Arxiu de la categoria ‘HISTÒRIA DE L’ART’

Henri Matisse

dimarts, 16/04/2013

El pintor més conegut del grup dels fauvistes és el francès Henri Matisse (1869- 1954), un dels pintors més importants del segle XX. Format a l’escola del simbolista Gustave Moreau i molt influït per les grans figures del postimpressionisme, la seva fama arrencaria de l’època en que va encapçalar el moviment fauve, però la seva evolució personal com a pintor i escultor prosseguiria molt més enllà.

Henri_Matisse.jpg

Matisse va començar a destacar en el món de l’art amb una tècnica puntillista agafada del neoimpressionisme: Luxe, calma i Voluptuositat (1904), un primer manifest del que seria el fauvisme amb lús lliure i subjectiu del color i la simplificació del dibuix

Més tard, evolucionaria cap a una simplificació del seu estil amb l’organització dels quadres en zones de color ben delimitades i contorns molt marcats. Per exemple, a Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1905) el pintor renuncia a la realitat per transmetre a l’espectador la seva vivència personal sobre el rostre de la seva dona. Així, la ratlla verda que ocupa l’espai del nas esdevé clau en la interpretació del quadre: el color vermell predominant és la expressivitat del rostre.

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

L’impuls innovador el portaria a evolucionar ràpidament fins a simplificar el seu estil cap a les grans taques de color intens separades per traços negres i línies en arabesc: La joia de viure (1906). Idealisme, harmonia i color es conjugaven en l’obra més celebrada de Matisse.

Bonheur_Matisse.jpg

Aquesta experimentació constant amb el color es traslladaria també als seus quadres interiors. Per exemple, a El taller vermell (1911) l’estudi del pintor es transforma en un fons vermell uniforme sobre el qual desfilen els diferents elements de treball: quadres, escultures, cadires, taules… Matisse es concentra en els motius de la seva vida quotidiana, sempre seleccionats per raons estètiques.

matisse_atelier_rouge.jpg

En conclusió, l’art de Matisse busca produir plaer estètic a l’espectador. És art pur. No cal cercar cap altra motivació expressiva ni cap argument contestatari. No és necessari. L’art, segons les seves paraules, havia de lluminós i un plaer per a l’esperit. Per això, la seva pintura defuig conscientment l’expressió dels sentiments o de qualsevol element narratiu. El pintor es deixa dominar sempre per la sensualitat, l’equilibri, l’harmonia, l’optimisme i l’alegria de viure. Res més. Potser per això la pintura del segle XX sempre ha tingut en la seva obra un dels grans referents.

L’expressionisme

divendres, 12/04/2013

L’expressionisme és un ampli moviment cultural, un estat d’ànim col·lectiu que es perllonga, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Ideològicament representa la voluntat de l’artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d’idees abstractes que, expressades, expliquin l’univers, tot prescindint conscientment de l’anàlisi dels fets reals. L’expressionisme implica una presa de posició enfront del món i, en conseqüència, deriva en un moviment revolucionari.

'Three_Bathers',_oil_on_canvas_painting_by_Ernst_Ludwig_Kirchner,_1913,_Art_Gallery_of_New_South_Wales.jpg

Kirchner, "Tres banyistes".

Per entendre l’esclat expressionista no s’ha de perdre de vista el context històric. El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit de la societat capitalista. Ara bé, la crisi cultural del tombant dels segles XIX i XX va fer-se present i el paradigma utòpic del progrés sense límits va fer implosió. Així, l’expressionisme neix sobre una base de protesta i crítica de la societat burgesa. És a dir, l’expressionisme representa la consciència més evident d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint.

El nom donat a l’escola indica l’esperit que s’expressa en la deformació de figures i ambients per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors, i comunicar a la vegada una crítica cruel i pessimista sobre la societat, tot plegat des d’una postura d’elogi de la follia, la misèria, la mort, l’angoixa i la desesperació. L’obra d’art havia d’expressar un sentiment o emoció. El més profund de l’ànima humana es feia present mitjançant la deformació de la realitat visual per remarcar l’expressivitat.

És a l’Alemanya del Segon Reich i la República de Weimar, amb les seves accentuades contradiccions socials, polítiques i culturals, on l’expressionisme es manifestarà amb particular intensitat. Així, nombroses associacions d’artistes, de ciutats de províncies Munic o Dresde, van agrupar-se per a exposar conjuntament i convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors.

1978.23.jpg

Grosz, "Metropolis".

Els grups més importants que sintetitzen l’evolució de l’expressionisme són:

Die Brück: el 1905, a Dresde, neix El Pont, grup format a l’entorn d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner (1883-1938), Otto Mueller(1874-1930) i Emil Nolde (1867-1956). El grup tenia un caràcter clarament contestatari: el rebuig de les velles normes, la manca de disciplina externa, l’exaltació de les pulsions emotives de l’artista i la recerca de l’espontaneïtat i la inspiració, així com la realització d’una pintura políticament compromesa caracteritzen la seva obra.

En certa manera, El Pont significa una recerca de l’art primitiu mitjançant pinzellades gruixudes i ràpides, de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica; així com l’ús del color com un atribut que conferia significat a l’obra però sense criteris de versemblança. És a dir, l’expressionisme de Die Brücke suposa una complaença en les distorsions, la deformació i la degradació de la realitat que respon a la seva visió de la condició humana: una societat degradada, pervertida i alienada. En síntesi, l’art com a revolta social i crítica de la societat burgesa.

Kirchner_-_Fränzi_vor_geschnitztem_Stuhl.jpg

Kirchner, "Fränzi davant d'una cadira tallada".

MUJERES EN LA CALLE 1915.jpg

Kirchner, "Dones al carrer".

nolde-crucifixión-pintores-y-pinturas-juan-carlos-boveri.jpg

Nolde, "La crucifixió".

Der Blaue Reiter: el 1911, a Munic, al voltant de les figures de Wassili Kandinsky (1866-1944), Franz Marc (1880-1916) i Paul Klee (1871-1940) s’articula El Genet Blau. La seva concepció de l’expressionisme suposava una interpretació de l’art com un alliberament de la dependència respecte del món exterior. Més lírics, menys agressius, més espirituals, menys experimentalistes… els artistes de Der Blaue Reiter s’interessaven més pels aspectes formals que pels continguts de protesta.

La renovació de l’art s’havia de fonamentar en l’irracionalisme. Incontaminats i innocents, utilitzaven colors més suaus i el seu objectiu era captar l’essència espiritual de la realitat. Tenien una orientació més especulativa i prenien actituds més aviat refinades que els situaven més a prop d’una aristocràcia de l’art que no dels postulats radicals, agressius i revolucionaris del primer expressionisme. D’aquesta manera, l’especulació formal derivaria en el naixement de l’abstracció.

KleePaulSenecioSun.jpg

Klee, "Seneci".

Franz_Marc-Tyrol_(Tirol)_(1914).jpg

Marc, "Tirol".

Neue Sachlichkeit: la postguerra va suposar el naixement, a Berlín, del grup Nova Objectivitat,  una reacció contra l’espiritualisme i les tendències abstractes de l’etapa anterior. Els pintors Otto Dix (1891-1969), Georg Grosz (1893-1959) i Max Beckmann (1870-1938) n’eren els components més destacats. La dura experiència de la Gran Guerra i el seu impacte psicològic donava lloc al naixement d’un expressionisme realista que criticava amb duresa la realitat social i política del seu temps.

Els artistes de Neue Sachlichkeit buscaven presentar les contradiccions de la realitat i superar el divorci entre art i societat gràcies a una obra políticament compromesa, de contingut revolucionari, fortament marcat per la ideologia socialista. La proclamació de la República de Weimar oferia un temps d’esperança, però la hipocresia de la societat burgesa, la consolidació de la ciutat industrial com un espai angoixant de la vida moderna, la misèria de les condicions de vida del proletariat… tot això seguia present i quedava representat en un art que cal situar a mig camí entre la crònica, el reportatge social o el documental de denúncia.

4DGeorge GroszPict.jpg

Grosz, "Escena de carrer".

Otto-Dix-The-War.jpg

Dix, "La guerra".

otto dix, portrait de la journaliste sylvia von harden 1926.jpg

Dix, "Retrat de Sylvia von Harden".

El fauvisme

dijous, 11/04/2013

El fauvisme és el primer dels ismes del segle XX. En realitat, va ser un moviment molt curt, tan sols va durar com a tal uns tres anys, ni tan sols un moviment unitari, però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d’avantguarda del segle XX. Amb els fauves, els salvatges, la pintura es convertiria en un mitjà per expressar-se, en un intent dels artistes d’avantguarda per obrir la seva ànima als espectadors mitjançant la pintura. És a dir, el fauvisme era el moviment més genuïnament modern.

Nascut en el Saló de Tardor de París de 1905, en una de les sales, el Salon d’Automne, s’exhibien un conjunt d’obres realitzades per un grup de joves pintors que utilitzaven colors violents i arbitraris, salvatges, mentre que al mig es podia trobar una escultura de caire classicista. Va fer fortuna per donar nom a aquests artistes el comentari del crític d’art Louis de Vauxcelles, qui en observar el violent contrast entre aquell grup d’artistes que utilitzaven els colors amb una llibertat inusitada i una escultura de factura clàssica va exclamar: “Donatello parmi les fauves!” (Un Donatello entre els salvatges).

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

Matisse, "Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda".

Qui eren aquests fauves? Un grup d’artistes format per Henry Matisse, Maurice de Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d’altres.

El fauvisme aconseguia superar i sintetitzar les tendències pictòriques sorgides amb posterioritat a l’impressionisme, sempre des de l’autonomia del color respecte de la forma, fruit d’una interpretació del seu treball individual i del seu món interior. En conseqüència, el fauvisme pot interpretar-se com una reacció a l’anàlisi impressionista del color i de la llum, si bé que participava d’una mateixa sensibilitat pel paisatge. Així, els fauves van construir la seva obra com un treball de síntesi. Tanmateix, no es caracteritzen per una doctrina pictòrica, sinó per un mode d’expressió que manifestaven en tota l’estructura del quadre.

000627761.jpg

Derain, "El port de Londres".

El color és el protagonista principal de l’obra fauvista. El color és l’element que marca l’expressivitat i el sentit vitalista de l’estil, un alliberament de la supeditació de l’artista als colors de la realitat representada. Els fauves no volien reproduir objectes que podem veure en la realitat, sinó construir en la tela objectes purament pictòrics. El color assumeix, doncs, la funció constructiva del quadre, fent desaparèixer el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat.

L’aplicació del color en una pinzellada gruixuda, ampla i empastada en abundància, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats… tot plegat ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes. El quadre esdevé una superfície plana que prescindeix prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. Tot plegat concebut com una exteriorització de l’emotivitat de l’artista. Així, els fauves rebutjaven qualsevol imposició formal i qualsevol teoria de l’art.

Landscape_of_Provence_Alfred_Henry_Maurer.jpeg

Mauer, "Paissatge de la Provença".

El pintor més reconegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), qui en una primera etapa va realitzar diverses obres on emprava la tècnica puntillista pròpia del neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904), però més tard va esdevenir l’iniciador i figura principal del fauvisme amb obres com el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1906), el Racó de l’estudi (1910) o El taller vermell (1911). Pura artisticitat. En paraules de Matisse: Una tela fauve és un bloc lumínic format a partir de l’acord d’uns quants colors que creen un espai possible per a l’enteniment , com ho faria un acord musical. L’espai creat pot ser buit com una sala deshabitada, però és un espai”.

Tanmateix, els pintors que millor exemplifiquen la postura rupturista i inconformista del fauvisme són Maurice de Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). L’obra fauvista de Vlaminck és arravatada, flamejant, i semblen alliberar-s’hi amb tota la potència les forces naturals. Els quadres de Derain es caracteritzen per la presència de colors purs i vius, amb traços fragmentaris i amb una composició monumental. Ambdós desencadenen sobre el llenç la força de les pròpies emocions. És a dir, una interpretació de l’art com a íntima expressió d’una forma de vida.

voilier_seine_1906a.jpg

Vlaminck, "Un Voilier Sur La Seine".

Lluís Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana

dissabte, 6/04/2013

El Palau de la Música Catalana és una de les joies arquitectòniques modernistes més interessants, de visita imprescindible a la ciutat de Barcelona. Obra mestra de Lluís Domènech i Montaner, va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts. Aquesta funció li atorga un caràcter de símbol del catalanisme cultural representat per una de les seves institucions més emblemàtiques de la burgesia: l’Orfeó fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives.

Domènech.i.Montaner.Palau.Musica.Catalana.8.Barcelona.JPG

Palau_de_la_Música_-_Interior_general_(2).JPG

Sobre un solar irregular, Domènech i Montaner va bastir una capsa de vidre. Així, l’arquitecte aconseguia aixecar una estructura que concentrava les càrregues en punts molts concrets, fet que permetia prescindir de la funció portant dels murs, tot emprant unes solucions que ens traslladen cap al Gòtic, però amb la utilització, com no podia ser d’una altra manera en el tombant dels segles XIX i XX, del ferro com a element constructiu. En conseqüència, les columnes decorades amb elements que evoquen la naturalesa (capitells florals, palmeres,) són els elements de suport del Palau.

En la intersecció de les dues façanes trobem un grup escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la música catalana, una al·legoria representada mitjançant una figura femenina protegida pel patró Sant Jordi.

es_barcelona_escultura_de_la_fachada_del_palau_de_la_mc3basica_catalana.jpg

Ja a l’interior, l’element central de l’edifici, lògicament, és la sala de concerts, en la qual la capsa de l’escenari, el pati de butaques i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques que caracteritzen aquests tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit pels dos conjunts escultòrics, obra de Pau Gargallo, que representen la música popular (mitjançant un bust d’Anselm Clavé) i la música culta (mitjançant un bust de Beethoven i la cavalcada de les valquíries de Wagner).

Palau_de_la_Música_-_Interior_general.JPG

Al fons de l’escenari, unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures, les muses de la música, que emergeixen de la paret i toquen diversos instruments, són bustos esculpits completats per cossos de mosaic i units per garlandes. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru.

PalauMusicaMuses_9105.JPG

Un altre element notable és el gran vitrall del sostre, una mena de gran làmpada invertida, que filtra la llum natural. Obra d’Antoni Rigalt, predominen els colors groc i blau, una clara evocació del sol i el mar Mediterrani.

TOP-10-P10.jpg

D’aquesta manera, el Palau de la Música Catalana esdevé un veritable manifest del Modernisme català, una manifestació arquitectònica pròpia i diferenciada que combinava arquitectura, escultura i arts decoratives en un tot integral; alhora que simbolitza l’orgull nacionalista agermanat amb la cultura universal. Els principals artistes del moment es van abocar en la construcció d’una obra que simbolitza com cap altre l’empenta de la societat civil catalana del primer terç del segle XX.

Otto Dix: La guerra

dilluns, 11/02/2013

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

Lluís Domènech i Montaner

dimecres, 6/02/2013

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres trobem una concepció global de l’edifici, amb l’espai interior i els plans perfectament definits, i la utilització de materials i tècniques innovadores com a element expressiu. La seva personalitat innovadora, el seu pensament teòric i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hagi estat considerat com una de les màximes figures del modernisme a nivell mundial.

Lluis_Domenech_i_Montaner.jpg

Lluís Domènech i Montaner

Les obres de joventut mostren una clara preferència per l’ús del maó i els ornaments de ceràmica (Editorial Montaner i Simon, actual seu de la Fundació Tàpies). Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va donar-li la gran ocasió de construir les primeres obres madures que el convertirien en un referent modernista: l’Hotel Internacional, enllestit en només vuit setmanes, i el restaurant del parc de la Ciutadella (anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons, l’actual Museu de Zoologia de Barcelona), d’estil neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro que deixaven a la vista alguns dels seus elements, amb el qual s’anticipava als corrents arquitectònics del seu temps.

Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG

Editorial Montaner i Simon

Hotel Internacional.jpg

Hotel Internacional

800px-Barcellona_palazzo.jpg

El Castell dels Tres Dragons

Domènech i Montaner va construir d’altres edificis monumentals, de tècnica més moderna però sempre emmarcats en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma i amb abundor de temes florals: la Casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la Casa Albert Lleó i Morera i la Casa Fuster al Passeig de Gràcia, i, finalment, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots situats a Barcelona. Igualment, a Canet de Mar va construir el Casino (1887), a Reus va bastir l’Institut Pere Mata i la casa Navàs, i a Palma el Gran Hotel.

palau de la musica.jpg

Palau de la Música Catalana

Palau_de_la_Música_-_Interior.JPG

Palau de la Música Catalana

Hospital_de_la_Santa_Creu_i_Sant_Pau.JPG

Hospital de Sant Pau

Sant_pau_pavilion.jpg

Hospital de Sant Pau

Igualment, més enllà de la seva tasca com a arquitecte, Domènech i Montaner va ser un estudiós de l’art. Els seus estudis van dirigir-se a determinar les característiques d’un art nacional català mitjançant obres com En busca d’una arquitectura nacional (1878) o la monumental Història General de l’Art (1886), continuada per Puig i Cadafalch. De la mateixa manera, la seva llarga trajectòria com a docent en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va suposar un fort mestratge en les generacions posteriors d’arquitectes.

Santiago Rusiñol, el motor del modernisme català

divendres, 1/02/2013

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa.

Santiago Rusiñol.jpg

Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette. A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.

Santiago_Rusinol_Cafe_Montmartre.jpg

De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle.

cau ferrat.jpg

París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.

Santiago_Rusiñol-Son_Moragues.jpg

Santiago_Rusiñol-MAE-4104.jpg

Rusinyol_el_valle_de_los_naranjos.jpg

De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.

L’escola de Chicago

dimecres, 30/01/2013

El 1871 gran part de la ciutat de Chicago, un dels principals nuclis de la Revolució Industrial als Estats Units, va ser destruïda per un incendi devastador. Les necessitats de realitzar una ràpida reconstrucció i l’esperit dels habitants va donar lloc a una autèntica marató constructiva, un boom arquitectònic sense precedents al món. Ara bé, calia resoldre les necessitats de la velocitat en la reconstrucció, evitar l’ús de la fusta i superar l’encariment constant del sòl urbà. Així va néixer l’escola de Chicago, la gran revolució de l’arquitectura contemporània.

Auditorium_Building_Chicago.jpg

Auditorium Building de Chicago

Els referents que els arquitectes i enginyers necessitaven per afrontar la reconstrucció estaven a l’arquitectura del ferro europea. D’aquesta manera, gràcies a la introducció del ferro i a les noves tècniques de construcció es van poder superposar molts pisos en un únic edifici i reduir els costos. En conseqüència, la construcció va reduir-se a un simple problema d’estructures i revestiments. De la mateixa manera, la invenció de l’ascensor elèctric va permetre aixecar els primers gratacels de la història, els quals aviat esdevindrien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

Home_Insurance_Building.JPG

Home Insurance Building de Chicago

La figura més transcendent de tot el grup d’arquitectes de Chicago és Louis Henry Sullivan (1856-1924). Com d’altres arquitectes del seu temps, primer va estudiar a Amèrica, després va anar a París i finalment va tornar al seu país, on va desenvolupar una activitat constructiva certament prodigiosa. Combinant el rigor racionalista i utilitari amb una estètica amb una rica ornamentació naturalista de reminiscències gòtiques que, fins i tot, es podria relacionar amb el modernisme europeu, Sullivan és la gran figura d’aquest nou estil constructiu.

Carsons_Pirie_Scott_&_Co.jpg

Magatzems Carson, Pirie & Scott de Chicago

D’entre la seva activitat arquitectònica cal destacar els magatzems Carson, Pirie & Scott de 1899, l’obra més clarament racionalista i orgànica i que més s’avança a l’arquitectura del segle XX. És a dir, l’anteposició de la funcionalitat a l’estètica. L’edifici es basa en la repetició d’un mòdul que crea una retícula de finestres apaïsades, el reforçament de les bandes horitzontals i l’ús de suports totalment rectilinis. La solució del xamfrà en una semirotonda trenca l’estricta linealitat del conjunt, mentre que la decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles des del carrer. Així, el conjunt resultant destaca per la senzillesa, l’efecte visual de gran verticalitat i pel fet de reflectir a l’exterior l’estructura i la funció de l’espai interior.

L’arquitectura del ferro

dilluns, 28/01/2013

El segle XIX, d’entre moltes altres coses que transformarien profundament la fisonomia política, econòmica, social i cultural del món contemporani, és el segle de la Revolució Industrial i de la gran explosió demogràfica a Europa i l’Amèrica del Nord. I aquests dos elements van derivar en la necessitat de trobar solucions a nous problemes de construcció: eren necessàries noves xarxes ferroviàries, ponts, grans edificis industrials… I tot això era necessari amb immediatesa i a costs reduïts. En conseqüència, calia trobar noves solucions arquitectòniques que donessin resposta als nous temps.

Architecture_métallique,_Paris,_France.JPG

París i l'arquitectura del ferro

D’aquesta manera, en el darrer terç del segle XIX, el món de l’arquitectura va patir la seva pròpia “revolució” gràcies a la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat que defugia dels vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica. És a dir, la burgesia europea, sobre tot la francesa i britànica , van apostar per la modernitat, el progrés, i va acceptar aquest nou model de bellesa de l’arquitectura de ferro, una arquitectural racional i funcional.

Els nous materials, fonamentalment el ferro, però també l’acer, el formigó armat o el vidre, van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada. En un principi van ser els enginyers, més que els arquitectes els que utilitzaren el nou estil amb els nous materials que oferien més possibilitats que els tradicionals i van ser capdavanters en la imposició del nou estil.

Gare_Saint_Lazare.JPG

Gare Saint-Lazare

Pont_des_arts_et_institut.JPG

Pont des Arts

Tanmateix, malgrat la racionalitat i funcionalitat que predominaven en les noves solucions arquitectòniques, també van bastir-se edificis singulars i emblemàtics. És el cas de la Biblioteca Nacional de París de Henry Labrouste, el Crystal Palace de Londres de Joseph Paxton o la Torre aixecada per Gustave Eiffel a París, possiblement la gran icona del ferro i la modernitat.

La Biblioteca Nacional de París, situada en un edifici del segle XVII, va veure com l’arquitecte Henry Labrouste introduïa els revestiments ornamentals de ferro en la seva renovada sala de lectura entre 1862 i 1868 amb una audàcia excepcional. Així, les esveltes columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita que donen forma a un espai diàfan i de gran lleugeresa, sempre respectant la referència estilística de les voltes.

Salle_Labrouste.jpg

Salle Labrouste (BNF)

centenaire-bibliotheque-38.jpg

Salle Labrouste (BNF)

D’altra banda, l’arquitecte i paisatgista anglès Joseph Paxton va aixecar el Crystal Palace per a l’Exposició Universal de Londres de 1851. Calia bastir un edifici de gran amplitud que esdevingués un exponent de la modernitat i que es pogués muntar amb rapidesa i la resposta va ser la immensa nau de vidre, basada en l’estructura dels hivernacles, que es fonamentava en l’ús de mòduls prefabricats. La claredat del seu interior, sense necessitat de llum artificial a l’interior, va fascinar els visitants.

Crystal_Palace_Dickinson's_Comprehensive_Pictures_of_the_Great_Exhibition_of_1851.jpg

Crystal Palace

Crystal_Palace2.jpg

Crystal Palace

Finalment, la gran icona del ferro: la Torre Eiffel de París, la torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens com un element indigne de l’arquitectura francesa, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

torre eiffel.jpg

Torre Eiffel

eiffel 2.jpg

Torre Eiffel

Odissees: L’Esculapi d’Empúries

dimecres, 23/01/2013

El 1909, l’any següent d’iniciar-se oficialment les primeres excavacions a Empúries, es va produir la que possiblement és la troballa més impactant de la història del jaciment: una gran estàtua de marbre blanc de 2,15 metres d’alçada partida en dos trossos i que representa un déu grec. Datada del darrer quart del segle II a.C., l’escultura presenta un home madur, o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Però, qui era aquest déu? S’han proposat dues interpretacions: Esculapi o Asclepi, el déu grec de la medicina, o Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina. Una història fascinant que envolta el mite de l’obra d’art grega més important trobada fins ara a Catalunya.