Arxiu de la categoria ‘HISTÒRIA DE L’ART’

L’aqüeducte de les Ferreres a Tarragona

dimecres, 28/09/2011

Situat al barranc dels Arcs, molt a prop del nucli urbà de Tarragona, trobem l’aqüeducte de les Ferreres (també conegut com a Pont del Diable), el qual formava part de la canalització que portava l’aigua des del riu Francolí fins a la ciutat. La seva construcció data, amb seguretat, de la primera meitat del segle I d.C., el període en el qual Tàrraco va viure la seva gran transformació urbanística després que l’emperador August la convertís en la capital de la província de la Tarraconensis.

L’obra està feta amb carreus de pedra arenisca del país, aquella que presenta un color daurat ataronjat, i consta de dos pisos d’arcades superposades amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. La longitud és de 217 metres i l’alçada màxima de 26. Els carreus estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.

Tarragona.Pont_del_diable_aqüeducte.jpg

Els carreus presenten un encoixinat, excepte les dovelles dels arcs que són llises, la qual cosa destaca la materialitat del mur i li dóna una aparença de gran solidesa. Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.

Les impostes (la superfície de suport de l’arrencada d’un arc) estan ressaltades amb elegància, tot formant dues línies paral·leles que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canalització de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat de la construcció i equilibren la verticalitat dels grans suports quadrats.

El canal (l’especus) per on circulava l’aigua conserva restes del paviment d’opus signium original, malgrat les successives reparacions i intervencions que ha sofert el monument des de l’època islàmica fins els nostres dies. Cal tenir en compte que el canal va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

aqüeducte ferreres.jpg

L’obra, tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, es presenta actualment com un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, una construcció plena d’harmonia i revestida amb una elegant sobrietat, sense necessitat de cap més ornament que el ressalt de les impostes i l’encoixinat del parament. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

El Panteó de Roma

dilluns, 26/09/2011

El 27 a.C., Marco Agripa va edificar un temple dedicat als Déus de la gens Julia. Gairebé destruït per un incendi el 80 d.C., va ser restaurat per Domicià. I, novament abatut el 110 d.C., va ser reedificat per l’emperador Adrià. Tot i que Adrià va decidir reedificar l’edifici per dedicar-lo a tots els Déus de la mitologia romana, va fer conservar la inscripció de la façana en record d’Agripa: M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM.FECIT (Marco Agripa, fill de Luci, el va construir durant el seu tercer consolat). Això i els segells amb que estan marcats els maons, datats entre 118 i 125 d..C., ens permet datar amb seguretat l’obra. Posteriorment, el Panteó esdevindria església cristiana consagrada (609) a la Mare de Déu i els màrtirs (Sancta Maria ad Martyres), i amb el temps sofriria diverses innovacions que no n’afectarien, però, ni la seva estructura ni la forma.

El Panteon de Agripa.jpg

L’edifici consta de dues parts: una cel·la de planta circular i un pòrtic octàstil molt desenvolupat. La transició entre aquests dos cossos es fa mitjançant un cub o pròpylon que s’aixeca fins a l’alçada de la imposta superior del tambor. La ubicació original de l’edifici comportava el fet que la façana columnada amb frontó fos la part visible en el conjunt urbà, mentre que la cel·la cilíndrica quedava amagada per d’altres construccions adjacents.

El pòrtic presenta una forma octàstila de columnes monolítiques de granit egipci, amb capitells corintis i bases de marbre blanc. Altres vuit columnes divideixen el pòrtic en tres naus. La nau central, més ampla, condueix a la porta d’accés a la cel·la i està coberta per una volta de canó de fusta. Les dues naus laterals, amb coberta plana, culminen en sengles nínxols oberts als murs del pròpylon i destinats a allotjar estàtues colosals (probablement d’Agripa i d’August).

Dehio_1_Pantheon_Floor_plan.jpg

Tot i l’espectacularitat d’aquest pòrtic, la vertadera importància del Panteó de Roma l’hem de buscar en la impressionant rotonda de la cel·la. Contràriament al que és habitual en la cultura clàssica, l’espai interior assoleix una importància preponderant sobre l’exterior. Es tracta d’una sola planta circular de 43,30 metres de diàmetre coberta per una grandiosa cúpula de mitja esfera que, en el seu punt zenital, arriba a una alçada idèntica a la del diàmetre (43,30 metres). Aquestes proporcions confereixen a l’edifici una perceptible sensació d’harmonia que es complementa amb la llum tranquil·la i difusa que li proporciona l’ull de bou de 8,92 metres de diàmetre que s’obre a la part més alta de la cúpula. Les tècniques constructives romanes han permès a la cúpula resistir dinou segles sense necessitat de reformes o reforços.

Panteon Roma.JPG

El tambor cilíndric té un gruix de sis metres i la seva estructura combina el formigó amb filades de maons. La massa del mur és alleugerida per tres sèries superposades d’arcs de descàrrega, els quals distribueixen les càrregues de la gran cúpula i les concentren en els vuit punts més massissos del tambor. D’aquesta manera, el mur interior pot ser articulat amb vuit obertures, una de les quals correspon a la porta d’accés i l’oposada a una espècie d’absis cobert per una cúpula de quart d’esfera. Les altres sis obertures corresponen a sis nínxols profunds a mena de capelles emmarcades per pilastres corínties i tancades per dues columnes del mateix ordre a cada nínxol. En els espais tancats de la paret sobresurten sengles edicles o templets rematats per frontons triangulars o de segment de cercle alternativament.

Per damunt de l’entaulament del primer pis, el mur alternava finestres tancades per gelosies i fragments de mur amb quatre pilastres. Una modificació del segle XVIII va alterar completament aquesta disposició, que va ser recuperada en una restauració realitzada a finals del segle XX.

Tota aquesta decoració interior del mur de la cel·la, realitzada amb marbres i materials nobles, complia la funció d’amagar el sistema de suport de la cúpula i, d’altra banda, mantenia la vinculació amb la tradició d’arrel grega de l’arquitectura arquitravada.

Pantheon.drawing.jpg

La semiesfera de la cúpula està feta de formigó barrejat amb fragments de pedra volcànica molt lleugera i recobert a la part exterior per una paret de maons. Un enginyós sistema d’arcs de descàrrega distribueix el pes cap als punts adequats del tambor. A més, el gruix del mur de la cúpula passa dels sis metres de la base a 1,4 metres a la part superior. Per tal de donar major solidesa a la grandiosa coberta, aquesta queda en part incrustada en el mur, de forma que la mitja esfera només és visible des de l’interior, mentre que a l’exterior resta parcialment integrada en la massa del mur del tambor.

A l’interior, la cúpula presenta un cassetonat que disminueix progressivament en sentit ascendent.

Apunte del Panteon de Roma.jpg

Malgrat la sofisticació del sistema de suport de la cúpula, l’edifici va presentar alguns problemes d’estabilitat un cop va ser acabat, motiu pel qual va haver de ser apuntalat per d’altres edificis que amagaven el mur exterior de la cel·la. Actualment, aquests edificis han estat eliminats i el mur es mostra descarnat, sense el revestiment de marbre i estuc original. També es van perdre, ja en el segle VII, les teules de bronze daurat que cobrien la cúpula.

Tanmateix, gràcies a la conversió del Panteó en església cristiana per designi del papa Bonifaci VIII el 609, aquest és un dels edificis de l’antiguitat clàssica que en millors condicions de conservació han arribat als nostres dies. A la vegada, aquesta meravella de l’arquitectura romana va exercir una gran influència en els artistes del renaixement, reflectida en les cúpules de Santa Maria del Fiore (Brunelleschi) i Sant Pere del Vaticà (Miquel Àngel). Reconvertit en capella palatina del regne d’Itàlia, allà es conserven les despulles mortals de Rafael i d’altres artistes, així com les de diversos sobirans italians.

Laocoont i els seus fills

dissabte, 24/09/2011

L’escultura més significativa de l’arquitectura ròdia del període hel·lenístic és una obra de tres artistes de la mateixa família: Agesandros, Polidoros i Atenadoros, segons consta a la inscripció del pedestal de l’obra. Va ser trobada a Roma el 1506 per l’arquitecte Giuliano da Sangallo durant les excavacions de la Domus Aurea, el palau de Neró a Roma, i actualment es conserva als Museus Vaticans.

Laocoön_and_His_Sons.jpg

Segons alguns autors, aquest grup escultòric, esculpit a mitjans del segle I a.C. per a la seva exportació a Roma, podria ser una adaptació en marbre blanc d’un original en bronze de començaments del segle II a.C. que tan sols comptava amb dues figures. En qualsevol cas, l’existència de múltiples teories sobre la datació i l’origen del conjunt fa que sigui difícil afirmar rotundament quan va ser esculpit.

Segons la narració del poeta llatí Virgili a l’Eneida, Laocoont era un sacerdot troià de Posidó que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins de les muralles de la ciutat de Tròia. La deessa Atena, protectora dels grecs, (o Apol·lo, en funció de la versió) va enviar dues serps gegantines que van atacar Laocoont i els seus dos fills. Només un dels fills va aconseguir salvar-se, mentre que el pare i els fills van morir ofegats. Així, el grup escultòric representa la lluita de Laocoont i els seus fills contra les serps.

Laocoon_Pio-Clementino_3.jpg

El dramatisme extrem del tema, en el qual es conjuguen el patiment de la lluita contra les serps amb l’angoixa de la figura del pare que veu com són atacats els seus fills, es considera típic de la sensibilitat hel·lenística de les escoles de l’Àsia Menor i es pot relacionar amb els relleus de l’altar de Pèrgam. D’aquesta manera, l’obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica.

Els personatges es representen en actituds d’un moviment marcadament violent, amb els cossos girats i els músculs força pronunciats com a conseqüència de l’esforç de la lluita, la qual cosa origina uns efectes de clarobscur molt intensos. La composició diagonal de l’obra (amb la mà dreta i la cama esquerra com a eix), exagerada durant la restauració realitzada al segle XVII, accentua aquest dramatisme. Les serps s’entrellacen amb els cossos, justificant l’esforç que representen els cossos, cargolant-se per matar i esdevenint el nexe d’unió entre les tres figures.

Laocoon_Pio-Clementino_5.jpg

L’obra està emmarcada dins d’una composició de figura piramidal. El grup en conjunt, però, és molt pla. Va ser concebut per ser contemplat des d’un punt de vista únic: el frontal. Segurament pel fet que l’obra devia d’estar destinada a un lloc determinat.

D’altra banda, en el conjunt sobta el diferent tractament dels cossos dels fills respecte de la figura del pare. L’escultor va ignorar l’anatomia infantil i va representar els fills com a figures adultes a una escala més petita, fet que engloba l’obra dins del període clàssic. També cal destacar que mentre que el fill petit, situat a la dreta de Laocoont, guarda una clara relació compositiva i anatòmica amb la figura paterna, el fill gran, situat a l’esquerra, sembla ser un afegit realitzat per adequar la composició original de dues figures al relat realitzat per Virgili, ja que en d’altres relats de la tradició grega només es citava un fill.

Laocoon_Pio-Clementino_4.jpg

El conjunt, ja en l’època del seu descobriment va tenir una gran influència pel seu grau de perfecció. Els artistes del renaixement com, per exemple, Miquel Àngel, van sentir-se impressionats i van convertir-la en font d’inspiració. Així, en el cas de Miquel Àngel podem trobar aquesta influència en les seves obres escultòriques de maduresa, caracteritzades per la representació de cossos rotunds i expressions terribles.

Els relleus del Partenó

divendres, 23/09/2011

Fídies (490 a.C.-431 a.C.) va ser l’escultor grec més famós de la seva època, especialment per les grans estàtues criselefantines (Atena Pàrtenos, Zeus d’Olímpia) dedicades a temples i santuaris i que, malauradament, només coneixem gràcies a les còpies romanes i a les detallades descripcions que ens han arribat de la mà de Pausànies i d’altres autors de l’antiguitat clàssica, els quals descriuen la seva obra com la representació més pura del classicisme: bellesa serena, eurítmia compositiva i majestuositat de l’expressió i el gest.

En canvi, actualment el geni de Fídies és reconegut pels relleus del Partenó d’Atenes, el punt culminant de la seva obra artística, la decoració del qual va dirigir per encàrrec del seu amic Pèricles. Al llarg de quinze anys (447 a.C.-432 a.C.), l’escultor va treballar per donar un caràcter homogeni a tot el gran conjunt escultòric, comprés per tres grans conjunts, en els quals, sota la seva direcció, van intervenir una multitud d’artistes i ajudants.

El primer gran conjunt escultòric és el fris que recorre els murs de la cel·la, d’uns cent seixanta metres de longitud per un d’altura, i que és el tret més característic de l’arquitectura i la decoració del temple. Representa la processó de les grans festes Panateneses, una cita anual en la que tota la ciutat d’Atenes desfilava en seguint les donzelles (ergastines) que portaven a Atena un riquíssim peplum (una túnica de llana sense mànigues que s’aguantava a les espatlles mitjançant fermalls i s’ajustava al cos amb un cinturó) teixit i brodat per elles mateixes des de la Porta de Dipilón fins a l’Acròpoli.

800px-Egastinai_frieze_Louvre_MR825.jpg

És un magnífic baix relleu on es pot veure la desfilada de les donzelles, els genets i els portadors d’ofrenes, així com l’assemblea dels dotze déus que observen el pas del seguici i reben el peplum. La desfilada destaca pel ritme de la composició, la capacitat de Fídies per a individualitzar les figures mitjançant el variat repertori de moviment dels cossos, i el tractament de les robes que insinuen a la perfecció les anatomies que s’amaguen a sota de les túniques.

La part que, segons els experts, es troba més treballada sembla ser la de la representació dels déus, on destaca el grup format per Posidó, Apol·lo i Artemis, els quals giren amb elegància el seu tors per a comunicar-se entre ells i es cobreixen amb túniques els plecs de les quals cauen amb una naturalitat extraordinària.

Sacrifice_south_frieze_Parthenon.jpg

D’altra banda, el segon gran conjunt escultòric del Partenó correspon a les mètopes, situades als quatre costats del fris de l’entaulament exterior. Les mètopes representen diferents escenes bèl·liques: de la Gegantomàquia o lluita dels déus amb els gegants (façana est), l’Amazonomàquia o lluita de les amazones contra els grecs (façana oest), la Guerra de Troia (façana nord) i la Centauromàquia o lluita dels centaures contra els lapites (façana sud).

Parthenon.jpg

La qualitat de la talla de les mètopes és, pel que es pot observar en els fragments que s’han conservat, força irregular. Així, l’estil i qualitat és diferent en funció del fragment, mentre que algunes figures són forçades i rígides, en d’altres es pot descobrir la mà del propi Fídies per la seva gran plasticitat. Bona part va ser destruïda quan el Partenó va passar a ser emprat com església cristiana.

Finalment, el tercer gran conjunt escultòric el composen els frontons, decorats després de la inauguració del temple. Representen el naixement d’Atena del cap de Zeus (a l’est) i la lluita victoriosa d’aquesta amb el déu del mar, Posidó, pel domini de l’Àtica (a l’oest). Només es conserven fragments dispersos que deixen veure el tractament acuradíssim, tant característic, de Fídies, dels plecs de la roba que insinuen clarament les formes corporals dels personatges representats.

East_pediment_KLM_Parthenon_BM.jpg

En definitiva, els relleus del Partenó, tot i que només se’n conserven fragments, configuren un impressionant conjunt escultòric que reflecteix el sentit del ritme compositiu, una perfecció en la representació dels plecs de les robes i una individualització de les personatges que situen l’obra en el cim de l’escultura grega del període clàssic.

El Partenó d’Atenes

dimarts, 20/09/2011

En temps de Pèricles, un cop finalitzades les Guerres Mèdiques, a mitjans del segle V a.C., la polis d’Atenes va iniciar un programa de reconstrucció molt ambiciós  per tal de restituir a l’Acròpoli la seva esplendor anterior. Dins d’aquest programa, el Temple d’Atena Pàrtenos (la deessa de la saviesa, de la intel·ligència, de les arts i de les ciències, a més de protectora de la ciutat d’Atenes) ocupava un lloc preeminent.

Akropolis_by_Leo_von_Klenze.jpg

Ja a començaments del segle V a.C. s’havia construït una gran terrassa de carreus de pedra calcària damunt la qual es va començar a edificar un temple hexàstil dedicat a Atena, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària. Sobre aquesta terrassa es va començar a bastir, el 447 a.C., l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que a l’època de Pèricles era el supervisor general de totes les obres de l’Acròpoli va ser l’encarregat de la decoració escultòrica.

L’edifici és un perípter octàsil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 metres. El material emprat és el marbre pentèlic i policromat en la seva totalitat, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües. L’accés a l’interior s’efectuava pel prònaos o atri que donava pas a la cel·la, dividida en dues parts per un mur transversal i que presenta un pòrtic hexàstil a cada costat. A la sala més gran (la naos o pròpiament dita Partenó en sentit estricte) es trobava la gran estàtua criselefantina de Palas Atena, obra de Fídies, flanquejada per una columna dòrica de dos pisos, damunt de la qual s’assentaven les bigues de la coberta. Aquesta sala era reservada únicament al servei de les sacerdotesses. El recinte del tresor (l’opistòdom) era força més petit i tenia quatre columnes centrals (probablement jòniques) per suportar la teulada.

Parthenon_GR.png

Profundament representatiu de l’art clàssic, les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana i l’alçada fins a la cornisa i entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumni. Aquestes proporcions donen al conjunt una gran harmonia, la qual es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis, petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les cantonades, etc. Les desviacions esmentades tenen com a objectiu corregir les il·lusions òptiques de l’espectador.

La decoració escultòrica de les mètopes presenta la gigantomàquia i l’amazonomàquia, la destrucció d’Ílion i la centauromàquia. El fris jònic de la cel·la mostra la processó de les Panatenees. Els frontons, també atribuïts a Fídies, presenten el naixement d’Atena i la lluita d’aquesta amb Posidó per la possessió de l’Àtica. El 334 aC Alexandre el Gran va fer col·locar uns escuts de bronze daurat a l’edifici i, a l’època de la dominació romana, Neró va instal·lar una inscripció sobre l’epistili.

Phidias_Showing_the_Frieze_of_the_Parthenon_to_his_Friends.jpg

El Partenó es va conservar quasi intacte fins al segle XVII, reconvertit en primer en església bizantina dedicada a la Saviesa Divina (Santa Sofia, segle VI), a l’època de la dominació catalana d’Atenes (segle XIV) va passar a ésser església llatina (Santa Maria de Cetines). I després, el 1456, els turcs convertiren l’edifici en mesquita, introduint-hi un minaret altíssim.

El 26 de setembre de 1687, una bomba llançada pels venecians durant el setge de la ciutat va fer esclatar el dipòsit de municions que els turcs havien instal·lat al temple i va destruir tota la teulada i catorze columnes del peristil. L’estat d’abandonament posterior va justificar el despullament de la decoració escultòrica a la qual l’edifici va ser sotmès per diversos estudiosos francesos, britànics i alemanys, al llarg dels segles XVIII i XIX, fet que va incrementar l’estat ruïnós mentre que els principals museus europeus enriquien les seves col·leccions d’escultura grega, especialment el British Museum. El 1833 van començar els primers treballs de reconstrucció arqueològica, però no va ser fins els anys 1921 i 1929 que una restauració acurada va deixar el monument en el seu estat actual.

parteno.gif

Parthenon_detail_west.jpg

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.

El modernisme

diumenge, 9/01/2011

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Paris_Grand_Palais_Interieur.jpg

Interior del Grand Palais de París

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador. Les seves formes artístiques eren al carrer, a l’edifici i en el mobiliari. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia.

lalique.jpg

Ornament femení, obra de René Lalique

La decidida voluntat d’artistes i intel·lectuals catalans d’incorporar-se als nous corrents culturals d’Europa va fer triomfar el modernisme a Catalunya, que va esdevenir un moviment amb uns trets identificatius propis. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant.

Així, al voltant de la revista L’Avenç es configuraria el nucli modernista que s’articularia definitivament en les Festes Modernistes que van celebrar-se al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius (1892, 1893 i 1894). Aquestes festes eren l’espai ideològic del modernisme català i en elles van desenvolupar-se totes les manifestacions artístiques del període. És per això que a Catalunya la influència modernista va manifestar-se en els camps més diversos: pintura (Ramon Cases, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Raimon Casellas, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Morera, Enric Granados) i, sobretot, en el camp de l’arquitectura i les arts decoratives, on s’assoliria l’expressió màxima d’aquest estil.

Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana.

El primer representant de modernisme barceloní va ser Lluís Domènech i Montaner, que durant els anys vuitanta del segle XIX es va anticipar als moviments de l’art noveau europeus i va dissenyar construccions segons aquell estil nou, com ara l’Editorial Montaner i Simon, que actualment és l’emplaçament de la Fundació Tàpies, i el restaurant del parc de la Ciutadella, que avui és el Museu de Zoologia. L’obra culminant de Domènech i Montaner va ser el Palau de la Música Catalana de Barcelona, el qual presenta una decoració molt interessant i netament modernista, així com els finestrals, els grups escultòrics de l’escenari, i les corbes de l’exterior, especialment les de balcons i baranes.

Palau Musica.jpg

Façana del Palau de la Música de Barcelona

PalauMusica.JPG

Interior del Palau de la Música de Barcelona

També cal mencionar la figura de Josep Puig i Cadafalch, el qual, tot i que va ser fonamentalment un continuador del neogoticisme, va donar als espais interiors dels seus edificis un tractament netament modernista.

casa trinxet.jpg

Interior de la Casa Trinxet, obra de Puig i Cadafalch

Però el gran representant del modernisme barceloní va ser Antoni Gaudí, un arquitecte original que esdevindria el protagonista indiscutible del moviment aconseguint una fusió harmònica entre art i natura. Una gran part de la seva obra va ser construïda durant el segle XX, però les primeres són de finals del vuit-cents i ja ens donen exemple d’un estil molt personal. El geni de Gaudí va deixar un ampli llegat de monuments modernistes a Barcelona com ara la Casa Batlló, la Casa Vicens, la Casa Milà o el Parc Güell, i va culminar amb la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família on la façana té la força ascensional de l’art gòtic i el recobriment ornamental, amb desenes d’escultures i una vegetació exuberant, atorga a aquest edifici una personalitat única en la història de l’arquitectura.

Casa Batllo.JPG

La Casa Batlló

pedrera.jpg

La Casa Milà, coneguda com La Pedrera

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La Sagrada Família

Sagrada familia.jpg

Interior de la Sagrada Família, el dia de la seva consagració pel papa Benet XVI

La Belle Époque, l’art en el canvi de segle

dijous, 6/01/2011

“Belle Époque” és l’expressió francesa que designa el període d’eufòria que va precedir a la Primera Guerra Mundial. L’absència de guerra entre les grans potències europees des del 1870, la llibertat de moviment de les persones i mercaderies en el món occidental, l’expansió econòmica a partir del 1895 i les innovacions tecnològiques determinarien la Belle Époque de la burgesia europea, segura de la seva prosperitat i de la solidesa del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària, malgrat la cruesa de les tensions socials i de les formulacions revolucionàries que s’estaven produint.

Aquesta és una expressió nascuda poc després de la Primera Guerra Mundial per a designar el període comprès entre la Guerra Franco-prussiana de 1870-1871 i l’esclat de la Gran Guerra de 1914. Per tant, aquesta designació si bé responia en part a una realitat (expansió, ambició, fe en el progrés), principalment era el resultat d’una visió nostàlgica que tendia a embellir la realitat després del trauma de la guerra. Ara bé, és indubtable que aquest període va ser una època de gran creativitat artística, especialment en el camp de la pintura.

labelleepoque.jpg

En el món de l’arquitectura en el darrer terç del segle XIX es van produir dos fets lligats a la Revolució Industrial i que influirien definitivament en la configuració d’una nova arquitectura: la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat.

Els nous materials (ferro, acer, formigó armat, vidre, etc.) van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada.

La torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

Torre Eiffel.jpg

La Torre Eiffel de París

Mentrestant, als Estats Units, els arquitectes de l’anomenada Escola de Chicago, com Louis H. Sullivan, després de la invenció de l’ascensor elèctric i com a conseqüència de l’encariment del sòl urbà, van aixecar els primers gratacels que aviat serien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

stock_exchange_building.jpg

Edificació de Louis H. Sullivan a Chicago

Posteriorment, entre 1890 i 1910, es desenvoluparia a Europa un altre moviment artístic vinculat a l’arquitectura: el modernisme.

En el camp de la pintura, a finals del segle XIX trobem la fallida de l’art figuratiu que havia caracteritzat el vuit-cents, tot donant pas a l’època dels pintors impressionistes, postimpressionistes i avantguardistes. En aquest procés va tenir una gran influència el fet que, el 1839, hagués nascut la fotografia, generalitzada des dels anys cinquanta del segle XIX. Amb la fotografia, la funció de la pintura de representar la realitat amb fidelitat va entrar en crisi, donant lloc a l’exploració de nous camins.

D’aquesta manera, en el darrer quart del segle, un grup de pintors, integrat per artistes com Monet, Degas, Manet o Remoir, van iniciar un nou estil pictòric anomenat impressionisme, que significava l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement.

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics en el camp de la percepció visual com ara la fotografia (l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris).

Els impressionistes com Monet, Renoir i Degas, van experimentar amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. La vida urbana i, sobretot, l’enrenou dels carrers i els ambients nocturns dels cafès els fascinava. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Claude_Monet.jpg

Regates a Argenteuil, obra de Monet

monet-gare-saint-lazare-.jpg

Estació de Saint-Lazare, obra de Monet

manet-olympia.jpg

Olimpia, obra de Manet

Degas_classe de ball.jpg

Classe de ball, obra de Degas

Però els més revolucionaris serien els pintors del postimpressionisme com Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec i, sobretot, Cezánne. Per primera vegada, els artistes representaven el seu propi món mental, els seus sentiments i les seves emocions.

van gogh.jpg

Autoretrat, obra de Van Gogh

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg

Girasols, obra de Van Gogh

Cezanne-Paul_Monte-Sainte-Victoire.jpg

La montagne Sainte-Victorie, obra de Cézanne

En arribar al segle XX es van desenvolupar nombrosos moviments artístics que investigarien les formes i els colors així com la seva força expressiva. Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX.

Els cubistes van recollir el llegat que va deixar Cezánne. Corrent iniciat per Picasso amb Les senyoretes d’Avinyò, el cubisme abandonava la il·lusió òptica de la representació de la tercera dimensió mitjançant la perspectiva lineal i aèria que s’usava des del Renaixement. Picasso, Braque i Gris descomponien les imatges (objectes i persones) en formes geomètriques a partir d’una reelaboració mental de la realitat, fragmentant l’objecte, i prescindien del color i de la profunditat (natures mortes, guitarres…). aquests pintors van destruir el punt de vista únic de les obres d’art al contemplar els objectes des de diferents punts de vista a la vegada per resumir les diferents percepcions d’un quadre.

las-senoritas-de-avignon.jpg

Les senyoretes d'Avinyò, obra de Picasso

cndlestk.jpg

Violí i canelobre, obra de Braque

Els fauvistes (fauves, “bèsties” en francès) van donar tot el protagonisme al color, emprant tons brillants i formes simples i decoratives. Així, una model de Matisse, el principal pintor fauvista, podia ser blava, i un cavall ser representat de color verd.

Mentre que els futuristes italians representaven el “remolí de la vida moderna” amb autors com Boccioni, els expressionistes alemanys, amb les seves figures esquinçades en quadres violents i angoixosos, es van fer ressò de les angoixes col·lectives, els temors i pors de l’ésser humà davant d’una guerra imminent i de les amenaces a la llibertat, com es pot observar en els quadres de Munch.

munch-scream.jpg

El crit, obra de Munch

Finalment, en el camp de l’escultura els artistes també van seguir camins rupturistes en favor de la creació de formes geomètriques i de la utilització de nous materials. D’entre els escultors del canvi de segle va destacar la figura de Rodin, el qual va estar força influït per l’impressionisme. Aquest artista deixava, aparentment, inacabada la superfície de les seves obres perquè, quan la llum hi incidís, la imatge es completés en la retina dels espectadors.

rodin-pensador.jpg

El pensador, obra de Rodin

El realisme

divendres, 24/12/2010

Després de les Revolucions de 1848, amb les seves implicacions socials i nacionals, els artistes compromesos amb la causa popular van intentar reflectir la vida quotidiana del poble en les seves obres donant lloc a un nou corrent cultural, el realisme, que s’imposaria tant en la pintura com en la literatura desplaçant el romanticisme.

Les principals característiques comunes dels intel·lectuals i artistes del realisme van ser:

a. La valoració de la capacitat d’observació com la qualitat més important d’un artista.

b. El desig d’objectivitat per expressar la realitat tal com és.

c. La dedicació a temes de la seva època i que reflectien escenes de la vida quotidiana.

En la pintura, el realisme no va aportar, des del punt de vista tècnic, cap innovació profunda respecte del romanticisme. Així, la gran diferència la trobem en les temàtiques que tractaven ambdós moviments: la representació de la vida quotidiana, els problemes socials derivats del procés d’industrialització, la injustícia social, l’explotació a les fàbriques, i el desencant pels fracassos revolucionaris de la primera meitat del segle XIX.

D’entre els pintors realistes van destacar Gustave Courbet, artista compromès amb els cercles revolucionaris i que va provocar unes grans polèmiques pels temes i els personatges enormement realistes que va retratar a les seves obres com els d’Enterrament a Ornans; Jean-François Millet, el qual treballava com obrer agrícola per tal d’obtenir un sou complementari i va dedicar la seva obra pictòrica a la feina dels pagesos tot presentant un ambient de senzillesa i calma com a Les espigolaires; i Honoré Daumier, el qual va començar a utilitzar les noves tècniques que li permetien una difusió més gran de la seva obra com ara les caricatures en diaris i les litografies.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans.jpg

Enterrament a Ornas, obra de Courbet. Aquesta pintura va ser considerada escandalosa en el seu temps perquè donava importància a un tema que, aparentment, era vulgar. En realitat, Courbet era un artista atrevit que representava amb cruesa el fet de l’enterrament.

Gustave_Courbet.jpg

La Baigneuse, obra de Courbet

Jean-François_Millet.jpg

Les espigolaires, obra de Millet

Jean-François_Millet_Angelus.jpg

L’Àngelus, obra de Millet. Aquest artista va representar nombroses escenes de la vida camperola d’una manera ruda, malenconiosa i sense cap ingenuïtat gràcies a la llum que plasmava en les seves obres.

daumier.jpg

Vagó de tercera, obra de Daumier. Crític àcid de la seva societat, el pintor ens presenta amb cruesa i amargor les contradiccions existents en la seva societat.

Honoré_Daumier.jpg

Marie Madeleine, obra de Daumier

A Catalunya, cal destacar l’obra de Joaquim Vayreda, un dels més importants paisatgistes del període; Marià Fortuny, amb una pintura detallista, costumista i brillant; i Isidre Nonell, creador d’un realisme dramàtic de temàtica humil i marginal.

vayreda.jpg

La sega, obra de Vayreda, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX.

Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg

L'odalisca, obra de Fortuny

Isidre_Nonell_1901_-_Estudio_de_Gitano.jpg

Gitano, obra de Nonell

En el camp de la literatura, la novel·la va ser el gènere més característic del realisme, imposant-se l’observació i la descripció de la realitat. Entre els seus autors, cal destacar l’obra dels francesos Balzac (El pare Goriot), Flaubert (Madame Bovary) i Stendhal (El roig i el negre); de l’anglès Dickens (Oliver Twist); i dels russos Tolstoi (Guerra i pau) i Dostoievski (Crim i càstig).

madame.jpg

A Catalunya, Narcís Oller, amb la seva Febre d’Or (1892),  va ser el gran representant del realisme o naturalisme literari. Però també va haver-hi d’altres autors destacats com Marià Vayreda, Dolors Monserdà o Josep Pin i Soler, que van descriure a les seves obres l’ambient a les fàbriques i als salons, és a dir, la penúria obrera en oposició a l’opulència burgesa. En la difusió d’aquest corrent literari els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà van jugar un paper molt important.

febre.gif