Arxiu de la categoria ‘1. Història i Historiografia’

Avorrits i somnífers?

dijous, 11/10/2012

Avui l’Ara publica una interessant reflexió de l’historiador Arnau González Vilalta sobre com s’hauria de denominar la història de Catalunya entre 1714 i 2014 (?) en el cas que el país esdevingués independent després d’aquesta voràgine sobiranista desfermada arran del que Xavier Bru de Sala ha denominat, crec que amb encert i sobretot amb fortuna, com els Fets de Setembre. Personalment, tot i que la definició de Catalunya espanyola proposada té el seu encant, considero que no és totalment correcta perquè oblida que des del regnat de l’emperador Carles V no podem fer una història de Catalunya totalment deslligada de la de Castella, ni política ni culturalment, fet que invalida la definició. Per tant, considero que historiogràficament haurem de ser conservadors i continuar parlant de la història contemporània de Catalunya, una història que es desenvolupa en el si d’Espanya. No passa res perquè això sigui així, el passat és com és i no el podem canviar.

En qualsevol cas, més enllà de les propostes nominals sobre la història de Catalunya que trobem l’article, les quals s’hauran d’enfrontar si arriba el moment, sorprén negativament el paràgraf introductori:

Els historiadors som avorrits i somnífers, assumim-ho. Certament, podem ser o escriure anàlisis més que interessants i transcendents sobre el passat, però mai mirem cap al futur. És clar que la nostra tasca no inclou el paper de futuròleg o endeví, però de tant en tant ens hauríem de permetre algun debat sobre futuribles.

Un historiador considera que és “avorrit i somnífer”. Mare meva! D’entrada, jo no considero que el seu treball ho sigui. En el terreny personal no ho puc valorar perquè, tot i que van cursar la llicenciatura en paral·lel, només vam coincidir en una assignatura i això no és suficient per arribar a conèixer ningú. Ara bé, si ell realment pensa que com historiador és avorrit i somnífer li recomano que plegui i es dediqui a una altra professió. Perquè aquest no és el camí que hem de seguir.

Sovint he defensat que la major part de la historiografia d’aquest país no està a l’alçada de la matèria que treballa. Els historiadors tenim entre les mans una de les matèries més apassionants que existeixen. Una matèria fonamental per al desenvolupament humanístic personal i col·lectiu. Sense la història no es pot entendre com hem arribat al present. Només des de la dialèctica constant entre present i passat que desenvolupen els historiadors es pot entendre qui som, quina és la nostra identitat nacional, cultural i social. I el seu estudi requereix passió. Quan això desapareix cal plegar.

Però aquesta passió no s’ha de traduir una elaborada producció de treballs il·legibles dirigits a una comunitat d’historiadors perquè aquesta es reuneixi en congressos i realitzi debats profunds sobre qüestions inaccessibles a la societat. Aquesta només hauria de ser una part molt secundària i especialitzada de la feina de l’historiador.

En realitat, si l’historiador estableix un diàleg constant entre el passat i aquell punt difús, en constant moviment, que és el present és perquè la societat en tregui lliçons. No cauré en la ingenuïtat dels romàntics que consideren que la història és una eina per conèixer el passar i poder escrutar el futur. No. La història ha de servir per saber qui som i perquè. I per assolir aquesta funció primordial cal que els historiadors surtin de les aules de la universitat, dels congressos especialitzats i de les revistes minoritàries per donar a conèixer la seva feina. La difusió del relat de la història hauria de ser el principal objectiu de tot historiador.

No sóc qui per valorar si la meva feina en aquest petit blog és avorrida i somnífera. Per això ja esteu vosaltres. Però sí que puc dir que l’obra de molts historiadors desgraciadament ho és. I el més greu: ho és de forma voluntària. I no per les qüestions que treballen, sinó per la seva presentació. Sembla que fer una història només accessible per a erudits doni prestigi. Doncs, sentint-ho molt, en realitat és el contrari. Aquest és el major desprestigi que es pot fer a la nostra professió. Després ens queixem d’intrusisme, de periodistes que escriuen llibres d’història, d’oportunistes que manipulen el passat… Ens ho mereixem. Per assumir que nosaltres hem de ser avorrits i somnífers. Per renunciar a presentar la nostra feina d’una manera atractiva i divulgativa.

I jo em rebel·lo contra aquesta concepció de la historiografia. Una altra manera de fer i presentar la història és possible. No podem renunciar a ser nosaltres els que fem el relat del passat. Hem de ser capaços de realitzar una història per a tots els públics. El contrari és el fracàs, la marginació i la destrucció de la història. Per això hem estudiat, per presentar a la societat el nostre relat del passat. Si assumim que no som capaços de ser útils, de ser entretinguts, comprensibles i divulgatius, sense renunciar a l’erudició necessària, això vol dir que la història ha perdut el seu valor social. Aleshores tanquem les facultats i busquem d’altres sortides. Jo encara no em resigno i treballo per canviar-ho des de la passió i el rigor, des de la construcció d’un discurs intel·ligible per tots. Aquest és el meu compromís permanent amb vosaltres.

P.D. Si algun dia resulto avorrit i somnífer, si perdo la passió pel que faig, aviseu-me. Aquest blog haurà perdut la seva raó de ser i ja em buscaré alguna altra cosa a fer.

Hobsbawm pensa Europa: conversa amb Donald Sassoon i Josep Fontana

dilluns, 1/10/2012

Avui ens ha deixat el mestre d’historiadors Eric Hobsbawm (1917-2012), possiblement l’historiador marxista més important i influent del segle XX, amb el permís del també desaparegut E.P. Thompson. Seria injust reduir la seva obra a les grans síntesis que va realitzar al voltant de la història del món contemporani que va donar-li fama mundial gràcies als seus llibres L’era de la revolució, 1789-1848 (1962), L’era del capitalisme, 1848-1875 (1975), L’era de l’imperi, 1875-1914 (1987) i Història del segle XX (1994). Hobsbawm va ser molt més que això. Articulista a Past and Present, autor d’innumerables articles i llibres, estudiós, conferenciant, intel·lectual, editor, renovador de la historiografia, marxista convençut fins al final… L’historiador que va contribuir a l’elaboració de la història social i a observar amb ulls crítics la construcció de la tradició en els Estats nacionals. Una ment plena de lucidesa, capacitat analítica i crítica amb el món que l’envoltava fins els darrers moments. Ha mort l’home que ens va ensenyar que la tradició és una elaboració històrica que es realitza des del present. Descansi en pau.

Com a petit homenatge recuperem el debat que Eric Hobsbawm va mantenir amb Donald Sassoon i Josep Fontana al CCCB el novembre de 2007 en el marc del cicle “Pensar Europa”.


Deixeu estar la història!

dimarts, 18/09/2012

Segurament el títol d’aquesta entrada haurà sobtat els habituals del blog, especialment aquells que coneixen la meva insistència en la necessitat del coneixement crític del passat com a eina imprescindible per a entendre el present i com a instrument de projecció de futur (que no de predicció). M’explico. Amb motiu de la celebració de la Diada d’aquest any i coincidint amb l’efervescència sobiranista que recorre el país han proliferat els articles i les tertúlies polítiques, que no historiogràfiques, sobre la significació de l’Onze de Setembre. Fins aquí tot correcte, al cap i a la fi és una data importantíssima de l’imaginari català i mereix un anàlisi profund. Més encara en els temps que corren.

Ara bé, desgraciadament les lectures han anat només en dues direccions, la vessant nacionalista catalana i la nacionalista espanyola. O dit d’una altra manera, els que exaltaven la Guerra de Successió com un exercici de sobirania política contra els que emmarcaven els fets en una alta traïció al rei legítim com a justificació de la repressió i la Nova Planta. Segurament que se m’ha escapat algun article o alguna tertúlia, però, del llegit i sentit, pocs han entrat en l’anàlisi de la veritable complexitat política i social dels fets, en el context de guerra internacional europea, en l’enfrontament de models polítics entre l’Espanya vertical i l’Espanya horitzontal, en el clima de guerra civil real i no només de guerra contra un exèrcit invasor, etc. Simplement s’han dedicat a cercar en la història uns esdeveniments que els permetessin justificar les seves posicions polítiques presents.

I com a mostra un botó, potser el més barroer però no l’únic. “Cataluña nunca fue independiente” (11/09/2012), un article de Francisco Marhuenda, director de La Razón i suposat coneixedor de la història que gaudeix rebent pallisses dialèctiques a mans d’Oriol Junqueras, que no fan més que deixar en evidència els seus limitats coneixements, en el debat periòdic que sostenen a la tertúlia de RAC1:

Francisco-Marhuenda.jpg

Francisco Marhuenda

Los nacionalistas han convertido la caída de Barcelona, el 11 de septiembre de 1714, ante las fuerzas de su rey legítimo, Felipe V, en la fiesta nacional de Cataluña. Estamos ante un despropósito histórico, que no se puede corregir porque se ha convertido en un mito. Es cierto que todas las naciones y pueblos tienen sus mitos, pero con el tiempo se superan, abrazan los suyos con obsesivo fervor. Felipe V asumió la corona sin dificultad, aunque con unos pactos que querían impedir una unión entre Francia y España. Es cierto que el otro candidato, el archiduque Carlos, también podía esgrimir derechos legítimos, pero los del duque de Anjou eran más sólidos y había sido elegido por el difunto rey.

Las élites dirigentes catalanas, porque el pueblo no era un sujeto activo, fueron inicialmente leales a Felipe V, pero al estallar la Guerra de Sucesión pensaron que podían obtener mayores beneficios si se unían al archiduque Carlos, que era apoyado, entre otros, por Austria, Gran Bretaña y Holanda. Fue una guerra continental en la que realmente se dirimía la preocupación porque Luis XIV obtuviera una posición hegemónica si también controlaba la decadente España y su Imperio. Al final, la natural perspicacia de una parte de la aristocracia y la burguesía catalanas hizo que apostaran por el perdedor y la «recompensa» fueron los Decretos de Nueva Planta. Cabe recordar que el reformismo borbónico fue bueno para España. Por cierto, el archiduque Carlos olvidó sus pretensiones cuando murió en 1711 su hermano, el emperador austríaco José I, y le sucedió como Carlos VI.

Hasta 1886, el 11 de septiembre quedó en el olvido, lo cual demuestra la huella que había dejado en el pueblo catalán. Un nacionalismo emergente decidió convertirlo en el símbolo de la patria perdida. Desde entonces, se dedicó a un laborioso esfuerzo de «arqueología voluntarista» y convirtió a Wilfredo el Velloso en «padre» de la nación catalana; a Jaume I, en un gran patriota (olvidando que repartió su reino entre sus hijos o cedió Murcia a su yerno, el rey castellano); el Compromiso de Caspe, en una traición; la Corona de Aragón en la confederación catalanoaragonesa y tantos otros hitos faltos de rigor y fundamento histórico. Cataluña nunca fue independiente, porque jamás existió como nación o estado. En la Edad Media no existía la soberanía nacional, era dinástica, ni la nación tal como se define desde hace más de cien años. Es cierto que el nacionalismo tiene historiadores que, ofuscados por el partidismo, reescriben la Historia y la hacen decir aquello que nunca sucedió, tal como pretenden. Los catalanes celebran mañana una ficción. Otra de tantas.

Un despropòsit. Felip V va arribar al tron sense dificultats? Doncs no. Va haver de salvar l’hostilitat internacional temorosa de l’articulació d’un gran imperi francès, fer una sèrie de concessions a les corts de 1701-1702 per guanyar-se el favor català i renunciar a la seva concepció absolutista forjada al Versalles de Lluís XIV. Per no parlar de l’exercici propagandístic desplegat pels partidaris del nou monarca ressaltant tant l’espanyolitat com la catalanitat d’aquest.

L’austriacisme va ser cosa només de les elits aristocràtiques i burgeses? Rotundament no. El sentiment antifrancès era quelcom més estès a Catalunya i la complexitat de l’articulació de l’austriacisme i el bàndol borbònic ens porta a dibuixar un panorama força complex en el qual la societat va dividir-se. Els austriacistes eren un grup heterogeni que només pot entendre’s en funció dels interessos conjunturals de cadascun dels estaments que l’integraven. Igual que el bàndol borbònic. En història, benvolgut Paco Marhuenda, la teoria reduccionista de la navalla d’Occam mai funciona, l’explicació més senzilla mai és la bona.

La Nova Planta va ser la lògica “recompensa” rebuda pels catalans per la seva insurrecció contra el rei legítim? Tampoc. Evidentment, la repressió i la liquidació de l’aparell institucional català troba la seva resposta en la concepció absolutista del poder per part de Felip V, pel qual una insurrecció catalana contra el seu rei legítim era imperdonable, i més després de les concessions fetes en corts. Ara bé, quan parlem de l’absolutisme sempre recorrem al Rei Sol, i Lluís XIV mai va ser partidari de la repressió indiscriminada perquè era conscient dels perills que corria el seu nét: “Vous devez les traitter en père et les corriger sans les perdre”. Per tant, una altra solució era possible, com ho havia estat en temps de Felip IV i la Guerra dels Segadors.

Aquesta és genial: el reformisme borbònic va ser bo per Espanya? El reformisme frustrat voldrà dir, perquè les tensions entre les forces modernitzadores i les reaccionàries mai van deixar d’existir. Potser a Catalunya, malgrat el reformisme, va produir-se la Revolució Industrial, però poca cosa més. La realitat ens diu que l’Espanya que arribava al tombant dels segles XVIII i XIX es trobava en una situació de decadència agreujada i una important crisi política, econòmica, social i cultural.

I la traca final: Catalunya mai va ser una nació o un Estat? Doncs si acceptem, com pretén Marhuenda, que l’Estat dinàstic feudal mai va donar lloc a un veritable Estat (quina contradicció, oi?) o a una nació, resulta que totes les nacions europees contemporànies són una ficció, començant per la castellana (que no espanyola). És evident que el concepte de sobirania nacional neix amb la Revolució francesa, que el romanticisme configura el nacionalisme arreu d’Europa i que els Estats nacionals són els que es configuren en el segle XIX. Però això no nega l’existència de les identitats nacionals (o protonacionals) des de l’edat mitjana i especialment en l’època moderna. Són construccions culturals de llarga durada que culminen el seu trajecte en el segle XIX, però que tenen unes arrels profundes aquí i arreu d’Europa. O potser l’insigne director de diaris pensa que els francesos van decidir ser francesos després de prendre la Bastilla per alguna inspiració divina? I els italians? I els alemanys? Algun fonament històric existiria perquè es configurés una identitat nacional en aquests països…

En qualsevol cas, aquest exemple només serveix per deixar en evidència, una vegada més, la incapacitat analítica en perspectiva històrica del director de La Razón. Paco, conèixer els esdeveniments no vol dir saber analitzar-los en la seva globalitat i complexitat. I el que és realment greu és treure de context una sèrie de dades històriques per portar-les cap a la teva posició política i justificar-la. Moltes vegades per desconeixement, però d’altres intencionadament. És la negació de la història com a ciència social.

Ηistoria.jpeg

I aquí és quan recupero la idea que encapçala l’entrada: deixeu estar la història! La història és de coneixement obligat per saber i entendre com i perquè hem arribat al present. I desgraciadament la majoria dels líders polítics no tenen els coneixements que n’haurien de tenir per exercir els seus càrrecs. Però la història no pot servir per a justificar posicionaments polítics partidistes. Si el centre del debat polític és la independència de Catalunya, aquesta no es pot justificar per raonaments històrics, com tampoc ho pot ser la seva negació. Si la independència ha d’arribar, o no, això ha de ser la conseqüència de la voluntat dels catalans d’avui.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat pròpia de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Ara bé, raons per a justificar posicionaments en favor i en contra de la independència en la història en trobarem molts. Però tots seran esbiaixats perquè responen a una realitat històrica que no és l’actual. I si es treuen de context en l’ús partidista perdran tota la seva validesa. El que vam ser no té cap validesa política. La política ha de respondre què volem ser ara i aquí.

Crec que no són conscients, ni els uns ni els altres, del mal que fan a la història. El desprestigi de les humanitats és enorme en el món actual. I aquests suposats intel·lectuals, des de la seva bona voluntat manipuladora, es diguin Marhuenda o Rahola, només fan que incrementar-la. Expliquem la història tal i com va ser, sense renunciar a la complexitat, i després que la gent tregui les seves pròpies conclusions. O potser tenim por de la democràcia i la llibertat de pensament? Menys adoctrinament manipulador i més exposició de dades des de les quals debatre i créixer intel·lectualment. I sobretot, deixem de banda la història com a arma política perquè només ens farà prendre mal i entrar en un carreró sense sortida.

Recordant Josep Maria Ainaud de Lasarte

divendres, 10/08/2012

Ahir obríem excepcionalment el blog per introduir un breu apunt d’urgència en la mort de Josep Maria Ainaud de Lasarte. Per què la meva admiració cap al vell savi que ens ha deixat? Perquè era un erudit que vivia per divulgar els seus coneixements. Salvant totes les distàncies d’estil, polítiques i ideològiques, és un dels meus miralls, un exemple a seguir. Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació? I Ainaud de Lasarte ho va entendre com ningú. Sense la necessitat d’una tribuna universitària va convertir-se en un dels grans divulgadors de la història de Catalunya, ja fos des dels seus llibres, els articles a Historia y Vida o a la ràdio i televisió.

josep-maria-ainaud-de-lasarte.jpg

Josep Maria Ainaud de Lasarte

No tinc cap dubte que si hagués estat fill del segle XXI hauria obert un blog des d’on compartir els seus coneixements. Serveixi aquest humil espai com a tribuna continuadora de la seva tasca. Segurament mai arribaré ni a la sola de les sabates del vell mestre, però sempre lluitaré per la dignificació de la divulgació rigorosa com a millor instrument, com a eina indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure. És la meva manera de retre un merescut i indispensable homenatge a l’homenot que ens ha ajudat a créixer intel·lectualment.

Avui, com a darrer homenatge, volia compartir algunes de les consideracions que publica la premsa al voltant de la seva figura:

Ignasi Aragay: “L’erudició és atractiva per ella mateixa. Si a sobre va acompanyada de bonhomia, resulta imbatible. I quan a més es presenta de bracet de la passió i la generositat, ja no hi ha qui s’hi resisteixi. Això és el que et passava amb Josep M. Ainaud de Lasarte, tant quan el llegies com sobretot quan l’escoltaves. Es feia escoltar i es feia estimar. Senzillament perquè ell en sabia, d’escoltar i estimar. Estimava Catalunya, la seva història, la seva gent, els de tota la vida i els acabats d’arribar. La seva saviesa era acollidora i oberta, fruit de la pedagogia més avançada que ha tingut el país […] Va ser un polític pujolista amic dels socialistes i un historiador nacionalista respectat pels marxistes. Antidogmàtic i conciliador, bastia ponts i treia somriures de sota les pedres […]. Tenia una curiositat il·limitada i una memòria d’elefant que va posar al servei de la reconstrucció cultural, en especial de la història política, amb l’admirat Prat de la Riba al davant. En tres paraules: saviesa, bondat i compromís”.

Josep Maria Solé i Sabaté: “Hi ha qui diu que ningú és insubstituïble; doncs en el cas de Josep Maria Ainaud de Lasarte, s’equivoca […]. Ell és insubstituïble perquè és difícil trobar algú que mai digués no a aconseguir que el gruix de la gent més popular s’iniciés en el coneixement de la nostra historia nacional. Al llarg de tota la seva vida l’Ainaud ha estat una molt bona persona. Un home bo, culte i generós que ha viscut per als llibres, a partir dels llibres i que ens ha ensenyat a partir dels seus llibres. Des d’un àmbit en què no s’ha estat just amb ell. No va ser un professor universitari, malgrat que en tenia molt l’esperit, perquè els anys que va viure la lluita per la vida no el va portar per aquí. Des de la química al dret i d’aquí a la història, el seu món ha estat divulgar amb tota l’honestedat del món el coneixement del nostre passat nacional […]. Ell ha fet més per la consciència nacional que molts dels qui mai no han reconegut la seva tasca, instal·lats en el seu estèril elitisme cultural […]. El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat. Insubstituïble, però amb un solc molt profund i encara més fecund”.

Oriol Junqueras: “Com a personatge polifacètic i destacat en àmbits tan diversos com ara el periodisme, la història i la política, de Josep Maria Ainaud, se’n pot ressaltar i recordar un ampli llegat […]. Al llarg de la seva vida va destacar per dues característiques que personalment em semblen remarcables. D’una banda, la seva clarividència a l’hora de defensar Catalunya com una nació d’acollida, oberta i disposada a incorporar tothom que vulgui formar-ne part […]. Per ell, la identitat de Catalunya havia de ser plural, culta i universalista, uns valors que es refermen, cada cop més, com els valors sobre els quals s’ha de fonamentar el nostre futur col·lectiu. D’altra banda, m’admira i reivindico l’enorme capacitat de divulgació de la nostra història i de la nostra cultura que va tenir en Josep Maria. Va recórrer el país de banda a banda fent conferències, debats i col·loquis, i durant dècades va col·laborar amb mitjans de comunicació en un esforç perquè les futures generacions de catalans coneixessin les seves arrels. Qualsevol societat que vulgui ser culta i lliure necessita conèixer, analitzar i compartir la seva història, els seus referents, i a això, en Josep Maria s’hi va dedicar amb un esforç i una constància admirables”.

Francesc-Marc Álvaro: “Con el fallecimiento de Josep Mª Ainaud, desaparece el último gran referente del catalanismo de la resistencia de posguerra, el núcleo de activismo y pensamiento que ejerció el magisterio más claro sobre las nuevas generaciones nacionalistas que protagonizaron la transición […]. Lo cierto es que eran muy pocos los que plantaban cara cuando el franquismo era flamante: el PSUC, el Front Nacional y, desde el ambiente universitario, figuras como Ainaud, que iban por libre y que utilizaban la cultura y las rendijas de la Iglesia para crear complicidades […]. Este ascendente hizo de Ainaud alguien inclasificable, un espíritu libre que, desde un talante dialogante y firme a la vez, sabía mirar críticamente la escena política, empezando por aquellos con quienes compartía ideas y valores. Humanista, siempre dispuesto a colaborar en mil y una iniciativas, sirvió al país generosamente sin servirse de la política”.

Ha mort Josep Maria Ainaud de Lasarte

dijous, 9/08/2012

Aquest matí ha mort l’historiador català Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Advocat, periodista i polític, va ser un estudiós de la biografia d’alguns dels personatges més emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Enric Prat de la Riba, i la seva obra sempre va girar al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. De la seva extensa bibliografia podem destacar: Prat de la Riba, home de govern (1973), Símbols de Catalunya (1978), Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya (1980), Francesc Cambó (1992), El llibre negre de Catalunya (1996) o Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José Maria Aznar (1996). Entre d’altres condecoracions, Ainaud de Lasarte va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012). Ens ha deixat un savi, un humanista, un d’aquells homes del Renaixement en perill d’extinció que excel·lia en multitud de disciplines i que vivia per a divulgar-les. Descansi en pau.



Jaume Vicens Vives

dijous, 5/07/2012

Nascut a Girona el 1910, Jaume Vicens Vives era un historiador brillant i un analista polític agut amb una trajectòria personal certament erràtica, polièdrica, que el va permetre transitar per les aigües de la República, el franquisme i el catalanisme amb certa tranquil·litat. És a dir, Jaume Vicens Vives va representar la modernitat enfront d’una historiografia que encara arrossegava els mites de la Renaixença per esdevenir un referent mític de la historiografia catalana. En definitiva, va ser un personatge intempestiu de la seva època.

Jaume_Vicens_Vives_2.jpg

Va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona (1926-1930), on va tenir com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. La diferent influència dels dos mestres, Bosch i Gimpera un bel·ligerant nacionalista català i De la Torre un dretà catòlic i futur franquista, varen formar en Jaume Vicens un caràcter certament eclèctic. Del mestre De la Torre, representant de l’escola castellana del dret i historiador de plantejaments positivistes, Vicens va incorporar la visió rigorosa i erudita pròpia de la filologia germànica; per contra, de Bosch i Gimpera assimilaria el gust per la interpretació i la capacitat de síntesi.

Professor a l’Institut-Escola (1932-1933), va passar com a encarregat de curs i ajudant a la republicana Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1937), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’Institut de Figueres. En aquest temps, Vicens vivia sota la tutela d’Antonio de la Torre, cordovès de pronunciat accent que dirigia l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que tenia una càtedra a la universitat des de 1918.

vicensvives.jpg

Va ser De la Torre qui li va proposar realitzar una tesi doctoral entorn de la figura de Ferran el Catòlic. I Vicens va acceptar sense avaluar l’abast polític que tindria aquesta investigació. La va llegir el 1936, en català i davant d’un tribunal heterogeni que podria considerar-se com una síntesi de les dues Espanyes: Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila, Lluís Pericot, Alberto del Castillo i De la Torre. La tesi Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-1937) suposaria una renovació de l’escriptura de la història de Catalunya. Les seves conclusions li van permetre reprendre el debat entorn del Compromís de Casp i dels Trastàmara. Vicens trencava amb la tradició historiogràfica catalana, profundament contraria a la figura de Ferran II com a símbol d’una dinastia castellana, i reivindicava la figura del rei catòlic.

Sovint s’ha comparat la figura de Jaume Vicens Vives amb els historiadors que van canviar la manera de fer història després de la Segona Guerra Mundial. Una comparació força encertada. Tanmateix, no cal oblidar que ell només assoliria aquest paper després d’uns anys marcats per les humiliacions.

Sancionat i depurat després del 1939 per catalanista, Vicens va viure uns anys difícils. Va ser aleshores quan va llançar-se a la conquesta dels mèrits que el permetessin exercir en el nou context del franquisme. D’aquesta manera, va haver de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional clarament favorables a l’Alemanya nazi en el setmanari Destino sota el pseudònim de Lorenzo Guillén i publicant obres de divulgació clarament simpatitzants amb el franquisme més dur: Geopolítica del Estado y del Imperio (1940) i Rumbos oceánicos. Los navegantes hispánicos (1946).

Posteriorment, el 1942, va ser destinat a l’Institut de Baeza com a professor de secundària i, poc després, participaria en la fundació de l’editorial Teide, des de la qual es proposava de millorar els llibres de text. A la vegada, va reprendre la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945).

Vicens va cridar l’atenció d’un sector de la malmesa historiografia espanyola agrupat a l’entorn de la revista Arbor. Es tractava d’una comunitat amb els seus catedràtics, les seves xarxes d’afinitats, obsessionats per la lectura dels grans textos. Amb el seu suport més o menys declarat, i amb la influència decisiva d’Antonio de la Torre, Vicens va obtenir, el 1947, la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa. I l’any següent, per oposició, aconseguiria una càtedra a la Universitat de Barcelona.

Jaume_Vicens_Vives_3.jpeg

La tasca de Vicens Vives en els anys cinquanta esdevindria extraordinària, tant des de l’àmbit de la promoció de la historiografia econòmica i social, com en la oxigenació de la universitat catalana. Gràcies a la seva figura va ser possible la creació d’una escola en la qual es poguessin canalitzar pensaments procedents d’altres indrets (París, Roma, Estocolm), que van arribar a produir investigacions que d’una altra manera mai no s’haguessin fet. Igualment, gràcies a ell va ser possible l’estudi de la història contemporània de Catalunya i Espanya. No hi havia perill, les bones relacions establertes amb el règim ho van permetre.

Això va ser possible després que, el 1950, assistís al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de París. Allí va entrar en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i va rebre una forta influència de l’Escola dels Annales, una influència que el portaria a realitzar afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Eclecticisme en estat pur. Vicens va veure en aquest nou enfocament integral de l’anàlisi de la història un gran oportunitat per a reescriure la història d’Espanya i de Catalunya. El món acadèmic hispànic exigia una actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant i Vicenç va proporcionar les eines necessàries.

Vicens va realitzar aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), El segle XV, Els Trastàmares (1956). Igualment, va participar en obres col·lectives com els Estudios de Historia Moderna (1951-1959), Índice Histórico Español (1953), la Historia social y económica de España y América (1957-1959) o la sèrie Biografies Catalanes.

Jaume_Vicens_Vives.jpeg

En el seu treball sobre l’economia medieval, descriu els homes de negocis catalans que van estendre la seva activitat pel Mediterrani, aquells homes que van arrabassar les llibertats burgeses al poder feudal i van impulsar la doctrina del pactisme. Des de la seva posició, Vicens va reflexionar entorn de la ruptura de l’equilibri econòmic que va acabar per desviar el destí de Catalunya, primer en el segle XIV a través de la crisi agrària i financera, i després en el segle XVII com a conseqüència del curtcircuit amb la modernitat. L’essencial d’aquella tesi versava sobre l’efecte que l’economia tenia sobre la vida social i política.

I és que Vicens va ser un revisionista pel que fa als mites del nacionalisme català, com el bandolerisme (“revolución de la impotencia biológica del país para cambiar su estructura social y mental”) o la Guerra de Successió i la Nova Planta (“escombro de privilegios y fueros”). Tanmateix, mai va superar una certa fascinació per la burgesia catalana com a eix del progrés de Catalunya i Espanya.

Finalment, jugant a ser políticament correcte en cada moment històric, Vicens va acabar per passar del positivisme primerenc al sentimentalisme catalanista. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis sobre la història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores. Estava convençut que aquests estudis havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència traumàtica de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Així hem d’entendre Els catalans en el segle XIX (1958) i la seva Notícia de Catalunya (1960).

La dreta liberal, i més concretament el Cercle d’Economia, ha vist en Vicens Vives a l’historiador dels seus avis, aquells industrials i polítics del segle XIX que haurien reconstruït el país. En certa manera, el pensament de Vicens hauria estat el gran legitimador de la nova burgesia catalana, políticament amagada durant el franquisme, i a la qual va dotar d’una missió històrica que assumís l’exemple dels seus antecessors. Tant se val que avui tinguem clar que aquesta visió d’una burgesia vuitcentista progressista és falsa, la dreta liberal se l’ha fet seva i l’explota sense complexes.

PlaVicensV.jpg

Però també l’esquerra troba referents en l’obra de Vicens Vives. Així, l’estudi del camperolat remença del segle XV i el seu llarg conflicte amb la noblesa feudal catalana permeten presentar un Vicens preocupat per les estructures econòmiques i socials. Segurament, però aquesta no sigui més que la projecció ideològica que els seus deixebles marxistes han intentat adjudicar-li.

I el catalanisme també fa seva la figura de Vicens. La seva Notícia de Catalunya (1960) és una obra que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica. És tot un cant a l’essencialisme nacional català que desenvolupa els grans valors narcisistes de Catalunya: el seny, la rauxa, el pactisme, la capacitat de treballar… Notícia de Catalunya ha acabat afaiçonant el discurs polític catalanista conservador, particularment el de Jordi Pujol, qui reconeix en Vicens un dels homes que més l’han influït, el seu “mestre malaguanyat”.

Una ràpida malaltia posava fi a la seva vida, el 1960, quan es trobava en plena activitat. Moria el millor soldat amb què comptava Catalunya en paraules de Josep Tarradellas. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. La transcendència i la personalitat de l’obra de Jaume Vicens Vives durant el franquisme és inqüestionable. Les preguntes que sempre quedaran sense resposta són: com hauria evolucionat el seu pensament? Com hauria evolucionat la societat catalana amb Vicens viu? I la historiografia? Quin paper hauria jugat en el context de desintegració del franquisme? Mai ho sabrem, però aquestes qüestions sempre sobrevolaran la seva figura.

Intrusisme historiogràfic

dimarts, 13/09/2011

Amb tota seguretat, el principal problema que té l’ofici (vell ofici) d’historiador és que hem arribat a un punt en el qual amb la història s’atreveix tothom. M’explico. Hi ha una legió de joves que han estudiat una llicenciatura, d’altres un màster i fins i tot un doctorat en història i han fet recerques d’una qualitat altíssima però són uns grans desconeguts per al públic. I no parlo d’un públic generalista, sinó del públic aficionat a les publicacions històriques.

Des del primer post que vaig publicar ja vaig advertir que l’únic objectiu d’aquest blog era aconseguir que la història tingués una mica de difusió des de la seva vesant didàctica o comunicativa. És a dir, apropar-la al públic de la manera més clara i entenedora possible. I el gran què de la qüestió era que això ho faria un historiador de carrera. Perquè a la historiografia catalana (i espanyola) existeix un greu problema que va ser un dels motius per llançar-me a aquesta aventura que encara el seu quart any a la xarxa: els historiadors no acostumen a explicar la història.

Amb l’excepció d’honroses excepcions, ara em venen el cap les figures de Josep Maria Solé i Sabaté, Oriol Junqueres, Martí Marín, Josep Alavedra i José Enrique Ruiz-Domènec (perdoneu si em deixo algú), els historiadors es limiten a les seves aules i a un cercle reduït d’erudits que els segueixen en cursos i conferències i compren uns llibres que estaran molt ben documentats, però acostumen a ser infumables pel consum del gran públic. Les seves obres estan farcides de referències a peu de pàgina i s’estenen en múltiples detalls documentadíssims, però esdevenen inintel·ligibles per al ciutadà mig.

Mai ho reconeixeran en públic, però si els hi parles en privat de Sàpiens, Historia y vida o qualsevol altre publicació generalista els catedràtics sovint la menysprearan pel seu baix nivell. Ells estan per sobre d’aquestes coses de consum més o menys massiu. On estigui la publicació d’un article a qualsevol publicació anglosaxona que no coneixen més que en cercles reduïts i dirigida a especialistes allà hauran triomfat. Sempre amb honroses excepcions.

A més, existeix un intrusisme historiogràfic enorme i això és un problema. I que té les seves raons i la seva lògica. Mentre els grans historiadors es tancaven en els seus despatxos a escriure pels seus col·legues, anava creixent una demanda de coneixement històric entre la societat. Només cal veure les vendes de les revistes de divulgació. I com que aquests historiadors no es volien rebaixar a escriure per aquest públic va anar creixent el nombre d’intrusos que s’hi apuntaven. Ho van fer des de dos camps: d’una banda, la novel·la històrica, eina que moltíssima gent ha emprat per conèixer la història. I això dóna lloc a un gran problema: on acaba la novel·la i comença la història, o a l’inrevés. Sense un especialista que assessori al lector, aquesta eina de divulgació és incomplerta i, fins i tot, perillosa. No tots els escriptors de novel·la històrica són Umberto Eco i per tant la qualitat de la narració històrica és, com a mínim, qüestionable en la majoria dels casos. Això sí, a mi m’agraden molt com a divertiment. Tot sigui dit.

Però aquest és un camp obert on els historiadors, a més de precisar els detalls, poc més podem fer perquè la narrativa és un camp lliure. El que realment em cou és l’intrusisme de determinats periodistes en aquest camp. Primer com a redactors de bona part de les revistes de divulgació, i després com a autors de bona part dels llibres que més èxit tenen a les llibreries. No tinc res en contra dels periodistes, per descomptat, però mai tindran la capacitat d’un llicenciat en història per establir relacions entre fets, per endinsar-se en el passat, treure tot el suc a un document… No tenen la formació.

I per què passa això? Com es possible que els periodistes ocupin el lloc que hauria de recaure en mans dels historiadors? Doncs és molt senzill. Perquè ells han fet una carrera dirigida a comunicar, mentre que nosaltres hem passat cinc anys aprenent moltíssimes dades (algunes per triplicat perquè es repetien en diverses assignatures) però ningú ens ha ensenyat a transmetre-les, ni la manera ni la forma. Hem fet moltíssims treballs farcits de peus de pàgina i extensa bibliografia, però només un especialista seria capaç d’entendre’ls. No sabem escriure per arribar a un públic generalista.

Ja és l’hora que això canviï i els historiadors reclamem el nostre paper. No demano miracles perquè sé que la universitat no ho farà, però hi ha moltíssims historiadors de qualitat que viuen en l’ostracisme i han de reivindicar-se. Ja sigui un blog, ja sigui un canal de YouTube o qualsevol altre mitjà. Actualment existeixen moltes maneres de sortir a la llum. Per sort, més o menys desvinculats de la universitat, ara ha sorgit una generació de joves amb empenta, enamorats de la seva feina, que han fet el salt cap a la divulgació. Em refereixo als Dani Cortijo (Altres Barcelones), Ferran Vital (Històries d’un Món Real), Jordi Bonvehí (Històries Manresanes), Agus Giralt (Memòria de Sants), Jordi Sunyer (Tantes Històries), etc. que des de l’oportunitat que ens dóna (que ens regala) Internet s’han llençat a divulgar el nostre passat de forma entenedora però sense renunciar mai a la qualitat. I és que si algú ha de divulgar la història són els historiadors. Cinc anys de carrera ens avalen.

I us preguntareu, a què dimonis ve aquest rotllo d’avui. Resulta que aquest matí m’he trobat amb la notícia de l’aparició d’un llibre del periodista Pedro J. Ramírez sobre la Revolució francesa (El primer naufragio. El golpe de Estado de Robespierre, Danton y Marat contra el primer parlament elegido por sufragio universal masculino) i se m’ha encès la sang. Més enllà del fet que aquest senyor és un conspirador de la dreta tronada espanyola, enamorat de si mateix i necessitat de ser protagonista de les notícies que explica al seu pamflet de premsa groga, el fet que s’atreveixi amb la història i que mostri pretensions d’entrar a la Real Academia de la Història (on s’hi trobarà molt a gust, tot sigui dit) em sembla vomitiu. No l’he llegit i espero no haver de fer-ho, però ja m’imagino l’argument: “los primeros perros-flauta amigos de Rubalcaba fueron franceses y convirtieron la democracia en Francia en una dictadura después de su propia versión del 11-M”. Això és el de menys. El que és molt greu és que aspiri a convertir-se en historiador. La història és quelcom més seriós i no ens podem permetre que caigui en mans alienes i amb tendència a la manipulació més gran i vergonyosa.

portada_pedroj.jpg

I d’exemples no ens en manquen. A casa nostra, la setmana passada un partit polític va posar-se a jugar amb la història de la manera més vomitiva possible. Em refereixo a Ciudadanos, partit nacionalista espanyol, d’arrel lerrouxista, que ens definia així el nacionalisme des de la seva pàgina web: “El nacionalismo trajo la desgracia a Europa alentando el fascismo y el nazismo de la primera mitad del siglo XX y hoy, cuando en Europa es rechazado de forma contundente, en nuestro país permanece como una ideología que busca el enfrentamiento entre personas y territorios como coartada para mantener los privilegios de una minoría”. Sort que els historiadors coneixem l’obra d’un tal Josep Termes, el qual ens va demostrar com el nacionalisme català té unes arrels populars, obreristes i democràtiques. Però com que no arribem al públic, potser hi ha molta gent que escoltant aquests discursos pot pensar el contrari.

Ara és l’hora d’aixecar-nos i reivindicar el nostre lloc a la societat. I això no vol dir que no s’hagi de fer recerca ni publicacions erudites per especialistes. El que vol dir és que tot resulta compatible. És important que ens expliquem i que ens entenguin. Provem a fer-ho?

Recordant Josep Termes

divendres, 9/09/2011

Aquest matí ens ha deixat l’historiador Josep Termes (1936-2011). Especialista en història del moviment obrer, la seva obra d’investigació fonamental va ser Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1972). Posteriorment, el seu interès va decantar-se cap a l’estudi dels corrents populars en relació amb les actituds nacionalistes. En aquesta línia se situa el seu treball El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873 (1972) i, especialment, la seva ponència El nacionalisme català: problemes d’interpretació (1974), on, a la vegada que va criticar els plantejaments marxistes del fet nacional català, va proposar una interpretació més lligada a les classes populars, un lectura més àmplia que no pas unes reivindicacions estrictament polítiques lligades al catalanisme burgés. Mestre d’historiadors, va ser guardonat, entre d’altres, amb la Creu Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

josep-termes.jpg

L'historiador Josep Termes

És el moment de recuperar algunes de les reflexions del mestre en una entrevista que va concedir en motiu de l’aparició del seu llibre La Catalanitat Obrera (2007):




I, finalment, també recuperem les paraules que va dedicar-li un altre mestre d’historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté a les pàgines del diari Avui (“Josep Termes, un referent”, 05/02/2010):

Tots els països tenen uns homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos. En el nostre cas encara més per l’obligatorietat que comporta no tenir plena llibertat nacional, en haver de mirar sempre cap a dos escenaris, el que fem a nivell nacional i aquell on hem de jugar en l’àmbit espanyol. Els nostres mestres de pensament més coneguts de la Catalunya contemporània aportaven des de camps prou diferents una defensa explícita de la catalanitat, dels drets econòmics, socials, culturals i nacionals del país. Sabent les mancances de la relació, podríem citar: Manyé i Flaquer, Valentí Almirall, Joan Maragall, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Rovira i Virgili.

La guerra ho trinxà tot, el país s’escindí. En la lluita pel dret a viure i per evitar el genocidi cultural de postguerra hi trobem noms extraordinaris de tremp i generositat, però no hi són d’altres, l’absència dels quals dol. Aleshores aparegué una generació cultural nascuda als trenta i quaranta que va sumar-se al PSUC, al partit dels comunistes de Catalunya, en els moments més durs de la lluita pels drets laborals i nacionals. Com diu en Lluís Duran o tan elogiosament destacà en Jordi Pujol, el PSUC era treball i pàtria. Persones que eren més antifranquistes que comunistes, com afirmava en el darrer article Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Home clau per explicar l’abast tan ampli de suport, i en conseqüència de lluita antifranquista, que el seu partit tingué de forma destacada, possiblement per sobre de la resta de les forces antifranquistes.

Josep Termes va ser-hi i es va comprometre a fons, amb risc i convenciment. Home provinent del món popular del barri barceloní d’en Grassot, fill d’emigrants pagesos pobres de la Terra Alta i la Segarra, no es deixà enlluernar per un marxisme de cartró pedra, i quan aquest derivà vers un sectarisme marxista-leninista hagué de marxar. A la universitat també va patir les represàlies d’un món oficial que no acceptava esperits lliures. Res va ser obstacle per passar de ser un llicenciat en farmàcia a un dels historiadors –catedràtic universitari– més lúcids a nivell català i espanyol.

Historiadors com ell i altres alumnes de Vicens Vives, com Joan Reglà, Jordi Mercader, Josep Fontana, Jordi Nadal, Albert Balcells, Ernest Lluch, etc., o més joves, Rafael Aracil, J.M. Salrach, Eva Serra, etc. van ajudar a reflexionar el país sense por i amb una àmplia apertura de mires. En Termes ho va fer anant a les arrels del catalanisme i el seu origen popular, que desfeien les indocumentades valoracions d’un suposat origen burgès d’un moviment que mou milions de persones. Aitals tonteries en el fons amagaven matusseres interpretacions que feien en aquell temps intel·lectuals ortodoxos d’un comunisme prosoviètic (sic!) fins i tot amb arguments de base estalinista. Alguns d’ells de notòria família franquista i de casa bona.

El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme, l’emigració de postguerra procedent de totes les Espanyes –com a ell li agrada de dir–, el dirigir tot un estol d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració i trobaven un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats doctes més comuns, foren els seus camps de treball. La seva trajectòria rebé un reconeixement públic el 2006 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El 1990 ja havia rebut la Creu de Sant Jordi. I ara acaba de rebre el Premi de la Comissió de la Dignitat. Tot més que merescut, però abans, aquest historiador bibliòfil, desordenat de debò, però amb un cap lúcid d’allò més, ha fet divulgació, ha parlat per a tothom i a tot arreu. Ha arribat a la gent.

En Pierre Vilar sempre deia que el científic de les ciències socials es devia a la societat. En Josep Termes ha fet això, sense fer escola acadèmica oficial l’ha fet tan extensa com el que més. A Catalunya i a Espanya ha anat a l’arrel dels problemes i amb rigor intel·lectual ens ha ajudat i ajuda a conèixer el moment pretèrit d’ahir que explica el perquè avui cap intel·lectual honest pot inhibir-se davant un futur nacional on tot el que es decideixi està a les nostres mans.

Teories de la conspiració: l’edat mitjana que no va existir

dijous, 4/08/2011

Llegeixo al blog de Javier Cavanilles que, segons argumenten uns amants de la història de les conspiracions, l’edat mitjana no va existir. Un cop superat l’impacte inicial, les ganes de cercar la manera d’enviar la història a Dan Brown perquè posi a treballar en el cas a Robert Langdon de forma immediata, i constatant que Iker Jiménez ha marxat de vacances fins el setembre, no em resisteixo a compartir el tema amb vosaltres fins que alguna autoritat superior com les citades aporti llum a la qüestió. Així marxarem de vacances amb un somriure als llavis i tindrem alguna cosa en la qual pensar.

Resulta que Jerry Glover, un especialista en fenòmens estranys, recull a la web Fortean Times. The Word of Strange Phenomena aquesta extravagant teoria que, pel que es veu, corre per determinats cercles acadèmics alemanys des de finals del segle passat. Així, autors com Hans-Ulrich Niemitz i Heribert Illigs han exposat la teoria del temps fantasma o inventat. Aquesta al·lucinant teoria ens vindria a dir que el període que encavalca l’antiguitat tardana amb l’alta edat mitjana mai va existir. Això seria degut a una errada en el nostre calendari (atenció fabricants d’agendes), en el qual sobren ni més ni menys que 300 anys. És a dir, avui estem a 4 d’agost de 1711.

CoronationOfEmperor.JPG

Coronació de l'emperador Otó III

I que ha passat amb aquests 300 anys? Doncs que com a conseqüència d’una fatal conspiració (tot i que Niemitz no descarta un innocent error de la historiografia), d’una banda, en el període comprés entre 583 i 661, i de l’altra, entre els anys 750 i 968, tot allò que va passar no és més que una invenció que ha anat passant de generació en generació com a crònica d’uns fets verídics que en realitat no són més que una invenció. Aquests períodes fantasma serien el resultat del transit del calendari julià al gregorià.

Fins aquí la teoria resulta força atractiva i pot donar per a l’argument una bona novel·la per passar una tarda de diumenge. La llàstima és que si gratem en les proves aportades la qüestió trontolla, i força, però no deixa de ser una història extravagant i seductora pels amants de les conspiracions. Segons Niemitz, una d’aquestes proves inqüestionables seria que la capella palatina del Palau d’Aquisgrà mai va poder ser construïda en el segle VIII, sinó que havia de ser construïda uns 200 anys més tard (o abans, que això de que em ballin 300 anys de història és realment desconcertant). I per què es donaria aquest desgavell cronològic? És de calaix: perquè Carlemany mai va existir, va ser una invenció. I si l’emperador mai va existir no va poder manar la construcció del palau.

Aleshores, a què vindria tot aquest embolic? Algú podria, històricament, beneficiar-se de la desaparició de 300 anys? Doncs sí. I aquest no va ser cap altre que un altre emperador, aquest hem de creure que ja verídic, com va ser Otó III del Sacre Imperi Romanogermànic (980-1002). Resulta que a més de règia autoritat imperial del seu temps, Otó III (segur que és el tercer? van existir Otó I i Otó II?) seria una mica megalòman, i el fet de viure en un segle com el VII li semblava poca cosa tenint en compte la seva importància. Així, en conseqüència, va recórrer a Gerbertg d’Aurillac, el futur papa Silvestre II, i va organitzar un exèrcit de falsificadors als quals va encarregar les proves necessàries per alterar el calendari i fer que el seu naixement coincidís amb una data carregada de simbolisme: el final del primer mil·lenni. I una d’aquestes falsificacions seria la figura de Carlemany, un invent que, de passada, donava lluentor als seus avantpassats.

En conclusió, la història s’hauria de reescriure immediatament. Una cosa positiva tindria, i és que finalment s’alleugeriria el programa de les Ciències Socials de secundària gràcies a la desaparició d’aquests 300 anys falsificats. Quin disgust, però, el saber que l’Imperi Carolingi va ser una invenció; que Mahoma mai va existir i que l’Islam deu ser el resultat d’alguna conspiració de George Bush; que podem reduir la llista de reis visigots; o que, definitivament, els orígens de Catalunya restaran per sempre més envoltats d’una boira misteriosa ja que la Marca Hispànica carolíngia va ser un mite inexistent i els comtats van sorgir com un bolet del no res. Per sort, a Jaume I només li han mogut les dates però no la seva llegendària història.

Em sumo a la demanda de Javier Cavanilles perquè aquests bons investigadors alemanys ingressin de forma immediata a la Real Academia de la Historia. No farien mal paper al costat d’aquells que diuen que Franco no va ser un dictador totalitari. A més, ara que es parla de la possibilitat que l’il·lustre Pedro J. Ramírez també acabi ingressant a la RAH (suposem que pels seus incomptables doctorats en història i no per complaure cap egolatria) formarien un pintoresc grup de conspiranoics a la recerca de les veritats ocultes que amaga la nostra història. Reflexionem-hi. Bon estiu!

Una llarga edat mitjana?

dimecres, 6/07/2011

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.