Arxiu de la categoria ‘4.2 L’Art del Segle XX’

L’art nouveau

dimecres, 16/01/2013

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques. Tot un exemple de llibertat creadora i de ruptura amb el passat, una explosió de la fantasia creadora.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. És a dir, tot i la internacionalització del moviment, aquest s’ha de relacionar amb els triomfants Estats nacionals i amb l’hegemonia de la burgesia urbana. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Villa_Majorelle_extérieur_02_by_Line1.jpg

Villa Majorelle

Secession_Vienna_June_2006_012.jpg

Wiener Secessionsgebäude

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

Tanmateix, els artistes modernistes van crear llenguatges expressius propis, amb una individualitat tan forta que és difícil trobar un programa o un ideari comuns que serveixin per definir el moviment en el seu conjunt. Ara bé, totes aquestes expressions artístiques tenen en comú el poderós desig de crear noves formes, unes formes alliberades, finalment, del pes de la història, però amb el bagatge de gairebé mig segle de conquestes tècniques.

Casa Municipal de Praga

Villa_Demoiselle_Reims_Art_Nouveau.jpg

Villa Demoiselle

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis. De la mateixa manera, era un moviment essencialment esteticista i integrador de les arts: tota manifestació artística havia de respondre a un mateix esperit de recreació formal.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Es tractava de jugar amb els nous materials fins a les darreres conseqüències, no només per la seva utilitat estructural, sinó també per les possibilitats expressives. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. Així, la línia sensible, la línia corba, sembla embolcallar en ritmes permanents tota l’obra plàstica modernista.

Tassel_House_stairway.JPG

Tassel House

Gustave_Serrurier-Bovy.jpg

Lit et psyché de Gustave Serrurier

La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura. I és que l’admiració per la naturalesa i les seves formes no es limitava a la decoració, sinó que afectava totalment la planta i l’estructura dels edificis, els quals eren concebuts com un organisme viu i coherent en totes les seves parts.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador, superant així la vella antítesi entre arts majors i arts menors. Les seves formes artístiques eren al carrer, en la façana, en l’estructura, en el mobiliari i en la ceràmica, parts inseparables i igualment importants dels edificis. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia. Lamentablement, els modernisme només van aconseguir transmetre, en el seu temps, un decorativisme bell però estèril i dirigit a una clientela molt determinada.

Antoni Tàpies, compromís i abstracció

dimarts, 7/02/2012

Ahir ens deixava el darrer dels grans artistes internacionals catalans: Antoni Tàpies (1923-2012), el mestre de l’art abstracte, una de les figures claus de la pintura europea de la segona meitat del segle XX. Considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme, Tàpies va crear un estil propi dins l’art d’avantguarda del segle XX combinant la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte però ple de simbolisme. Serveixin aquestes línies com a reconeixement i record a la seva figura i obra universals.

antoni-tapies.jpg

Antoni Tàpies

La Guerra Civil (1936-1939) i la incomunicació del país amb Europa havien comportat un estancament artístic en el context de la postguerra. Espanya es convertia en una illa en la qual les influències d’allò que succeïa a Europa i Amèrica arribaven sempre amb retard i sota l’estricta vigilància de la censura. Però aquesta tendència aviat es trencaria en el camp de la pintura, el 1948, amb el naixement del grup Dau al Set a Barcelona. Iniciativa del pintor gironí Joan-Josep Tharrats (1918-2001), en aquest grup hem d’incloure artistes com Modest Cuixart (1925-2007), Joan Ponç (1927-1984), Josep Guinovart (1927-2007) o Antoni Tàpies, però també a escriptors com Juan Eduardo Cirlot (1916-1973), crítics com Arnau Puig (1926) o poetes com Joan Brossa (1919-1998).

Les primeres obres sorgides des d’aquest col·lectiu va caracteritzar-se per un caràcter màgic o surrealista. Hauríem d’esperar fins el 1948 per a trobar les primeres obres no figuratives i amb una clara tendència a l’experimentació amb els materials més diversos. I la consolidació del moviment abstracte català i espanyol nascut a l’empara del Dau al Set barceloní i l’Escuela de Altamira santanderina arribaria en la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte, el 1951. Arrel d’aquesta exposició, i de les següents biennals, així com de la celebració del Primer Congrés Internacional d’Art Abstracte, els informalistes hispànics van assolir renom a nivell internacional.

tàpies collage arros cordes.jpg

Collage d'arròs i cordes (1947)

D’aquests pintors, Antoni Tàpies va ser el que més va influir en el desenvolupament de la plàstica catalana i espanyola des dels anys cinquanta. Abans d’entrar en l’anàlisi de la seva obra, però, cal tenir present la seva amistat amb el poeta i artista Joan Brossa, una relació íntima que perduraria des del 1946 fins a la mort del poeta. Gràcies a Brossa, Tàpies va poder entrar en contacte amb els artistes de Dau al Set, va visitar Joan Miró (1893-1983) i va conèixer l’obra de Paul Klee (1879-1940).

Tot i que és considerat com el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, l’obra de Brossa no es pot identificar exclusivament amb la poesia. Va ser també un destacat dramaturg, un pintor i un escultor. Però, per sobre de tot va ser una figura compromesa amb el seu temps. Brossa va emprar les paraules, les imatges i els objectes per a crear unes obres d’arrel surrealista que denoten un compromís progressista, lluitador i inconformista. I aquest esperit va transmetre’l a Tàpies, el qual el continuaria en la seva obra. Ambdós personatges van ser sincers i honestos a l’hora de transmetre el seu compromís, defugint de la retòrica i impostura d’altres artistes surrealistes com Dalí.

fre-9x

Matèria en forma de peu (1965)

A partir de la dècada dels anys cinquanta, Tàpies va deixar de banda definitivament el surrealisme dels seus anys de joventut per començar a elaborar un llenguatge personal i intransferible que va caracteritzar-se per l’abandonament de la figura i un interès creixent en la plasmació dels efectes plàstics de la matèria. El primer pas van ser els collages, que aviat s’enriquirien amb les esgarrapades sobre el llenç, les empremtes i la utilització de cordes, sorra, terra i fustes, entre d’altres materials.

L’artista barceloní va mostrar-se sempre interessat per l’expressivitat de la matèria, a la qual va concedir un paper destacat en la comunicació de la seva obra. Mitjançant rics empastaments de materials diversos, des de la pols del marbre fins als olis i les coles, passant per l’ús de diferents textures procedents de teixits, cordes i cartrons, Tàpies va produir uns contrastos inquietants entre les superfícies netes i polides i la presència d’objectes precisos que ens evoquen una actitud màgica de grans transcendència, les esgarrapades i les esquerdes. És una obra que ens recorda els murs dels carrers, ferits pel pas del temps i per l’acció dels homes.

1306148014906.jpg

Forma negra sobre quadrat gris (1960)

Això, però, no volia dir que les referències figuratives desapareguessin completament de la seva pintura: el misteri del cos humà també va ser un tema que el va acompanyar al llarg de la seva vida, especialment en els anys seixanta. A més, en la seva darrera producció, Tàpies va recórrer a l’art pobre amb l’objectiu de sobrevalorar materials misèrrims i efímers que anteriorment no havien estat considerats com dignes de la plàstica. Finalment, les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida.

Però la pintura de Tàpies, la seva obra universal, no pot ser reduïda a una investigació formal sobre la matèria pictòrica. El caràcter de la seva producció sempre anirà lligat a la profunda càrrega ideològica i política que l’acompanyaven. És el seu compromís amb Catalunya i amb les idees del progressisme, de l’esquerra. Així, en els anys seixanta i setanta, Tàpies va involucrar-se activament en la lluita antifranquista i va mantenir una relació molt estreta amb els comunistes catalans del PSUC.

WEB_T-2034.jpg

A la memòria de Salvador Puig Antich (1974)

És en aquest moment quan la seva obra adquireix un caràcter polític més elevat, de clara reivindicació catalanista i d’oberta oposició al règim franquista. En general, tota l’obra de Tàpies està lligada a una forta càrrega emotiva, però en molts casos hi ha signes que tenen una significació clara i evident: les quatre barres de la senyera que tenyeixen la seva obra. Aqueix activisme el portaria, 1966, a participar en accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants o a formar part de la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos de 1970, per la que va arribar a ser empresonat durant un curt espai de temps. Així, el catalanisme d’esquerres que Tàpies representava mai va refugiar-se simplement en l’especulació metafísica de la seva obra artística, sinó que va ser portat a l’acció. El seu compromís no va ser gens abstracte.

160309_1237208658_58_2009_04_21-iluminacions2.jpg

Pintura romànica i barretina (1971)

TAPIES- L'ESPERIT CATALA.jpg

L'esperit català (1971)

El modernisme

diumenge, 9/01/2011

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Paris_Grand_Palais_Interieur.jpg

Interior del Grand Palais de París

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador. Les seves formes artístiques eren al carrer, a l’edifici i en el mobiliari. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia.

lalique.jpg

Ornament femení, obra de René Lalique

La decidida voluntat d’artistes i intel·lectuals catalans d’incorporar-se als nous corrents culturals d’Europa va fer triomfar el modernisme a Catalunya, que va esdevenir un moviment amb uns trets identificatius propis. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant.

Així, al voltant de la revista L’Avenç es configuraria el nucli modernista que s’articularia definitivament en les Festes Modernistes que van celebrar-se al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius (1892, 1893 i 1894). Aquestes festes eren l’espai ideològic del modernisme català i en elles van desenvolupar-se totes les manifestacions artístiques del període. És per això que a Catalunya la influència modernista va manifestar-se en els camps més diversos: pintura (Ramon Cases, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Raimon Casellas, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Morera, Enric Granados) i, sobretot, en el camp de l’arquitectura i les arts decoratives, on s’assoliria l’expressió màxima d’aquest estil.

Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana.

El primer representant de modernisme barceloní va ser Lluís Domènech i Montaner, que durant els anys vuitanta del segle XIX es va anticipar als moviments de l’art noveau europeus i va dissenyar construccions segons aquell estil nou, com ara l’Editorial Montaner i Simon, que actualment és l’emplaçament de la Fundació Tàpies, i el restaurant del parc de la Ciutadella, que avui és el Museu de Zoologia. L’obra culminant de Domènech i Montaner va ser el Palau de la Música Catalana de Barcelona, el qual presenta una decoració molt interessant i netament modernista, així com els finestrals, els grups escultòrics de l’escenari, i les corbes de l’exterior, especialment les de balcons i baranes.

Palau Musica.jpg

Façana del Palau de la Música de Barcelona

PalauMusica.JPG

Interior del Palau de la Música de Barcelona

També cal mencionar la figura de Josep Puig i Cadafalch, el qual, tot i que va ser fonamentalment un continuador del neogoticisme, va donar als espais interiors dels seus edificis un tractament netament modernista.

casa trinxet.jpg

Interior de la Casa Trinxet, obra de Puig i Cadafalch

Però el gran representant del modernisme barceloní va ser Antoni Gaudí, un arquitecte original que esdevindria el protagonista indiscutible del moviment aconseguint una fusió harmònica entre art i natura. Una gran part de la seva obra va ser construïda durant el segle XX, però les primeres són de finals del vuit-cents i ja ens donen exemple d’un estil molt personal. El geni de Gaudí va deixar un ampli llegat de monuments modernistes a Barcelona com ara la Casa Batlló, la Casa Vicens, la Casa Milà o el Parc Güell, i va culminar amb la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família on la façana té la força ascensional de l’art gòtic i el recobriment ornamental, amb desenes d’escultures i una vegetació exuberant, atorga a aquest edifici una personalitat única en la història de l’arquitectura.

Casa Batllo.JPG

La Casa Batlló

pedrera.jpg

La Casa Milà, coneguda com La Pedrera

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La Sagrada Família

Sagrada familia.jpg

Interior de la Sagrada Família, el dia de la seva consagració pel papa Benet XVI

La Belle Époque, l’art en el canvi de segle

dijous, 6/01/2011

“Belle Époque” és l’expressió francesa que designa el període d’eufòria que va precedir a la Primera Guerra Mundial. L’absència de guerra entre les grans potències europees des del 1870, la llibertat de moviment de les persones i mercaderies en el món occidental, l’expansió econòmica a partir del 1895 i les innovacions tecnològiques determinarien la Belle Époque de la burgesia europea, segura de la seva prosperitat i de la solidesa del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària, malgrat la cruesa de les tensions socials i de les formulacions revolucionàries que s’estaven produint.

Aquesta és una expressió nascuda poc després de la Primera Guerra Mundial per a designar el període comprès entre la Guerra Franco-prussiana de 1870-1871 i l’esclat de la Gran Guerra de 1914. Per tant, aquesta designació si bé responia en part a una realitat (expansió, ambició, fe en el progrés), principalment era el resultat d’una visió nostàlgica que tendia a embellir la realitat després del trauma de la guerra. Ara bé, és indubtable que aquest període va ser una època de gran creativitat artística, especialment en el camp de la pintura.

labelleepoque.jpg

En el món de l’arquitectura en el darrer terç del segle XIX es van produir dos fets lligats a la Revolució Industrial i que influirien definitivament en la configuració d’una nova arquitectura: la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat.

Els nous materials (ferro, acer, formigó armat, vidre, etc.) van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada.

La torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

Torre Eiffel.jpg

La Torre Eiffel de París

Mentrestant, als Estats Units, els arquitectes de l’anomenada Escola de Chicago, com Louis H. Sullivan, després de la invenció de l’ascensor elèctric i com a conseqüència de l’encariment del sòl urbà, van aixecar els primers gratacels que aviat serien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

stock_exchange_building.jpg

Edificació de Louis H. Sullivan a Chicago

Posteriorment, entre 1890 i 1910, es desenvoluparia a Europa un altre moviment artístic vinculat a l’arquitectura: el modernisme.

En el camp de la pintura, a finals del segle XIX trobem la fallida de l’art figuratiu que havia caracteritzat el vuit-cents, tot donant pas a l’època dels pintors impressionistes, postimpressionistes i avantguardistes. En aquest procés va tenir una gran influència el fet que, el 1839, hagués nascut la fotografia, generalitzada des dels anys cinquanta del segle XIX. Amb la fotografia, la funció de la pintura de representar la realitat amb fidelitat va entrar en crisi, donant lloc a l’exploració de nous camins.

D’aquesta manera, en el darrer quart del segle, un grup de pintors, integrat per artistes com Monet, Degas, Manet o Remoir, van iniciar un nou estil pictòric anomenat impressionisme, que significava l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement.

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics en el camp de la percepció visual com ara la fotografia (l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris).

Els impressionistes com Monet, Renoir i Degas, van experimentar amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. La vida urbana i, sobretot, l’enrenou dels carrers i els ambients nocturns dels cafès els fascinava. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Claude_Monet.jpg

Regates a Argenteuil, obra de Monet

monet-gare-saint-lazare-.jpg

Estació de Saint-Lazare, obra de Monet

manet-olympia.jpg

Olimpia, obra de Manet

Degas_classe de ball.jpg

Classe de ball, obra de Degas

Però els més revolucionaris serien els pintors del postimpressionisme com Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec i, sobretot, Cezánne. Per primera vegada, els artistes representaven el seu propi món mental, els seus sentiments i les seves emocions.

van gogh.jpg

Autoretrat, obra de Van Gogh

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg

Girasols, obra de Van Gogh

Cezanne-Paul_Monte-Sainte-Victoire.jpg

La montagne Sainte-Victorie, obra de Cézanne

En arribar al segle XX es van desenvolupar nombrosos moviments artístics que investigarien les formes i els colors així com la seva força expressiva. Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX.

Els cubistes van recollir el llegat que va deixar Cezánne. Corrent iniciat per Picasso amb Les senyoretes d’Avinyò, el cubisme abandonava la il·lusió òptica de la representació de la tercera dimensió mitjançant la perspectiva lineal i aèria que s’usava des del Renaixement. Picasso, Braque i Gris descomponien les imatges (objectes i persones) en formes geomètriques a partir d’una reelaboració mental de la realitat, fragmentant l’objecte, i prescindien del color i de la profunditat (natures mortes, guitarres…). aquests pintors van destruir el punt de vista únic de les obres d’art al contemplar els objectes des de diferents punts de vista a la vegada per resumir les diferents percepcions d’un quadre.

las-senoritas-de-avignon.jpg

Les senyoretes d'Avinyò, obra de Picasso

cndlestk.jpg

Violí i canelobre, obra de Braque

Els fauvistes (fauves, “bèsties” en francès) van donar tot el protagonisme al color, emprant tons brillants i formes simples i decoratives. Així, una model de Matisse, el principal pintor fauvista, podia ser blava, i un cavall ser representat de color verd.

Mentre que els futuristes italians representaven el “remolí de la vida moderna” amb autors com Boccioni, els expressionistes alemanys, amb les seves figures esquinçades en quadres violents i angoixosos, es van fer ressò de les angoixes col·lectives, els temors i pors de l’ésser humà davant d’una guerra imminent i de les amenaces a la llibertat, com es pot observar en els quadres de Munch.

munch-scream.jpg

El crit, obra de Munch

Finalment, en el camp de l’escultura els artistes també van seguir camins rupturistes en favor de la creació de formes geomètriques i de la utilització de nous materials. D’entre els escultors del canvi de segle va destacar la figura de Rodin, el qual va estar força influït per l’impressionisme. Aquest artista deixava, aparentment, inacabada la superfície de les seves obres perquè, quan la llum hi incidís, la imatge es completés en la retina dels espectadors.

rodin-pensador.jpg

El pensador, obra de Rodin

Documental: “Guernica, pintura de guerra”

diumenge, 7/11/2010

Fa 70 anys, l’aviació alemanya a les ordres de Franco va bombardejar Guernica, la ciutat sagrada dels bascos. El brutal atac va inspirar Picasso per pintar una obra mestra: el “Guernica”. Des d’aleshores, aquest quadre s’ha convertit en un crit universal contra la barbàrie de la guerra.