En el Neolític va produir-se un important creixement de la població. Aquest fenomen podia haver estat motivat per les noves activitats agrícoles i ramaderes i per una més gran disponibilitat d’aliments, però també el creixement de la població va suposar un estímul per a obtenir més recursos del medi.

Amb la sedentarització progressiva, la mainada va deixar de ser un destorb per a les comunitats perquè ja no calia estar pendent del seu transport. D’aquesta manera, va resultar innecessari espaiar tant els naixements. Fins i tot, els petits podien ser econòmicament útils ja que col·laboraven en tasques com espantar els ocells que amenaçaven el gra o tenien cura del bestiar més dòcil.

La sedentarització, com la resta de les altres transformacions, va consistir en un procés lent i gradual. L’aplicació d’agricultura primitiva esgotava el sòl en un període relativament curt, fet que obligava les societats a un desplaçament cíclic. D’altra banda, els grups dedicats a la pastura encara van continuar sent totalment nòmades.

No obstant això, és cert que el fet d’haver invertit treball en un camp del qual es podia esperar resultats obligava i possibilitava la constitució d’un habitatge estable. Ja no servien les coves del Paleolític, sinó que els homes havien d’instal·lar-se al costat dels camps, i així van aparèixer els primers poblats. La introducció de l’agricultura i la ramaderia com a mode de subsistència dels grups humans del Neolític va anar lligada al sedentarisme.

La vinculació d’aquests grups a la terra que conreaven i on pasturaven els seus animals va comportar l’aparició i consolidació dels primers poblats estables instal·lats a prop de les zones de conreu. Gràcies a l’arqueologia sabem que els poblats estaven formats per cases de dimensions similars. Eren habitatges construïts amb materials que es trobaven a les rodalies de la zona on s’habilitava el poblat: pedra, fusta, fang, joncs o altres vegetals, que es podien barrejar amb el fang per tal de donar-los més consistència. Aquesta barreja o mescla es denomina tova.

La majoria dels poblats tenien poques cases, encara que en algun cas, com el de Jericó (VIII mil·lenni a.C.), la concentració humana era més important, la qual cosa permet començar a parlar ja de les primeres ciutats. Els poblats neolítics, però, no responien a cap model urbanístic, lògicament, sinó que estaven configurats per un conjunt de cabanes, disposades de forma irregular. Els llogarrets neolítics solien estar envoltats d’una rasa o una tanca de troncs que el protegia dels animals salvatges i n’impedia la fugida dels domesticats.

En aquestes societats, la situació de la dona va experimentar un cert empitjorament. La descendència va adquirir més importància perquè el grup se sentia més lligat a la terra. Calien braços que augmentessin la capacitat de treball. Les dones eren apreciades per les qualitats reproductores. Fins i tot s’arribaven a produir robaments de dones entre les comunitats. Per això, encara que fossin físicament fortes, van passar a ser protegides pels homes del grup. Aquests s’encarregaven de l’atac i la defensa, ja que resultaven menys vulnerables pel fet de no ser tan cobejables.

Amb el temps, es van anar desenvolupant les relacions de parentiu que asseguraven la descendència del grup. Van adoptar formes diverses: descendència a través de la mare o del pare. Donem el nom de clan als grups amb relacions de parentiu. La majoria dels testimoniatges antropològics indiquen la supremacia dels homes en el si dels clans.

En aquestes societats van començar a distingir-se persones que convencien la resta dels membres de la col·lectivitat de la seva capacitat superior de treball. Animaven els altres membres de la comunitat a seguir el seu exemple i amb això aconseguien un augment del treball. A aquests personatges els denominem grans homes. Amb els fruits acumulats mitjançant el treball extra, organitzaven banquets en els quals es distribuïen els aliments. Aquests grans homes van adquirir força influència per la seva fama de generosos i per la seva capacitat d’organitzar el treball. Els banquets podien estar oberts a alguna comunitat propera i funcionaven com a forma d’intercanvi i reciprocitat entre els grups.

Els grans homes no obtenien avantatges materials que milloressin la seva situació i els col·loquessin en una posició privilegiada respecte als altres. No hi ha testimoniatges definitius de l’existència de jerarquies, malgrat que s’hagin trobat algunes tombes que mostren senyals de diferenciació. Ja hem indicat que les cases eren totes semblants.

Encara que no existeixin massa proves arqueològiques, els estudis antropològics ens permeten de suposar que en aquesta etapa havien d’haver augmentat els enfrontaments de caràcter bèl·lic. L’assentament feia que es defensessin les terres que es conreaven. Hi havia enfrontaments amb grups de caçadors o de pastors, que cobdiciaven la collita feta créixer pels agricultors durant mesos.

Podem suposar, pels enterraments, que aquestes comunitats creien en una continuïtat després de la mort. És possible que realitzessin algun tipus de culte als avantpassats, els quals eren enterrats a terra, considerada ja patrimoni de la comunitat. Potser pensaven que igualment com en enterrar la llavor tornava a créixer, la persona en ser enterrada continuava amb ells sota una altra forma de vida, o podia ajudar a la germinació dels desitjats fruits.

Segurament, també continuaria el culte a les forces de la natura. L’agricultura és una ocupació de temporada i exigeix realitzar determinades activitats en èpoques concretes de l’any. A les zones càlides, on el canvi estacional no ve marcat per la temperatura, s’observaria el cel tot aprenent a llegir-lo. Aquelles comunitats sabien que l’aparició de Sírius a l’horitzó els ordenava de fer una determinada feina.

El Sol, com a font de calor que ajuda a madurar les plantes, també era objecte d’adoració en algunes societats.

Durant el Neolític, els homes continuaven fent pintures a les roques. Encara ho feien, sobretot, en abrics rocosos a l’aire lliure i no en coves tancades. Les pintures neolítiques són molt esquemàtiques i sovint representen símbols en lloc de figures.

Algunes cultures del Neolític van construir grans monuments amb enormes blocs de pedra. Aquests monuments, anomenats monuments megalítics, eren de caràcter religiós, com a homenatge als déus. També n’hi havia que eren monuments mortuoris. Els principals monuments megalítics són els menhirs (una gran pedra clavada verticalment a terra) i els dolmens (format per dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt horitzontalment).

Els homes del Neolític van dedicar-se també a l’art decorant peces de ceràmica destinades a l’emmagatzematge i el transport dels cereals i alguns teixits de llana i de lli elaborats amb fusos i telers rudimentaris.

Si bé els historiadors encara no han arribat a un consens pel que fa a l’explicació de la revolució neolítica, sembla que els canvis climàtics van tenir-hi una certa influència. Com que les condicions naturals van anar variant a causa del temperament del clima, els ésser humans van haver de buscar-se una nova manera de sobreviure.

Així, durant molt de temps va practicar-se una economia mixta en la qual coexistien la caça i la recol·lecció amb les noves activitats productives. Però, els productes que fins aleshores havien estat objecte de la recol·lecció i els animals que es caçaven començaven a escassejar. Aquesta qüestió seria un dels motius pels quals els grups humans van anar establint-se en llocs en els quals els productes vegetals creixien de manera espontània i on la freqüència d’animals era força freqüent. Aquells grups van utilitzar tota l’experiència acumulada en la caça i la recol·lecció per a donar pas a una economia productiva.

Per al desenvolupament de les noves tècniques, però, calia que existissin varietats silvestres o salvatges de les plantes i els animals que l’home volia conrear i domesticar.

El llarg del camí cap a l’agricultura partia dels coneixements que s’havien adquirit amb la recol·lecció o collita. Al principi, els homes van ajudar a la reproducció de les plantes tot eliminant les males herbes en una zona que fos rica en cereals. En recollir les espigues, caurien les llavors que millorarien la propera germinació. En relacionar aquests dos darrers fets, els éssers humans començarien a practicar la sembra com a sacrifici necessari per a millorar la collita. El següent pas consistiria a sembrar precisament les llavors de les plantes que oferien condicions més favorables (en dimensions, facilitat per a sembrar, etc.). Amb tot això va iniciar-se la selecció.

L’agricultura primitiva, que denominem d’aixada, consistia a netejar de matolls la zona, esgarrapar la terra amb una aixada i sembrar. S’intervenia directament en la reproducció dels vegetals, i es trencava així el respecte que tenien els recol·lectors del cicle de la natura. Aquesta actitud significava el pas a una depredació del medi, ja que, en no existir cap tipus de preparació del terreny, el sòl s’esgotava aviat.

Una altra tècnica primitiva que millorava una mica el rendiment era la de fer artigues o artigar, un sistema que introduïa una nova fase en el procés, després de l’esbrollada o la tala, i que consistia a cremar els arbres, arbusts, etc., i a escampar-ne les cendres a mode d’adob. Això aportava a la terra elements necessaris que l’enriquien i que en milloraven la productivitat.

Més endavant, va introduir-se la pràctica del guaret, sistema que consistia a deixar reposar la terra després d’haver-la conreat diverses vegades. Així es regeneraven els elements químics que les plantes absorbeixen en créixer.

La darrera fase del procés seria la collita, que es realitzava amb la falç, eina que en un primer moment podia ser una barra d’ase.

Les primeres plantes conreades per aquestes comunitats neolítiques van ser, principalment,  els cereals (blat, ordi, civada, sègol) i també els llegums (pèsols, faves, cigrons, llenties).

D’altra banda, el procés de domesticació dels animals s’hauria iniciat amb la separació d’algun d’aquests d’un ramat, segurament el més dòcil o una cria. En una societat de caçadors, el fet que en lloc de matar immediatament l’animal se l’alimentés i el mantinguessin com a reserva de carn suposava un canvi d’actitud. Si el grup ja havia començat a conrear, podia oferir els rostolls a l’animal, un cop realitzada la collita.

A la ramaderia la selecció va ser més simple que a l’agricultura ja que, lògicament, es sacrificaven primer els animals més agressius o els de creixement més lent. D’aquesta manera s’apartava per a la reproducció a aquells que oferien millors condicions.

Segons sembla, el gos va ser el primer animal que va ser domesticat. Ajudava a la caça i, a més, menjava les deixalles fet que no produïa cap perjudici ni reducció de la dieta humana.

L’altre animal domèstic per excel·lència per a l’home va ser el gat, també domesticat aviat perquè un cop feta la collita la protegís dels rosegadors.

Els animals que van ser domesticats de manera preferent van ser els remugants, ja que s’alimentaven d’herba, un producte abundant i que l’home no consumeix habitualment. A més, els remugants, amb un aparell digestiu especialitzat, assimilen l’herba i la converteixen en proteïnes aptes per al consum humà.

El pas de la caça a la domesticació va significar una variació en l’aprofitament dels animals, en el sentit que era més rendible mantenir-los vius. Tot i que el fet de practicar la ramaderia en cap cas elimina la caça de les activitats humanes. En conseqüència, es van domesticar principalment aquells animals que tenien una finalitat productiva, és a dir, obtenir-ne carn i llet, així com força de treball.

Amb aquesta revolució agrícola i ramadera l’home controlava per primer cop els convertidors d’energia, que transformen l’energia en formes utilitzables per a un ésser humà, en un temps i un lloc convenients i amb un cost raonable.

Les plantes són convertidors que, mitjançant el procés de fotosíntesi, transformen la llum solar en una forma d’energia química (carbohidrats, proteïnes i vitamines) assimilable per les persones.

Els animals converteixen una energia química, herbes o parts de les plantes no comestibles, que l’ésser humà no podria assimilar, en proteïnes i vitamines minerals que sí que són assimilables.

Si pensem en el temps que va trigar el gènere humà a controlar aquestes fonts d’energia biològiques, ens adonarem que, des d’aleshores, el control de la resta de fonts d’energia (vent, aigua, combustibles fòssils) ha estat rapidíssim.

La preparació i cura dels camps exigien un considerable esforç de la comunitat, però cal tenir en compte que l’activitat agrícola té un caràcter cíclic. Abans i després de la sembra hi ha intervals durant els quals els camps no necessiten pràcticament cap mena d’atenció. Durant aquest temps els homes podien desenvolupar altres tècniques que cobrissin les necessitats de la comunitat, algunes d’aquestes relacionades amb la nova economia.

Calia tenir recipients, no tan sols per a transportar el que s’havia recollit en un dia, sinó també per a cobrir una altra necessitat: la d’emmagatzematge. La collita es fa en un cop i ha de servir per a disposar d’aliment durant un llarg període. En relació amb la necessitat d’emmagatzematge va sorgir la ceràmica, associada estretament amb la cistelleria. En alguna ocasió, probablement, l’home va cobrir un cistell amb fang per a fer-lo impermeable, o bé s’hi quedaria impregnat de forma accidental; en deixar-lo a prop del foc va produir-se el procés d’enduriment i fins i tot canvi de color.

La fabricació d’objectes de terrissa va ser la primera utilització conscient d’una transformació química per part de l’home. La calor, en fer evaporar l’aigua del fang, li fa prendre la mal·leabilitat a la vegada que el solidifica, i permet de contenir líquids sense perdre la forma que li ha donat la calor.

L’emmagatzematge es realitzava també amb altres materials. D’aquesta manera els homes excavaven graners a terra i els recobrien amb palla. A les terres fangoses aquests graners eren construïts sobre pals per tal de restar aïllats del sòl.

Tanmateix, la pedra va continuar sent un material força usat en l’elaboració d’eines i va introduir-se una nova forma de treballar-la, fent-la polir. D’aquí el nom de Neolític, nova pedra, amb el qual és denominat aquest període.

La destral de pedra d’aquesta època té una aguda vora tallant, aconseguida mitjançant el poliment. Aquesta nova tècnica va poder sorgir de l’observació dels efectes que es produïen en les pedres usades com a corrons per a moldre grans sobre d’altres pedres. La destral va permetre de fer taulons, afaiçonar la fusta i iniciar la fusteria, la qual cosa va comportar la fabricació de vaixells, cases i més endavant arades i rodes.

A les ruïnes de poblats neolítics al Pròxim Orient s’han trobat indicis d’una incipient indústria tèxtil. Feia falta una substància fibrosa que produís fibres llargues. Les peces de lli i després de llana van començar a competir amb les pells i les fulles. El teixit va significar una evolució de l’entrellaçament de fibres que ja es realitzava amb la cistelleria per a la recol·lecció dels aliments.

El filat va ser la primera operació que va implicar la rotació, la qual va portar a l’ús de la roda, en el següent període aplicada a la mecànica i al transport.

La divisió sexual del treball continuava existint en aquest tipus de societat en la qual la dona tenia un paper fonamental com a productora. Les dones van ser les que van iniciar l’agricultura, ja que havien estat les principals recol·lectores en el Paleolític. Les dones s’encarregaven també de l’elaboració de la ceràmica i dels teixits.

Fa uns 15.000 anys, el clima va entrar en un període de canvis, el Mesolític. D’un any a l’altre, aquests eren imperceptibles, però al llarg de mil·lennis van resultar molt importants ja que van comportar la desaparició dels gels i la configuració d’un clima semblant a l’actual. D’aquesta manera, a Europa, el grau extrem de les condicions climàtiques va anar disminuint, el clima es va temperar, i les glaceres es van retirar als punts més alts i a l’extrem nord del continent.

La continuïtat dels grans animals adaptats al fred va seguir un procés semblant a la desaparició dels gels i, si bé en alguns casos van emigrar cap a latituds polars, en altres es van extingir, fet que va comportar que la fauna comencés a escassejar, afavorint la caça anés perdent importància a favor de la recol·lecció.

El canvi del medi ambient i l’esgotament dels recursos alimentaris van portar als éssers humans a cercar noves formes per a aconseguir aliments. La millora de les tècniques que havien aconseguit les societats caçadores-recol·lectores al Paleolític superior va poder influir també en la minva del nombre d’animals disponibles.

L’adaptació a les noves circumstàncies es va produir de mica en mica i va tenir ritmes i característiques diferents a cada zona.

Va ser fa uns 10.000 anys quan, lligades a l’entrada en el període Neolític, van començar a donar-se les activitats que coneixem com a agricultura i ramaderia, que van significar la intervenció de l’ésser humà en la producció d’aliments en lloc de limitar-se a recollir-los. En definitiva, el concepte Neolític és la fase de la prehistòria durant la qual l’ésser humà va iniciar l’activitat agrícola i ramadera.

Paral·lelament, en aquest període es va anar produint un altre canvi en les condicions de vida dels homes, canvi que és una altra de les característiques que defineixen el Neolític: la progressiva sedentarització de les comunitats que de mica en mica s’establirien en poblats permanents.

A aquest conjunt de canvis se’ls hi dóna el nom de revolució neolítica. Es parla de revolució no perquè es tracti d’una transformació ràpida, sinó perquè es va produir un canvi radical en la relació entre els individus i la natura. El Neolític és, doncs, un pas fonamental en la història de la humanitat. Amb el Neolític, les persones van deixar de dedicar-se a una economia depredadora (caça i recol·lecció). Així, des d’aquest moment va ser possible collir en un petit tros de terra la mateixa quantitat que abans es collia en una extensió molt més gran. Això fa que ens referim a aquest període com el moment d’introducció d’una economia productora.

Sabem, per les restes arqueològiques, que la revolució agrícola va iniciar-se al Pròxim Orient al voltant del 9.000/8.000 a.C., a la zona denominada com a creixent fèrtil, que abasta l’àrea geogràfica situada entre els marges de la Mar Morta i les conques del Tigris i de l’Èufrates. Allà s’hi ha identificat restes d’ordi, blat, cabres, ovelles i porcs domesticats.

L’Extrem Orient, a la confluència dels grans rius xinesos, va ser un altre dels centres originaris de la domesticació del porc i del conreu del mill. Les restes trobades ens indiquen que això va poder començar cap al 7.000 a.C. Posteriorment, es va començar a conrear la soja i després l’arròs, que esdevindria la base de l’alimentació en aquesta part del món.

Al continent americà, el procés de domesticació va tenir lloc a dos centres: Mèxic i Perú. Un fet decisiu és la quasi total desaparició, durant la transició climàtica, de la megafauna del Pleistocè. A l’Amèrica Central, el problema va ser més greu, ja que tan sols hi van resistir al canvi climàtic algunes aus i els gossos, mentre que al Sud hi restaven el conillet d’índies, la llama i l’alpaca. L’escassa disponibilitat d’animals a Amèrica va tenir conseqüències importants en la tecnologia i els costums dels seus pobles.

A Mèxic, els homes van començar a conrear el blat cap al 5.000 a.C., i durant la mateixa època, al Perú, grups de pescadors de marisc de la costa van començar també el seu conreu. Una mica abans, va començar als Andes el conreu de les mongetes.

Des d’aquests primers centres productors, la pràctica del conreu es va anar estenent. Es combinava la difusió dels coneixements pel contacte amb d’altres comunitats amb processos d’evolució autòctons a mesura que les condicions ambientals feien inviable l’anterior model econòmic. A Europa, les noves activitats es van desenvolupar cap al VI mil·lenni a.C. a les costes de l’Egeu i la Península Itàlica, i a partir del V mil·lenni a l’Europa central i occidental.