Avorrits i somnífers?

Avui l’Ara publica una interessant reflexió de l’historiador Arnau González Vilalta sobre com s’hauria de denominar la història de Catalunya entre 1714 i 2014 (?) en el cas que el país esdevingués independent després d’aquesta voràgine sobiranista desfermada arran del que Xavier Bru de Sala ha denominat, crec que amb encert i sobretot amb fortuna, com els Fets de Setembre. Personalment, tot i que la definició de Catalunya espanyola proposada té el seu encant, considero que no és totalment correcta perquè oblida que des del regnat de l’emperador Carles V no podem fer una història de Catalunya totalment deslligada de la de Castella, ni política ni culturalment, fet que invalida la definició. Per tant, considero que historiogràficament haurem de ser conservadors i continuar parlant de la història contemporània de Catalunya, una història que es desenvolupa en el si d’Espanya. No passa res perquè això sigui així, el passat és com és i no el podem canviar.

En qualsevol cas, més enllà de les propostes nominals sobre la història de Catalunya que trobem l’article, les quals s’hauran d’enfrontar si arriba el moment, sorprén negativament el paràgraf introductori:

Els historiadors som avorrits i somnífers, assumim-ho. Certament, podem ser o escriure anàlisis més que interessants i transcendents sobre el passat, però mai mirem cap al futur. És clar que la nostra tasca no inclou el paper de futuròleg o endeví, però de tant en tant ens hauríem de permetre algun debat sobre futuribles.

Un historiador considera que és “avorrit i somnífer”. Mare meva! D’entrada, jo no considero que el seu treball ho sigui. En el terreny personal no ho puc valorar perquè, tot i que van cursar la llicenciatura en paral·lel, només vam coincidir en una assignatura i això no és suficient per arribar a conèixer ningú. Ara bé, si ell realment pensa que com historiador és avorrit i somnífer li recomano que plegui i es dediqui a una altra professió. Perquè aquest no és el camí que hem de seguir.

Sovint he defensat que la major part de la historiografia d’aquest país no està a l’alçada de la matèria que treballa. Els historiadors tenim entre les mans una de les matèries més apassionants que existeixen. Una matèria fonamental per al desenvolupament humanístic personal i col·lectiu. Sense la història no es pot entendre com hem arribat al present. Només des de la dialèctica constant entre present i passat que desenvolupen els historiadors es pot entendre qui som, quina és la nostra identitat nacional, cultural i social. I el seu estudi requereix passió. Quan això desapareix cal plegar.

Però aquesta passió no s’ha de traduir una elaborada producció de treballs il·legibles dirigits a una comunitat d’historiadors perquè aquesta es reuneixi en congressos i realitzi debats profunds sobre qüestions inaccessibles a la societat. Aquesta només hauria de ser una part molt secundària i especialitzada de la feina de l’historiador.

En realitat, si l’historiador estableix un diàleg constant entre el passat i aquell punt difús, en constant moviment, que és el present és perquè la societat en tregui lliçons. No cauré en la ingenuïtat dels romàntics que consideren que la història és una eina per conèixer el passar i poder escrutar el futur. No. La història ha de servir per saber qui som i perquè. I per assolir aquesta funció primordial cal que els historiadors surtin de les aules de la universitat, dels congressos especialitzats i de les revistes minoritàries per donar a conèixer la seva feina. La difusió del relat de la història hauria de ser el principal objectiu de tot historiador.

No sóc qui per valorar si la meva feina en aquest petit blog és avorrida i somnífera. Per això ja esteu vosaltres. Però sí que puc dir que l’obra de molts historiadors desgraciadament ho és. I el més greu: ho és de forma voluntària. I no per les qüestions que treballen, sinó per la seva presentació. Sembla que fer una història només accessible per a erudits doni prestigi. Doncs, sentint-ho molt, en realitat és el contrari. Aquest és el major desprestigi que es pot fer a la nostra professió. Després ens queixem d’intrusisme, de periodistes que escriuen llibres d’història, d’oportunistes que manipulen el passat… Ens ho mereixem. Per assumir que nosaltres hem de ser avorrits i somnífers. Per renunciar a presentar la nostra feina d’una manera atractiva i divulgativa.

I jo em rebel·lo contra aquesta concepció de la historiografia. Una altra manera de fer i presentar la història és possible. No podem renunciar a ser nosaltres els que fem el relat del passat. Hem de ser capaços de realitzar una història per a tots els públics. El contrari és el fracàs, la marginació i la destrucció de la història. Per això hem estudiat, per presentar a la societat el nostre relat del passat. Si assumim que no som capaços de ser útils, de ser entretinguts, comprensibles i divulgatius, sense renunciar a l’erudició necessària, això vol dir que la història ha perdut el seu valor social. Aleshores tanquem les facultats i busquem d’altres sortides. Jo encara no em resigno i treballo per canviar-ho des de la passió i el rigor, des de la construcció d’un discurs intel·ligible per tots. Aquest és el meu compromís permanent amb vosaltres.

P.D. Si algun dia resulto avorrit i somnífer, si perdo la passió pel que faig, aviseu-me. Aquest blog haurà perdut la seva raó de ser i ja em buscaré alguna altra cosa a fer.

Comparteix

    Comentaris

    • Arnau González Vilalta

      11/10/2012 - 16:47

      Benvolgut,

      Gràcies per no considerar el meu treballl avorrit. Potser el que em porta a dir-ho és la manca de capacitat que tenim els historiadors d’influir en l’opinió pública del país. De ser seguits i cirticats per una massa destacada dels nostres conciutadans i només viure entre nosaltres -deixant al marge la capacitat més o menys desenvolupada d’escriure més enllà de treballs il.legibles-.

      Bé, pel que fa a la qüestió nominal -més enllà de la voluntat provocativa i amb ganes d’iniciar alguna línia de debat-, és evident que la convivència històrica peninsular ens ha lligat en major o menor mesura a tots plegats -també als portuguesos-. Però tot i la monarquia comúna des del segle XV, la manipulació del concepte Espanya ha provocat una degenarció dels conceptes derivats i dels noms a utilitzar.

    • Vicente Moreno Cullell

      11/10/2012 - 18:18

      Arnau,

      Primer de tot gràcies per passar per aquest petit espai. No voldria que entenguessis l’apunt que he fet com un atac personal, ni molt menys, sinó com una reflexió més global sobre la professió.

      I en el teu comentari no puc estar més d’acord: els historiadors no tenim cap capacitat d’influir en l’opinió pública del país. I bona part de la culpa és nostra, la major part, però el sistema de mitjans de comunicació tampoc ajuda. Hem de lluitar per tenir més presència mediàtica i fer valer el nostre coneixement del passat com a eina d’anàlisi del present.

      Finalment, respecte de la denominació del “període espanyol”, tot i expressar els meus dubtes, m’agrada la provocació. Si com a mínim serveix per a encetar un debat que transcendeixi del nostre món a la societat benvinguda sigui. A veure si tens resposta en els propers dies.

    • Àlex

      12/10/2012 - 13:05

      Sóc estudiant d’Història i m’ha agradat tot el que has dit, però potser l’Arnau González ho feia des d’una perspectiva aliena.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús