Arxiu de la categoria ‘CIÈNCIES SOCIALS EN XARXA’

Isabel i el MUHBA, història d’un ridícul

diumenge, 22/09/2013

El Museu d’Història de Barcelona (l’impronunciable MUHBA) ha prohibit el rodatge d’un episodi de la sèrie de TVE Isabel (produïda per la catalana Diagonal TV) en l’interior del Palau Reial perquè “no diferencia entre ficció i veracitat històrica”. De la mateixa manera, el senyor Joan Roca, el geògraf i director del museu (ja se sap que el més normal del món és que els museus d’història estiguin dirigits per geògrafs!), va vetar el rodatge en la Plaça del Rei (autoritzat per l’Ajuntament) perquè implicava que la façana del Palau incorporés uns estendards d’attrezzo de la Corona d’Aragó i de la Corona de Castella. Tot plegat surrealista.

Segons les informacions que apareixen en la premsa: El Museu d’Història de Barcelona no ha autoritzat el rodatge d’un capítol d”Isabel’ al Palau Reial perquè considera que no diferencia entre “ficció i veracitat històrica”, una circumstància “especialment delicada” pel pes “simbòlic notable” de l’espai. Ara bé, cap expert (és a dir, historiador) del Museu s’ha pronunciat públicament amb dades contretes en contra de la sèrie de ficció. És més, difícilment podrien fer-ho perquè, tot i trobar-nos davant d’una ficció històrica, amb els evidents recursos dramàtics que requereixen aquestes produccions, la seva aproximació a les fonts històriques i al relat comunament acceptat per la comunitat historioràfica és suficientment correcta.

Segons el geògraf Roca, el MUHBA s’ha limitat a aplicar la legislació municipal sobre patrimoni. Així, llegim a El País: “lo que no se puede hacer es cubrir o redecorar los elementos de un bien protegido, como pueden ser los muros o los balcones”. Per això fa uns mesos l’estàtua de Colom no va ser vestida amb una samarreta del Barça o en la inauguració del Born no va permetre’s la representació d’una obreta teatral de dubtós gust… Oh no! En conseqüència, l’argument és insostenible.

I per acabar d’adobar el numeret, resulta que l’alcalde Trias declarava divendres en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Si jo hagués estat el director del Museu d’Història, ho hauria autoritzat”.

Quina és l’única resposta possible a tot aquest desgavell: la censura ideològica. Resulta que els espais del MUHBA es poden llogar per a realitzar qualsevol acte privat. I els que hem treballat en aquella casa sabem sobradament que sovint es lloguen per actes molt allunyats del que hauria de ser un museu d’història. En canvi, no es permet gravar una ficció històrica perquè aquesta pot resultar políticament incòmoda. La memòria dels Reis Catòlics ara no toca.

Cap justificació historiogràfica ni cap criteri sobre patrimoni poden justificar la decisió. Però les decisions polítiques sí que ho expliquen. Quan no es posen professionals al capdavant de les institucions, sinó comissaris polítics, passa el que passa. Un geògraf (Roca) dirigeix el Museu d’Història de la ciutat de Barcelona, un editor i antic venedor d’assegurances (Torra) el Born, un pseudoperiodista (Calçada) està al capdavant del tricentenari del 1714 per part de la Generalitat… On són els historiadors? Amb ells ens evitaríem ridículs majúsculs com el viscut aquests dies.

Ja pots votar per “Ciències Socials en Xarxa” als Premis Blocs Catalunya 2013

dimarts, 30/07/2013

logo.jpgObrim el blog en plenes vacances per recordar-vos que fins el 2 de setembre està obert el període de votació pels Premis Blocs Catalunya 2013, i aquesta bitàcola es torna a presentar dins de la categoria “Història, tradicions i patrimoni”. Després de ser finalistes els anys 2011 i 2012, a la tercera anirà la vençuda?

Podeu donar un cop d’ull als altres blogs presentats, que com cada any n’hi ha de molt bons, i si ho considereu apropiat votar per nosaltres en aquesta direcció. Per fer-ho caldrà que us registreu com a usuaris a la web de STIC en la pestanya que trobareu a la dreta de la pantalla. El registre és molt senzill i es pot fer només amb un email i password o, si no voleu registrar-vos com a nous usuaris, podeu fer-ho entrant directament com a usuaris personals de Facebook o Twitter (si teniu un compte, és clar).

Un cop registrats, s’accedeix al panell d’usuari STIC i des de aquí al taulell de votació del Premis Blocs 2012, on hi trobareu les 15 categories temàtiques. En seleccionar una categoria (en el nostre cas “Història, tradicions i patrimoni. Premi Òmnium Cultural”), apareixeran tots els blocs que hi participen, ordenats alfabèticament i per perfils. Només podeu emetre un vot per categoria així que escolliu bé, encara que no sigui per aquest blog, perquè després no podreu canviar-lo.

És d’agrair aquesta iniciativa que cada any realitza la STIC perquè, a més de donar la possibilitat de participar obertament a tots els blocaires, permet donar a conèixer la gran qualitat de la blogosfera catalana, sense cap mena de dubte, una de les més actives i de millor nivell que podem trobar a la xarxa.

Tant si ens voteu com si no ho feu, gràcies per participar i fer crèixer el món dels blogs en català!!!

Espanya, maig de 2013

dimecres, 22/05/2013

Quan des de certs àmbits, per exemple la televisió pública TeleMadrid o les tertúlies de l’anomenada caverna mediàtica (o TDT party), s’ha posat de moda qualificar els catalans de nazis pel crim de defensar la seva identitat, cultura i drets polítics, podem observar com alguns tics de la dreta espanyola ens condueixen cap a temps pretèrits suposadament superats.

Per exemple, la setmana passada La Directa destapava la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge als combatents de la División Azul:

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

llanos_DA.jpg

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic dl règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen le’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

Per si això no fos suficientment greu, en un context de retallades salvatges i de retirada de tota política relacionada amb la memòria històrica, aquest cap de setmana podíem llegir a Vilaweb:

El govern espanyol ha decidit millorar l’estat de les instal·lacions del Valle de los Caídos, el mausoleu del dictador Francisco Franco. Aquesta setmana el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat l’anunci de licitació de les obres per a la restauració de la façana de la Basílica de la Santa Cruz. L’import d’aquestes obres a la tomba del dictador franquista superen els 280.000 euros.

El concurs el fa el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional, l’organisme que gestiona el patrimoni estatal i que depèn directament del Ministeri de Presidència del govern espanyol.

I per a rematar la festa del despropòsit en la relació, sempre sota sospita, del PP i la memòria del franquisme ahir llegíem a Público que:

El Partido Popular rechazará mañana en el Pleno del Congreso la propuesta de la Izquierda Plural para declarar el 18 de julio como el Día de la condena de la dictadura franquista. El texto, firmado por Cayo Lara y José Luis Centella, exigía el reconocimiento a todas las víctimas de la Guerra civil. No parece, por tanto, que el Gobierno vaya a hacer caso al reto que lanzaba esta mañana Lara: “Vamos a ver de verdad si el Partido Popular tiene un mínimo de talante democrático y está dispuesto a empezar a cerrar heridas todavía abiertas en pleno siglo XXI”.

La norma contiene tres breves artículos y el primero de ellos es el que reclama que se “declare el 18 de julio de cada año como día oficial de condena a la dictadura franquista, fecha del comienzo de la guerra civil española y del golpe de Estado de Francisco Franco contra el legítimo gobierno republicano”.

No és 1975, és 2013. Sense comentaris… Després alguns mitjans es permeten l’emissió de vídeos com el de TeleMadrid. I, evidentment, mai passa res. Diguin el que diguin des de la caverna, la realitat és que la primera màquina de crear independentistes no està precisament entre l’independentisme. Que s’ho facin mirar abans de parlar de convivència i democràcia.


José Luis Sampedro, compromís i lucidesa

dimarts, 9/04/2013


Estadístiques de Ciències Socials en Xarxa el 2012

dimecres, 2/01/2013

Com és tradició, donem la benvinguda l’any nou compartint les estadístiques del blog amb els nostres lectors. I segurament em repeteixo, però és força difícil afrontar aquest clàssic ritual d’inicis de gener sense caure en els tòpics habituals. Què es pot dir davant de 391.795 visitants? Un nou rècord absolut que destrossa el registre de 2011. Sincerament, només sóc capaç de donar-vos les gràcies. Moltíssimes gràcies per seguir fent-nos confiança un any més, i aquest 2013 ja en farà cinc que vam iniciar aquesta aventura.

En resum, al llarg de 2012 em rebut 391.795 visites, el que comporta que 668.620 pàgines del blog van ser visionades. En total, des de la integració de Ciències Socials en Xarxa en la pàgina web de Sàpiens, l’abril de 2010, han passat pel blog 722.510 visites i s’han visionat 1.269.805 pàgines. Xifres marejants per a un petit blog d’història escrit en català. Gràcies, gràcies i mil gràcies. El compromís es renova un any més, i ja en van cinc que ens van posar en marxa, per seguir apropant des del passat les claus imprescindibles per comprendre i interpretar el nostre present.

I perquè vosaltres sou els protagonistes, i això és el que més us ha interessat fins ara, us deixo amb el top-20 de les entrades més visionades del blog en el 2012:

  1. La indústria tèxtil catalana en el segle XIX
  2. L’Edat dels Metalls
  3. La societat feudal: els estaments
  4. Els gremis a la Barcelona medieval
  5. San Carlo alle Quattro Fontane
  6. Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana
  7. Els grups socials i la vida quotidiana a l’antic Egipte
  8. La Prehistòria a Catalunya
  9. Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)
  10. Els comtats catalans en els segles XI i XII: l’expansió peninsular i la consolidació del casal de Barcelona
  11. Mesopotàmia, la primera civilització urbana
  12. El sistema fabril
  13. Les croades
  14. Artesans i gremis
  15. Cultura i art a l’antic Egipte
  16. El segle XVIII: la pervivència de l’Antic Règim
  17. Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà
  18. La religió a l’antic Egipte
  19. Els pobles precolombins: els inques
  20. L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

Desitjant que tingueu una bona entrada d’any i que els Reis (ja vinguin des de l’Orient o d’Andalusia) siguin molt generosos amb vosaltres, ens retrobem a partir del 7 de gener amb noves històries i les bateries plenament recarregades per enfrontar-nos a un apassionant 2013 en el qual seguirem fent història.

Bon Nadal i feliç 2013!

dilluns, 24/12/2012

Arribats a aquest punt tanquem la paradeta per vacances. Moltes gràcies per acompanyar-nos un any més i ens retrobem al gener amb energies renovades i moltes noves històries per explicar i compartir. Malgrat tot, sigueu feliços.

bon-nadal.jpg

mafalda-felipe.jpg

Separant l’Església i l’Estat

diumenge, 9/12/2012

Les imatges que presentem a continuació són de la França de 1905, i il·lustren la culminació del procés iniciat el 1789 que separava Església i Estat per donar pas a una societat republicana i laica. Avui aquestes caricatures recuperen tot el seu interès en constatar com l’Espanya de 2012 encara es troba segrestada per la ideologia nacionalcatòlica (llegiu El País d’avui) que va ofegar qualsevol intent de progrés social i cultural en el segle XX. Semblava que la Transició i el procés democràtic havien acabat amb això, però, com bona part del que va néixer en aquell temps, sembla que la separació entre Església i Estat també va ser un miratge.

531868_10152313971300398_1080383757_n.jpg

537623_10152313971315398_332418567_n.jpg

Espanyolitzar

divendres, 12/10/2012

Ahir el Ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, va declarar que està interessat en que els estudiants de Catalunya comparteixin l’orgull de ser espanyols i catalans i que si les seves declaracions sobre l’interès en “espanyolitzar els alumnes catalans” realitzades dimecres en el Congrés porten a algú a pensar “en el passat o en el franquisme” és que “aquest algú té un problema de categories mentals, condueix amb el retrovisor i no sap mirar el futur”. Res a comentar, en aquest cas una imatge val més que mil paraules:

españolizar 2.jpg

españolizar.jpg

És a dir, esteu llegint el blog d’una persona que té un problema de categories mentals, condueix amb el retrovisor i no sap mirar el futur. Maleïda memòria històrica.

I per acabar, com avui és 12 d’octubre, recuprerem una portada de La Vanguardia de 1944. Sense comentaris, també parla per si sola:

la vanguardia hispanidad.jpg

Humanitats en temps de crisi

divendres, 31/08/2012

En aproximar-me filosòficament al concepte d’ésser humà sempre m’he sentit proper a la tesi roussoniana de les bondats de l’home i la corrupció que en fa la societat. En aquest sentit, no hi ha pitjor enemic de l’home que el mateix home. La societat capitalista construïda al llarg dels darrers tres segles ens encotilla i ens dirigeix en una direcció concreta. I això queda més patent que mai en temps de crisi com els actuals. Les pressions de les primes de risc i els deutes anguniosos generats per una crisi financera que neix de l’especulació capitalista desenfrenada des dels anys vuitanta ens ha portat a la construcció d’una societat que oblida els valors ètics per a centrar-se només en la necessitat immediata dels diners. S’ha de retallar de tot arreu per a poder pagar els interessos dels bancs ofegats per anys de mala gestió. De gestió inhumana, no racional.

image_preview.pngI en aquest camí de retallades i prevalença absoluta del Déu Diner es planteja una nova reforma educativa. A manca de sobirania nacional real per a realitzar un pressupost es veu que als governs només els queda la possibilitat de realitzar maniobres de distracció massiva. Així, juguem amb les banderes, creem enemics autonòmics que amaguin la realitat i entretinguin al personal, retallem drets i reformem el sistema educatiu. En realitat, és la mateixa història de la democràcia espanyola que es repeteix des dels anys noranta. Aleshores calia amagar el creixement il·lusori fonamentat en la bombolla especulativa i els pelotazos. Ara cal emmascarar les seves conseqüències. I d’aquesta manera, com diu la dita popular, qui dia passa any que empeny.

La gravetat de la situació, però, en aquesta ocasió és digna de ser qualificada d’emergència nacional. Catalunya no es pot permetre una nova reforma que menyspreï els valors de les humanitats. És bàsic recuperar el seu valor i situar-les en el centre del debat perquè la democràcia es mantingui viva. Potser, en paraules de Martha C. Nussbaum, els Estats volen produir generacions de màquines utilitàries destinades a nodrir el mercat laboral amb l’únic objectiu de generar diners, però la realitat és que els temps ens empenyen en la direcció contrària.

El que realment necessitem és el naixement d’una fornada de ciutadans cabals amb la capacitat de pensar per si mateixos. És a dir, la generació d’una societat capaç de tenir una mirada crítica sobre les seves tradicions i amb els instruments per comprendre la importància dels èxits i els patiments aliens. Quan una societat s’emmiralla en el suposat èxit dels multimilionaris com Amancio Ortega o Juan Roig, fortunes aconseguides a través d’una moralitat empresarial com a mínim qüestionable, és que alguna cosa no funciona bé. I el mateix serveix en pensar, per exemple, en el futbol, que hauria de ser un esport però és un negoci que oblida els aficionats i els condemna a esdevenir simples pagadors.

el roto.jpgEntre les retallades de la Generalitat i les noves restriccions imposades per Madrid, els grans perdedors de la crisi són el sistema educatiu i la sanitat. Però si entrem en el fons de la qüestió educativa encara hi ha un altre perdedor: les humanitats. I aquestes perden en tots els nivells, des de la primària, passant per la secundària i arribant a la universitat. Sembla que els coneixements humanístics, aquells que ens permeten construir una societat amb veritable consciència crítica, s’hagin convertit en ornaments inútils en mans dels governs del que Josep Ramoneda anomena com l’autoritarisme postdemocràtic.

Resulta que les humanitats són inútils en els mercats globals. La història, l’art, la literatura, la filosofia, l’ètica… no serveixen per a res. O això ens diuen. Qui hagi cursat una carrera humanística i no s’hagi trobat mai amb una persona que li preguntés allò de “però això per a què serveix?” que aixequi la mà. I seguint aquesta falsa lògica econòmica, aquestes carreres i matèries perden terreny a gran velocitat, tant en els programes curriculars com en l’imaginari social. Quan un fill decideix dedicar-se a l’estudi d’aquestes qüestions als pares se’ls hi ennuega l’estomac perquè els veuen condemnats a l’atur. Diuen: això no té cap sortida, és inútil.

Realment és inútil? No volem una societat en la qual existeixi la imaginació, la creativitat i el rigor en el pensament crític? Perquè aquest és el camí cap al qual condueix l’extermini de les humanitats en benefici de les carreres i assignatures que fomenten la rendibilitat a curt termini mitjançant el cultiu de capacitats utilitàries i pràctiques. Això sí, unes matèries que seran més o menys aptes per generar renda. En el món d’avui preval la utilitat i els resultats immediats. I això és una derrota social. Si tot ho fem pensant en què obtindrem a canvi vol dir que hem perdut valors humanístics pel camí. I aquest és el camí cap a una nova crisi. No n’hem sortit d’aquesta i ja posem les bases per a la següent? La realitat és que només des de la recuperació de les humanitats i els seus valors podrem construir una veritable societat democràtica. Tot que no vagi en aquesta direcció és una derrota del futur.

Per què un blog d’història?

dilluns, 27/08/2012

Arriba el moment de tornar a posar-se en marxa després del breu tancament estiuenc, i voldria començar responent a una pregunta que em formulaven l’altre dia: “per què et vas decidir a fer un blog d’història?”. La qüestió provenia d’un estudiant de batxillerat que aquest any s’haurà d’enfrontar a la difícil situació d’escollir: fer història i arriscar-se a veure’s en un carreró sense gaires sortides laborals, però havent estudiat allò que li agrada, o decantar-se per una carrera (perdó, grau bolonyès), tipus dret o econòmiques, que li garantís un treball en sortir de la universitat.

El meu interlocutor no acabava d’entendre com dedico cada dia un temps a un blog que només em pot portar feina, mals de cap i està mancat d’una compensació econòmica. Venia a dir que ell només treballaria si això es veia recompensat amb diners. Estic segur que no el vaig convèncer gaire amb els meus arguments, que ara compartiré amb vosaltres, però són els meus principis i difícilment els canviaré arribats a aquestes alçades de la vida. A veure que en penseu?

ciencies-socials-en-xarxa-a-sapiens.jpg

Primer de tot, el blog és una eina didàctica que em pot ajudar en la meva tasca docent. Contrarèplica: però fa un any que estàs fora del món educatiu com a conseqüència de les retallades. I què? Digueu-me somiador, però no hi ha mal que duri eternament i no perdo l’esperança de tornar a fer allò que sé fer i on em sento realitzat. És a dir, ensenyant. I mantenir viu el blog és la manera de no perdre el contacte amb el meu món, una manera de reciclar-me dia a dia i continuar aprenent gràcies a la feina que comporta intentar publicar un apunt d’història cada dia.

D’altra banda, el blog no només és una eina per al meu ús. És un espai públic que utilitzen professors i alumnes al llarg del curs, fet que ho demostra la dràstica caiguda de visites que es produeix a l’estiu. I també molta gent que hi passa només pel gust de conèixer i aprendre. Per tant, el blog és una eina útil i mereix la pena anar ampliant i millorant els seus continguts. Contrarèplica: però tu no hi guanyes res, no et compensa. Home, si en aquesta vida tot s’ha de valorar en diners, doncs efectivament no em compensa. Ara bé, si donem valor a d’altres coses, com per exemple la realització personal, aleshores sí que compensa. I amb escreix. Poder treballar en alguna cosa que és útil i valorada pels altres em sembla que és important. Quan ens tanquem en el món dels beneficis i els guanys econòmics oblidem que la vida no és només treballar i fer diners, sinó que també tenim dret a fer coses que ens omplin en d’altres sentits: la família, l’oci, el desenvolupament intel·lectual…

A més, aquest blog, i d’altres que van néixer més o menys en paral·lel, així com alguns que han anat apareixent en els darrers temps, omplen un espai necessari de divulgació històrica a la xarxa, des del rigor i la professionalitat de l’historiador. És a dir, si la gent recorre a la xarxa per informar-se, és necessari que existeixin blogs d’història amb un caràcter divulgatiu per apropar aquests fets al gran públic. Contrarèplica: això ho pots fer també amb una aplicació de pagament o publicant llibres. Per descomptat, però el blog perdria el seu caràcter utilitari i de lliure accés. Així hi pot accedir tothom.

Lògicament, quan m’encarreguen un llibre, un article o una conferència, tot i ser registres diferents, la profunditat amb la qual tracto els temes és diferent que aquí. Aquest és i serà sempre un espai divulgatiu obert a tothom. Crec que no cal ser un gran expert en història per entendre els articles, i aquesta és la clau de volta del blog. I si algú vol oferir-me de col·laborar en algun projecte “de pagament” no diré que no si m’interessa, però mai renunciant al blog si es possible. Respecte dels llibres, en fi. Millor em reservo la meva opinió sobre el mercat editorial i les possibilitats d’entrar-hi, un mercat sobrepoblat per publicacions dubtoses, habitat per autors que d’historiadors tenen el que jo d’esquimal, en el qual sembla que et facin un favor quan et publiquen i que està força mal pagat.

Interpreto que al jove estudiant li agradava i valorava els continguts del blog perquè una pregunta em va deixar parat. Em va dir: t’has plantejat mai de vendre el blog? Uff! Què és pot respondre a això? Primer de tot, dubto que ningú el comprés i d’entrada sospitaria de l’ús que volgués fer-ne. Una altra cosa és que una empresa cultural X em digués, vine amb nosaltres que et pagarem X diners al mes perquè et portis el blog i escriguis en exclusiva per nosaltres. Lògicament que m’ho pensaria. Però com que això és una quimera, doncs millor no somiar coses impossibles.

I la gran qüestió final: fins a quan? Fins que el cos aguanti. De moment estem en el cinquè any de vida i crec que tinc corda per força més temps, però potser demà la vida em trastoca els plans i he de plegar. Això mai se sap. I més en els temps que corren. Quan el juny de 2011 vaig perdre la feina no pensava que passaria un curs gairebé en blanc i així ha estat. Avui no em plantejo plegar, però potser un dia rebo una oferta de feina impossible de rebutjar i que és incompatible amb aquesta feina. No em poso una data de caducitat, com tampoc vaig pensar mai que tindria un blog que rondaria les 40.000 visites mensuals. Les coses són com són. Això sí, mai tancaria l’espai. Una cosa és no poder publicar i una altra cosa tancar la parada. Mentre sigui quelcom útil, el blog té la seva raó d’existir.

Per cert, el meu consell va ser contundent, tot i que espero que a l’hora de la veritat només es deixi guiar per la seva intuïció. Si vol estudiar història perquè realment és el que li agrada, que no dubti i ho faci. Les oportunitats laborals són les que són, però si has d’invertir diners en una carrera (perdó novament, grau bolonyès) que sigui en aquella que realment t’agrada i t’omple. Estudiar allò que no ens agrada només pot conduir a la frustració personal i possiblement al fracàs en els estudis. El pas per la universitat és un moment transcendental de la vida, aquell que et canviarà definitivament. Ha de ser un pas convençut. La majoria recordem aquesta etapa com la millor de la nostra vida perquè fèiem allò que volíem i ho gaudíem profundament. Estudiar per estudiar, dedicar quatre anys a una cosa que no t’agrada, sense un incentiu de realització personal i intel·lectual al darrere no serveix per res. Bàsicament perquè som persones, no màquines de fer diners.