Camille Desmoulins, de visionari de la Revolució a la indulgència

Aquest publicista, polític i revolucionari francès va néixer a Guise el 1760. Va traslladar-se a París on va compartir beca d’estudis amb Robespierre al col·legi Louis-Le-Grand. Advocat des del 1785, gràcies al seu estil incendiari va esdevenir un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788), fullet on ja anunciava l’arribada de la Revolució, i France libre (1789), una violenta acusació contra el sistema de l’Antic Règim.

En saber-se la destitució de Necker com a Ministre (el 12 de juliol de 1789), va ser un dels oradors populars més enardits –als jardins del Palais-Royal, residència del duc d’Orleans, de qui esdevindria un agent polític–, incitant a la rebel·lió anunciant que des de la Cort s’estava preparant una “nova nit de Sant Bartomeu contra els patriotes”.

Camille_Desmoulins.jpg

Camille Desmoulins

Va exercir una gran influència sobre l’opinió revolucionària amb els seus discursos al Club dels Cordeliers i les seves publicacions. Així, a l’estiu de 1789 publicà el Discours de “la Lanterne” aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic “Les révolutions de la France et de Brabant”, de caràcter declaradament esquerrà. Va desenvolupar un important paper en la jornada del 10 d’agost i va arribar a ser secretari de Danton.

Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), va defensar les posicions radicals jacobines, però després va fundar el Club dels Cordeliers, on s’aproparia definitivament a Danton; malgrat això, a l’hivern de 1791-92 s’arrengleraria novament amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores va publicar el text Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri.

Després de participar molt activament en la revolució del 10 d’agost de 1792, Danton el va nomenar secretari general del ministeri de justícia, però va oposar-se a la seva política de guerra expansionista. Posteriorment, va ser diputat a la Convenció (setembre) i va continuar lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins).

Des de l’estiu de 1793 va encapçalar una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretaria, arrenglerat novament amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic “Le Vieux cordelier” des del qual va denunciar els excessos del Terror. Aleshores, Robespierre va atacar-lo, fins el punt que el va foragitar del club dels jacobins i el va fer processar pel Tribunal Revolucionari (31 de març). Finalment va ser guillotinat a París, el 5 d’abril de 1794.

La seva vídua, Lucille Desmoulins (1771-1794), filla d’un cap de l’administració de finances, també va ser guillotinada al cap de vuit dies, acusada de complicitat amb la contrarevolució després d’haver enviat una airada carta a Robespierre en protesta pel procés i mort del seu marit.

Lucile Desmoulins.jpg

Lucille Desmoulins

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús