La Transició: immobilistes, reformistes i rupturistes

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

02.jpg

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa. En primer lloc, els homes durs del franquisme van deixar clar que obeirien Joan Carles perquè així ho disposava el testament de Franco. I, en segon lloc, l’oposició, fins i tot els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne. Igualment, el rei va disposar que la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro, el qual va formar un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza. Tanmateix, era un govern que no trencava amb el passat franquista.

arias-navarro.JPG

Carlos Arias Navarro

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que la seva aposta política es fonamentava en el continuisme franquista. La seva proposta no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. És a dir, Arias Navarro feia seu el discurs del búnquer i pensava deixar l’espai necessari perquè el possibilisme polític avancés cap a la introducció dels canvis necessaris.

Davant de l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Igualment, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática van unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática, la “Platajunta”. La seva proposta es traduïa en una ruptura democràtica que endegués un procés constituent a través de l’establiment d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions generals.

16a1-platajunta.jpg

Coordinación Democrática, la “Platajunta”

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats. D’aquesta manera, les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van assolir unes dimensions desconegudes: a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla les vagues van marcar el període. Per exemple, el 1976, només a Barcelona van produir-se més mobilitzacions, més treballadors en conflicte i hores no treballades que en el conjunt de l’Estat espanyol en qualsevol dels anys de la dictadura. I quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió (és en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”) la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques.

0represion_policial999.jpg

Mentre la conflictivitat social creixia exponencialment, Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”

En el si del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la creixent efervescència social que recorria el país i la imatge repressora del règim poguessin desprestigiar la monarquia i beneficiar les posicions rupturistes de l’oposició. El seu projecte de canvi volia promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes, així com l’establiment d’un pacte amb l’oposició.

D’altra banda, les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En primer lloc, el 20 de novembre de 1975, Arias no havia avisat Joan Carles de la mort de Franco, fet que va comportar que l’hereu a la corona conegués la notícia per terceres persones. En segon lloc, Arias es considerava el garant del testament polític de Franco, i en conseqüència va intentar deixar el rei en una posició secundària. I, finalment, la creixent enemistat entre el president del govern i els sectors reformistes del franquisme van portar el rei a forçar la dimissió d’Arias Navarro.

arias-navarro-rey1.jpeg

Joan Carles I i Arias Navarro

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista: Adolfo Suárez, el Ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern, l’anomenat govern dels “penenes”. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer. Tanmateix, Suárez, conscient que calia anul·lar les resistències dels immobilistes i atreure cap al seu projecte el gruix de l’oposició democràtica, va saber governar amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea.

transi06.jpg

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El següent pas era portar la Llei de Reforma Política a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura. Igualment, era una prova de la incapacitat dels sectors immobilistes per oposar-se a la reforma.

Propaganda oficial del referéndum celebrado para realizar la Ley para la Reforma política.

Propaganda institucional decantada obertament pel sí a la Llei de Reforma Política

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Tanmateix, un abstencionisme poc combatiu per part d’una oposició cada cop més conscient de la necessitat d’acceptar la col·laboració i el pacte amb els sectors reformistes del règim i una propaganda institucional decantada obertament pel sí van conduir a la població a votar afirmativament per la Llei de Reforma Política. Així, la llei va ser aprovada pel 81% dels votants i amb una abstenció que es situava en el 30% del cens. S’obria el camí cap a la construcció de la democràcia espanyola. Ara bé, el projecte de Suárez comportava la reforma del règim franquista des del propi règim, una transformació des de dalt, una “democratització sense demòcrates”.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús