El motí d’Esquilache

Abans de ser entronitzat a Espanya, Carles III ja havia governat a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte directe amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

Esquilache.png

El marquès d'Esquilache

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir considerablement el seu poder i la seva influència i que s’havien agrupat al voltant de la figura de Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache per decret de 20 de març: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

Paseo_por_Andalucia.jpg

Goya: La maja y los embozados

El_motín_de_Esquilache.png

Anònim: Imposición de la capa corta y el tricornio

José Enrique Ruiz-Domènec explica la importància d’aquesta vestimenta prohibida com a símbol identitari espanyol en el context del segle XVIII:

La vieja costumbre de llevar capa larga y sombrero de ala ancha era ante todo una cuestión de principios. Desde la perspectiva que los españoles tenían de su propia identidad como pueblo, significaba la incapacidad de imaginarse a sí mismos fuera de esas matrices culturales. Pero también se concebía como un símbolo de distinción frente a las modas extranjeras; en ese caso se refería a la forma de imaginar colectivamente su existencia social, como por ejemplo la necesidad de que las más relevantes acciones individuales fueran simplemente reflejos de una mentalidad colectiva, y por eso mismo debía tener una forma de expresión única para poder realizarse. Crecer en un mundo donde reina esa clase de imaginario social marca los límites de actuación de un pueblo ante los desafíos de la modernidad […].

La orden del ministro Esquilache de sustituir la capa larga y el sombrero de ala ancha por la capa corta y el sombrero de tres picos se consideró una vejación a la identidad de los españoles […]. Detrás del amotinado que no quiere dejar su capa y su sombrero se percibe una figura oscura y terrible, cuyo rostro en la primavera de 1766 solo comenzaba a desvelarse, la revuelta de la etnia, el rechazo a la razón en tanto que modelo de conducta extraño a la tierra.

La conjura nobiliària, recolzada per alguns sectors de l’Església, es posaria en marxa aprofitant aquest fet. Així, el diumenge 23 de març, unes 6.000 persones van reunir-se en la Plaza Mayor de Madrid i van avançar en direcció cap a la casa d’Esquilache, la qual va ser saquejada. El ministre va haver de refugiar-se en el Palau Reial mentre creixia l’agitació. Al capvespre ja eren 15.000 les persones que havien ocupat els carrers de la capital i descarregaven la seva ràbia contra el mobiliari urbà. I al matí següent, 24 de març, unes 30.000 persones es concentraven a la Puerta del Sol. El nou objectiu dels manifestants seria el Palau Reial.

Esquilache_riots.jpg

Goya: Motín de Esquilache

Monsó_Esquilache.jpg

José Martí y Monsó: Un episodio del motín de Esquilache

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa així com el restabliment de la llibertat en la vestimenta. Però això no era suficient. La multitud exigia la destitució d’Esquilache i els altres ministres estrangers i l’agitació va mantenir-se mentre el rei es refugiava a Aranjuez acompanyat per Esquilache i Grimaldi.

El 26 de març, Carles III va veure’s obligat a destituir Esquilache i a atorgar el perdó general als revoltats. Els incidents s’havien cobrat 21 morts i 49 ferits entre els revoltats, mentre que per part de l’exèrcit del rei havien mort 19 soldats. Madrid havia restat sense govern efectiu durant quatre dies, però tot semblava retornar a la calma. Una calma relativa, perquè els motins es reproduirien arreu de l’Estat: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis… Els agitadors eren treballadors, petits camperols i artesans que es trobaven atrapats per la pobresa, l’atur i l’elevat preu dels aliments. Una massa fàcilment manejable pels conjurats contra el reformisme i que tan aviat com es revoltava tornava a la tranquil·litat. Com no podia ser d’una altra manera, Europa mirava amb incredulitat els fets succeïts a l’Espanya dels Borbons.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús