Arxiu de la categoria ‘3. Art Modern’

L’art rococó

divendres, 17/12/2010

L’evolució i exageració de l’estil barroc a Europa durant la primera meitat del segle XVIII va donar lloc al triomf de l’art rococó, un estil de caràcter cortesà nascut a França, i que va desenvolupar-se de forma progressiva entre els anys 1720 i 1760. Al segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, com el pensament il·lustrat, per tota Europa.

Aquest terme prové del mot francès rocaille, que significa treball en pedra. Efectivament, en aquesta època van abundar en les obres artístiques l’ornamentació feta amb conquilles o còdols. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l’art oriental especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes.

L’art rococó és un art aristocràtic que cercava la complaença en les formes suaus i en els motius decoratius. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual. És un art al servei de l’aristocràcia i la burgesia, un art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Els artistes oferien als seus mecenes mons idealitzats per a emular-los.

neumannlarge.jpg

Interior decorat en estil rococó.

En l’arquitectura, el rococó va caracteritzar-se pel gust per les formes irregulars i corbes i pel fet que interiors i exteriors es decoraven amb gran fantasia per crear uns espais artificials i fastuosos. Les parets i els sostres de les habitacions es caracteritzaven per l’abundant presència de mobles, cortinatges i d’altres objectes sempre delicats i luxosos.

rococo.jpg

Interior en estil rococó.

A Catalunya, després de la Guerra de Successió, en l’àmbit artístic va anar imposant-se un barroquisme que es decantaria cap al refinament del rococó o començaria a introduir les severitats del neoclassicisme. Així, durant el regnat de Felip V es van crear dos edificis fonamentals que són la mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona i la Universitat de Cervera.

cervera.jpg

La Universitat de Cervera.

En el camp de la pintura, els artistes del rococó van plasmar escenes aristocràtiques i cortesanes, però també temàtiques de la vida quotidiana així com d’altres exòtics i orientals. En definitiva, els pintors del rococó van allunyar-se dels temes religiosos. Els seus quadres empraven colors clars i pastels i formes naturals. D’entre els artistes més importants d’aquest període van destacar l’italià Tiepolo, els francesos Watteau, Boucher i Fragonard, i els britànics Gainsborough i Joshua Reynolds.

Fragonard,_The_Swing.jpg

El gronxador, obra de Fragonard, on es recull l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del rococó.

Antoine_Watteau.jpg

Embarcament cap a l’illa de Citerea, obra de Watteau, pintor d’escenes on es presenta a la societat elegant del segle XVIII.

madame_de_pompadour.jpg

Madame de Pompadour, retrat de Boucher, pintor d’estil galant.

El Segle d’Or de la pintura espanyola

diumenge, 21/11/2010

El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.

La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.

L’estil pictòric del barroc espanyol es va caracteritzar per la introducció de realisme i per una gran emotivitat de les escenes, especialment en els quadres religiosos. Una altra característica destacada és la freqüència de missatges simbòlics que s’amagaven darrere de l’escena principal.

D’entre els pintors barrocs espanyols de la primera etapa del segle XVII destaquen especialment les obres del valencià Josep de Ribera i de l’extremeny Francisco de Zurbarán. Tots dos pintors van participar de les preocupacions essencials dels pintors barrocs: el tractament de la llum, la utilització de colors càlids, el naturalisme i les composicions complexes.

Ara bé, l’obra de Ribera va ser, en el seu conjunt, més tenebrista amb una constant preocupació per l’ús de la llum i el color (per exemple, el Martiri de Sant Felip o Sant Andreu). En canvi, l’obra de Zurbarán va anar evolucionant fins arribar a un estil naturalista més preocupat per la representació exacta de realitat i la qualitat de les coses (la natura morta o les vestimentes, entre d’altres).

José_de_Ribera_Martiro_san_Felipe.jpg

El Martiri de Sant Josep, quadre de Josep de Ribera (1639). L’escena religiosa està carregada de dramatisme.

Zurbaran San Hugo en el Refectorio.jpg

Sant Hug al Refetor, quadre de Zurbarán. Destaca pel naturalisme dels rostres i els objectes que es troben a sobre de la taula.

A la segona meitat del sis-cents, ens trobem amb l’eclosió dels pintors de la cort com Carreño o Claudio Coello, que van ser uns excel·lents retratistes. Però, els pintor més destacat d’aquest període va ser el sevillà Esteban Murillo, que va destacar especialment en el camp de la pintura religiosa (Mares de Déu amb infants) i pel seu tractament dels temes infantils (utilitzant colors suaus, alegres i lluminosos).

Murillo Niño despiojándose.JPG

El Jove Rodamon, quadre de Murillo (Joven Mendigo, 1650). Obra realista on l’artista presenta una imatge de la vida quotidiana sevillana: un nen espollant-se el cos.

No obstant això, entre totes dues generacions es troba el sevillà Diego Velázquez (1599-1660), que va ser, sens dubte, pel seu extraordinari geni, el millor pintor del barroc hispànic i un dels artistes més universals i admirats de tots els temps.

Velázquez va néixer a Sevilla, on es va formar al taller de Francisco Pacheco; va ser en aquest taller on va adquirir un estil molt influït pel realisme i el tenebrisme. El 1623 va ser cridat a la cort per pintar un retrat de Felip IV. El monarca en va quedar tan satisfet que el va nomenar pintor de cambra, és a dir, el seu pintor oficial a palau.

Així, el pintor sevillà va cultivar tots els gèneres del seu temps. Com a pintor de la cort dels Àustries va realitzar molts retrats de la família reial i de molts personatges de la cort (Felip IV, Marianna d’Àustria, La Família de Felip IV o Les Menines, entre d’altres). I com a artista culte i amb contactes amb Itàlia, a on va realitzar diversos viatges, va pintar d’altres temes mitològics, que eren humanitzats amb l’ús de models populars en actituds quotidianes gens glorioses a la vegada que aprofundia en l’estudi del nu i la perspectiva (La farga de Vulcà, El triomf de Bacus o Les filoses).

velazquez_meninas.gif

Les Menines, quadre de Velázquez (1556). Obra mestra de la pintura universal, els efectes de profunditat i llum adquireixen en aquest quadre una intensitat mai assolida en la història de la pintura fins aquell moment. Com a tema central, mostra la infanta Margarida tot i que la pintura presenta altres personatges, inclòs un autoretrat del propi Velázquez.

velazquez-francisco-lezcano.jpg

Francisco Lezcano o El niño de Vallecas, quadre de Velázquez. L’artista presenta un nan biscaí amb un cap, enorme, i una expressió que reflecteixen la seva incapacitat mental.

Des del punt de vista tècnic, l’obra de Velázquez destaca, tant als interiors com en els paisatges oberts (com a La rendició de Breda), per la utilització magistral de la llum i de la perspectiva aèria, concepte que defineix la sensació òptica de la llum que circula entre els objectes i les figures donant profunditat a les obres. La seva pinzellada era solta, fet que feia que els colors es fessin més clars i lluminosos de forma progressiva, tot aconseguint la perfecta fusió entre les figures i el fons. Les composicions dels seus quadres són complexes, amb diversos plans i focus de llum que il·luminen les escenes esglaonadament i amb una gran intensitat.

velazquez-rendicion de breda.jpg

La rendició de Breda, quadre de Velázquez (1635).

velazquez-las-hilanderas.JPG

Les Filoses, quadre de Velázquez (Las Hilanderas, 1657). Al fons de l’obra unes dones observen un tapís que representa el mite d’Aracne (concurs entre la deessa Minerva i Aracne per a determinar qui teixia millor); en el primer pla les filadores que es troben al seu taller. Aquesta obra constitueix, juntament amb Les Menines, la culminació de l’estil de l’artista sevillà.

Respecte de la pintura barroca a Catalunya, el seu gran representant va ser el solsonès Francesc Ribalta, pintor tenebrista d’una tècnica molt depurada, especialment en el domini de la llum, que es va caracteritzar pel realisme de les seves obres en les quals confluïen aspectes com la vellesa, la malaltia o el mal, que contrastaven amb l’idealisme renaixentista. Ja en el segle XVIII, cal recordar l’obra barroquista d’Antoni Viladomat, que va ser autor de molts quadres religiosos, entre els quals cal destacar la Vida de Sant Francesc i el Viacrucis.

Francisco_Ribalta.jpg

Abraçada de Crist a Sant Bernat, quadre de Francesc Ribalta.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

Vida de Sant Francesc, obra d’Antoni Viladomat. La pintura forma part del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís realitzades per al convent de Sant Francesc de Barcelona.

La pintura barroca

dilluns, 15/11/2010

Tota la pintura barroca va tenir un seguit de característiques comunes a gairebé totes les obres:

  • Es va imposar el realisme, és a dir, les persones es retrataven tal com eren, amb els defectes físics que tenien, i no se n’idealitzava ni el rostre ni la figura. Fins i tot en els temes religiosos i mitològics s’utilitzarien models de la vida real (per exemple, Caravaggio per a pintar la mort de la Mare de Déu va fer servir com a model el cadàver d’una dona).
  • Es practica la perspectiva des d’angles inferiors o superiors, abandonant el punt de vista horitzontal.
  • Els quadres mostraven escenes plenes de moviment i força. Aquests efectes es van aconseguir amb figures que feien gestos bruscos o amb composicions plenes d’elements i personatges amb actituds dinàmiques. El traçat d’escorços, la asimetria, les línies ondulades pretenien aconseguir un efecte de tensió.
  • Els personatges mostraven tota mena de sentiments, que es reflectien en els gestos de les cares o en les expressions del cos.
  • Triomfa el color sobre el dibuix: són les taques de color les que creen les formes. S’utilitzen colors vius i càlids, a la qual cosa ajuda l’ús de l’oli, malgrat que van continuar pintant-se frescs.
  • S’evita la intensitat equilibrada de la llum, preocupació essencial del pintor barroc, i es dóna un valor dramàtic a l’obra. S’introdueix el clarobscur, és a dir, la distribució de la llum i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu, es modelin les formes i es doni profunditat a les composicions.
  • Els temes representats van ser molt variats: assumptes religiosos, escenes mitològiques, moments de la vida quotidiana, retrats, etc. També es van desenvolupar noves temàtiques, com ara els paisatges i les natures mortes.

Malgrat els trets comuns que reconeixem en la majoria de les obres, en la pintura barroca hi va haver una gran diversitat d’escoles i estils. Com en l’arquitectura i l’escultura, la pintura barroca aviat va aconseguir un gran desenvolupament a la Itàlia del sis-cents, especialment a la ciutat de Roma. L’expansió del Barroc des d’Itàlia donaria lloc a dues grans escoles que reflectien la divisió política i religiosa del segle XVII.

El pintor barroc més important de l’escola italiana va ser Michelangelo Merisi, més conegut com Il Caravaggio. Iniciador d’aquesta tècnica, Caravaggio va influir en molts altres pintors europeus del moment i va ser admirat per tot el continent. Va introduir l’interès pels jocs de contrastos entre els fons foscos i focus de llum il·luminant l’escena, esdevenint un mestre del realisme i del clarobscur. La seva tècnica es va anomenar tenebrisme, i consistia a fer emergir les figures de la foscor. Com a mostra de la seva obra cal destacar els seus quadres Jugadors de cartes, Dones tocant el llaüt o L’enterrament de la mare de Déu. Les seves obres, en ocasions excessivament realistes, no sempre van tenir una bona acollida entre el públic.

CrucifixionOfStPeterCaravaggio.jpg

La crucifixió de Sant Pere, quadre de Caravaggio. Aquesta obra constitueix un exemple clar de les innovacions pictòriques introduïdes per l’artista italià: l’interès pel problema de la llum, la voluntat naturalista i la realització de composicions complexes.

The_Calling_of_Saint_Matthew_by_Carvaggio.jpg

La vocació de Sant Mateu, quadre de Caravaggio.

Mort de la mare de Déu.jpg

La mort de la mare de Déu, quadre de Caravaggio.

D’entre els nombrosos pintors italians d’aquest període cal destacar també l’obra d’Andrea Pozzo, autor del gran fresc Triomf de Sant Ignasi, que es troba a l’església de Sant Ignasi a la ciutat de Roma.

Sant'Ignazio_-_affresco_soffitto_-antmoose.jpg

El Triomf de Sant Ignasi, fresc d'Andrea Pozzo.

A Flandes, al sud dels Països Baixos, també es va desenvolupar una escola de pintura barroca molt important de caràcter aristocràtic i lligada a l’Europa catòlica. Els principal representant de la pintura flamenca va ser Rubens, el qual, influït tant pels renaixentistes italians com per la utilització de la llum de Caravaggio, va pintar tota mena de temàtiques: religioses (L’adoració dels Reis Mags, Davallament de la creu), mitològiques (Les Tres Gràcies) o escenes populars i retrats. Els seus deixebles més importants van ser Van Dick i Jordaens.

rape_of_the_daughters_of_leucippus-large.jpg

El rapte de les filles de Leucip, quadre de Rubens. És una obra d’un extraordinari dinamisme, fruit de la disposició en diagonal dels cossos nus i de la vitalitat que manifesten.

davallament de la creu - rubens.jpg

El davallament de la creu, obra de Rubens.

tres gracias - rubens.jpg

Les Tres Gràcies, quadre de Rubens.

A l’Europa protestant, especialment a les Províncies Unides, l’estil barroc va donar lloc a una escola pictòrica pròpia, profundament preocupada pel tractament de la llum. L’absència d’imatges a les esglésies i el menor pes de la jerarquia eclesiàstica i la noblesa sumat a la influència de la burgesia comercial, que era qui encarregava i pagava els quadres, va propiciar que els temes canviessin per donar pas a retrats burgesos, paisatges i interiors, amb escenes domèstiques i costumistes.

El pintor més important de l’escola holandesa va ser Rembrandt, un excel·lent retratista i mestre de la llum i l’ombra que va destacar, sobretot, pels retrats col·lectius (Lliçó d’anatomia i Ronda de nit). També cal destacar les obres de Vermeer de Delft pels seus interiors subtilment il·luminats i pel detall de les figures humanes i els objectes; i Frans Hals pels retrats de grup.

La Ronda de Noche_Rembrandt.jpg

La Ronda de nit, quadre de Rembrandt (1642). En aquesta obra, on el pintor retrata un confraria, l’autor aconsegueix una composició excepcional a partir d’un tema vulgar. Així, Rembrandt crea una llum múltiple i focalitzada, que il·lumina molt a alguns personatges mentre que n’amaga d’altres, de manera que en visualitzar l’obra els nostres ulls van d’un cantó a l’altre de l’escena seguint els punts de llum que il·luminen les cares.

taller del artista.jpg

El taller de l’artista, quadre de Vermeer de Delft. En aquesta obra es pot observar perfectament com el pintor utilitza diferents plans per jugar amb la llum: un primer pla en el qual la cortina ens permet passar de l’exterior fosc al taller de l’artista; un segon pla en el qual la llum il·lumina suaument l’artista mentre treballa; i un tercer pla on la llum més potent il·lumina la model.

Johannes_Vermeer_(1632-1675)_-_The_Girl_With_The_Pearl_Earring_(1665).jpg

La noia de la perla, quadre de Vermeer.

L’escultura barroca

dilluns, 15/11/2010

L’arquitectura barroca va associada a l’arquitectura i l’urbanisme en el qual va integrar-se. La temàtica escultòrica barroca va ser, per tant, fonamentalment religiosa (hagiografia cristiana), civil (plasmació de l’heroi cristià i mitificació de monarques i papes) i al·legòrica (en especial, en els monuments funeraris i commemoratius).

L’escultura barroca va tenir les característiques següents:

  • Una concepció del cos humà allunyada del cànon grecoromà.
  • Es va imposar el realisme i el naturalisme. Les escultures van adquirir trets personals i moviments naturals.
  • Les escultures representaven personatges amb una expressivitat dels sentiments molt intensa.
  • Les figures van adquirir una gran mobilitat, energia i vitalitat. Sovint s’enllaçaven en composicions complexes, contorsions i postures forçades.
  • Es van crear efectes lluminosos amb els plecs de la roba i els gestos de les figures, que formaven zones de llum i ombra.

La representació del moviment també va ser el principal objectiu dels escultors barrocs. Les línees corbes, obliqües, donaven una impressió d’equilibri inestable, com si els personatges haguessin estat capturats en un moment fugaç de l’acció. Les vestimentes van adquirir una gran importància com a part integrant del moviment de les representacions: les seves formes s’inflaven i els plecs es multiplicaven.

diana cazadora.jpg

Diana la caçadora, d’Antoine Coysevox. El retrat escultòric ens presenta a Maria Adelaida de Savoia representada com a Diana. Malgrat que segueix fidelment les normes de l’Académie, l’obra aconsegueix transmetre la gràcia i la vitalitat de la millor època clàssica en ple Barroc.

A més d’un gran arquitecte, el polifacètic Gian Lorenzo Bernini va ser l’escultor principal del barroc i un dels escultors més grans de tots els temps. Entre les seves obres destaquen Apol·lo i Dafne, la Tomba d’Urbà VIII, l’Èxtasi de santa Teresa i la Càtedra de sant Pere. La producció d’aquest artista estava molt influïda pel sentiment i l’expressivitat de les escultures de Miquel Àngel.

santa teresa bernini.jpg

L’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini, obra en la qual l’escultor encabeix en una petita capella el grup escultòric format per Santa Teresa i l’Àngel. Per a la seva realització Bernini fa servir bona part dels recursos típics del Barroc creant un espai amb una forta càrrega tridimensional que gairebé esdevé una representació teatral.

Apolo y Dafne.JPG

Apol·lo i Dafne de Bernini (1625). L’escultor representa en aquesta obra el punt culminant del relat mitològic: Dafne és atrapada per Apol·lo i es converteix en arbre. Bernini aconsegueix una gran impressió de moviments gràcies a la roba i als cabells, que sembla que floten en l’aire, i dóna dinamisme al grup escultòric tot concebent-lo en una espiral ascendent.

Rome 13.jpg

Font de la plaça Navona de Roma, obra de Bernini.

bernini8.jpg

Baldaquí de Sant Pere de Roma, obra de Bernini.

També va destacar l’escultura barroca espanyola, que va continuar el camí iniciat en el Renaixement i la majoria de les imatges eren de fusta policromada, és a dir, de fusta pintada. L’escultura va dependre dels encàrrecs de l’Església, i per això domina la temàtica religiosa ja que, fonamentalment, les obres van ser retaules per a esglésies i imatges per a les processons. La introducció del realisme va aconseguir en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques on predominaven les cares demacrades, les ferides obertes i les mostres de dolor i patiment.

Escultors com Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés o Alonso Cano van realitzar, amb un gran realisme, nombroses talles de Crists jacents, crucifixions i Mares de Déu dels Dolors, entre d’altres. I per a cloure l’etapa barroca, Francisco Salzillo va realitzar els conjunts escultòrics dedicats als passos de processons.

Gregorio_Fernanadez_Piedad.jpg

Mare de Déu dels Dolors dins del conjunt escultòric de la Pietat, obra de Gregorio Fernández. En aquesta obra destaquen els grans plecs, el dramatisme, el realisme i l’expressivitat del rostre i les mans de la Mare de Déu.

A Catalunya, en escultura barroca van ser molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies, com ara la d’Arenys de Mar. La majoria eren de fusta tallada i a vegades policromada. Aquests retaules eren elaborats per famílies artesanes de poblacions com ara Valls, Vic o Manresa, entre d’altres.

retaule arenys de mar.jpg

Retaule de l’església d’Arenys de Mar, obra de l’escultor Pau Costa.

L’arquitectura barroca

dilluns, 15/11/2010

Els edificis barrocs cercaven la total integració dels espais i el trencament amb les zones que interrompien aquesta continuïtat. Així, les construccions barroques tenen un sentit teatral de l’espai, de manera que l’espectador no es troba en un lloc de l’espai, sinó immers en el mateix espai, absort pel moviment i per la interrelació de cada part en un tot. En definitiva, aquestes edificacions es construïen amb l’objectiu de cridar l’atenció dels vianants.

Per aconseguir-ho feien servir diversos procediments que caracteritzen genèricament l’arquitectura barroca:

  • L’ús de línies corbes i de columnes en espiral que es retorcen, anomenades columnes salomòniques.
  • La incorporació de formes el·líptiques o ovals en les plantes dels edificis.
  • La creació d’efectes lluminosos a les façanes per mitjà de la utilització d’entrants i sortints i frontons partits que creaven zones de llum i d’ombra.
  • L’abundància (o recarregament) de decoració, ornamentació i guarniments a les façanes, en les quals es combinaven pintura, escultura i arquitectura.
  • L’ ús de materials rics i cridaners, com ara els marbres de colors.
  • La monumentalitat i l’efectisme, que s’accentuaven per exalçar el monarca absolut o l’Església.

Roma va ser la ciutat on va néixer l’estil barroc en el segle XVII. Després del Concili de Trento, en plena aplicació de la Contrareforma, els papes van decidir reestructurar Roma per reforçar el seu paper com a centre de la cristiandat. D’aquesta manera, la remodelació de la ciutat va consistir en la construcció de grans esglésies en el nou estil barroc i de places i avingudes que unien els principals edificis religiosos de la ciutat.

Gian Lorenzo Bernini va ser l’arquitecte escollit pels papes per fer els projectes més espectaculars i el màxim representant de l’arquitectura barroca. Va dissenyar la plaça de Sant Pere de Roma amb la seva gran columnata el·líptica i el baldaquí a l’interior de la basílica, paradigmes de l’estil barroc. A més, va fer alguns dels principals edificis i places de la ciutat.

Saint_Peter's_Square.jpg

Plaça i columnata de Sant Pere del Vaticà a Roma, obra de Bernini (1667). L’obra resultant és monumental i simbolitza l’abraçada de l’Església als seus fidels.

Vaticano - Columnata Plaza San Pedro.JPG

Detall de la columnata de Sant Pere del Vaticà.

Un altre arquitecte barroc destacat va ser Francesco Borromini, que, entre altres edificis, va dissenyar l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, plena de corbes i de moviment.

san_carlo_alle_quattro_fontane_rome.jpg

Església de San Carlo alle Quattro Fontane a Roma, obra de Borromi. En ella l’arquitecte va crear una planta irregular basada en un oval i va vestir-la amb uns murs en contínua ondulació que engrandeixen visualment les veritables dimensions de l’edifici que és coronat al centre per una cúpula ovalada.

L’arquitectura barroca aviat es va estendre per gairebé tot el continent europeu.

A França el barroc es va caracteritzar per les línies rectes i una decoració menys abundant. La corona i la noblesa van construir grans palaus, de proporcions enormes i aspecte majestuós, amb una planta i unes façanes que tendien més cap a l’adopció de formes clàssiques, entre els quals va destacar el palau de Versalles obra dels arquitectes Le Vau i Le Nôtre.

versalles jardin.jpg

El palau de Versalles, símbol de la monarquia absoluta francesa.

A Espanya l’arquitectura barroca es va caracteritzar per l’abundant i exuberant decoració, que cobria tant l’exterior com l’interior dels edificis, en especial a les esglésies.

Va destacar especialment l’obra de José de Xoriguera, que va tenir una gran influència. El seu estil s’anomena xoriguerisme i el podem observar al Retablo de San Esteban a Salamanca. Ja en el segle XVIII, Pedro de Ribera va culminar aquest estil amb portades plenes de corbes i jocs de llums i ombres, que les convertien en veritables retaules com, per exemple, el Hospicio de San Fernando.

hospicio.jpg

El Hospicio de San Fernando a Madrid, obra de Pedro de Ribera, és la mostra de la creació d’un nou estil trencador que corba els entaulaments i utilitza els estípits amb una gran lògica ornamental gràcies a una inventiva genial.

Un altre aspecte típic del barroc espanyol dins de l’arquitectura civil va ser la construcció de places majors, molt més serenes i equilibrades, entre les quals destaquen la de Madrid i la de Salamanca.

plaza mayor salamanca.jpg

La Plaza Mayor de Salamanca, obra de Alberto Xoriguera i García de Quiñones.

A Catalunya, el gòtic va ser substituït definitivament pel barroc a mitjans del segle XVII. En el camp de l’arquitectura podem trobar unes primeres mostres a la Casa de la Vila de Reus a inicis del sis-cents, però la veritable consolidació la trobem amb la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

També són de finals del segle XVII i de començaments del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, les façanes de la catedral de Tortosa i de Girona, i la Universitat de Cervera. La culminació d’aquest estil la trobem a l’església de Betlem, a Barcelona, obra de Josep Juli, que presenta bona part de les característiques barroques, com ara les columnes salomòniques, les volutes i els rombes a la façana, a més d’una nau única amb transseptes i cúpula.

La Universitat de Cervera

La façana de la Universitat de Cervera és una de les mostres més representatives de l’art barroc català.

L’època del Barroc

diumenge, 14/11/2010

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

S_Andrea_al_Quirinale.JPG

Sant’Andrea al Quirinale, de Bernini. Aquesta església és un bon exemple dels elements constructius típics del Barroc, amb la barreja d’elements de l’arquitectura clàssica i la utilització de formes el·líptiques, corbes i circulars pròpia dels artistes barrocs.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

Versailles.jpg

El palau de Versalles, símbol del poder absolut de la monarquia francesa de Lluís XIV. L’edifici va ser concebut en íntima relació amb els jardins, plens de fonts i estanys. L’aigua fluint constantment és una imatge del sentit fugaç de la vida, del moviment que tant caracteritza els artistes del Barroc.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

jan-vermeer_milkmaid.jpg

La cuinera, de Jan Vermeer. En aquesta obra el pintor holandès mostra de manera magistral la preocupació pel tractament de la llum i el domini dels colors característic dels pintors del barroc europeu.

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Cervantes.png

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.

El Renaixement hispànic

divendres, 5/11/2010

L’art renaixentista sorgit a la Itàlia humanista no es va imposar plenament als territoris de la Península Ibèrica fins al segle XVI. A partir d’aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l’art. Ara bé, a Catalunya les circumstàncies polítiques i econòmiques van impedir una plena inserció en el Renaixement que no va desplaçar totalment l’art gòtic que perviuria fins al segle XVII.

Arquitectura:

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat.

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil.

salamanca fachada de la universidad.JPG

Façana de la Universitat de Salamanca, d'estil plateresc.

Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

El Palau de Carles V a Granada, d'estil classicista.

El més important, però, va ser l’estil herrerià, que va donar pas a una arquitectura caracteritzada per l’austeritat, la nuesa, la sobrietat i una gran solemnitat. El millor exemple d’aquest estil és el monestir de San Lorenzo de El Escorial, un dels monuments més importants d’aquell temps, ideat per Juan de Herrera.

A Catalunya, les construccions del segle XVI van mantenir l’estil gòtic amb la incorporació d’alguns elements ornamentals renaixentistes. D’aquestes construccions destaquen, per exemple, el portal de la Casa de l’Ardiaca i la façana del palau de la Generalitat a Barcelona, la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet o el pati del Col·legi de Sant Lluís a Tortosa.

Escultura:

L’escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades amb colors ben vistosos. D’entre els escultors espanyols del segle XVI van destacar Alonso Berruguete, nascut a Palència, i el tallista Juan de Juni.

Santo_Entierro_de_Juan_de_Juni.JPG

L'enterrament de Crist segons Juan de Juni (1571).

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

Martiri de Sant Sebastià d'Alonso Berruguete (1527).

A Catalunya cal destacar la figura de Damià Forment, que va esculpir en marbre el retaule extraordinari del Monestir de Poblet.

Retablo_forment_poblet.jpg

Retaule del Monestir de Poblet de Damià Forment (segle XVI).

Pintura:

El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

Luis de Morales - La Virgen con el niño.jpg

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.

el greco.jpg

El cavaller de la mà al pit d'El Greco (1580).

El Greco - Entierro del Conde de Orgaz.jpg

Enterrament del senyor d'Orgaz d'El Greco (1588).

A Catalunya, d’entre els pocs exemples de pintors renaixentistes, sobresurt la figura del pintor Joan de Borgonya, autor del Retaule de Sant Feliu a l’església de Sant Feliu de Girona.

Borgonya-_Predicació_de_Sant_Feliu_a_les_dones_de_Girona.jpg

Fragment del Retaule de Sant Feliu de Joan de Borgonya (1519-1521). Només es conserven sis taules que es troben al Museu de d'Art de Girona

La pintura renaixentista

dijous, 4/11/2010

La pintura del Renaixement es va caracteritzar per l’interès en la figura humana, la conquesta de la perspectiva i el domini de l’espai. Els pintors es van inspirar en l’antiguitat clàssica. Per això es prestava una atenció especial a les proporcions de les figures i es buscava la bellesa, idealitzant rostres, cossos i moviments.

Els pintors renaixentistes van estudiar com es podia representar en una superfície plana de dues dimensions (alt i ample) la tercera dimensió o profunditat. D’aquesta manera, el color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

La temàtica dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar realitzant moltes escenes de caràcter religiós, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

La pintura del Quattrocento:

El pintor florentí Masaccio (1401-1428) és considerat el primer pintor plenament renaixentista, especialment pel tractament que va fer de la perspectiva. Un altre pintor destacat va ser el toscà Piero della Francesca (1415-1492), tot i que mai va treballar pels Mèdici i només va passar un any a Florència.

Masaccio Santíssima Trinitat.jpg

La Santíssima Trinitat de Masaccio (1427). En ella, seguint les regles de la perspectiva lineal, podem observar la Trinitat al costat de la Verge, Sant Joan i els dos donants.

No obstant això, la figura més coneguda del Quattrocento italià va ser Botticelli (1445-1510), que va plasmar amb perfecció el dibuix i va saber transmetre amb mestria la sensació de moviment de les figures, tot convertint en imatges els símbols creats pels humanistes florentins. Les seves obres La primavera i El naixement de Venus recreen en conseqüència un món mitològic ple de sensibilitat i bellesa.

Botticelli Primavera.jpg

Al·legoria a la Primavera de Botticelli (1478). Obra emblemàtica del Quattrocento florentí que relaciona el mite de Venus amb la unitat i l'harmonia entre la natura i la civilització.

La_naissance_de_Vénus.jpg

El naixement de Venus de Bottichelli (1482-1486). Mostra l'arribada de Venus entre una pluja de flors.

La pintura del Cinquecento:

La culminació de la pintura renaixentista va arribar durant el segle XVI. Un segle d’or de la pintura en el qual van destacar fonamentalment quatre grans artistes italians: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel Buonarroti, Rafael Sanzio i Ticià.

Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser un artista que sintetitza l’ideal humanista de finals del segle XV. Dotat excepcionalment per a la creació estètica i la ciència, va treballar molts camps del coneixement. Com a pintor va fer poques obres, però totes genials, tot anunciant el pas cap al Cinquecento. Leonardo va destacar en la representació de la natura i les proporcions. Va ser un mestre del sfumato, la tècnica pictòrica que consisteix a difuminar els contorns per crear sensació de profunditat. Entre les seves obres destaquen La Gioconda i L’Últim Sopar.

monalisa.jpg

La Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1506). Destaca pel somriure misteriós del personatge i el magistral tractament de la llum.

Miquel Àngel (1475-1564) va ser un extraordinari arquitecte, escultor i pintor. Entre les seves obres pictòriques, marcades per una concepció volumètrica de la pintura gairebé escultural, destaquen principalment els frescos de la Capella Sixtina de Roma, amb escenes plenes de moviment i expressivitat.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Frescos de Miquel Àngel per a la Capella Sixtina de Sant Pere del Vaticà (1537-1541). El quadre mostra un enorme conjunt pictòric amb multitud de figures humanes, moltes d'elles nues, que il·lustra el Judici Final segons l'Apocalipsi de Sant Joan Evangelista. El quadre no és fosc i trist, sinó colorista i lluminós, on predominen els colors pastel i els molt vius, en especial el blau elèctric del cel.

Rafael (1483-1520) és considerat el màxim exponent de la pintura renaixentista a causa de la perfecció i el domini absolut de la tècnica que va assolir en el color i el dibuix així com per la composició harmònica i l’elegància de les seves composicions. Entre les seves obres destaquen els frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà, com ara L’Escola d’Atenes, i les seves madonnes o verges.

La_scuola_di_Atene.jpg

L'Escola d'Atenes de Rafael (1510-1511). Un dels frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà.

Ticià (1490-1576) va ser el millor pintor de l’escola veneciana. Els pintors venecians es van caracteritzar pel colorisme i la riquesa de les seves representacions. Ticià, síntesi entre el colorisme i la sensualitat, és autor d’excel·lents retrats i quadres de temàtica religiosa i mitològica.

Tiziano.jpg

Venus d'Urbino de Ticià (1538), s'especula que podria ser un retrat de la duquessa Eleonora Gonzaga.

L’escultura renaixentista

dimecres, 3/11/2010

L’escultura també va seguir els models de l’antiguitat clàssica en la recerca de l’ideal de bellesa, que neix de l’exploració de la natura. És a dir, l’escultura renaixentista, partint del pensament humanista, considera que l’ésser humà és l’eix de la natura i a la vegada l’obra més perfecta.

Per això l’escultura renaixentista va prestar molta importància a les proporcions harmòniques del cos i als estudis anatòmics dels personatges recorrent al cànon clàssic. Aquest fet es va reflectir en la proliferació de les representacions de cossos nus, que permetien els artistes representar de manera ben definida l’anatomia humana.

Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament en el Renaixement van ser el retrat i l’escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representaven idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s’intentava plasmar la personalitat del personatge retratat.

La majoria de les escultures, tal com passava en l’antiguitat clàssica, es construïen en bronze o marbre.

El primer escultor renaixentista va ser Lorenzo Ghiberti (1378-1455). Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en els quals l’artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes representades.

En qualsevol cas, el gran escultor del Quattrocento va ser el florentí Donatello (1386-1466), que va plasmar a la perfecció l’ideal de l’escultura d’aquest període en les seves obres tot expressant elegància i una vitalitat desconeguda fins aleshores en escultures com ara el David de bronze, les escultures de marbre per a la catedral de Florència, el Profeta Habacuc i l’estàtua eqüestre de Gattamelata.

David_by_Donatello.jpg

David de Donatello (1446), escultura en bronze.

Donatello,_Monumento_equestre_al_Gattamelata.JPG

Monument a Gattamelata de Donatello (1453). L'escultor va fer servir com a model la figura eqüestre de l'emperador romà Marc Aureli.

L’escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l’escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), el gran artista del focus romà. Va ser un escultor excepcional que en les seves obres va començar a abandonar alguns dels principis del quatre-cents per trencar amb el respecte a les proporcions i a l’equilibri en benefici de l’expressió de sentiments i la majestuositat. D’entre les seves obres més representatives destaquen la Pietat, el David i sepulcre inacabat del papa Juli II, en el qual destaca la figura del Moisès.

david.jpg

David de Miquel Àngel (1504), escultura en marbre. Una imponent composició de quatre metres d'alçada.

moises miguel angel.jpg

Moisès de Miquel Àngel (1515), escultura en marbre. Gràcies al seu domni de la tècnica l'obra expressa sentiments i passions humanes.

C4-24

Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel (1524).

L’arquitectura renaixentista

dimarts, 2/11/2010

Els arquitectes del Renaixement van buscar el domini de l’espai introduint-hi elements simples, proporcionats i ordenats, que havien de contribuir a crear una distribució racional dels espais. Amb aquest objectiu recuperarien els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó, cornises, cúpules i columnes clàssiques (bassades en els ordres dòric, jònic i corinti).

Aquests elements van acabar substituint completament les formes gòtiques de la baixa edat mitjana. Ara els edificis serien més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà, eix humanista del Renaixement. És per això que els edificis es decoraven amb senzillesa i austeritat. En el seu conjunt, pretenien donar una sensació d’ordre i harmonia.

L’arquitectura del Quattrocento:

Entre els arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi (1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor.

D’entre les obres de Brunelleschi sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, la capella Pazzi i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d’art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.

cupula florencia.gif

Cúpula de la Catedral de Florència de Brunelleschi, iniciada el 1418.

Sanlorenzo.gif

Església de Sant Llorenç a Florència (1422-1470), obra de Brunelleschi. La planta de creu llatina i la repetició d'elements reforcen la sensació de profunditat espacial.

Un altre arquitecte destacat del Quattrocento va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va construir el palau Rucellai de Florència i l’església de Sant Andreu de Màntua.

palazzo rucellai.JPG

Palau Rucellai de Florència (segle XV), disseny d'Alberti.

L’arquitectura del Cinquecento:

En el segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-se a la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el grans mecenatge que els papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.

D’entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514), que en va fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel Àngel (1475-1564), que va continuar les obres i en va modificar la cúpula tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629), a qui devem la resta de l’edifici.

sant pere del vatica.jpg

Sant Pere del Vaticà a Roma (segle XVI). En la seva construcció van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Bramante, Miquel Àngel i Maderno. La cúpula emergeix de manera espectacular i els murs exteriors, decorats amb enormes pilastres, donen a l'edifici una gran monumentalitat.

san pietro in montorio.jpg

Templet de San Pietro in Montorio a Roma (1502), obra de Bramante.

Un altre focus d’aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l’aristocràcia. Andrea Palladio (1508-1580) va ser un dels arquitectes principals d’aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l’església del Redemptor.