Maria Lluïsa de Parma

Filla del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França, la sang reial corria per les seves venes: néta de Felip V per part de pare i néta de Lluís XV de França per part de mare, Maria Lluïsa de Parma (1759-1819) va casar-se el 1765 amb el fill de Carles III, Carles el príncep d’Astúries i futur rei d’Espanya. Entronitzat Carles IV el 1788, la reina va començar a jugar un paper fonamental en la política espanyola del tombant de segle. Sempre al costat del seu espòs quan aquest rebia els ministres, era molt més intel·ligent, capaç i ambiciosa que el monarca, tot i que a ulls del poble sempre va ser un personatge marcat per l’escàndol.

Maria_Luisa_of_Parma,_Queen_of_Spain.jpg

Maria Lluïsa de Parma

Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immortalitzades pel pinzell de Goya, com a reina de l’Antic Règim tenia un paper assignat en el si de la família reial: proporcionar l’hereu que perpetués els Borbons en el tron. Però la reina mai va resignar-se a aquest paper fonamental, a la vegada que secundari. Els testimonis ens presenten una esposa dominant, ja des dels primers anys del matrimoni, fet molt habitual entre els Borbons. També ens dibuixen una reina amistosa i de gran gesticulació social en la vida cortesana, especialment entre els homes.

D’aspecte voluptuós, ulls penetrants i posat arrogant, la reina va complir amb escreix la seva funció biològica en el si de la monarquia: set fills del matrimoni van arribar a l’edat adulta. Ara bé, això no va valer-li l’estima dels espanyols. Sempre envoltada per la polèmica, l’escàndol de les possibles infidelitats, abans i després de conèixer Manuel Godoy, marca la seva biografia. No existeix cap prova concloent, simples xafarderies cortesanes, però el rumor va fer fortuna i Maria Lluïsa mai va preocupar-se per desmentir aquesta propaganda adversa. Al contrari, va introduir a la cort el més controvertit dels seus favorits, un Godoy que es convertiria en la figura clau del govern que havia de gestionar la crisi de l’Antic Règim.

familia de carlos iv.jpg

La família de Carles IV

No era la millor imatge per a la monarquia, just en el moment en el qual des de la França revolucionària es jutjava aquesta institució. Així, en paraules del liberal Antonio Alcalá Galiano:

Lo que pasaba en España entre desórdenes de la reina, debilidad y descuido del rey y soberbia de un privado, demostraba que la autoridad real puede, por culpa de quien la ejerce, desdorarse a sí propia e irse achicando y enflaqueciendo hasta causarse daño igual o superior al que nace de la oposición más violenta o aun de rebeliones declaradas.

La crisi de la monarquia era un fet. Carles IV i Maria Lluïsa van veure’s obligats a abdicar com a conseqüència del motí d’Aranjuez de març del 1808. I el mes següent, a Baiona, Napoleó va exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, per aconseguir immediatament la renúncia definitiva d’aquests a favor del seu germà Josep Bonaparte. Després d’un còmode retir a la França napoleònica, amb la restauració de Ferran VII a Espanya, Maria Lluïsa seguiria seguí el seu marit a l’exili italià, juntament amb l’antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina fins a la fi de la seva existència.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús