David Olère i l’Holocaust

D’una forma sistemàtica i metòdica, l’Alemanya nazi va organitzar tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

D86.gif

Le vivres des morts pour les vivants

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

El pintor polonès David Olère (1902-1985), d’origen jueu, seria testimoni d’excepció de l’horror. Detingut per la policia francesa a París, el març de 1943 va ser deportat a Auschwitz. Allí es convertiria en testimoni d’excepció de la barbàrie. Assignat a la unitat encarregada d’acompanyar els nouvinguts a les cambres de gas, retirar els cadàvers dels gasejats i cremar els cossos als forns crematoris el seu testimoni artístic és excepcional. Com excepcional va ser que salvés la vida perquè aquestes unitats eren eliminades sistemàticament.

D13.gif

Arrivée d'un convoi

D80.gif

David Olère puni dans le bunker

El mateix Olère és el protagonista dels quadres. El podem identificar per un número: 106.144. Un tatuatge esdevingut nova identitat de l’artista. Ja no era un ésser humà, era un simple número tatuat a la pell. Els presoners només podien respondre a la crida d’aquest número, el nom, allò que donava la personalitat, havia desaparegut. I en el cas d’Olère aquest número és relativament baix, fet que ens indica la seva llarga reclusió en el camp de l’infern nazi.

Si ens aproximem als detalls, a la vida quotidiana en el camp de la mort, podem observar com sota l’omnipresent vigilància de les SS i l’amenaça d’uns gossos atemoridors les carretes traslladen els morts recollits en els barracons, camí del crematori. Aquesta era la realitat diària viscuda per Olère. El camí dels presoners cap a la mort, possiblement cap a l’alliberament final. La mort com a única sortida de l’infern. Ja ho va dir Karl Fritzsch, un dels caps del camp d’Auschwitz: “Aquí l’única sortida és el camí del crematori”.

D54.gif

Gazage

D26.gif

Leurs derniers pas

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús