Arxiu de la categoria ‘2.4 L’Art Gòtic’

Jan van Eyck: El matrimoni Arnolfini

dimarts, 27/12/2011

Jan van Eyck (1390-1441) va ser l’autèntic iniciador de la pintura flamenca del segle XV, inscrita en el gòtic tardà. Els anomenats primitius flamencs com Van Eyck van introduir importants novetats en l’aspecte formal i iconogràfic, amb una presència de la temàtica profana i costumista cada cop més destacada, això gràcies al fet que la burgesia va convertir-se en un dels principals clients dels artistes.

Van_Eyck_-_Arnolfini_Portrait.jpg

El matrimoni Arnolfini (1434), conservat a la National Gallery de Londres, és un dels retrats més famosos de tota la història de la pintura i una de les obres més notables de Van Eyck. Al quadre podem observar la imatge de les noces d’un ric mercader italià, Giovanni Arnolfini, i la seva dona, Jeanne Cenami, establerts a la ciutat de Bruges entre 1420 i 1472, on van prosperar econòmicament. Realitzat en oli sobre fusta, és un dels primers retrats de tema no hagiogràfic de la pintura moderna que es conserven.

L’escena se situa a la cambra matrimonial, tractada amb un detallisme exquisit i plena de detalls simbòlics: la presència del gos com a símbol de fidelitat i de l’amor terrenal; els personatges van descalços per indicar que ens trobem davant d’un acte sagrat, una cerimònia religiosa (d’altres crítics interpreten el gest com un símbol de la fertilitat); l’única espelma encesa a la làmpada del sostre representa la presència de Déu, i la flama de l’amor; home i dona estan agafats de la mà per simbolitzar la seva unió; el ventre de la dona és arrodonit com a desig de fertilitat, un embaràs que seria la seva culminació com a dona; les taronges simbolitzen la riquesa de la família i la prosperitat econòmica que els espera…

Jan_van_Eyck_Gos.jpg

La presència del gos és un símbol de fidelitat i de l’amor terrenal

The_Arnolfini_Portrait,_détail_llum.jpg

Una única espelma encesa a la làmpada del sostre és la representació de la presència de Déu, i la flama de l’amor

Jan_van_Eyck_mans.jpg

Home i dona estan agafats de la mà per simbolitzar la seva unió

L’espai està molt ben construït, amb la confluència dels plans laterals (la paret amb finestres de l’esquerra i el baldaquí del llit) i el pla inferior (el terra) amb la paret al fons. Tanmateix, la presència d’un mirall convex permet al pintor mostrar-nos l’espai que hi ha davant dels esposos, l’espai on es situa l’espectador. Aquest recurs, a més, li permet revelar a l’observador la presència dels dos testimonis –un dels quals és el propi pintor que col·loca a sobre del mirall la inscripció “Jan van Eyck va ser-hi”–. Aquesta capacitat per crear espai pictòric a través del mirall és excepcional i un exemple de la minuciositat del treball de l’autor.

The_Arnolfini_Portrait,_détail_mirall.jpg

Un mirall convex permet al pintor mostrar-nos l’espai que hi ha davant dels esposos i la presència dels dos testimonis

The_Arnolfini_Portrait,_détail_signatura.jpg

El pintor col·loca a sobre del mirall la inscripció “Jan van Eyck va ser-hi”

La llum que penetra pels grans finestrals de l’esquerra modela els personatges i deixa en la penombra la part esquerra de l’home, vestit amb pesants túniques que revelen la seva alta posició socioeconòmica, mentre que il·lumina directament a la dona, luxosament representada amb un vestit verd (color de la fertilitat) que destaca sobre la superfície vermella del llit. Igualment, sorprèn la capacitat per recrear els detalls més subtils dels personatges: la qualitat de les robes, el pèl del gos o la filigrana de la làmpada, entre d’altres.

Simone Martini: L’Anunciació

dilluns, 19/12/2011

Simone Martini (1284-1344), un dels grans pintors del Trecento, és el més refinat dels pintors de l’escola de Siena. Ara bé, si en el cas de la pintura de Giotto destacàvem un allunyament dels models predominants a l’Europa del gòtic per aproximar-se a la formes de la naturalesa, en l’obra de Martini i els pintors de l’escola de Siena podem trobar el desenvolupament de la tradició gòtica mitjançant el predomini de les línies del dibuix, figures elegants i fons daurats.

En la pintura de L’Anunciació (1333), retaule elaborat en tremp sobre fusta per a la catedral de Siena i actualment conservada a la Galleria dels Uffizzi de Florència, trobem representades les característiques pròpies de l’escola sienesa i podem observar una perfecta assimilació dels ideals propis de l’art gòtic. La pintura va tenir una àmplia difusió per Europa.

Simone_Martini-Anunciació.jpg

El tríptic adopta la forma d’arcs gòtics i utilitza un fons llis d’or mat que simbolitza la llum i la gràcia de Déu. A l’esquerra de l’espectador, l’arcàngel Gabriel, que anuncia a la Verge Maria el seu embaràs, es caracteritza per l’agitació dels vestits i de les ales. D’altra banda, a la dreta, la Verge dibuixa una forma sinuosa que accentua la sensació de sorpresa i la postura de timidesa en agafar-se el mantell amb la mà dreta. Al centre, els lliris blancs simbolitzen la puresa de la Mare de Déu, en tant que a l’ogiva de l’arc central apareix l’Esperit Sant rodejat de querubins.

Tota la composició respon a una concepció idealista que es manifesta en les formes delicades, àgils i ondulades. , així, l’aire líric, la magnificència dels vestits i la bellesa dels cossos prims aproximen aquest retaule a l’orfebreria gòtica i a l’art de les miniatures franceses. Igualment, l’ús de dels colors purs, en especial el blau i el rosa, destaquen sobre l’or del fons de la composició. L’espai entre les dues figures mostra l’aire que modela l’espai. Finalment, l’obra presenta una elegant profunditat en el banc on seu la Verge i en el llibre que sosté en les seves mans.

Giotto: Sant Francesc predicant als ocells

dissabte, 17/12/2011

L’obra de Giotto di Bondome (1266-1337) representa el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura, responent a la nova religiositat franciscana. Així, els frescos de les Històries de sant Francesc de la Basílica de Sant Francesc a Assís, obra de joventut del pintor toscà del Trecento, esdevenen una síntesi de la nova religiositat i la nova pintura.

L’atribució d’aquests frescos a Giotto va ser una qüestió força polèmica pels historiadors de l’art, però actualment no es discuteix la seva participació i autoria. D’aquesta manera, la decoració de la basílica va ser iniciada pel taller de Cimabue, on s’havia format el pintor toscà, i es considera que Giotto va ser l’autor de la majoria de les pintures que representen les escenes de la vida de Sant Francesc. En elles trobem d’una sèrie d’escenes que representen la vida del sant en forma de narració hagiogràfica: Sant Francesc donant la capa a un pobre, renunciant als béns familiars, fent fugir el dimoni de la ciutat d’Arezzo, predicant davant del Papa, etc. Les escenes apareixen individualitzades, emmarcades per sanefes decoratives i per elements arquitectònics.

Giotto-Legend_of_St_Francis-Sermon_to_the_Birds.jpg

En el cas de Sant Francesc predicant als ocells ens trobem amb la figura del sant dirigint-se als ocells i explicant-los l’Evangeli. D’aquesta manera, la representació pictòrica combina alguns dels aspectes més significatius del missatge franciscà que va influir l’obra de Giotto: la comunió amb la natura i l’esperit de germanor de l’home amb totes les criatures.

Aquí, Giotto composa una escena senzilla, pròpia de les característiques de la seva obra més madura, en la qual el Sant, representat de perfil, se situa a la part inferior esquerra, acompanyat d’un altre religiós, un frare, mentre es dirigeix als ocells que s’aproximen cap a la seva figura per escoltar-lo. A la dreta, un arbre equilibra la composició, actuant com a contraposició de la figura dels religiosos. En el fons trobem el característic cel blau que es reproduirà al llarg de la seva obra.

El pintor mostra una notable capacitat per a dotar de corporeïtat les figures que representa, més encara si considerem que ens trobem davant d’una obra primerenca, cobrint-les per hàbits foscos i pesants. Igualment, cal destacar l’expressivitat que Giotto aconsegueix representar gràcies a la gestualitat de les mans i les faccions dels rostres. A més, la capacitat d’observació de la natura es reflecteix en la varietat d’actituds dels ocells i en el tractament dels arbres.

Giotto: Lamentació sobre Crist mort

dijous, 15/12/2011

La gran figura de la florentina del Trecento (segle XIV) i el gran innovador de la pintura gòtica va ser Giotto di Bondome (1266-1337), pintor que va esdevenir l’autèntic iniciador de la pintura moderna gràcies al seu domini de la representació espacial i del volum i corporeïtat de les figures, així com introductor del paisatge com a fons de les representacions. Giotto va prendre els seus models del natural i va trencar amb l’estilització bizantina, tot reflectint el naturalisme derivat de la religiositat franciscana en la pintura.

D’origen humil, va ser deixeble de l’artista Cimabue al seu taller de Florència, on va rebre les influències de Pietro Cavallini i d’Arnolfo di Cambio. Posteriorment, treballaria a Assís, Roma i Pàdua. Format, doncs, dins l’estil bizantí imperant a Itàlia al segle XIII, l’obra de Giotto representa el trencament definitiu amb aquest estil i el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura.

La que per molts crítics de la història de l’art és la seva obra mestra la trobem a la Capella dels Scrovegni de Pàdua: els frescos de la capella, on trobem escenes del Judici Final, de l’Evangeli i al·legories de les virtuts i els vicis.

Giotto_Scrovegni_Lamentation.jpg

La Lamentació sobre Crist mort és una de les trenta-quatre escenes amb que Giotto va vestir aquesta capella entre 1303 i 1306. Per a realitzar l’escena, el pintor va utilitzar un escenari molt simple, un paisatge gairebé elemental però convincent, recreant un turonet inclinat en el qual les figures porten l’atenció de l’espectador cap al rostre del Crist mort. La gestualitat de les dones i dels apòstols, en especial de Sant Joan i la Verge Maria, davant el cadàver del fill de Déu contribueixen a aquest objectiu, a més de donar un punt de patetisme a l’escena. En definitiva, aquesta Lamentació és un dels frescos més expressius, intensos i dramàtics de l’obra del pintor.

En aquest fresc, Giotto representa l’espai tridimensional mitjançant la corporeïtat de les figures i la substitució dels fons daurats per un cel blau i un paisatge esquemàtic, àrid, que subratlla el sentiment de desolació per la mort de Crist. Igualment, el verisme dels colors combinat amb la foscor, l’ombrejat, ajuda a que l’escena es presenti en funció de la concepció de la realitat que tenen els espectadors. En definitiva, aquest Crist humanitzat respon a una nova concepció religiosa més interessada per l’home i la natura.

La catedral de Reims: el grup de la Visitació i l’Anunciació

dimarts, 13/12/2011

Un dels elements característics de l’art gòtic clàssic de la França medieval va ser el desenvolupament de les grans portalades, la culminació de les quals la trobem en el gran conjunt escultòric que presideix la façana de la catedral de Notre-Dame de Reims, elaborada entre 1215 i 1265. Així, podem considerar que la decoració escultòrica d’aquesta catedral és un dels conjunts plàstics més importants de l’art medieval. Elevada a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, la catedral era, durant l’Antic Règim, el lloc de la consagració dels reis de França.

Facade_de_la_Cathédrale_de_Reims_-_Parvis.jpg

A la façana occidental, els timpans estan ocupats per vitralls i, en conseqüència, els grups escultòrics principals es troben als brancals i als gablets. Així, el grup de la Visitació i de l’Anunciació estan situats als brancals de la portalada central. Les figures, però, ja no formen part del fust de la columna sinó que assoleixen una corporeïtat i un volum propis de l’escultura exempta. A més, una de les grans novetats que podem observar en la composició de les portalades de Notre-Dame de Reims és el fet que l’espai de les brancades esdevé un espai compartit en el qual les figures posen tot relacionant-se entre elles i formant escenes.

Visitació i Anunciació Reims.jpg

En aquest context escultòric, el grup de la Visitació, realitzat cap a 1230 per un taller de Reims, es converteix en un exemple d’aquesta relació entre les figures: la Verge Maria i la seva cosina Isabel (mare de Joan Baptista) giren lleugerament el cap i avancen la mà dreta per a intercanviar una salutació. Les dues figures presenten un modelat profund dels plecs de les túniques, un modelat que, per la forma del cobriment del cap i d’insinuar el moviment dels braços per sota de la roba, recorda l’escultura clàssica romana. Igualment, els rostres expressius i individualitzats també ens traslladen cap a l’estètica romana. En definitiva, el conjunt de la Visitació presenta una clara dependència estilística de l’art clàssic.

D’altra banda, el grup de l’Anunciació, la visita de l’arcàngel Gabriel a Maria per comunicar-li els seu embaràs, situat al costat de la Visitació en la composició de la portalada de la catedral, presenta unes característiques força diferents. En aquesta escultura, la figura de la Verge presenta un modelat més superficial, en el qual els plecs cauen rectes i angulosos i els rostres es mostren menys expressius. Per tant, aquest conjunt reflecteix la tipologia de l’escultura francesa del primer terç del segle XIII. Cal destacar, però, la figura de l’arcàngel, el qual es caracteritza per l’acusada curvatura del maluc, l’ampli somriure i les robes amb plecs amplis i moguts, nota distintiva i elegant de l’escultura.

La Sainte-Chapelle de París

dissabte, 10/12/2011

La Sainte-Chapelle és la part més antiga conservada del vell palau reial medieval de París, erigit per Felip August (1180-1223) i en el qual van residir els monarques francesos fins el segle XIV quan van traslladar-se al Louvre. La capella palatina, d’estil gòtic, presenta una divisió en dos pisos i va ser consagrada el 1248. Se superposen dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum a les construccions dels palaus reials de l’edat mitjana. Obra mestra de l’arquitectura gòtica, Sant Lluís IX (1214-1270) va convertir-la en un reliquiari monumental on allotjar les relíquies de la passió de Crist que les croades van portar cap a París des de Terra Santa, un nou locus sanctus de peregrinació de l’Europa medieval.

Exterior view of the Sainte Chapelle. Facade and right side.Image send to Ryan Jensen (Transaction : 632549667669843750)© Scala / Art Resource, NY / Art Resource

sainte-chapelle-picture.jpg

Fins al segle XIX, la Santa Capella va trobar-se emmarcada a la Cour de Mai, l’antic pati de la residència reial. Allà es congregava el poble parisenc amb l’arribada del Divendres Sant, el dia en el qual el propi rei de França mostrava el tresor de les relíquies de la Passió de Jesús: la corona d’espines i la sang de Crist. I és que només el monarca tenia la clau del reliquiari, situat en la planta superior i reservada per a la família reial i els seus homes de confiança, així com convidats d’honor en la cort. S’hi accedia directament des de les estances reials tot travessant la Galerie des Merciers. En principi, no es podia accedir a la capella alta més que per mitjà de les galeries superiors del palau, ja que no es va contemplar la construcció d’una escala exterior.

La capella inferior, dedicada a la Verge, recorda l’estructura d’una cripta. Originalment era accessible per a la gent comuna i el servei de palau. Consta d’una nau central molt amplia i dues naus laterals molt estretes, que tenen la funció de deambulatori. La volta que suporta el pes de la capella superior es recolza en uns pilars força prims i coronats per capitells d’una gran varietat decorativa. La capella baixa es va construir per la seva utilitat funcional i arquitectònica, ja que la seva mínima alçada (6,60 metres en la part més elevada) va permetre alleujar al màxim la construcció de la capella alta i suportar-ne tot el pes.

St_chapelle_lower.JPG

La capella superior, accessible només per a la monarquia i els escollits d’entre l’alta noblesa, és un espai que provoca la fascinació del visitant: una nau de 20 metres d’altura que esdevé un espai gairebé desmaterialitzat, sense murs ni parets, un espai on dominen la llum i els colors. Així, gràcies als tirants i les abraçadores s’aixeca una impressionant successió de finestrals, 670 metres quadrats d’enormes vitralls, que només es veuen interromputs per la presència dels elements portadors de la volta.

Les finestres de la nau, de 15,35 metres d’alt per 4,70 metres d’ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de 6 lòbuls i 2 quadrilòbuls (element en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l’absis, de 13,45 metres d’alt per 2,10 d’ample, només tenen dues ogives i 3 trilòbuls (element en forma de trèvol).

Sainte_Chapelle_-_Upper_level_1.jpg

Sainte_chapelle_-_Upper_level.jpg

Més de cent capitells elegantment decorats mitjançant motius florals i animals intensifiquen l’efecte de conjunt. La pintura policromada de la volta, renovada en el segle XIX, representa el cel: un fons blau amb estrelles. I a l’absis trobem la tribuna de les relíquies en un altar elevat per sobre del nivell de l’església. Tot i la presència del reliquiari, cal saber que les restes de la corona d’espines van ser traslladades a Notre-Dame en temps de la Revolució francesa.

Les vidrieres constitueixen un conjunt homogeni on els colors dominants són el vermell i el blau, que donen a la capella un colorit espectacular. En aquest sentit, l’aspecte interior de la Sainte-Chapelle està determinat per un treballat programa iconogràfic que buscava la representació d’escenes religioses. Així, els vitralls poden ser llegits com una Bíblia gràfica de caràcter monumental amb més de 1.000 escenes que s’han de llegir des de baix cap a dalt i seguir cap a la dreta. Les escenes de les vidrieres representen:

  • El Gènesi.
  • L’Èxode.
  • El Llibre dels Noms.
  • El Llibre de Josuè.
  • El Llibre dels Jutges.
  • El Llibre d’Isaïes.
  • Joan l’Evangelista i la infància de Crist.
  • La Passió.
  • La vida de Sant Joan Baptista i el Llibre de Daniel.
  • El Llibre d’Ezequiel.
  • El Llibre de Jeremies i el Llibre de Tobies.
  • Els Llibres de Judit i de Job.
  • El Llibre d’Ester.
  • Els Llibres dels Reis.
  • La història de les relíquies de la Passió.

D’altra banda, la rosassa, de 9 metres de diàmetre, construïda a finals del segle XV, representa l’Apocalipsi.

sainte-chapelle-picture_2.JPG

upper-chapel-cc-logicalrealist.jpg

stained_glass_sainte_chapelle.jpg

La Sainte Chapelle va patir les vicissituds del pas del temps i la història i va veure’s afectada per dos incendis, el 1630 i el 1776. Tanmateix, els vitralls de la capella baixa van ser destruïts després de la crescuda del Sena el 1690. Durant la Revolució els seus tresors van ser-li retirats, algunes de les estàtues van resultar desfigurades, el mobiliari de la capella alta va desaparèixer i el reliquiari va ser retirat per a ser fos. Per sort, la corona d’espines va ser salvada i enviada a Notre Dame. D’aquesta manera, la capella perdia la seva funció original per a convertir-se, des de 1803, en un arxiu.

El 1837 va iniciar-se un pla de restauració de la Sainte-Chapelle que portarien endavant entre 1840 i 1868 els arquitectes i restauradors Felix Duban, Jean Baptiste Lassus i Emile Boeswillwald, aconsellats per Viollet-le-Duc, el mateix restaurador de Notre Dame. Dels enormes vitralls de la capella alta van aconseguir salvar-ne dues terceres parts dels originals, el que constitueix el conjunt més complert d’art de vitrall original del segle XIII existent a Europa.

La catedral de Notre-Dame de París

dijous, 8/12/2011

La Catedral de Notre Dame domina aquesta ciutat universal des de l’Edat Mitjana, convertint-se en un autèntic mite tant religiós com arquitectònic de París. L’escultor Auguste Rodin va declarar que “les catedrals són la mateixa França”, però Notre Dame no només és un dels emblemes de París, sinó que pot considerar-se com un símbol de la pròpia nació francesa ja que ha estat un dels principals testimonis de la seva evolució històrica. Va començar a edificar-se cap al 1163 i s’hi va treballar de forma ininterrompuda fins a finals del segle XII. Posteriorment, entre els segles XII i XIV, s’hi van produir diferents reformes i ampliacions, en el trànsit cap a la contemporaneïtat va patir les conseqüències de la Revolució i, de la mateixa manera que la nació francesa, va ser reconstruïda en el segle XIX.

notredamedeparis.jpg

La seva façana occidental, d’aspecte clàssic va ser fruit de gairebé un segle de treball –des de 1163 fins a 1250 aproximadament–. La façana és un prodigi d’harmonia i tot un exemple de l’art gòtic europeu. Del conjunt destaca la seva distribució, així com el majestuós rosetó que destaca en el bell mig de la façana. De la mateixa manera que la catedral gòtica es considerava com un símbol del Paradís, la façana d’entrada, amb el seu conjunt de figures, s’interpreta com una entrada al Cel. El conjunt d’escultura original el podem datar entre 1200 i 1300 i va resultar fortament malmès durant el període revolucionari. Moltes restes d’aquestes escultures originals les podem trobar al Museé de Cluny.

Notre-dame-west-front-d.png

El pis inferior està completament ocupat per les tres grans obertures atrompetades i cobertes amb arquivoltes en les quals es desenvolupen els conjunts escultòrics.

Al marge esquerre trobem el Portal de la Verge, consagrat per a glorificació de la Verge Maria, patrona protectora de Notre Dame; entre les estàtues que envolten la figura de la Verge trobem a dos sants significatius en la història de París: Saint Denis i Sainte Géneviève.

Al Portal del Judici, en el centre del Temple, trobem la figura de Jesús representat com a jutge universal. El Crist està rodejat per dos àngels i les figures agenollades de la Verge Maria i Sant Joan, encarregats de pregar per les ànimes dels pobres. Aquest Crist és una reconstrucció del segle XIX. El Judici Final que podem observar a continuació també és una reconstrucció.

En el costat dret de l’església trobem el Portal de Santa Anna. La llinda de la porta presenta en les seves sèries inferiors, escenes de la vida de Santa Anna; a la part superior podem observar escenes de la vida de la Verge Maria.

Damunt de les portalades hi ha la Galeria dels Reis, amb vint-i-vuit estàtues dels reis d’Israel, avantpassats de Crist. I en el tercer pis, el carrer central està ocupat per la gran rosassa de més de 10 metres de diàmetre amb magnífics vitralls, mentre que en els laterals s’obren les finestres germinades.

CatedraldeNotreDame5.JPG

Per sobre del pis de la rosassa hi ha una galeria d’arcades amb traceries que amaga la teulada. Finalment, dues torres quadrades coronen els carrers laterals. Les torres culminen amb una terrassa que, rodejada per una sèrie de balcons amb petites talaies, permetien un control gairebé absolut de la ciutat medieval. Als matins pot observar-se des d’aquest lloc una de les vistes més boniques de la ciutat. Les famoses gàrgoles en forma de quimeres que podem observar a la façana de Notre Dame són un producte de la fantasia de Viollet-le-Duc ja que les originals van resultar desfigurades en el segle XVIII.

catedral-notre-dame-de-paris_440393.jpg

La façana de la nau septentrional va ser realitzada per l’arquitecte Jean de Chelles. El seu nom figura en una inscripció visible des del braç transversal situat al sud de la façana. Aquesta part del temple va començar a construir-se cap a 1250 –gairebé de forma simultània amb la Sainte-Chapelle– i representa una segona evolució del gòtic parisenc. El portal, així com els pseudoportals que l’emmarquen, estan coronats per triangles amb una punta pronunciada. Al costat de l’entrada del portal trobem una estàtua, original de l’època, de la Verge Maria, que destaca per la seva bellesa serena.

La façana de la nau transversal meridional està dedicada a Saint Etienne, a qui havia estat consagrada l’església merovíngia que es trobava anteriorment en aquest punt de la ciutat. Les escultures del portal ens mostren la seva vida i martiri.

Notre-Dame-night.jpg

L’interior de Notre Dame destaca per una suau il·luminació, gairebé mística, que envolta els visitants. La planta presenta una forma basilical amb cinc naus i doble deambulatori, amb una capçalera força desenvolupada. El transsepte és curt i no sobresurt en planta, però la seva alçada és igual a la de la nau central, de forma que la vista exterior reflecteix clarament la forma de creu. En el segle XIV s’hi van afegir, adossades, unes capelles entre els contraforts, tant a les naus com a la girola.

p_notredame_01.jpg

El sistema constructiu representa un pas endavant respecte de l’estil gòtic primitiu. Els suports són els característics pilars rodons als quals s’adossen les petites columnes en què descansen els nervis de les voltes. La nau central es cobreix amb voltes de creueria sexpartides, sense que això comporti una alternança de suports. L’alçat interior estava estructurat en quatre pisos: arcades, galeria o tribuna, un pis de finestres circulars i els finestrals. Amb les reformes del segle XIII, però, es van eliminar els òculs i van ampliar-se els finestrals, de forma que l’alçada va quedar reduïda als tres pisos característics del gòtic clàssic: arcada, tribuna i claristori.

L’altra novetat estructural característica de Notre-Dame és la presència dels arcs boterells exteriors, que es converteixen en un element clau de l’articulació dels volums exterior perquè, més enllà de complir la seva funció estructural,  reflecteixen de forma extraordinària el ritme dels trams de les naus.

Notre_dame-interior.jpg

L’extraordinària alçada de la nau central i del transsepte (32,5 metres) i la il·luminació que proporcionen els finestrals i les rosasses dels peus i dels braços del creuer creen una atmosfera d’espiritualitat i assossegament. El rosetó occidental data de 1230 i representa a la Verge Maria en el centre. Al seu voltant podem veure com s’apropen reis, virtuts i vicis, (representats al·legòricament mitjançant els signes del zodíac i els mesos de l’any). També el rosetó septentrional, datat el 1250, representa la imatge de Maria acompanyada d’imatges i escenes de l’Antic Testament. Per últim, el rosetó meridional, datat cap a 1270, representa la imatge de Jesucrist rodejat dels apòstols i alguns màrtirs.

Roseton de Notre Dame.jpg

Tanmateix, les finestres que caracteritzen Notre Dame per a un visitant del nostre temps no van estar contemplades en el projecte inicial. Seria en el segle XVIII quan es consideraria que la catedral resultava massa fosca i inhòspita pels fidels, tot i l’ampliació de les seves finestres originals. D’aquesta manera, el segle de les llums va concloure per a la catedral, el 1756, amb la substitució dels vitralls d’origen medieval per uns vidres transparents. Actualment, només els rosetons conserven el seu color original.

Notre-Dame_internal_window.jpg

Testimoni silenciós de la història de França, durant la Revolució, la catedral va patir danys importants i l’interior de l’església va ser saquejat i buidat. Per això va ser necessària la seva reconstrucció al segle XIX sota la direcció de Viollet-le-Duc. Així, del mobiliari medieval només es conserva l’armari del cor i algunes lloses sepulcrals. L’estàtua de Maria situada al costat del pilar d’intersecció del sud-est i que és venerat com a imatge miraculosa sí que és d’origen gòtic. L’altar major, també gòtic, en canvi, va ser objecte de la modernització barroca que va iniciar-se en el regnat de Lluís XIV. A les capelles de la nau principal mereixen consideració algunes de les pintures de gran mida que daten del segle XVII.

El món cultural català de la baixa edat mitjana: l’art gòtic

divendres, 22/10/2010

A partir del segle XIII, l’estil gòtic va introduir-se a Catalunya, estenent-se fins gairebé al segle XVII en algunes de les seves fórmules arquitectòniques i decoratives. Seria, però, a partir del segle XIV quan va sorgir una nacionalització d’aquest estil, creant-se un estil gòtic català amb personalitat pròpia

En el camp de l’arquitectura, el gòtic català assoliria un gran nivell tant en els edificis religiosos com en l’arquitectura civil i es caracteritzaria per la simplificació de les formes i dels continguts. Les noves construccions tindrien una acusada tendència cap a l’austeritat i a la unitat de l’espai interior. Les principals característiques de l’arquitectura del gòtic català suposen la introducció d’uns trets originals que fan d’aquesta una arquitectura única. Aquests serien:

  • La presència de murs nus.
  • L’ús de suports interiors i exteriors (pilars i contraforts) amb formes molt senzilles.
  • Una decoració molt escassa i limitada a portals i finestrals.
  • El predomini de cobertes simples (trams de volta de dues ogives), amb tendència a l’horitzontalitat.
  • La introducció dels pilars i els campanars octogonals.
  • L’existència d’espais interiors amplis i unitaris amb el predomini de les construccions d’una sola nau o amb tres naus gairebé de la mateixa alçada.

Les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica catalano-aragonesa cal cercar-les en els monestirs de l’ordre del Cister establerts a la Catalunya Nova cap al final del segle XIII: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i a les seus de Tarragona i Lleida. Al segle XIII es van construir en aquest estil la catedral de Barcelona, la de Manresa, la de Tortosa i la de Mallorca. La plenitud del gòtic català, però, s’assoliria en el segle XIV amb la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i el monestir de Pedralbes a Barcelona, l’església de Santa Maria de Montblanc, la seu de Manresa i la reformada catedral de Girona, entre d’altres.

poblet.jpg

Monestir de Poblet

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar

Tanmateix, i de forma paral·lela a les edificacions religioses, va sorgir un estil gòtic civil i urbà caracteritzat per la construcció de palaus  com la Paeria de Lleida. El creixement econòmic de les ciutats catalano-aragoneses als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges (Mallorca, València, Barcelona) i les drassanes (Barcelona); i vinculats amb les institucions ( Palau Reial, Palau de la Generalitat, Sala de Cent, a Barcelona). També es van construir residències reials (Castell de Bellver, a Mallorca), nobiliàries (palaus del carrer Montcada, a Barcelona) i edificis assistencials (Hospital de la Santa Creu, a Barcelona).

panteo reial.JPG

Panteó reial del monestir de Poblet

El desenvolupament de l’escultura gòtica a Catalunya va veure’s limitat pel funcionalisme de l’arquitectura, fet que va subordinar-la a la sobrietat regnant en les noves construccions que a poc a poc van deixar de tenir decoració a les portalades i als timpans. Destaca l’abundància de retaules escultòrics religiosos sobre pedra o alabastre i sobretot l’escultura funerària, menys dramàtica que en d’altres països europeus. Les imatges mostren una clara evolució respecte al romànic, representant-se amb més naturalitat i suavitzant el gest i els rostres.

L’esplendor de l’escultura gòtica a Catalunya va començar al segle XIV amb la construcció dels panteons reials al monestir de Poblet (obra de Jaume Cascalls) i de Santes Creus i es mantindria al segle XV gràcies a les obres de Pere Joan (per exemple, el retaule major de la catedral de Tarragona i l’escultura de Sant Jordi que decora una de les façanes del palau de la Generalitat).

Finalment, la pintura va experimentar un extraordinari creixement, causat per una àmplia demanda d’origen eclesiàstic i, sobretot, civil. D’aquesta manera, la pintura és l’art que exemplifica més bé la riquesa, la sofisticació i el refinament de la societat catalana medieval. A través d’ella, la burgesia comercial i les institucions gremials van buscar plasmar la seva prosperitat immortalitzant-se mitjançant les obres dels artistes.

Els retaules de fusta van ser la principal manifestació de la pintura del gòtic català, tot i que encara subsistirien les pintures murals. La seva evolució, seguint la tendència marcada per les escoles europees i amb el focus principal d’irradiació a la ciutat de Barcelona (desplaçat cap a València en el segle XV), pot dividir-se en les següents etapes:

1. En una primera etapa, des de finals del segle XIII fins a la primera meitat del segle XV, va predominar la pintura lineal, d’origen francès, caracteritzada pel predomini del dibuix sobre la pintura, amb figures molt estilitzades i colors vius, com pot observar-se a les pintures del palau Aguilar.

2. Durant la segona meitat del segle XIV va implantar-se l’estil italo-gòtic amb Ferrer Bassa (monestir de Pedralbes), Ramon Destorrents i els germans Jaume i Pere Serra (retaule de Tots el Sants del monestir de Sant Cugat). En aquestes pintures s’aprecia un alt nivell de composició (fons arquitectònics o paisatgístics) i les figures presenten un gran realisme.

bassa_smiquel2.jpg

L'oració a l'hort i l'empressonament de Jesús, de Ferrer Bassa

3. Durant el segle XV va introduir-se a Catalunya l’estil internacional, anomenat d’aquesta manera perquè era un recull d’elements de diferents països. Els seus principals representants van ser els mestres Lluís Borrassà i Bernat Martorell, en les obres dels quals podem observar un acurat estudi dels ambients i una gran tècnica (perspectiva-espai).

4. Finalment, cap a mitjans del segle XV, va arribar a terres catalanes la influència flamenca mitjançant les obres del pintor valencià Lluís Dalmau. En elles, com per exemple el retaule de la Mare de Déu dels Consellers, s’aprecien les tècniques de la pintura desenvolupada a Flandes, com l’ús de l’oli, el retrat, el detallisme i la gran importància que es dóna al paisatge i l’ambient. Dins d’aquest corrent també hem d’adscriure el pintor Jaume Huguet.

consellers.jpg

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau

L’art gòtic

dimarts, 7/09/2010

L’estil gòtic va desenvolupar-se a Europa des de mitjans del segle XII fins a les darreries del segle XV, lligat amb el gran desenvolupament urbà d’occident, fenomen que va provocar un veritable furor arquitectònic donant pas a que s’aixequessin edificis més alts i lluminosos. D’aquesta manera, les ciutats van veure sorgir nombrosos grups de picapedrers, paletes i fusters, dirigits per mestres d’obres i arquitectes.

En aquest període l’Església va construir grans catedrals per als habitants d’aquests nuclis, símbols del poder econòmic i de la fe dels seus habitants. Tanmateix, van crear-se noves ordres religioses que van fundar convents i esglésies a les ciutats. D’altra banda, van construir-se edificis públics com ara ajuntaments, llotges, drassanes i hospitals, entre d’altres, per tal d’atendre les noves necessitats derivades del desenvolupament urbà i comercial. Finalment, les famílies riques de les ciutats van encarregar la construcció de grans palaus.

L’arquitectura gòtica:

A finals del segle XIII, l’estil gòtic va succeir definitivament el romànic. Va néixer a França i des d’aquest país es va estendre ràpidament per tot Europa donant pas a una nova estètica.

catedral gotica.jpg

La catedral era l'edifici més representatiu del nou estil artístic gòtic.

El gòtic, igual que el romànic, va ser un art religiós, però també el símbol del poder i la riquesa de les ciutats. La catedral n’era l’edifici més representatiu del nou estil artístic, però, com apuntàvem anteriorment, també es van construir altres edificis no religiosos, com ara castells, palaus, ajuntaments, universitats, etc.

La catedral es va convertir en el centre de la ciutat. No només s’hi feien els ritus religiosos, sinó que també s’hi reunien els gremis i els governs municipals abans que es construïssin els ajuntaments. Fins i tot van sorgir rivalitats entre les ciutats per construir la catedral més gran i alta.

paris_notredame_portada_eljuiciofinal.jpg

Catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

En els edificis gòtics es van utilitzar noves tècniques arquitectòniques i constructives (arc ogival, volta de creueria) que van permetre construir esglésies i edificis d’aspecte totalment diferent dels romànics.

  • S’usava l’arc ogival o apuntat. Es tracta d’un arc més alt i lleuger amb forma de punta de fletxa que, a causa de l’estructura vertical que presenta, permet elevar considerablement l’altura dels edificis i dóna pas a la verticalitat dels edificis.
  • S’usava la volta de creueria o ogival, el pes de la qual no descansava sobre el mur, sinó sobre els pilars a l’interior de l’edifici i els arcbotants i contraforts a l’exterior. Els arcbotants rebien el pes de la volta i, com si fossin una mena de pont, el transmetien als contraforts.

gotico.jpg

Les catedrals gòtiques se sostenien sobre un esquelet petri de voltes de creuer, pilars, arcs boterells i contraforts.

Gràcies a aquestes tècniques, ja no calien els murs gruixuts del romànic i es van poder obrir unes finestres enormes. D’aquesta manera la llum va penetrar a l’interior dels edificis. Aquests nous finestrals es tancaven amb vitralls molt vistosos i rosasses amb colors intensos. Com a resultat, mentre que a l’art romànic dominava la foscor i el recolliment, l’art gòtic va edificar construccions cada vegada més altes i lluminoses.

planta_catedral_amiens.jpg

Les catedrals gòtiques són de grans dimensions i tenen diverses naus i doble girola.

Finalment, les plantes dels edificis també van ser diferents de les romàniques. Malgrat que es va conservar, essencialment, la forma de creu llatina, les capçaleres, en lloc de ser semicirculars, es van fer poligonals i la nau central es construïa molt més alta i ampla que les laterals.

L’escultura gòtica:

Les arts plàstiques (escultura i pintura) progressivament van anar independitzant-se de l’arquitectura. Els artistes del gòtic van abandonar el simbolisme i van començar a tendir cap al realisme i la humanització de les imatges, tot i que la temàtica religiosa va seguir sent predominant.

coronation-notre-dame2.GIF

Portalada de la catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

L’escultura gòtica s’utilitzava bàsicament per decorar les façanes de les esglésies. Així, els escultors gòtics, igual que els romànics, representaven sobretot temes religiosos, especialment els temes de Crist crucificat i la Mare de Déu amb el Nen. Igualment, les escultures van continuar tenint una funció educativa. No obstant això, l’escultura gòtica va experimentar canvis importants:

  • Les obres es van anar alliberant de l’adaptació a l’arquitectura i, d’aquesta manera, les escultures exemptes, les que poden ser vistes per tot el seu contorn, van anar adquirint més importància.
  • Les figures es representen de manera més realista i natural; els vestits, les actituds i els gestos dels personatges eren cada cop més detallats. Aquest realisme va originar l’aparició dels primers retrats de nobles i burgesos.
  • Va triomfar la línia corba i les figures van anar adquirint una sensació de moviment.
  • Hi va haver interès per expressar sentiments d’alegria, tristesa, dolor, etc. Per exemple, és habitual trobar la imatge d’un Crist crucificat que pateix, o de la Mare de Déu, contenta, jugant amb el seu fill.
  • Van començar a esculpir-se imatges exemptes que representaven reis o personatges importants de l’època.

D’altra banda, van destacar les portalades de les esglésies i catedrals i els ornaments com ara les gàrgoles (que a la vegada servien per evacuar l’aigua de la pluja que queia a la teulada), els cadirats de cor sobre fusta que decoraven les esglésies i també l’escultura funerària.

Finalment, mentre que la majoria de les escultures romàniques són d’autor desconegut, moltes de les escultures o dels retaules gòtics són d’autors coneguts. Per exemple, a la Península Ibèrica són importants les obres de Pere Joan, Pere Oller, Guillem Sagrera i Gil de Siloé.

La pintura gòtica:

La pintura mural va perdre la importància que havia tingut durant el romànic a gairebé tot Europa, excepte a Itàlia. Els murs van ser substituïts per finestrals molt amplis decorats per rosasses i vitralls i no va quedar lloc per fer-hi les pintures que havien caracteritzat l’anterior etapa.

NRose-Sept07-D4009sAR800.jpg

Rosassa de la catedral de Chartres (segle XII), França.

sainte chapelle.jpg

Vitralls de la Sainte Chapelle (segle XIII), París.

D’aquesta manera, al principi del gòtic, els exemples més importants de pintura van ser les miniatures que decoraven els llibres sagrats, les cròniques i els relats, així com els vitralls de les catedrals, que estaven fets per pintors.

Més tard, va començar a adquirir importància la pintura sobre fusta, fet que va originar l’aparició dels retaules pictòrics que ocupaven principalment l’absis central del temple, darrere l’altar. Aquests retaules van evolucionar des dels que estaven formats per una sola taula fins als que es componien de diverses peces.

retaule bernat martorell.jpg

Retaule de Bernat Martorell (segle XV). Els retaules es pintaven sobre fusta i el daurat era el color predominant.

Els temes més representats van continuar sent els religiosos (en retaules dedicats a la vida de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants), malgrat que també cal destacar l’aparició dels retrats. Molts nobles i burgesos urbans, quan encarregaven un retrat, volien mostrar el poder que tenien i passar a la posteritat.

A més, la pintura gòtica mostra la preocupació per aspectes nous, com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, la descripció minuciosa i detallista de la vida quotidiana, la representació dels sentiments i una nova valoració de la llum i del color. Així, les característiques més importants de la pintura gòtica van ser la riquesa de colors, l’ús del daurat, la introducció de paisatges de fons, la recerca de realisme i el creixent moviment de les figures.

D’altra banda, al segle XV, en el trànsit cap al Renaixement, els pintors flamencs van iniciar una pintura temàtica profana i marcada per un accentuat realisme.

jan-van-eyck-e28098portrait-of-giovanni-arnolfini-and-his-wife_-1434.jpg

"El matrimoni Arnolfini" (segle XV), oli del flamenc Van Eyck. Els burgesos rics es feien retratar amb aquesta nova tècnica de pintura.