Arxiu de la categoria ‘2. Prehistòria’

L’Edat dels Metalls

dimarts, 29/06/2010

A finals del període Neolític, alguns pobles de l’Orient Mitjà van descobrir la manera de fondre els metalls i que els fossin útils. La utilització dels metalls va representar un nou pas en l’evolució cultural de la humanitat.

El descobriment de la metal·lúrgia, però, va guardar-se en secret durant un temps. Els pobles que van guardar-se aquest secret van progressar molt més ràpidament que els altres.

metales.jpg

El primer metall que es va fer servir (al Pròxim Orient, a Egipte i a la Mediterrània Oriental) va ser el coure, i després el bronze, que és un aliatge de coure i estany. En un principi només es van fabricar amb els metalls objectes d’adornament. Més tard es van fabricar instruments i eines, i, finalment, armes.

El coure va ser el primer metall amb el qual es va treballar. Es picava en fred per donar-li forma, però aviat va començar a modelar-se després d’esclafar-lo. A Europa, la presència del coure està lligada a l’anomenada cultura del vas campaniforme, caracteritzada per la seva ceràmica en forma de campana.

Com que les principals mines d’estany es trobaven a l’Europa occidental, els pobles metal·lúrgics de l’Orient Mitjà van desenvolupar un comerç marítim per transportar l’estany a través de la Mediterrània. Així, la fosa dels metalls es va poder conèixer, de mica en mica, a tota Europa.

Bronze_age_weapons_Romania.jpgQuan ja es dominava la fosa del coure i la del bronze, es va començar a desenvolupar la del ferro. L’aparició de la metal·lúrgia (cap el 4.000 a.C.) va fer possible la seva elaboració. Sintetitzant, la metal·lúrgia és un procediment consistent en aconseguir una temperatura molt alta que permeti l’estovament o la fusió dels metalls per a després treballar-los. Quan s’obtenia el bronze fos s’introduïa en un motllo per a obtenir, un cop refredat, l’objecte desitjat.

Els primers pobles que van fabricar armes de ferro també eren de l’Orient Mitjà, i van aconseguir dominar fàcilment els pobles veïns, ja que el ferro és un metall molt més resistent que el bronze. En conseqüència, la metal·lúrgia del bronze combinada amb d’altres novetats polítiques i econòmiques va ser un factor important en el desenvolupament de les primeres societats urbanes.

A més, el descobriment de les tècniques per fondre i modelar metalls va permetre l’aparició de l’orfebreria. Es van començar a fabricar magnífiques joies i estatuetes amb metalls i esmalts de colors brillants. També es van decorar els escuts i les empunyadures de les espases.

Durant l’edat dels metalls, però, no hi va haver la mateixa difusió de la ceràmica a totes les zones. A l’Europa occidental, per exemple, la metal·lúrgia es va estendre gràcies a l’arribada dels pobles orientals i del centre del continent a la recerca de nous jaciments d’estany.

800px-Diffusion_métallurgie.png

En èpoques tardanes del Neolític i, especialment, durant l’edat del bronze, es va estendre per diverses regions de l’Europa occidental el costum d’alçar construccions fetes amb grans blocs de pedra, els megàlits (menhirs, dolmens, cromlecs, sepulcres de corredor, etc.). La seva importància rau en que es tractava de la primera arquitectura en pedra que apareixia a Europa, segurament amb una finalitat religiosa i funerària, vinculada al culte als avantpassats, ja que es tractava de tombes col·lectives.

Així, en aquesta època es van construir grans monuments megalítics en diverses zones de la Mediterrània, com ara Menorca. Les construccions principals en aquesta zona són les navetes, que gairebé sempre es feien servir com a sepultures, i els talaiots, que eren grans torres defensives que servien també com a habitatge.

Les societats neolítiques

dilluns, 28/06/2010

En el Neolític va produir-se un important creixement de la població. Aquest fenomen podia haver estat motivat per les noves activitats agrícoles i ramaderes i per una més gran disponibilitat d’aliments, però també el creixement de la població va suposar un estímul per a obtenir més recursos del medi.

Amb la sedentarització progressiva, la mainada va deixar de ser un destorb per a les comunitats perquè ja no calia estar pendent del seu transport. D’aquesta manera, va resultar innecessari espaiar tant els naixements. Fins i tot, els petits podien ser econòmicament útils ja que col·laboraven en tasques com espantar els ocells que amenaçaven el gra o tenien cura del bestiar més dòcil.

Neolítico_en_Europa.png

La sedentarització, com la resta de les altres transformacions, va consistir en un procés lent i gradual. L’aplicació d’agricultura primitiva esgotava el sòl en un període relativament curt, fet que obligava les societats a un desplaçament cíclic. D’altra banda, els grups dedicats a la pastura encara van continuar sent totalment nòmades.

No obstant això, és cert que el fet d’haver invertit treball en un camp del qual es podia esperar resultats obligava i possibilitava la constitució d’un habitatge estable. Ja no servien les coves del Paleolític, sinó que els homes havien d’instal·lar-se al costat dels camps, i així van aparèixer els primers poblats. La introducció de l’agricultura i la ramaderia com a mode de subsistència dels grups humans del Neolític va anar lligada al sedentarisme.

neolítico.jpg

La vinculació d’aquests grups a la terra que conreaven i on pasturaven els seus animals va comportar l’aparició i consolidació dels primers poblats estables instal·lats a prop de les zones de conreu. Gràcies a l’arqueologia sabem que els poblats estaven formats per cases de dimensions similars. Eren habitatges construïts amb materials que es trobaven a les rodalies de la zona on s’habilitava el poblat: pedra, fusta, fang, joncs o altres vegetals, que es podien barrejar amb el fang per tal de donar-los més consistència. Aquesta barreja o mescla es denomina tova.

image37.pngLa majoria dels poblats tenien poques cases, encara que en algun cas, com el de Jericó (VIII mil·lenni a.C.), la concentració humana era més important, la qual cosa permet començar a parlar ja de les primeres ciutats. Els poblats neolítics, però, no responien a cap model urbanístic, lògicament, sinó que estaven configurats per un conjunt de cabanes, disposades de forma irregular. Els llogarrets neolítics solien estar envoltats d’una rasa o una tanca de troncs que el protegia dels animals salvatges i n’impedia la fugida dels domesticats.

En aquestes societats, la situació de la dona va experimentar un cert empitjorament. La descendència va adquirir més importància perquè el grup se sentia més lligat a la terra. Calien braços que augmentessin la capacitat de treball. Les dones eren apreciades per les qualitats reproductores. Fins i tot s’arribaven a produir robaments de dones entre les comunitats. Per això, encara que fossin físicament fortes, van passar a ser protegides pels homes del grup. Aquests s’encarregaven de l’atac i la defensa, ja que resultaven menys vulnerables pel fet de no ser tan cobejables.

Amb el temps, es van anar desenvolupant les relacions de parentiu que asseguraven la descendència del grup. Van adoptar formes diverses: descendència a través de la mare o del pare. Donem el nom de clan als grups amb relacions de parentiu. La majoria dels testimoniatges antropològics indiquen la supremacia dels homes en el si dels clans.

agricultores neoliticos.jpgEn aquestes societats van començar a distingir-se persones que convencien la resta dels membres de la col·lectivitat de la seva capacitat superior de treball. Animaven els altres membres de la comunitat a seguir el seu exemple i amb això aconseguien un augment del treball. A aquests personatges els denominem grans homes. Amb els fruits acumulats mitjançant el treball extra, organitzaven banquets en els quals es distribuïen els aliments. Aquests grans homes van adquirir força influència per la seva fama de generosos i per la seva capacitat d’organitzar el treball. Els banquets podien estar oberts a alguna comunitat propera i funcionaven com a forma d’intercanvi i reciprocitat entre els grups.

Els grans homes no obtenien avantatges materials que milloressin la seva situació i els col·loquessin en una posició privilegiada respecte als altres. No hi ha testimoniatges definitius de l’existència de jerarquies, malgrat que s’hagin trobat algunes tombes que mostren senyals de diferenciació. Ja hem indicat que les cases eren totes semblants.

Encara que no existeixin massa proves arqueològiques, els estudis antropològics ens permeten de suposar que en aquesta etapa havien d’haver augmentat els enfrontaments de caràcter bèl·lic. L’assentament feia que es defensessin les terres que es conreaven. Hi havia enfrontaments amb grups de caçadors o de pastors, que cobdiciaven la collita feta créixer pels agricultors durant mesos.

abarazoeterno.jpgPodem suposar, pels enterraments, que aquestes comunitats creien en una continuïtat després de la mort. És possible que realitzessin algun tipus de culte als avantpassats, els quals eren enterrats a terra, considerada ja patrimoni de la comunitat. Potser pensaven que igualment com en enterrar la llavor tornava a créixer, la persona en ser enterrada continuava amb ells sota una altra forma de vida, o podia ajudar a la germinació dels desitjats fruits.

Segurament, també continuaria el culte a les forces de la natura. L’agricultura és una ocupació de temporada i exigeix realitzar determinades activitats en èpoques concretes de l’any. A les zones càlides, on el canvi estacional no ve marcat per la temperatura, s’observaria el cel tot aprenent a llegir-lo. Aquelles comunitats sabien que l’aparició de Sírius a l’horitzó els ordenava de fer una determinada feina.

El Sol, com a font de calor que ajuda a madurar les plantes, també era objecte d’adoració en algunes societats.

Durant el Neolític, els homes continuaven fent pintures a les roques. Encara ho feien, sobretot, en abrics rocosos a l’aire lliure i no en coves tancades. Les pintures neolítiques són molt esquemàtiques i sovint representen símbols en lloc de figures.

Algunes cultures del Neolític van construir grans monuments amb enormes blocs de pedra. Aquests monuments, anomenats monuments megalítics, eren de caràcter religiós, com a homenatge als déus. També n’hi havia que eren monuments mortuoris. Els principals monuments megalítics són els menhirs (una gran pedra clavada verticalment a terra) i els dolmens (format per dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt horitzontalment).

stonehenge_closeup.jpg

Els homes del Neolític van dedicar-se també a l’art decorant peces de ceràmica destinades a l’emmagatzematge i el transport dels cereals i alguns teixits de llana i de lli elaborats amb fusos i telers rudimentaris.

Les primeres societats agrícoles i ramaderes del Neolític

diumenge, 27/06/2010

Si bé els historiadors encara no han arribat a un consens pel que fa a l’explicació de la revolució neolítica, sembla que els canvis climàtics van tenir-hi una certa influència. Com que les condicions naturals van anar variant a causa del temperament del clima, els ésser humans van haver de buscar-se una nova manera de sobreviure.

Així, durant molt de temps va practicar-se una economia mixta en la qual coexistien la caça i la recol·lecció amb les noves activitats productives. Però, els productes que fins aleshores havien estat objecte de la recol·lecció i els animals que es caçaven començaven a escassejar. Aquesta qüestió seria un dels motius pels quals els grups humans van anar establint-se en llocs en els quals els productes vegetals creixien de manera espontània i on la freqüència d’animals era força freqüent. Aquells grups van utilitzar tota l’experiència acumulada en la caça i la recol·lecció per a donar pas a una economia productiva.

Per al desenvolupament de les noves tècniques, però, calia que existissin varietats silvestres o salvatges de les plantes i els animals que l’home volia conrear i domesticar.

El llarg del camí cap a l’agricultura partia dels coneixements que s’havien adquirit amb la recol·lecció o collita. Al principi, els homes van ajudar a la reproducció de les plantes tot eliminant les males herbes en una zona que fos rica en cereals. En recollir les espigues, caurien les llavors que millorarien la propera germinació. En relacionar aquests dos darrers fets, els éssers humans començarien a practicar la sembra com a sacrifici necessari per a millorar la collita. El següent pas consistiria a sembrar precisament les llavors de les plantes que oferien condicions més favorables (en dimensions, facilitat per a sembrar, etc.). Amb tot això va iniciar-se la selecció.

Neolitico-agricultura.gif

L’agricultura primitiva, que denominem d’aixada, consistia a netejar de matolls la zona, esgarrapar la terra amb una aixada i sembrar. S’intervenia directament en la reproducció dels vegetals, i es trencava així el respecte que tenien els recol·lectors del cicle de la natura. Aquesta actitud significava el pas a una depredació del medi, ja que, en no existir cap tipus de preparació del terreny, el sòl s’esgotava aviat.

Una altra tècnica primitiva que millorava una mica el rendiment era la de fer artigues o artigar, un sistema que introduïa una nova fase en el procés, després de l’esbrollada o la tala, i que consistia a cremar els arbres, arbusts, etc., i a escampar-ne les cendres a mode d’adob. Això aportava a la terra elements necessaris que l’enriquien i que en milloraven la productivitat.

Més endavant, va introduir-se la pràctica del guaret, sistema que consistia a deixar reposar la terra després d’haver-la conreat diverses vegades. Així es regeneraven els elements químics que les plantes absorbeixen en créixer.

La darrera fase del procés seria la collita, que es realitzava amb la falç, eina que en un primer moment podia ser una barra d’ase.

Les primeres plantes conreades per aquestes comunitats neolítiques van ser, principalment,  els cereals (blat, ordi, civada, sègol) i també els llegums (pèsols, faves, cigrons, llenties).

D’altra banda, el procés de domesticació dels animals s’hauria iniciat amb la separació d’algun d’aquests d’un ramat, segurament el més dòcil o una cria. En una societat de caçadors, el fet que en lloc de matar immediatament l’animal se l’alimentés i el mantinguessin com a reserva de carn suposava un canvi d’actitud. Si el grup ja havia començat a conrear, podia oferir els rostolls a l’animal, un cop realitzada la collita.

Neolitico-ganaderia.gif

A la ramaderia la selecció va ser més simple que a l’agricultura ja que, lògicament, es sacrificaven primer els animals més agressius o els de creixement més lent. D’aquesta manera s’apartava per a la reproducció a aquells que oferien millors condicions.

Segons sembla, el gos va ser el primer animal que va ser domesticat. Ajudava a la caça i, a més, menjava les deixalles fet que no produïa cap perjudici ni reducció de la dieta humana.

L’altre animal domèstic per excel·lència per a l’home va ser el gat, també domesticat aviat perquè un cop feta la collita la protegís dels rosegadors.

Els animals que van ser domesticats de manera preferent van ser els remugants, ja que s’alimentaven d’herba, un producte abundant i que l’home no consumeix habitualment. A més, els remugants, amb un aparell digestiu especialitzat, assimilen l’herba i la converteixen en proteïnes aptes per al consum humà.

El pas de la caça a la domesticació va significar una variació en l’aprofitament dels animals, en el sentit que era més rendible mantenir-los vius. Tot i que el fet de practicar la ramaderia en cap cas elimina la caça de les activitats humanes. En conseqüència, es van domesticar principalment aquells animals que tenien una finalitat productiva, és a dir, obtenir-ne carn i llet, així com força de treball.

Amb aquesta revolució agrícola i ramadera l’home controlava per primer cop els convertidors d’energia, que transformen l’energia en formes utilitzables per a un ésser humà, en un temps i un lloc convenients i amb un cost raonable.

Les plantes són convertidors que, mitjançant el procés de fotosíntesi, transformen la llum solar en una forma d’energia química (carbohidrats, proteïnes i vitamines) assimilable per les persones.

Els animals converteixen una energia química, herbes o parts de les plantes no comestibles, que l’ésser humà no podria assimilar, en proteïnes i vitamines minerals que sí que són assimilables.

Si pensem en el temps que va trigar el gènere humà a controlar aquestes fonts d’energia biològiques, ens adonarem que, des d’aleshores, el control de la resta de fonts d’energia (vent, aigua, combustibles fòssils) ha estat rapidíssim.

La preparació i cura dels camps exigien un considerable esforç de la comunitat, però cal tenir en compte que l’activitat agrícola té un caràcter cíclic. Abans i després de la sembra hi ha intervals durant els quals els camps no necessiten pràcticament cap mena d’atenció. Durant aquest temps els homes podien desenvolupar altres tècniques que cobrissin les necessitats de la comunitat, algunes d’aquestes relacionades amb la nova economia.

600px-Cerámica_cardial-La_Sarsa_(España).jpgCalia tenir recipients, no tan sols per a transportar el que s’havia recollit en un dia, sinó també per a cobrir una altra necessitat: la d’emmagatzematge. La collita es fa en un cop i ha de servir per a disposar d’aliment durant un llarg període. En relació amb la necessitat d’emmagatzematge va sorgir la ceràmica, associada estretament amb la cistelleria. En alguna ocasió, probablement, l’home va cobrir un cistell amb fang per a fer-lo impermeable, o bé s’hi quedaria impregnat de forma accidental; en deixar-lo a prop del foc va produir-se el procés d’enduriment i fins i tot canvi de color.

La fabricació d’objectes de terrissa va ser la primera utilització conscient d’una transformació química per part de l’home. La calor, en fer evaporar l’aigua del fang, li fa prendre la mal·leabilitat a la vegada que el solidifica, i permet de contenir líquids sense perdre la forma que li ha donat la calor.

L’emmagatzematge es realitzava també amb altres materials. D’aquesta manera els homes excavaven graners a terra i els recobrien amb palla. A les terres fangoses aquests graners eren construïts sobre pals per tal de restar aïllats del sòl.

349px-Axe_polished.JPGTanmateix, la pedra va continuar sent un material força usat en l’elaboració d’eines i va introduir-se una nova forma de treballar-la, fent-la polir. D’aquí el nom de Neolític, nova pedra, amb el qual és denominat aquest període.

La destral de pedra d’aquesta època té una aguda vora tallant, aconseguida mitjançant el poliment. Aquesta nova tècnica va poder sorgir de l’observació dels efectes que es produïen en les pedres usades com a corrons per a moldre grans sobre d’altres pedres. La destral va permetre de fer taulons, afaiçonar la fusta i iniciar la fusteria, la qual cosa va comportar la fabricació de vaixells, cases i més endavant arades i rodes.

A les ruïnes de poblats neolítics al Pròxim Orient s’han trobat indicis d’una incipient indústria tèxtil. Feia falta una substància fibrosa que produís fibres llargues. Les peces de lli i després de llana van començar a competir amb les pells i les fulles. El teixit va significar una evolució de l’entrellaçament de fibres que ja es realitzava amb la cistelleria per a la recol·lecció dels aliments.

El filat va ser la primera operació que va implicar la rotació, la qual va portar a l’ús de la roda, en el següent període aplicada a la mecànica i al transport.

La divisió sexual del treball continuava existint en aquest tipus de societat en la qual la dona tenia un paper fonamental com a productora. Les dones van ser les que van iniciar l’agricultura, ja que havien estat les principals recol·lectores en el Paleolític. Les dones s’encarregaven també de l’elaboració de la ceràmica i dels teixits.

La revolució neolítica

dissabte, 26/06/2010

Fa uns 15.000 anys, el clima va entrar en un període de canvis, el Mesolític. D’un any a l’altre, aquests eren imperceptibles, però al llarg de mil·lennis van resultar molt importants ja que van comportar la desaparició dels gels i la configuració d’un clima semblant a l’actual. D’aquesta manera, a Europa, el grau extrem de les condicions climàtiques va anar disminuint, el clima es va temperar, i les glaceres es van retirar als punts més alts i a l’extrem nord del continent.

La continuïtat dels grans animals adaptats al fred va seguir un procés semblant a la desaparició dels gels i, si bé en alguns casos van emigrar cap a latituds polars, en altres es van extingir, fet que va comportar que la fauna comencés a escassejar, afavorint la caça anés perdent importància a favor de la recol·lecció.

El canvi del medi ambient i l’esgotament dels recursos alimentaris van portar als éssers humans a cercar noves formes per a aconseguir aliments. La millora de les tècniques que havien aconseguit les societats caçadores-recol·lectores al Paleolític superior va poder influir també en la minva del nombre d’animals disponibles.

L’adaptació a les noves circumstàncies es va produir de mica en mica i va tenir ritmes i característiques diferents a cada zona.

neolitic.jpg

Va ser fa uns 10.000 anys quan, lligades a l’entrada en el període Neolític, van començar a donar-se les activitats que coneixem com a agricultura i ramaderia, que van significar la intervenció de l’ésser humà en la producció d’aliments en lloc de limitar-se a recollir-los. En definitiva, el concepte Neolític és la fase de la prehistòria durant la qual l’ésser humà va iniciar l’activitat agrícola i ramadera.

aldea_neolitica.pngParal·lelament, en aquest període es va anar produint un altre canvi en les condicions de vida dels homes, canvi que és una altra de les característiques que defineixen el Neolític: la progressiva sedentarització de les comunitats que de mica en mica s’establirien en poblats permanents.

A aquest conjunt de canvis se’ls hi dóna el nom de revolució neolítica. Es parla de revolució no perquè es tracti d’una transformació ràpida, sinó perquè es va produir un canvi radical en la relació entre els individus i la natura. El Neolític és, doncs, un pas fonamental en la història de la humanitat. Amb el Neolític, les persones van deixar de dedicar-se a una economia depredadora (caça i recol·lecció). Així, des d’aquest moment va ser possible collir en un petit tros de terra la mateixa quantitat que abans es collia en una extensió molt més gran. Això fa que ens referim a aquest període com el moment d’introducció d’una economia productora.

croissant-fertile.jpgSabem, per les restes arqueològiques, que la revolució agrícola va iniciar-se al Pròxim Orient al voltant del 9.000/8.000 a.C., a la zona denominada com a creixent fèrtil, que abasta l’àrea geogràfica situada entre els marges de la Mar Morta i les conques del Tigris i de l’Èufrates. Allà s’hi ha identificat restes d’ordi, blat, cabres, ovelles i porcs domesticats.

L’Extrem Orient, a la confluència dels grans rius xinesos, va ser un altre dels centres originaris de la domesticació del porc i del conreu del mill. Les restes trobades ens indiquen que això va poder començar cap al 7.000 a.C. Posteriorment, es va començar a conrear la soja i després l’arròs, que esdevindria la base de l’alimentació en aquesta part del món.

Al continent americà, el procés de domesticació va tenir lloc a dos centres: Mèxic i Perú. Un fet decisiu és la quasi total desaparició, durant la transició climàtica, de la megafauna del Pleistocè. A l’Amèrica Central, el problema va ser més greu, ja que tan sols hi van resistir al canvi climàtic algunes aus i els gossos, mentre que al Sud hi restaven el conillet d’índies, la llama i l’alpaca. L’escassa disponibilitat d’animals a Amèrica va tenir conseqüències importants en la tecnologia i els costums dels seus pobles.

A Mèxic, els homes van començar a conrear el blat cap al 5.000 a.C., i durant la mateixa època, al Perú, grups de pescadors de marisc de la costa van començar també el seu conreu. Una mica abans, va començar als Andes el conreu de les mongetes.

Des d’aquests primers centres productors, la pràctica del conreu es va anar estenent. Es combinava la difusió dels coneixements pel contacte amb d’altres comunitats amb processos d’evolució autòctons a mesura que les condicions ambientals feien inviable l’anterior model econòmic. A Europa, les noves activitats es van desenvolupar cap al VI mil·lenni a.C. a les costes de l’Egeu i la Península Itàlica, i a partir del V mil·lenni a l’Europa central i occidental.

El Paleolític: les societats caçadores-recol·lectores

divendres, 25/06/2010

El Paleolític és la primera forma de vida en les societats humanes. La informació sobre aquest període ens la proporciona tant l’arqueologia com l’antropologia cultural. Estem davant de fenòmens que van esdevenir en la darrera etapa del període quaternari, concretament, des de l’aparició de l’Homo Sapiens Sapiens fins a la iniciació, per part d’alguns grups, de les activitats agrícoles i ramaderes.

paleolitic.jpg

Així, durant el que anomenem Paleolític superior, la darrera etapa del període més antic de la Prehistòria, l’Homo Sapiens Sapiens va establir-se a Europa, on, de mica en mica, va anar substituint l’home de Neandertal. A més, va iniciar el poblament de d’Àsia, del continent americà i d’Austràlia.

Per tant, aquests grups vivien en tots els continents, en un medi que era força variat, i sabem que hi va haver períodes climàtics de fred intens (en especial la darrera glaciació) i d’altres de més calorosos.

La preocupació essencial d’aquests grups era la subsistència, i per això recollien tot allò que la natura els oferia. L’ésser humà és físicament dèbil i disposa d’instints i sentits menys desenvolupats que els altres animals. Per tant, calia que acumulés coneixements sobre el medi en què havia de viure. Així, aquests grups caçaven, pescaven i recol·lectaven. Segons quines fossin les circumstàncies ambientals predominava una activitat o una altra. D’això depenia la proporció de vegetals i de proteïnes animals en la seva dieta.

Calia saber quines plantes eren comestibles i distingir-les de les verinoses, saber on trobar-les i en quin moment eren més a punt per a ser consumides sense que els fessin mal. Recollien plantes variades: llavors, fruita fresca, fruita seca, arrels i baies.

L’utillatge podia consistir en un pal per escarbar i algun tipus de recipient per a transportar els aliments recol·lectats. D’aquests tipus d’estris a base de fusta i d’altres fibres orgàniques no ens han arribat restes, però podem fer-nos una idea pels testimoniatges que ens proporciona l’antropologia cultural.

450px-Biface_micoquien.jpgAls jaciments s’ha trobat estris de pedra, os i banya, juntament amb abundants ossos d’animals. Aquesta dada i les pintures que realitzaven a les roques confirmen la importància de la caça i la pesca. Aquestes activitats van tenir una importància especial en les zones que durant llargs períodes van patir els climes més freds, perquè les plantes hi serien escasses.

Al llarg dels mil·lennis, les tècniques de caça i pesca van anar evolucionant. En algunes zones, la caça devia consistir a posar trampes, amb les quals es capturaven petits animals (ocells, peixos, llangardaixos). A més, es recollien mol·luscs, ous i larves. L’èxit d’aquestes activitats depenia d’una prolongada observació dels hàbits de les preses.

L’Homo Sapiens va convertir-se en un caçador expert, capaç d’abatre espècies animals de grans dimensions. És especialment destacat el fet que aquests pobles aconseguissin de caçar els grans animals que existien a l’època de la darrera glaciació. Cavalls, mamuts, cérvols, rens, bisons i rinoceronts llanuts es desplaçaven estacionalment, en grans ramats per les estepes d’Europa i Àsia. Aquests animals eren força més grans, més veloços i disposaven de millors defenses que els éssers humans, els quals, amb les llances i les sagetes, aconseguien de capturar els animals a distància i sense haver de córrer cap perill.

Punta_solutrense.gifEn conseqüència, podem afirmar que durant el Paleolític superior, la humanitat va aconseguir dominar a la perfecció la tècnica de la talla, amb la qual cosa va ser capaç de fabricar una gran varietat d’estris de pedra (raspadors, puntes de fletxa), d’os (arpons, atzagaies, agulles de cosir), de banya (punxons, propulsors) i de fusta.

L’arc utilitzat per llançar sagetes és una de les primeres màquines simples; és el primer condensador d’energia. En posar-lo tibant lentament, permet de descarregar l’energia d’un cop, en multiplicar la força que s’aconsegueix en llançar la sageta solament amb el braç.

Un altre exemple de la perfecció a què va arribar-se és l’arpó, el qual, un cop clavat, impedeix que la peça se’n pugui deslliurar. És una tècnica que continua fent-se servir avui en la pesca i també en la caça de mamífers marins.

Aquelles societats usaven materials diversos per a fabricar els estris, motiu pel qual van anar depurant les tècniques, i d’aquesta manera enriquien el seu utillatge i van anar ampliant els seus usos. Picant amb aquests estris, no tan sols podien trencar, sinó també partir, gravar, rascar i foradar.

379px-Proyectiles_oseos_Magdaleniense.jpg

Van aprendre a unir petites peces, per a fer objectes més grans i de formes variades. Cosien, amarraven i trenaven. D’aquesta manera confeccionaven vestits que els permetien de suportar climes freds i adaptar-se més fàcilment a ambients variats. Tanmateix, podien fabricar recipients que ampliaven la capacitat de transport, i canoes que els permetien d’aventurar-se en el medi aquàtic.

L’adaptació de l’ésser humà al medi és en gran part un fenomen cultural, en contrast amb l’adaptació dels animals que té un caràcter més físic. El conjunt d’activitats que realitzen les comunitats per tal d’aconseguir els béns que consumeixen, i la manera com els distribueixen, l’anomenem economia. La forma concreta que adopten les activitats econòmiques, però, anirà canviant al llarg del temps. Aquest és el període de les societats amb una economia basada en la caça i la recol·lecció.

El bagatge cultural que permetia a aquestes societats realitzar totes aquestes activitats era fruit de conquestes que s’havien acumulat durant moltes generacions. En aquelles societats, la transmissió de coneixements era oral. Tota la informació residia en la ment dels més grans. L’aprenentatge es veia facilitat per la dependència prolongada de la criança. La vida comunitària que realitzaven aquelles persones significava també l’adquisició i l’intercanvi de coneixements. Cal tenir en compte que la imitació és un important mecanisme d’aprenentatge.

Aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia, i per tant havien de desplaçar-se tot seguint els ramats quan en el territori que habitaven s’havien esgotat els aliments. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, o bé construïen petites cabanes amb pells i branques.

Terra-Amata-Hut.gif

Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar. Amb el pas del temps, aquest desplaçament diari es va fer cada cop més gran, perquè els territoris més propers anaven empobrint-se. Això els obligaria a canviar de manera constant el seu emplaçament base. L’utillatge, que era més ric del que podem imaginar, estava força limitat a causa del nomadisme. Quan periòdicament una societat s’ha de desplaçar, les seves possessions són el més limitades possible.

Sembla que aquells grups serien poc nombrosos, perquè la necessitat d’haver d’alimentar moltes persones hauria exigit la collita d’una zona massa extensa. El nombre de membres del grup era el necessari per assegurar la seva supervivència i la seva reproducció. Això implicava l’existència de diversos adults mascles i femelles en edat reproductora. Solien formar un nucli d’unes trenta persones, xifra que considerem un nombre ecològic, perquè era l’adequat per aconseguir aliments suficients sense esgotar les possibilitats de regeneració d’un medi. Per tal de no sobrepassar el nombre ecològic era fonamental exercir un control en el creixement de la població.

El tipus de reproducció (que comporta una gestació prolongada dins del cos de la mare i l’alletament posterior) vinculava fortament a les mares amb els seus fills.

A aquests grups bàsics s’unien homes adults, però la relació no era de parentiu en el sentit que nosaltres les interpretem actualment, sinó d’altres tipus que podríem qualificar com d’adhesió. L’horda paleolítica significava l’agrupament, temporal o definitiu, de diversos individus adults per establir la col·laboració necessària. Periòdicament diverses hordes podien congregar-se per a ocupar la mateixa zona. Quan es tornaven a dispersar alguns individus podien haver canviat de grup.

600px-VenusWillendorf.jpgMalgrat que algunes feines es realitzessin col·lectivament, existia una certa divisió sexual del treball, especialment pel que fa a la caça. L’esvalot de la mainada impedia de moure’s amb agilitat si se’n havia de tenir cura. Aquesta és la raó per la qual la caça va anar especialitzant-se com a feina dels homes.

No coneixem motius que expliquin altres especialitzacions en el treball, que gairebé sempre comportaven desavantatges per a les dones. En la majoria de societats recol·lectores i caçadores es dóna una supremacia als homes, malgrat que les dones contribuïen d’una manera determinant a la manutenció del grup.

Tanmateix, la dona va tenir un paper simbòlic destacat ja que els caçadors del Paleolític van ser autors d’un tipus d’escultures, generalment de petites dimensions, realitzades en pedra o fusta, que representaven figures de dones i que s’han anomenat com a venus prehistòriques. Aquestes imatges prehistòriques de les dones es caracteritzaven per l’exageració dels atributs femenins d’aquestes, símbols de fecunditat destinats a afavorir la reproducció del grup tribal.

Els membres de l’horda tornaven al campament al capvespre, després d’haver-se dispersat durant el dia per a caçar i recol·lectar. En aquell moment reunien tots els fruits del seu treball i els consumien i en gaudien entre tots. Fins i tot, a vegades, dues hordes realitzaven intercanvis d’objectes. El criteri que feien servir era el de reciprocitat.

Quant a la manera com es resolien els conflictes intergrupals, les proves arqueològiques no ens permeten parlar d’unes solucions violentes. A les societats recol·lectores actuals els enfrontaments tampoc no adopten formes bèl·liques. Se solen produir conflictes que es resolen de manera simbòlica o mitjançant l’enfrontament físic individual. El resultat pot conduir a la dispersió del grup, fet que resulta freqüent quan l’horda sobrepassa el nombre ecològic.

Aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Podem suposar que a través de l’observació van relacionar, per exemple, l’aparició d’un determinat estel al cel, en una època concreta de l’any, amb la germinació d’un fruit o l’arribada dels ramats. Així, van poder atribuir a l’estel certs poders sobre aquests fenòmens i potser van confondre la relació de la coincidència amb la de causalitat.

Es realitzaven determinades activitats a les quals s’atribuïa un caràcter simbòlic. Sempre calia preparar la caça de la mateixa manera per tal de no enutjar les forces de la natura. Un exemple d’aquest tipus de cerimònies és donat per les pintures rupestres: una gran quantitat d’animals en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves.

A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades. Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

800px-Bisonte_de_Altamira.jpg

Altamira_4.jpg

D’altra banda, a partir dels enterraments amb utillatge i menjar podem suposar que aquells grups tenien algunes creences sobre algun tipus de continuïtat de la persona després de la mort.

Les pintures rupestres i els testimoniatges antropològics actuals permeten de suposar que hi havia individus als quals s’atribuïa una major capacitat per a connectar amb les forces de la natura o amb els esperits. Se’ls denomina xamans o bruixes i tenien una funció important als ritus paleolítics.

L’Homo Sapiens Sapiens

dimarts, 8/06/2010

L’Homo Sapiens Sapiens, és a dir, l’antecessor directe de l’ésser humà modern (i el que, de fet, dóna el nom a l’espècie a l’actualitat), va aparèixer entre 150.000 i 40.000 anys, a principis de la segona meitat de la darrera gran glaciació. A Europa, el primer exemplar d’Homo Sapiens Sapiens va ser trobat a l’abric rocallós de Cro-Magnon (França); d’aquí que també sigui conegut com a home de Cromagnon.

Cro-Magnon.jpg

La majoria d’antropòlegs físics coincideixen a afirmar que les poblacions europees modernes no derivarien directament dels neandertals, les causes de l’extinció dels quals encara no s’han pogut explicar amb precisió, sinó que derivarien de poblacions anteriors relacionades amb els Homo Erectus.

Human_evolution_scheme.png

Des d’aleshores, les poblacions d’Homo Sapiens Sapiens s’anirien estenent per tot el globus terraqui, tot conquerint territoris no habitats anteriorment per cap homínid (Amèrica i Oceania), en un procés que aniria acompanyat per la diversificació i la formació de les varietats racials actuals.

Els Homo Sapiens Sapiens posseïen un rostre, una dentadura i un esquelet força menys robust que els seus antecessors. La seva cara era més aviat ample, amb els pòmuls pronunciats, i la seva figura esvelta. La seva capacitat craniana oscil·lava entre els 1.400 i els 1.500 cm3.

D’aquesta manera, l’espècie humana, més dèbil físicament i amb els sentits de l’oïda i l’olfacte menys desenvolupats que en altres espècies animals, va anar expansionant-se per tots els continents.

Map-of-human-migrations.jpg

Totes les varietats tipològiques d’Homo Sapiens Sapiens van fabricar instruments de pedra i van desenvolupar unes formes de vida i mecanismes de subsistència (caça, recol·lecció) que els van permetre d’adaptar-se, de forma més o menys eficaç, al medi ambient del Pleistocè.

Així, l’Homo Sapiens Sapiens va aconseguir de sobreviure en medis molt diferents gràcies a una gran capacitat d’adaptació que es basava en l’adquisició de coneixements i en unes relacions de cooperació i d’organització que facilitaven i milloraven l’accés a l’aliment i, per tant, la supervivència com a espècie. Aquest llarg període d’adaptació és el que va originar l’aparició del que denominem com les “cultures” del Paleolític.

Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg

L’Homo Sapiens Neanderthalensis

dimarts, 8/06/2010

De l’Homo Heidelbergensis van derivar, dins del període comprés entre els 300.000 i els 40.000 anys a.C., els primers éssers que ja podem incloure en l’espècie Homo Sapiens: l’Homo Sapiens Neanderthalensis. L’anomenat home de neandertal va viure a alguns indrets d’Àfrica i, sobretot, a Europa i al Pròxim Orient.

Homo_sapiens_neanderthalensis.jpg

Eren més robustos que els seus antecessors i el cervell era de dimensions semblants a les de l’ésser humà modern (1.300-1.700 cm3). Així, els neandertals eren uns individus de mitjana estatura, amb un crani voluminós, llarg i una mica xato. Presentaven un tòrax llarg i robust, mans petites, braços curts i forts, i unes cames força curtes.

Els neandertals van habitar en zones molt diverses i van estendre’s fins a territoris força freds mai no conquerits anteriorment.

800px-Carte_Neandertaliens_anciens.jpg

800px-Carte_Neandertaliens.jpg

Utilitzaven vestits per a protegir-se de les inclemències del temps i fabricaven molts tipus d’instruments adaptats a necessitats concretes, fet que pressuposa un major grau d’especialització tècnica.

Organitzaven l’espai interior de les seves cases d’acord amb funcions diferenciades: estances per a l’esquarterament de les peces caçades, per a l’elaboració d’instruments i pells adobades, etc. L’existència de llars a les cases indica que utilitzaven el foc de forma sistemàtica.

Tenien cura dels vells i dels malalts i alguns grups enterraven els morts, tot seguint algun tipus de ritual funerari.

282px-Neanderthalensis.jpg

Segons alguns investigadors, el tret que realment distingiria els neandertals dels humans actuals seria el seu règim alimentari, mostra de l’adaptació al medi ambiental que va caracteritzar la fase més antiga de la glaciació de Würm.

Igualment, els experts en antropologia humana han discutit abastament, i ho continuen fent, sobre l’origen i l’extinció dels neandertals. Mentre que alguns investigadors consideren que serien un grup que derivaria de l’Homo Erectus, tot i que força més evolucionat; n’hi ha d’altres que consideren que serien una branca de pre-sàpiens que acabaria per extingir-se sense solució de continuïtat entre ambdues espècies. En qualsevol cas, totes les hipòtesis segueixen obertes a dia d’avui.

L’Homo Erectus

dimarts, 8/06/2010

L’Homo Erectus va viure en un període que abastava des de 1.600.000 anys fins a uns 300.000 anys a.C. Segons sembla, deriva d’alguns Homo Habilis i es considerat per molts investigadors com l’homínid predecessor immediat de l’Homo Sapiens.

Homme_de_Tautavel.jpg

Anatòmicament, no es diferencia gaire de l’ésser humà actual, tot i que el cap i la cara són encara primitius i que la mesura del seu cervell és menor (860-1.280 cm3), encara que físicament era una més gran que la del Homo Habilis (uns 1,50 metres). Posseïa una mandíbula, una dentadura, una pelvis i un esquelet que presenten moltes semblances amb els humans d’avui en dia. Tot i que els seus trets són encara primitius, segurament caminava perfectament dret.

Pithecanthropus-erectus.jpg

Tanmateix, el que més crida l’atenció de l’Homo Erectus, aparegut a l’Àfrica, és que va aconseguir estendre el seu domini i conquerir zones de clima temperat a Europa i Àsia gràcies a l’adopció d’un estil de vida basat en la cooperació, un sistema propi del sistema de subsistència dels caçadors recol·lectors.

En aquestes zones, les condicions de vida eren molt diferents de les existents a les àrees tropicals on aquest homínid havia viscut fins aleshores. Allí s’hauria d’enfrontar amb un clima que és canviant i amb que els recursos alimentaris són més variats, però també més irregulars: més abundants a la primavera, l’estiu i la tardor, i més escassos a l’hivern.

Els mitjans que va fer servir l’Homo Erectus per a adaptar-se a aquests nous hàbitats que va anar poblant van ser:

1. El control del foc (fet que possiblement el va obligar a una llarga lluita contra l’instint d’allunyar-se’n), fet que va permetre-li de resguardar-se del fred i protegir-se dels animals en la foscor. A més, va poder cuinar els aliments, i això va facilitar-ne el procés de mastegament amb la consegüent disminució de la mesura de les dents, la mandíbula i la musculatura facial, i l’expansió de la cavitat cranial.

2. La fabricació d’estris amb noves tècniques: destrals bifacials i puntes utilitzades per a trossejar, tallar i picar tant la carn com els vegetals.

3. La utilització, per primer cop, de tècniques de caça, tot desviant els animals cap a llocs que fessin possible la seva captura (zones pantanoses en què restaven atrapats, barrancs, etc.). Aquestes tècniques de caça exigien la participació de tot el grup.

Homo_erectus.JPG

Finalment, cal destacar que l’Homo Erectus vivia en col·lectivitats de deu a trenta membres i habitava en cabanes, coves i abrics rocallosos, segons les estacions i els recursos del territori. A més, no solament va tenir una forma rudimentària de comunicació verbal, sinó que, probablement, ja coneixia l’estructura bàsica de les oracions.

L’Homo Habilis

dissabte, 5/06/2010

Els successius treballs realitzats pels arqueòlegs ens han permès anar coneixent diferents restes fòssils que han donat lloc a una cronologia, més o menys fiable, tot i que encara avui incompleta i en constant revisió, i a una tipologia dels individus que han format part del que s’anomena com a cadena evolutiva que condueix a l’aparició dels éssers humans tal i com els coneixem a l’actualitat.

Les diferències físiques, com per exemple les diferents capacitats cranianes i les transformacions en la forma i el tamany de la dentadura, i les evidències del progressiu desenvolupament cultural dels individus fòssils trobats pels arqueòlegs són els principals instruments que ens ajuden a comprendre aquest procés

D’aquesta manera, el primer representant de la línia homínida que va evolucionar cap a l’ésser humà actual seria l’Homo Habilis, les restes del qual estan datades fa uns 1.750.000 anys aproximadament. Per tant, segons aquesta datació, va coexistir durant un temps amb els Australopitecs.

Homo_habilis.jpg

Aquest homínid es diferenciava dels Australopitecs per posseir una estructura física més evolucionada que podem concretar en: la forma de les seves dents, més petites (a causa d’un consum de carn més gran), un notable augment de la capacitat cranial (670-750 cm3) i l’absència de la cresta sagital, un rostre menys projectat cap en fora, la seva alçada (1,20 metres) i, sobretot, una més gran complexitat del cervell.

L’Homo Habilis va ser l’homínid que va ser l’homínid que va fabricar els primers estris que han arribat fins a nosaltres i que segurament va disposar d’alguna forma senzilla de comunicació verbal. Els seus estris tallats (anomenats choppers) eren molt rudimentaris: còdols treballats per una o dues cares, mitjançant hàbils i precisos cops efectuats al damunt. La seva utilització va significar una major eficàcia tant en la recol·lecció de plantes com en l’obtenció de carn, rica en proteïnes i greixos.

tallan.jpg

Segons sembla, l’Homo Habilis va viure en campaments (conducta típicament humana), prop de rius o estanys, on portava el menjar per distribuir-lo i compartir-lo amb els membres del seu grup. Aquesta nova forma de vida apareguda amb l’Homo Habilis es consolidaria definitivament amb l’Homo Erectus, i posteriorment amb l’Homo Sapiens.

Els primers homínids, els Australopitecs

divendres, 4/06/2010

Les descobertes realitzades pels antropòlegs físics Don Johanson i Tom Gray, el matrimoni Leakey i el seu fill Richard Leakey, ens indiquen que fa entre quatre milions i un milió d’anys que van aparèixer a l’Àfrica diverses espècies d’homínids als quals podem considerar com els nostres avantpassats.

D’aquestes espècies d’homínids, en destaquen dos grups importants: els Australopitecs i els primers representants del gènere Homo. Els Australopitecs van evolucionar al llarg de dos milions d’anys i finalment es van extingir. En canvi, els segons van evolucionar i van donar lloc a l’home modern. Avui, gràcies a l’avenç realitzat en nombroses disciplines científiques podem saber quins trets, tant físics com de comportament, separen els homínids que van esdevenir plenament humans d’aquells que van desaparèixer.

Australopithèque.jpg

Les excavacions realitzades al continent africà van posar de manifest que en les seves terres, fa poc menys de quatre milions d’anys, existia un homínid força evolucionat al qual els investigadors van denominar Australopitec.

Així, l’antropòloga Mary Leakey va identificar a Kenya les petjades de diversos homínids fossilitzades en una superfície de cendra volcànica solidificada. El 1974, Don Johanson i Tom Gray van descobrir a Etiòpia la meitat de l’esquelet d’una femella, a la qual van batejar com a Lucy, i les restes de diversos adults i nens, als quals van batejar amb el nom de “la primera família”.

La importància d’aquestes troballes arqueològiques no només estava en la seva antiguitat (d’entre 3.700.000 i 3.500.000 anys), sinó també en el fet que tots ells caminaven drets. Alguns investigadors han catalogat aquestes restes amb el nom d’Australopithecus afarensis, tot i que n’hi ha d’altres que consideren que serien un tipus de preaustralopitec.

Les restes de l’Australopitec més antic, l’africanus, daten d’entre 3.000.000 i 1.800.000 anys. D’altres restes d’Australopitecs, classificats com a robustus i boisei, van ser datades entre 2.200.00 i 1.000.000 d’anys.

Australopithecus-Erectus.jpg

Comparació dels esquelets d'un exemplar d'Australopithecus afarensis i d'un Homo erectus

Sembla que aquests primers homínids, els australopitecs, van viure a l’Àfrica i la seva aparició va coincidir amb un canvi climàtic que tendia a produir una situació de sequera. Això va determinar la substitució de la selva per la sabana i l’aparició de noves espècies, tant animals com vegetals, més adaptades a les noves condicions ambientals.

Les transformacions anatòmiques que es deriven del procés d’adaptació que va caracteritzar l’australopitec van ser les següents: bipedisme, aparell mastegador (ullals petits, dents incisives molt menors que les molars i les premolars) i una capacitat cranial de 450-550 cm., clarament inferior a la dels Homo.

Caminar dret va facilitar-li la feina de recórrer la sabana, mirar a distància i mantenir l’actitud de vigilància. Tanmateix, el bipedisme li va permetre d’assegurar-se l’alimentació mitjançant la recollida de vegetals i l’aprofitament de la carn d’altres animals gràcies a l’habilitat que va adquirir amb les mans, la qual li va permetre recol·lectar i transportar aliments, a més de l’ús d’uns primers estris elementals.

En aquest sentit, el bipedisme està estretament relacionat amb la nova forma d’obtenir els aliments disponibles al seu hàbitat. Aquests recursos alimentaris van consistir bàsicament en vegetals (herbes, brots, arrels baixes), productes que segurament va consumir en grans quantitats el seu escàs poder alimentós. Aquest tipus d’alimentació podria explicar la dimensió del seu aparell dental i la forma de les seves dents.

Finalment, si bé podem afirmar que aquests homínids van fer servir diferents objectes com a eines per a la recol·lecció d’aliments i d’altres tasques, no s’ha pogut demostrar que fossin ells mateixos qui les van fabricar. La interpretació més estesa és que van aprofitar-se d’elements de la natura per emprar-los com a eines.