L’auge de l’austriacisme (1702-1705)

A partir de 1702, en paral·lel a la declaració de guerra per part d’Anglaterra a França i Espanya, es produeix l’emergència del partit austriacista a Catalunya. En realitat, l’austriacisme no neix com a moviment polític, sinó que es va configurant al llarg del temps com el refugi dels sectors descontents amb l’entronització de Felip V i molts oportunistes que creien més probable una victòria aliada en la guerra. És a dir, el 1702 el projecte polític i econòmic de l’austriacisme no existeix sinó que vindria després. És més, fins a 1705, seria més correcte parlar d’antifilipisme que d’austriacisme.

La principal base social de l’incipient austriacisme a Catalunya es trobava en els membres constitucionalistes del braç militar, en un important nucli de la burgesia barcelonina, en part de l’estament eclesiàstic i en el grup “vigatà” de propietaris benestants. Per tant, era un grup heterogeni i que només pot entendre’s en funció dels interessos conjunturals de cadascun dels estaments que l’integraven. En conseqüència, aquest austriacisme es troba força lluny de la visió estereotipada d’un austriacisme representant d’una fidelitat incondicional cap a la casa d’Àustria com a representant d’una Espanya horitzontal descentralitzada enfrontada a l’Espanya vertical de l’absolutisme borbònic. Tot és més complex. A més, cal tenir en compte que l’austriacisme no va ser un fenomen exclusiu de la Corona d’Aragó, ni de Catalunya, de la mateixa manera que el filipisme no va ser un monopoli de Castella.

Felipe V.jpg

Felip V

D’aquesta manera, arribats a 1704, el discurs de l’austriacisme es recolzaria en els següents arguments:

1. La memòria històrica positiva dels anys de regnat de la dinastia dels Àustries.

2. La il·legitimitat del testament de Carles II com a conseqüència de les pressions diplomàtiques dels francesos.

3. La crítica de la legitimació divina de Felip V.

4. Els primers textos de suport a l’arxiduc Carles, ja denominat Carles III.

5. El rebuig a França com a conseqüència de la francofòbia derivada de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat en la segona meitat del segle XVII i la competència que aquest país suposava per a les manufactures catalanes.

6. El rebuig a Castella manifestat en les actituds de rebuig enfront dels oficials reials i els oficials de l’exèrcit.

7. La defensa dels privilegis i constitucions del Principat enfront del govern absolutista del virrei Velasco.

8. L’optimisme respecte de la situació internacional, tot considerant que França seria derrotada pels aliats.

9. Les aspiracions dels sectors econòmics mercantils ens ascens que tenien uns interessos més propers a Anglaterra i els Països Baixos que no pas a França.

Aquest minoritari nucli austriacista de primera hora estava ben connectat amb representants de les potències aliades, com és el cas del príncep austríac Jorge de Darmstadt o els comerciants i cònsols anglesos i holandesos residents a Catalunya. Igualment, l’element clau per a l’expansió de l’austriacisme va ser l’activisme dels eclesiàstics, els quals van desenvolupar una tasca fonamental de difusió de les idees i les consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles (llocs de reunió, contactes, publicació de romanços i cançons, prèdiques, etc.) per al naixent partit austriacista.

La primera demostració de força de l’austriacisme va ser l’intent fallit de lliurar Barcelona a la flota aliada, composta per un estol de vaixells que transportava 2.400 homes dirigits per Jorge de Darmstadt, al maig de 1704. La conspiració va fracassar pel control ferri del virrei Velasco, el qual va iniciar una àmplia repressió contra l’austriacisme que no va fer més que donar visibilitat i popularitat a la seva causa. El distanciament respecte dels Borbons s’aguditzava.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

L'arxiduc Carles d’Àustria

El 20 de juny de 1705 es signava el Pacte de Gènova que preveia el compromís de Catalunya amb les potències de la Gran Aliança de la Haia per tal de proclamar l’arxiduc Carles com a nou rei d’Espanya. Ara bé, no es pot exagerar la representativitat d’aquesta iniciativa política que involucrava els catalans en el conflicte europeu. La realitat és que aquest pacte va ser impulsat, fonamentalment, per prohoms catalans procedents del nucli de “vigatans” insurrectes que es mantenien en contacte amb els aliats des de 1704.

Així, el pacte militar dels austriacistes amb els aliats no va suscitar grans adhesions ni entusiasmes immediats. La mateixa expectació que havia caracteritzat l’arribada de Felip V a Catalunya es repetia amb l’arxiduc Carles. D’aquesta manera, l’actitud de les institucions catalanes i dels municipis va caracteritzar-se per anar a remolc dels esdeveniments, sempre guardant el degut respecte a la legalitat vigent.

Posteriorment, l’agost de 1705, una flota aliada de tres-cents vaixells va desembarcar uns 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs a les costes catalanes. En resposta a la invasió, el virrei Velasco va concentrar la defensa borbònica en la defensa de Barcelona mentre que les partides de “vigatans” i les tropes aliades començaven a controlar la resta del país. El 9 d’octubre de 1705, després d’un llarg setge i patir duríssims bombardejos (més de 6.000 bombes van caure sobre la ciutat), Barcelona va rendir-se. El 22 d’octubre l’arxiduc Carles instal·laria la seva cort a la capital catalana mentre uns 6.000 filipistes fugien de la ciutat.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Josep Ramon

      01/09/2012 - 11:26

      “Jorge de Darmstadt”? Ni Jordi ni Georg, sinó Jorge. Et felicito fill.

    • Pedrito

      07/09/2012 - 23:38

      És el que passa quan es remiren els llibres de sempre, amb la informació de sempre que ja em llegit mil vegades i no som capaços a reflexionar sobre allò que està escrit.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús