Arxiu de la categoria ‘2. Art Medieval’

Buffalmacco: El triomf de la mort

divendres, 26/04/2013

Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.

Buonamico_Buffalmacco_001.jpg

La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_1.JPG

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_3.JPG

Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.

A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_2.JPG

En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.

La imatgeria romànica a Catalunya

dijous, 20/09/2012

Un dels elements característics de l’escultura romànica a Catalunya és la presència d’una importantíssima imatgeria policromada en fusta. A les esglésies romàniques aquestes imatges litúrgiques, símbols de la devoció popular, devien constituir un element primordial que se centrava a l’entorn de l’altar. Algunes d’aquestes imatges eren de materials rics com or i argent amb esmalts i pedres precioses si els recursos econòmics ho permetien, però el més freqüent eren les imatges de fusta policromada o de pedra.

Majestat_Batlló.jpg

Majestat Batlló

La mobilitat d’aquestes imatges, situades habitualment a sobre de l’altar o darrere d’ell, permetia la seva inclusió en diverses cerimònies religioses, com ara les processons o, fins i tot en el teatre litúrgic que es representava en determinades festivitats. Igualment, algunes obres presenten una concavitat en la part posterior perquè eren utilitzades com a reliquiaris.

La seva datació és imprecisa en la major part dels casos perquè, contràriament al que succeeix amb l’escultura realitzada en pedra, la poca evolució que es pot observar tant en la tècnica com en l’estil dificulta l’establiment d’una cronologia. És a dir, la repetició d’uns mateixos models no permet establir una seqüència cronològica clara. Malgrat tot, els especialistes tendeixen a considerar la majoria de les imatges conservades com obres del segle XII i posteriors, en una cronologia que s’allarga fins el segle XIV.

L’elaboració de l’escultura en fusta tenia lloc en tallers diferenciats dels escultors que treballaven en pedra, signe de la creixent especialització que separava els fusters dels talladors associats als santcrists. Alguns especialistes consideren que aquests tallers estarien relacionats amb els monestirs i els centres catedralicis. Així, a moltes de les abadies romàniques havien tallers de talla de fusta junt amb els de pintura, el que demostra clarament les relacions que existien entre els creadors d’imatges i els pintors, sense descartar la possibilitat que tots dos treballs fossin realitzats per les mateixes persones.

Des del punt de vista tipològic, a Catalunya podem classificar la imatgeria romànica en tres grans grups: el Crist crucificat, la Mare de Déu amb el Nen i el Davallament de la Creu.

El grup d’imatges del Crist Crucificat segueix dos models diferents: la Majestat (el Crist triomfant que no mostra senyals del patiment a la Creu) i el Crist sofrent (el Jesús martiritzat en una imatge dramàtica que representa un a exemple de Fe). El Crist representa la immortalitat, generalment sense mostres sofriment humà sinó que triomfa com a Déu. Tampoc presenta corona d’espines del martiri, i si algun d’ells està coronat és amb la corona reial. L’anatomia segueix la verticalitat de la fusta que forma la creu, les mans estan obertes amb els dits estirats i els membres clavats cada un individualment (amb quatre claus).

Batllo_Majesty.jpg

Majestat Batlló

En segon lloc, el grup d’imatges de la Mare de Déu amb el Nen Jesús representa el conjunt més nombrós. La Verge Maria es representa asseguda en un setial amb forma de tron, vestida amb túnica, mantell i en general amb corona, sempre en una posició rígida i frontal, amb el Nen Jesús assegut al centre o escorat cap al costat esquerre de la Mare. Sembla que no hi ha comunicació ni cap tipus d’emoció entre tots dos personatges. Generalment, els rostres d’aquestes imatges són molt esquemàtics i simètrics, amb els ulls ametllats i la boca amb un posat inexpressiu i excessivament horitzontal. Tanmateix, des del segle XIII, va anar desapareixent la rigidesa a favor de l’incipient expressió dels sentiments de tendresa entre la Mare i el Nen. Aquestes estàtues van ser objectes de gran veneració i de culte popular, i la pietat dels fidels els atribuïen alguns miracles. Gairebé sempre eren usades també com a reliquiaris i s’utilitzaven per ésser col·locades en un altar, però també per a les processons.

Mare_de_Déu_de_Cortscastell-segle_XII.jpg

Mare de Déu de Cortscastell

mare de deu de l'all.jpg

Mare de Déu de l’All (MNAC)

Mare de Deu de Nuria.jpg

Mare de Déu del Santuari de Núria

Finalment, el tipus d’imatges més complex és integrat per les representacions del Davallament de la Creu, realitzats per ocupar l’absis de les esglésies en una distribució horitzontal, del qual trobem notables exemples procedents fonamentalment de les esglésies pirinenques. En aquest sentit, el desenvolupament d’aquesta temàtica s’associa amb el teatre litúrgic i en la lluita de símbols entre el cristianisme i el catarisme (religió que negava la mort de Crist).

Església_de_Santa_Eulàlia_d'Erill-la-vall_(La_Vall_de_Boí)_-_4.jpg

Davallament d’Erill la Vall

Monestir_Sant_Joan_Abadesses_SantissimMisteri_sXII.jpg

Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses

La catedral de Saint-Denis

dilluns, 3/09/2012

Segons la tradició, a Saint-Denis està enterrat Sant Dionís, a qui el Papa va enviar com a primer bisbe encarregat de l’evangelització de la Gàl·lia a París i que segons la llegenda hauria mort a Montmartre cap a finals del segle III. La llegenda ens diu que després de morir decapitat, el seu cos va aixecar-se per dirigir-se des del patíbul fins el punt en el qual havia de ser enterrat. I la documentació ens diu que en temps del Baix Imperi Romà existia un cementiri en el lloc on avui s’aixeca la basílica, consagrada en catedral el 1966.

dsc04548.jpg

Basilique Saint-Denis, France : portail du transept nord, tympan

Martiri de Sant Dionís

El 475, Santa Genoveva, la patrona de París, va aixecar una petita església en honor de Sant Dionís, la qual va ser ampliada durant l’època merovíngia, en els segles VII i VIII, i a la qual va sumar-s’hi una abadia benedictina. I és que l’edifici que es va anar renovant fins al segle XIV. El 639, el rei franc Dagobert I va escollir Saint-Denis com a lloc d’enterrament, inaugurant així una tradició de l’edifici com a panteó reial que arribaria fins el 1824, a la mort de Lluís XVIII. Aquesta condició de necròpolis reial va convertir Saint-Denis en un santuari nacional, un espai de la memòria francesa de gran importància política i estatal.

Des del punt de vista històric i artístic, el corifeu i el cos occidental de l’església es consideren els exemples fundacionals del gòtic francès. Elements bàsics de l’arquitectura catedralícia gòtica es documenten per primer cop en la catedral: l’arc apuntat, la desmaterialització dels murs perimetrals, el deambulatori com espai continuat amb la presència de capelles radials… Tot això com a conseqüència de la tasca de l’abat Suger (1080-1151), artífex intel·lectual de Saint-Denis, qui en el segle XII va fer enderrocar la vella església carolíngia i va fer construir-ne la gòtica.

Suger_Denis.jpg

L'abat Suger

L’abat Suger volia bastir un edifici que representés el poder la monarquia francesa i esdevingués la personificació de l’Església catòlica com la representant terrenal de la Jerusalem celestial. D’aquesta manera, el poder polític i el religiós convergien en una nova arquitectura de gran força retòrica i simbòlica, a la vegada que l’edifici s’omplia de relíquies. En aquest sentit, el tipus de façana amb tres carrers apareix per primera vegada en aquest edifici, de la mateixa manera que el Judici Final representat en el pòrtic central.

Basilique_Saint-Denis_Portail_central_reduct.JPG

Un cop acabada i consagrada la façana occidental, l’abat Suger va emprendre les tasques de remodelació del cor. El rei Lluís VII el Jove (1137-1180) va recolzar els plans de l’abat, fidel conseller i home de confiança del monarca, fins al punt que va ser nomenat regent quan el rei va abandonar el país per participar en la segona Croada. I és que el jove monarca tenia clar el simbolisme de Saint-Denis per a la França en construcció.

En el cor de Saint-Denis es farien realitat les primeres concepcions arquitectòniques pròpies del gòtic francès: el doble deambulatori separat únicament per elegants columnes, la volta de creueria, els grans vitralls que arriben fins al terra per aconseguir una il·luminació metafísica… L’impacte entre els fidels va ser enorme. Passar de l’obscuritat de les esglésies romàniques a la llum del gòtic, tot i que segurament no n’eren conscients, els situava en una nova etapa de la història.

Basilique_Saint-Denis_01.jpg

Basilica_di_saint_Denis_vetrata_05.JPG

Vitraux_Saint-Denis_190110_18.jpg

Després de la mort de l’abat Suger, les següents obres de l’abadia van produir-se en el segle XIII, quan el pas del temps va posar en perill la part superior de l’edifici. Tanmateix, arribats al trànsit cap a la baixa edat mitjana, era necessària una modernització de l’edifici que permetés reforçar el simbolisme de l’abadia com a necròpolis reial i panteó del poder francès. Així, la introducció d’un cos transversal de cinc naus va permetre que la catedral defensés la seva posició destacada com a símbol del gòtic francès. Una nova estètica arquitectònica lligada a la nova estètica del poder de la monarquia francesa.

Tanmateix, com a conseqüència de la seva condició de necròpolis reial, Saint-Denis ha esdevingut el millor exemple de l’arquitectura funerària. D’aquesta manera, podem observar l’evolució des dels sarcòfags medievals amb les figures representades fins als grans monuments del Renaixement i el Barroc. D’entre totes les tombes, cal destacar el monument funerari de Lluís XII i Anna de Bretanya, una imponent escultura de l’arquitecte florentí Giovanni Giusti de 1531.

Gisant_de_Pépin_le_Bref_et_Bertrade_de_Laon_à_la_Basilique_de_Saint-Denis,_France.jpg

Tomba de Pipí el Breu i Bertrada de Laon

Tombeau de Louis XII et Anne de Bretagne - Basilique Saint-Denis - France

Tomba de Lluís XII i Anna de Bretanya

Tombe_Louis_XIV_Basilique_St_Denis.JPG

Tomba de Lluís XIV

Louis_XVI_et_Marie-Antoinette.jpg

Tomba de Lluís XVI i Maria Antonieta

Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes

dijous, 1/03/2012

Elisenda de Montcada (1292-1364), filla del senescal reial Pere II de Montcada (funcionari de la cort comtal encarregat de la direcció del palau i del comandament de l’exèrcit en absència del comte) i Elisenda Pinós, va ser la quarta esposa de Jaume II el Just (1267-1327). El seu va ser una amor més sentimental que físic, sense cap conseqüència política negativa per a l’estabilitat de la família reial catalana un cop que Alfons el Benigne (1299-1336) s’havia instal•lat amb solidesa en el seu paper de primogènit i hereu de la Corona d’Aragó.

elisenda de montcada.jpgEl vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.

Per la seva banda, Elisenda era una figura amb totes les virtuts exigides per la societat del segles XIV: jove, bella, piadosa, humil, caritativa, espontània, natural i provenia d’una classe social inferior. Era el model perfecte, el resultat de la introducció d’un nou model de dona com a conseqüència de la cultura franciscana. A més, les regles de joc de l’Estat dinàstic ja s’havien satisfet amb anterioritat. És a dir, les estratègies matrimonials destinades a perpetuar el llinatge ja no comptaven en l’elecció de l’esposa, clarament consolidades en la figura de l’infant Alfons.

El casament va realitzar-se a Tarragona, en la més estricta intimitat, el dia de Nadal de 1322. Mesos després Elisenda s’instal•lava en la cort. Però aquell era un espai on ella, una dona distant i silenciosa, mai no podria encaixar. Elisenda estimava la seva ciutat i les relacions amb les dones del clan Pinós. I el rei mai s’hi va oposar a la seva llibertat. Jaume finalment era feliç al costat de la seva nova esposa.

El desig d’Elisenda va ser la fundació d’un monestir de monges clarisses a Barcelona, un espai en el qual refugiar-se quan enviudés. Així, el rei va adquirir unes terres situades al sud-oest de la ciutat, una antiga masia de Bernat de Sarrià. Allà s’aixecaria el monestir de Pedralbes un cop arribés la conformitat eclesiàstica de Roma. D’aquesta manera, Elisenda podia emmirallar-se en una dona del seu temps, Maria, la germana de Sant Lluís de França, la qual havia fundat el monestir de Longchamps.

La construcció va ser ràpida. El 26 de març de 1326 es posava la primera pedra i el 3 de maig de 1327, diada de la Santa Creu, l’edifici ja estava construït en la seva primera fase. Va ser la primera i única vegada en què Jaume i Elisenda van poder contemplar plegats l’edifici. El rei moriria el 2 de novembre i Elisenda entraria en una nova etapa de la seva vida: vídua als trenta-cinc anys, des de 1327 fins el 1367 va consagrar-se a perpetuar la memòria del seu marit des del seu allotjament al monestir.

Ìîíàñòûðü Ïåäðàëüáåñ

Tal i com estava previst, un cop mort el rei, la reina Elisenda es va instal•lar al monestir on va fer-se construir un petit palau on hi va viure la resta de la seva vida, 37 anys. Les rendes de la seva família van permetre continuar amb la construcció de Pedralbes i les clarisses l’adoptarien com una germana més, una filla de la congregació que mai va arribar a professar, però que des de les sales annexes on s’havia instal•lat vetllava pel monestir mitjançant una fe humana i generosa, una fe pròpia del seu temps i les seves circumstàncies.

Durant aquest temps, la reina va participar de forma activa en la presa de decisions de la comunitat religiosa i va posar especial interès en dotar el monestir de diversos privilegis. Per exemple, aquest va quedar sota la protecció directa de la ciutat de Barcelona a través del Consell de Cent, l’òrgan gestor de la ciutat, el qual es comprometia a defensar-lo en cas de perill. D’aquesta manera, Pedralbes va convertir-se en un referent obligat pels següents monarques de la Corona d’Aragó.

El 19 de juliol de 1364 moria Elisenda de Montcada a l’edat de 74 anys. En el seu testament, Elisenda deixava totes les seves propietats i terres a la comunitat de monges del monestir de Pedralbes i ordenava l’enderrocament del palau on vivia. A més, va fer-se enterrar a Pedralbes en una tomba bifrontal: el sepulcre dóna tant a l’església del monestir, on ella apareix vestida de reina (engalanada i amb corona), com al claustre, on apareix vestida de vídua i protectora de la comunitat (austera i penitent). Així podem observar eternament les dues cares de la reina en el lloc on els seus somni d’un cristianisme humà va fer-se realitat.

Tomba_d'Elisenda_de_Montcada.jpg

Lluís Dalmau: La Verge dels Consellers

divendres, 20/01/2012

L’introductor dels models de la pintura flamenca a la Corona d’Aragó va ser el valencià Lluís Dalmau amb La Verge dels Consellers (1443-1445). Hi ha constància que el pintor va viatjar el 1431 a Flandes a comprar tapissos per ordre del rei Alfons el Magnànim, el monarca humanista de la Corona d’Aragó, i també s’ha especulat amb una coincidència a Castella amb Jan van Eyck ja que La Verge dels Consellers copia alguns dels seus models sobre la cultura cortesana borgonyona, trobada que d’altres historiadors no descarten que es produís durant el periple flamenc de Dalmau.

Tot i això, cal tenir en compte que l’obra i les influències flamenques no van tenir una gran transcendència en la pintura catalana. Podríem afirmar que el cas de Dalmau va ser excepcional, un episodi aïllat dins de l’evolució de la pintura gòtica catalana.

L’origen de l’obra el trobem en un encàrrec que el Consell de Cent de Barcelona va realitzar a Dalmau el 1443 perquè aquest pintés un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. D’aquest retaule se’n conserva un dibuix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que ens permet conèixer la traça completa de l’obra ja que, desgraciadament, no es conserva la predel•la del retaule. L’existència d’aquesta obra és fruit del desig d’immortalització dels cinc membres del Consell Executiu del Consell de Cent.

Dalmau_Mare_de_Deu_dels_Consellers.jpg

La pintura s’emmarca en un guardapols amb forma d’arc apuntat. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli, tot i que sense renunciar a la tradicional tècnica del tremp. És així com, en el context català de l’època, aquesta obra va esdevenir profundament innovadora, tant pel seu format com per la seva execució tècnica, presentant un evident predomini del color sobre el dibuix, introduint una gran riquesa cromàtica, com és característic en la pintura gòtica flamenca del segle XV. Una altra característica destacada és la recerca del màxim realisme en la representació de les figures.

La Verge dels Consellers és una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Mare de Déu i el nen Jesús. Així, els grups de personatges que es representen a cada banda de la Mare de Déu són gairebé idèntics.

Al centre trobem la figura de la Verge asseguda en un tron magnífic sostingut per quatre lleons i adornat amb estàtues de profetes i dosserets de traça gòtica. Sobre el mantell fosc de la Mare de Déu ressalta la figura blanquinosa del nen Jesús representat nu. Entre les finestres del fons trobem a dos grups d’àngels cantors mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers.

A la dreta del tron podem observar Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona, representada amb la palma i la creu del martiri, acompanyada per tres dels consellers de la ciutat. A l’esquerra del tron, trobem Sant Andreu, també representat amb la creu martirial, acompanyat per dos consellers. Les figures dels consellers es presenten agenollades en actitud d’oració, amb la postura típica dels donants en la pintura flamenca, i amb una evident intencionalitat de retrat en els rostres. Els cinc consellers d’aquell any (Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta), retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants, vestits amb la gramalla característica dels seus càrrecs.

Al fons, una magnífica arquitectura goticista amb voltes de creueria i arcades obertes a través de les quals es veuen cors que entonen càntics i un paisatge de clara influència flamenca. L’enrajolat del terra, emprat com a recurs per a crear sensació espacial, així com el paisatge que es pot observar a través de la finestra són traduccions directes dels models que abans havia utilitzat el mestre flamenc Jan van Eyck. L’eficàcia il•lusionista de l’espai figuratiu és indubtable.

Pere Serra: El retaule del Sant Esperit

dimecres, 18/01/2012

El retaule del Sant Esperit, a la catedral de Manresa, és l’obra mestre de Pere Serra, fill d’una important nissaga de pintors barcelonins que va renovar la pintura gòtica catalana del segle XIV tot adaptant les influències italianes. Realitzat el 1394, el retaule ens mostra un programa iconogràfic complet relacionat amb la presència de Déu entre els homes a través d’una equilibrada barreja de realisme, expressions quotidianes i assequibles, color i ritme narratiu a la recerca d’apropar als fidels escenes de l’Antic Testament, de la vida de Jesús i dels fets dels apòstols.

Pere Serra. Retaule Esperit Sant.jpg

Tant per l’amplitud de la iconografia com per la composició i el domini tècnic del dibuix (amb detalls reproduïts amb gran minuciositat) i del color (un cromatisme suau, sense grans contrastos), cal considerar que aquest és un dels retaules més bells de la pintura gòtica a la Península Ibèrica. Tanmateix, les composicions són amables i eviten el registre dramàtic. Es tracta, generalment, d’escenes equilibrades i ingènues, fins i tot una mica banals.

El retaule del Sant Esperit s’estructura en cinc carrers. En el carrer central, la taula principal ens mostra la Pentecosta, l’inici de l’activitat de l’Església de Crist, amb l’Esperit Sant representat com un Colom blanc que vessa els dons de la saviesa entre els apòstols. Damunt de la Pentecosta, podem observar l’escena de la Coronació de la Verge per part de Jesús, el cinquè misteri gloriós del Rosari, tots dos flanquejats per les imatges de sis àngels vermells, color simbòlic de la reialesa.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrercentral.jpg

En els carrers laterals de l’esquerra de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, a Déu com a creador i arquitecte del món amb el compàs de la geometria, la creació de l’home en la figura d’Adam, l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a la Verge Maria, el naixement de Crist a Betlem, l’adoració dels Reis Mags al nen Jesús i la presentació del fill de Déu al Temple de Jerusalem.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersesquerra.jpg

En els carrers laterals situats a la dreta de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, el baptisme de Crist a mans de sant Joan Baptista al riu Jordà, la Transfiguració de Jesús al mont Tabor en revelar-se la seva naturalesa divina, la Resurrecció de Crist, el dubte de Sant Tomàs davant l’aparició de Jesús al cenacle davant des seus deixebles, l’Ascensió de Crist per rebre la glorificació després de la mort de mans del Déu Pare i el discurs de Pere als apòstols confosos per rebre el do de les llengües.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersdreta.jpg

A les taules petites dels entrecarrers hi ha representades figures de sants. I en l’àtic trobem la imatge del Calvari, la crucifixió de Jesús, imatge flanquejada per quatre àngels.

Pere Serra. Esperit Sant.jpg

L’escena de la lamentació sobre el cos de Crist mort que ocupa el banc del retaule és una obra posterior de Lluís Borrassà a principis del segle XV. Així, el banc o predel·la representa l’enterrament de Crist i contrasta amb la resta del retaule perquè mostra molt dramatisme en la composició, presentant la cara deformada pel dolor del Crist mort i la tristesa evident que traslladen a l’espectador la tensió anímica i l’emoció de les figures que el vetllen. Tot i la diferència evident d’estil, l’obra de Borrassà també és magnífica.

Serra-Borrassa._Esperit_Sant-predela.jpg

Mare de Déu de Sallent de Sanaüja

dilluns, 16/01/2012

Mare de Déu. Segona meitat del segle XIV. Alabastre amb restes de policromia i daurat. Procedeix de Sallent de Sanaüja (Segarra).L’anomenada Mare de Déu de Sallent de Sanaüja, una escultura en alabastre policromat del segle XIV i de procedència desconeguda que actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una de les més belles, elegants equilibrades i harmòniques representacions de la Verge dempeus amb l’Infant als braços que ens ha deixat l’art gòtic català. És l’arquetip de la representació amable i elegant de la Mare de Déu que ens ha llegat el gòtic del Principat.

Tot i que sempre s’ha afirmat que aquesta imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, a la Segarra, i així és coneguda, res sobre el seu emplaçament original o el context en què va ser creada ha estat mai documentat. En qualsevol cas, a Catalunya les imatges de culte realitzades en alabastre policromat estan documentades a partir del primer terç del segle XIV i és en aquest context on hem de situar l’obra.

La representació de la Mare de Déu que realitza l’art gòtic suposa una evolució destacada respecte del romànic. De la Verge sedent amb el Nen a la falda i amb actitud majestàtica del romànic, gràcies a influències franceses i italianes, passem a la representació idealitzada d’una dona jove d’expressió dolça i acollidora, una Mare de Déu que se situa dempeus i amb el Nen sobre el braç esquerre.

La Mare de Déu de Sallent de Sanaüja suposa la síntesi d’aquestes influències del gòtic europeu combinant les funcions devocional i decorativa en una figura de lectura fàcil per a la transmissió de la fe i de la relació entre una mare i un fill. Així, en aquesta escultura s’han de destacar la bellesa serena que observem en el rostre de la Verge, les proporcions harmonioses i el ritme melodiós que li dóna la curvatura de la imatge. L’ideal cortesà es trasllada a l’escultura religiosa.

D’altra banda, el nen Jesús es troba en una posició força elevada, amb el cap a l’alçada del de la Mare, que inclina el cos cap a la dreta per equilibrar així la composició. L’Infant té un colom a la mà esquerra, i amaga els dits de la dreta entre els plecs del mantell de la Verge. La cama dreta del Nen, estirada fins a tocar la ma de la Verge, que l’acarona, corre en paral·lel al plec del mantell sobre el pit per trencar la verticalitat dels plecs que cauen en línies amples i elegants.

La catedral de Girona

divendres, 13/01/2012

El 29 d’abril de 1312 es col·locava la primera pedra de la catedral de Girona. Aquesta s’alçaria sobre la vella església cristiana restaurada en el segle XI, de la qual només resta en peu una part de l’anomenada torre de Carlemany. Així, l’antiga construcció romànica donaria pas al gòtic triomfant del segle XIV sota la direcció de l’arquitecte Enric de Narbona i del seu germà Jaume, amb la col·laboració de l’escultor Guillem de Corts.

Catedral_de_Girona.jpg

Com era habitual, la nova catedral va iniciar-se a partir de la construcció de la capçalera. D’aquesta manera van edificar-se un ampli absis amb deambulatori i les capelles radials de forma poligonal. La intenció evident que indica aquesta estructura en la capçalera era continuar l’edifici amb tres naus. Fins i tot, es va fer el primer tram del cos de l’església amb una nau central de tram quadrat i unes naus laterals molt estretes, gairebé de la mateixa alçada de la central.

Ara bé, arribats a aquest punt, les obres van aturar-se el 1347. Es d’imaginar l’esclat d’una àrdua polèmica sobre la conveniència de continuar amb la traça prevista o passar a un plantejament modern, propi del gòtic català, que convertís la nau central en l’única estructura de l’edifici. La manca d’espai per a grans finestrals damunt de les naus laterals i la conseqüent foscor que caracteritzaria la catedral deuria ser decisiva en aquest debat. La nova idea no fou posada en pràctica fins el 1386.

Tot i això, les obres van veure’s paralitzades novament: existia el temor que l’estructura no resistís. El capítol de la catedral, per a sortir de l’impàs, va reunir els principals arquitectes i mestres d’obra de Catalunya, però aquests van ser incapaços d’arribar a un acord. Després de diverses consultes i vacil·lacions, seria el 1416 quan finalment es decidiria la construcció de la nau única.

CRg1028.jpg

La planta de la catedral gironina reflecteix la dualitat dels traçats, passant de les tres naus a la nau única, a la vegada que mostra les capelles inserides entre els contraforts, segons la tradició d’obres anteriors com Santa Maria del Mar de Barcelona. En conseqüència, la nau de la Seu gironina, de prop de vint-i-tres mestres d’amplada, és la més gran d’Europa, la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta. Això, juntament amb els 50 metres de longitud i els 34 d’alçada dóna com a resultat un ampli espai que ratifica el triomf de la concepció unitària característica de l’arquitectura gòtica catalana.

L’alçada dels paraments interiors mostra una certa descompensació. Per damunt de les arcades que donen accés a les capelles hi ha un pany de mur massís i un trifori petit i estret que respon més a un cert esperit conservador de les tradicions gòtiques que no pas a cap funcionalitat concreta. Per damunt, uns finestrals molt allargats il·luminen bé la nau, juntament amb la rosassa oberta damunt de l’arc del presbiteri aprofitant la diferència d’altura entre la primitiva nau central i la gran nau única posterior.

Catedral_de_Girona_por_dentro.jpg

Catedral_de_Girona_-_Nau_central.JPG

L’obra no va ser acabada fins el segle XVII, produint una combinació d’estils. Així, el 1604 es tancava l’últim tram i s’iniciava la construcció de la façana barroca. El campanar va ser bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés, composada per noranta graons, va completar-se a la fi del segle XVII. La Porta dels Apòstols, que originalment devia ésser la principal i es troba en la zona sud de la catedral, va ser completada el 1975 segons el primitiu projecte atribuït a Guillem Morei (1366).

Catedral_de_Girona_-_Façana.JPG

Porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.jpg

L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

dimecres, 11/01/2012

L’església de Santa Maria del Mar és l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, probablement, l’església gòtica mes bella de tota la Península Ibèrica i un cas únic en el gòtic europeu. Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues. Menor en proporcions i en lluminositat que les grans catedrals franceses del gòtic, és la puresa de les seves línies i la perfecció constructiva la que la fa tan especial. A més, l’edifici defineix els trets peculiars del gòtic català: torres octogonals, manca d’arcbotants i multiplicació de contraforts. La seva disposició interior també marca un estil propi amb la planta de saló, tres naus d’alçada similar i multiplicació de les capelles laterals.

Santa_Maria_del_Mar_-_façana_principal_amb_les_dues_torres.jpg

Santa Maria del Mar ja apareix esmentada en un document de l’any 918 que parla d’una basílica situada al camí del mar, amb el nom de Santa Maria de les Arenes o de la Mar. Construïda sobre el solar d’aquesta basílica entre el 1329 i el 1383, la “catedral del mar” s’ubica en l’espai on, segons la tradició, va predicar l’apòstol Sant Jaume l’any 38 d.C. i on va ser enterrada Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat de Barcelona.

Es troba en el barri de la Ribera, a prop de l’antic port, i van ser els gremis relacionats amb l’activitat portuària (bastaixos i macips, representats en els capitells i en els repussats de bronze de les portes), així com els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada els que van fer possible la seva construcció. D’aquesta manera, es pot considerar que aquest monument és reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània. En aquest sentit, cal tenir en compte el significatiu paral·lelisme entre aquest edifici i la Catedral de Ciutat de Mallorca. També podem suposar que Santa Maria del Mar representa un desig latent d’ostentació per part d’aquella nova classe urbana que sorgeix en la Barcelona medieval dels segles XIII i XIV.

Bastaixos.jpg

La direcció de l’obra va portar-la el mestre Berenguer de Montagut, responsable també de l’Església del Pi de Barcelona i de la Seu de Manresa, i del seu col·laborador Ramon Despuig. L’agost de 1384, el bisbe Pere de Planella va dedicar el temple a la Mare de Déu i va celebrar-hi la primera missa.

És una església de tres naus, sense transsepte, amb un presbiteri absidiat de forma poligonal amb deambulatori. L’amplada de la nau central és el doble de les laterals (13 metres d’amplada per 6,5 metres en les laterals). Els quatre trams de la nau principal són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports. Entre els contraforts hi ha capelles: tres per cada tram de naus, més les de la capçalera i els peus, en total 34 capelles més les obertures de les quatre portes. El presbiteri s’organitza en forma poligonal, amb vuit columnes que delimiten l’espai de l’altar major i el separen de la girola que corre darrere seu com a continuació de les naus laterals.

stamaria planta.jpg

Tots els trams es cobreixen amb voltes de creueria. Les de la nau central descansen sobre esvelts pilars octogonals de gran alçada, el suport característic del gòtic català, i tota l’estructura queda apuntalada pels contraforts que acullen les capelles. Les proporcions de cada tram permeten una extraordinària llum gràcies als arcs que els delimiten, aproximadament a uns quinze metres de distància entre els suports. L’alçada de les naus laterals és lleugerament inferior a la de la central, quasi parella, fet que permet la seva il·luminació mitjançant els òculs que s’obren sobre les arcades.

El resultat d’aquest sistema arquitectònic és l’articulació d’un espai diàfan, un gran espai sense interrupcions visuals, semblant a l’efecte que tindria en el cas de ser una construcció amb una única nau per al culte. Aquesta és la gran diferència del gòtic català respecte de les construccions franceses o castellanes: es defuig de la compartimentació per donar pas a un espai unitari, sobri i diàfan.

Santa_Maria_del_Mar_-_Nau_interior.JPG

Santa-Maria-del-Mar-Cathedral-of-the-Se-view-on-altar.jpg

Santa_Maria_del_Mar_-_Interior_rosassa.JPG

A més, la distribució de la llum interior contribueix a accentuar la sensació d’amplitud espacial. Damunt de les arcades d’accés a les capelles hi ha llargs finestrals amb vitralls, igual que en el seu interior. D’aquesta manera, la nau central s’il·lumina per la combinació dels vitralls, els òculs i la magnífica rosassa dels peus. Malauradament, la majoria dels vitralls originals s’ha perdut, tot i que es conserven alguns del segle XV i d’altres dels segles XVII i XVIII.

Respecte de la façana i la porta principals, aquestes donaven al fossar Major (avui plaça de Santa Maria) i estan resoltes amb la mateixa racionalitat que l’interior de l’edifici. La façana es divideix en tres trams separats per contraforts i queda emmarcada per dues torres octogonals. El tram central es divideix en dues parts: a la part inferior hi trobem la porta, amb gablet de traceries, arquivoltes en esqueixada i arqueries laterals; mentre que la part superior resta ocupada pel cercle de la rosassa. Les escultures de Sant Pere i Sant Pau es troben entre els arcs del portal i en el timpà podem observar Jesús entre la Verge Maria i Sant Joan.

LapidaSantaMariaMar.jpg

Un incendi, el 1378, va danyar l’edifici i va fer necessària una reconstrucció parcial a càrrec del mestre Guillem Metge. Posteriorment, el terratrèmol que va sacsejar Barcelona el 1427 va destruir la rosassa primitiva, que va ser substituïda per l’actual el 1459 pels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Dos incendis amenaçarien la supervivència de l’església: un el 1714, durant els bombardejos de la Guerra de Successió, i l’altre, l’any 1936, en esclatar la Guerra Civil. Tot i el pas del temps, avui dia Santa Maria del Mar continua funcionant com a parròquia d’un barri obrer i populós. La seva majestuositat serena continua intacta combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català.  El millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura.

El Bosco: El jardí de les delícies

divendres, 30/12/2011

Hieronymus van Aeken (1450-1516), més conegut com El Bosco o El Bosch, va ser un dels pintors flamencs més importants del segle XV, un creador d’estranyes composicions al·legòriques, farcides de monstres i figures fantàstiques, en les quals podem observar una iconografia insòlita, plena de detalls satírics i burlescos. El Bosco va ser extremadament original en la temàtica dels seus quadre, però també en el sentit de la forma emprat en les representacions, creant unes figures petites de detallisme minuciós, i per les composicions atapeïdes, bigarrades, on centenars de personatges i objectes evolucionen en un espai oníric, de somni.

L’obra més estudiada i representativa d’El Bosco és El jardí de les delícies (1510-1515), un oli sobre fusta que es troba al Museu del Prado de Madrid.

Bosco-GardenED.jpg

Es tracta d’un tríptic de més de dos metres d’alçada que, tancat, mostra la creació del Món.  Així, en l’angle superior esquerre trobem a Déu, el qual mira cap al món, la seva creació, representat com una esfera transparent (símbol de la fragilitat de l’univers) que conté la Terra en el tercer dia del Gènesi, és a dir, quan ja s’hi poden trobar plantes, però encara no s’han introduït ni els animals ni els homes. Està pintat en tons grisos, blanc i negre. És una imatge serena, solemne i monocroma, un món sense el Sol ni la Lluna, la qual contrasta enormement amb l’agitació que presenten les taules interiors.

Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_The_exterior_(shutters).jpg

El tríptic tancat mostra la creació del món

Amb el tríptic obert podem veure, a l’esquerra, el Paradís terrenal representat com un paisatge de tonalitats verdes i groguenques habitat per animals de tota mena, alguns de força exòtics per a l’època, i ordenat a l’entorn d’un element estrafolari que, segons la interpretació d’alguns autors, podria ser una paròdia de la Font de la Vida representada en el retaule de l’Anyell místic de Jan van Eyck. A la part inferior, Déu acaba de crear Eva i li presenta a Adam, el qual observa la seva nova companya amb atenció i un interès evident. Al seu costat podem trobar una palmera que representa l’anomenat arbre de la ciència del bé i del mal.

240px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_The_Earthly_Paradise_(Garden_of_Eden).jpg

A l’esquerra del tríptic, la representació del Paradís terrenal

A la taula central hi ha representat un paisatge fantàstic que representa el Jardí de les delícies, un fals paradís habitat per un gran nombre de criatures humanes nues, animals i estranys objectes com ara esferes, ampolletes de vidre i formes vegetals inversemblants. La humanitat ja ha sucumbit de plenament al pecat, especialment a la luxúria, i es dirigeix cap a la seva perdició. L’aigua sembla ser l’element al voltant del qual s’agita aquesta multitud, un espai opressiu i anguniós en el qual la bogeria sembla haver-se apoderat del món. En el quadre es mostren tot tipus de relacions sexuals i escenes eròtiques, principalment de caràcter heterosexual, però també n’hi ha d’homosexuals i, fins i tot, d’onanistes. Tot això comporta un problema a l’hora d’interpretar el seu significat, tot i que generalment s’accepta que es tracta d’una al·legoria dels plaers carnals, els quals proporcionen un moment de plaer però poden comportar càstigs eterns.

543px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_Garden_of_Earthly_Delights_(Ecclesia's_Paradise).jpg

A la taula central hi ha representat el Jardí de les delícies com un paisatge fantàstic que esdevé una al·legoria dels plaers carnals

Finalment, la taula de la dreta representa l’infern, un món oníric, demoníac, opressiu i d’innombrables turments. Així, en la part superior, trobem una imatge de foc i destrucció emmarcat en una nit fosca i colpidora que contrasta amb les il·luminacions fosforescents que provoca l’incendi. En el centre, un llac d’aigua negra i putrefacta, destaquen les criatures fantàstiques i unes restes d’esquelets blancs, d’entre els quals cal fixar-se en un rostre blanc dibuixat amb gran minuciositat (un autoretrat d’El Bosco?). I a la part inferior es representen criatures grotesques i tortures horribles practicades amb instruments musicals, algunes amb clares referències sexuals.

236px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_Hell.jpg

La taula de la dreta representa l’infern, un món oníric, demoníac, opressiu i d’innombrables turments

La interpretació ortodoxa que els historiadors de l’art han fet d’El jardí de les delícies seria la d’un advertiment contra els plaers terrenals i les temptacions, exemplificades en la figura d’Eva, i les conseqüències fatals que poden comportar, exemplificades en els càstigs infernals. Segons aquesta interpretació, l’obra obeiria a una intenció moralitzant que hauria estat comprensible per a la gent de l’època.

Tanmateix, la complexitat i el simbolisme mai desxifrat de l’obra d’El Bosco han donat lloc a les especulacions més diverses sobre el significat de l’obra. Per exemple, alguns autors han volgut veure un manifest favorable a la secta dels adamites, els quals defensaven el retorn a una puresa primitiva basada en el nudisme i la llibertat sexual. En aquest sentit, però, el fet que Felip II, algú poc sospitós d’heretgia, el monarca catòlic per excel·lència en el segle XVI, adquirís el quadre i se’n declarés admirador descartaria aquesta teoria. O, com a mínim, ens indicaria que en el aquell període l’obra no s’interpretava sota cap tipus de significat herètic.