L’anticastellanisme català i les crides a la resistència de 1713-1714

Un cop la guerra semblava perduda i l’abandó internacional va esdevenir un fet després de la coronació de l’arxiduc Carles com a emperador austríac, la publicística bèl·lica en el bàndol austriacista català va prendre un to marcadament anticastellà, propi de l’ambient de guerra civil més que no pas de guerra dinàstica que va caracteritzar la fase final del conflicte successori. Això contrastava amb l’amalgama de motius que havien conduït cap a l’auge de l’austriacisme i al predomini de l’antifrancesisme que havia caracteritzat els inicis del conflicte.

11-setembre-1714.jpg

D’aquesta manera, moltes cançons i composicions poètiques populars comencen a retratar els castellans com a despietats invasors i animen els catalans a la resistència armada. D’entre els diversos exemples que trobem en aquest sentit destaquen aquests versos:

Anem a dar batalla
als cruels castellans
y visca Catalunya
y visca la llibertat.

Igualment, l’anticastellanisme també es fa present en els grans textos polítics de la Catalunya resistent del bienni 1713-1714, els quals reflecteixen un rebuig al model absolutista imperant a Castella i una forta càrrega de denúncia política contra la seva classe dirigent per voler imposar aquest model al conjunt dels territoris de la monarquia a costa de la destrucció de les constitucions catalanes.

Per exemple, un abrandat discurs del cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges adreçat al braç militar el 6 de juliol de 1713 va comportar que aquest estament reconsiderés la seva posició d’abandonament de la lluita després de l’abandó dels aliats. La lluita per les llibertats catalanes significava, alhora, l’alliberament del despotisme dels ministres castellans a tots els territoris de la vella Monarquia Hispànica, la “nostra Espanya” segons les paraules de Ferrer.

Ferrer i Sitges rebutjava qualsevol intent de sortida negociada a la Guerra de Successió a Catalunya i es manifestava partidari de la resistència sota l’argument del caràcter de nació lliure dels catalans des dels temps de Carlemany mentre que apel·lava al dret natural i a les lleis jurades i pactades per defensar la llibertat:

¿Tenen per ventura nostres lleis i privilegis indignes establiments i principis? […] ¿No donen nostres lleis i privilegis facultat per oposar-se als que injustament volen oprimir-nos? […] ¿Què motius té lo sereníssim duc d’Anjou per haver deliberat lo oprimir-nos ab tan rigor, com volen reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Tot i que el discurs conté una sèrie de greuges històrics, és una reprovació adreçada no tant a Castella (perquè recorda que els castellans ja van perdre les seves llibertats a Villalar el 1520) sinó cap els “dispòtics” ministres castellans:

Digne de compassió és lo enganyat poble de Castella i, en general, tota Espanya, que l’ambició, vanitat i cobdícia dels passats ministres que com afamades sangoneres han xuclat per sa ignorant conducta, ab crueltat, la sang dels senzillos pobles i essent ells los autors de civils discòrdies entre los vassalls d’un mateix príncep, sent l’ocasió de la ruïna del Regne, del rei i de la pròpia Pàtria.

Cal destacar el fet que en aquest discurs, igual que en la major part de la propaganda del període, França i sentiment antifrancès ja queden en un segon lloc, com una potència aliada de Castella, qui s’ha convertit en l’enemic de Catalunya. Igualment, les exaltacions de fidelitat a la casa d’Àustria que havien caracteritzat la publicística dels inicis del conflicte desapareixen com a conseqüència de l’abandonament internacional.

D’altra banda, trobem un altre exemple en la crida dels diputats de la Generalitat, feta el 12 de juliol de 1713, amb l’objectiu que els catalans lluitessin per la defensa de les constitucions, en la qual el general Rafel Nebot advertia els catalans que el rei castellà els volia convertir en esclaus, que els volia anorrear les institucions i arruïnar el país.

Finalment, cal citar el fulletó anònim Despertador de Catalunya de 1713, el qual tenia per objectiu esperonar els catalans a resistir, tot basant les seves argumentacions en el pactisme amenaçat per l’absolutisme:

Aquest insuportable jugo s’ha fet més pesat en Castella després que s’introduí lo govern francès que ha augmentat casi per meitat tots los drets, posant noves gabelles (sobre lo que no s’havia pensat), ressellant per més gravàmens lo paper sellat i altres arbitris que ha inventat la francesa política. I sobretot és lo ja indicat de poder lo príncep ab absoluta jurisdicció imposar qualsevoles talls i taxes, servint de llei s’absoluta voluntat, estenent-se fins a llevar los fills a sos pares per la guerra, quintant i requintant a son arbitre. D’ahont pot interferir lo menos advertit la gran distinció i notable distància del govern de Castella al de Catalunya. Consistint aquell en una dura esclavitud i éstes en una suau llibertat […]. Despertau-vos, despertau-vos, catalans adormits […], no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d’una perpètua, deplorable, esclavitud.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús