Isabel de Farnese, la parmesana

Filla dels prínceps Eduard de Parma i Dorotea Sofia del Palatinat, Isabel de Farnese (1692-1766) va casar-se el 1714 amb Felip V, el qual havia quedat vidu després de la mort de Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Com a conseqüència del seu fort caràcter, amb la nova reina arribaria l’escàndol a la cort de Madrid. Però també el canvi. Cap altre personatge ens permet apropar-nos al Felip V posterior a la Guerra de Successió, un rei doliente, malaltís i depressiu, que després de fer-se amb el tron semblava haver perdut tot interès per la política.

Isabel_de_Farnesio.jpg

Isabel de Farnese

En paraules del cardenal Giulio Alberoni, bisbe de Màlaga, artífex de l’enllaç matrimonial i posterior primer ministre gràcies a influència d’Isabel, la nova reina d’Espanya “se trataba de una buena muchacha de veintidós años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás había oído hablar de nada que no fuera coser o bordar”. És a dir, la parmesana arribava a la cort sota la sospita. Només seria acceptada sempre que no exigís res per a ella mateixa i els seus fills. La cort esperava una reina consort que mantingués un discret segon pla a l’ombra del monarca. Res més allunyat de la realitat.

No va mostrar mai afecte pels seus fillastres. I és que els fills de la primera esposa del rei, Maria Lluïsa de Savoia, constituïen un problema per aconseguir el seu principal objectiu polític: dotar els seus fills d’un regne on governar. Però el seu caràcter intrigant, d’una manca de destresa sensual, que la cort va anar descobrint a mida que s’implicava en les tasques de govern, va provocar el rebuig dels espanyols. La parmesana no volia esdevenir una figura decorativa, ni tan sols per aconseguir els objectius que cercava pels seus fills.

La_familia_de_Felipe_V_.jpg

La família de Felip V

La parmesana. Sempre pronunciat amb aquell característic menyspreu tan propi d’Espanya. Era una molèstia per a la rància noblesa (una nova estrangera en la cort de la puresa de sang), però també pels ministres arribats de Versalles (acostumats a l’omnipresència del Rei Sol) i pels fills de Felip V i Maria Lluïsa (amenaçats en el seu futur). I mentre la cort rebutjava les seves intrigues polítiques, Felip V anava submergint-se en un estat melancòlic, donant pas a la depressió clínica. El rei venjador que s’havia imposat amb fermesa en la Guerra de Successió havia deixat pas a un monarca excèntric, que vorejava el patetisme. El comportament del rei aixecaria tot tipus de comentaris cortesans. Isabel no podia haver arribat a un escenari més hostil.

Felipe_V_e_Isabel_de_Farnesio_.jpg

Felip V i Isabel de Farnese

El gener de 1724, la depressió de Felip V va portar-lo a abdicar. Era un gest inèdit, sorprenent. Lluís I, el primogènit, arribava al tron espanyol mentre que el primer Borbó es refugiava en el seu palau de La Granja de San Ildefonso de Segòvia, un petit Versalles encara a mig construir però amb una considerable zona de caça, la darrera i única passió d’un rei embogit. S’ha especulat amb la possibilitat que aquesta abdicació fos una maniobra que tenia com a objectiu l’accés al tron de França davant d’una possible mort prematura de Lluís XV. És difícil de creure.

Luis_I_rey_de_España.jpg

Lluís I d'Espanya

Però aquesta retirada va ser breu. Lluís I moria el 31 d’agost sense descendència i Felip V recuperava la corona passant per sobre dels drets de Ferran, el jove príncep d’Astúries.

Aquest va ser el gran moment d’Isabel, la parmesana esdevenia “reina mare” sense que aquest paper li correspongui. És el moment d’oposar-se al predomini austríac a Itàlia amb la finalitat d’obtenir Estats per als seus fills, de neutralitzar els enemics i de preparar el país per a la guerra mitjançant la construcció de la marina. D’aquesta manera, la parmesana va passar la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que havien de dotar els seus fills d’un futur brillant. I el seu èxit és innegable: Carles de Borbó obtenia el ducat de Parma (1731) i el Regne de les Dues Sicílies (1735), mentre que Felip de Borbó assolia el ducat de Parma (1748).

La_Granja_Palacio.jpg

La Granja de San Ildefonso

I a què es dedicava Felip V en mig del joc d’intrigues polítiques i diplomàtiques d’Isabel de Farnese? A construir els jardins versallescos de La Granja, solitari i cada cop més melancòlic, hipocondríac i embogit. Les intrigues de palau es desenvolupaven al marge d’un monarca que regnava absent del seu món.

El 1746, en morir Felip V i coronar-se Ferran VI, Isabel va buscar mantenir la seva influència, però el nou rei tenia clar que la seva madrastra havia de ser allunyada del poder i el 1747 va desterrar-la a La Granja. Justícia poètica devia pensar el nou rei. Però el seu darrer triomf encara havia d’arribar: Ferran VI moria el 1759 sense descendència i el seu fill Carles III ascendia al tron. Convertida en reina regent fins a l’arribada de Carles, Isabel retornava a la cort. Però el seu caràcter intrigant no havia desaparegut i aviat esclatarien les desavinences amb la jove reina Maria Amàlia de Saxònia, fet que provocaria un nou desterrament a Aranjuez, on moriria l’11 de juliol de 1766.

Fernando_VI.jpg

Ferran VI d'Espanya

Carlos_III.jpg

Carles III d'Espanya

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús