Arxiu de la categoria ‘CIÈNCIES SOCIALS EN XARXA’

Tancat per vacances

dissabte, 21/07/2012

Com cada any, quan arriba la calor ens prenem uns dies per a la reflexió, la introspecció i la recàrrega de les bateries mentals. Ha estat un any força difícil en el terreny personal i professional, però la vostra companyia ha ajudat a fer-lo més suportable. Gràcies per seguir-nos i, si aquesta maleïda crisi que tot ho devora no ho impedeix, ens tornem a llegir des del 27 d’agost, ja amb les energies renovades i amb moltes noves històries per explicar. No ens perdeu la pista! Bon estiu!

summer-at-lonely-beach-1440x9001.jpg

PD: Recordeu que també ens podeu seguir a través de Facebook i Twitter, on al llarg de l’estiu anirem recordant alguns dels articles més destacats del curs 2011-2012.

Ja pots votar per “Ciències Socials en Xarxa” als Premis Blocs Catalunya 2012

diumenge, 15/07/2012

logo.jpgAquesta setmana, i fins el 10 de setembre, s’ha obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2012, i aquest blog es torna a presentar dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Després de ser finalistes el 2011, a la tercera anirà la vençuda?

Podeu donar un cop d’ull als altres blogs presentats, que com cada any n’hi ha de molt bons, i si ho considereu apropiat votar per nosaltres en aquesta direcció. Per fer-ho caldrà que us registreu com a usuaris a la web de STIC en la pestanya que trobareu a la dreta de la pantalla. El registre és molt senzill i es pot fer només amb un email i password o, si no voleu registrar-vos com a nous usuaris, podeu fer-ho directament entrant com a usuaris personals de Facebook o Twitter (si teniu un compte, és clar).

Un cop registrats, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2012, on hi trobareu les 15 categories temàtiques. En seleccionar una categoria (en el nostre cas “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”), apareixeran tots els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils. Només podeu emetre un vot per categoria així que escolliu bé, encara que no sigui per aquest blog, perquè després no podreu canviar-lo.

És d’agrair aquesta iniciativa que cada any realitza la STIC perquè, a més de donar la possibilitat de participar obertament a tots els blocaires, permet donar a conèixer la gran qualitat de la blogosfera catalana, una de les més actives i de millor nivell que podem trobar a la xarxa.

Tant si ens voteu com si no ho feu, gràcies per participar!!!

Fa quatre anys…

divendres, 13/07/2012

12 de juny de 2008. Aquesta és la data de la primera entrada publicada a París: Llums i Revolució, el blog que va parir el gran Josep Alavedra un matí des del seu antic despatx de la UAB i a partir del qual naixeria aquest espai que ara esteu llegint. La idea era simple: si hem sortit de l’aula per viatjar a París i explicar la Revolució francesa in situ als alumnes, perquè no traslladem a la xarxa tot allò que hem fet i creem un espai on compartir-ho amb tots aquells que puguin estar interessats? Dit i fet. La UAB acabava de crear el seu espai de blogs i vam registrar-nos. Vaig passar-me bona part d’aquell mes compaginant la meva feina al Museu d’Història de Barcelona amb el traspàs dels materials que teníem en paper a la xarxa. La idea era que pel 14 de juliol (quina data més simbòlica es podia trobar?) tot estigués a punt. I així va ser. I la sorpresa va ser enorme: l’índex de visitants no va parar de créixer.

blogsuabcat.jpg

Després, el juny de 2009, arribaria la primera versió de Ciències Socials en Xarxa. La idea era més o menys la mateixa. Si un espai de divulgació sobre la Revolució francesa, la ciutat de París i la història de França funcionava relativament bé, perquè no crear un espai didàctic global al voltant de les ciències socials, la història, la geografia, la cultura i l’art? Era el que jo dominava i serien materials que podrien servir-me en el desenvolupament de la meva tasca docent com a professor de secundària, a la vegada que era una manera d’obligar-me al reciclatge continuat. El seu públic potencial serien estudiants i professors de secundària, però sense renunciar mai a un visitant curiós de la matèria que pogués estar interessat pels continguts. El to del blog havia de ser amè. Sense renunciar mai al rigor intel·lectual, no podia ser un totxo, requeria de materials visuals (imatges, vídeos, etc.) i s’havia d’adequar a les necessitats didàctiques del segle XXI. La possibilitat d’interaccionar amb l’autor (possibilitat de deixar comentaris, establir vies de contacte, tenir presència en les xarxes socials, etc.) era fonamental.

socialsenxarxa.jpg

Així, vaig traslladar els continguts anteriors cap al nou blog i vaig començar a introduir-ne de nous. El currículum de secundària seria l’eix dels continguts del nou espai, amb una atenció especial a la història de Catalunya. I la cosa va funcionar força bé. L’espai era útil per a professors i estudiants. Igualment, rebia moltes visites des de fora del món educatiu. L’objectiu s’havia assolit. Les hores de treball invertides desinteressadament rebien recompensa en forma de visites, comentaris i  consultes.

El març de 2010 vaig rebre la proposta d’integrar el blog a Sàpiens.cat, el nou portal web que la Revista Sàpiens volia llençar per Sant Jordi. He de reconèixer que, crec que arribats a aquestes alçades es pot dir, vaig estar a un pel de dir que no. Òbviament, la visibilitat que podia proporcionar Sàpiens no l’oferia cap altra plataforma. Però vaig témer pels continguts. Em dirien sobre que podia escriure i quins temes era millor no tractar? De qui serien els textos? “El blog és teu, nosaltres només et servim la plataforma” em van respondre. I així ha estat. Mai se m’ha demanat res i he pogut treballar amb una independència envejable. Però també vaig témer per mi mateix: estaria a l’alçada del que requereix la primera revista en català del país? Per això no tinc resposta, ho heu de valorar vosaltres. En qualsevol cas, mes rere mes hem millorat les xifres del blog. I aquest és l’únic premi que realment val la pena.

ciencies-socials-en-xarxa-a-sapiens.jpg

I aquí ens trobem. Han passat quatre anys des d’aquella esbojarrada incursió en el món 2.0. He passat de l’analfabetisme informàtic al domini d’eines que mai entendré del tot però que resulten imprescindibles per al funcionament d’aquest espai. La vida ha donat moltes voltes. Moltes més del que un voldria. Ja fa un any que les maleïdes retallades m’han allunyat de les aules i m’he de buscar la vida de mil maneres, però aquí seguim resistint. Tot i les circumstàncies adverses m’he fet una proposta a mi mateix: no renunciar mai als somnis. I el meu somni, la meva passió vocacional, és fer divulgació, explicar coses, ja sigui des de l’aula, des d’aquest blog, en una conferència o allà on em deixin. Algun dia s’acabarà aquest exili i tot tornarà al seu lloc. No hi renuncio.

Però no voldria avorrir-vos amb les meves penes. Avui no és el dia. Simplement volia donar les gràcies a tots aquells que en un moment o altre heu passat per aquí i a aquells que ens heu fet confiança, des de la direcció de Sàpiens que va confiar en aquest blog per integrar-lo al seu portal web, passant pel Josep Alavedra fins arribar al darrer dels lectors. Espero que la informació que hagueu trobat us hagi estat útil, ja fos per preparar una classe, un examen, un treball… I si simplement heu anat a parar aquí perquè sou uns amants de la història hagueu gaudit dels continguts. Tot és millorable, i aquest blog també, així que seguiré treballant perquè aquest espai segueixi creixent amb el temps i tingueu al vostre abast els millors continguts possibles. Espero que ens seguiu fent confiança per passar molts més anys junts.

4th.jpg

Un milió de gràcies

dimecres, 20/06/2012

brindisCAVA.jpgFer autobombo d’un mateix mai m’ha agradat massa. Val a dir que tampoc m’agrada gens la falsa humilitat que practiquen alguns. Per això procuro parlar de mi i d’aquest blog el mínim indispensable només perquè els que ens segueixen amb fidelitat comparteixin les alegries que ens depara el dia a dia. Les penes i frustracions millor deixar-les a banda, tot i que en ocasions també m’he deixat anar en aquest sentit. I avui estem d’enhorabona. Aquesta tarda el comptador del blog feia un salt numèric i incorporava una xifra, cosa que indicava que hem superat el milió de pàgines vistes des de l’estrena a Sàpiens.cat.

És a dir, en poc més de dos anys han estat consultats més de 1.000.000 d’articles (amb números impacta encara més), el que es tradueix en més de 500.000 visitants (actualment, uns 40.000 mensuals). Crec que és una barbaritat, que possiblement al costat de les xifres amb les quals treballen d’altres blogs i webs tampoc tindrà més importància, però crec que val la pena remarcar-ho. I val la pena perquè aquest blog és un projecte personal, està escrit íntegrament en català i parla fonamentalment de la nostra història.

Fer divulgació sembla que estigui mal vist i pot arribar a ser sospitós als ulls de segons quines persones, però és una feina fonamental sense la qual la història mai tindria sentit. La història està perquè tots hi tinguem accés. I si des d’aquesta humil bitàcola, que no té cap altre pretensió que la didàctica de la història, estem aconseguint que la gent s’apropi a la nostra història, a la nostra cultura, i descobreixi coses noves ja em sento recompensat. Aquest era el 2008 i és en el 2012 el motiu de ser de “Ciències Socials en Xarxa”. Ja sabia que ni em trauria de pobre (en realitat la meva situació és més precària que quan iniciava aquesta bogeria) ni em reportaria més que treball diari per intentar respondre consultes, polemitzar quan s’ha donat el cas i actualitzar els continguts regularment. El triomf i l’única recompensa possible és que això es tradueixi en visitants que trobin utilitat en allò que es publica aquí. I cada dia són més els que ens visiteu segons les estadístiques del blog. Per això estem d’enhorabona i mantenim (reforcem) el nostre compromís amb els lectors per seguir treballant dia rere dia.

Un milió de gràcies. Gràcies de veritat, de tot cor. Brindem plegats per la bona salut de la història a la xarxa. Aquí hi serem sempre que vulgueu passar-vos.

Estadístiques de Ciències Socials en Xarxa el 2011

dilluns, 2/01/2012

Com ja ha esdevingut tradició, comencem l’any nou compartint les estadístiques del blog amb els lectors. La veritat és que cada vegada se’m fa més complicat de realitzar aquest ritual perquè en enfrontar-me amb les dades que ofereix el comptador novament em trobo amb bones notícies i les paraules d’agraïment comencen a sonar repetides. Però només puc fer això, repetir-me i dir: moltíssimes gràcies! Aquest any ens han visitat 255.127 persones, el que comporta que 467.891 pàgines del blog van ser visionades. En total, des de la integració de Ciències Socials en Xarxa en la pàgina web de Sàpiens, l’abril de 2010, hem tingut 330.705 visites.

És una bestiesa d’estadística que omple d’alegria, però que a la vegada deriva en un sentiment enorme de responsabilitat per presentar cada dia un millor espai. Aquest blog és un espai personal, integrat en la revista líder del país, sí, però sense cap altre intenció que la de difondre la nostra història d’una manera planera, didàctica i entenedora. L’únic guany que en trec és la vostra presència. Només intento fer quelcom útil per a entendre qui som, d’on venim i perquè passen les coses. I cada any em demostreu que el camí és l’encertat. Gràcies, gràcies i mil gràcies. El compromís es renova un any més, i ja en van quatre, per seguir apropant des del passat les claus per comprendre el present. Sempre que vulgueu aquí hi serem.

Per conèixer millor què us interessa i què és el que voleu llegir, aquest és el top-10 de les entrades més visionades del blog en el 2011:

  1. L’Edat dels Metalls
  2. Els gremis a la Barcelona medieval
  3. La indústria tèxtil catalana en el segle XIX
  4. La societat feudal: els estaments
  5. Les croades
  6. Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana
  7. El segle XVIII: la pervivència de l’Antic Règim
  8. Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)
  9. Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà
  10. Els comtats catalans en els segles XI i XII: l’expansió peninsular i la consolidació del casal de Barcelona

I com que el més llegit no té perquè ser el més interessant, polèmic i controvertit, i la vostra participació sempre ha de ser premiada, també volia deixar l’enllaç cap a les entrades que més debat han generat en els darrers mesos:

  1. Colom i la casa reial catalana
  2. De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans
  3. Franco i la “solució final” del problema català
  4. L’autocràcia tsarista i la crítica de Tolstoi
  5. Maximilien Robespierre, l’Incorruptible
  6. L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià

Novament gràcies, moltíssimes gràcies a tots. Feliç any 2012 a tothom i fins demà, quan reprendrem el blog amb normalitat.

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2011

divendres, 16/09/2011

logo.jpg

Avui s’han donat a conèixer els finalistes dels Premis Blocs Catalunya 2011 i aquest blog ha estat seleccionat com a finalista dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”. És un honor compartir nominació amb en Jordi Bonvehí i les seves Històries Manresanes i el blog Mans de Catalunya Ràdio.

Moltíssimes gràcies a tots aquells que ens heu votat, als que vàreu participar votant per qualsevol altre dels grans blogs que existeixen en llengua catalana (en aquests moments més que mai) i, especialment, a tots els que passeu cada dia per aquestes pàgines per conèixer una mica més de la nostra història. Ara només queda esperar el veredicte del jurat que es produirà el 30 de setembre i l’1 d’octubre.

Fins aleshores nosaltres no deixarem de fer història, que és el que ens agrada!

Revisionismes perillosos

dissabte, 3/09/2011

Amb aquesta entrada encetem una nova temporada i, la veritat, m’agradaria fer-ho amb normalitat. Parlar d’història és allò que fem aquí. I sempre buscant un caràcter divulgatiu i didàctic. Però no puc evitar donar sortida a allò que aquests dies corre per dins meu i que he titulat com revisionismes perillosos. La tasca de l’historiador és la divulgació i la investigació del passat, en l’ordre que vulgueu prioritzar, però també cal un compromís nítid amb el present, un posicionament davant dels fets que poden ser transcendentals pel nostre futur. I avui no podem defugir algunes puntualitzacions necessàries davant algunes coses que estan passant al país.

Constitucion_de_1978.jpgEn primer lloc, la voladura controlada del consens constitucional de 1978. Que la Transició va ser un tancament en fals del franquisme és un fet que avui dia no crec que posi en dubte ningú. Potser va ser la millor sortida possible que en aquells moments va trobar-se davant l’amenaça de les armes que exercien els militars franquistes, però passants més de trenta anys no poden existir arguments per evitar que la dictadura passi comptes amb la justícia. D’aquella reforma pactada cap a la democràcia va sorgir una Constitució que des dels grans partits espanyols (PSOE-PP) sempre ens han venut que era intocable perquè era la base del consens nacional. Especialment durant la primera dècada del segle XXI, en temps d’efervescència nacionalista al País Basc amb el Pla Ibarretxe sobre la taula, i amb el posterior procés de reforma de l’Estatut de Catalunya per part del primer govern tripartit de Pasqual Maragall, els Aznar, Zapatero i companyia ens avien venut que la Constitució era la taula sagrada de la llei i que no es podia reformar. Sempre obviant que ja havia estat retocada pel govern de Felipe González per adaptar-se a les condicions requerides per a l’ingrés a la Unió Europea.

En qualsevol cas, aquella Constitució sagrada tenia una virtut: tot i que no podia tocar-se, havia nascut d’un determinat i condicionat consens entre les forces de dreta, d’esquerra, postfranquistes, comunistes i nacionalistes catalanes (amb l’excepció d’ERC) i basques. Consens que la setmana passada va volar pels aires. I és que la sobirania nacional ha mort a Espanya. Els dos grans partits, aquells que gràcies a una llei electoral injusta monopolitzen la majoria dels escons de les Corts, la coalició PPSOE, rendint-se a les pressions d’uns mercats als quals no entenen ni saben fer front i del directori francogermànic que governa Europa, han introduït una reforma constitucional per limitar el dèficit. Ja no és qüestió de valorar si la reforma és bona o dolenta. Això és indiferent. El problema és que una casta política que es troba contra les cordes de la credibilitat i legitimitat aprovi amb agosticitat una reforma constitucional que mai va ser aprovada per la ciutadania perquè no es trobava en els programes electorals d’aquests partits. El problema és que es negui un referèndum perquè puguem exercir la sobirania nacional. I el problema és que ni tan sols ha generat consens. Ha estat la decisió de la maquina trituradora de la coalició PPSOE deixant al marge les minories nacionalistes i d’esquerra. La ciutadania ni compta ni importa.

1314994742_978359_1314995798_sumario_grande.jpg

Fa uns mesos, en referència al moviment dels indignats, en Ferran Vital, des del blog veí Històries d’un Món Real, parlava de la democràcia espanyola nascuda el 1978 com una reinvenció del sistema de la Restauració canovesca del darrer terç del segle XIX i inicis del XX. Avui s’ha demostrat com això és real. Aquell sistema es caracteritzava per l’alternança pseudodemocràtica dels partits Conservador i Liberal en el poder, mentre que l’oposició democràtica i reformadora jugava un paper de vernís legitimador des dels extrems del sistema, sempre al marge del poder. Ara, Cánovas i Sagasta han tornat. I han tornat convertits en Zapatero y Rajoy. Les manipulacions del segle XXI són més sofisticades que les barroeres tupinades restauracionistes i es fonamenten en el control d’una premsa agenollada als colors dels polítics que els financen i que definitivament ha deixat de ser lliure. La ciutadania, després del miratge de la Transició ha restat al marge de la política. I l’aplanadora PPSOE no pararà fins fer extingir les minories si no hi ha una reacció immediata.

Això va anar seguit de l’atac sense precedents contra la llengua catalana i el model d’immersió lingüística que donava cohesió i coherència al nostre sistema educatiu. Només val a dir una cosa: com a professor de secundària no acato la sentència. I a l’espera del corresponent recurs que la Generalitat presenti, només cal desitjar que CiU no torni a vendre el país, aquest que els millors estan desmuntant a passes de gegant, i s’imposi la lògica de la immersió. Que vint famílies demanin rebre l’ensenyament en llengua castellana no és cap motiu perquè es desmunti un sistema que funciona i que els catalans van aprovar en l’Estatut. Aquell Estatut que la justícia va retallar i que mai em pogut tornar a votar per rebutjar.

I per acabar, aquests dies em viscut un exercici de destrucció de la memòria història que sembla anar en consonància amb la campanya iniciada per la Real Academia de la Historia amb el seu tristament famós Diccionario Biográfico. Tres exemples ràpids, tot i que podríem citar-ne molts més:

Medalla d’or de la Policia Local de Melilla per a Ramón Antón Mota, un policia que va ingressar a l’antic Cos Superior de Policia espanyola el 1970 i que ha estat conseller de seguretat ciutadana del govern autònom del popular de Juan José Imbroda (PP), del qual continua sent assessor. I entre els mèrits del guardonat hi ha el fet d’haver assistit “amb el delegat governatiu” a “l’última execució que hi va haver a Espanya, la de Puch Antich [sic]”. Notícia extreta d’Ara.cat.

L’Ajuntament d’Horcajo de Santiago (Cuenca) ha decidit tornar a posar a un dels seus carrers el nom de José Antonio Primo de Rivera, en record del fundador de la Falange Española, malgrat que aquesta nomenclatura va ser substituïda en la passada legislatura per complir la llei de memòria històrica. Notícia extreta d’Elperiodico.cat.

El Ayuntamiento toledano de Méntrida ha organizado un “Homenaje a la bandera y a los caídos por Dios y por España”, en el que participará el Ejército. Notícia extreta de Publico.es.

Hem tornat al pitjor del segle XX? On són els principis democràtics que haurien de regir la nostra societat davant d’aquestes notícies? Cada cop em sento més allunyat del que passa més enllà de terres catalanes. Cada cop sento més fàstic en sentir parlar els polítics espanyols tancats en la seva bombolla electoralista. Algun dia haurem d’explicar als nostres néts que la democràcia era el millor sistema possible per governar-nos, però que tenia un problema: l’existència de partits polítics i que van oblidar-se dels ciutadans per només esdevenir màquines de guanyar eleccions cada quatre anys. Això a Espanya però també a la Catalunya de les retallades indiscriminades i la claudicació. Cada dia que passa em sento més indignat i menys representat per aquest sistema. Ens podem permetre la pèrdua dels drets pels quals tantíssimes persones van deixar-se la pell des del segle XIX sense reaccionar? El capitalisme en fallida ens ha de reformar o hem de reformar nosaltres el capitalisme?

Ara que fem tres anys

dijous, 14/07/2011

La data no és exacta, però sí simbòlica i suposa l’entrada número 800 d’aquest blog. El juliol de 2008 va néixer “París: Llums i Revolució”, l’antecedent directe d’aquest espai i la primera incursió que realitzava en el món 2.0. Després, el juny de 2009, arribaria la primera versió de “Ciències Socials en Xarxa” i, des de l’abril de 2010, la versió actual amb la integració a Sàpiens.cat. Han passat moltes coses en aquests tres anys, la vida ha donat moltes voltes, però no voldria avorrir-vos amb les meves alegries i penes. Simplement volia donar les gràcies a tots aquells que en un moment o altre heu passat per aquí i a aquells que ens heu fet confiança, des de la direcció de Sàpiens que va confiar en aquest blog per integrar-lo al seu portal web fins al darrer dels lectors. Espero que la informació que hagueu trobat us hagi estat útil, ja fos per preparar una classe, un examen, un treball… I si simplement heu anat a parar aquí perquè sou uns amants de la història hagueu gaudit dels continguts. Tot és millorable, i aquest blog també, així que seguiré treballant perquè aquest espai segueixi creixent amb el temps i tingueu al vostre abast els millors continguts possibles. Espero que ens seguiu fent confiança per passar molts més anys junts.

P1040389.JPG

Ja pots votar per Ciències Socials en Xarxa als Premis Blocs Catalunya 2011

dimecres, 13/07/2011

logo.jpgAvui s’ha obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2011, i aquest blog es presenta dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”. Podeu donar un cop d’ull als altres blogs presentats, que n’hi ha de molt bons, i si ho considereu apropiat votar per nosaltres en aquesta direcció.

Per fer-ho caldrà registrar-se com a usuari a la web de STIC en la pestanya que trobareu a la dreta de la pantalla. El registre és molt senzill i es pot fer amb un email i password o, si no voleu registrar-vos com a nous usuaris, podeu fer-ho directament entrant com a usuaris personals de Facebook o Twitter (si teniu un compte, és clar). Un cop registrat, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2011, on hi haurà les 12 categories temàtiques. Quan l’usuari selecciona una categoria (en el nostre cas “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”), apareixen els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils. Només podeu emetre un vot per categoria així que escolliu bé, encara que no sigui per aquest blog, perquè després no el podreu canviar.

És d’agrair aquesta iniciativa que cada any realitza STIC perquè, a més de donar la possibilitat de participar obertament, permet donar a conèixer la qualitat de la blogosfera catalana, una de les més actives i de millor nivell que podem trobar a la xarxa.

Tant si ens voteu com si no ho feu, gràcies per participar!!!

Fal·làcies sobre el món educatiu

divendres, 8/07/2011

El dissabte 2 juliol al diari La Vanguardia vaig llegir un article de l’economista Xavier Sala i Martín que sota el títol “Les importa un pepino” realitzava una anàlisi sobre el món educatiu que em va deixar un mal cos increïble. Aquí podeu llegir un llarg extracte:

¿Cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar, la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de alimentos. A partir de ahí, cada familia sería asignada a un determinado supermercado dependiendo de su residencia. A cambio, al llegar al supermercado cada día, todas las familias recibirían una cesta “gratis” con una serie de productos […]. ¿Qué productos habría en ella? Pues eso dependería de lo que los burócratas de turno decidieran desde algún ministerio de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algún comisariado de Bruselas. Esos burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos.

Al no tener la libertad de elegir ni las verduras, ni las carnes, ni las cervezas, ni los champús, ni siquiera el centro donde querríamos comprar todo eso, la competencia entre supermercados desaparecería. Eso haría que los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea. Y es que los ingresos del director del centro no dependerían de la satisfacción de los clientes sino de la decisión del ministerio. En consecuencia, no tendría ningún incentivo para hacer las cosas bien y, por lo tanto, la calidad del servicio en su supermercado sería deplorable.

[…] Luego estarían los empleados que, siguiendo las reglas del modelo educativo actual, tendrían que ser funcionarios. Es decir, no podrían ser penalizados o expulsados de su puesto de trabajo si hicieran las cosas mal y tampoco podrían ser recompensados con aumentos salariales si hicieran las cosas bien. Su salario sería determinado, exclusivamente, por su antigüedad. Lógicamente, al estar su remuneración totalmente desligada de su productividad, los trabajadores del supermercado no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro! De hecho, tendrían incentivos perversos para hacer las cosas mal porque a los empleados que, por vocación, sentido de responsabilidad o espíritu de sacrificio, hicieran su trabajo correctamente, el director les tendría confianza y les pediría que hiciesen trabajos extras como ir a reuniones de padres de clientes o atender a los clientes más difíciles.

No hace falta tener un doctorado en economía para ver que esos supermercados públicos o concertados sin competencia y con trabajadores funcionarios no darían la satisfacción mínima a sus clientes. Es por eso, porque sabemos que sería desastroso, que los supermercados son privados y, más importante todavía, es por eso que compiten libremente para capturar al mayor número de clientes posible. Y es esa competencia la que hace que haya un constante abastecimiento de los bienes que desean los consumidores al mejor precio posible: el supermercado que ofrezca los productos que la gente no quiere o que venda a precios extravagantes será castigado con la ruina. Es decir, perderá todos sus ingresos ya que todos sus clientes se irán al supermercado que ofrezca los productos adecuados a los más competitivos.

[…] El problema de la educación española no es (sólo) que los licenciados de magisterio no están suficientemente cualificados (cosa que se vería con un examen como el MIR), sino que no existen los incentivos necesarios para que los profesores hagan bien su trabajo: ni se puede premiar a los buenos, ni castigar a los malos, ni los directores de centro tienen incentivos a mejorar la educación de sus centros, ni existe la competencia necesaria para inducir a todos a mejorar su rendimiento del mismo modo que la competencia hace que los supermercados funcionen […]. Una posible explicación sería que a los lobbies sindicales de profesores ya les va bien tener trabajo asegurado con una remuneración que no esté condicionada a que desempeñen su labor exitosamente… aunque eso conlleve un sistema educativo mediocre. Otra explicación es que, para los políticos que han diseñado el sistema, los pepinos son más importantes que la educación. Una tercera posibilidad es que, en realidad, a ellos la educación les importa un pepino.

Passada una setmana, el meu enuig per aquest article no s’ha rebaixat gens ni mica i, per tant, tot i que la seva temàtica en principi no hauria de ser objecte d’anàlisi en aquest blog, no puc resistir-me a contestar el senyor Sala i Martín.

Aquest país ha fet moltes coses malament en els darrers trenta anys. La Transició pactista, que semblava un model a exportar arreu del món, s’ha demostrat com un gran error del qual encara patirem les conseqüències durant molt de temps, tant a nivell polític com econòmic i social. I els diferents governs, de tots els colors, que han passat pel poder han comès gravíssims errors que ens han conduit a la crisi generalitzada actual. Però, si alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya i a Espanya en aquest temps és la universalització de l’educació. L’educació estava segrestada en els anys del franquisme per l’Església i gràcies a la gestió dels governs de la Transició i els primers anys de la democràcia això va superar-se. Ara tothom pot accedir a uns mínims educatius gràcies a la gestió realitzada pels diferents governs catalans i espanyols, de forma gratuïta que és quelcom que odia el senyor Sala i Martín.

Que el sistema educatiu català té mancances gravíssimes, i més en temps de retallades generalitzades, és un fet indiscutible. Només cal donar un cop d’ull als darrers informes apareguts al llarg del darrer any i àmpliament reproduïts pels diferents mitjans de comunicació. Ara bé, la solució als problemes de l’educació (o ensenyament, segons qui governi) no passarà mai per la privatització del sistema. I molt menys per introduir elements propis de la lògica empresarial neoliberal en la gestió dels centres. És curiós veure com, tot i els brutals efectes de la crisi econòmica actual, encara hi ha personatges que no són capaços de veure més enllà del melic d’unes receptes que s’han demostrat nocives per a l’economia. I a més tenen la barra de voler generalitzar aquestes receptes a d’altres sectors. L’ensenyament és un element massa seriós i fonamental per al futur d’aquest país com per frivolitzar al seu voltant des d’una tribuna tan destacada com el primer diari de Catalunya.

Analitzant per parts. És veritat que existeix un problema en la confecció dels currículums escolars ja que des de la política s’imposen unes programacions curriculars inabastables i molts cops totalment il·lògiques. Ara bé, dir que els “burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos” és demagògia baratíssima. En el camp de l’educació si algú sap el que convé als alumnes són els docents, els professionals de l’ensenyament. Els pares tenen tot el dret a decidir com eduquen els seus fills, quins valors els inculquen, i això s’ha de respectar mentre estigui dins de la legalitat. Però en qüestions educatives el que han de fer es assessorar-se i donar suport a l’equip docent del centre del seu fill. Un dels principals problemes que té l’ensenyament actualment és que molts pares recorren sistemàticament a la negació de l’autoritat dels ensenyants i a desqualificar mètodes i actituds sense cap altre fonament que la defensa aferrissada dels seus petits (tenen setze anys i segueixen protegint-los com si en tinguessin quatre). Si un pare no respecta el professorat com ho ha de fer un alumne?

Què vol dir quan afirma que “los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea”? Quin és el gust que pot tenir el client (és a dir, les famílies) de l’ensenyament? Està parlant del contingut del currículum educatiu? Dels professors? Dels altres alumnes? Aquest és un camí perillossíssim. La grandesa del sistema públic i concertat és que els alumnes van a parar allà on els correspon en funció de la seva residència. Òbviament, hi ha barris on això suposa la creació de desequilibris com a conseqüència de factors demogràfics (immigració) i socioeconòmics. I és aquí on hauria d’intervenir l’administració per reequilibrar la distribució, però només aquí. Els centres educatius han de trobar-se relativament a prop dels alumnes perquè aquests puguin crear un grup d’amistats amb el qual relacionar-se no només a dins sinó també fora del centre ja que això és indispensable pel seu desenvolupament social.

A partir d’aquí, i amb les diferències lògiques que imposa el diferent caràcter del professorat i la composició de cada centre, el currículum sempre ha de ser el mateix perquè no pot existir cap diferenciació entre els alumnes en funció del centre ja que tots formen part del mateix sistema educatiu. Per entendre’ns, pots canviar l’anglès pel francès, però no els elements gramaticals que ensenyaràs. Pots canviar el com, però mai el què. Si ho fem, com crec deduir de les paraules de Sala i Martín, quin valor tindrà el títol d’ESO? Si els alumnes en funció del centre no han estudiat i après el mateix el títol serà paper mullat a l’hora d’anar a buscar feina. I l’escola ha d’igualar oportunitats, no crear noves desigualtats.

I arribem a la part que més em va cremar. Diu l’economista que si els professors fóssim treballadors de supermercat “no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro!”. El primer que ha d’entendre aquest senyor és que la gran majoria dels que hem optat per l’ensenyament no ho hem fet ni per la qualitat de la feina ni pels diners. Si ens haguéssim volgut buscar una feina segura i econòmicament rentable estaríem com a docents a la universitat (catedràtics, és clar) o en qualsevol altre camp laboral. Mai a l’ensenyament. La docència és quelcom vocacional. Ens agrada el que fem. Lògicament cobrem per fer-ho, però la retribució no compensa. I els dos mesos de vacances (que realment no ho són) tampoc. La recompensa és veure com els alumnes progressen, com guanyen en maduresa i assoleixen uns coneixements, uns valors i unes eines que els permetran ser uns adults preparats per enfrontar-se amb el món que els envolta. I no hi ha res més frustrant que veure com un alumne amb capacitats fracassa en la seva formació. No tot es pot mesurar en termes econòmics. I l’educació molt menys, perquè no és un negoci. És una inversió.

No nego que puguin existir professors que no exerceixin les seves funcions amb professionalitat. Però això passa a l’educació en el mateix grau que a la banca o als supermercats que tant agraden a Sala i Martín. Trobar feina estable en l’educació en els temps que corren és missió impossible. Accedir al cos funcionarial és una tasca titànica. El cos d’interins en situació precària és enorme. I la feina a la concertada tampoc brota a sota de les pedres. Hi ha els centres educatius que hi ha i els recursos cada cop són més escassos. Però la solució no és la privatització perquè l’ensenyament per definició no pot ser mai un negoci. Creu de veritat en Sala i Martín que un país en el qual els nostres dirigents no ens han educat en la cultura de l’esforç i del treball per aconseguir els nostres objectius pot arreglar-se la nit al dia pel fet de fer pagar per una cosa que té un valor intangible com és la formació? Ja li dic jo: no. Amb tot el respecte pels centres privats, en contra dels quals no en tinc res, ells no són la solució als nostres problemes. Si en aquests centres ara introduíssim les ràtios d’alumnes nouvinguts i amb problemes socials diversos que existeixen en els centres públics i concertats els seus resultats serien radicalment diferents per tendir a apropar-se a la franja pública-concertada. No en tinc cap dubte.

En el fons, el problema del senyor Sala i Martín, i de tants altres analistes que no han trepitjat en la seva vida una aula, és que no han entès que l’ESO no és una etapa de nivell. Això queda reservat pel batxillerat i la universitat. L’ensenyament secundari, des del moment en el qual es converteix en obligatori i universal, ha de posar unes bases adequades per a cada alumne en funció de les seves capacitats. Alguns cursis d’això en diuen competències bàsiques. El que hem de buscar és potenciar l’ensenyament públic i concertat dotant-lo dels recursos necessaris. S’ha de replantejar el currículum per evitar el mal anomenat fracàs escolar i permetre que alumnes que no tenen cap interès en seguir la dinàmica d’una classe puguin accedir a algun tipus de formació professional que els permeti fer el salt al món laboral amb una mínima qualificació. S’ha de construir, mai destruir. I el que ha fet aquest senyor és desprestigiar i embrutar el bon nom de l’ensenyament català.