Arxiu de la categoria ‘1. Història i Historiografia’

Hobsbawm i la necessitat de llegir Marx avui

diumenge, 19/06/2011

Navegant per Internet he topat amb una entrevista concedida per l’historiador britànic Eric Hobsbawm el 2008. Sempre és un plaer llegir les reflexions d’aquest mestre d’historiadors, fins i tot quan no s’està d’acord, però crec que avui dia, davant la crisi d’una esquerra cada cop més difuminada per la pràctica de polítiques de dretes (també mal conegudes com liberals) com a resposta a la crisi econòmica, aquesta entrevista recupera la seva vigència i mereix un cop d’ull. Val la pena que el socialisme rellegeixi l’obra de Marx? Aquí teniu un extracte de les opinions de Hobsbawm al respecte:

Eric Hobsbawm.jpg

Eric Hobsbawm

Cap socialista pot renunciar al pensament de Karl Marx, en el benentès que creia que la seva tesi segons la qual el capitalisme havia de ser succeït per una altra forma de societat es basava, no en una esperança o en la voluntat, sinó en un anàlisi seriós del desenvolupament històric, particularment de l’era capitalista. La seva predicció real de que el capitalisme seria reemplaçat per un sistema administrat o planejat socialment encara avui sembla raonable, tot i que va subestimar la possibilitat que els elements del mercat sobrevisquessin en algun tipus de sistema postcapitalista. Ja que Marx va abstenir-se de formular especulacions al voltant del futur no pot ser responsabilitzat per les formes específiques en les quals les economies “socialistes” van ser organitzades sota el “socialisme realment existent”.

Respecte dels objectius del socialisme, Marx no va ser l’únic pensador contemporani que desitjava una societat sense explotació i alienació, en la qual els éssers humans poguessin veure’s realitzats plenament segons el seu potencial. Ara bé, sí que va ser qui ho va expressar amb més força que ningú, i les seves paraules encara avui mantenen el poder per inspirar les noves generacions.

Tanmateix, Marx no retornarà a ser una inspiració política per a l’esquerra fins que aquesta entengui que les seves obres no poden ser enteses com a tractats polítics, autoritàriament de qualsevol altra manera, ni com a descripcions de la situació del món capitalista d’avui, sinó com una guia per entendre la naturalesa del desenvolupament capitalista. Ni tampoc podem plantejar-nos o oblidar que ni ell mateix no va aconseguir una presentació [un desenvolupament] ben planejat, coherent i complet de les seves idees, tot i els intents d’Engels i d’altres autors per construir els manuscrits de Marx, donant forma a un segon i tercer volum d’El Capital. Això ho deixen palès els Grundrisse [recopilació de les anotacions de Marx]. Fins i tot, un Capital complet només hauria format una part del pla original de l’autor, excessivament ambiciós.

D’altra banda, Marx no retornarà a l’esquerra fins que la tendència actual entre els activistes radicals de convertir l’anticapitalisme en antiglobalisme sigui abandonada. La globalització existeix i és irreversible. Marx ho va reconèixer com un fet i, com a internacionalista, va donar-li la benvinguda. Allò que ell va critica i el que nosaltres hem de criticar és el tipus de globalització que ha produït el capitalisme.

Marx és i romandrà com una de les grans ments de la filosofia i l’anàlisi econòmic del segle XIX, i, en la seva màxima expressió, com a mestre d’una prosa apassionada. També és important llegir a Marx perquè el món en el qual vivim actualment no pot entendre’s sense la influència que els escrits d’aquest home van tenir en el segle XX. I finalment, hauria de ser llegit perquè, com ell mateix va escriure, el món no pot ser canviat de manera efectiva a menys que sigui entès, i Marx roman com una guia fenomenal per a la comprensió del món i dels problemes als quals hem de fer front.

La història de la democràcia en 90 segons

dissabte, 18/06/2011

A continuació podeu observar el vídeo March of Democracy, un mapa creat per Maps of War que ens presenta en poc més de dos minuts la gènesi de la democràcia a través de 4.000 anys d’història. Com podem observar, els autors del vídeo consideren que la idea d’un govern dirigit per persones escollides d’entre la ciutadania va sorgir a Síria, concretament a la ciutat-estat d’Arvad en el 2000 a.C., posteriorment va desenvolupar-se a l’Índia (a Vaishali, cap el 600 a.C.) i finalment va arribar a Europa a través de la polis d’Atenes, a la Grècia clàssica, el 500 a.C. Després de passar per la romanització i el feudalisme, la idea moderna de democràcia, en la qual a més de posar el poder en mans de la ciutadania a través del parlamentarisme aquesta esdevé un element legitimador de la dominació i d’homogeneïtzació del pensament, arribaria a Europa després de la Revolució francesa. I encara avui estem en lluita per definir què és exactament la democràcia i com ha de perfeccionar-se per funcionar com una veritable representació de la voluntat popular de la ciutadania del segle XXI.


Marc Bloch i el falsejament de la història

divendres, 17/06/2011

L’historiador francès Marc Bloch (1886-1944), pare de l’Escola dels Annals juntament amb Lucien Febvre, va deixar escrit en l’article “Reflexions d’un historien sur les fausses nouvelles de la guerre” aparegut a la Revue de synthèse historique (volum 33, 1921):

Marc_Bloch.jpg

Marc Bloch

La obra crítica no lo es todo para el historiador. El error no es para él únicamente un cuerpo extraño que se esfuerza por eliminar de toda la precisión de sus instrumentos; lo considera también como un objeto de estudio sobre el que se vuelca cuando se esfuerza por comprender el encadenamiento de las acciones humanas. Los falsos relatos han levantado a las masas. Las falsas noticias, en toda la multiplicidad de sus formas –simples historietas, imposturas, leyendas– han llenado la vida de la humanidad”.

[Les històries falsejades] nacen con frecuencia de observaciones individuales inexactas o de testimonios imperfectos, pero este accidente original no es el todo; en realidad, por sí sólo no explica nada. El error no se propaga, ni se amplifica ni vive si no se cumple una condición: encontrar en la sociedad en la que se expande el caldo de cultivo favorable. En ella los hombres expresan sus prejuicios, sus odios, sus temores, todas sus emociones fuertes. Sólo […] los grandes sentimientos colectivos tienen el poder de transformar una mala percepción en una leyenda.

A veces, sin duda, sucede que un rumor que corre por el país o dentro de cierto grupo social es reproducido con toda ingenuidad por un periodista; sería muy naïf rechazar a los reporteros toda inocencia. Pero lo más frecuente es que la falsa noticia sea simplemente un objeto fabricado; se ha forjado de la mano de un artesano con un objetivo muy concreto: para actuar sobre la opinión, para seguir una consigna; o simplemente para adornar la narración, de acuerdo con esos curiosos preceptos literarios que se imponen tan evidentemente a los más modestos publicistas y arrastran tantos recuerdos de las viejas retóricas; Cicerón y Quintiliano tienen en las salas de redacción más discípulos de lo que se cree normalmente.

Se cree con frecuencia lo que se tiene necesidad de creer. Una leyenda que ha inspirado acciones de gran resonancia y sobre todo acciones crueles es casi indestructible.

Una falsa noticia nace siempre de representaciones colectivas preexistentes a su nacimiento; sólo es fortuita en apariencia, o más precisamente, lo único fortuito es el incidente inicial, sea el que sea, que desencadena el trabajo de las imaginaciones; pero esta activación sólo se produce porque las imaginaciones están ya preparadas y fermentando en silencio [...]. Si osara utilizar un término al que los sociólogos han dado con frecuencia un valor para mi gusto demasiado metafísico, pero que se acomoda y en todo caso está lleno de sentido, diría que la falsa noticia es el espejo en el que la ‘conciencia colectiva’ contempla sus propios rasgos.

Opinions al voltant del Diccionario Biográfico

dijous, 2/06/2011

La meva opinió al voltant del tristament famós Diccionario Biográfico Español ja va quedar exposada extensament en una entrada anterior. I a mida que es van coneixent noves informacions al voltant del contingut de l’obra més em reafirmo en les meves impressions inicials. Però després de llegir algunes de les reaccions que s’han anat publicant aquests dies a la premsa no m’he pogut resistir a comentar algunes coses que em sorprenen.

L’escriptor i filòsof Fernando Savater, articulista del diari El País i membre actiu del col·lectiu antinacionalista ¡Basta Ya! ha declarat:

Me ha dejado atónito que todavía se estén discutiendo estas cosas. Y eso que, desde el País Vasco, estoy acostumbrado a ver cómo se manipula el pasado. El problema es que, si no de los políticos y periodistas, uno esperaría mayor rigor de los historiadores. También me pregunto qué hubiera pasado si la manipulación hubiera sido de orden inverso, o sea, desde la izquierda. ¿Hubiera habido la misma reacción? Con todo, no me preocupan esos 50 tomos, que irán a muy pocas estanterías. Me preocupan más los libros de bachillerato, en los que se da una visión sesgada sobre la Guerra Civil o la Constitución en el País Vasco o Cataluña. Son versiones pintorescas pero muy peligrosas porque no hay nada que las contrarreste y porque son la primera impresión -y a veces la última- que va a recibir gente con poca formación.

De la primera part de la seva valoració, compartint el fons, m’estranya com ho expressa. Com pot estranyar-se del fet de la manipulació del passat per part de determinats sectors de la dreta més rància? Els historiadors, els de veritat, són sempre rigorosos en el seu anàlisi, amb els clars matisos que cada persona aporta a la seva obra. Un membre de la Fundación Franco, i ni tan sols expert en la història contemporània d’Espanya, no és un historiador, sinó que és un apologeta de la dictadura i la figura del dictador.

Però la part que més m’ha sorprès és la reflexió final. Un cop més, el senyor Savater demostra la seva ceguesa intel·lectual i el seu fanatisme espanyolista. Quins llibres de text donen una visió parcial de la Guerra Civil? On són els manuals que manipulen la Constitució al País Basc i a Catalunya? Mai els podrà exhibir perquè no existeixen. Un estudi de la Fundació Bofill realitzat per un comissió d’experts, integrada entre d’altres per l’Andreu Mayayo, va concloure el 2000 que els llibres de text no incloïen cap tergiversació. El problema de Savater és similar al que denuncia, no accepta la disparitat d’interpretacions, no accepta l’Estat de les Autonomies. Només accepta l’espanyolisme. I amb declaracions com aquesta es posa al mateix nivell que els apologetes del franquisme. És igual de legítim defensar la unitat d’Espanya que l’independentisme basc o català. El problema és quan es fa sense arguments i recorrent només a la difamació. I aquest senyor és un dels filòsofs més reconeguts per la premsa espanyola… queda tot dit.

D’altra banda, Ricardo García Cárcel, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona considera que:

La historia de España no empieza en 1931 ni en 1936 ni en 1939. Es lamentable que de un Diccionario Biográfico de 50 tomos se haya polarizado en un artículo concreto. Es una polémica desorbitada, hinchada y artificial. No tomaría ningún tipo de medida, porque significaría no respetar la opinión académica de un historiador como Luis Suárez Fernández. Se puede estar de acuerdo o no con él, pero me parece increíble que la ministra de Cultura pida una rectificación. No existe la Historia en singular, existen los historiadores. Lo contrario sería participar de la defensa del pensamiento único.

Aquestes paraules suposen una decepció. I molt gran. En García Cárcel és un dels millors professors que he tingut. És una persona que sempre m’ha fet reflexionar al voltant del món de les idees, ja fos per estar d’acord o en contra dels seus plantejaments. És un dels millors exponents de la història cultural i la seva darrera obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (Galaxia Gutenberg, 2011) em sembla una gran reflexió sobre el segrest de la història per part de totes les faccions. Dit això, aquí ha patinat. I molt. En cap cas estem davant d’una polèmica artificial, sinó davant d’un exercici de manipulació història flagrant. Un diccionari biogràfic pagat pel Ministeri d’Educació i encarregat a la Real Academia de la Historia ha de buscar la imparcialitat i la crítica. El senyor Luis Suárez mai pot ser considerat un historiador vàlid per a realitzar aquesta biografia per les seves simpaties vers la figura de Franco. Per tant la seva obra no pot ser respectada.

És indubtable que no existeix una història, sinó que existeixen els historiadors i que cadascun de nosaltres és un món, però l’historiador ha de ser honest en la seva feina. I més en una obra col·lectiva que paguem entre tots. Quan fas un article o un llibre en nom teu pots fer el que vulguis a l’hora d’emetre judicis de valors, però en un diccionari de la RAH mai ho pots fer perquè ho paga l’Estat amb els nostres impostos i ha de buscar la imparcialitat. I el que no pots fer és manipular. Per molta simpatia que puguis sentir per un personatge no pots ocultar elements claus de la seva biografia. El fet d’ometre deliberadament la repressió sobre la que s’edifica el franquisme és una manipulació de l’alçada de la catedral de Burgos. I això exigeix una rectificació. Si l’historiador no és crític i manipula dades deixa de ser un historiador per convertir-se en un element dubtós i perillós perquè s’allunya de les bases de la disciplina. I això en García Carcel ho hauria de saber millor que ningú.

En la riba contrària, Enrique Moradiellos catedràtic d’Història Contemporània de la Universidad de Extremadura, creu que:

La Real Academia de la Historia está pagando su error con un escándalo mediático en gran medida merecido por su imprevisión y falta de criterio operativo inicial. ¿Qué se debe hacer? Deberían modificar los textos en futuras impresiones. En nuevas ediciones, y en la online, habría que hacer una entrada sobre Franco más ecuánime o que recogiera las diferencias de criterio.

Totalment d’acord en la necessitat de revisar les entrades, però… Quines diferències de criteri vol incloure? Franco va ser un dictador que va instaurar un règim totalitari sobre la base de la repressió, la manca de llibertats individuals i col·lectives i el culte a la personalitat. D’això se’n diu feixisme. I això és totalitarisme si ens referim a l’Alemanya de Hitler, a la Itàlia de Mussolini o a la Unió Soviètica de Stalin. Per què no ho és a l’Espanya de Franco? El maquillatge que el franquisme va emprar per dissimular la seva condició totalitària després de la Segona Guerra Mundial no pot obviar aquest fet. Per tant, hi ha “diferències de criteri” que són inacceptables.

El Diccionario Biográfico Español, la pseudohistoriografia ataca novament

dimarts , 31/05/2011

Aquest cap de setmana la premsa començava a donar els primers tasts de l’obra amb la qual la Real Academia de la Historia (RAH) pensava fer-se un forat en el mapa de la historiografia després d’una llarguíssima temporada a l’ombra. I la veritat és que si buscava publicitat, ho ha aconseguit amb escreix. Com imagineu m’estic referent al Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que presenta la biografia dels personatges més destacats de la història d’Espanya i que va ser encarregada pel govern Aznar el 1998 i ha acabat de pagar el govern socialista fins arribar a un cost de 6,4 milions d’euros.

diccionario-biografico-espanol-real-academia-de-la-historia.jpgEn principi, que la RAH dediqui els seus esforços a l’edició d’un diccionari biogràfic hauria de ser una notícia normal. Clar que això seria normal en una institució seriosa d’un país normal. I es veu que per molt que alguns s’esforcin Espanya encara no ho és. Quin ha estat el problema? Doncs que la RAH ha mostrat un cop més que està integrada per una col·lecció de mòmies que viuen en el segle XIX. La historiografia més rància de les Espanyes, la de l’Imperi i el Cid, ha sortit del sarcòfag on s’amagava (una mica, tampoc gaire) i ha posat de manifest les mancances que la ciència historiogràfica presenta avui dia en aquest país.

D’entrada, que una obra costejada amb diners públics costi 3.500 euros ja sembla una broma de mal gust. Més encara, que en el segle XXI no es plantegi la possibilitat de crear directament una base de dades a Internet a la qual accedeixi tothom es fa més ridícul. Primer fer caixa i després ja democratitzarem l’accés a la informació.

Però és que la RAH no ha fet una obra científica. El Diccionario Biográfico Español no és una obra d’història. És un acudit de mal gust que ha estat realitzat per les restes del franquisme i el nacionalisme més oxidat de l’Estat. Qualsevol obra realitzada per una acadèmia d’un dels països del nostre entorn buscaria expressar l’estat de la qüestió respecte d’aquells personatges més polèmics o susceptibles de crear controvèrsies. Especialment si parlem de personatges del segle XX, aquells que encara estan presents en l’imaginari col·lectiu. Ara bé, resulta que per la RAH aquesta màxima no existeix. Allò que ens van ensenyar a la facultat a tota una generació d’historiadors no és vàlid per a l’acadèmia. Els fets ja no són sagrats i les interpretacions d’aquests poden ser tan subjectives, parcials i manipulables com calgui.

Resulta que l’entrada sobre el dictador totalitari Francisco Franco Bahamonde que ens presenta aquest diccionari va ser encarregada a Luis Suárez, antic president de la Fundación Franco. On pot estar present l’objectivitat en aquest text? Òbviament, no existeix. I és que gràcies ha Suárez hem descobert que Franco “Pronto se hizo famoso por el frío valor que sobre el campo desplegaba” ja que “En el parte de guerra se le describe como incomparable valor, dotes de mando i energía desplegada en combate” i si va recòrrer a l’ajuda dels totalitarismes nazi-feixistes va ser perquè gràcies a “Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania”. És a dir, sort en vam tenir d’ell, un geni militar que hauria guanyat la guerra tot sol de no ser per la conxorxa de la França del Front Popular i la URSS de Stalin.

Però l’hagiografia no es detén aquí. Resulta que Franco “Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado”. La base feixista del franquisme resulta que ara ja no és totalitària. Gràcies Suárez per il·luminar-nos! I encara més, “Anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica”. I en un altre fragment parla de la Constitució espanyola del franquisme… Simplement una aberració. Un sistema polític sense partits polítics ni llibertats i fonamentat en la repressió ara ja no pot ser anomenat dictadura? S’ha de tenir la cara més dura que el ciment per publicar aquestes coses avui en dia. La RAH no coneix la llarguíssima llista d’obres que s’han vingut publicant en els darrers trenta anys? El senyor Suárez, medievalista, no ha llegit Paul Preston, el principal biògraf de Franco?

Però és que a l’Espanya de la Guerra Civil sí que hi va haver un dictador, i aquest no era Franco. Segons el diccionari de la RAH, el dictador va ser Juan Negrín, el darrer president del govern de la República. Per què? Perquè va governar en coalició amb els comunistes. Ja se sap que un “amic dels comunistes” és un dictador. Un amic dels nazi, per descomptat no.

I si parlem de Santiago Carrillo arribem al deliri. És indubtable que Carrillo, com a cap de les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya i conseller d’Ordre Públic de Madrid, va conèixer les matances de Paracuellos i la repressió incontrolada dels dies de revolució que van acompanyar l’esclat de la Guerra Civil, la participació ja és més qüestionable perquè no hi ha proves concloents. D’això l’autor de la seva biografia conclou que Carrillo va aplicar “una política de terror revolucionario” a Madrid. Robespierre va tenir una versió espanyola! Però la repressió només va ser dels rojos, els franquistes com que no eren totalitaris no van articular un Estat al voltant del terror totalitari i contrarevolucionari.

I van apareixent noves barbaritats. Hem conegut que el 23-F no va ser un cop d’Estat, sinó un “suceso”; que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals; que Álvarez-Cascos “cuenta con un brillante recorrido”; i que el PP d’Aznar va perdre les eleccions de 2004 “por el aprovechamiento, desde la oposición socialista, del hundimiento del petrolero Prestige”, entre d’altres qüestions més que dubtoses argumentades sense cap rigor historiogràfic.

Les mòmies de l’extrema dreta han parlat i ho hem pagat entre tots. El Diccionario Biográfico Español, la vergonya més gran de la historiografia recent (els Pío Moa i companyia almenys publiquen a través d’editorials privades), és un fet. I des d’aquí només ens queda el dret a la denúncia. L’acadèmia seguirà al seu lloc i seguirà publicant escombraria sense que ningú faci res. Però jo no renuncio a creure en la meva professió. Algun dia arribarà algú valent i obrirà les finestres perquè l’olor a podrit desaparegui. La revolució dels #historiadors20 s’ha de fer present tard o d’hora. Hi ha tota una generació d’historiadors més que preparats pels reptes del futur i que han (hem) de prendre el timó. No podem estar en mans de les cendres flamejants del franquisme. La Història, la de veritat, la que s’escriu amb majúscules, ha de sortir de les aules al carrer perquè si no és així els hereus del franquisme ens menjaran. I, a més, ho seguirem pagant amb els nostres diners.

Com vaig piular a Twitter diumenge passat mentre debatia al voltant de la qüestió amb el professor Agustí Colomines: “Jo de gran vull ser un historiador honest”. Aquesta és la lluita. La de la honestedat. La pseudohistòria aquí no té ni tindrà mai cabuda.

Wikileaks i la història

dilluns, 4/04/2011

Amb l’efervescència de l’actualitat (revoltes àrabs, desastre nuclear) sembla que han quedat oblidats alguns dels temes que van marcar les informacions en la premsa dels darrers mesos. Un d’ells va ser l’allau de filtracions de documents confidencials que van convertir l’extravagant Julian Assange en un dels personatges més famosos del món i la seva plataforma Wikileaks en la referència informativa d’alguns dels mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos. La seva eclosió informativa va posar sobre la taula un debat interessantíssim al voltant de si el que estava realitzant Wikileaks era periodisme. Jo no tinc cap dubte al respecte: no ho era. Abocar a la xarxa milers de documents sense contextualització no és periodisme. El periodisme necessita d’una contextualització que ajudi el lector a interpretar els fets que li són narrats. Per això Assange va haver de recórrer al New York Times, a Le Monde, a El País, etc. Perquè, per si sols, aquests papers no deien res a la ciutadania, o almenys la major part d’ells.

A tot això, en ple debat sobre la utilització de les eines digitals en el món de la història, què hauríem de dir els historiadors sobre el fenomen Wikileaks? Us deixo amb la reflexió de l’escriptor Pierre Assouline en el seu excel·lent blog a Le Monde (La république des livres) i després en parlem:

Els historiadors del temps present no deixen de reclamar que es redueixi el termini per a consultar els arxius contemporanis. Antigues batalles regularment apaivagades per promeses realitzades sota un rerefons de demagògia memorial i per la concessió d’excepcions. Així doncs, un s’imagina que tots ells haurien de sumar-se a la petició de salvar al soldat Manning, el jove nord-americà responsable de la filtració de centenars de milers de documents del Departament d’Estat dels Estats Units sobre les guerres d’Iraq i Afganistan, així com de cables diplomàtics. Tanmateix, aquesta no és la realitat, ni de bon tros.

Amb l’excepció del britànic Timothy Garton Ash, especialista en història europea de les Universitats d’Oxford i Standford, autor d’un article reproduït en un bon nombre de mitjans de comunicació de tot el món (d’entre ells El País), que realment ha fet seva la causa de Wikileaks. En ell s’afirma de la filtració: “És el somni de l’historiador. És el malson del diplomàtic”, considerant que hem “estat convidats a gaudir d’un banquet amb nombrosos plats extrets de la història del present”, per arribar a la conclusió que “la gent està interessada en comprendre com funciona el món i les coses que es fan en el nostre nom. La gent està interessada pels elements confidencials de la política exterior. I ambdós interessos són contraposats”.

El somni de l’historiador, de veritat? Qualsevol arxiu requereix ser valorat. En canvi, d’aquests documents diplomàtics se’n desconeix en la majoria dels casos la situació i la font, que n’és l’autor, la datació, el que n’ha fet el receptor, el context de l’escriptura, els criteris d’aquells que els han seleccionat, expurgat, preparat abans de publicar, els objectius polítics d’aquell especialista en denúncies que es presenta com un “mitjà d’insurrecció”, per no entrar en la seva possible instrumentalització. Com volem que els historiadors donin la benvinguda a un allau de dades en brut i brutals, quan han estat formats per mirar sota l’ombra de la sospita qualsevol arxiu abans de fer una crítica interna i externa?

El 8 de gener de 1918, en un discurs històric, el president nord-americà Woodrow Wilson va demanar una “diplomàcia franca i transparent”; aquest va arribar a ser el primers dels seus famosos Catorze Punts que havien de posar fi a la Primera Guerra Mundial i donar pas a la reconstrucció d’Europa. Així ho va entendre, el 1971, Daniel Ellsberg, un treballador de la Rand Corporation, el qual va filtrar a la premsa els Papers del Pentàgon, unes 7.000 pàgines classificades com a “secret de defensa”, papers que demostraven que les campanyes de bombardeig al Vietnam havien estat molt més massives del que reconeixia el govern Johnson.

Gràcies a Internet, Wikileaks acompleix el desig del president Wilson, més enllà de les seves expectatives. Tot i que l’obertura del paquet no és la transparència. És necessari recordar que, en les relacions entre Estats, la confiança entre els governs es basa en la confidencialitat? No existeix diplomàcia sense secrets (ni tampoc relacions humanes en societat!).

A no ser que els historiadors reneguin de si mateixos, no poden acomodar-se a la precipitació i a menysprear la distància i la perspectiva indispensables per a formular qualsevol reflexió que tingui en compte la duració. La disposició on-line de milers d’arxius no produeix ni anàlisi ni narrativa història, tan se val de que parlem del segle XVII o del XXI. Els francesos ja es pensaven que tots eren crítics de cinema, entrenadors de l’equip nacional, periodistes… gràcies a Internet ara tots són historiadors. La demagògia té bons temps per endavant perquè no hi ha res que promogui millor l’assetjament pendent que la suposada revelació del que va passar entre bastidors. D’aquesta manera, mentre la major part de governs reforcen el secretisme, nova informació confidencial serà objecte d’espectacle. Al superposar la història en directe amb la història immediata, la tirania de la transparència no fa res més que incrementar la confusió generalitzada.

Pierre Assouline. Wikileaks est-il vraiment le rêve de l’historien? (25-02-2011).

La veritat és que, en el debat al voltant de Wikileaks, els historiadors majoritàriament hem restat al marge o hem participat com a ciutadans més que com a professionals de l’estudi del passat. No conec gaires historiadors que s’hagin pronunciat al voltant de l’existència d’aquesta font documental i sobre la possibilitat d’emprar-los en una recerca històrica. Garton Ash en l’article citat ho fa des d’un paper d’analista polític, no com a historiador, però comparteixo la seva opinió. I crec que no s’ha de témer que els historiadors fem un mal ús d’aquests arxius. No existeix cap historiador de veritat que renunciï a uns principis professionals bàsics en el seu anàlisi de la societat. I per molt que la diplomàcia estigui basada en el secret i la confidencialitat, els ciutadans tenim dret a saber. El que ens deixa clar l’afer Assange és que, en els temps que corren, les antigues formes de la política i la diplomàtica han de canviar. Els ciutadans estan connectats 24 hores del dia amb el món que els envolta i les contradiccions del que s’ha anomenat realpolitik ja no són fàcilment assumibles per bona part dels ciutadans.

Tornant a la història. El problema molts cops és de l’anàlisi dels temps. Fa anys que em pregunto on hauríem d’establir la línia que delimités el que és susceptible d’analitzar històricament i el que no. M’explico. És indiscutible que la Guerra Freda és la darrera gran etapa de la humanitat que podem donar per finalitzada i és en aquest moment quan els arxius s’estan obrint perquè puguem fer el seu anàlisi. Així, potser hauríem de pensar que més enllà de la destrucció del món bipolar no és possible realitzar un anàlisi de caràcter històric seriós degut a la manca de fonts escrites i per la poca distància que impedeix una lectura en un temps històric de llarga durada. Tenim fets, causes, indicis, però no tenim gaires conseqüències contrastades. Però comptem amb una eina que no tindrem d’aquí a vint o trenta anys: el testimoni dels protagonistes. Ja sé que és quelcom interessat, però no deixa de ser valuós.

En definitiva, sense resoldre la incògnita al voltant de que és història (o susceptible de ser analitzat històricament) i que no ho és, no podem menysprear la gran base arxivística que ens proporciona Wikileaks. El gran arxiu mundial on-line, a la disposició dels professionals de la història en un clic, és el futur. Més enllà de la seva utilitat en l’anàlisi del temps present i passat, que està encara per veure, el que sí que ens ha mostrat Wikileaks és que ha arribat el moment de fer un pas endavant en la digitalització dels arxius. Si gràcies a Internet puc establir contacte per videoconferència amb un company historiador francès en qualsevol moment del dia per compartir estudis i tesis de treball, per què he de desplaçar-me a París per regirar papers en un arxiu? I els francesos no són precisament els que pitjor ho porten en aquest sentit.

Ha arribat el moment que la documentació estigui a la xarxa, a l’abast de tothom. I que els historiadors sortim de les catacumbes i fem la nostra feina de veritat: presentar a la societat un anàlisi entenedor i rigorós del nostre passat. És el moment que la història esdevingui 2.0 i arribi a tothom. Tenim les eines i ha arribat el temps de fer-les servir.

El camp de batalla de la Història: el projecte de Gran Museu de la Història de França

dimarts , 16/11/2010

Desapercebut en els mitjans de comunicació catalans i espanyols, aquests dies es juga un altre partit important en el camp de la historiografia francesa. El 12 de setembre, el president Nicolas Sarkozy va anunciar la seva decisió d’instal·lar en els Arxius Nacionals el seu projecte presidencial del “gran museu destinat específicament a la Història de França”, part tangible del fracassat debat sobre la identitat nacional. L’informe sobre la creació d’aquesta Maison, va ser signat el 2008 per Hervé Lemoine, conservador del patrimoni, i l’historiador Jean-Pierre Rioux, va elaborar un informe sobre la millor ubicació.

Les-archives-nationales.jpgAra bé, poc s’esperava el president que els historiadors reaccionarien davant d’aquest projecte manifestant-se des dels espais d’opinió en contra de la manipulació de la història amb finalitats polítiques i denunciant l’obsolescència del projecte.

Així, en un article d’opinió publicat al diari Le Monde del 22 d’octubre, onze destacats historiadors (Isabelle Backouche, Christophe Charle, Roger Chartier, Arlette Farge, Jacques Le Goff, Gérard Noiriel, Nicolas Offenstadt, Michèle Riot-Sarcey, Daniel Roche, Pierre Toubert i Denis Woronoff) van exigir la supressió del projecte presidencial de la Maison de l’Histoire de France. Aquests importants intel·lectuals qualificaven la seva creació de perillosa perquè reflectia una “visió estreta” de la història i articulava un discurs retrògrad i identitari per part del govern francès.

Els signants de l’article La Maison de l’histoire de France est un projet dangereux criticaven també el fet que aquest museu es creés a l’emplaçament històric dels Arxius Nacionals francesos, al cor del Marais, ja que aquest és un espai vinculat al poder. Una frase resumeix perfectament l’esperit de la crítica contra la projectada Maison de l’Histoire de France: “tants àmbits de treball [historiogràfic] ens recorden que, més aviat, la història està feta de vides minúscules, d’homes i dones corrents, la vida quotidiana dels quals i la seva herència arribada als nostres dies són alguna cosa més que la simple construcció de l’Estat-nació i els patiments imposats per la història-batalla”.

Pierre Nora, director de la revista Le Débat, estudiós de la identitat francesa i principal representant de l’anomenada nova història, també va pronunciar-se en contra del projecte en un altre article aparegut a Le Monde l’11 de novembre en forma de carta oberta al Ministre de Cultura Frédéric Mitterrand. Tot i ser un partidari del projecte en els seus inicis, ja que hi veia una gran “oportunitat per a la investigació”, ara Nora s’uneix al grup de veus oposades, tot assenyalant l’excessiu cost de la Maison de l’Histoire de France i la seva inutilitat dins patrimoni històric i cultural francès que, per si mateix, ja és suficientment plural i exhaustiu.

En les seves paraules: “en un país on els llegats i les tradicions són tan diversos i contradictoris, i en el qual l’opinió pública va quedar dividida després de la Revolució en, com a mínim dues versions de la història de França, el que és convenient és mantenir la pluralitat de museus que donen testimoni dels fets, cadascun a la seva manera i segons la seva visió i la seva època”. Nora també és especialment crític amb el fet que aquest projecte de Gran Museu de la Història de França és una de les peces fonamentals del govern de Sarkozy en els seus esforços per a establir una identitat nacional francesa, un “origen impur i polític”. En definitiva, per a l’historiador, aquest projecte neix sense una veritable ambició historiogràfica: “no se sap ni que s’inclourà en ell ni perquè ho faran”.

archives_nat.jpg

En resposta a les crítiques, l’economista i assessor del president Sarkozy Henry Guaino va pronunciar-se a la cadena de ràdio France Inter, en un debat al voltant de la qüestió amb l’historiador Nicolas Offenstadt, tot considerant que “aquest era un debat escandalós, iniciat especialment per persones que realment han vist com els seus estudis eren pagats per la Nació, els salaris dels quals són pagats per l’Estat, que són funcionaris de França, que creuen que el país no està bé i que no és necessari que es parli”.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia acadèmica i el soroll de la política, el Ministeri de Cultura ja ha anunciat que la Maison de l’histoire de France obrirà les seves portes el juny de 2011 en els jardins dels Arxius Nacionals. Un altre motiu per viatjar a París i conèixer de primera mà aquest nou espai.

Documental: “Jaume Vicens Vives, renovar la història, construir un país”

dijous, 28/10/2010

Al 1957, Jaume Vicens Vives va escriure un manifest clandestí que avança en 20 anys els principis polítics sobre els que es farà la transició democràtica. Un text que serveix de punt de partida per aquest documental emés per TV3  amb motiu del centenari del seu naixement on es tracta de donar resposta a dues preguntes: Com es va anar conformant el pensament polític, intel·lectual i historiogràfic de Jaume Vicens Vives? Per què Vicens Vives va esdevenir una de les figures més importants de la cultura catalana?


Jaume Vicens Vives, gran historiador social, va ser l’home que va renovar la historiografia catalana en ple franquisme tot apropant-la a les tendències europees. Es considerat, també, un dels fundadors de la història econòmica espanyola i un dels impulsors de la creació del Cercle d’Economia.

La novel·la històrica com a eina per a entendre el passat

dijous, 7/10/2010

Alguns dels èxits editorials més importants dels darrers anys porten el segell de “novel·la” històrica. No citaré cap títol en concret perquè la majoria de vosaltres ja tindreu uns quants al cap. El que vull referir en aquest article és que, en paral·lel a l’interès creixent entre lectors i editors per les narracions literàries basades en fets reals, el món de la historiografia ha estat debatent amb intensitat la utilitat divulgadora d’aquest gènere.

1714.jpgAixí, ha sorgit sovint la pregunta sobre si la ficció aplicada a la història és, en la majoria dels casos, una manera de dissimular una literatura de baixa qualitat. O, ben al contrari, si la novel·la històrica acosta al gran públic els períodes i personatges que són inaccessibles des de la rigorositat i l’erudició dels estudis dels historiadors.

En qualsevol cas és una polèmica que posa de manifest que la història, malgrat tot està de moda i desperta interès entre el públic.

És evident que entendre el passat va molt més enllà de la memorització i la recomposició burocràtica de la història. La fredor de les dades, dels documents d’arxiu i dels patrons teòrics és insuficient en el treball de cap disciplina social. El factor humà és massa poderós en l’estudi del passat i la comprensió generosa, àmplia i profunda d’aquest passa per una certa vivència personal del tema d’estudi.

Com recorda Alfred Bosch, professor d’història de la UPF i escriptor d’èxit, si bé el geògraf pot conviure amb els seus paisatges, el filòleg pot parlar l’idioma que el preocupa i l’antropòleg pot conviure amb la seva ètnia favorita, l’historiador no pot fer un autèntic treball de camp. No existeix una màquina del temps que ens permeti viatjar al passat per a estudiar-ne el factor humà d’aquest. Segons Bosch, el substitut d’aquesta mancança seria la ficció literària. Crec, però, que això pot esdevenir una eina perillosa quan s’apropa al gran públic.

Així, per exemple, l’acadèmic que no ha llegit l’obra de Dickens es perd una dimensió vital de la primera Europa industrial. Igualment, el que no coneix l’Adrià de Yourcenar trigarà a comprendre la Roma imperial, i el que ignori Amin Maalouf vibrarà menys amb l’ahir del món islàmic. Això és ben cert. Però, no és menys cert que quan el lector corrent, desprovist de les armes correctores de l’historiador, accedeix a aquestes visions literàries pot assimilar una visió deformada i poc solvent de la història.

el-nombre-de-la-rosa.jpgVal a dir que la distorsió, generalment, mai serà tant greu com en determinades interpretacions cinematogràfiques (no val la pena citar-les) o com en l’exercici manipulador de la memòria històrica dels mites i els fets que són magrejats dia a dia per la política, la publicitat o determinats mitjans de comunicació.

Per tant, la novel·la històrica no és una bona eina per a entendre el passat, però amb matisos. Ho pot ser, i jo gaudeixo quan parlem d’una veritable novel·la, de cap a peus, i, per tant, fa una veritable aposta per la contemporaneïtat en un perfecte exercici narratiu, en el qual l’enginy pugna amb l’erudició, on les marques d’un passat versemblant conviuen amb els arabescos de la ficció. La citada Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, sense anar més enllà.

Però hem de destriar això de simples exercicis de mal estil literari decorats amb un fons de cartó pedra, farcit d’anacronismes a l’hora de definir un període o un personatge que, a més, el lector corrent no pot diferenciar. Podem aplicar això a l’Ivanhoe de Walter Scott, per exemple. Una lectura certament entretinguda, que enganxa al lector, però que no diferència la veritat del temps històric dels anacronismes i les invencions.

I no és l’únic. Així, Alexandre el Gran, en la versió de Manfredi, gran èxit de vendes, s’ha convertit en una estrella de la cultura pop totalment allunyada de la realitat del personatge. I el paradigma d’aquesta deformació la trobem en l’enigma del Sant Greal, transfigurat en les novel·les de gran consum per a formar part d’un joc esotèric d’iniciats barats.

el-asedio.jpgJueus toledans, arxiprests enginyosos, pintors mordaços, nobles recorcats i tot un seguit d’estereotips esdevenen figures emblemàtiques de la imaginació d’uns autors que busquen en la ficció el que no saben o no poden trobar en l’anàlisi de les fonts. En paraules de José Enrique Ruiz-Domenec, catedràtic d’història medieval de la UAB, la manipulació de les llegendes continua imparable.

Per tant, la majoria dels cops, quan parlem de la novel·la històrica estem davant d’una literatura dolenta i d’una interpretació de la història encara pitjor. Però amb excepcions que confirmen aquesta regla. Ningú pot negar que les obres d’Umberto Eco, per exemple, són una excel·lent revisitació del passat que posseeixen una forta dignitat en l’àmbit literari i també en l’erudició.

No oblido que sense identificació no hi ha emoció, i que sense una bona dosi d’emoció no es pot produir una veritable passió per l’estudi social. Per tant, que vinguin les novel·les i novel·letes, bones i dolentes, i posem-nos en la pell en la pell d’aquella gent que ja no existeix. Passegem, mengem, pensem i estimem com ho podien haver fet ells. Però els historiadors no hem d’oblidar mai que una de les nostres tasques serà destriar el gra de la palla i explicar la veritat al lector.

la_catedral_del_mar.jpgFinalment, el que trobo a faltar en el debat és la pròpia autocrítica dels historiadors. Per què triomfen certs títols de novel·la històrica i fracassen bona part de les publicacions historiogràfiques? Per què els historiadors no som capaços de fer conviure l’erudició i la rigorositat amb una narració intel·ligible per als lectors? El segle XXI, si volem que la història es mantingui en un primer pla i no que sigui arraconada, hem de ser capaços de fer narracions comprensibles per als lectors. Això no vol dir que rebutgem la tasca més erudita, l’anàlisi més feixuga de les dades. Però ho hem d’acompanyar de la història narrativa que explica els fets al lector i aprofundeix en l’estudi de la societat.

La història l’hem d’escriure els historiadors. I hem d’aprendre a escriure-la. No pot ser que els periodistes i els novel·listes es facin amb el nostre àmbit de treball. Hem de conviure-hi, és clar. Però no hem de deixar-nos trepitjar. Hem de reinventar-nos novament. La narrativa històrica i la interpretació i utilització de les noves tecnologies per arribar al públic és el futur. Sense deixar el mètode científic, això mai. Hem de ser una ciència social comprensible i accessible. Sortir de l’aula universitària al carrer, arribar a la ciutadania. Aquest és el camí. I un dels objectius d’aquest humil espai.

Què és la Història?

dijous, 7/10/2010

La Història és una ciència humana o social que dóna un coneixement científic del passat de la societat humana a través d’un estatut científic profundament diferenciat de les ciències naturals. És una ciència útil, perquè l’estudi del passat pot indicar una possible evolució del futur, però a la vegada és una ciència interpretativa i selectiva. Això explica les manipulacions que ha patit per part del poder.

El poder polític, de totes les ideologies, ha intentat manipular la història al llarg del temps. Això demostra la utilitat de la història. La manipulació històrica pot donar-se per acció o per omissió amb l’objectiu de presentar una determinada visió de la realitat. Així, la celebració d’una data determinada sempre té una lectura política en un sentit determinat (mil·lenari de Catalunya, Guerra Civil, etc).

La història és una eina clau per entendre l’evolució de la societat per la seva funció d’instrument d’interpretació. Una societat és el que és per la seva memòria col·lectiva, una memòria que no s’ha d’esborrar.

Ηistoria.jpeg

La història no pot ser fictícia i ha de fer servir un criteri crític que va introduir-se a mitjans del segle XIX a través de l’escola prussiana. Així, la història ha de ser veritable, comprovable, racionalista, causalista (res no succeeix sense unes causes), no dogmàtica i cronològica. L’evolució històrica no depèn de la sort, tot i que és un factor que influeix, sinó de la societat. El factor sort pot explicar un fet determinat, però no condiciona ni és un determinant de la història ja que aquesta té unes pautes al marge.

Història i ciència només van lligats des de la Il·lustració, definint la diferència entre ciències socials i ciències naturals. Va ser al segle XIX quan van començar a aparèixer les primeres càtedres i departaments d’història a les universitats (en especial a Alemanya). França va ser el primer país que va incorporar la història com a matèria obligatòria a Europa, posteriorment, cap a mitjans de segle, va introduir-se a Òxford i després de la Guerra de Secessió en els Estats Units. A Espanya la història va aparèixer el 1845 relacionada amb el Dret i l’escola eclesiàstica.

A mitjans del segle XIX van aparèixer els primers arxius nacionals en els Estats que s’estaven articulant. També van crear-se les primeres biblioteques nacionals. S’està configurant l’aparell pràctic que farà servir l’historiador: les fonts primàries i secundàries classificades (notes a peu de pàgina). A finals del segle XIX es realitzaran les primeres reimpressions de fonts primàries (documents medievals), apareixeran les primeres revistes especialitzades en història (Boletín de la Real Academia de la Historia) i els primers manuals de metodologia i es celebraran els primers congressos de la disciplina.

Les escoles nacionals d’historiadors aniran prenent forma sota la protecció dels Estats-nació que tenien la necessitat de crear una historia nacionalista que justifiqués el seu projecte polític. Un historiador sempre plasma la seva ideologia en la seva obra i s’ha de ser conscient d’aquest factor per treballar amb honestedat.

L’origen de la història. La paraula Història prové del grec i pot ser traduïda com “testimoni del que veu”. El pare de la història va ser Herodot que a l’Antiguitat va realitzar una història que examinava el coneixement del passat mitjançant la indagació i l’estudi dels comportaments humans.

  • Polivi  → “Cap educació és més apta que el coneixement de les accions passades”.
  • Ciceró → “Ignorar la història és com mantenir-se a la infantesa tota la vida”.

Per analitzar la història s’ha d’establir un criteri com la Fórmula PESC (Política, Economia, Societat i Cultura). Aquests quatre paràmetres d’anàlisi es troben de forma estàndard a totes les cultures. Existeixen també altres models d’anàlisi com el marxisme; la dominació del treball i la cultura; o la producció, la coerció i el coneixement. L’historiador per realitzar el seu estudi ha de partir de les relíquies (residus) que s’han d’interpretar després de discriminar i analitzar les fonts primàries.

L’historiador i la metodologia de treball:

  • L’historiador ha de ser crític al voltant de l’autenticitat dels documents.
  • L’historiador està obligat a citar i referenciar adequadament les fonts.
  • Tot esdeveniment històric està connectat amb el passat i l’historiador ha de relacionar-ho.
  • La cronologia és un factor bàsic per a la comprensió de la història.

La utilitat social de la història. Els governs busquen manipular la història per la seva utilitat social. Els Estats-nació de finals del segle XIX consideraven la història com un element imprescindible del seu projecte social. Per això, primer a França i després a la resta de països, la història va anar introduint-se a les escoles.

Es tractava d’una història justificativa, explicativa i instrumentalitzada per a consolidar el projecte d’estat-nació liberal. Així, la història es subordinava a les necessitats d’un Estat necessitat de símbols que justifiquessin la seva existència. Aquella història explicada a l’escola presentava la imatge determinada que interessava als grups socials en el poder. La situació política que es vivia en el segle XIX condicionava tota interpretació del passat.

L’escola articulada en el segle XIX trobava el consens en una sèrie de valors, per sobre de la crítica i la raó, que marcaven una ideologia política concreta segons els principis que defensaven els dirigents polítics (Déu, pàtria, disciplina, moral i societat). L’escola era el vehicle de transmissió de la moral oficial de l’Estat burgés. El mestre substituïa al capellà com a transmissor de la moral. Aquesta concepció de la història va anar evolucionant, però, per exemple, en alguns punts dels Estats Units aquests preceptes ideològics van mantenir-se fins els anys seixanta del segle XX.

Actualment, la història hauria de servir per crear una consciència crítica en un moment de davallada de les ideologies. S’ha de replantejar l’estudi del passat i l’evolució de les societats capitalistes per entendre el món actual marcat per la desorientació ideològica. La història ha de denunciar les injustícies i ajudar a construir un futur més confortable per a la societat. El gran objectiu a aconseguir en el segle XXI és l’ensenyament d’una història crítica.

En resum, la historiografia és la ciència que estudia, analitza i interpreta la realitat històrica del passat. El treball de fonts i idees per a recuperar els fets del passat condiciona, per tant, la pràctica historiogràfica. S’ha de tenir en compte que no existeix, ni pot existir, una veritat absoluta sobre les visions del passat històric (relativisme històric).

Existeixen una gran varietat d’interpretacions de la història. L’historiador és un resultat del temps i la realitat on viu condicionen el seu treball. I és que el present sempre condiciona l’estudi del passat. Per tant, en conseqüència, no existeix una història, sinó historiadors que interpreten els fets històrics del passat.

La història pot ajudar a comprendre el present i a pronosticar un futur possible segons ens diu la visió tradicional de la historiografia, però aquesta visió actualment està en franca crisi, innecessàriament confrontada amb una història que busca molts cops satisfer la curiositat morbosa i amb aquella que busca l’entreteniment dels lectors. Altra funció nefasta de la història és, en ocasions, satisfer el narcisisme dels nacionalismes radicals.