La llengua catalana en el segle XVIII

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

25717419_6836524.jpg

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús