Formalment s’assemblava molt al d’estil grec, però en comptes d’excavar-lo a la muntanya era edificat.
teatro romano.jpg

Teatre romà

  • Les tombes monumentals, per a personatges destacats del món romà, podien tenir forma de torre o de piràmide, entre d’altres.
  • Els monuments commemoratius, que servien per recordar fets importants i grans victòries militars. D’entre aquests monuments destacaven fonamentalment els arcs de triomf i les columnes.
rome_trajansforum.jpg

La columna de Trajà al nord del Fòrum Romà

  • Les obres d’enginyeria, com ara ponts i aqüeductes (per abastir d’aigua les ciutats), eren construccions monumentals de grans dimensions. També cal mencionar que els romans van construir vies i camins pavimentats que unien les ciutats més importants de l’Imperi. D’aquesta manera, tot l’Imperi estava ple de vies de comunicació.

Els romans i l’art de la imatge. Tot i que l’arquitectura va ser la manifestació artística en la que els romans van aconseguir els èxits més grans, també van demostrar excel·lència en el camp de l’escultura, la pintura i el mosaic.

L’escultura, molt influenciada per la tradició grega i hel·lenística, aviat es va caracteritzar pel seu realisme. Les estàtues es feien en marbre i en bronze, i menys freqüentment en d’altres tipus de pedra. La part més important d’aquestes figures era el cap, del qual sempre intentaven mantenir la màxima versemblança amb l’original.

Marek_Aureliusz_Kapitol.jpg

Escultura eqüestre de l'emperador Marc Aureli

D’altra banda, els relleus que trobem en els arcs del Triomf i en les columnes commemoratives són d’una gran qualitat i, a més, tenen un gran interès històric ja que representen escenes bèl·liques d’una manera força verídica i realista.

Rome-ForumRomain-ArcheSeptime.jpg

Arc de Septimi Sever a Roma

La Catalunya del Baix Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

El cristianisme. L’arribada del cristianisme a Catalunya no és ben coneguda. Sembla comprovat, però, que va arribar ben aviat, i a través del mar. Segons la tradició, per no dir la llegenda, el cristianisme hauria arribat a terres catalanes, pels volts de l’any 60 d.C., gràcies a la predicació de Sant Pau a Tàrraco, és a dir, ja des dels seus inicis el cristianisme hauria estat present a Catalunya.

Cucuphas.JPG

Martiri de Sant Cugat

Inicialment, els cristians van ser tolerats pels romans i la naixent Església catalana va mantenir relacions fluides amb els regnes cristians del nord d’Àfrica, d’on provindrien molts dels predicadors i bisbes que van escampar la paraula de Jesús per Hispània. Així, des de mitjans del segle III a Catalunya va haver una Església cristiana organitzada, amb bisbes, sacerdots i un culte més o menys públic.

Però quan van esclatar els primers símptomes de descomposició del món romà van començar les persecucions, com a la resta de l’Imperi, especialment entre els segles II i III. Així, al gener de l’any 259, el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, va ser empresonat, jutjat i cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona. Posteriorment, en els anys 303 i 304, per ordre de Dioclecià, la persecució s’enduriria: Sant Feliu va patir martiri a Girona, Santa Eulàlia a Barcelona i Sant Cugat a l’Octaviani Augusti Castrum (Sant Cugat del Vallès).

La situació de persecució dels cristians va canviar, però, arran de la publicació de l’edicte de Milà (313) per part de l’emperador Constantí: van acabar les persecucions i va produir-se una etapa d’expansió del cristianisme, com ho reflecteixen els documents sobre els bisbats de Tarragona, Girona i Barcelona del segle IV, amb personatges importants com Sant Pacià, un destacat escriptor i bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390.

La ruralització. La crisi que va travessar el món romà a partir del segle III, lògicament, també va afectar Hispània. Les terres catalanes van sentir les incursions dels pobles bàrbars i les ciutats van començar a deshabitar-se, iniciant-se un irrefrenable procés de ruralització de l’economia i la societat similar al que s’estava donant en la resta dels territoris imperials.

D’aquesta manera, al camp es va iniciar un procés de concentració de la terra en poques mans, de manera que el latifundisme va començar a tenir una certa importància. A causa de l’augment dels impostos, molts dels camperols que treballaven les terres catalanes van arruïnar-se i, en conseqüència, van haver de buscar la protecció dels grans propietaris, convertint-se en colons. Els rics, propietaris de terres, van abandonar les ciutats per a fixar la seva residència en les vil·les que tenien al camp, que de mica en mica van anar convertint-se en grans unitats econòmiques autosuficients.

Visigoth_Kingdom.jpg

Regne Visigòtic de Tolosa

A la ciutat, la crisi va afectar especialment les activitats comercials i artesanes, provocant l’empobriment de bona part de la població. Això comportaria, a la vegada, una agudització de les tensions socials, que, amb l’afegit de les invasions germàniques, són la causa de la construcció o remodelació de les muralles de moltes de les ciutats hispanoromanes. La crisi va comportar, per tant, que les ciutats perdessin molta població.

Així, des del segle III, la ciutat de Tàrraco va iniciar un procés de decadència a causa de les incursions dels pobles germànics i, a la seva vegada, Bàrcino va ser parcialment destruïda en un altre atac. Per la seva banda, Empúries va ser pràcticament abandonada.

A poc a poc, la situació va anar deteriorant-se, agreujada per l’anarquia militar romana, fins que, finalment, l’any 470 els visigots, un poble germànic que s’havia establit a la Gàl·lia des de començaments del segle V, van començar la conquesta de la Tarraconense. A Catalunya s’acabava així una llarga etapa de  cinc segles de domini romà i se n’iniciava una altra de nova en el camí cap a l’edat mitjana.

Tarraco, ciutat imperial

diumenge, 11/07/2010

Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.

tarraco Planol.jpg

Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.

Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.

Aqüeducte_de_les_Ferreres_Tarragona.jpg

L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.

El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.

Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.

ciudad_tarraco_plano.jpg

La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.

A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.

La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.

Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.

Tarragona-Anfiteatro Romano de Tarraco01.jpgL’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.

Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).

Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.

La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.

Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.

Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

Els romans anomenaven bàrbars tots els pobles que no pertanyien a l’Imperi. Al llarg dels segles I i II, el limes (línia de frontera del territori sota poder romà) s’havia ampliat molt. Darrera d’aquesta línia s’hi trobaven terres desèrtiques, com a l’Àfrica (d’on es podien obtenir escasses riqueses), o estats organitzats que no podien ser sotmesos, com a l’Orient el regne dels sassànides (successors de l’Imperi Persa), o finalment, les boscoses terres centreeuropees, on vivien els pobles germànics.

Majoritàriament, es tractava de pobles ramaders, que practicaven també l’agricultura, tot i que utilitzant tècniques primitives. Com que no coneixien la rotació dels conreus, quan portaven un temps en un territori, la terra s’esgotava i havien de marxar cap a un altre lloc.

Thor.jpgEls pobles germànics s’agrupaven en famílies, relacionades al seu torn en gens. Diverses gens formaven una tribu. Tot això s’assentava en llaços de parentiu. En el si de les tribus hi havia una diferenciació entre els guerrers i els camperols, els quals no tenien drets polítics. També posseïen esclaus.

En aquestes tribus el poder el tenien un consell d’ancians i una assemblea de guerrers, els quals elegien per aclamació el cabdill militar que havia de dirigir-los. Es regien per una llei consuetudinària, és a dir, no tenien codis escrits, sinó normes basades en la tradició, que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.

Els pobles germànics creien en déus guerrers com Tiw, Thor o Woden.

La relació d’aquests pobles amb l’Imperi Romà va ser diversa. Hi va haver llargs períodes en els quals mantenien relacions pacífiques i comercials, fins al punt que, a mesura que prenien contacte amb el món romà, van imitar molts dels seus costums, com, per exemple, el cristianisme.

En d’altres moments, la relació va ser més violenta. Els pobles germànics es van enfrontar entre ells, però, sobretot, van mantenir llargues guerres amb Roma. Practicaven el saqueig i utilitzaven la tècnica de les guerrilles: atacaven per sorpresa i fugien ràpidament, sabotejaven els abastaments dels exèrcits contraris, etc.

Els atacs d’aquests pobles bàrbars a l’Imperi Romà van ser molt intensos a partir del segle III. Alguns van arribar a penetrar a l’interior de l’Imperi, on saquejaven i destruïen ciutats.

invasions-barbares.jpg

La pressió dels pobles bàrbars, mitjançant enfrontaments o aliances, va condicionar força l’evolució política de l’Imperi des del segle III. A mitjans del segle IV, aquesta pressió va intensificar-se molt. Alguns pobles van envair territoris de l’Imperi fins que, a les darreries del segle V, van liquidar l’Imperi d’Occident i van donar lloc a la formació dels anomenats regnes germànics.

Les_hordes_«_barbares_»_de_Crocus_pillent_le_Languedoc_(Gravure_de_Ferdinand_Pertus,_XIXe_siècle).jpgEntre les causes de les invasions cal citar la pròpia feblesa de l’Imperi Romà, però també l’arribada a terres europees dels huns, procedents de les estepes asiàtiques.

La pressió dels huns va fer que els visigots, en primer lloc, demanessin d’entrar a l’Imperi mitjançant un pacte de federació que els permetés de mantenir les seves pròpies lleis i costums, a canvi de comprometre’s a servir com a exèrcit aliat per a la defensa de l’Imperi davant d’altres possibles invasors.

No obstant això, ja a l’interior, a les darreres dècades del segle IV i les primeres del segle V, els visigots van instal·lar-se successivament en diversos territoris de l’Imperi (van arribar, fins i tot, a saquejar Roma) fins a establir-se en la Gàl·lia i, posteriorment a la Península Ibèrica.

Mentrestant, uns altres pobles, els vàndals, alans, sueus i burgundis, van aprofitar-se també de la feblesa militar i política de l’Imperi per a penetrar-hi. Les incursions dels pobles germànics van esdevenir un fet generalitzat durant el segle V.

Finalment, uns altres pobles bàrbars, la tribu dels hèruls, comandats per Odoacre, van penetrar a la Península Itàlica i, l’any 476, van deposar el darrer emperador d’Occident, Romul August. Amb això es pot considerar acabat definitivament el poder polític de Roma sobre la Mediterrània Occidental, donant pas a la consolidació dels regnes germànics.

476eur.jpg

En canvi, l’Imperi Romà d’Orient, conegut amb el nom d’Imperi Bizantí, va continuar existint durant tota l’Edat Mitjana.