Arxiu de la categoria ‘3.1 L’Art del Renaixement’

El Renaixement hispànic

divendres, 5/11/2010

L’art renaixentista sorgit a la Itàlia humanista no es va imposar plenament als territoris de la Península Ibèrica fins al segle XVI. A partir d’aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l’art. Ara bé, a Catalunya les circumstàncies polítiques i econòmiques van impedir una plena inserció en el Renaixement que no va desplaçar totalment l’art gòtic que perviuria fins al segle XVII.

Arquitectura:

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat.

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil.

salamanca fachada de la universidad.JPG

Façana de la Universitat de Salamanca, d'estil plateresc.

Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

El Palau de Carles V a Granada, d'estil classicista.

El més important, però, va ser l’estil herrerià, que va donar pas a una arquitectura caracteritzada per l’austeritat, la nuesa, la sobrietat i una gran solemnitat. El millor exemple d’aquest estil és el monestir de San Lorenzo de El Escorial, un dels monuments més importants d’aquell temps, ideat per Juan de Herrera.

A Catalunya, les construccions del segle XVI van mantenir l’estil gòtic amb la incorporació d’alguns elements ornamentals renaixentistes. D’aquestes construccions destaquen, per exemple, el portal de la Casa de l’Ardiaca i la façana del palau de la Generalitat a Barcelona, la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet o el pati del Col·legi de Sant Lluís a Tortosa.

Escultura:

L’escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades amb colors ben vistosos. D’entre els escultors espanyols del segle XVI van destacar Alonso Berruguete, nascut a Palència, i el tallista Juan de Juni.

Santo_Entierro_de_Juan_de_Juni.JPG

L'enterrament de Crist segons Juan de Juni (1571).

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

Martiri de Sant Sebastià d'Alonso Berruguete (1527).

A Catalunya cal destacar la figura de Damià Forment, que va esculpir en marbre el retaule extraordinari del Monestir de Poblet.

Retablo_forment_poblet.jpg

Retaule del Monestir de Poblet de Damià Forment (segle XVI).

Pintura:

El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

Luis de Morales - La Virgen con el niño.jpg

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.

el greco.jpg

El cavaller de la mà al pit d'El Greco (1580).

El Greco - Entierro del Conde de Orgaz.jpg

Enterrament del senyor d'Orgaz d'El Greco (1588).

A Catalunya, d’entre els pocs exemples de pintors renaixentistes, sobresurt la figura del pintor Joan de Borgonya, autor del Retaule de Sant Feliu a l’església de Sant Feliu de Girona.

Borgonya-_Predicació_de_Sant_Feliu_a_les_dones_de_Girona.jpg

Fragment del Retaule de Sant Feliu de Joan de Borgonya (1519-1521). Només es conserven sis taules que es troben al Museu de d'Art de Girona

La pintura renaixentista

dijous, 4/11/2010

La pintura del Renaixement es va caracteritzar per l’interès en la figura humana, la conquesta de la perspectiva i el domini de l’espai. Els pintors es van inspirar en l’antiguitat clàssica. Per això es prestava una atenció especial a les proporcions de les figures i es buscava la bellesa, idealitzant rostres, cossos i moviments.

Els pintors renaixentistes van estudiar com es podia representar en una superfície plana de dues dimensions (alt i ample) la tercera dimensió o profunditat. D’aquesta manera, el color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

La temàtica dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar realitzant moltes escenes de caràcter religiós, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

La pintura del Quattrocento:

El pintor florentí Masaccio (1401-1428) és considerat el primer pintor plenament renaixentista, especialment pel tractament que va fer de la perspectiva. Un altre pintor destacat va ser el toscà Piero della Francesca (1415-1492), tot i que mai va treballar pels Mèdici i només va passar un any a Florència.

Masaccio Santíssima Trinitat.jpg

La Santíssima Trinitat de Masaccio (1427). En ella, seguint les regles de la perspectiva lineal, podem observar la Trinitat al costat de la Verge, Sant Joan i els dos donants.

No obstant això, la figura més coneguda del Quattrocento italià va ser Botticelli (1445-1510), que va plasmar amb perfecció el dibuix i va saber transmetre amb mestria la sensació de moviment de les figures, tot convertint en imatges els símbols creats pels humanistes florentins. Les seves obres La primavera i El naixement de Venus recreen en conseqüència un món mitològic ple de sensibilitat i bellesa.

Botticelli Primavera.jpg

Al·legoria a la Primavera de Botticelli (1478). Obra emblemàtica del Quattrocento florentí que relaciona el mite de Venus amb la unitat i l'harmonia entre la natura i la civilització.

La_naissance_de_Vénus.jpg

El naixement de Venus de Bottichelli (1482-1486). Mostra l'arribada de Venus entre una pluja de flors.

La pintura del Cinquecento:

La culminació de la pintura renaixentista va arribar durant el segle XVI. Un segle d’or de la pintura en el qual van destacar fonamentalment quatre grans artistes italians: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel Buonarroti, Rafael Sanzio i Ticià.

Leonardo da Vinci (1452-1519) va ser un artista que sintetitza l’ideal humanista de finals del segle XV. Dotat excepcionalment per a la creació estètica i la ciència, va treballar molts camps del coneixement. Com a pintor va fer poques obres, però totes genials, tot anunciant el pas cap al Cinquecento. Leonardo va destacar en la representació de la natura i les proporcions. Va ser un mestre del sfumato, la tècnica pictòrica que consisteix a difuminar els contorns per crear sensació de profunditat. Entre les seves obres destaquen La Gioconda i L’Últim Sopar.

monalisa.jpg

La Gioconda de Leonardo da Vinci (1503-1506). Destaca pel somriure misteriós del personatge i el magistral tractament de la llum.

Miquel Àngel (1475-1564) va ser un extraordinari arquitecte, escultor i pintor. Entre les seves obres pictòriques, marcades per una concepció volumètrica de la pintura gairebé escultural, destaquen principalment els frescos de la Capella Sixtina de Roma, amb escenes plenes de moviment i expressivitat.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Frescos de Miquel Àngel per a la Capella Sixtina de Sant Pere del Vaticà (1537-1541). El quadre mostra un enorme conjunt pictòric amb multitud de figures humanes, moltes d'elles nues, que il·lustra el Judici Final segons l'Apocalipsi de Sant Joan Evangelista. El quadre no és fosc i trist, sinó colorista i lluminós, on predominen els colors pastel i els molt vius, en especial el blau elèctric del cel.

Rafael (1483-1520) és considerat el màxim exponent de la pintura renaixentista a causa de la perfecció i el domini absolut de la tècnica que va assolir en el color i el dibuix així com per la composició harmònica i l’elegància de les seves composicions. Entre les seves obres destaquen els frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà, com ara L’Escola d’Atenes, i les seves madonnes o verges.

La_scuola_di_Atene.jpg

L'Escola d'Atenes de Rafael (1510-1511). Un dels frescos pintats per a la Stanza della Signatura del Vaticà.

Ticià (1490-1576) va ser el millor pintor de l’escola veneciana. Els pintors venecians es van caracteritzar pel colorisme i la riquesa de les seves representacions. Ticià, síntesi entre el colorisme i la sensualitat, és autor d’excel·lents retrats i quadres de temàtica religiosa i mitològica.

Tiziano.jpg

Venus d'Urbino de Ticià (1538), s'especula que podria ser un retrat de la duquessa Eleonora Gonzaga.

L’escultura renaixentista

dimecres, 3/11/2010

L’escultura també va seguir els models de l’antiguitat clàssica en la recerca de l’ideal de bellesa, que neix de l’exploració de la natura. És a dir, l’escultura renaixentista, partint del pensament humanista, considera que l’ésser humà és l’eix de la natura i a la vegada l’obra més perfecta.

Per això l’escultura renaixentista va prestar molta importància a les proporcions harmòniques del cos i als estudis anatòmics dels personatges recorrent al cànon clàssic. Aquest fet es va reflectir en la proliferació de les representacions de cossos nus, que permetien els artistes representar de manera ben definida l’anatomia humana.

Altres gèneres que van experimentar un gran desenvolupament en el Renaixement van ser el retrat i l’escultura eqüestre. En els dos casos, les figures es representaven idealitzades, amb cossos i trets plens de bellesa, malgrat que també s’intentava plasmar la personalitat del personatge retratat.

La majoria de les escultures, tal com passava en l’antiguitat clàssica, es construïen en bronze o marbre.

El primer escultor renaixentista va ser Lorenzo Ghiberti (1378-1455). Les seves portes del baptisteri de la catedral de Florència estaven decorades amb relleus de bronze en els quals l’artista va aplicar les lleis de la perspectiva per donar profunditat a les escenes representades.

En qualsevol cas, el gran escultor del Quattrocento va ser el florentí Donatello (1386-1466), que va plasmar a la perfecció l’ideal de l’escultura d’aquest període en les seves obres tot expressant elegància i una vitalitat desconeguda fins aleshores en escultures com ara el David de bronze, les escultures de marbre per a la catedral de Florència, el Profeta Habacuc i l’estàtua eqüestre de Gattamelata.

David_by_Donatello.jpg

David de Donatello (1446), escultura en bronze.

Donatello,_Monumento_equestre_al_Gattamelata.JPG

Monument a Gattamelata de Donatello (1453). L'escultor va fer servir com a model la figura eqüestre de l'emperador romà Marc Aureli.

L’escultor més important del Cinquecento, considerat la culminació de l’escultura renaixentista, va ser Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), el gran artista del focus romà. Va ser un escultor excepcional que en les seves obres va començar a abandonar alguns dels principis del quatre-cents per trencar amb el respecte a les proporcions i a l’equilibri en benefici de l’expressió de sentiments i la majestuositat. D’entre les seves obres més representatives destaquen la Pietat, el David i sepulcre inacabat del papa Juli II, en el qual destaca la figura del Moisès.

david.jpg

David de Miquel Àngel (1504), escultura en marbre. Una imponent composició de quatre metres d'alçada.

moises miguel angel.jpg

Moisès de Miquel Àngel (1515), escultura en marbre. Gràcies al seu domni de la tècnica l'obra expressa sentiments i passions humanes.

C4-24

Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel (1524).

L’arquitectura renaixentista

dimarts, 2/11/2010

Els arquitectes del Renaixement van buscar el domini de l’espai introduint-hi elements simples, proporcionats i ordenats, que havien de contribuir a crear una distribució racional dels espais. Amb aquest objectiu recuperarien els elements clàssics: arcs de mig punt, frontons, voltes de canó, cornises, cúpules i columnes clàssiques (bassades en els ordres dòric, jònic i corinti).

Aquests elements van acabar substituint completament les formes gòtiques de la baixa edat mitjana. Ara els edificis serien més petits i més baixos que els gòtics, perquè es volien adaptar a les proporcions del cos humà, eix humanista del Renaixement. És per això que els edificis es decoraven amb senzillesa i austeritat. En el seu conjunt, pretenien donar una sensació d’ordre i harmonia.

L’arquitectura del Quattrocento:

Entre els arquitectes del Quattrocento destaca la figura de Filippo Brunelleschi (1377-1446), el qual va obrir el camí als altres arquitectes renaixentistes per les seves innovacions estilístiques basades en les lleis de la geometria. Va ser considerat com el primer artista complet, perquè era arquitecte, pintor i escultor.

D’entre les obres de Brunelleschi sobresurten la cúpula de la catedral de Florència, la façana del Palau Pitti, l’Hospital dels Innocents, la capella Pazzi i esglésies com ara la de San Lorenzo o la del Santo Spirito, que es van convertir en models d’art renaixentista i van ser imitades en moltes altres construccions italianes i de la resta d’Europa.

cupula florencia.gif

Cúpula de la Catedral de Florència de Brunelleschi, iniciada el 1418.

Sanlorenzo.gif

Església de Sant Llorenç a Florència (1422-1470), obra de Brunelleschi. La planta de creu llatina i la repetició d'elements reforcen la sensació de profunditat espacial.

Un altre arquitecte destacat del Quattrocento va ser Leon Battista Alberti (1404-1472), que va construir el palau Rucellai de Florència i l’església de Sant Andreu de Màntua.

palazzo rucellai.JPG

Palau Rucellai de Florència (segle XV), disseny d'Alberti.

L’arquitectura del Cinquecento:

En el segle XVI el gran centre de l’arquitectura renaixentista va traslladar-se a la ciutat de Roma, on es van construir edificis magnífics sota el grans mecenatge que els papes Alexandre VI, Juli II, Lleó X i Climent VII van exercir sobre les arts.

D’entre els grans edificis que es van construir en aquesta etapa a Roma va destacar la basílica de Sant Pere, de dimensions colossals i caracteritzada per la grandiositat i la senzillesa dels seus elements, en la qual van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Donato d’Angelo Bramante (1444-1514), que en va fer el primer projecte d’una església de clau grega (amb els braços iguals), amb voltes de mig canó i una cúpula al centre de la creu; Miquel Àngel (1475-1564), que va continuar les obres i en va modificar la cúpula tot erigint-hi una construcció impressionant; i Carlo Maderno (1556-1629), a qui devem la resta de l’edifici.

sant pere del vatica.jpg

Sant Pere del Vaticà a Roma (segle XVI). En la seva construcció van participar tres dels millors arquitectes d’aquell temps: Bramante, Miquel Àngel i Maderno. La cúpula emergeix de manera espectacular i els murs exteriors, decorats amb enormes pilastres, donen a l'edifici una gran monumentalitat.

san pietro in montorio.jpg

Templet de San Pietro in Montorio a Roma (1502), obra de Bramante.

Un altre focus d’aquest període va ser la ciutat de Venècia, on es van construir esglésies i palaus fantàstics. A Venècia es va generalitzar un nou tipus de construcció civil, la vil·la, que era una casa de camp de l’aristocràcia. Andrea Palladio (1508-1580) va ser un dels arquitectes principals d’aquesta etapa, i va fer vil·les i esglésies molt importants a Venècia i pels voltants, com ara l’església del Redemptor.

L’art del Renaixement

dilluns, 1/11/2010

En el terreny artístic, el Renaixement és, en primer lloc, un moviment italià que acompanyava l’humanisme racional del segle XV. Així, el canvi de mentalitat cultural també es va reflectir en l’art. Si a l’edat mitjana l’art tenia una funció essencialment religiosa, la influència de l’humanisme va promoure la recuperació de les regles de l’art clàssic.

D’aquesta manera va desenvolupar-se un nou corrent artístic, l’estil renaixentista, on l’individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.

La_naissance_de_Vénus.jpg

En síntesi, tres són els trets característics de l’art del Renaixement:

1. L’acostament a l’individu i la natura, abandonant el característic esquematisme de l’època medieval per passar a reproduir la figura humana i la natura. Especialment en les arts plàstiques, la influència de l’humanisme és notòria.  En els temes, els pintors i escultors van exaltar la figura humana, sovint d’una forma idealitzada, i van tenir cura de manera especial de la seva representació. L’ésser humà es va convertir en el centre de l’art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

2. El desenvolupament de la perspectiva, des d’un punt de vista tècnic, com a conseqüència d’aquest nou esperit figuratiu. Els artistes renaixentistes van cercar la proporció i l’harmonia, motiu pel qual van ordenar les escenes, van inventar i fer servir fórmules matemàtiques i van projectar meticulosament la composició dels seus quadres.

3. El retorn als clàssics, tot recuperant els cànons grecs i romans, com a model ideal d’equilibri i mesura. D’aquesta manera, els artistes renaixentistes van abandonar les formes grandioses i l’abundant decoració del gòtic i van cercar els elements formals a les formes simples i harmonioses de l’art clàssic, perquè consideraven que l’art era també una ciència que tenia les seves pròpies lleis i que aquestes ja havien estat descobertes a l’antiguitat pels artistes grecs i romans.

david.jpg

D’altra banda, l’estil renaixentista es va desenvolupar en dues grans etapes:

1. El Quattrocento. El Renaixement va sorgir a la ciutat italiana de Florència a començaments del segle XV (Quattrocento, 1400-1500), tot i que en la pintura ja hi havia clars precedents al segle XIV (Trecento). En un període de prosperitat econòmica un cop superada la crisi baixmedieval, Florència va esdevenir la capital artística de l’Europa humanista del quatre-cents gràcies al mecenatge d’algunes de les principals famílies nobles de la ciutat, com ara els Medici. Ben aviat, aquesta nova visió de l’art s’expandiria per les altres grans ciutats italianes del període: Venècia, Milà, Màntua, Urbino i, sobretot, Roma.

2. El Cinquecento. Des dels nuclis urbans italians, en el segle XVI (Cinquecento, 1500-1600), l’estil renaixentista es consolidaria a Itàlia i s’expansionaria per tota Europa arribant a la maduració de l’estil i al seu màxim esplendor com a expressió artística. En aquest període, però, la capital artística seria passaria a la ciutat de Roma, gràcies al patrocini dels artistes exercit per l’Església.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Al Renaixement va ser quan la societat va començar a considerar el treball d’arquitectes, escultors i pintors com a Art, possibilitant als creadors de sortir de l’anonimat al que havien estat condemnats en l’època medieval en la qual l’artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres.  Aquesta concepció va canviar per esdevenir figures que firmaven les seves obres i gaudien de reconeixement social i prestigi. A més, els artistes renaixentistes eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n’hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors. En el Renaixement, als tradicionals encàrrecs de l’Església, s’hi van afegir i consolidar els de les famílies riques procedents de la burgesia de les ciutats. D’aquesta manera, burgesos i papes es van convertir en els principals mecenes dels artistes.