El cas dels catalans

Després de la coronació de l’arxiduc Carles com a nou emperador austríac el Cas dels catalans, tal i com es coneixia la qüestió de Catalunya en les cancelleries europees, va prendre protagonisme en les negociacions de pau d’Utrecht i Rastatt. Tant l’ambaixador anglès Baró de Lexington com el mateix Lluís XIV de França van realitzar gestions i instàncies perquè es es mostrés una certa flexibilitat, es respectessin les constitucions catalanes i s’assolís una pau ràpida, però van topar amb la intransigència i el radicalisme anticatalà desenvolupat per un Felip V cegat pel càstig i la repressió com a eines de la raó d’Estat i que no perdonava la revolta catalana.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

En aquest sentit, el radicalisme anticatalà exhibit per Felip V en les negociacions celebrades a Utrecht es reflecteix en les instruccions donades als seus emissaris:

En quanto a Hespanya combiene tener presente como punto de suma importancia que de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire que a los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aunque fueren solo los que tenían en tiempos del Rey Don Carlos II, mi tío […]. No es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzante condición ni que por ella quedase a la abitual propensión de los cathalanes a la rebelión, con amarres y permitido recurso a los coligados enemigos.

O en aquesta carta adreçada al seu avi Lluís XIV en el marc de les negociacions del Tractat de Rastatt:

Quiero tomar algún temperamento por lo que mira á ellos. V.M. sabe les concedía que quedarían sobre el pie de los castellanos. Esta gracia que no merecían, no ha hecho cesar su rebelión; después les he dado todo el tiempo de reconciliarse, les he varias veces hecho ofrecer una amnistía, y todo esto no ha producido nada. En fin, si es menester, les conservaré sus Privilegios con condición que estos no sean más que aquellos que se llaman municipales, y de los que será excluido todo lo que es contrario a mi autoridad y a mis derechos de soberanía, y con condición también de que me pagaran todos los gastos de la guerra de Cataluña, hechos así en Mar como en Tierra, desde el 1º de julio hasta que se hayan rendido las armas.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV, rei de França

Finalment, en els acords de pau entre Anglaterra i Felip V de juliol de 1713 s’establia que aquest concediria als catalans “tots aquells privilegis que posseeixin els habitants de les dues Castelles”. Ara bé, la manca explícita del reconeixement específic dels drets constitucionals dels catalans va motivar uns intensos i interessants debats polítics a Anglaterra, on els whigs van fer de l’anomenat Cas dels catalans un dels principals cavalls de batalla contra els tories en la primavera de 1714. I és que el radicalisme anticatalà de Felip V no va ser políticament correcte a Europa.

Per exemple, el 3 d’abril de 1714, Lord William Cowper va presentar una súplica per a la reina Anna en nom de vint-i-quatre lords en la qual es demanava a la monarca que continués intercedint perquè els catalans poguessin conservar “aquelles llibertats que no poden sinó ésser molt valuoses per a ells” i d’aquesta manera “seguir tenint el complet gaudiment de llurs justos i antics privilegis”. Tanmateix, la reina Anna va respondre amb evasives i desviant l’atenció cap a l’antic arxiduc i actual emperador austríac Carles VI perquè “en el temps en què vaig concloure la meva pau amb Espanya, vaig resoldre de continuar la meva interposició, a cada escaient ocasió, per obtenir aquelles llibertats i per prevenir, si fos possible, els infortunis als quals aquell poble és exposat per la conducta d’aquells als quals toca més a prop d’auxiliar-los”.

LordChancellorWilliamCowper.jpg

Lord William Cowper

Anna, reina de la Gran Bretanya

D’altra banda, dos impresos anònims fent-se ressò del Cas dels catalans van aparèixer a Londres el 1714: The Deplorable History of the Catalans (La deplorable història dels catalans) i The Case of the Catalans Considered (Consideracions sobre el Cas dels catalans). tots dos es mostraven molt crítics amb la monarquia britànica, a qual retreien la falta de respecte dels compromisos contrets amb els catalans després d’haver-los incitat a la rebel·lió contra Felip V.

Per exemple, a The Case of the Catalans Considered podem llegir:

És evident que els catalans es van sotmetre al rei Carles per instigació dels anglesos […]. Encara que deixem de donar suport a l’emperador no hauríem d’abandonar els catalans […]. És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra Nació. Vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? […]. ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? […]. Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans […]. [Si] aquell poble és abandonat i perdut, ¿no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? ¿El mot catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?

Un cop finalitzada la guerra, el Cas del catalans va seguir cuejant. Així, el Committee of Secrecy nomenat per la Cambra Baixa del Parlament britànic va qüestionar les ordres de l’ambaixador Baró de Lexington per reconèixer Felip V com a rei d’Espanya, fet que va permetre-li el rebuig de les lleis i constitucions catalanes. Igualment es criticava que Lexington havia qualificat els catalans de “rebels” i de “poble turbulent”. Tampoc escapava de la crítica el vescomte de Bolingbroke, qui havia declarat que assegurar que preservar la llibertat dels catalans no era de l’interès d’Anglaterra i que els catalans havien de viure en una deguda subjecció a l’autoritat. I en les conclusions de l’informe s’afirmava que els antics aliats catalans havien estat abandonats per Anglaterra tot contradient la paraula donada.

Viscount Bolingbroke.jpg

Vescomte de Bolingbroke

King_George_I_by_Sir_Godfrey_Kneller,_Bt.jpg

Jordi I, rei de la Gran Bretanya

Del distanciament europeu respecte de Felip V i el Cas dels catalans segurament trobem el millor testimoni en l’obra de Voltaire, qui va parlar admirat de la memòria de la resistència heroica de Catalunya a Le Siècle de Louis XIV (1752), tot i que des d’una posició més ambigua del que sovint s’ha volgut interpretar:

Voltaire.jpg

Voltaire

Cataluña es uno de los países más fértiles de la tierra y de los mejor situados […]. Produce todo lo que es requerido para las necesidades del hombre […]. Puede pasar del universo entero y sus vecinos no pueden pasar de ella. Lejos que la abundancia y las delicias hayan reblandecido a sus hombres, estos han sido siempre guerreros. Pero a pesar de su valor y su amor extremo por la libertad han sido sojuzgados en todos los tiempos: los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos la conquistaron […].

Felipe V, librado de su competidor, no pudo reducir el solo a los catalanes. Luis XIV le ayudó […]. Los sitiados se defendieron con un coraje fortificado por el fanatismo. Un fanatismo de libertad les hizo sordos a todas las promesas que recibieron del rey […]. Habiendo penetrado los sitiadores, los sitiados se batieron de calle en calle […]. No obtuvieron más que la vida y los bienes. La mayor parte de sus privilegios fueron destruidos […]. Este furor de los catalanes, que no les había animado cuando Carlos VI estaba entre ellos y que les transportó cuando estuvieron sin auxilio, fue la última llama del incendio que había abrasado tan largo tiempo la más bella parte de Europa por el testamento de Carlos II.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús