El fauvisme

El fauvisme és el primer dels ismes del segle XX. En realitat, va ser un moviment molt curt, tan sols va durar com a tal uns tres anys, ni tan sols un moviment unitari, però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d’avantguarda del segle XX. Amb els fauves, els salvatges, la pintura es convertiria en un mitjà per expressar-se, en un intent dels artistes d’avantguarda per obrir la seva ànima als espectadors mitjançant la pintura. És a dir, el fauvisme era el moviment més genuïnament modern.

Nascut en el Saló de Tardor de París de 1905, en una de les sales, el Salon d’Automne, s’exhibien un conjunt d’obres realitzades per un grup de joves pintors que utilitzaven colors violents i arbitraris, salvatges, mentre que al mig es podia trobar una escultura de caire classicista. Va fer fortuna per donar nom a aquests artistes el comentari del crític d’art Louis de Vauxcelles, qui en observar el violent contrast entre aquell grup d’artistes que utilitzaven els colors amb una llibertat inusitada i una escultura de factura clàssica va exclamar: “Donatello parmi les fauves!” (Un Donatello entre els salvatges).

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

Matisse, "Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda".

Qui eren aquests fauves? Un grup d’artistes format per Henry Matisse, Maurice de Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d’altres.

El fauvisme aconseguia superar i sintetitzar les tendències pictòriques sorgides amb posterioritat a l’impressionisme, sempre des de l’autonomia del color respecte de la forma, fruit d’una interpretació del seu treball individual i del seu món interior. En conseqüència, el fauvisme pot interpretar-se com una reacció a l’anàlisi impressionista del color i de la llum, si bé que participava d’una mateixa sensibilitat pel paisatge. Així, els fauves van construir la seva obra com un treball de síntesi. Tanmateix, no es caracteritzen per una doctrina pictòrica, sinó per un mode d’expressió que manifestaven en tota l’estructura del quadre.

000627761.jpg

Derain, "El port de Londres".

El color és el protagonista principal de l’obra fauvista. El color és l’element que marca l’expressivitat i el sentit vitalista de l’estil, un alliberament de la supeditació de l’artista als colors de la realitat representada. Els fauves no volien reproduir objectes que podem veure en la realitat, sinó construir en la tela objectes purament pictòrics. El color assumeix, doncs, la funció constructiva del quadre, fent desaparèixer el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat.

L’aplicació del color en una pinzellada gruixuda, ampla i empastada en abundància, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats… tot plegat ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes. El quadre esdevé una superfície plana que prescindeix prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. Tot plegat concebut com una exteriorització de l’emotivitat de l’artista. Així, els fauves rebutjaven qualsevol imposició formal i qualsevol teoria de l’art.

Landscape_of_Provence_Alfred_Henry_Maurer.jpeg

Mauer, "Paissatge de la Provença".

El pintor més reconegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), qui en una primera etapa va realitzar diverses obres on emprava la tècnica puntillista pròpia del neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904), però més tard va esdevenir l’iniciador i figura principal del fauvisme amb obres com el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1906), el Racó de l’estudi (1910) o El taller vermell (1911). Pura artisticitat. En paraules de Matisse: Una tela fauve és un bloc lumínic format a partir de l’acord d’uns quants colors que creen un espai possible per a l’enteniment , com ho faria un acord musical. L’espai creat pot ser buit com una sala deshabitada, però és un espai”.

Tanmateix, els pintors que millor exemplifiquen la postura rupturista i inconformista del fauvisme són Maurice de Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). L’obra fauvista de Vlaminck és arravatada, flamejant, i semblen alliberar-s’hi amb tota la potència les forces naturals. Els quadres de Derain es caracteritzen per la presència de colors purs i vius, amb traços fragmentaris i amb una composició monumental. Ambdós desencadenen sobre el llenç la força de les pròpies emocions. És a dir, una interpretació de l’art com a íntima expressió d’una forma de vida.

voilier_seine_1906a.jpg

Vlaminck, "Un Voilier Sur La Seine".

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús