Carles IV

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg

Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús