El mestre flamenc de la pintura barroca, Peter Paulus Rubens (1577-1640), va rebre l’encàrrec del rei Felip IV de Castella de realitzar una sèrie de pintures de temàtica mitològica que serien destinades a la decoració de la Torre de la Parada, un palauet de caça que el monarca tenia en els afores de Madrid. D’aquest conjunt destaca el quadre de Les tres Gràcies, obra que finalment el pintor no va entregar a Felip IV, sinó que va acompanyar-lo fins a la fi dels seus dies. D’aquesta manera, el quadre no va ser adquirit pel rei Felip IV fins que, un cop mort el pintor, els béns del pintor van ser subhastats. Finalment, en el segle XIX, l’obra va ingressar al Museu del Prado.

El tema de Les tres Gràcies ja havia estat present en la història de l’art des de l’època hel·lenística, tant en pintura com en escultura. Són Aglaia, Eufròsine i Talia, les tres Gràcies companyes d’Afrodita i Eros. Representen l’impuls positiu de la vida. Són deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria. Ara bé, Rubens plantejarà la qüestió des d’un punt de vista molt diferent al conegut fins aleshores: plasmarà la seva obsessió per la pintura sensual i colorista combinant-la amb la seva atracció pels cossos femenins en la seva plenitud, un cos sempre representat amb carns abundants, la visió d’una bellesa exuberant.

El model iconogràfic és el repetit des de l’antiguitat: les tres dones nues formant un cercle i iniciant un ball, intuït pel lleu moviment de les cames. Però hi ha una novetat. Els braços de les Gràcies s’estenen fins arribar a tocar les figures contigües i formar un grup tancat, perquè totes tres, en conjunt, representen la perfecció gràcies a la complementarietat: les virtuts de cadascuna es complementen amb les de les seves companyes. Per això s’agafen, perquè són tres, però representen un tot complet, perfecte.

Si les composicions de Rubens es caracteritzen pel dinamisme i el moviment, aquí el mestre flamenc trenca amb aquest estil. L’escena es caracteritza per un dinamisme contingut i una composició tancada. És un quadre sense acció. I no la necessita. Els cossos femenins prenen tot el protagonisme esdevenint un model de bellesa sensual. La flacciditat de les seves carns i l’ampul·lositat dels seus contorns pot sobtar enfrontat amb el cànon del bellesa del segle XXI. Però no hi ha dubte: és bellesa, una bellesa natural i realista. Les carns de les Gràcies apareixen palpitants en la seva morbidesa i frescor.

Qui són aquestes Gràcies? Els historiadors de l’art acostumen a coincidir en la seva interpretació i reconeixen que les dues figures laterals serien retrats de les dues esposes del pintor: Helène Fourment (a l’esquerra) i Isabella Brant (a la dreta).

Rubens les situa en el primer pla del quadre, situades sobre un fons idíl·lic i emmarcades per alguns elements que simbolitzen els seus dons, com el putti amb el corn de l’abundància que vessa l’aigua sobre la terra o la garlanda de flors que corona el cap de les deesses.  Finalment trobem un acolorit paisatge, càlid, brillant i lluminós, amb un fons constituït per un pintoresc paisatge de gran subtilesa en el qual podem distingir petits animals pasturant.

Seria en les obres de temàtica mitològica on el pintor flamenc Peter Paulus Rubens (1577-1640) manifestaria plenament la seva vitalitat compositiva, creant uns quadres plens de moviment, color i formes exuberants. La mitologia va oferir al pintor una inacabable varietat d’escenes i situacions a través de les quals deixaria constància del seu amor per les figures femenines caracteritzades per les carns abundoses i per unes figures masculines plenes i vigoroses.

En El rapte de les filles de Leucip (1618), la mitologia ofereix a Rubens l’escena violenta que necessitava: el rapte de Hilaíra i Febe, les filles de Leucip, el rei de Messènia, a mans de Càstor i Pòl·lux, els anomenats Dioscurs, els fills bessons de Zeus i Leda. La presència de Cupido amb les seves fletxes de l’amor acabaria trencant la resistència de les princeses per donar lloc a l’enamorament i al matrimoni modèlic.

El rapte permet al pintor compondre un grup de moviment desbordant, tant en les dones que lluiten per escapar com en els homes que les agafen amb els seus braços poderosos, però també pels cavalls dels Dioscurs que descriuen escorços molt forçats. A més, hi trobem una característica composició en diagonal que dinamitza l’escena, calculada i equilibrada, i aprofundeix en el dramatisme. El moviment, ascendent i en diagonal, construït per masses de color, és ja d’un dinamisme típicament barroc. Els colors són càlids i llampants. Una síntesi de l’estil vital de Rubens.

La pintura flamenca barroca del segle XVII pot resumir-se en un nom: Peter Paulus Rubens (1577-1640), el pintor del quals els crítics han dit que va assimilar l’equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat de les figures humanes de Miquel Àngel, el sentit del color de Tiziano i els jocs de llum de Caravaggio. I a aquestes característiques encara s’hi haurien d’afegir un estil personal ple de vida, de moviment, de color i de formes exuberants. És a dir, ens trobem davant d’un dels màxims exponents de la pintura del Barroc.

Com a pintor de l’Europa catòlica i contrareformista, Rubens va desenvolupar una bona quantitat d’obres de temàtica religiosa, unes pintures sempre marcades pel seu efectisme. Un bon exemple el trobem en L’Adoració dels Reis, entre 1609 i 1628, obra que podem observar al Museu del Prado de Madrid.

En aquest quadre podem trobar el Rubens més efectista i impressionant. És una obra grandiosa en la qual la temàtica religiosa sembla quasi una excusa per a mostrar a l’espectador un ampli ventall de personatges amb vestits sumptuosos i cossos rotunds. La Mare de Déu i el nen Jesús, situats en el punt més vivament il·luminat  del quadre queden aclaparats davant la riquesa i el poder dels Reis i el seu seguici. La riquesa de les teles, la varietat del color i la quantitat de figures presents sorprèn l’espectador.

Enmig de tanta fastuositat, situat a l’esquerra de la imatge, només la llum ens indica on es troba el vertader protagonista del quadre: el nen Jesús. De l’infant sorgeix la llum que il·lumina els rostres dels Reis Mags d’Orient i el seu seguici. Tanmateix, és una escena serena i solemne. En canvi, si mirem cap a la dreta, la serenitat i solemnitat desapareix. Tot és moviment. Les masses musculars dels personatges se’ns presenten en tensió. I lluita contra l’espai buit. I això no suposa un trencament de l’equilibri gràcies al joc de la perspectiva.