Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (2)

La dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la celebració de la Diada entre 1923 i 1930. Recuperada en temps de la Segona República, la celebració va prendre significació institucional amb la presència del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. La normalitat només es trencaria el 1935, després dels Fets d’Octubre de 1934, amb el govern empresonat. Ja en el context de la Guerra Civil, les tradicionals ofrenes florals van ser substituïdes per la desfilada de les milícies. El darrer Onze de Setembre va ser el 1938, al qual va assistir el president del govern espanyol, Juan Negrín.

En el camp de la història durant el període de la Segona República, des del catalanisme conservador, Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya (1935), editada sota la protecció econòmica de Francesc Cambó, va recollir una síntesi de tots els tòpics del catalanisme conservador respecte de l’Onze de Setembre. Així, Soldevila va oferir una lectura de 1714 que connectava directament amb la interpretació de Prat de la Riba. En definitiva, Soldevila defensava la línia “pactista” amb Felip V que els braços militar i eclesiàstic van intentar imposar el 1713, interpretació pactista que, en el fons, legitimava la política de la Lliga Regionalista de Cambó.

soldevila.jpg

Ferran Soldevila

Soldevila no qüestionava el caràcter dinàstic de la Guerra de Successió:

Cadascuna de les dinasties en pugna tenia, dins les tendències generals de les grans monarquies continentals, prou acusades les diferències, en allò precisament que més separava Catalunya i Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat; la dinastia borbònica, l’absolutisme i la centralització portats a llurs darreres conseqüències.

I definia els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a defensors del règim autonòmic:

No és estrany que la revolta es fes al crit de Visca la Pàtria, Visca els Furs, Visca Carles III; i que l’oposició a Felip V aplegués tots aquells regnes on l’esperit i les pràctiques autonòmiques [sic] eren encara vius –Catalunya, Mallorca, València, Aragó– tota l’antiga corona.

A la vegada que responsabilitzava el braç reial, és a dir els sectors populars, com a culpables de portar la guerra fins a un punt inútil i desesperat:

Les característiques d’aquest nou i darrer període de la guerra no difereixen gaire del que hem estudiat en el capítol precedent: segueix essent una lluita dinàstica: a favor de Carles III i contra Felip V. Segueix essent una lluita d’intervenció en l’estructuració hispànica, com havia estat des dels seus començos, com ho serà fins el darrer moment, en declarar, els seus defensors, a punt de sucumbir, el fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […]. És encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […].

Per la seva banda, des de la tradició del republicanisme catalanista, l’historiador Antoni Rovira i Virgili sempre va mostrar més simpaties vers la Guerra dels Segadors de 1640 que per la desfeta de 1714. Ara bé, l’opinió de Rovira i Virgili va anar evolucionant fins que després de l’esclat de la Guerra Civil va començar a identificar-se amb el radicalisme de la resistència de Barcelona, la qual interpretaria en clau republicana: els resistents de 1714 eren assimilats als republicans de 1936 i Felip V esdevenia un antecedent repressor similar al representat pel general Franco i l’alçament nacional.

rovira i virgili.jpg

Antoni Rovira i Virgili

El 1932, en un article publicat a La Publicitat (“1714-1932, la realitat d’enguany”, 11-09-1932) Rovira i Virgili considerava que aquell era un episodi superat:

La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat de catalana. I la voluntat d’un poble conscient és més forta que les espases enemigues i més forta que les lleis d’opressió, d’assimilació i de limitació […]. Al capdavall, els vençuts de 1714 han estat els vencedors. La causa que Rafael Casanova defensà és essencialment la causa catalana que ha entrat en el seu període victoriós. Mentrestant, tota l’obra de Felip V, del vencedor material d’aquella guerra, es trenca i s’enfonsa. El tron dels Borbons és fet estelles. I de mala fusta d’aquell tron, Catalunya en fa fogueres que saluden la nova llibertat.

En canvi, el 1936, en el seu Resum d’història del catalanisme, Rovira i Virgili va justificar la sublevació de la Generalitat el 1713-1714 restant importància al conflicte dinàstic:

És possible que els catalans d’aquell temps cometessin greus errors, i avui són molts els patriotes que els retreuen d’haver-se posat al costat de la casa d’Àustria i contra la de Borbó, o d’haver mostrat una ideologia més aviat regionalista que no pas nacionalista. Però és evident que la principal preocupació d’aquells catalans, o d’una bona part d’ells, era, no el litigi dinàstic, ans la conservació de les llibertats de Catalunya, que van veure amenaçades amb Felip d’Anjou.

I arribats a 1937, la seva interpretació històrica de l’Onze de Setembre és radicalment conjuntural i política com es pot observar en l’article “La significació del 1714” (La Publicitat, 11-09-1937):

No. No és el lleialisme vers Carles d’Àustria allò que va dur a l’alt heroisme i a l’exemplar sacrifici dels catalans del 1714. La significació vera i profunda d’aquell moment és la d’uns homes que donen el màxim valor a la doble llibertat individual i col·lectiva […]. En cada segle, en cada dinastia, en cada època, Catalunya s’ha alçat contra els poders absoluts, opressors, reaccionaris o totalitaris. I és que ella ha estat, és i serà democràtica, igualitària, progressiva i liberal. Podem dir que Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V, representen, en el fons, allò mateix que avui representa Franco.

Després de la victòria franquista de 1939, Franco va fer enretirar l’estàtua de Rafael de Casanova “para que no sirva de pretexto de desviaciones partidistas y antinacionales”. Tot i això, el franquisme mai va ser capaç d’eliminar la memòria històrica catalana. Al contrari, la repressió franquista va rearmar moral i sentimentalment el catalanisme. D’aquesta manera, la Diada va seguir commemorant-se, sempre de forma clandestina, fins que el 1976 el governador civil va autoritzar un acte a Sant Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova. Finalment, amb el restabliment de la democràcia es va permetre que es tornés a instal·la l’estàtua de Casanova, amagada fins aleshores en un magatzem, i el 1977 els catalans van abocar-se massivament en la commemoració de l’Onze de Setembre tot reivindicant l’autogovern. El Parlament de Catalunya va declarar l’Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya el 12 de juny de 1980. El Fossar de les Moreres, l’altre espai de trobada i celebració de la Diada, va ser remodelat i dignificat el 1989.

lf_portadaestatut.jpg

11-09-1976.jpg

bcn215.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús