Arxiu de la categoria ‘2. Prehistòria’

Les coves de Lascaux i l’art prehistòric

dimecres, 13/02/2013

La cova de Lascaux va ser descoberta per una afortunada casualitat. Va ser el 12 de setembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan quatre nois que voltaven pel bosc de Montignac, a la vall de Vézère, van descobrir un dels conjunts més importants de pintures rupestres del Paleolític superior, tant pel nombre com per la qualitat estètica de les seves obres. El gos que els acompanyava en el seu passeig va desaparèixer de cop i volta. S’havia precipitat per un forat que conduïa cap a la cova decorada per unes estranyes imatges en les parets de roca. L’art de la prehistòria emergia de cop.

lascauxmain.jpg

Les cavernes, els abrics rocosos naturals, van ser el primer allotjament permanent de les societats humanes prehistòriques. Aquests encara s’organitzaven com a simples caçadors i recol·lectors. És a dir, aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, tot protegint-se de la climatologia i els perills que els envoltaven. Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar.

En aquest context, cap a 18.000 a.C., diversos grups humans s’havien assentat a la França prehistòrica, a la Dordonya (Aquitània). S’han arribat a documentar restes prehistòriques en unes 200 coves del territori. I gràcies a les peculiaritats climatològiques del territori, han arribat fins els nostres dies en excel·lents condicions una gran quantitat de pintures paleolítiques. Tot i que les pintures i els gravats que hi figuren no han pogut ser datats amb precisió, els experts estimen la seva realització entre 18.000 i 15.000 a.C.

lascauxnor.144.gif

01.jpg

Retornant a 1940, aquells quatre nois que per atzar s’havien endinsat a Lascaux no s’imaginaven que acabaven de trasbalsar la història de l’art com mai cap expert hauria imaginat. Al llarg dels més de cent metres de la cova emergien al món més de 1.500 dibuixos i unes 600 pintures. Així, la fauna prehistòrica emergia tal i com l’havien vist i temut aquelles velles societats humanes: bisons, toros, cérvols i d’altres animals s’estenien al llarg de la roca. En definitiva, una gran quantitat d’animals, representats en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves. Mai abans s’havien reunit tantes pintures prehistòriques en un mateix lloc.

Els investigadors teoritzen que aquestes coves haurien estat habitades per aquestes societats prehistòriques durant uns 5.000 anys, període en el qual les parets van ser pintades en diverses ocasions. Aquells homes no n’eren conscients, evidentment, però havien creat el museu d’art prehistòric més important d’Europa.

_2000x1320.jpg

Lascaux-abside.jpg

I quin sentit tenien aquestes pintures? Només podem teoritzar, però sembla clar que aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Segurament aquestes pintures tindrien un caràcter simbòlic. A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades.

Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

Lascaux2.jpg

Lascaux_painting.jpg

En qualsevol cas, a les coves de Lascaux trobem una col·lecció de pintures única per la seva vitalitat i l’extraordinària destresa amb que van ser executades. La visió històrica de la història de l’art havia estat definitivament dinamitada. Les velles teories sobre l’evolucionisme de l’art des d’uns inicis imprecisos i un punt naïfs fins a la perfecció i el refinament classicista van ser destruïts. En un temps tant llunyà com el 15.000 a.C. la pintura ja era un art dominat per la humanitat.

Stonehenge

diumenge, 25/09/2011

Famós com cap altre monument prehistòric, Stonehenge està situat prop d’Avebury, al comtat de Wilt, a Anglaterra i és un dels conjunts de tipus megalític de l’edat del bronze més importants i famosos d’Europa. Des dels primers estudis que van aparèixer al voltant de la seva significació, realitzats al segle XVIII, fins els nostres dies, Stonehenge segueix provocant el debat entre arqueòlegs, historiadors i curiosos, en constant debat sobre el perquè i el significat de la seva construcció. Folklore, tradicions i costums ofereix una amplíssima literatura sobre els orígens del conjunt.

stonehenge madera.jpg

Sembla que va ser construït en tres fases. La primera (vers el 1.800 a.C.) era una gran plataforma circular de terra, de 97,5 metres de diàmetre, amb petites fosses d’incineració. La segona etapa va representar la construcció (cap a 1.700-1.500 a.C.) d’un doble cercle concèntric de pedres (en una bona part desaparegudes) i d’una avinguda de prop de mig quilòmetre. Durant la fase final (vers 1.500-1.400 a.C.), va elevar-se un cercle de 30 menhirs de 5 metres d’alt, units per la part superior per pedres planes que feien un cercle elevat. Tanmateix, hi ha autors que avancen la data de la seva construcció fins a 2.800 a.C.

Però aquestes dades, fonamentals per a qualsevol estudi arqueològic, passen a un segon pla en el cas de Stonehenge. I és que, en aquest cas, el que ha resultat prioritari és la llegenda i la mitologia. Així, el monument ha donat lloc a moltes interpretacions, sovint fantasioses, però el caràcter de temple o lloc religiós del conjunt megalític sembla indiscutible.

Sembla ser que en terres britàniques, cap a 5.000 a.C., va existir una comunitat prehistòrica que cercava en el Sol i la Lluna les seves fonts espirituals i que ells van ser els que van edificar el conjunt. Això, però, no suposaria res d’extraordinari ja que moltes de les comunitats prehistòriques van trobar en el Sol la deïtat que guiava les seves cultures.  Aquest moment de la història és aquell en que les societats primitives van començar a mirar cap al cel i a aixecar grans construccions de pedra que permetessin el contacte entre homes i déus (o astres protectors). És a dir, que mentre s’aixecava Stonehenge, en molts altres punts del planeta trobem edificacions megalítiques que respondrien a aquesta idea.

stonehenge 2.JPG

El lloc de la seva edificació no devia ser escollit per atzar. Quelcom que desconeixem va fer que aquella civilització realitzés el gran esforç de transportar enormes blocs de terra de trenta cinc tones des de les muntanyes de Marlborough Downs, situades a uns trenta quilòmetres. Així, el primer Stonehenge va quedar configurat com una enorme plataforma feta amb terra sobreposada i un fossar circular. S’introduïen així les anomenades “quatre estacions” i la “pedra de Taló” en el primer accés. També van realitzar-se les fosses d’incineració, les conegudes com a “fosses d’Aubrey”.

En definitiva, ens trobem davant d’un espai sagrat d’adoració del Sol que, a la vegada, servia com a receptacle dels rajos indicadors dels solsticis, és a dir, un observatori astronòmic, un cronòmetre exacte del pas de les estacions que enfortia el lligam entre els homes i els déus solars. En el solstici d’estiu, el Sol sortia just travessant l’eix de la construcció, la qual cosa fa suposar que els constructors tenien amplis coneixements d’astronomia.

Igualment, Stonehenge era un espai funerari que ens presenta una cultura prehistòrica que s’adornava amb riques ornamentacions. Donat el poc nombre d’enterraments, uns 240, per a un període tan llarg de temps d’ús del monument, s’estima que no es tractaria d’un cementiri per a la generalitat dels morts de la comunitat, sinó per a determinades persones escollides, una primera noblesa prehistòrica. Per a les cultures paganes, la pedra significava la mort i, per això, Stonehenge podria haver estat utilitzada en cerimònies religioses de culte als morts i a la vida.

stonehengedibujo.jpg

Arribats a la segona fase de la construcció de Stonehenge, l’arribada d’una ètnia anomenada vickers, que va prendre el relleu dels constructors del monument, va transformar l’aspecte del santuari. Aquests van transportar des de les muntanyes gal·leses de Preseli, situades a uns 385 quilòmetres de Stonehenge, vuitanta enormes roques que modificarien l’aspecte del conjunt, donant-li un nou aire de misticisme. La peculiaritat d’aquestes pedres és que en ser banyades per la llum solar adquireixen un clor blavós que els ha donat nom: les bluestones. El seu transport és un misteri i va haver de ser una gran obra d’enginyeria ja que cadascuna ronda les dues tones de pes. La teoria més estesa assegura que devien ser transportades en barques per la costa gal·lesa, per després pujar pel riu Avon i arribar a la seva destinació gràcies a un complex sistema de corrons. Un cop allà van formar un cercle i un semicercle en forma de ferradura que protegeix la construcció original.

La tercera, i definitiva, remodelació va comportar el desplaçament cap a l’interior de les bluestones i l’aixecament de l’anomenada “pedra de l’altar”, també transportada fins el temple des del sud de Gal·les. Els càlculs, les mesures i l’exactitud amb què van erigir-se aquelles pedres encara avui són motiu d’admiració.

Misteriosament, sense cap motiu conegut, cap a 1.100 a.C., Stonehenge va ser abandonat per les velles cultures prehistòriques britàniques. Només els druides celtes, hereus d’aquells antics coneixements astrològics, van mantenir els vells oficis de la mitologia solar i van fer de les pedres sagrades una part de la seva mitologia. Fins que noves investigacions puguin aportar llum a aquest misteri, ells van ser els darrers custodis de l’enigma de Stonehenge.

La cultura dels camps d’urnes a Catalunya

divendres, 2/07/2010

A l’època hallstàttica es va produir un progrés molt notable en l’agricultura, aconseguit potser amb la difusió del molí manual i la falç i la introducció de l’arada, instrument que va permetre la colonització cerealística intensiva de moltes comarques continentals: la Noguera, el Segrià, l’Urgell i el Baix Cinca.

UrnfieldCulture.jpg

Els pagesos catalans de l’època hallstàttica conreaven ordi, mill, hortalisses i verdures com la col, les faves i tres variants de blat (el Triticum aestivum, el Triticum dicoccum i el Triticum turgidum).

Com l’agricultura, també la ramaderia va conèixer aleshores un notable increment. Sembla que el cavall, que havia existit als Països Catalans en època paleolítica i s’havia extingit amb els canvis climàtics, va ser introduït (de fet, reintroduït) pels hallstàttics, que si més no van emprar-lo com a animal de sella, la qual cosa els va donar molta facilitat de moviments.

Fins aleshores els indígenes s’havien limitat a fer servir l’ase i el bou. Durant el Bronze final o els inicis de l’Edat del Ferro també va aclimatar-se la vaca, de raça marinera. Dels ossos trobats a les excavacions podem deduir que l’aliment càrnic de la població consistia en bou, cérvol, cabra, ovella i porc.

Altres aportacions fan referència a la producció tèxtil, cistelleria, tècniques constructives, etc., però la novetat més important va ser la suposada introducció del carro del tipus de galera de quatre rodes, tirat per bous i emprat amb finalitats agrícoles.

Com a terrissaires, els hallstàttics van demostrar ser hàbils artesans i van imposar noves modes: el gust per la decoració acanalada, les superfícies negres i llustroses, els perfils bicònics, etc.

Tot aquest món va estendre’s pel llevant peninsular des del Pirineu fins al riu de la Sènia o el Palància; més al sud, a les terres de València i Alacant, va prosseguir, ja en decadència, la civilització del Bronze.

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

divendres, 2/07/2010

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

IE_expansion.png

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

indoeuropeus .gif

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

centum-satem.pngEn la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats neolítiques i primeres societats urbanes

dijous, 1/07/2010

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col·lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.

Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col·lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.

Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.

Al llarg del II mil·lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.

A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil·lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.

Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.

Sigui com sigui, el que és cert és que ja al II mil·lenni a.C. moltes comunitats agràries i pastorals autosuficients habitaven totes aquestes terres. Aquests pobladors només van habituar-se a produir excedents de determinats productes en la mesura que van conèixer comerciants que arribaven a les seves terres i els estimulaven a fer-ho, i els proporcionaven a canvi productes desconeguts per a ells fins aleshores.

A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.

A l’illa de Creta, situada en un lloc favorable per a la navegació, va desenvolupar-se la primera talassocràcia (domini del mar) mediterrània. A mitjans del II mil·lenni a.C. ja hi trobem una societat formada per agricultors i artesans humils juntament amb grans senyors. Per damunt de tots ells hi havia una monarquia, que dirigia també les activitats comercials.

800px-Crete_archaeological_sites-fr.svg.png

El nom d’un llegendari rei de Creta, Minos, ha fet que aquesta civilització sigui anomenada també com a civilització minoica. Sembla probable que, des de Cnossos, el nucli urbà més important de Creta, s’arribessin a controlar àmplies zones d’influència a les costes de la Mar Egea.

A Creta va desenvolupar-se una important artesania, especialment de ceràmica. Aquests productes es venien a la Mediterrània Oriental i se n’han trobat nombroses restes, com també d’objectes de bronze i or i pedres precioses.

Els cretencs comerciaven amb el coure que obtenien de Xipre i de l’Àsia Menor, i també amb or i d’altres productes. Per fabricar el bronze calia estany, que s’havia d’anar a buscar força més lluny: a l’extrem occidental de la Mediterrània, on arribava des de França i Anglaterra. Tots aquests productes es venien a Egipte i Mesopotàmia, països que utilitzaven gran quantitat de metalls.

De les restes trobades d’aquesta civilització es desprèn que va tenir una fi sobtada, cap al 1400 a.C., en ser conquerida per pobles que provenien del continent, força més preparats per a la guerra i que després van fundar la civilització micènica.

Les esmentades restes mostren també un art original. En destaquen les figuretes que representen divinitats femenines i masculines, i els frescs que decoren les parets dels palaus. En aquestes pintures apareixen molts motius marins i escenes de jocs, danses o curses de braus. Tot això ens suggereix una societat en què els grans senyors gaudien d’una vida cortesana molt alegre i entretinguda ja que disposaven de molt temps lliure.

180px-Levant1mil.JPGHi va haver un altre poble que també es va dedicar al comerç marítim, tot convertint-se en un pont entre els imperis orientals i les zones allunyades en què habitaven comunitats més primitives. Es tracta dels fenicis, qui, tanmateix, van aconseguir l’hegemonia comercial molts segles més tard de l’esplendor cretenc.

Els fenicis vivien a les costes de l’actual Líban, en una estreta franja situada entre el mar i una serralada muntanyosa. En aquell indret, al llarg del II mil·lenni a.C. van desenvolupar-se unes ciutats-estat independents en les quals vivien persones dedicades a l’artesania i el comerç, gràcies als aliments que els proporcionaven els camperols de les terres circumdants.

Des de ben aviat els fenicis van dedicar-se a la navegació i al comerç marítim per les costes mediterrànies, especialment les meridionals. A mesura que van intensificar els seus contactes comercials amb els pobles costaners, van anar establint factories comercials permanents al llarg de tota la costa. Es tractava d’espais on els fenicis emmagatzemaven els productes, tant els que obtenien dels grups indígenes, com els que volien vendre.

fenicis.jpgEn alguns casos, aquestes factories van anar creixent fins a esdevenir autèntiques ciutats, com, per exemple, a Palerm, Cartago, Utica o Cadis. Des d’aquests punts els fenicis impulsaven les comunitats indígenes a produir allò que a ells els interessava comprar: metalls, productes agraris, salums…

Els fenicis van difondre noves tècniques de treball, desconegudes fins aquell moment per molts dels grups neolítics. Igualment, els van habituar a acceptar monedes a canvi dels productes, i els van ensenyar a comprar-hi els seus productes manufacturats.

Un dels aconseguiments més característics dels fenicis, als quals devem la seva difusió per la Mediterrània, va ser l’elaboració d’un sistema d’escriptura de signes fonètics: l’alfabet. Els fenicis el van desenvolupar per millorar un sistema de registre i d’administració de les seves operacions mercantils i per fer-ho més ràpid i generalitzable, ja que no hauria estat rendible haver de confiar aquesta labor a una casta de sacerdots o escribes especialitzats.

Els fenicis, al costat d’un important comerç a llarga distància, a l’engròs, practicaven també el comerç a la menuda o al detall. Per tal de calcular i deixar constància escrita de totes aquestes operacions mercantils, va resultar de força utilitat l’alfabet, composat per uns pocs signes fonètics que qualsevol podia aprendre. Molts sistemes d’escriptura posteriors, com l’ibèric o el grec, van ser variacions elaborades a partir de l’alfabet fenici.

La utilització de la moneda com a instrument de bescanvi va ser una innovació apareguda després d’una perllongada existència dels grans imperis i del comerç de llarga distància. Probablement va ser a Lídia (Àsia Menor) on per primera vegada es van fer servir lingots de metall com a equivalent de les mercaderies amb què es traficava. En qualsevol cas, les peces de metall es van utilitzar en el comerç exterior entre els grans estats basats en la civilització urbana.

En el I mil·lenni a.C., cap al segle VII aproximadament, a la Mediterrània va començar a difondre’s la moneda pròpiament dita. Es tractava de peces metàl·liques encunyades pel govern d’algun estat, a vegades molt petit. Estaven gravades amb un segell, que significava una mena de garantia i compromís sobre la validesa de la peça. La veritable expansió de la moneda per les costes mediterrànies és atribuïda als fenicis i també als grecs.

Els economistes, en analitzar el valor de qualsevol producte, estableixen la diferència entre el que anomenem valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús d’una mercaderia depèn de la seva capacitat per a satisfer les necessitats humanes. El valor de canvi d’un producte depèn de la possibilitat de canviar-lo per uns altres. Les monedes tenen molt poc valor d’ús. Per si mateixes no serveixen pràcticament per a res. No obstant això, si se’n té prou quantitat poden aconseguir-se molts altres i variats béns.

L’important és que a mesura que moltes comunitats d’agricultors i de pastors van començar a disposar de moneda (obtinguda a canvi del lliurament de matèries primeres als comerciants marítims que arribessin a terres llunyanes), van adonar-se de la utilitat d’acumular diners per a poder comprar d’altres béns que ells no posseïen, a aquests mateixos comerciants. A poc a poc, va anar estenent-se un sistema econòmic monetari, pel fet que moltes de les activitats econòmiques van començar a estar supeditades a la voluntat d’obtenir més diners. Aquest sistema es va desenvolupar en la mesura que les persones confiaven que amb aquest diners podien després obtenir més béns.

D’aquesta manera, en moltes societats de les costes mediterrànies van començar a tenir una més gran importància els conreus, la producció artesanal i l’extracció de metalls i altres activitats econòmiques, perquè això els permetia de vendre productes i acumular diners.

Cal destacar la diferència que hi havia entre aquesta orientació de l’economia i la pròpia dels primers imperis d’agricultura irrigada. Allí els grups privilegiats de la societat acumulaven l’excedent produït per la majoria, en forma de béns de gran valor d’ús, i controlaven també la força de treball de molta gent, la qual els servia per solucionar molts problemes materials: conreu de camps, construcció d’obres públiques, etc. En canvi, a la Mediterrània, va començar a difondre’s un sistema en què la riquesa de les persones i els grups socials depenia de la quantitat de diners que havien aconseguit acumular.

En les societats al costat dels grans rius la navegació fluvial va assolir un gran desenvolupament. Originàriament, s’havien utilitzat canoes que avançaven gràcies al corrent o amb un pal que s’enfonsava contra el terra a manera de palanca. Amb el temps, es van introduir millores tècniques, com, per exemple, l’ús de rems. Tota l’experiència acumulada en aquest tipus de navegació va servir de base per a la navegació marítima.

Però allò veritablement important, el que va fer possible els viatges marítims de llarg recorregut, va ser l’aprofitament de l’energia del vent. Fins aleshores, els éssers humans aprofitaven la seva pròpia energia o la de les altres persones, la força animal i la de l’aigua; a més, tenien un sistema per a multiplicar la seva pròpia força: la palanca. Ara disposarien d’una nova adquisició: l’aprofitament de la força eòlica. Es va aplicar la vela a les embarcacions, en un principi subjecta a un únic pal o arbre, i, més tard, es va introduir el timó a la popa, mitjançant el qual es controlava la direcció de l’avançament de la nau.

La vela era utilitzada especialment en els vaixells mercants, perquè el manteniment d’una tripulació de remers havia encarit enormement els nolis, la qual cosa suposava una reducció substancial dels guanys. En canvi, els vaixells de guerra, força més lleugers que els mercants, eren propulsats principalment amb energia humana, ja que remaven els soldats, mentre que les veles tenien un caràcter auxiliar.

Creta va ser la primera societat que va desenvolupar àmpliament la navegació de vela per al comerç. Les embarcacions eren de fusta, però com que els cretencs dominaven la fabricació del bronze, moltes de les peces eren de metall perquè els proporcionava una major resistència. Els fenicis, que van seguir els cretencs en el domini del comerç marítim, desenvoluparien més encara les tècniques constructives. En el primer mil·lenni a.C., ja van introduir l’ús del ferro, i el van aplicar a la construcció dels vaixells.

El transport marítim va tenir sempre preeminència sobre el terrestre, el qual utilitzava xarxes de camins o sistemes de calçades amb finalitats de comunicació o de conquesta. Així, per exemple, es pot calcular que el transport terrestre d’una càrrega de fenc durant cinquanta quilòmetres doblava el seu cost, mentre que el transport d’un vaixell carregat de blat per tota la Mediterrània només augmentava un quart el preu del cereal.

Les pintures llevantines

dijous, 1/07/2010

Les pintures llevantines són escenes pintades als cingles i als abrics, molt sovint prop d’indrets amb aigua. Mai no s’han trobat a l’interior de coves, com passa amb les de França o de la franja cantàbrica peninsular.

Gairebé sempre al mateix lloc, van pintar diverses escenes, que no devien ser contemporànies, és a dir, no van ser pintades alhora: a vegades és indiscutible que entre unes i altres hi ha un espai de molts anys (o de segles).

Si bé en algun cas apareixen figures isolades, sobretot de bèsties, la característica general són les composicions, amb animals només, amb figures humanes o totes dues alhora, ja que normalment es tracta d’escenes de cacera o de guerra.

Valltorta_Albocàsser.jpg

Això sol, tant com la repetició de la temàtica i la continuïtat dels llocs escollits, obliga a pensar que no van ser pintades únicament per plaer o per necessitat estètica. Tenien un sentit pràctic, màgico-religiós, i la hipòtesi més acceptable és la de suposar que eren santuaris de caçadors.

Per exemple, el cas de Cogul, a les Garrigues, és excepcional. L’escena principal, la dansa de les dones entorn d’un home amb els caràcters sexuals molt marcats, no pot ser sinó una dansa de la fertilitat, l’única dada que fins ara s’ha trobat que permet de veure que els santuaris podien tenir d’altres finalitats.

Cogul_HBreuil.jpg

Els pintors de les serres començarien molt a les darreries del paleolític, potser ja a l’època mesolítica, a pintar els santuaris. Devien ser gent sorgida del vell fons gravetià i epigravetià.

Vivien en zones arraconades, fora dels llocs de comunicació fàcil per on circularien les novetats, i es mantindrien en una economia de caçadors com un fenomen arcaïtzant, durant segles i segles. Adoptarien lentament novetats que gent probablement nova de les planes havien introduït i amb el temps van esdevenir també en part pastors.

Les mines prehistòriques de Gavà

dijous, 1/07/2010

A Gavà trobem un conjunt de mines en galeria, considerades les més antigues d’Europa, de les quals s’extreien diversos minerals, entre els quals destaca la variscita –mineral de color verd, antigament anomenat calaïta– utilitzada per fer joies.

35f74f45b4.jpg

Les mines van ser explotades entre el 3.400 i el 2.340 a.C. per grups que pertanyien a la cultura dels sepulcres de fossa. Aquestes comunitats neolítiques tenien els seus assentaments principals en terres planes i aptes per al conreu i, al mateix temps, en tenien d’altres destinats a funcions com la ramaderia, la caça i la pesca o, com el cas de Gavà, a l’obtenció de minerals.

D’entre les troballes de les mines, destaca l’anomenada venus de Gavà, figura femenina d’argila relacionada amb el culte a la fertilitat.

La cova de l’Aragó

dimecres, 30/06/2010

La cova de l’Aragó és al Rosselló, a la Catalunya nord, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és a l’extrem meridional del massís de les Corberes, a l’oest del litoral mediterrani i a 40 quilòmetres dels Pirineus, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble.

800px-Pyrenees_topographic_map-fr.svg.png

Es tracta d’una vasta cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima, que s’obre a l’est per un gran atri i comunica per un avenç amb l’altiplà.

Arago02.jpg

La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó.

Els carnívors són representats pel llop etrusc, la guineu polar arcaica –més petita que la guineu comuna i amb un pelatge que canvia de color segons l’estació–, el cuó –una mena de gos salvatge que caça en bandes–, l’os de Deninger –animal rodanxó i massís que presenta una part posterior baixa i un front corb–, el gat salvatge, el linx de les cavernes, la pantera i el lleó de les cavernes molt més grossos, aquests dos, que no les formes africanes actuals–.

Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, l’elafoide –cérvol gros com una daina però amb més puntes a les banyes–, el cérvol coronat (la corona característica del cérvol roig no hi és, en la cornamenta d’aquest cérvol), el premagaceront –primer representant dels cérvols gegants del quaternari, amb les dimensions d’un cérvol canadenc actual, el Wapiti–, el bisó de les estepes –animal enorme de 2,70 metres de llarg per una alçaria a la creu de 1,95 metres–, l’ur, el bou mesquer primitiu –l’àrea de distribució del qual són avui les zones circumpolars–, el mufló antic, el tar –mena de cabra salvatge que actualment viu a les regions muntanyenques del continent asiàtic–, l’isard, l’elefant antic –amb els ullals no gaire corbs i molt divergents–, el cavall de Mosbach –animal fort l’alçada del qual era de1,60 metres a la creu–, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora –que actualment viu a les estepes fredes d’Àsia– i el castor.

A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors.

800px-Caune_de_l'Arago_004.jpg

Respecte de la flora, s’han trobat tres associacions vegetals a la Cova de l’Aragó:

1. Els pins silvestres i els bedolls, aportats de les zones muntanyenques més properes.

2. Les alzines i els roures, com també els salzes i els verns –bastant rars–, que probablement creixien tot al llarg de la vall del riu Verdoble.

3. Els tàxons termòfils o clarament mediterranis –pins marítims, oleàcies, alzines, pistatxos, boixos nogueres, plàtans, vinya salvatge– són sens dubte una mostra de la flora que creixia als vessants del peu de la cova.

800px-Caune_de_l'Arago_002.jpg

Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la.

El cau del Duc de Torroella

dimecres, 30/06/2010

El cau del Duc de Torroella és una cova situada al massís del Montgrí, a uns dos-cents metres sobre el nivell del mar. Per la seva situació estratègica –domini de la plana del Baix Ter– va ser ocupada intensament per l’home prehistòric, fa uns 300.000 anys.

1_26_01_2008EOS 400D DIGITAL0020.jpg

aDSCN5813.JPGEls seus habitants s’alimentaven dels animals que vivien en el massís i la plana, sobretot de cavalls, tot i que també s’han trobat ossos d’elefant antic, rinoceront, ós i linx.

S’han descobert restes d’indústries lítiques i ossos d’animals cremats, per la qual cosa s’ha deduït que ja coneixien el foc.

El nom de cau del Duc prové d’aquesta au nocturna rapinyaire, actualment pràcticament desapareguda però molt abundant antigament al massís de Montgrí.

La Prehistòria a Catalunya

dimecres, 30/06/2010

La prehistòria és una llarguíssima etapa del passat que abraça un període de temps molt superior al milió d’anys. En ella va aparèixer el gènere Homo i, amb ell, les primeres manifestacions de la cultura material. Aquesta etapa de la història s’ha dividit en diferents períodes segons els materials emprats pels homes (pedra o metalls) i el grau de desenvolupament que aquests van assolir (Paleolític/Neolític; bronze/ferro). A Catalunya aquesta va ser la seva evolució.

El Paleolític a Catalunya:

Durant el Paleolític, l’home és un caçador-recol·lector; és un nòmada a la recerca d’animals per caçar i de fruits per recol·lectar, amb la finalitat d’alimentar el grup. Sovint es refugiava en coves (cal recordar que en aquest període la Terra viu els efectes de les glaciacions) i en aquestes trobem les primeres manifestacions artístiques: les pintures rupestres. Tanmateix, durant el final del paleolític van aparèixer els primers signes d’espiritualitat a través de les venus, figuretes femenines protectores de la fecunditat.

A l’actual territori de Catalunya, i en l’àmbit dels anomenats Països Catalans, hi ha abundants mostres de jaciments paleolítics.

La resta humana més antiga que s’ha trobat a Catalunya, concretament a la Cova de l’Aragó (Rosselló), és l’anomenat home de Talteüll. Aquest individu, un home jove, va viure en ple Paleolític inferior, fa aproximadament uns 450.000 anys, i els experts l’han catalogat com un Homo Erectus. D’uns vint anys d’edat, l’home de Talteüll tenia el front enfonsat, estava mancat de mentó i presentava una capacitat craniana d’uns 1.050 cm3.

home de talteull.jpg

Crani de l'home de Talteüll, la resta humana més antiga trobada a Catalunya (450.000 anys)

Del paleolític inferior també destaquen els jaciments localitzats a les comarques gironines, com el Puig d’en Roca, el més antic de Catalunya, o el cau del Duc de Torroella.

banyoles1.jpg

La mandíbula de Banyoles (pre-neandertal) té una antiguitat d'uns 180.000 anys

Tanmateix, una altra resta humana de gran interès trobada a Catalunya és la mandíbula de Banyoles, que pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, probablement corresponent a un tipus primitiu de Neandertal. Aquestes restes estan datades en el Paleolític mitjà amb una antiguitat d’uns 180.000 anys.

Del paleolític mitjà també cal esmentar els jaciments situats en el nucli de Serinyà (Cova d’en Pau i l’Arbreda), el de Reus (bòbila Sugranyes i bòbila del Cavallet) i, especialment, l’abric Romaní de Capellades que va servir de refugi temporal als neandertals. En aquest abric s’hi ha trobat moltes restes òssies dels animals que caçaven (cérvols, bous, cavalls i isards, entre d’altres) i nombrosos estris de pedra.

Finalment, del paleolític superior, la zona amb més troballes arqueològiques és la de Banyoles i Serinyà.

El mesolític a Catalunya:

El pas del Paleolític al Neolític no es va realitzar d’una manera immediata sinó a través d’un període de transició conegut com a mesolític. Durant el mesolític, l’home va anar adaptant-se a les noves condicions ambientals derivades de la finalització de les glaciacions.

A Catalunya, el període mesolític es caracteritza per les pintures de l’anomenat art rupestre llevantí trobades a Cogul i Ulldecona.

El neolític a Catalunya:

Coincidint amb la finalització de les glaciacions, la humanitat va evolucionar cap a una nova etapa de la prehistòria: el Neolític.

Aquesta etapa va suposar un canvi qualitatiu molt important respecte del Paleolític –l’historiador Carlo Cipolla el qualifica com la primera revolució de la humanitat– ja que l’home va evolucionar i va passar de ser un caçador recol·lector a produir els seus propis aliments mitjançant l’agricultura i la ramaderia, per bé que la caça, la recol·lecció i la pesca no van abandonar-se del tot.

El pas d’una economia depredadora a una altra de productiva va representar un procés de sedentarització i de millores tècniques, com l’aparició de la ceràmica. De forma paral·lela, les venus van ser substituïdes per les deesses-mare, divinitats protectores de la fecunditat dels camps i els ramats.

A Catalunya, el neolític va arribar pels voltants de l’any 4.500 a.C. procedent de les cultures més desenvolupades del Pròxim Orient. Va ser aleshores quan es va desenvolupar la primera cultura neolítica a terres catalanes.

El Neolític antic (4.500-3.500 a.C.), també es anomenat com a cultura montserratina per haver-ne trobat restes a Montserrat, i es caracteritza per la presència de ceràmica cardial, decorada mitjançant la incisió de la vora dentada d’una petxina anomenada Cardium edule. Els homes i dones del Neolític antic vivien en poblats al costat de terres aptes per al conreu i tenien una intensa activitat ramadera.

ceramica_cardial.jpg

El Neolític ple es va assolir amb la cultura dels sepulcres de fossa (3.500-2.500 a.C.). Aquesta es coneguda pels seus ritus funeraris formats per fosses excavades a terra (probablement a sota de les cabanes) que contenien aixovars funeraris compostos per eines, armes, ornaments personals i peces de ceràmica (sense decorar i llisa). Els poblats d’aquesta cultura se situaven a prop dels rius i es troben en extenses zones de Catalunya.

D’aquesta etapa, les restes més importants que es coneixen a Catalunya són el poblat de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany) i les mines de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat).

L’edat dels metalls a Catalunya:

Cap a finals del neolític, els pobles més desenvolupats del Pròxim Orient van conèixer la metal·lúrgia. Aquest fet va significar un pas endavant força destacat en l’evolució de la humanitat ja que va suposar un progrés en la construcció i resistència d’objectes i, sobretot, va provocar la superioritat militar dels pobles que dominaven aquesta nova tecnologia.

A les terres catalanes, els metalls van arribar, de la mateixa manera que el neolític, a través d’una nova colonització, en aquest cas protagonitzada per la cultura metal·lúrgica, caracteritzada pels seus monuments funeraris (dolmens, sepulcres de corredor, etc.).

27-12 El Dolmen de Pedra Gentil 003.jpgAquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.

El megalitisme, juntament amb altres cultures com el vas campaniforme, van estar presents a Catalunya durant el calcolític (tercer mil·lenni i gran part del segon mil·lenni a.C.), concentrant-se sobretot a les contrades situades entre el Llobregat i els Pirineus.

Entre els segles XI i VIII a.C. es va produir el pas del calcolític al bronze. Aquesta evolució va ser protagonitzada pels anomenats prospectors minerals centreeuropeus, els quals van colonitzar Catalunya a la recerca de noves terres de conreu i jaciments miners, barrejant-se amb la població indígena.

L’impacte d’aquests grups, entre els quals destaquen els pobles dels camps d’urnes i els comerciants fenicis, va ser molt gran, amb innovacions tan importants com l’arada, la reintroducció del cavall i noves tècniques ceramístiques i metal·lúrgiques com les del ferro, tot i que encara en una fase inicial.

La penetració d’aquests pobles i la seva fusió amb la població indígena va contribuir de manera decisiva a la formació dels pobles preromans, i va culminar amb l’aparició de la cultura ibèrica al segle VI a.C. El ple desenvolupament de la cultura del ferro, però, no s’assoliria a Catalunya fins a l’arribada dels grecs cap al 600 a.C.