Arxiu de la categoria ‘2.1 L’Art Bizantí’

Els mosaics de San Vitale de Ravenna

dijous, 13/10/2011

L’obra més interessant del període bizantí a Ravenna (Itàlia) és l’Església de San Vitale (546-548), reformada per desig de l’emperador Justinià per commemorar la victòria de l’Imperi Bizantí sobre els ostrogots, és a dir, la victòria del cristianisme sobre la doctrina herètica arriana professada pels invasors.

Es tracta d’una església de planta octagonal coberta amb cúpula, nau de circumval·lació, un absis afegit a un dels costats i un nàrtex al costat oposat a l’absis. Els capitells i cimacis estan treballats amb trepant i presenten estilitzacions vegetals i figures d’animals simbòlics (anyell, paó, etc.). Per crear claredat a l’interior, l’església té contraforts externs. Però el més destacat de l’església, sense cap dubte, és són els mosaics que cobreixen els murs del presbiteri, especialment els que representen Justinià i la seva cort i la seva esposa Teodora i el seu seguici, obra mestra de la pintura bizantina. Els mosaics formen part d’un programa iconogràfic on consten escenes de la Bíblia i diferents signes litúrgics.

san20vitale.jpg

Al primer mosaic es veu l’emperador vestit amb una capa de color púrpura, coronat i amb un recipient d’or a les seves mans que és la seva ofrena a la nova església. A l’esquerra de Justinià hi ha el bisbe Maximilià de Ravenna acompanyat per tres personatges eclesiàstics (amb l’arquebisbe Maximilià, identificable per una inscripció llatina col·locada damunt seu i per estar mostrant la creu), mentre que a la dreta es troben dos dignataris (un d’ells tradicionalment identificat com el comte Belisari, el cap militar que havia conquerit Ravenna) i alguns soldats que porten un escut amb l’anagrama de Crist. És a dir, representa l’emperador amb els representants dels poders fàctics de l’Estat. La solemnitat del grup queda accentuada pel fons daurat.

Contrasta la forma d’individualitzar i identificar els personatges centrals gràcies als vestits i atributs, però també a partir dels trets facials, mentre que el fons del mosaic presenta una marcada indefinició i els cossos desprenen una sensació d’immaterialitat. A l’autor ni l’interessaven el volum ni la sensació d’espai, per això els personatges semblen surar sense posar els peus a terra. A més, el fons crea una sensació d’intemporalitat. A esquerra i dreta del mosaic, per delimitar-ho, hi ha dues columnes corínties adornades amb materials preciosos.

Mosaico - L'imperatore Giustiniano col seguito - Basilica di San Vitale (547).jpg

L’escena admet diverses interpretacions complementàries. En primer lloc, el mosaic pot considerar-se com una forma simbòlica de fer present l’emperador a la consagració de l’església, acte al qual mai va assistir. D’altra banda, la posició central de Justinià i l’aura que li envolta el cap el situen com una figura sacralitzada, una mena de tretzè apòstol que es presenta amb la missió de fer triomfar el regne de Déu a la Terra. Finalment, podem considerar el mosaic com una representació de l’Estat teocràtic bizantí sostingut pels pilars de l’Església, la burocràcia i l’exèrcit. És destacable observar l’aurèola, senyal de santedat o divinitat, que envolta el cap de Justinià, símbol que proclama al món que ens trobem davant d’una dinastia d’arrels divines.

La qualitat dels colors i la precisió de les formes, juntament amb les sanefes ornamentals que emmarquen la composició ens remeten a l’obra de musivaris bizantins, probablement arribats directament des de Constantinoble per a la realització d’aquesta obra i portadors del retrat de Justinià que hauria servit de model per a realitzar el seu retrat.

NO_USAGES =

A la paret oposada, l’emperadriu Teodora i el seu seguici mostren una sumptuositat extraordinària en els vestits, les túniques i els ornaments (arracades, collars, etc.). A diferència del mosaic de l’emperador, en aquest cas hi ha algunes insinuacions arquitectòniques (pati davant d’un absis en forma de petxina i al costat d’una porta amb cortines i una font) que semblen indicar que els personatges es disposen a traspassar la porta d’entrada al matroneo per assistir a la cerimònia de consagració de l’església. Teodora porta a les mans un calze d’or i pedres precioses, la seva ofrena inaugural. A més, el caràcter oferent de l’emperadriu queda clarament remarcat pel fet que el brodat de la part inferior del vestit representa l’Epifania, l’ofrena que els mags d’Orient van fer al nen Jesús.

La basílica de Santa Sofia de Constantinoble

dilluns, 10/10/2011

L’obra culminant de l’arquitectura bizantina de l’època de Justinià és la gran Basílica de Santa Sofia, capella palatina i escenari principal d’un cerimonial esplèndid en el qual es manifestava el poder de l’imperi teocràtic. En aquest context, el temple de la Divina Saviesa va plantejar-se com un símbol emblemàtic del poder imperial i com l’ofrena més sumptuosa al Déu que l’havia fet possible. Això justificaria la frase atribuïda a Justinià en el moment de consagrar la basílica: “Salomó, t’he vençut”.

Edificada entre els anys 532 i 537, Santa Sofia s’aixeca sobre les restes d’una basílica del segle IV, bastida per Constantí i reconstruïda per Teodosi II, que va ser destruïda i incendiada durant la revolta urbana de Nika, produïda durant els primers i convulsos anys del regnat de Justinià. Un cop consolidat el seu poder, l’emperador bizantí va iniciar un política expansionista amb l’objectiu de reconstruir el vell Imperi Romà i, en paral·lel, una política de reconstrucció de la capital.

000776040.jpg

Per dur a terme la construcció, Justinià va escollir dos científics experts en cinètica, dos teòrics de les lleis físiques i els mestres d’obres Artemi de Tral·les i Isidor de Milet, i va posar al seu abast tots els recursos econòmics i humans de què disposava. Sota la seva guia van treballar-hi uns 10.000 obrers i va ser necessari anar a cercar materials a totes les terres de l’Imperi, prenent-los sovintment d’antics temples pagans.

La planta de l’edifici mostra un rectangle de 71 per 77 metres, precedit per un nàrtex interior i un d’exterior. Dins del rectangle, quatre enormes pilars, lligats entre ells i amb la resta de l’edifici per un joc d’arcades i voltes, delimiten un quadrat de 31 metres de costat. Damunt dels pilars s’alcen quatre arcs de mig punt que, mitjançant un sistema de petxines, defineixen el cercle sobre el que s’aixeca una gran cúpula semiesfèrica composada per quaranta nervis i els seus corresponents panys corbs. La cúpula s’alça fins els 65 metres i a la seva base quaranta finestres creen l’efecte d’una anella de llum que sembla deixar la cúpula suspesa a l’aire.

santasofia1.jpg

A l’est i a l’oest de la basílica, dues semicúpules perllonguen l’espai fins a cobrir totalment el rectangle i definir un eix longitudinal des de l’entrada fins a l’absis. A més, aquesta sala central actua com un gran baldaquí que simbolitza tant la volta celestial com el camí cap a la salvació del fidel cristià. També cal destacar que l’extrem occidental està precedit per un nàrtex doble i un atri porticat.

Finalment, al nord i al sud de l’edifici s’estenen dues naus laterals molt compartimentades i separades de la central per un doble pis d’arcades sobre columnes. Per sobre de la tribuna, al mur que tanca l’espai central s’obren dues fileres de finestres.

Turkey_Istanbul_Hagia_Sophia.jpg

Tot i aquesta estructura, els problemes de sustentació de la cúpula van resultar difícils de resoldre. Fins i tot, la cúpula inicial va ensorrar-se el 577, fet que va obligar els arquitectes a modificar el seu traçat per fer-la més alta i apaivagar així les tensions laterals mitjançant dos grans contraforts exteriors a cada costat. El resultat d’aquest esforç, però, va comportar que l’exterior resultés massa massís i amb uns volums trencats, fet que contrasta amb la serenor i lluminositat de l’interior.

El revestiment de les parets amb grans lloses de marbre i la presència de les columnes –un total de 107 columnes: 40 a la planta, 60 al gineceu i 7 a la galeria superior –, juntament amb el revestiment mural de mosaics, contribueixen al luxe i a la solemnitat que presenta l’interior de l’edifici. Principal santuari de l’Imperi d’Orient, anomenada Gran Església i símbol de tota l’Ortodòxia, Santa Sofia enlluerna sempre els visitants per l’harmonia i l’esplendor del seu interior.

05 Santa Sofia.jpg

La conversió de Santa Sofia en mesquita en el segle XV, després de la conquesta de Constantinoble pels turcs (1453), va fer possible la conservació de l’edifici. Tanmateix, aquesta conversió va modificar el seu aspecte original per ordre dels soldans: el mobiliari litúrgic ortodox va eliminar-se, els mosaics bizantins van ser coberts amb pintura i guix i s’hi van incloure panells amb inscripcions coràniques. A més, a l’exterior de l’edifici van afegir-se quatre minarets en forma de torre cilíndrica i van edificar-se diversos mausoleus al voltant de l’església, fet que va contribuir a la sensació de desordre volumètric que presenta l’exterior.

Reconvertida, el 1934, en museu d’art bizantí pel president turc Kemal Atatürk, Santa Sofia de Constantinoble és, encara avui, el testimoni més espectacular de l’arquitectura bizantina. La basílica esdevé l’expressió de la síntesi gairebé perfecta entre la planta basilical rectangular i l’espai central cupulat, és a dir, entre la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva amb cobertes corbes de l’Àsia Menor.