La crisi del règim franquista: el triomf de l’immobilisme

El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.

Franco.PNG

Francisco Franco

Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.

Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.

1169210293_0.jpg

Joan Vilà Reyes, conseller delegat de Matesa i president del RCD Espanyol entre 1967 i 1969

matesa.jpg

L’escàndol Matesa va ser àmpliament difós per la premsa

Així, el vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco s’havia fet amb el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.

Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.

D’una banda, el bisbe de Sant Sebastià va demanar que el judici es realitzés en un tribunal ordinari perquè els acusats tinguessin oportunitat de defensar-se. A més, els advocats defensors (un d’ells, Gregorio Peces-Barba) van demostrar les tortures que havien patit els detinguts en un procés que presentava massa irregularitats. Paral·lelament al procés, les protestes d’intel·lectuals, obrers i estudiants es multiplicaven arreu de l’Estat. I ETA no s’aturava en la seva lluita i, en una acció sense precedents, segrestava el cònsol de la República Federal d’Alemanya. La magnitud de la protesta va portar el govern a decretar novament l’Estat d’excepció a tota Espanya

1121469430_740215_0000000000_noticia_normal.jpg

Teo Uriarte

gorostidi--200x250.jpg

Jokin Gorostidi

foto_02.jpg

Advocats en el procés de Burgos

El 28 de desembre de 1970 es coneixia el veredicte: la condemna a nou penes de mort per a sis dels acusats, més una llarga condemna de presó per a la resta dels encausats. Tanmateix, les protestes internacionals i el clima de revolta popular van suposar que Franco exercís el dret de gràcia vers els condemnats. El règim havia patit una profunda erosió, tant a l’interior com a l’exterior, i l’antifranquisme sortia reforçat d’aquesta tímida victòria. Ara bé, això no va suposar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim en la qual va fonamentar-se el poder franquista en la seva etapa final.

En aquest context, les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, van decantar-se a favor de les posicions immobilistes del búnquer, avalades pel full de ruta de la successió i el continuisme establert per Carrero Blanco i el mateix dictador. En aquest sentit, el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques que pretenia vernissar el règim fent visibles les diferents famílies franquistes va ser paralitzat, la nova Llei Sindical de 1971 va consolidar l’estructura del sindicalisme vertical i va endurir-se la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa. El franquisme es dirigia cap a la seva crisi terminal tancat en el búnquer i la repressió.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús