Arxiu de la categoria ‘1.2 L’Art Clàssic: Grècia’

Odissees: L’Esculapi d’Empúries

dimecres, 23/01/2013

El 1909, l’any següent d’iniciar-se oficialment les primeres excavacions a Empúries, es va produir la que possiblement és la troballa més impactant de la història del jaciment: una gran estàtua de marbre blanc de 2,15 metres d’alçada partida en dos trossos i que representa un déu grec. Datada del darrer quart del segle II a.C., l’escultura presenta un home madur, o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Però, qui era aquest déu? S’han proposat dues interpretacions: Esculapi o Asclepi, el déu grec de la medicina, o Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina. Una història fascinant que envolta el mite de l’obra d’art grega més important trobada fins ara a Catalunya.


La Victòria de Samotràcia

dimecres, 5/09/2012

Una de les més belles figures al·legòriques de l’art grec, aquesta és la Victòria de Samotràcia. És una Nike o Victòria, representada com una dona amb ales que acaba de posar-se amb una empenta sobre la proa d’un vaixell. Tota insinuació, la Victòria és plena de sensualitat i misteri, amb la bellesa que transmeten les seves ales desplegades. Procedent del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, va ser descoberta el 1863 pel cònsol francès Charles Champoiseau, un arqueòleg afeccionat.

Nike_of_Samothrake_Louvre.jpg

Té una alçada de 245 centímetres i es va elaborar en marbre cap a l’any 190 a.C. La figura femenina de la Victòria amb ales, la deessa Nike dels grecs, es posa sobre la proa d’un vaixell, una nau imaginària que actua de pedestal de la figura femenina, el cos de la qual presenta una lleu torsió. L’estàtua va embolicada en un fi mantell que s’adhereix al cos i deixa veure la seva figura, amb les ales desplegades i en tensió. La textura és extraordinària, fins al punt que sembla que la roba que porta estigui molla. Les robes agitades pel vent configuren el dramatisme d’una composició seductora.

I el misteri que desprèn. En la novel·la Exili (1939), del novel·lista jueu Lion Feuchtwanger, la Victòria de Samotràcia esdevé un símbol d’esperança pel protagonista, Hanns Trautwein, un jueu que s’ha vist obligat a abandonar l’Alemanya nazi per cercar refugi en la ciutat de París. Esperança enfront de la desesperació: “Allí estaba ella, la diosa de la Victoria, en lo alto, caminando, no, avanzando impetuosa en la proa de su nave. Le faltan la cabeza y los brazos, pero ¿acaso existe alguna otra figura en el mundo que exprese ese ímpetu de modo tan palpable?”.

La Venus de Milo

dimecres, 29/08/2012

La venus de Milo és una cèlebre escultura grega en marbre de finals de l’època hel·lenística, datada cap el 130-100 a.C., que representa Afrodita, la deessa de l’amor, la Venus dels romans, i que deu el seu nom al fet que es va trobar a l’illa de Melos (Milo), al mar Egeu. Per tant, és una obra grega i no romana com sembla indicar-nos el nom. Es desconeix el nom de l’autor, però podria ser d’Alexandre d’Antioquia, tot i que els experts no han arribat a cap tipus de consens. Actualment està exposada al museu del Louvre de París.

Venus_de_Milo_Louvre.jpg

L’escultura va ser descoberta el 1819 per un pagès i un any després va ser venuda als francesos, traslladant-se a París com un present per al monarca restaurat Lluís XVIIII. La capitalitat cultural de França en el segle XIX i la seva exposició al Louvre convertirien l’obra en una de les escultures de l’Antiguitat més reconegudes en tot el món.

La serenitat del rostre, una mica freda, i la seva noble actitud, la presència d’un cert naturalisme i d’una harmonia evident converteixen la Venus de Milo en una imatge divina i humana alhora. Aquesta Afrodita seminua, constituïda de diversos blocs de marbre blanc units de manera invisible, amb un cos perfectament modelat, un rostre harmònic i, sobretot, amb una figura ponderada, destaca per la seva bellesa, tant de la dona representada com de l’escultura en si mateixa.

Venus_de_Milo_Louvre_Ma399_n6.jpg

Venus_de_Milo_Louvre_Ma399_n7.jpg

És la personificació de l’excel·lència en l’Antiguitat. La caiguda de la roba que cobreix la figura, d’una grandària superior a la natural (202 centímetres), que sembla lliscar pels malucs, amaga amb una habilitat magistral la separació entre els blocs de marbre que constitueixen la composició i esdevé un element dinàmic que minimitza l’estatisme de l’obra. La Venus destil·la sensualitat, però també, d’una altra banda, l’observador que s’hi enfronta veu una deessa de debò, una dona que mira amb fredor, i no percep la seva mirada.

I, finalment, els braços perduts. El gran enigma de l’escultura. Quina seria la veritable postura d’aquests braços? És el misteri que envolta la composició. És una pèrdua deliberada o fortuïta? Milers de pàgines s’ha dedicat, i es dedicaran a la qüestió. Què podem afegir al debat? Res. Perquè aquest és un dels encants de la Venus. Només podem apropar-nos una vegada més al Louvre i endinsar-nos en el misteri mentre transitem el camí entre la deessa i la sala des de la qual una altra obra enigmàtica amb el seu somriure, la Gioconda. Són els misteris de la bellesa en la història de l’art.

Venus_de_Milo_Louvre_Ma399_n8.jpg

Venus_de_Milo.JPG

Laocoont i els seus fills

dissabte, 24/09/2011

L’escultura més significativa de l’arquitectura ròdia del període hel·lenístic és una obra de tres artistes de la mateixa família: Agesandros, Polidoros i Atenadoros, segons consta a la inscripció del pedestal de l’obra. Va ser trobada a Roma el 1506 per l’arquitecte Giuliano da Sangallo durant les excavacions de la Domus Aurea, el palau de Neró a Roma, i actualment es conserva als Museus Vaticans.

Laocoön_and_His_Sons.jpg

Segons alguns autors, aquest grup escultòric, esculpit a mitjans del segle I a.C. per a la seva exportació a Roma, podria ser una adaptació en marbre blanc d’un original en bronze de començaments del segle II a.C. que tan sols comptava amb dues figures. En qualsevol cas, l’existència de múltiples teories sobre la datació i l’origen del conjunt fa que sigui difícil afirmar rotundament quan va ser esculpit.

Segons la narració del poeta llatí Virgili a l’Eneida, Laocoont era un sacerdot troià de Posidó que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins de les muralles de la ciutat de Tròia. La deessa Atena, protectora dels grecs, (o Apol·lo, en funció de la versió) va enviar dues serps gegantines que van atacar Laocoont i els seus dos fills. Només un dels fills va aconseguir salvar-se, mentre que el pare i els fills van morir ofegats. Així, el grup escultòric representa la lluita de Laocoont i els seus fills contra les serps.

Laocoon_Pio-Clementino_3.jpg

El dramatisme extrem del tema, en el qual es conjuguen el patiment de la lluita contra les serps amb l’angoixa de la figura del pare que veu com són atacats els seus fills, es considera típic de la sensibilitat hel·lenística de les escoles de l’Àsia Menor i es pot relacionar amb els relleus de l’altar de Pèrgam. D’aquesta manera, l’obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica.

Els personatges es representen en actituds d’un moviment marcadament violent, amb els cossos girats i els músculs força pronunciats com a conseqüència de l’esforç de la lluita, la qual cosa origina uns efectes de clarobscur molt intensos. La composició diagonal de l’obra (amb la mà dreta i la cama esquerra com a eix), exagerada durant la restauració realitzada al segle XVII, accentua aquest dramatisme. Les serps s’entrellacen amb els cossos, justificant l’esforç que representen els cossos, cargolant-se per matar i esdevenint el nexe d’unió entre les tres figures.

Laocoon_Pio-Clementino_5.jpg

L’obra està emmarcada dins d’una composició de figura piramidal. El grup en conjunt, però, és molt pla. Va ser concebut per ser contemplat des d’un punt de vista únic: el frontal. Segurament pel fet que l’obra devia d’estar destinada a un lloc determinat.

D’altra banda, en el conjunt sobta el diferent tractament dels cossos dels fills respecte de la figura del pare. L’escultor va ignorar l’anatomia infantil i va representar els fills com a figures adultes a una escala més petita, fet que engloba l’obra dins del període clàssic. També cal destacar que mentre que el fill petit, situat a la dreta de Laocoont, guarda una clara relació compositiva i anatòmica amb la figura paterna, el fill gran, situat a l’esquerra, sembla ser un afegit realitzat per adequar la composició original de dues figures al relat realitzat per Virgili, ja que en d’altres relats de la tradició grega només es citava un fill.

Laocoon_Pio-Clementino_4.jpg

El conjunt, ja en l’època del seu descobriment va tenir una gran influència pel seu grau de perfecció. Els artistes del renaixement com, per exemple, Miquel Àngel, van sentir-se impressionats i van convertir-la en font d’inspiració. Així, en el cas de Miquel Àngel podem trobar aquesta influència en les seves obres escultòriques de maduresa, caracteritzades per la representació de cossos rotunds i expressions terribles.

Els relleus del Partenó

divendres, 23/09/2011

Fídies (490 a.C.-431 a.C.) va ser l’escultor grec més famós de la seva època, especialment per les grans estàtues criselefantines (Atena Pàrtenos, Zeus d’Olímpia) dedicades a temples i santuaris i que, malauradament, només coneixem gràcies a les còpies romanes i a les detallades descripcions que ens han arribat de la mà de Pausànies i d’altres autors de l’antiguitat clàssica, els quals descriuen la seva obra com la representació més pura del classicisme: bellesa serena, eurítmia compositiva i majestuositat de l’expressió i el gest.

En canvi, actualment el geni de Fídies és reconegut pels relleus del Partenó d’Atenes, el punt culminant de la seva obra artística, la decoració del qual va dirigir per encàrrec del seu amic Pèricles. Al llarg de quinze anys (447 a.C.-432 a.C.), l’escultor va treballar per donar un caràcter homogeni a tot el gran conjunt escultòric, comprés per tres grans conjunts, en els quals, sota la seva direcció, van intervenir una multitud d’artistes i ajudants.

El primer gran conjunt escultòric és el fris que recorre els murs de la cel·la, d’uns cent seixanta metres de longitud per un d’altura, i que és el tret més característic de l’arquitectura i la decoració del temple. Representa la processó de les grans festes Panateneses, una cita anual en la que tota la ciutat d’Atenes desfilava en seguint les donzelles (ergastines) que portaven a Atena un riquíssim peplum (una túnica de llana sense mànigues que s’aguantava a les espatlles mitjançant fermalls i s’ajustava al cos amb un cinturó) teixit i brodat per elles mateixes des de la Porta de Dipilón fins a l’Acròpoli.

800px-Egastinai_frieze_Louvre_MR825.jpg

És un magnífic baix relleu on es pot veure la desfilada de les donzelles, els genets i els portadors d’ofrenes, així com l’assemblea dels dotze déus que observen el pas del seguici i reben el peplum. La desfilada destaca pel ritme de la composició, la capacitat de Fídies per a individualitzar les figures mitjançant el variat repertori de moviment dels cossos, i el tractament de les robes que insinuen a la perfecció les anatomies que s’amaguen a sota de les túniques.

La part que, segons els experts, es troba més treballada sembla ser la de la representació dels déus, on destaca el grup format per Posidó, Apol·lo i Artemis, els quals giren amb elegància el seu tors per a comunicar-se entre ells i es cobreixen amb túniques els plecs de les quals cauen amb una naturalitat extraordinària.

Sacrifice_south_frieze_Parthenon.jpg

D’altra banda, el segon gran conjunt escultòric del Partenó correspon a les mètopes, situades als quatre costats del fris de l’entaulament exterior. Les mètopes representen diferents escenes bèl·liques: de la Gegantomàquia o lluita dels déus amb els gegants (façana est), l’Amazonomàquia o lluita de les amazones contra els grecs (façana oest), la Guerra de Troia (façana nord) i la Centauromàquia o lluita dels centaures contra els lapites (façana sud).

Parthenon.jpg

La qualitat de la talla de les mètopes és, pel que es pot observar en els fragments que s’han conservat, força irregular. Així, l’estil i qualitat és diferent en funció del fragment, mentre que algunes figures són forçades i rígides, en d’altres es pot descobrir la mà del propi Fídies per la seva gran plasticitat. Bona part va ser destruïda quan el Partenó va passar a ser emprat com església cristiana.

Finalment, el tercer gran conjunt escultòric el composen els frontons, decorats després de la inauguració del temple. Representen el naixement d’Atena del cap de Zeus (a l’est) i la lluita victoriosa d’aquesta amb el déu del mar, Posidó, pel domini de l’Àtica (a l’oest). Només es conserven fragments dispersos que deixen veure el tractament acuradíssim, tant característic, de Fídies, dels plecs de la roba que insinuen clarament les formes corporals dels personatges representats.

East_pediment_KLM_Parthenon_BM.jpg

En definitiva, els relleus del Partenó, tot i que només se’n conserven fragments, configuren un impressionant conjunt escultòric que reflecteix el sentit del ritme compositiu, una perfecció en la representació dels plecs de les robes i una individualització de les personatges que situen l’obra en el cim de l’escultura grega del període clàssic.

El Partenó d’Atenes

dimarts, 20/09/2011

En temps de Pèricles, un cop finalitzades les Guerres Mèdiques, a mitjans del segle V a.C., la polis d’Atenes va iniciar un programa de reconstrucció molt ambiciós  per tal de restituir a l’Acròpoli la seva esplendor anterior. Dins d’aquest programa, el Temple d’Atena Pàrtenos (la deessa de la saviesa, de la intel·ligència, de les arts i de les ciències, a més de protectora de la ciutat d’Atenes) ocupava un lloc preeminent.

Akropolis_by_Leo_von_Klenze.jpg

Ja a començaments del segle V a.C. s’havia construït una gran terrassa de carreus de pedra calcària damunt la qual es va començar a edificar un temple hexàstil dedicat a Atena, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària. Sobre aquesta terrassa es va començar a bastir, el 447 a.C., l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que a l’època de Pèricles era el supervisor general de totes les obres de l’Acròpoli va ser l’encarregat de la decoració escultòrica.

L’edifici és un perípter octàsil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 metres. El material emprat és el marbre pentèlic i policromat en la seva totalitat, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües. L’accés a l’interior s’efectuava pel prònaos o atri que donava pas a la cel·la, dividida en dues parts per un mur transversal i que presenta un pòrtic hexàstil a cada costat. A la sala més gran (la naos o pròpiament dita Partenó en sentit estricte) es trobava la gran estàtua criselefantina de Palas Atena, obra de Fídies, flanquejada per una columna dòrica de dos pisos, damunt de la qual s’assentaven les bigues de la coberta. Aquesta sala era reservada únicament al servei de les sacerdotesses. El recinte del tresor (l’opistòdom) era força més petit i tenia quatre columnes centrals (probablement jòniques) per suportar la teulada.

Parthenon_GR.png

Profundament representatiu de l’art clàssic, les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana i l’alçada fins a la cornisa i entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumni. Aquestes proporcions donen al conjunt una gran harmonia, la qual es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis, petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les cantonades, etc. Les desviacions esmentades tenen com a objectiu corregir les il·lusions òptiques de l’espectador.

La decoració escultòrica de les mètopes presenta la gigantomàquia i l’amazonomàquia, la destrucció d’Ílion i la centauromàquia. El fris jònic de la cel·la mostra la processó de les Panatenees. Els frontons, també atribuïts a Fídies, presenten el naixement d’Atena i la lluita d’aquesta amb Posidó per la possessió de l’Àtica. El 334 aC Alexandre el Gran va fer col·locar uns escuts de bronze daurat a l’edifici i, a l’època de la dominació romana, Neró va instal·lar una inscripció sobre l’epistili.

Phidias_Showing_the_Frieze_of_the_Parthenon_to_his_Friends.jpg

El Partenó es va conservar quasi intacte fins al segle XVII, reconvertit en primer en església bizantina dedicada a la Saviesa Divina (Santa Sofia, segle VI), a l’època de la dominació catalana d’Atenes (segle XIV) va passar a ésser església llatina (Santa Maria de Cetines). I després, el 1456, els turcs convertiren l’edifici en mesquita, introduint-hi un minaret altíssim.

El 26 de setembre de 1687, una bomba llançada pels venecians durant el setge de la ciutat va fer esclatar el dipòsit de municions que els turcs havien instal·lat al temple i va destruir tota la teulada i catorze columnes del peristil. L’estat d’abandonament posterior va justificar el despullament de la decoració escultòrica a la qual l’edifici va ser sotmès per diversos estudiosos francesos, britànics i alemanys, al llarg dels segles XVIII i XIX, fet que va incrementar l’estat ruïnós mentre que els principals museus europeus enriquien les seves col·leccions d’escultura grega, especialment el British Museum. El 1833 van començar els primers treballs de reconstrucció arqueològica, però no va ser fins els anys 1921 i 1929 que una restauració acurada va deixar el monument en el seu estat actual.

parteno.gif

Parthenon_detail_west.jpg

L’art clàssic grec

dimarts, 6/07/2010

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

  • L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.

agora.gif

  • L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.

acropolis.jpg

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.

partenon.jpg

Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).

000319630.png

Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).

Els temples tenien diverses dependències:

  • El prònaos era el vestibul.
  • La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
  • L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.

Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.

La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.

ordini.gif

Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.

Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.

Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.

teatro.jpg

L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.

Hermes_di_Prassitele,_at_Olimpia,_front.jpg

Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.

Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.

Greek_statue_discus_thrower_2_century_aC.jpg

Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.

Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.

eefd65951cc454c991991381d337e841_96a.jpg

Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.

11.jpg