La Transició a Catalunya

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica.

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern d’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia.

suarez - juan carlos.jpg

Adolfo Suárez i Joan Carles I

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques.

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

11-09-1976.jpg

cartellcedoc_282.jpg

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

Les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya:

Partit Vots Escons
Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE 28,4% 15
PSUC 18,2% 8
Pacte Democràtic per Catalunya 16,8% 11
Centristes de Catalunya-UCD 16,8% 9
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana 5,6% 2
Esquerra Republicana 4,5% 1
Alianza Popular 3,5% 1

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.

JOAN RAVENTOS CARNER.jpg

Joan Raventós

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

jordi-pujol.jpg

Jordi Pujol

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”.

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se.

pp07_tarradellas21.jpg

Josep Tarradellas i Adolfo Suárez

ja-soc-aqui.jpg

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central.

Primer Govern de la Generalitat restaurada (desembre de 1977)

President Josep Tarradellas
Conseller Polític Jordi Pujol (CDC)
Conseller Polític Joan Raventós (PSC)
Conseller Polític Josep Maria Triginer (PSOE)
Conseller Polític Carles Sentís (UCD)
Conseller Polític Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC)
Governació Frederic Rahola (Independent)
Economia i Finances Joan Josep Folchi (UCD)
Política Territorial Narcís Serra (PSC)
Cultura i Ensenyament Pere Pi-Sunyer (EDC)
Sanitat Ramon Espasa (PSUC)
Treball Joan Codina (PSUC)
Agricultura Josep Roig (ERC)

La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el camí cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia presa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda.

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), i posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet. Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’artulació d’una veritable Espanya plural.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús