Arxiu de la categoria ‘4.1 L’Art del segle XIX’

El modernisme

diumenge, 9/01/2011

Entre 1890 i 1910 va difondre’s per Europa un nou moviment artístic molt original: el modernisme o art nouveau,  que va tenir l’expressió més important en el camp de l’arquitectura, però també va influir moltíssim en la decoració, i en un moment determinat va arribar a inspirar d’una o altra manera totes les manifestacions artístiques.

Aquest moviment responia als desitjos de diferenciació dels habitatges de la burgesia benestant, dels grans propietaris i dels financers a la recerca de formes més distingides de les que oferia la producció industrial. Així, amb uns trets comuns que el caracteritzarien arreu, naixia l’art nouveau a França i Bèlgica, el Jugendstil a Alemanya, el Sezessionstil a Àustria o el Stile Liberty a Itàlia, és a dir, el que a Catalunya seria conegut com el modernisme.

Paris_Grand_Palais_Interieur.jpg

Interior del Grand Palais de París

El moviment modernista va tenir dues capitals a l’Europa del tombant de segle, aquelles ciutats on la classe social que sol·licitava aquests tipus d’habitatges i mobles de nou disseny estava més ben instal·lada: Viena i Barcelona. En aquestes ciutats no és fa gens difícil reconèixer un edifici modernista, així com una porta, una cadira, una vitrina o una escultura ja que aquestes presenten uns trets característics que les fan diferenciables de qualsevol altra expressió artística coneguda fins aquell moment.

El modernisme va néixer com una explosió de llibertat, de reacció contra el passat, de rebuig a la lletjor de la ciutat industrial i la producció en sèrie. No renunciaven a l’ús de nous materials industrials, però volien que aquests oferissin un caràcter decoratiu als edificis.

Els artistes, trencant amb la tradició, van deixar anar la seva fantasia. Les formes ondulades i els entrellaçaments, que tenien com a font d’inspiració la naturalesa, dominarien totes les obres modernistes, per això podem dir que són construccions orgàniques, formes artificials construïdes a imitació de les formes naturals. Sovint sorgien temes vegetals, amb tiges enfiladisses molt llargues. La trilogia essencial i definitòria del moviment seria: fantasia, corba i natura.

Els modernistes treballaven totes les arts en un procés integrador. Les seves formes artístiques eren al carrer, a l’edifici i en el mobiliari. Utilitzaven tècniques diverses, i van recuperar-ne algunes que estaven en desús com la ceràmica, la vidrieria, el ferro forjat o la marqueteria. El caràcter artesà que tenien molts dels seus treballs encaria els productes, per la qual cosa la seva clientela es trobava fonamentalment entre la burgesia.

lalique.jpg

Ornament femení, obra de René Lalique

La decidida voluntat d’artistes i intel·lectuals catalans d’incorporar-se als nous corrents culturals d’Europa va fer triomfar el modernisme a Catalunya, que va esdevenir un moviment amb uns trets identificatius propis. Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant.

Així, al voltant de la revista L’Avenç es configuraria el nucli modernista que s’articularia definitivament en les Festes Modernistes que van celebrar-se al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys consecutius (1892, 1893 i 1894). Aquestes festes eren l’espai ideològic del modernisme català i en elles van desenvolupar-se totes les manifestacions artístiques del període. És per això que a Catalunya la influència modernista va manifestar-se en els camps més diversos: pintura (Ramon Cases, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol), literatura (Joan Maragall, Raimon Casellas, Víctor Català), música (Isaac Albéniz, Enric Morera, Enric Granados) i, sobretot, en el camp de l’arquitectura i les arts decoratives, on s’assoliria l’expressió màxima d’aquest estil.

Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana.

El primer representant de modernisme barceloní va ser Lluís Domènech i Montaner, que durant els anys vuitanta del segle XIX es va anticipar als moviments de l’art noveau europeus i va dissenyar construccions segons aquell estil nou, com ara l’Editorial Montaner i Simon, que actualment és l’emplaçament de la Fundació Tàpies, i el restaurant del parc de la Ciutadella, que avui és el Museu de Zoologia. L’obra culminant de Domènech i Montaner va ser el Palau de la Música Catalana de Barcelona, el qual presenta una decoració molt interessant i netament modernista, així com els finestrals, els grups escultòrics de l’escenari, i les corbes de l’exterior, especialment les de balcons i baranes.

Palau Musica.jpg

Façana del Palau de la Música de Barcelona

PalauMusica.JPG

Interior del Palau de la Música de Barcelona

També cal mencionar la figura de Josep Puig i Cadafalch, el qual, tot i que va ser fonamentalment un continuador del neogoticisme, va donar als espais interiors dels seus edificis un tractament netament modernista.

casa trinxet.jpg

Interior de la Casa Trinxet, obra de Puig i Cadafalch

Però el gran representant del modernisme barceloní va ser Antoni Gaudí, un arquitecte original que esdevindria el protagonista indiscutible del moviment aconseguint una fusió harmònica entre art i natura. Una gran part de la seva obra va ser construïda durant el segle XX, però les primeres són de finals del vuit-cents i ja ens donen exemple d’un estil molt personal. El geni de Gaudí va deixar un ampli llegat de monuments modernistes a Barcelona com ara la Casa Batlló, la Casa Vicens, la Casa Milà o el Parc Güell, i va culminar amb la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família on la façana té la força ascensional de l’art gòtic i el recobriment ornamental, amb desenes d’escultures i una vegetació exuberant, atorga a aquest edifici una personalitat única en la història de l’arquitectura.

Casa Batllo.JPG

La Casa Batlló

pedrera.jpg

La Casa Milà, coneguda com La Pedrera

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La Sagrada Família

Sagrada familia.jpg

Interior de la Sagrada Família, el dia de la seva consagració pel papa Benet XVI

La Belle Époque, l’art en el canvi de segle

dijous, 6/01/2011

“Belle Époque” és l’expressió francesa que designa el període d’eufòria que va precedir a la Primera Guerra Mundial. L’absència de guerra entre les grans potències europees des del 1870, la llibertat de moviment de les persones i mercaderies en el món occidental, l’expansió econòmica a partir del 1895 i les innovacions tecnològiques determinarien la Belle Époque de la burgesia europea, segura de la seva prosperitat i de la solidesa del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària, malgrat la cruesa de les tensions socials i de les formulacions revolucionàries que s’estaven produint.

Aquesta és una expressió nascuda poc després de la Primera Guerra Mundial per a designar el període comprès entre la Guerra Franco-prussiana de 1870-1871 i l’esclat de la Gran Guerra de 1914. Per tant, aquesta designació si bé responia en part a una realitat (expansió, ambició, fe en el progrés), principalment era el resultat d’una visió nostàlgica que tendia a embellir la realitat després del trauma de la guerra. Ara bé, és indubtable que aquest període va ser una època de gran creativitat artística, especialment en el camp de la pintura.

labelleepoque.jpg

En el món de l’arquitectura en el darrer terç del segle XIX es van produir dos fets lligats a la Revolució Industrial i que influirien definitivament en la configuració d’una nova arquitectura: la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat.

Els nous materials (ferro, acer, formigó armat, vidre, etc.) van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada.

La torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

Torre Eiffel.jpg

La Torre Eiffel de París

Mentrestant, als Estats Units, els arquitectes de l’anomenada Escola de Chicago, com Louis H. Sullivan, després de la invenció de l’ascensor elèctric i com a conseqüència de l’encariment del sòl urbà, van aixecar els primers gratacels que aviat serien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

stock_exchange_building.jpg

Edificació de Louis H. Sullivan a Chicago

Posteriorment, entre 1890 i 1910, es desenvoluparia a Europa un altre moviment artístic vinculat a l’arquitectura: el modernisme.

En el camp de la pintura, a finals del segle XIX trobem la fallida de l’art figuratiu que havia caracteritzat el vuit-cents, tot donant pas a l’època dels pintors impressionistes, postimpressionistes i avantguardistes. En aquest procés va tenir una gran influència el fet que, el 1839, hagués nascut la fotografia, generalitzada des dels anys cinquanta del segle XIX. Amb la fotografia, la funció de la pintura de representar la realitat amb fidelitat va entrar en crisi, donant lloc a l’exploració de nous camins.

D’aquesta manera, en el darrer quart del segle, un grup de pintors, integrat per artistes com Monet, Degas, Manet o Remoir, van iniciar un nou estil pictòric anomenat impressionisme, que significava l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement.

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics en el camp de la percepció visual com ara la fotografia (l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris).

Els impressionistes com Monet, Renoir i Degas, van experimentar amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. La vida urbana i, sobretot, l’enrenou dels carrers i els ambients nocturns dels cafès els fascinava. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Claude_Monet.jpg

Regates a Argenteuil, obra de Monet

monet-gare-saint-lazare-.jpg

Estació de Saint-Lazare, obra de Monet

manet-olympia.jpg

Olimpia, obra de Manet

Degas_classe de ball.jpg

Classe de ball, obra de Degas

Però els més revolucionaris serien els pintors del postimpressionisme com Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec i, sobretot, Cezánne. Per primera vegada, els artistes representaven el seu propi món mental, els seus sentiments i les seves emocions.

van gogh.jpg

Autoretrat, obra de Van Gogh

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg

Girasols, obra de Van Gogh

Cezanne-Paul_Monte-Sainte-Victoire.jpg

La montagne Sainte-Victorie, obra de Cézanne

En arribar al segle XX es van desenvolupar nombrosos moviments artístics que investigarien les formes i els colors així com la seva força expressiva. Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX.

Els cubistes van recollir el llegat que va deixar Cezánne. Corrent iniciat per Picasso amb Les senyoretes d’Avinyò, el cubisme abandonava la il·lusió òptica de la representació de la tercera dimensió mitjançant la perspectiva lineal i aèria que s’usava des del Renaixement. Picasso, Braque i Gris descomponien les imatges (objectes i persones) en formes geomètriques a partir d’una reelaboració mental de la realitat, fragmentant l’objecte, i prescindien del color i de la profunditat (natures mortes, guitarres…). aquests pintors van destruir el punt de vista únic de les obres d’art al contemplar els objectes des de diferents punts de vista a la vegada per resumir les diferents percepcions d’un quadre.

las-senoritas-de-avignon.jpg

Les senyoretes d'Avinyò, obra de Picasso

cndlestk.jpg

Violí i canelobre, obra de Braque

Els fauvistes (fauves, “bèsties” en francès) van donar tot el protagonisme al color, emprant tons brillants i formes simples i decoratives. Així, una model de Matisse, el principal pintor fauvista, podia ser blava, i un cavall ser representat de color verd.

Mentre que els futuristes italians representaven el “remolí de la vida moderna” amb autors com Boccioni, els expressionistes alemanys, amb les seves figures esquinçades en quadres violents i angoixosos, es van fer ressò de les angoixes col·lectives, els temors i pors de l’ésser humà davant d’una guerra imminent i de les amenaces a la llibertat, com es pot observar en els quadres de Munch.

munch-scream.jpg

El crit, obra de Munch

Finalment, en el camp de l’escultura els artistes també van seguir camins rupturistes en favor de la creació de formes geomètriques i de la utilització de nous materials. D’entre els escultors del canvi de segle va destacar la figura de Rodin, el qual va estar força influït per l’impressionisme. Aquest artista deixava, aparentment, inacabada la superfície de les seves obres perquè, quan la llum hi incidís, la imatge es completés en la retina dels espectadors.

rodin-pensador.jpg

El pensador, obra de Rodin

El realisme

divendres, 24/12/2010

Després de les Revolucions de 1848, amb les seves implicacions socials i nacionals, els artistes compromesos amb la causa popular van intentar reflectir la vida quotidiana del poble en les seves obres donant lloc a un nou corrent cultural, el realisme, que s’imposaria tant en la pintura com en la literatura desplaçant el romanticisme.

Les principals característiques comunes dels intel·lectuals i artistes del realisme van ser:

a. La valoració de la capacitat d’observació com la qualitat més important d’un artista.

b. El desig d’objectivitat per expressar la realitat tal com és.

c. La dedicació a temes de la seva època i que reflectien escenes de la vida quotidiana.

En la pintura, el realisme no va aportar, des del punt de vista tècnic, cap innovació profunda respecte del romanticisme. Així, la gran diferència la trobem en les temàtiques que tractaven ambdós moviments: la representació de la vida quotidiana, els problemes socials derivats del procés d’industrialització, la injustícia social, l’explotació a les fàbriques, i el desencant pels fracassos revolucionaris de la primera meitat del segle XIX.

D’entre els pintors realistes van destacar Gustave Courbet, artista compromès amb els cercles revolucionaris i que va provocar unes grans polèmiques pels temes i els personatges enormement realistes que va retratar a les seves obres com els d’Enterrament a Ornans; Jean-François Millet, el qual treballava com obrer agrícola per tal d’obtenir un sou complementari i va dedicar la seva obra pictòrica a la feina dels pagesos tot presentant un ambient de senzillesa i calma com a Les espigolaires; i Honoré Daumier, el qual va començar a utilitzar les noves tècniques que li permetien una difusió més gran de la seva obra com ara les caricatures en diaris i les litografies.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans.jpg

Enterrament a Ornas, obra de Courbet. Aquesta pintura va ser considerada escandalosa en el seu temps perquè donava importància a un tema que, aparentment, era vulgar. En realitat, Courbet era un artista atrevit que representava amb cruesa el fet de l’enterrament.

Gustave_Courbet.jpg

La Baigneuse, obra de Courbet

Jean-François_Millet.jpg

Les espigolaires, obra de Millet

Jean-François_Millet_Angelus.jpg

L’Àngelus, obra de Millet. Aquest artista va representar nombroses escenes de la vida camperola d’una manera ruda, malenconiosa i sense cap ingenuïtat gràcies a la llum que plasmava en les seves obres.

daumier.jpg

Vagó de tercera, obra de Daumier. Crític àcid de la seva societat, el pintor ens presenta amb cruesa i amargor les contradiccions existents en la seva societat.

Honoré_Daumier.jpg

Marie Madeleine, obra de Daumier

A Catalunya, cal destacar l’obra de Joaquim Vayreda, un dels més importants paisatgistes del període; Marià Fortuny, amb una pintura detallista, costumista i brillant; i Isidre Nonell, creador d’un realisme dramàtic de temàtica humil i marginal.

vayreda.jpg

La sega, obra de Vayreda, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX.

Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg

L'odalisca, obra de Fortuny

Isidre_Nonell_1901_-_Estudio_de_Gitano.jpg

Gitano, obra de Nonell

En el camp de la literatura, la novel·la va ser el gènere més característic del realisme, imposant-se l’observació i la descripció de la realitat. Entre els seus autors, cal destacar l’obra dels francesos Balzac (El pare Goriot), Flaubert (Madame Bovary) i Stendhal (El roig i el negre); de l’anglès Dickens (Oliver Twist); i dels russos Tolstoi (Guerra i pau) i Dostoievski (Crim i càstig).

madame.jpg

A Catalunya, Narcís Oller, amb la seva Febre d’Or (1892),  va ser el gran representant del realisme o naturalisme literari. Però també va haver-hi d’altres autors destacats com Marià Vayreda, Dolors Monserdà o Josep Pin i Soler, que van descriure a les seves obres l’ambient a les fàbriques i als salons, és a dir, la penúria obrera en oposició a l’opulència burgesa. En la difusió d’aquest corrent literari els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà van jugar un paper molt important.

febre.gif

El romanticisme

dimecres, 22/12/2010

Des de començaments del segle XIX va escampar-se per Europa un important moviment artístic caracteritzat per l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individu, la defensa dels sentiments i el gust per la natura i les cultures populars. Paral·lelament, les guerres napoleòniques van afavorir un nou contacte amb les cultures orientals (Egipte, Índia), que va començar a influir en una cultura europea en la qual els moviments revolucionaris havien renovat en profunditat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent artístic, el romanticisme, que va afectar totes les arts i va tenir aquestes característiques:

a. Al contrari que el neoclassicisme, el romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. En canvi, va revaloritzar l’expressió dels sentiments i la passió, així com de l’exaltació de l’individu. Els romàntics s’inspiraven en el dolor, la soledat, la tristesa, la malencolia… en definitiva, en una profunda insatisfacció amb el seu món. A la vegada, els romàntics van establir una actitud positiva davant la naturalesa que els portaria a establir-hi una proximitat afectiva.

b. Amb el romanticisme es va imposar una nova visió del món i de l’ésser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia, la necessitat de fugir i la creativitat sobre el món acadèmic. És a dir, el creador romàntic estava marcat per un esperit de rebel·lia que el portava a reclamar més llibertat enfront de les normes acadèmiques.

c. El romanticisme buscava la inspiració en l’edat mitjana i no en l’època clàssica, perquè era en aquell temps on situaven l’origen històric dels pobles europeus i on buscaven les seves arrels culturals i lingüístiques. És per això que es va posar de moda la novel·la històrica d’ambient medieval i que en l’arquitectura es van recuperar les formes gòtiques, donant lloc al neogòtic. També en aquesta estreta relació amb l’historicisme trobem la relació que vincularia el romanticisme amb els moviments nacionalistes.

L’arquitectura del romanticisme va caracteritzar-se pel gust pels temes medievals donant lloc a una arquitectura historicista. Així, es van construir edificis inspirats en els estils orientals bizantí i islàmic, com ara el Pavelló Reial de Brighton, i en els estils medievals romànic i gòtic, com el Parlament de Londres o l’església votiva de Viena.

Pavelló Reial de Brighton.jpg

Pavelló Reial de Brighton

ParliamentFromLondon.jpg

Parlament de Londres

wien-votivkirche.jpg

Església votiva de Viena

En pintura, els autors romàntics van mostrar interès per reflectir els valors de l’època en uns quadres que es representaven amb molt moviment, fent servir colors brillants que omplien de llum les obres, representant paisatges violents i plens de contrastos, i expressant sentiments extrems i apassionats, sovint inspirats en temes orientals.

Un dels temes capitals de la pintura romàntica va ser l’històrico-al·legòric. És el cas, per exemple, de La Llibertat Guiant el Poble de Delacroix. Aquest pintor va pintar la tela per a celebrar la Revolució francesa de 1830, un cant a la revolta parisenca que és una mostra dels compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. El quadre representa la llibertat (figura al·legòrica) que, onejant la bandera (un altre element simbòlic que agermana tots els francesos), fa avançar el poble i, al voltant de l’obra, Delacroix va escriure al seu germà: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

La Llibertat Guiant el Poble, obra d'Eugène Delacroix

D’entre els pintors romàntics destaca l’obra dels francesos Eugène Delacroix (La Llibertat Guiant el Poble, Dones d’Alger i La Matança de Quios) i Théodore Géricault (Rai de la Medusa, on s’exalça el moviment tant de les persones com de les forces de la natura), de l’alemany  Caspar David Friedrich (Viatger davant d’un mar de boira), del paisatgista britànic Turner (Pluja, vapor i velocitat) i de l’espanyol Federico de Madrazo, autor d’excel·lents retrats (La comtessa de Vilches). A Catalunya destaca l’obra de Claudi Lorenzale amb pintures d’escenes històriques (Mort de Guifré el Pelós).

algerian.jpe

Dones d’Alger, obra d'Eugène Delacroix

eugene-delacroix_scenes-from-the-massacre-at-chios.jpg

La Matança de Quios, obra d'Eugène Delacroix

Théodore_Géricault_-_Le_Radeau_de_la_Méduse.jpg

Rai de la Medusa, obra de Théodore Géricault

wanderer-above-the-mists-friedrich.jpg

Viatger davant d’un mar de boira, obra de Caspar David Friedrich

turner_rain.JPG

Pluja, vapor i velocitat, obra de Joseph Mallord William Turner

La condesa de Vilches.jpg

La comtessa de Vilches, obra de Federico de Madrazo

Lorenzale_-_Creació_de_l'escut_de_Barcelona.jpg

Mort de Guifré el Pelós, obra de Claudi Lorenzale

La literatura va ser un altre dels principals vehicles d’expressió dels ideals del romanticisme, sobretot en el camp de la poesia on van destacar autors com ara Lord Byron, John Keats, Giacomo Leopardi o Friedrich Schiller. L’alemany Goethe va destacar en poesia, narrativa i drama; el britànic Walter Scott per les seves novel·les històriques; i el francès Victor Hugo va arribar als cims més alts del drama romàntic amb Els Miserables (1862). A Espanya cal destacar l’obra de Mariano José de Larra (a més dels seus articles crítics va practicar la novel·la històrica amb El doncel de don Enrique el Doliente), José de Espronceda (El estudiante de Salamanca), José Zorrila (Don Juan Tenorio) i Gustavo Adolfo Bécquer (Rimas y Leyendas). A Catalunya el romanticisme va veure’s reflectit en la Renaixença.

becquer.jpg

Gustavo Adolfo Bécquer

Tot i això, possiblement, va ser en el camp de la música, on els sentiments romàtics van trobar el seu millor mitjà d’expressió. Així, l’obra de Beethoven va suposar la ruptura entre el classicisme i el romanticisme, i les composicions de compositors com Brahms, Schumann, Schubert i Chopin ja es consideren plenament romàntiques. Però, a més dels sentiments propis dels herois romàntics, compositors om Verdi o Wagner van saber reflectir el naixement de l’esperit nacional en les seves òperes.

Stieler, Joseph Karl: Beethoven mit der Missa solemnis Ölgemälde, 1819

Ludwig van Beethoven

L’art neoclàssic

dilluns, 20/12/2010

A mitjans del segle XVIII va produir-se una ferma reacció contra l’estil rococó precedent i, sota la influència de les doctrines racionalistes de la Il·lustració, novament va tornar a buscar-se en els clàssics a la recerca de la bellesa ideal i les proporcions ideals. Així, l’esgotament del barroc i l’impacte que va produir en el món cultural el descobriment de les ruïnes de Pompeia (1748) van fer renéixer un altre cop l’interès per la Grècia i la Roma clàssiques donant lloc a un nou estil que va ser denominat neoclàssic.

Enfront dels arts barroc i rococó, en els quals sobretot predominaven la inestabilitat i el desequilibri, el neoclassicisme buscava recuperar l’equilibri i la simetria, a través de les línies rectes, i a la vegada procurava de transmetre una sensació de solidesa que imitava el classicisme grecollatí.

El neoclassicisme va desenvolupar-se principalment a França, que així desbancava definitivament Itàlia com a capdavantera de les tendències artístiques del set-cents. Cal tenir present que en el segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, juntament amb el pensament il·lustrat, per tota Europa.

A més, els dèspotes il·lustrats del període van patrocinar la cultura i l’art del neoclassicisme com a forma d’exaltació del seu poder. D’aquesta manera, ciutats com París, Viena o Madrid van ser embellides amb la construcció de nous edificis i van esdevenir focus culturals molt importants en el seu temps.

Amb l’esclat de la Revolució francesa, el neoclassicisme va mantenir-se com l’estil artístic dominant a Europa, situació que mantindria durant tot el període revolucionari i l’Imperi Napoleònic. Ara bé, en aquest darrer període, els artistes neoclàssics abandonarien els temes més acadèmics, costumistes i de cort, per esdevenir els millors testimonis dels esdeveniments històrics que estaven transformant, sense possibilitat de retorn, la fisonomia d’Europa.

En l’arquitectura van edificar-se arcs de triomf, esglésies que per la seva caracterització semblaven temples romans i columnes commemoratives com les que havien construït els antics romans. D’entre els arquitectes més importants del període cal destacar els francesos Boulée, Lodoux i Souflot (l’arquitecte del Panteó).

pantheon.jpg

El Panteó de París

A Alemanya, el millor exemple de l’arquitectura neoclàssica és la Porta de Brandemburg.

Puerta_de_Brandenburgo.jpg

La Porta de Brandemburg de Berlín

A Espanya, van ser destacades les obres dels arquitectes neoclàssics Ventura Rodríguez i Juan Villanueva, autor del Museu del Prado.

Museo-del-Prado.jpg

El Museo del Prado de Madrid

A Catalunya, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. Així, el neoclassicisme català va convertir-se en l’estil de la nova burgesia que, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va remodelar una Barcelona limitada encara al marc de les seves muralles. El més destacat és l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona, i el més gran el de l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_Via_Laietana.jpg

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

Amb l’esclat de la Revolució francesa, i especialment durant l’Imperi Napoleònic, en el camp de l’arquitectura van erigir-se grans arcs de triomf i columnes commemoratives. Un dels millors exemples és la columna Vendôme, erigida per ordre de Napoleó per tal de celebrar la victòria aconseguida a la Batalla d’Austerlitz.

columna Vendôme.jpg

Columna Vendôme a París

El millor exponent de l’escultura neoclàssica va ser l’italià Canova, autor fonamentalment d’obres de temàtica mitològica. En època de l’Imperi, Canova va fer retrats de Napoleó i la seva família, entre els quals cal destacar l’escultura de Paulina Bonaparte.

Paulina Bonaparte.jpg

Paulina Bonaparte, obra de Canova

En el camp de la pintura els artistes van reproduir fonamentalment fets de la seva època i van exaltar la història de l’antiga Roma, a la qual identificaven amb els ideals il·lustrats que volien implantar.

Dels pintors neoclàssics va destacar per sobre de tots l’obra de Jacques-Louis David, autor d’obres que giraven al voltant de la història de Roma, com el Jurament dels Horacis. Aquest pintor esdevindria el pintor oficial de la Revolució francesa, tal i com reflecteixen les obres Jurament del Joc de Pilota o La Mort de Jean Paul Marat. Amb l’Imperi, David va seguir sent un dels cronistes principals de l’època i va pintar el quadre Coronació de Napoleó.

el-juramento-de-los-horacios-jacques-louis-david-1784.jpg

Jurament dels Horacis, obra de Jacques-Louis David

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Jurament del Joc de Pilota, obra de Jacques-Louis David

marat.jpg

La Mort de Marat, obra de Jacques-Louis David

the-coronation-of-napoleon_jacques-louis_david.jpg

La Coronació de Napoleó, obra de Jacques-Louis David