Deixeu estar la història!

Segurament el títol d’aquesta entrada haurà sobtat els habituals del blog, especialment aquells que coneixen la meva insistència en la necessitat del coneixement crític del passat com a eina imprescindible per a entendre el present i com a instrument de projecció de futur (que no de predicció). M’explico. Amb motiu de la celebració de la Diada d’aquest any i coincidint amb l’efervescència sobiranista que recorre el país han proliferat els articles i les tertúlies polítiques, que no historiogràfiques, sobre la significació de l’Onze de Setembre. Fins aquí tot correcte, al cap i a la fi és una data importantíssima de l’imaginari català i mereix un anàlisi profund. Més encara en els temps que corren.

Ara bé, desgraciadament les lectures han anat només en dues direccions, la vessant nacionalista catalana i la nacionalista espanyola. O dit d’una altra manera, els que exaltaven la Guerra de Successió com un exercici de sobirania política contra els que emmarcaven els fets en una alta traïció al rei legítim com a justificació de la repressió i la Nova Planta. Segurament que se m’ha escapat algun article o alguna tertúlia, però, del llegit i sentit, pocs han entrat en l’anàlisi de la veritable complexitat política i social dels fets, en el context de guerra internacional europea, en l’enfrontament de models polítics entre l’Espanya vertical i l’Espanya horitzontal, en el clima de guerra civil real i no només de guerra contra un exèrcit invasor, etc. Simplement s’han dedicat a cercar en la història uns esdeveniments que els permetessin justificar les seves posicions polítiques presents.

I com a mostra un botó, potser el més barroer però no l’únic. “Cataluña nunca fue independiente” (11/09/2012), un article de Francisco Marhuenda, director de La Razón i suposat coneixedor de la història que gaudeix rebent pallisses dialèctiques a mans d’Oriol Junqueras, que no fan més que deixar en evidència els seus limitats coneixements, en el debat periòdic que sostenen a la tertúlia de RAC1:

Francisco-Marhuenda.jpg

Francisco Marhuenda

Los nacionalistas han convertido la caída de Barcelona, el 11 de septiembre de 1714, ante las fuerzas de su rey legítimo, Felipe V, en la fiesta nacional de Cataluña. Estamos ante un despropósito histórico, que no se puede corregir porque se ha convertido en un mito. Es cierto que todas las naciones y pueblos tienen sus mitos, pero con el tiempo se superan, abrazan los suyos con obsesivo fervor. Felipe V asumió la corona sin dificultad, aunque con unos pactos que querían impedir una unión entre Francia y España. Es cierto que el otro candidato, el archiduque Carlos, también podía esgrimir derechos legítimos, pero los del duque de Anjou eran más sólidos y había sido elegido por el difunto rey.

Las élites dirigentes catalanas, porque el pueblo no era un sujeto activo, fueron inicialmente leales a Felipe V, pero al estallar la Guerra de Sucesión pensaron que podían obtener mayores beneficios si se unían al archiduque Carlos, que era apoyado, entre otros, por Austria, Gran Bretaña y Holanda. Fue una guerra continental en la que realmente se dirimía la preocupación porque Luis XIV obtuviera una posición hegemónica si también controlaba la decadente España y su Imperio. Al final, la natural perspicacia de una parte de la aristocracia y la burguesía catalanas hizo que apostaran por el perdedor y la «recompensa» fueron los Decretos de Nueva Planta. Cabe recordar que el reformismo borbónico fue bueno para España. Por cierto, el archiduque Carlos olvidó sus pretensiones cuando murió en 1711 su hermano, el emperador austríaco José I, y le sucedió como Carlos VI.

Hasta 1886, el 11 de septiembre quedó en el olvido, lo cual demuestra la huella que había dejado en el pueblo catalán. Un nacionalismo emergente decidió convertirlo en el símbolo de la patria perdida. Desde entonces, se dedicó a un laborioso esfuerzo de «arqueología voluntarista» y convirtió a Wilfredo el Velloso en «padre» de la nación catalana; a Jaume I, en un gran patriota (olvidando que repartió su reino entre sus hijos o cedió Murcia a su yerno, el rey castellano); el Compromiso de Caspe, en una traición; la Corona de Aragón en la confederación catalanoaragonesa y tantos otros hitos faltos de rigor y fundamento histórico. Cataluña nunca fue independiente, porque jamás existió como nación o estado. En la Edad Media no existía la soberanía nacional, era dinástica, ni la nación tal como se define desde hace más de cien años. Es cierto que el nacionalismo tiene historiadores que, ofuscados por el partidismo, reescriben la Historia y la hacen decir aquello que nunca sucedió, tal como pretenden. Los catalanes celebran mañana una ficción. Otra de tantas.

Un despropòsit. Felip V va arribar al tron sense dificultats? Doncs no. Va haver de salvar l’hostilitat internacional temorosa de l’articulació d’un gran imperi francès, fer una sèrie de concessions a les corts de 1701-1702 per guanyar-se el favor català i renunciar a la seva concepció absolutista forjada al Versalles de Lluís XIV. Per no parlar de l’exercici propagandístic desplegat pels partidaris del nou monarca ressaltant tant l’espanyolitat com la catalanitat d’aquest.

L’austriacisme va ser cosa només de les elits aristocràtiques i burgeses? Rotundament no. El sentiment antifrancès era quelcom més estès a Catalunya i la complexitat de l’articulació de l’austriacisme i el bàndol borbònic ens porta a dibuixar un panorama força complex en el qual la societat va dividir-se. Els austriacistes eren un grup heterogeni que només pot entendre’s en funció dels interessos conjunturals de cadascun dels estaments que l’integraven. Igual que el bàndol borbònic. En història, benvolgut Paco Marhuenda, la teoria reduccionista de la navalla d’Occam mai funciona, l’explicació més senzilla mai és la bona.

La Nova Planta va ser la lògica “recompensa” rebuda pels catalans per la seva insurrecció contra el rei legítim? Tampoc. Evidentment, la repressió i la liquidació de l’aparell institucional català troba la seva resposta en la concepció absolutista del poder per part de Felip V, pel qual una insurrecció catalana contra el seu rei legítim era imperdonable, i més després de les concessions fetes en corts. Ara bé, quan parlem de l’absolutisme sempre recorrem al Rei Sol, i Lluís XIV mai va ser partidari de la repressió indiscriminada perquè era conscient dels perills que corria el seu nét: “Vous devez les traitter en père et les corriger sans les perdre”. Per tant, una altra solució era possible, com ho havia estat en temps de Felip IV i la Guerra dels Segadors.

Aquesta és genial: el reformisme borbònic va ser bo per Espanya? El reformisme frustrat voldrà dir, perquè les tensions entre les forces modernitzadores i les reaccionàries mai van deixar d’existir. Potser a Catalunya, malgrat el reformisme, va produir-se la Revolució Industrial, però poca cosa més. La realitat ens diu que l’Espanya que arribava al tombant dels segles XVIII i XIX es trobava en una situació de decadència agreujada i una important crisi política, econòmica, social i cultural.

I la traca final: Catalunya mai va ser una nació o un Estat? Doncs si acceptem, com pretén Marhuenda, que l’Estat dinàstic feudal mai va donar lloc a un veritable Estat (quina contradicció, oi?) o a una nació, resulta que totes les nacions europees contemporànies són una ficció, començant per la castellana (que no espanyola). És evident que el concepte de sobirania nacional neix amb la Revolució francesa, que el romanticisme configura el nacionalisme arreu d’Europa i que els Estats nacionals són els que es configuren en el segle XIX. Però això no nega l’existència de les identitats nacionals (o protonacionals) des de l’edat mitjana i especialment en l’època moderna. Són construccions culturals de llarga durada que culminen el seu trajecte en el segle XIX, però que tenen unes arrels profundes aquí i arreu d’Europa. O potser l’insigne director de diaris pensa que els francesos van decidir ser francesos després de prendre la Bastilla per alguna inspiració divina? I els italians? I els alemanys? Algun fonament històric existiria perquè es configurés una identitat nacional en aquests països…

En qualsevol cas, aquest exemple només serveix per deixar en evidència, una vegada més, la incapacitat analítica en perspectiva històrica del director de La Razón. Paco, conèixer els esdeveniments no vol dir saber analitzar-los en la seva globalitat i complexitat. I el que és realment greu és treure de context una sèrie de dades històriques per portar-les cap a la teva posició política i justificar-la. Moltes vegades per desconeixement, però d’altres intencionadament. És la negació de la història com a ciència social.

Ηistoria.jpeg

I aquí és quan recupero la idea que encapçala l’entrada: deixeu estar la història! La història és de coneixement obligat per saber i entendre com i perquè hem arribat al present. I desgraciadament la majoria dels líders polítics no tenen els coneixements que n’haurien de tenir per exercir els seus càrrecs. Però la història no pot servir per a justificar posicionaments polítics partidistes. Si el centre del debat polític és la independència de Catalunya, aquesta no es pot justificar per raonaments històrics, com tampoc ho pot ser la seva negació. Si la independència ha d’arribar, o no, això ha de ser la conseqüència de la voluntat dels catalans d’avui.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat pròpia de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Ara bé, raons per a justificar posicionaments en favor i en contra de la independència en la història en trobarem molts. Però tots seran esbiaixats perquè responen a una realitat històrica que no és l’actual. I si es treuen de context en l’ús partidista perdran tota la seva validesa. El que vam ser no té cap validesa política. La política ha de respondre què volem ser ara i aquí.

Crec que no són conscients, ni els uns ni els altres, del mal que fan a la història. El desprestigi de les humanitats és enorme en el món actual. I aquests suposats intel·lectuals, des de la seva bona voluntat manipuladora, es diguin Marhuenda o Rahola, només fan que incrementar-la. Expliquem la història tal i com va ser, sense renunciar a la complexitat, i després que la gent tregui les seves pròpies conclusions. O potser tenim por de la democràcia i la llibertat de pensament? Menys adoctrinament manipulador i més exposició de dades des de les quals debatre i créixer intel·lectualment. I sobretot, deixem de banda la història com a arma política perquè només ens farà prendre mal i entrar en un carreró sense sortida.

Comparteix

    Comentaris

    • Ferran

      25/06/2013 - 16:34

      M’ha agradat molt el teu article, enhorabona.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús